Kitabı oku: «Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou»

Introducció
La revolució institucional

Quan vaig pensar en aquest llibre, no podia preveure que fer-ne la introducció em seria tan difícil. La idea no és tan complicada: convocar un gran nombre de dones que, d’una manera o d’una altra, es dediquen a la llengua i demanar-los que diguessin la seva en la qüestió del gènere, o de la llengua no sexista, o de la llengua inclusiva o com en vulgueu dir. Atès que la meva opció en aquesta qüestió és prou coneguda, la crida va ser prou explícita. En la invitació que vaig enviar hi deia: «La meva posició crec que és prou clara però no espero ni adhesions ni suports: més aviat coneixements, reflexió i experiència (o experiències). Potser tot plegat es pot resumir en una mica de sentit comú». El cas és que el lector es trobarà amb opcions molt variades i amb textos a vegades apassionats, a vegades emotius i sempre assenyats. També hi trobarà molt coneixement silenciat, perquè al capdavall sempre és més fàcil maquillar la superfície i no aprofundir-hi, no fos cas que prenguéssim mal i haguéssim de canviar unes quantes coses, fer unes quantes renúncies i enfrontar-nos a la realitat.

El que m’està fent difícil aquesta introducció, però, no és el que hi ha, sinó el que ningú no veurà i el que jo crec que s’ha de denunciar. Si tothom hagués acceptat la invitació, aquest llibre comptaria amb més de cent col·laboracions. Hi ha hagut, doncs, un gran nombre de renúncies. Les causes de la renúncia es poden reunir en tres grups: les que no estaven d’acord amb les condicions, les que tenien feina i no tenien temps per fer un article i, finalment, les que no volien dir el que pensen, o no s’hi atrevien. I això és el que em fa difícil fer aquesta introducció. De debò, era aquí on volíem arribar?

Si hi ha una cosa que sempre m’ha sabut greu és que, si jo he sortit més o menys viva d’aquest debat, és perquè soc una dona. Als homes que han dit el mateix que jo els ha passat de tot, des de campanyes de desprestigi fins a insults i acusacions de tota mena. Si això no és sexisme, que m’ho expliquin. Però és que, a més, quan els homes s’han apropiat d’aquestes propostes «inclusives» han perpetuat la seva posició i el seu poder i ens han vingut a explicar què hem de fer. Per això volia que fossin dones les que parlessin, perquè amb llengua inclusiva o sense, els homes continuen dient-nos què hem de fer.

Però tornem a la por. Hem aconseguit que la gent que no hi està d’acord i que treballa o a la universitat (Libertas perfundet omnia luce) o a l’administració no s’atreveixi a dir què pensa. Sense entrar en detalls que trairien la confiança de les que han estat franques amb mi, us en poso algun exemple. En un mitjà de comunicació públic un text sobre assetjament escolar que diu «Imagina’t si t’ho fessin a tu, no voldries que algú sortís en la teva defensa ni que sigui explicant-ho als pares, als professors o a un adult?» torna corregit així per la unitat d’igualtat d’un departament de la Generalitat: «Imagina’t si t’ho fessin a tu, no voldries que alguna persona sortís en la teva defensa ni que sigui explicant-ho a la família, al professorat o a una persona adulta?». I en una universitat: «Ens demanen que fem formació en aquest sentit i mirem de fer-la per grups o àrees de treball, per poder adequar els exemples de comunicació i de llengua a cada àmbit laboral concret. Actualment s’hi afegeix la complexitat del tractament de les persones transgènere no binàries». I en una altra: «A mi ja em vas convèncer des del primer moment i, des de llavors, he defugit qualsevol conversa o debat sobre el gènere per no posar-me nerviosa (...). De moment, ningú m’ha vingut darrere amb el llibre d’estil, més enllà de recomanacions de bones pràctiques, que ja deus saber que són moltes a la meva universitat (en els formularis, jo soc persona investigadora principal i dirigeixo persones alumnes)». O una altra: «Per tot el que t’explico, potser val més que no participi en el projecte, perquè em sento compromesa a fer aquest camí encara que no sàpiga on ens portarà». O, una treballadora del CPNL, que em diu: «Perquè he/hem d’aplicar, amb sentit comú, les propostes que marca la Generalitat de Catalunya: un ús no sexista del llenguatge (formes genèriques, formes dobles i formes concretes)».

Crec que ja n’he donat prou, d’exemples. Però amb la darrera sorgeix una altra pregunta: qui és la Generalitat de Catalunya per fer propostes de com hem de parlar o escriure? Perquè, és clar, si l’autoritat sobre la llengua la tenen els polítics, aleshores hem d’acceptar les propostes dels ajuntaments creatius, començant pel de Barcelona amb els seus donanatges (perquè les dones no devem ser prou bones perquè ens facin homenatges), o el de Sentmenat amb els seus tions i tiones (les tiones amb trenes, és clar; com, si no, sabríem que no són tions?), o el de les Masies de Voltregà amb Sant Jordi i Santa Jordina (a veure si se’n recorden dels seus patrons i surten amb una Santa Lluciana i una Santa Marciana). Però tot plegat ens porta a una pregunta més inquietant: no es tractava d’igualtat? No es tractava de visibilitzar les dones? Com és que la mateixa Generalitat acaba banalitzant la igualtat proposant vacances per a «gossos i gosses»?

Les directrius per canviar la llengua, per fer-la més inclusiva o per visibilitzar les dones, van començar als anys setanta. Potser ningú no va pensar que els canvis lingüístics, si no venen de baix, és molt difícil que arrelin, i per això va arribar un moment en què va ser el poder que va començar a imposar-los: cursos per a tots els ajuntaments, centres cívics i associacions, guies de llengua no sexista i totes les campanyes que calguessin. Tot plegat va aconseguir que allò que havia de ser un canvi natural resultat del canvi de la societat es convertís en un canvi induït de conseqüències imprevisibles. El pitjor de tot, però, és que són els que manen els que s’han apoderat de la voluntat de les dones i ara ens l’imposen. Quina paradoxa, la revolució institucional. Quim Monzó, en un article sobre la versió d’«Els segadors», ho explicava molt bé:

«De versions d’Els segadors n’hi ha un munt, incloent-n’hi una en heavy-metal. Però no s’interpreten mai en un acte de presa de possessió perquè, si es fa, s’assumeix que les institucions s’arroguen la distorsió i llavors la gamberrada perd tot l’efecte. És el que va passar dilluns al pati dels Tarongers. Una versió que volia ser revolucionària es va convertir en una exhibició penosa.»¹

O, com diu Irene Vallejo: «No nos dejemos engañar: la subversión no puede ejercerse desde el poder, ni convertirse en marca o mercancía».²

Si la lluita per l’alliberament i la igualtat d’homes i dones ha estat fagocitada pel poder, tornem a ser on érem: ens continuen dient què hem de fer, com hem de parlar i com hem de pensar, si és que hem de pensar, perquè si gosem fer-ho tenim tota una maquinària per controlar-nos: no tens perspectiva de gènere? Problemes. I jo em demano què faríem si a la universitat ens imposessin elaborar plans docents amb perspectiva eurocèntrica, o marxista, o cristiana, o androcèntrica, o... Seguiríem tan cofois pensant que hem avançat molt en la lluita per l’alliberament?