Un cor massa gran

Eider Rodriguez (Errenteria, 1977) és escriptora, periodista i guionista. Ha estat editora en basc de l’editorial Txalaparta i avui dia treballa com a professora al Departament de Llengua i Literatura de la Universitat del País Basc. L’any 2018 va obtenir el premi Euskadi de literatura i el premi Euskadi de Plata, atorgat pels llibreters de Guipúscoa, per Un cor massa gran, i juntament amb l’il·lustrador Julen Ribas el premi Euskadi de literatura infantil i juvenil pel còmic Santa familia (Euskal Herriko Ikastolak, 2017). Amb el llibre Katu jendea (Elkar, 2010) va obtenir la beca de creació literària Igartza per a escriptors novells, una de les més importants del País Basc, i el premi Zazpi Kale de la Fira del Llibre de Bilbao (2011). Considerada una de les escriptores més impactants de les lletres basques, ha desenvolupat gran part de la seva carrera en aquesta llengua i actualment viu a Hendaia.

Pau Joan Hernàndez va néixer a Barcelona i viu a Bigues i Riells (Vallès Oriental). Va començar a escriure de molt jove, i als divuit anys va sortir a la llum la seva primera novel·la. Des d’aleshores ha publicat com a autor una trentena de llibres, la majoria adreçats a infants i joves.

És també traductor – del basc, del francès i del gallec al català i el castellà, i entre aquestes dues llengües— de més de tres-centes obres i durant molts anys va ser crític literari del diari Avui. Actualment, fa classes a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB.

La seva obra ha merescut diversos premis, entre els quals destaca el premi Crítica Serra d’Or, que ha rebut tres vegades. Com a traductor, ha figurat en dues ocasions (Macau 2006 i Copenhaguen 2008) a les llistes d’honor de traductors de l’Organització Internacional per al Llibre Juvenil (IBBY) i l’any 2016 va ser inclòs a la prestigiosa selecció dels millors llibres per a nens i joves que elabora el Banco del Libro de Veneçuela.

Jurat Premis Euskadi – «L’escriptora alterna llums i ombres oferint una literatura d’alt nivell en un llibre que s’anticipa a les contradiccions i els dubtes que tenallen l’ésser humà contemporani.»

José A. Muñoz, Revista de Letras – «La narrativa d’Eider Rodriguez és com el ronc d’un gat: tot just quan ens apropem als seus relats i es deixen acaronar, se’ns escapen de nou perquè els personatges continuïn amb les seves vides, deixant-nos amb la sensació que, almenys, hem pogut establir contacte amb ells i conèixer les seves necessitats.»

Lidia Casado, Juntando más letras – «Un recull de relats que reflecteixen la societat actual per fora i per dins, en les interaccions entre persones, classes i cultures, però també en la seva interioritat, els sentiments i les reaccions de cada un dels seus components.»

Lecturalia – « Amb un estil nu i inclement, les històries que el llibre ofereix s’endinsen en els personatges per parlar-nos de les seves pulsions més baixes i vergonyoses. […] Sense lloc per a la pietat, el llibre desentranya d’una manera senzilla i elegant aquella cara de nosaltres mateixos que mirem d’ocultar […] i amb això fa un retrat social on cada detall es conforma com una passa dins del laberint d’allò que anomenem ànima.»

Jon Kortazar, El País – «Si a la narració breu se li exigeix alhora la intensitat i la força d’un poema, Eider Rodriguez mostra un estrany domini en la presentació de trames que va fer que la seva obra fos una agradable sorpresa dins la narrativa basca des del moment de la seva aparició en escena.»

Elena Medel, 20 Minutos – «La prosa d’Eider Rodriguez actua com pluja fina: primer, la notem pessigant-nos subtilment la roba; després, clavant-se com agulles amb un dolor suau, i aquesta lleugeresa és la que ens convenç de no protegir-nos amb un paraigua i la culpable que ens amari fins als ossos i que ens inventem la febre. Els relats d’Eider Rodriguez […] mullen i es mullen.»

Rafael Reig, ABC – «M’han entusiasmat. […] Sense trucs, sense prestidigitació, sense treure’s de la màniga l’as d’un final sorprenent, com és (mal) costum en els relats. Són contes que no esperen la salvació per mitjà del desenllaç. No necessiten que el sacrifici de la veritat a la bellesa els redimeixi. No busquen la reconciliació, sinó la devolució de la vida.»

Recaredo Veredas, Culturamas – «Si els mèrits fossin valorats en la seva mesura justa, Eider Rodriguez seria considerada una de les nostres millors contistes: sap mostrar la complexitat en poques paraules […]. Ens reconeixem en els seus relats, en els problemes dentals dels seus personatges, en la seva relació amb els veïns o, sobretot, amb les seves parelles i amb aquesta societat salvatge que ens envolta.»

Juana Cortés Amunarriz, Culturamas – «No són retorçats els relats, sinó els personatges. Meravellosament retorçats, perquè en algun moment fan el que no han de fer, o almenys el que el lector no espera que facin. Es tracta de personatges que pels seus actes o les seves decisions se surten de la moral habitual, són poc convencionals, i tot i així segueixen fidels als seus sentiments. I d’aquí surt la grata sorpresa, la sensació que el relat s’allargassa fins a escapar del pur costumisme i ens mostra el món personal de l’autora.»

Pompas de papel, Radio Euskadi – «Un cor massa gran també ofereix sis exercicis d’immersió en les vides quotidianes d’uns personatges que cuiden com poden d’ells mateixos, que miren de tenir cura dels altres, també com poden, i que avancen a cop de revelacions.»

Gremi de Llibreters de Guipúscoa, premi Euskadi de Plata – «Aquests relats, que en alguns casos neixen de situacions kafkianes, són l’espai per a diverses reflexions: sobre una antiga relació, sobre la resposta a les conseqüències d’un accident o d’una malaltia… Són històries plenes de força arrelades en els personatges. Personatges que tiren endavant sigui com sigui.»

Félix Linares i Kike Martín, Radio Euskadi – «Trobem la mirada inconfusible de l’autora, que s’atura en els conflictes i les contradiccions dels personatges, que no ressegueix el costat amable de les coses, i que no prejutja a l’hora d’escollir els temes.»

Títols originals:

Eta handik gutxira gaur © 2004, Eider Rodriguez

Haragia © 2007, Eider Rodriguez

Katu jendea © 2010, Eider Rodriguez

Bihotz handiegia © 2017, Eider Rodriguez

Un cor massa gran

© Eider Rodriguez, 2019. Publicat d’acord amb SalmaiaLit, Agència Literària.

Primera edició: setembre del 2019

© de la traducció: Pau Joan Hernàndez, 2019

© de la fotografia de la coberta: ADDICTIVE STOCK / Adobe Stock, 2019

© de la fotografia de l’autora: Lander Garro

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2019

Publicat per Edicions del Periscopi SL

info@periscopi.cat | Web: www.periscopi.cat | Facebook: www.facebook.com/Periscopi Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi | Instagram: @edicions_del_periscopi

Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola

Disseny de la col·lecció, maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol

Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Rudolf Ortega

Producció de l’ebook: booqlab.com

ISBN: 978-84-17339-40-1

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

La traducció d’aquest llibre ha rebut una ajuda de l’Institut Basc Etxepare.

Un cor massa gran

Quan tancaven la nevera, quan posaven els gots a taula, quan les forquilles picaven contra els plats, se sentia topar el silenci de l’una contra el de l’altra.

– Ja saps el que et diré, oi que sí? —li va preguntar la Madalen a la seva mare.

– Que tens problemes amb les drogues?

Poques vegades es posava nerviosa, però, quan s’hi posava, deia coses que ni tan sols sabia que podia arribar a pensar.

– Ho estàs esquivant.

– No en tinc ni idea.

–És sobre el pare.

– Ah… aquell. Està pitjor?

– Cada dia pitjor.

La Ixabel va fer espetegar la llengua per tancar la conversa. Però la Madalen va insistir:

– Ara ja saps el que et vull dir.

– Ni se t’acudeixi. T’ho dic de debò. Ni se t’acudeixi! – La Ixabel va aixecar les mans com un policia que allunya els curiosos del lloc d’un accident.

– No hi ha cap altra solució. Si n’hi hagués, saps que no t’ho demanaria.

La Madalen li va demanar permís a la seva mare per endur-se el tall de truita que havia quedat. S’havia pintat les ungles de color morat, d’aquella manera que només els queda bé a les noies joves, amb els costats mal perfilats, era de pell morena. Mai de la vida no li havia demanat res i mai de la vida no havia fet servir aquest fet com un argument a favor seu.

La Ixabel i en Ramon s’havien separat quan la Madalen tenia dos anys, i un any després la nova parella de la Ixabel va anar a Hendaia a viure amb elles. Des d’aleshores, vivien en una torre blava i blanca construïda als anys cinquanta, que al darrere tenia un jardí molt bonic i al davant un cartellet amb el nom, «Ene kabia», el meu niu, un nom que havia seduït la Ixabel des del primer moment que va veure la casa. En Ramon se’n va anar a viure a Donostia i allà va refer la seva vida. La Madalen va acceptar sense rondinar l’anar i venir cada quinze dies entre els «papassabtes» (una paraula que va fer servir fins a l’adolescència) i la seva vida quotidiana, convertint la frontera administrativa en frontera emocional.

– Serà de dilluns a dijous, començant per aquest mateix dilluns. Els divendres, quan torni de Bordeus, agafaré jo el testimoni fins al diumenge.

La Ixabel es va imaginar vestida amb roba d’esport i amb una cinta de pelfa al cap, portant amb penes i treballs fins a l’estació del tren el testimoni que havia de recollir la seva filla.

– No em sento capaç de fer-ho.

– No crec que arribi a Nadal. De debò.

La Ixabel va comptar mentalment els mesos que faltaven per Nadal. Tres i mig.

– Ho he de parlar amb l’Iñaki.

– Ja ho sap.

– Ah! Que bonic! – va dir la Ixabel.

Es va preguntar a si mateixa fins a quin punt l’Iñaki era conscient de ser una mena d’escut humà i fins a quin punt l’estimaven per això.

– I el teu pare hi està d’acord?

– No té cap altre remei. Però encara no l’hi he explicat… Abans, ho volia parlar amb tu.

La Madalen duia els cabells recollits en una cua de cavall atapeïda, com també n’havia dut, temps enrere, la seva mare.

– Què és això? Un parany?

– L’Iñaki està disposat a ajudar.

Aquella lleialtat obstinada de l’Iñaki la faria parar boja, va pensar la Ixabel. Però, què podia esperar d’un home que, després de passar per la fleca, era incapaç de menjar-se el crostó del pa tornant cap a casa? I el pitjor de tot era que devia ser veritat, que segur que estaria disposat a fer-ho, com quan va estar mirant tutorials d’internet per aprendre a fer la trena en forma d’espiga que li demanava la Madalen.

– I no t’emportis els plàtans, que són per a l’Iñaki, per quan torni de córrer – li va dir a la filla, com si volgués subratllar de qui era aquella casa i tot el que hi havia—. I les peres tampoc.

Aquell estiu, sense que ningú ho hagués hagut de dir, havien anat comprant més fruita de la que necessitaven a casa, per facilitar-li la vida a la Madalen. La filla va treure la fruita macada de la bossa. La Ixabel es va sentir avergonyida en veure l’estat en què es trobava, però com que, després d’haver desbarrat com ho havia fet, li semblava important deixar veure algun aspecte grotesc d’ella mateixa, va pelar una pera que li va deixar els dits enganxosos, i la va devorar, embrutant-se també la cara.

– No sé si m’has entès: no t’estic demanant que ajudis el pare, t’estic demanant que m’ajudis a mi – va continuar la filla.

La Madalen era com una barreja entre la fermesa del pare i la bona pasta del padrastre, i a la Ixabel li costava trobar-hi el seu propi rastre, més enllà de l’aspecte físic. Duia tot l’estiu encarregant-se dels dinars i els sopars d’en Ramon, a més d’acompanyar-lo al metge i altres cures que ella no podia ni imaginar, però no l’havia sentit queixar-se en cap moment. I, malgrat que tots els que sabien el que estava fent la miraven amb admiració, ella tenia por que li hagués agafat el gust a aquell sotmetiment.

– Estic feta un embolic – va dir la Ixabel.

La Madalen li va fer una abraçada, o potser més aviat n’hi va demanar una. Feia anys que l’olor que desprenia era de dona adulta, però, tot i això, la Ixabel va fer un petó tota sorpresa a aquell cap que un dia havia fet olor de colònia inofensiva.

L’Iñaki es va estirar al llit després de fer uns quants estiraments. A la Ixabel se li feia estrany veure amb una roba tan llampant i tan cenyida aquell home que, en el dia a dia, la tenia acostumada a una indumentària ben discreta, però li agradava.

Li va posar dos dits al coll, en forma de pistola.

– Sembla que a partir de dilluns ens canvia la vida, no? – va deixar anar la Ixabel.

– Ja t’ho ha dit? – va replicar l’Iñaki, tot incorporant-se i deixant una marca de suor a l’edredó—. Ens en sortirem, oi que sí?

La Ixabel hauria desitjat una prohibició que anés més enllà de la seva capacitat de decisió, un prec, una amenaça, qualsevol cosa; però si això era el que volia, estava amb l’home equivocat. Era difícil enfadar-s’hi, i era encara més difícil veure’l enfadat. Mai no hauria pogut endevinar que, després d’aquell salvatge d’en Ramon, estimaria un home com l’Iñaki. De fet, el que l’havia empès a acostar-s’hi havia estat la idea que pogués ser homosexual, com la resta dels homes que anaven a la classe de ioga. Havia sigut fàcil.

Quan encara feia poc temps que vivien junts, havien volgut tenir una criatura, però sense capficar-s’hi gaire, ja que l’Iñaki l’havia avisada de bon començament que quan era petit havia tingut galteres, i era probable que l’haguessin deixat estèril. I tot i que durant aquella època havien perdut el sentit, quan van deixar de banda la criatura les relacions sexuals van adquirir una nova dimensió.

Quan la Ixabel es va estirar al seu costat, ell va apartar-se.

– Faig pudor.

– No és pudor, és olor de caçador.

– De iogurt caducat – va replicar ell, mentre s’estirava la samarreta per acostar-se-la al nas.

– No soc tan bona persona com vosaltres.

– Però tens les teves coses bones – va respondre l’Iñaki—. Al teu costat, semblem millors!

– «Avui he canviat l’edredó.» Contínuament penso coses com aquesta. «Avui he canviat l’edredó, avui he canviat l’edredó!»

– De vegades, és l’única sortida.

– Per què em vaig divorciar? No me’n recordo.

– No m’ho has explicat mai, o si més no, no m’ho has explicat tot. No n’hem parlat gaire, oi que no?

Després d’haver-se divorciat, en Ramon i ella només havien coincidit tres o quatre vegades, i ja havien passat gairebé deu anys des de l’últim cop, a les escales del cinema Príncipe. La Ixabel havia anat a veure Zodiac amb l’Iñaki; en Ramon, a veure Ratatouille amb la Madalen. A mitja pel·lícula, i a tots dos alhora, els havien agafat ganes d’anar a pixar, i van coincidir quan sortien del lavabo, ella es va fixar que ell duia americana i sabates cares. «No sé res de tu», li va dir, cosa que, més que un retret, era una promesa. «Com et va?»; «Jo tampoc no sé res de la teva vida», li va contestar ell, ensenyant unes dents esgrogueïdes pel tabac. «Estàs igual que sempre.» No era veritat. I, després de dir això, havien començat a pujar l’escala com si fossin en un simulacre d’incendi, tot dient-se l’un a l’altra que es cuidessin, amb un to que a tots dos els va semblar sincer. I cadascun se’n va tornar a la seva pel·lícula, a menjar crispetes del seu acompanyant, sense comentar res d’aquella trobada.

Quan la filla havia fet nou anys, va començar a fer sola els viatges en tren entre Hendaia i Donostia, però ja abans la Ixabel havia anat trobant la manera que el pare i la filla es veiessin sense que ella hagués de ser-hi, fos fent servir l’Iñaki de llançadora, fos aprofitant-se d’aquella solidaritat que les mares i els pares que no s’han atrevit a separar-se senten cap a les mares i els pares que sí que ho han fet. «Aquest cap de setmana li toca amb el seu pare, però quan ell la vingui a buscar, jo estaré treballant. Que us en podríeu encarregar vosaltres?» Gràcies a això i al fet que durant anys no havia esmentat per res en Ramon, la relació no s’havia deteriorat, sinó que s’havia dissolt. Tant era així que de vegades costava de creure que haguessin tingut una nena plegats. Fins i tot, com a mesura profilàctica, va demanar als seus pares, als seus germans i als seus amics que tallessin tota relació amb ell, fent servir el recurs de «Sisplau, que jo mai no us he demanat res». L’Iñaki, per la seva banda, mai, ni una sola vegada, no havia ultrapassat el límit del que era convenient preguntar, i així, any rere any, l’existència d’aquell que només havia sobreviscut com una constel·lació de fotos a l’habitació de la Madalen es va anar tornant cada cop més virtual: en Ramon amb uns set anys bevent d’una bota; en Ramon amb deu anys davant del Cafè Concord, on treballava el seu pare; en Ramon adolescent a punt de disparar amb una escopeta al costat d’uns amics; la petita Madalen pentinant en Ramon en una fotografia feta per la mateixa Ixabel; en Ramon i una Madalen adolescent a l’Havana, asseguts al costat de l’estàtua de John Lennon.

De jove, en Ramon era un noi esvelt, i el fet de no ser-ne conscient el feia encara més atractiu. També era moltes més coses: escanyolit, panxut, maldestre, enèrgic, resignat, cambrer, empresari, incapacitat crònic, fill working class d’immigrants, pare d’una filla middle class, desnonat i immediatament rescatat per una herència que al mateix temps l’havia deixat sense parents, d’esquerres, de centreesquerra, d’esquerradreta, casat, divorciat, coneixedor en el sentit bíblic d’unes quantes dones, amant en el sentit agnòstic d’unes quantes més, admirat, marginat, guanyador i perdedor. Quan la Ixabel el va conèixer, acabava d’arribar de Tolosa al País Basc buscant-hi una nova vida, després d’haver enterrat a França els seus pares, que havien fugit de Pasaia durant la guerra. Tenia una manera de vestir diferent, una manera diferent de pentinar-se, una altra manera de parlar, una altra visió del món, una altra educació. El que més encisava la Ixabel era que mengés verdures crues, a més d’aquella facilitat per saltar del castellà al francès com qui salta d’una pedra a una altra, i, de vegades, espantada, es preguntava si no havia arribat tan lluny amb ell perquè menjava raves i per aquelles erres.

Ara era un home malalt que ja no tenia res d’altre, i aquella seria segurament la penúltima cosa, abans de la darrera.

La Ixabel no tenia ni tan sols una cicatriu en la qual burxar per anar-hi a buscar tot el que havia passat. Recordava frases que s’havien dit l’un a l’altra («Fins quan t’has d’estar amb aquesta cara de pet?», «Aparta, que encara tindrem un accident», «Terrorista, ets un terrorista dels collons!», «Tens el cap ple de merda!»), però no recordava per què s’havien dit tot allò i li costava identificar-se amb aquella que va ser en el passat. D’aquella relació, no en recordava gran cosa, tret que era com una mena de gimcana en la qual cadascun havia d’anar trobant les pistes que l’altre li deixava, interpretar-les i continuar endavant mentre la xocolata del premi s’anava fonent. Potser hi havia tingut alguna cosa a veure, pensava quan mirava de recordar, el naixement de la Madalen: compensar el caos que comporta el naixement d’un nadó amb la necessitat d’eixamplar l’espai de confort. Potser la combinació un-home-més-moderat havia estat una baula més de la cadena un-cotxe-més-gran-una-casa-més-neta-una-vida-més-sana. En l’època que en Ramon estava posant en marxa l’empresa de paper de silicona que l’havia de fer ric i d’esguerrar, podia passar-se dies absent en cos i ànima. Les poques vegades que es deixava veure per casa, la Ixabel es discutia amb ell amb l’esperança d’arrencar-li algunes paraules, i quan no hi era, li parlava amb una dolçor que mai no hauria fet servir si hi hagués sigut, del lavabo a la sala d’estar («Sort que has arribat, amore, m’he passat el dia parlant amb onomatopeies, em pensava que em tornaria boja»), de la cuina a l’habitació («Gggamon!»). I li deia que se sentia sola, que havia reprès els estudis d’administració i finances, que es feia càrrec de la nena combinant-ho amb els estudis. I res més.

A partir del moment que la Madalen li va demanar que l’ajudés a cuidar en Ramon, va mirar de fer de nou el camí que l’havia dut fins a deixar aquell matrimoni, de la mateixa manera que feia quan perdia les claus del cotxe. Però havia passat massa temps, i només era capaç de veure els llocs on no havia de buscar: a la calaixera, no; a la capsa dels rebuts, tampoc; al darrere de la sabonera del lavabo, tampoc… Potser a l’oficina de correus? No. Des del moment que tenia el cotxe davant de casa, la clau havia de ser per força a dintre. Tot era un detritus emocional.

No va informar la Madalen sobre la seva decisió fins que va anar a deixar-la aquell diumenge a l’estació.

– Hi aniré els dimarts i els dijous i li deixaré menjar per als cinc dies. I les visites al metge, depèn de l’hora que siguin. Quan té la següent?

Va treure l’agenda per evitar la mirada de la seva filla: no se sentia prou honesta per entomar la seva alegria i el seu alleujament.

– La té d’aquí a uns deu dies, no sé exactament l’hora, però és aviat. L’hi hauràs de preguntar a ell. Però s’hi ha d’anar cada dia per treure el gos.

– Cada dia? Que t’has tornat boja?

– L’Iñaki està disposat a ajudar-te.

A l’estació, es van trobar amb tot de companys de la universitat de la Madalen, i la Ixabel es va trobar fora de lloc. Va passar a ser una mare de sèrie, entre xisclets, salts i confidències entre noies, aparentment importants, però que en realitat es podien resumir en uns quants casos de candidiasi. Enmig d’aquella paròdia, va llegir la nota que li havia donat la Madalen: el número de telèfon de casa d’en Ramon, l’adreça, la llista de medicaments amb les dosis corresponents, un «Gràcies!» escrit amb lletres grans, un cor dibuixat. Va tornar al cotxe enfadada perquè no sabia amb qui s’havia d’enfadar.

Ell vivia en un barri benestant, al quart pis d’una casa antiga que, com sabria més endavant, l’hi havia deixat en herència una tia llunyana, i que tan bon punt l’havia rebut, l’havia dividit i havia venut els pisos per saldar deutes. Quan va treure de la bossa el clauer que li havia donat la seva filla, va sentir lladrucs a l’altra banda de la porta. Va pensar que hauria de fer còpies de les claus. Quan va obrir la porta, va aparèixer el morro d’un gos enorme i es van sentir els crits d’un home que li manava que callés. Va travessar el passadís mentre el gos ensumava la bossa on duia el menjar. Les cortines estaven obertes, però gairebé no hi entrava llum. Tot i això, no hi havia en l’ambient l’acrimònia que havia esperat.

– Bon dia! – va fer—. Vaig a posar les coses a la nevera.

La cuina i la sala d’estar estaven unides: un petit televisor; un sofà de dues places i una butaca; una làmina que podia ser de Chagall; el Gernika de Zumeta; una taula quadrada amb tres cadires; una barra americana que tenia al damunt tot de capses de medicaments; a la porta de la nevera, receptes, a més de notes i cors de la seva filla: «Fracassaràs quan ho intentis. Torna a intentar-ho. Torna a fracassar. Fracassa millor», «Carpe diem», «El vinagre, a l’amanida».

Quan va obrir la nevera, el gos es va posar a bordar una altra vegada i va tornar a sentir la veu d’en Ramon que venia de l’habitació. «Almenys, encara pot parlar», va pensar la Ixabel una mica més animada, mentre muntava interiorment el trencaclosques del que s’havia de trobar. Només hi havia un paquet de cafè encetat i mitja llimona.

– Deu tenir gana! Sota la pica! – va entendre, finalment. A l’armari de sobre, hi havia un calendari per recaptar fons que ells també tenien a casa. Hi sortia la Madalen fent la mona amb altres estudiants de Psicomotricitat.

La menjadora del gos estava buida i al costat del bol de l’aigua hi havia un petit bassal. No se’n podia escapar.

A sota de la pica, hi havia com una desena part dels productes de neteja que tenia ella: netejavidres, sabó per fregar el terra, detergent per a la roba. A un costat, el sac de pinso del gos. La Ixabel no ho va tenir fàcil per omplir la menjadora sense que en caigués a terra, perquè el gos no parava de donar cops de morro al sac. Va buidar el bol de l’aigua en un moment. Després, se’n va anar cap al passadís bellugant la cua.

Ella el va seguir.

Va trobar en Ramon apuntalat amb coixins blancs. Va trucar a la porta amb els nusos dels dits, com si intentés fer encara més visible el que ja era evident.

– No vius en un mal lloc.

– No: està prou bé.

En la cara d’en Ramon, encara hi podia veure el nen que havia sigut, només calia treure tot el que sobrava d’aquella cara que li havia quedat gran per retrobar la mirada d’aquell nen esprimatxat que va ser.

El gos va començar a ensumar-la i amb el morro li va empènyer l’entrecuix.

– Oso! – va cridar en Ramon amb una energia que va sorprendre la Ixabel—. Cagumdeu! Obre la persiana, per favor.

Ella va apujar amb estrèpit els llistons de fusta. El gos va sortir al balcó i va recolzar les potes del davant a la balustrada, panteixant i amb la llengua penjant.

– Ha de sortir de seguida o deixarà la tifa aquí al mig – va dir en Ramon. Ara, amb més llum, es veia clarament el to trencat de la pell a la cara i al coll.

– Et preparo l’esmorzar abans? Cafè sol, oi?

– No, no. Abans, el gos, que si no serà pitjor. Aquí al costat hi ha un parc; porta’l i ell ja s’arreglarà, que està ben ensenyat. Al penja-robes de l’entrada trobaràs la corretja i les bosses per recollir les caques. – Parlava com algú acostumat a ser obeït—. Quan siguis a prop, deixa’l anar, que si no et tirarà a terra.

– Realment, sembla un ós.

– El nom no és per això.

La Ixabel va esperar que continués amb l’explicació, però no ho va fer. Va treure les mans de dins els llençols amb dificultat i es va girar cap a la finestra, com una planta que busca la llum.

La ira continguda li va envermellir les galtes i les orelles, i quan va ser al carrer, va mirar d’apaivagar aquella cremor posant-se els palmells a la cara un cop i un altre. Duia la corretja enrotllada al canell, i havia de vigilar de no acabar anant per terra amb les estrebades que feia l’Oso. El gos va arrencar a córrer quan va veure la gespa, i la Ixabel, després de barallar-se inútilment amb el mosquetó, el va deixar anar amb la corretja i tot. Tenia el canell adolorit. No li agradaven els animals. Per ella, a les persones que els agradaven els animals no els agradaven les persones, i feien servir aquell amor com una manera de gestionar aquell odi cap a la seva pròpia espècie, res més. I ara, havia de veure’s allà, observant aquell gos al parc: la cara com una espelma que es desfeia, la llengua a fora, cagant.

Mentre pensava com s’ho faria per atrapar l’Oso, va caminar per la gespa amb la mà a dins de la bossa de paper per anar a recollir els excrements: eren allà, humits i fumejants entre les flors. Els va recollir i va anar a buscar una paperera; més endavant, recordaria aquell moment com una epifania. L’Oso recorria el perímetre del parc bavejant. Com que ja es veia a venir la humiliació que suposaria capturar-lo, va decidir no allargar el moment i va començar a cridar-lo picant les mans contra els genolls i cridant cada cop més fort, inútilment. Després, li va anar al darrere xiuxiuejant el seu nom i, quan va ser-hi a prop, amb una habilitat que la va sorprendre a ella mateixa, va trepitjar la corretja. De tornada cap a casa, va haver d’invocar la imatge de la Madalen, tot pensant que el motiu que fos allà era ella i ningú més, i ningú més, i ningú més.

– Bé? —va cridar en Ramon des de l’habitació, i de cop la Ixabel ho va trobar tot massa familiar.

Anant pel passadís, va descobrir que les juntures del paper de la paret no coincidien exactament, que hi havia un decalatge d’un parell de mil·límetres, i, com si aquella distorsió li hagués infós coratge, va dir sense pensar:

– M’emportaré el gos a Hendaia. A la part del darrere de la casa tenim una mica de gespa i a l’Iñaki li agradarà portar-lo a la platja per cansar-lo. Jo no puc venir cada dia. No puc, tinc feina. La Madalen te’l pot portar quan vingui els caps de setmana.

La primera vegada que la Madalen havia dormit fora de casa tenia un any i mig, i va ser a casa dels avis. Les noies que havien estat amb la Ixabel fent d’au-pair a Cork li trucaven cada any per anar a les festes de Sant Fermí, i any rere any trobava alguna excusa per no anar-hi, perquè no li agradava gaire la gent, tot i que li agradava més que no els animals. Aquell cop, però, va dir que sí, perquè en Ramon i ella poguessin fer alguna cosa plegats. Va ser la seva última discussió, vestits de vermell i blanc: en Ramon la va acusar d’haver-se estat massa estona fent la bossa de la nena, i ella va respondre que ell s’hi havia estat massa poc, i van estar dient i replicant, cadascun argumentant per veure de qui seria la culpa si perdien l’autobús que els havia de dur a Pamplona. Però, malgrat tot, van arribar puntuals per agafar-lo, van seure l’un al costat de l’altra i es van refugiar cadascun en el seu propi silenci. Quan van arribar, ja era migdia. Tan bon punt van baixar de l’autobús, se’n van anar cadascun per la seva banda. La Ixabel se’n va anar amb les seves amigues i no va tornar a veure en Ramon fins al cap d’unes hores. Va ser en un bar allargat amb la il·luminació blava, i ell duia un barret de palla i la roba que abans era blanca tacada de vi. Intentaven avançar per aquell passadís ple de gent, ell sortia i ella entrava, i quan es van creuar van continuar endavant sense mirar-se. Es van divorciar poques setmanes després, sense haver trencat el vot de silenci.

– Aquest Iñaki teu també s’ha jubilat, o què?

–És professor i plega d’hora. Hi vols sucre, al cafè?

Sense deixar de fer la fotosíntesi, en Ramon va esbufegar.

– Sembla que no hi ha altre remei.