Kitabı oku: «Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou», sayfa 3
El conte de la gerenta
Quan ja havia projectat aquest llibre, la Universitat de Barcelona va fer un tuit informant-nos que «Cal dir gerenta de la mateixa manera que diem presidenta. La forma gerent s’havia tractat com a invariable perquè en femení no tenia tradició, però ja s’ha normalitzat per visibilitzar les dones que ocupen aquest càrrec». Jo els vaig demanar què proposaven per visibilitzar les lingüistes però no vaig rebre resposta. Potser el tuit és només l’exemple de fins a quin punt la universitat viu fora del món perquè, de dones gerents, jo fa anys que en conec, i quan la UB n’ha tingut no sembla que hagi trobat a faltar el terme gerenta. Per què ara sí? A més a més, la UB hauria de recordar que, durant uns quants anys, al carnet d’estudiant de les alumnes hi figurava «estudianta» i ho van canviar —suposo— perquè les «estudiantes» es queixaven (mai no vaig tenir cap alumna que em digués que ja li estava bé). Com que ja hem dit que aquests canvis són induïts, potser estaria bé recordar que la llengua col·loquial ja crea femenins, a vegades en correspondència amb el sexe (estudianta) i a vegades amb connotacions menys amables: una sergenta pot ser una sergent però també una dona manaire (tret no gaire ben vist en les dones, tot s’ha de dir). Pel que fa al DIEC, no sembla que sigui gaire coherent. Admet com a epicens cantant, comerciant, dirigent, docent o practicant, però proposa formes dobles per a intendent-intendenta, marxant-marxanta o president-presidenta. Curiosament, una dona (a la qual hem d’agrair el pròleg a aquest llibre) ha estat elegida com a president de la institució. Què hem de fer si volem destacar un fet tan rellevant? Si la visibilitzem, només direm una obvietat: M. Teresa Cabré és elegida primera presidenta de l’IEC, i no direm prou que, com diu ella mateixa, és el primer president de la Filològica escollit president de l’IEC. Jo espero que sigui el millor president de la història de l’entitat perquè, la millor presidenta, ara com ara ja ho tindríem.
El diccionari mostra algunes incoherències més, per exemple, hi ha una entrada per a estudiant i una altra per a estudianta que remet a estudiant. També hi ha un curiós doblet amb tinent: si és un tenidor, és invariable; però, si és un militar, també pot ser tinenta. Igual que dependent: si és una persona dependent, és invariable; però, si és un saltataulells, també pot ser una dependenta. Ara bé, així com l’intendent també pot ser intendenta, el terratinent no té l’alternativa terratinenta. També he topat amb dos casos de masclisme flagrant (alarmes enceses). Un és el del fabricant, que, si bé en la primera accepció és una persona que fabrica, en la segona només és un «amo» d’una o més fàbriques. L’altre és la regent que, ves per on, és la muller del regent i no pas la regenta. Doncs bé, ara que ja ens hem situat, tornem a la gerenta.
El fet que aquest fos un tema «d’actualitat» explica que diverses autores l’esmentin. Jo no les citaré per pura cortesia grupal, no voldria destacar uns textos per sobre dels altres, però sí que els posaré per ordre cronològic per il·lustrar com, quan es tracta de dones, no es tenen els miraments que s’han tingut per incorporar neologismes que fa anys que són d’ús habitual. Si generalment em pregunto si és que, amb les dones, tothom s’hi atreveix, ara em pregunto si és que, a les dones, en aquestes qüestions, no se’ns pot dir que no, no fos cas que deixéssim d’estar entretinguts tots plegats i ens ocupéssim de la desigualtat real.
La norma
«Per formar el femení només cal conèixer i seguir les normes gramaticals de la llengua catalana. Així, usarem ministra i ferrera però no fiscala o gerenta perquè els mots masculins acabats en -l i en -nt són invariables i doncs d’aplicació a homes i dones.»
El dubte
«Tot i que la forma gerenta no és normativa, se’n recomana l’ús per visibilitzar les dones que ocupen aquest càrrec. No convindria més que hi hagués més gerents (dones) i no caldria el gerenta (mot)?»
La constatació
«No ho solucionarem perquè l’IEC hagi incorporat recentment la flexió del càrrec de gerent (per fi podrem dir, col·loquialment, ets una gerenta intel·ligenta!).»
La resistència
«Que s’ha acceptat gerenta a corre-cuita en el diccionari normatiu, i que no acceptar-hi també amarganta, coenta, lluenta… és com a mínim discutible.»
El desenllaç
«El dia 6 d’abril de 2021, la Universitat de Barcelona va fer públic el nomenament de la seva nova gerenta. Coincidint més o menys en el temps, l’Institut d’Estudis Catalans també va nomenar gerenta una dona i aquesta […] va demanar que al contracte hi figurés aquesta forma en lloc de gerent. De resultes d’això, el DIEC va incorporar de seguida la forma femenina gerenta.»
Cloenda
Jo m’he quedat sense paraules. El lector d’aquest llibre hi trobarà opinions molt diverses, fins i tot contràries o contraposades. Vull dir que, en aquest sentit, no cal que esperi doctrina (a fe que, de doctrina, en aquest tema ens en sobra). Hi trobarà arguments, hi trobarà coneixement i, sobretot, hi trobarà seny (que, d’això, sí que en falta). No volem arribar a cap conclusió, ni volem dictar normes. Volem fer saber que no ens enganyen, que seguim lluitant per la igualtat de totes les persones i que la nostra lluita no passa per estrafer la llengua. I sobretot volem dir que som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.
M. Carme JUNYENT
1. Monzó, Quim. «Catalunya triomfant». La Vanguardia, 27 de maig de 2021, p. 21.
2. Vallejo, Irene. «Rebelde sin pausa». El País Semanal, 8 de maig de 2021.
3. Hellinger, M. i Pauwels, A. (2007) «Language and sexism». Dins: M. Hellinger i A. Pauwels (ed.). Handbook of Language and Communication: Diversity and Change. Berlín/Nova York: De Gruyter Mouton, p. 651-684: «Generally, feminine/female terms are not consistently used; they may be stylistically marked and in many languages carry negative connotations, which makes them unacceptable in neutral, and even in female-specific contexts. By contrast, masculine/male terms are either neutral or carry positive connotations».
4. Més de 300 persones vam omplir l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Hist òria de la Universitat de Barcelona, on vam haver d’anar perquè no cabíem a l’Aula Magna de l’Edifici Històric.
D’ON VENIM?
1 Quan es capgiren els objectius
Montserrat Sendra i Rovira
Sociolingüista
Un debat complex
La confusió del gènere gramatical amb el sexe biològic i la discussió al voltant de l’ús del masculí genèric com a forma que inclou tots els individus ha generat un debat social sobre com es podria adaptar la llengua perquè donés més visibilitat a les dones. La relació llengua-societat és sempre una relació complexa, perquè combina aspectes lingüístics, socials, psicològics i ideològics i perquè s’emmarca en una estructura social conformada per diferents grups i jerarquies.
L’origen del moviment
Entenent la llengua com a mirall de les desigualtats de la societat, alguns grups van començar a generar un sociolecte incòmode per mostrar verbalment una presa de posició clara davant les estructures patriarcals de poder. Amb la voluntat de canviar les relacions de dominació establertes, van començar a modificar el corpus de la llengua amb nous usos lèxics, morfològics i discursius (fins i tot van buscar nous morfemes per a la funció de masculí genèric: alumnis, alumn@s, alumnxs, alumn·e·s, alumn·s...). Aquest trencament explícit de la norma buscava sacsejar les ideologies i les representacions lingüístiques dels parlants per tal d’eliminar les desigualtats entre homes i dones.
De la dissidència a la institucionalització
Ara bé, què passa quan aquest moviment de protesta i subversió lingüística és captat pel poder contra el qual volia lluitar? Precisament des de les institucions transmissores de la norma (les institucions públiques, l’àmbit polític, els mitjans de comunicació i el món educatiu) es va adoptar ràpidament aquesta pràctica i van començar a implementar aquests nous hàbits lingüístics, a més de crear guies, cursets i materials de formació sobre com aplicar el llenguatge no sexista - llenguatge inclusiu. Si el moviment feia èmfasi en el trencament de la norma per generar canvis en la consciència, què passa quan el trencament de la norma esdevé norma? Aquesta institucionalització del moviment va suposar, a més, un canvi estètic sense conseqüències palpables per a la població femenina i una forma de blanquejament lingüístic de la discriminació sistèmica de la dona en la societat. Modificar la llengua perquè res canviï, just al contrari del que es pretenia. Així, trobem situacions com les de partits polítics catalans que utilitzen sistemàticament el femení genèric però que quan es denuncia un cas d’assetjament contra una dona protegeixen l’agressor; o alts càrrecs que feien broma explicant que triaven les conselleres en funció de qui tenia els pits més grossos sense que això comporti cap dimissió.
La fi del moviment?
Dos fenòmens posen en entredit la continuïtat del moviment: d’una banda, aquesta perversió dels objectius inicials contra els quals havia nascut; de l’altra, l’emergència de noves concepcions del gènere (gènere fluid, persones agènere, bigènere...) que trenquen el debat binari entre homes i dones. Ser subversiu comporta ara, doncs, no seguir les noves convencions de desdoblament i adaptacions establertes per les institucions? Segurament la millor recomanació que podem fer és la d’aplicar el sentit comú (adaptar les referències individuals, d’oficis i càrrecs; evitar les expressions discriminatòries o els usos estereotipats, etc.), sabent que no és el codi lingüístic qui produeix la discriminació sinó l’estructura social (i és aquí on cal situar els esforços). Recargolar la gramàtica o la morfologia, allargar i complicar els textos té poc impacte real en la modificació de les desigualtats, ja que la llengua per si sola no té tanta força ni tant de poder. És el patriarcat, amics!
2 Quan el llenguatge no és sexista i quan sí que ho és
Neus Nogué Serrano
Professora agregada de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona
Sobre el masculí genèric i altres aspectes de la llengua que sovint es consideren sexistes i es miren d’evitar (forçant la morfologia, la semàntica i la sintaxi), després d’uns quants anys de pensar-hi, d’informar-nos-en i d’observar-ne els usos, ara sabem:
• Que no hi ha una correlació directa entre gènere gramatical i sexe.
• Que les societats amb llengües que no tenen masculí genèric no són més igualitàries.
• Que desdoblar homes i dones, nens i nenes, els treballadors i les treballadores, els i les joves… no fa la societat més igualitària; i no només això, sinó que fer aquests desdoblaments pot donar una imatge falsa d’igualtat (en la persona que els fa, en el document legislatiu que els recull…) que amagui actituds i regulacions que discriminin les dones.
• Que desdoblar homes i dones, nens i nenes, els treballadors i les treballadores, els i les joves… i no desdoblar els empresaris, els banquers, els inspectors d’Hisenda… indica que no parlem d’un fenomen estrictament gramatical.
• Que en un text llarg el desdoblament sistemàtic no s’aguanta, que espontàniament no l’aguanta ningú, i que provoca problemes diversos en el manteniment dels referents (adjectius que concorden amb els noms desdoblats, pronoms que els substitueixen un cop esmentats…).
• Que alternar desdoblaments i no desdoblaments (cas molt freqüent) pot provocar problemes d’interpretació.
• Que s’ha acceptat gerenta a corre-cuita en el diccionari normatiu, i que no acceptar-hi també amarganta, coenta, lluenta… és com a mínim discutible.
• Etcètera.
I em pregunto com acabarà afectant aquesta mena de criteris la reivindicació del reconeixement de la diversitat d’identitats sexuals més enllà del binari home/dona.
Al meu entendre, el llenguatge sexista (i discriminatori en general) és una altra cosa. És sexista:
• Que un diari parli de Rajoy i Espe o de Rajoy i Soraya, i que en una campanya electoral els cartells o els eslògans diguin Laura presidenta. President Puigdemont.
• Que es parli, en una notícia, en una enciclopèdia o en qualsevol altre text, d’un arquitecte i la seva dona, d’un enginyer i la seva dona, com si el centre del món fossin els homes i la professió (guai) que exerceixen, i les dones giréssim al seu voltant.
• Que els homes interrompin les dones quan parlen o no els deixin prendre el torn de parla.
• Que un llibre de text (o una exposició, o qualsevol altra manifestació cultural o científica) amagui les aportacions que han fet les dones a la ciència, a la tècnica, a la literatura, a qualsevol art.
• I tantes altres maneres que té el llenguatge verbal —i el no verbal— de situar els homes al centre, d’invisibilitzar i menystenir les dones, d’agredir-les amb les paraules (i amb els gestos, les mirades i les postures).
Aquest escrit havia de ser curt. Trobareu altres textos i més exemples a l’apunt «Sobre els límits del llenguatge no sexista» (https://en-altres-paraules.blogspot.com/2014/11/sobre-els-limits-del-llenguatge-no.html) del meu blog En altres paraules.
3 La querella de les llengües
Maria Lacueva Lorenz
Investigadora i professora d’Estudis Catalans a la Université Paris 8
Aquest títol parafraseja la famosa (alhora que desconeguda) Querella de les dones, una polèmica dialèctica sobre les desigualtats socials entre les persones per raó del seu sexe que es va donar arreu d’Europa i Amèrica entre els segles XIII i XIX. Va presentar un caràcter marcadament interdisciplinari i tant homes com dones van opinar a favor o en contra de l’equitat dels drets des de tots els àmbits —religiós, mèdic, domèstic, jurídic, educatiu, artístic, polític, sentimental, filosòfic, biològic, etc. La Querella es va expressar a través de diversos suports, com ara escultures, vitralls i textos de tot tipus —des de tractats fins a obres teatrals—, els quals, per l’extensió geogràfica i cronològica del debat, van ser escrits tant en llatí com en les llengües que, a poc a poc, esdevenien «de cultura», inclosa la catalana. Les mentalitats i les maneres de viure canviaven, però la Querella, tot adaptant les formes i els arguments a cada nova època, es mantenia ben viva; al cap i a la fi, el dilema de fons seguia intacte: a favor o en contra de perpetuar el patriarcat? Sí o no a la transformació de les pràctiques i del sistema simbòlic que el sustenten, i amb quines estratègies aconseguir-ho?
Un antic debat que, actualment, es materialitza també al voltant del llenguatge inclusiu. Aquesta nova «querella» del segle XXI presenta paral·lelismes evidents amb la seua predecessora: sembla que va per a llarg, és transversal i de caràcter transnacional; de fet, genera controvèrsia al si de, si fa no fa, les mateixes comunitats lingüístiques que aleshores. Així doncs, les propostes morfosintàctiques, discursives i tipogràfiques es multipliquen en les llengües del nostre entorn: per exemple, el punt volat és una de les maneres d’expressar que «les français·e·s sont divisé·e·s» al voltant d’aquest tema, mentre que «die Autorinnen» o «AutorInnen» germanoparlants poden triar diferents fórmules a l’hora de redactar les seues obres. Per la seua banda, l’Académie Française qualifica de «perill mortal» l’escriptura inclusiva i, alhora, el seu no ús és motiu de penalització en textos administratius.
Hem arribat a un punt on tant l’opció del retorn sense fissures al llenguatge «espontani» com la del foment de les solucions «no sexistes» són percebudes com imposicions per diferents col·lectius masculins, femenins, no binaris o mixtos. La lingüística feminista proposa considerar el llenguatge inclusiu com una nova varietat diastràtica que es puga adoptar lliurement segons la situació comunicativa. Altres lingüistes, també obertament feministes, estimen que això és una aberració i que no s’ha demostrat cap cas on la modificació d’una llengua haja modificat el món i, en conseqüència, haja millorat la vida de ningú. A més, s’argumenta que les societats que fan servir llengües sense distinció de gènere gramatical —la immensa majoria de les sis mil que n’hi ha al món— no són més igualitàries.
Tanmateix, els primers estats que van reconèixer el dret al vot femení o van deixar de criminalitzar el col·lectiu LGTBI tampoc no comptaven amb la certesa que això implicaria millores; de fet, a hores d’ara sabem que aquestes mesures, individualment, no tenen la capacitat d’erradicar els problemes a què s’enfronten. Significa això que aquells polèmics «experiments» no han estat fonamentals per a les nostres societats? Permetem-nos, doncs, experimentar amb la nostra llengua: el català està immers en la querella del llenguatge inclusiu i participa, amb veu pròpia, en un debat contemporani rellevant, amb unes vacil·lacions, contradiccions i limitacions semblants a les de la resta de llengües implicades. Jo només espere que no calguen sis-cents anys per arribar a un consens.
4 El principi de Fermat
Mireia Farrús
Professora de lingüística de la
Universitat de Barcelona
Les lleis de la física són d’una bellesa extraordinària. Pierre Fermat ens va regalar un dia un principi que deia que el camí que pren un raig de llum per anar d’un punt a l’altre és el que es pot recórrer en el menor temps possible. És una forma d’estalvi energètic que també s’aplica a la lingüística amb la llei de la brevetat: com més s’utilitza una paraula, més curta tendeix a ser. Per això, la primera revolució sobre el llenguatge inclusiu, que es basa en el desdoblament constant del gènere amb el tots i totes i benvolgudes i benvolguts, s’acaba diluint a la tercera línia de discurs, perquè les lleis de la natura tenen més força que els discursos polítics.
La segona revolució de la llengua inclusiva ens va portar les formes genèriques de professorat i alumnat, i què voleu que us digui. Jo tinc devoció pels meus alumnes, i en parlo molt d’ells, els meus alumnes aquí, els meus alumnes allà. Tenen nom, cognoms, cara, vida. El meu alumnat és un concepte abstracte totalment mancat d’aquesta afectivitat, que és la base per a una educació de qualitat. Que no és el mateix anar a sopar amb els veïns que anar a sopar amb el veïnat, caram.
La tercera revolució, la més revolucionària de totes, ens va portar el femení genèric: ara totes som companyes, i ens va deixar a uns quants amb els ulls esbatanats. Perquè jo pensava que la categoria marcada era precisament la que ens feia visibles i úniques entre la multitud. I trobo que tenir una categoria marcada pròpia té un no sé què que fa interessant, ves. Ara resulta que això ho regalem i ho diluïm? Però en màrqueting no diuen que et diferenciïs i triomfaràs? Potser la gran revolució, companyes, seria justament reivindicar aquesta categoria com a ben nostra.
Amb tot, reconec la bona intenció d’aquestes iniciatives, valoro l’esforç de qui ho promou amb el convenciment de fer un món més just, i soc conscient dels reptes que afrontem les dones en molts àmbits de la vida, com ara el professional. La meva mare em deia molt sàviament que, per poder arribar al mateix lloc, si els homes tenien una carrera jo n’havia de tenir dues, i si ells parlaven tres llengües jo n’havia de saber sis. Les estadístiques li donen la raó: un informe de la Xarxa Vives d’Universitats diu que més de la meitat dels estudiants universitaris de grau, màster i doctorat són dones, però només tenim un 20 % de catedràtiques, i que «quan les dones arriben a l’escalafó més alt han trigat una mitjana de 16 a 20 anys més que els homes».
Aquesta és la motxilla que he portat sempre i que voldria que la meva filla no hagués de portar mai. I quan em pregunto si aquestes revolucions són la solució a tots aquests reptes, el que em temo és que més aviat són una distracció, i que culpem la llengua d’allò que en realitat és responsabilitat nostra. Que una dona tardi vint anys més a arribar allà on vol contradiu el principi de Fermat i és antinatural. I el desdoblament de gènere també.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
