Kitabı oku: «Anotacions al marge», sayfa 3

Sigues previsor: que la teva mortalla tingui la teva talla (292).

No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles (290).

Cal ser escrupolosos: sobretot, a l’hora d’escollir els nostres escrúpols (289).

Tot i això, n’hi ha d’altres, en la mateixa secció, ben allunyats de la pretensió de simular que formulen una regla d’acció; fins i tot, en algun cas, com ara a «Un violí ben tocat, un barbitúric, una dosi d’alcohol…» (292), l’absència de verb equival a elidir el fil conductor que lliga els diferents elements enumerats, atorgant-li un aire del tot diferent a la prescripció característica del consell.

La càrrega d’autoritat associada al nom i a la forma del «consell» en què sembla emparar-se el recull fusterià queda en suspens, neutralitzada pel contingut d’un parell d’aforismes que assenyalen precisament el descrèdit i la inutilitat d’una forma d’imposició feta en nom del poder de la saviesa:

El «consell» és un gènere literari en decadència: no intentis cultivar-lo (291).

No aconsellis a ningú que no faci una cosa, si no l’has feta tu abans, ni li aconsellis que en faci alguna, si tu ja l’has feta. Però, per poc que puguis, no aconsellis mai res (247).

El lector es veu abocat a la necessitat de resoldre la paradoxa que resulta de la col·lisió que es produeix entre, d’una banda, la instrucció de lectura del títol i l’estructura imperativa dels aforismes que semblen corroborar-la i, de l’altra, la desautorització del «consell» feta per l’escriptor.⁷ Per al lector, la contradicció és impossible de salvar amb l’adhesió o amb l’obediència; exigeix una presa de posició que només pot ser el resultat d’una reflexió matisada que ha d’anar al fons de la idea mateixa d’autoritat. Sobtat pel trencament d’un pacte que ara es revela decididament irònic, el lector es veu obligat a revisar la validesa d’una modalitat de transmissió de la saviesa i de l’ordre tradicionalment presentada com a respectable. D’altra banda, la mena de consells que Fuster proposa a la consideració del lector tenen ben poc a veure amb la difusió dels principis de la doxa que fonamenten l’ordre establert, i van des de la inversió o presentació des d’una perspectiva inesperada i inquietant d’aquests mateixos principis, com ara a

Atenció! Procureu d’administrar bé la vostra ingratitud! (290).

Digueu la veritat. Així us vengeu (289).

Només els humils no se senten humiliats. Cal no ser humil (291).

Persevera, i acabaràs per ensopir-te (291).

fins a la lleugeresa enjogassada amb què són tractats, aparentment, els temes més seriosos, amb una eficaç desactivació de la transcendència que, no obstant això, sota la boutade riallera, convida a reconsiderar els partits presos i a malfiar-se de tota oposició maniquea, com, per exemple, a

T’exhorto a practicar l’equitació. En la pròxima societat sense classes no en tindràs l’oportunitat. Ara tampoc, és cert. Tanmateix, t’hi exhorto. Fa bonic (292).

Un pensament a contracorrent de les idees fixes, un exercici continu d’indagació, la tasca de l’assagista pot aparèixer formulada en forma d’un autoconsell que recorda l’exigència de pensar críticament la realitat, sense les certeses d’una saviesa sense dubtes: «CONSELL A MI MATEIX.Que cada paraula teva sigui, almenys, una reticència» (251).

La fractura que representa el tercer element dins la sèrie Consells, proverbis i insolències és interpretable, d’entrada, com un marcador subversiu, com un anunci del trencament del registre seriós, venerable, que indiquen els dos primers mots del títol; com un toc d’alerta inicial sobre la necessitat d’avaluar les implicacions interpretatives que una tal combinació, aparentment contradictòria, ens imposa. La insolència és provocativa i escandalosa perquè manca «al respecte degut a un altre», perquè no reconeix l’autoritat que ofèn, en definitiva. La cura a precisar el sentit en què empra els mots o, si més no, a evitar significats excessivament plans, d’una univocitat sense fisures, que ja hem pogut observar amb relació a «consell», amb aforismes dedicats a avaluar-ne la vigència i les normes d’ús, la retrobem referida a «insolència», en una parella d’aforismes imprescindibles per a completar el sentit en què hem de resoldre les instruccions del títol i, en conseqüència, encarar la lectura. Es tracta de:

Rarament es pot formular una veritat –cert tipus de veritat, en tot cas– sense que sembli una insolència.

Potser per això, de vegades, hi ha qui a base d’insolència pot fer creure que diu veritats (238).

El primer aforisme adverteix que, a diferència de les veritats inqüestionades dels proverbis i consells tradicionals, veritats que es presenten com d’abast general i valor universal, hi ha una altra mena de veritats, veritats que interroguen i posen sota sospita el pensament dominant, que semblen insolents perquè deixen en suspens l’autoritat de la saviesa oficial, perquè, en gosar discutir-la, apareixen com una falta al respecte degut a l’ordre intel·lectual i moral admès. En definitiva, Fuster ens avisa que potser allò que sembla una insolència, només és una altra mena de veritat. D’ací es desprèn, doncs, una reivindicació de la insolència com a hipotètic vehicle de veritat; ara bé, tot seguit, el segon aforisme alerta sobre el perill d’atorgar crèdit de veritat a qualsevol insolència, sobre la necessitat de saber desemmascarar les insolències gratuïtes, el gest provocador que no passa de miratge de veritat. L’aprehensió de la veritat esdevé complexa i dificultosa i cada nou intent de copsar l’essència i la natura del concepte ens el retorna més problemàtic.

La designació genèrica «aforisme» també és objecte d’un dels aforismes fusterians, en una maniobra autoreflexiva que té com a finalitat posar sota sospita la credibilitat del gènere: «MODÈSTIA DE L’AUTOR.Els aforismes –els meus com els de tothom– són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també» (236). En contraposició amb la imatge de representació de veritats associada tradicionalment a les fórmules sentencioses, Fuster en proclama la intrínseca falsedat com una irònica manifestació de modèstia personal. El gir paradoxal que tanca l’aforisme fa saltar pels aires qualsevol temptació de reduir a una dialèctica veritat/falsedat l’exposició de pensaments. Un altre exemple en què retrobem l’advertència sobre els perills de confondre un tipus d’enunciació, que es beneficia del valor de veritat que li atorga l’ús consuetudinari, amb qualsevol enunciat que n’adopte la forma, esdevingut pura simulació de veritat per la suggestió del motlle expressiu, el tenim en: «Doneu a un error una formulació axiomàtica i acabarà per semblar-vos una veritat» (235). El format de «proposició indiscutida» pot imposar-se irreflexivament pel poder de la fórmula, al marge de l’avaluació del contingut. En denunciar la contradicció amb la veritat general, l’escriptor posa en evidència el contrast entre el caràcter netament afirmatiu (o negatiu) de la frase lapidària i un contingut que apunta al dubte i a la relativitat. El risc que comporta el to aparentment apodíctic de la dicció sentenciosa, al·ludit, com hem pogut comprovar, pel mateix autor en la presentació de Consells, proverbis i insolències, es neutralitza amb els constants recordatoris de com és de vana la pretensió d’erigir-se en autoritat inqüestionable i en emissor d’una veritat sense discussió. La noció de veritat és controvertible i els aforismes fusterians la sotmetran, lògicament, a controvèrsia. La insistència en la problematització de la veritat per part de l’autor de Sueca, així com els termes en què és plantejada, l’hem de posar en relació amb les característiques essencials que la pràctica del gènere aforístic adquireix en el segle XX. En efecte, com ha assenyalat Moret (1997: 194), la paradoxa ideològica de les Maximes de La Rochefoucauld es radicalitza a l’època contemporània i es trasllada a l’àmbit del llenguatge, proposant, sobretot a partir del surrealisme, una ruptura del contracte de confiança entre els mots i les coses. L’aforisme, que en la nostra època ha substituït el discurs d’autoritat per la consciència de la pròpia inanitat, reprèn la qüestió de la veritat però ja només com a indagació oberta. Com ha indicat molt encertadament Moret, l’aforisme ha esdevingut autoreflexiu i ha passat a plantejar-se en negatiu:

[L’aforisme contemporani] ne cesse de rejouer la question de la vérité et de son énonciation comme exigence et comme tension tout en la déjouant dans l’énoncé, selon une quête infinie, indéfiniment renouvelée. […] il ne cesse en effet d’être travaillé par le négatif, et ne peut guère, le plus souvent, affirmer autre chose que sa propre impossibilité. A ce travail du négatif est liée la dimension très nettement réflexive de l’écriture aphoristique qui, selon les registres qui lui sont propres, fait constamment retour sur soi pour interroger ses conditions de possibilité (1997: 195).

La desconfiança en el llenguatge, instaurada per la modernitat, problematitza l’enunciació aforística, la qual deixa de considerar-se enunciació gnòmica o de veritat en fallar-li la seguretat del mitjà d’aprehensió del món. Un dels aforismes de Fuster ho exposa de forma ben significativa: «LA VERITAT A L’ESCOLA.“Adaequatio intellectus et rei”. Bé: però ¿què vol dir adaequatio?, i ¿què vol dir intellectus?, i ¿què vol dir rei? Fins i tot, ¿què vol dir et?» (237). L’escriptor ha triat precisament la proposició que resumeix la teoria semàntica de la veritat, un ordre en què encara és vigent la correspondència entre les coses i els conceptes produïts per l’intel·lecte, per a denunciar-ne una infiabilitat que comença precisament en el moment en què ens interroguem sobre el sentit de les paraules.

Poques paraules, per la seua banda, crida l’atenció sobre un altre dels trets discursius definitoris del gènere aforístic: la brevetat, un concepte l’especificitat del qual va més enllà de la simple extensió. La brevetat⁸ respon a un criteri de necessitat interna del discurs, és una qüestió de poètica, d’economia discursiva, més que no pas una simple opció estilística. La forma breu ha de dir molt en aquestes poques paraules, exigència que porta aparellada la necessitat de concisió i d’exactitud. El text breu, a diferència del curt, no pot ser ni resumit ni parafrasejat; qualsevol intent en aquest sentit no passa d’una aproximació fallida que necessàriament significa la pèrdua dels trets característics del text. Els aforismes de Fuster en són un exemple perfecte.

En general, els títols triats per Fuster per als reculls d’aforismes defugen la designació del gènere mitjançant noms neutres o directes, fornits per una tradició que posa de relleu el caràcter didàctic, la voluntat edificant i el treball intel·lectual, títols estrictament remàtics que es limitarien a situar l’obra dins una sèrie genèrica, com ara «aforismes», «pensaments», «reflexions», «màximes», etc. La combinació de termes com «proposicions», «consells» i «proverbis» amb els adjectius que els acompanyen en els títols fusterians se situa de ple en un ús irònic que, amb malícia i esperit lúdic, cercant la complicitat del lector, posa de relleu uns valors diferents als de l’exclusiva sèrie genèrica. El cas de Bestiari. Quaderns de zoologia és l’únic amb un títol estrictament temàtic; com ja ha assenyalat Pérez Moragón, «si es compara aquest volum amb l’aforística ja coneguda del mateix autor, es veu que és l’única vegada en què el conjunt presenta un caràcter unitari, precisament el que li dóna l’ús dels animals com a protagonistes» (2005: 11).

Els aforismes són textos autònoms i suficients que, malgrat les possibilitats d’independència, acostumen a publicar-se en forma de recull. El recull constitueix, doncs, un text de textos, una unitat de discontinuïtats, la «parole en archipel», segons l’expressiva metàfora de René Char (Moret 1997: 217).⁹ Es tracta d’una mena de text paradoxal ja que és un conjunt d’enunciats autònoms tant sintàcticament com semàntica, però la juxtaposició dels quals no deixa de suscitar analogies, ecos i contaminacions, interdependències, en definitiva, que contribueixen a suggerir, sense acabar de fer-la efectiva, la unitat de l’obra (Moret 1997: 109). A l’interior del recull, fins i tot poden aparèixer subdivisions més o menys temàtiques que contribueixen a determinar la percepció global i l’efecte unitari dels aforismes agrupats; és un recurs que Fuster utilitza a Consells, proverbis i insolències, amb apartats com «Els prejudicis», «Els treballs i els dies», «Experiència personal», «Filosofia i lletres», etc.

L’aïllament formal de l’aforisme és representat tipogràficament per l’espai en blanc que el separa dels altres aforismes però, a pesar d’aquesta marcada autonomia, resulta impossible desatendre els vincles que s’estableixen a través del diàleg entre aforismes aplegats en un mateix llibre. Encara que és ben cert que és diferent llegir un aforisme dins el conjunt en què el va situar el seu autor o llegir-lo solt, fora del context original, el que resulta significatiu, com ha indicat Ruozzi, és que «l’aforisma conserva validità e vitalità sia leggendolo in un modo che nell’altro» (2004: 140). Aquesta mobilitat de lectura, continua el crític italià, constitueix un dels trets distintius del gènere i motiva que puguem considerar «obra» tant l’aforisme aïllat com el recull d’aforismes.

D’altra banda, no podem oblidar que el caràcter interrogatiu, el conreu del dubte i de la incertesa que defineixen la pràctica de l’aforisme contemporani, havent-se de conjugar, però, com bé sabem, amb la retòrica assertiva pròpia del gènere, troben un espai d’expressió òptim en l’àmbit del recull, dins el qual l’afirmació categòrica d’un aforisme pot aparèixer neutralitzada o matisada per la negació d’un altre, o la creença aparentment rotunda pot resultar-ho menys a la llum d’altres aforismes que l’acompanyen. En l’obra de Fuster, una de les funcions d’aforismes com ara «No dubta qui vol, sinó qui pot. Esforça’t a dubtar, tanmateix» (290), amb una clara reserva envers les adhesions incondicionals i les conviccions innegociables, és precisament la d’advertir el lector contra les temptacions de llegir en clau dogmàtica altres textos seus d’aparença doctrinària. D’altra banda, l’autor ens proposa, en ocasions, parelles o conjunts d’aforismes encadenats que conformen una sèrie semànticament coherent, fins i tot amb connectors que en reforcen la interdependència sintàctica i n’assenyalen la continuïtat:

Les guerres haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys oneroses (296).

De més a més, sempre són els vells que declaren les guerres (296).

Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses» (231).

Propugno la suspicàcia metòdica, però (231).

Pensa –sobre tu mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa–, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla (243).

L’heterodòxia és, sempre, soledat.

O viceversa: la soledat és, sempre, heterodòxia (243).

La disjuntiva potser fóra: o solitaris o solidaris (243).

D’altra banda, la publicació en forma de recull afecta la llegibilitat dels textos aplegats. La discontinuïtat entre aforismes que, com sabem, són semànticament autònoms, obliga el lector a mantenir una atenció esforçada per a poder captar adequadament el canvi introduït per cada nou aforisme, sense poder instal·lar-se en la modalitat de lectura relaxada de les obres guiades per un fil conductor de llarg recorregut. La condensació i el caràcter incisiu obliguen igualment el lector a fer un esforç interpretatiu ben distant de la recepció passiva, però, sobretot, és la voluntat de provocar una resposta de reflexió complementària en l’esperit del lector allò que aconsella convertir la lectura d’aforismes en un ritual pausat en què convé prendre’s el temps necessari per a assimilar i digerir cada peça. L’autor d’aforismes, coneixedor de la importància d’aquesta regla, no s’està de recordar-la convenientment, introduint entre les instruccions de lectura les recomanacions que fan al cas; és el que fa Fuster quan tanca la «Presentació» de Consells, proverbis i insolències amb una advertència sobre el risc de fatiga que comporta la lectura seguida d’un conjunt d’aforismes massa extens:

Prou comprenc que, els llibres com el que ara ofereixo al lector, mai no podran ser «digeribles» a la manera que ho són una novel·la, un poema èpic, una monografia erudita o un tractat de teologia. Un paquet d’aforismes massa gruixut no admet una lectura seguida. Fatiga. Fatiga, probablement, per la seva mateixa dispersió intel·lectual, per la seva obertura sincopada, pel complement de meditació que pretén demanar… (2002a: 228-229).

Un segle abans, Sainte-Beuve manifestava una prevenció semblant envers els perills de saturació i defalliment intellectual provocats per una ingesta excessiva de lacònica sentenciositat:

Ces livres de maximes et d’observations morales condensées, comme l’était déjà celui de La Bruyère, et comme l’est surtout celui de M. Joubert, ne se peuvent lire de suite sans fatigue. C’est de l’esprit distillé et fixé dans tout son suc: on n’en saurait prendre beaucoup à la fois (1804: 169).

Ara bé, la fragmentarietat i la dispersió, si hom adopta l’actitud de lectura correcta, es poden convertir en motiu d’un exercici de lectura plaent, en què l’exigència de reflexió és afavorida per un ritme intermitent que convida a la pausa:

L’écriture en fragments, en ce qu’elle abrège et délie, permet de livrer la pensée à petites doses, d’une façon par là même courtoise et non appuyée, ayant ainsi le mérite non seulement d’éviter, comme nous l’avons vu, le naufrage de l’écrivain dans la stupeur intellectuelle, mais aussi de ne pas fatiguer le lecteur et de lui assurer une compréhension sans douleur (Susini-Anastopoulos 1997: 125-126).

En Fuster, el paper del lector i el posicionament que aquest ha d’adoptar per a garantir una correcta descodificació dels aforismes que l’escriptor exposa a la seua consideració tornarà a aparèixer en un lloc destacat entre els aforismes de caràcter metadiscursiu que revisarem a continuació.

3. ELS AFORISMES METADISCURSIUS

És una característica particular de la pràctica contemporània del gènere que l’aforisme esdevinga autoreflexiu, centrant el seu contingut en els trets distintius i identitaris del propi discurs. No podia ser d’altra manera quan l’exercici aforístic concentra una part significativa de la seua indagació sobre el món en la reflexió sobre el llenguatge com a eina modalitzadora i en la consciència de la determinació cultural de tota maniobra interpretativa. A més, la voluntat de contrarestar i neutralitzar l’asserció categòrica imposada per la utilització de fórmules sentencioses és un altre factor a favor de la inserció d’aforismes que facen més explícites les normés d’ús que són d’aplicació en la interpretació global del conjunt aforístic d’un autor. Ja hem tingut ocasió de veure’n exemples ben eloqüents amb relació als valors semàntics i pragmàtics de «consell» o «aforisme» en l’obra de Joan Fuster, i hem pogut observar com els aforismes que aportaven indicacions sobre aquests conceptes –identificadors del conjunt que els inclou, no ho oblidem– funcionaven com a termes del contracte de lectura global. A més d’aquests casos, en aquest apartat ens proposem analitzar els exemples més significatius d’aforismes de Fuster que centren el seu contingut en alguna de les característiques distintives del gènere «assaig», entès –tal com ho fa Fuster– com una deliberada actitud intel·lectual.

Com hem vist, Fuster al·ludia, a la fi de la «Presentació» de Consells, proverbis i insolències, al «complement de meditació» que el conjunt aforístic que oferia pretenia demanar al lector. La importància nuclear atorgada per l’escriptor a aquesta condició del contracte de lectura es posa novament de manifest quan ens la retrobem en un altre espai de marcada significació estratègica, el final del llibre. El darrer apartat del recull subratlla de forma clara la idea d’acabament mitjançant el subtítol «Provisionalment tanco el parèntesi», el qual reforça el valor de balanç conclusiu que hem d’atorgar a l’únic aforisme que conté: «Assercions i negacions discutibles, ho admeto. Potser seran útils just per això, perquè són discutibles: perquè inciten a la discussió» (298). Juntament amb la relativització del valor de veritat del propi discurs, Fuster hi apel·la, sense esmentar-la explícitament, a la necessària i específica contribució del lector per a assegurar un correcte exercici de lectura. La combinació de naturalesa el·líptica i expressió d’un pensament complex exigeix, en la pràctica aforística, un pacte de lectura ben particular, basat en la complicitat. El gènere manté una intenció deliberada envers el lector, que consisteix a empènyer-lo a la reflexió com a garantia d’una relació de comunicació reeixida. Fuster confessava el seu temor que la brevetat i la concisió poguessen actuar com a obstacle en la sempre desitjable claredat expressiva:

Solament em preocuparia, en últim terme, que el laconisme obligat o la poca traça d’algunes frases deixessin el lector més perplex que no pas persuadit. Si hi ha alguna cosa que em repugni és semblar sibil·lític o confús (2002a: 225).

La confiança en la solució d’aquest perill sempre a l’aguait cal dipositar-la en la participació activa del lector, que ha de recompondre i assegurar el discurs subjacent a l’aforisme o, com a mínim, dotar-lo d’un significat, encara que no siga el previst per l’autor:

Confio, tanmateix, que, quan algú no acabarà d’endevinar-me en el sentit just, encara li quedarà la possibilitat d’inventar-se’n una interpretació benèvola. Ho acceptaré com una penitència (2002a: 225).

Més encara, la responsabilitat interpretativa del lector pot atorgar valor al text fins i tot quan el discuteix, ara en el sentit de discrepar-ne radicalment:

Tinc confiança en la lletra. Qualsevol paraula escrita, bé sigui per se, bé sigui a contrario sensu, acaba sempre per ser revolucionària. Tot és qüestió de saber llegir (283).

Fuster retorna sobre la intencionalitat de l’escriptura assagística en la «Justificació» que enceta Sagitari, en què, de nou, fa explícita una manera d’entendre el gènere que, amb relació a l’autor, funciona com a «exercicis espirituals»: «com a tals me’ls vaig plantejar, a cada ratlla, posant-me a prova i posant a prova les paraules que tenia a l’abast» (1985: 9), és a dir, com una revisió i avaluació permanent de les idees i de l’eina lingüística que serveix per a donar-los forma;¹⁰ i, pel que fa a la intencionalitat envers el lector, insisteix, atorgant-li una importància capital, en la concepció de l’assaig com a incitació a la reflexió, com a estímul generador de nous pensaments: «Provocar més preguntes en el lector ha estat la meua primera intenció a l’hora d’escriure» (1985: 10).

Montaigne mostrava el seu disgust per l’estil ampul·lós, amb pretensions d’exhaustivitat, de Ciceró i afirmava que només cal parlar d’aquesta manera «aux juges qu’on veut gagner à tort ou à droit, aux enfants et au vulgaire à qui il faut tout dire» (1965, II: 42), en contraposició, comenta Jean Lafond, al lector adult i exigent, el qual prefereix sens dubte «la concentrazione sull’essenziale e l’appello all’intelligenza del non detto» (2001: 25).

En el discurs fragmentari, l’autor ha de buscar la connivència del lector d’una manera més intensa encara del que és habitual per a assegurar la cooperació necessària per a fer efectiva l’actualització del sentit del text. El diàleg amb el lector esdevé essencial en una proposta intel·lectual que no pot renunciar a saber-se oberta i problemàtica, en la qual els intervals marcats tipogràficament pels espais en blanc entre aforismes representen l’espai destinat a la intervenció del lector, amb el seu «complement de meditació»:

Sur la nécessité cognitive et herméneutique du dialogue, on constate un consensus des grandes auteurs de prose brève qui tous partagent le point de vue de Michelet, lorsqu’il louait en Plutarque l’écrivain capable de forcer quinconque veut le lire avec fruit à poser le livre à chaque instant. Quand Nietzsche reconnaissait aux moralistes français, La Rochefoucauld, La Bruyère ou Vauvenargues, le mérite d’avoir produit des pensées véritables, effectives, il entendait par là des pensées génératrices d’autres pensées. Aux intermittences du texte correspondent alors les intermittences de la lecture (Susini-Anastopoulos 1997: 159).

Per a Fuster, doncs, els aforismes «inciten a la discussió» perquè forcen el lector a pensar, a discutir en el sentit, assenyalat pel diccionari, d’«examinar en detall (una qüestió), raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses».

Allò que atorga unitat a l’assaig és el «jo» de l’escriptor; així ho va deixar establert Montaigne en els seus Essais fundacionals, en presentar-s’hi no sols com a matèria del seu llibre sinó com a única perspectiva de captació del món:

Et puis, me trouvant entièrement dépourvu et vide de toute autre matière, je me suis présenté moi-même à moi, pour argument et pour sujet. C’est le seul livre au monde de son espèce (1965, tom 2: 11).

Ce sont ici mes fantaisies, par les quels je ne tâche point à donner à connaître les choses, mais moi. […] Qu’on ne s’attende pas aux matières, mais à la façon que j’y donne (1965, tom 2: 35).

Aquesta és una advertència que Fuster té cura de subratllar en situar-la a l’entrada del seu corpus aforístic, a l’inici dels Judicis finals: «Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”» (231). La paròdia de la coneguda sentència de Protàgoras no resulta gratuïta ni, per descomptat, purament humorística per provocadora; l’afirmació fusteriana va a l’essencia mateixa de l’escriptura en posar de manifest que, a diferència de la filosofia, l’assaig substitueix la categoria abstracta «home» per l’home concret, l’assagista, i la seua experiència del món, esdevingut mesura i representació, conscient de l’abast i dels límits de la pròpia percepció. El lector, doncs, no s’ha d’equivocar: els pensaments que se li proposen no tenen la pretensió d’erigir-se en criteris de validesa universal, són les apreciacions particulars enunciades des d’una subjectivitat. L’aforisme exposat a continuació, vinculat sintàcticament amb l’anterior, planteja un altre dels principis nuclears de l’assaig fusterià, el racionalisme cartesià com a mètode d’avaluació del món: «Propugno la suspicàcia metòdica, però» (231) i, alhora, serveix per a introduir una cautela preventiva amb relació a l’aforisme precedent, el qual perd l’aplom de l’asseveració rotunda i és posat sota sospita.

En aquest mateix sentit, com a avís i recordatori que es tracta d’una mirada específica i singular que cal no confondre amb la impersonal exposició d’idees dels discursos professionals, hem d’interpretar un altre dels aforismes fusterians més coneguts: «Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster» (237),¹¹ un advertiment que ja havia formulat en termes molt semblants i amb idèntica intenció el mestre Montaigne: «Els autors es lliuren confiadament al poble amb alguna marca particular i estrangera; jo, el primer, amb el meu ésser universal, com a Michel de Montaigne, no pas com a gramàtic o poeta o jurisconsult» (1984: 27). En ambdós casos, com ha assenyalat Josep Iborra,

S’hi afirmen en la seua estricta i concreta individualitat, en el nom propi que la designa. Es refusen a afegir-hi res més perquè seria adjectiu, no substantiu. Es neguen a confondre’s amb qualsevol especialitat que no siga la de ser ells mateixos (2006: 129).

L’adscripció del discurs al «jo» personal de l’assagista, és a dir, la concepció d’un pensament lligat a l’existència física d’un cos, té importants repercussions en la noció de coherència que hi és aplicable; l’escriptor, com a individu en constant moviment vital, obert a l’acció del temps i de l’experiència, deixa constància de l’evolució com a únic paràmetre d’aproximació a una veritat personal impossible de fixar i reivindica el dret a canviar i a contradir-se amb els canvis. Així ho indicava Montaigne, defensant l’assaig com una indagació permanent que assumeix la contradicció com a inevitable i que resulta incompatible amb qualsevol pretensió de determinar de forma definitiva les idees:

El cert és que, potser, em contradic, però la veritat, com deia Demades, no la contradic mai. Si la meva ànima pogués estabilitzar-se, no m’assajaria, em resoldria; ella es troba sempre en aprenentatge i en prova (1984: 27).

Igualment, Fuster apostava per un concepte de veritat canviant, ajustada a una experiència vital en permanent evolució:

«¿Canvies? Doncs ets veritat». Ser fidel a tu mateix no implica imprescindiblement de ser fidel a les teves coses: a les teves idees, a la teva ètica, al teu concepte de tu que tu mateix t’has inventat… (244).

Ben simptomàticament, el dret a contradir-se apareix explícitament reflectit tant en la «Presentació» de Judicis finals, reproduïda –recordem-ho– en la de Consells, proverbis i insolències, com en la de Poques paraules; en ambdós casos, a més, s’hi fa fort amb un punt d’arrogància:

Datables entre 1950 i 1960, no és d’estranyar que en ells hi hagi més d’una contradicció: no me n’excuso (2002a: 225).

¿Contradictori? Potser sí, potser no. I no m’importa (2002a: 301).

En un altre aforisme, valent-se d’una citació aliena trasplantada irònicament, Fuster atorga rang de regla general del gènere al principi de contradicció:

REGLA GENERAL.- «Alguna vez se contradice Zapata, como todos los escritores llamados ensayistas…» (M. Menéndez Pelayo, Orígenes de la novela, cap. IX) (258).