Kitabı oku: «La bèstia humana», sayfa 3

II

A La Croix-de-Maufras, en un jardí migpartit per la via del tren, la casa està posada de biaix, tan a prop de la via, que tots els trens que passen la fan trontollar; i amb un viatge n'hi ha prou per retenir-la a la memòria, el món sencer desfilant a gran velocitat la sap en aquell lloc, sense conèixer-ne res, sempre tancada, deixada com en abandó, amb els finestrons grisos enverdits pels cops de pluja de l'oest. Enmig del desert, sembla acréixer encara la solitud d'aquell racó perdut, que una llegua a la rodona separa de tota ànima.

La casa del guardabarrera és allà, sola, vora la carretera que travessa la línia i que va a parar a Doinville, a cinc quilòmetres de distància. Baixa, amb els murs esquerdats, les teules de la coberta menjades de molsa, està prostrada amb un aspecte abandonat de pobre, enmig del jardí que l'envolta, un jardí plantat d'hortalisses, tancat amb una bardissa, i en el qual es dreça un gran pou, tan alt com la casa. El pas a nivell és entre les estacions de Malaunay i de Barentin, just enmig, a quatre quilòmetres de cadascuna. És d'altra banda molt poc freqüentat, i la vella barrera mig podrida s'obre quasi només pels carros de les pedreres de Bécourt, a una mitja llegua dins el bosc. No es podria imaginar un racó de món més aïllat, més separat dels vius, ja que el llarg túnel, del costat de Malaunay, talla tot camí, i només es comunica amb Barentin per una sendera mal mantinguda que voreja la línia. Per això els visitants són escassos.

Aquell vespre, a l'entrada de fosc, amb un temps ombriu molt dolç, un viatger, que acabava de baixar a Barentin d'un tren de Le Havre, seguia amb passa llarga la sendera de la Croix-de-Maufras. La contrada no és altra cosa que un seguit ininterromput de sots i de rostos, una mena d'encrespament del sòl, que la via del tren travessa, alternativament, sobre terraplens i dins rases. Als dos costats de la via, aquests accidents de terreny continus, les pujades i les baixades, acaben de fer les rutes difícils i d'augmentar la sensació de gran solitud; els terrenys, magres, blanquinosos, estan sense cultivar; uns arbres coronen els turons de bosquets, mentre que al llarg de les valls estretes s'escolen els rierols, ombrejats de salzes. D'altres bosses calcàries són absolutament nues, els turons se succeeixen, estèrils, en un silenci i un abandonament de mort. I el viatger, jove, vigorós, apressava el pas, com per escapar de la tristesa d'aquell crepuscle tan suau sobre aquella terra desolada.

Al jardí del guardabarrera, una noia treia aigua del pou, una noia de divuit anys, rossa, forta, amb els llavis carnosos, els ulls verdosos, el front estret, sota uns cabells densos. No era gens bonica, tenia els malucs sòlids i els braços durs d'un xicot. Així que va veure el viatger baixant la sendera, va deixar anar la galleda, va acudir a posar-se davant la porta reixada, que tancava la bardissa.

—Guaita, Jacques! —va cridar.

Ell havia alçat el cap. Acabava de fer vint-i-sis anys, igualment de gran alçada, molt bru, un xicot guapo amb el rostre rodó i regular, però que enlletgien unes mandíbules massa grosses. Els cabells, atapeïts, se li arrissaven, així com els bigotis, tan espessos, tan negres, que augmentaven la pal·lidesa de la seva carnació. Hauríeu dit que era un senyor, amb la pell fina, ben rasurada a les galtes, si no hi haguéssiu vist d'altra part l'empremta indeleble de la professió, els greixos que li engroguien les mans de maquinista, unes mans que eren tanmateix petites i delicades.

—Bon vespre, Flore —va dir simplement.

Però els ulls, que tenia amples i negres, sembrats de punts d'or, se li havien com enterbolit amb un fum roig que els apagava. Va parpellejar, va girar els ulls, amb una incomoditat sobtada, un neguit que anava fins al sofriment. I tot el cos havia experimentat un moviment instintiu de retrocés.

Ella, immòbil, la mirada posada en ell, s'havia adonat d'aquest estremiment involuntari, que ell mirava de dominar cada vegada que s'acostava a una dona. L'havia fet posar tota seriosa i trista. Després, quan ell, desitjós d'ocultar el seu malestar, li va demanar si la seva mare era a casa, tot i que la sabia malalta i incapaç de sortir, va respondre només amb un senyal de cap, es va apartar perquè ell pogués entrar sense tocar-la, i se'n va tornar al pou, sense dir res, dreta i altiva.

Jacques, amb el pas ràpid, va travessar l'estret jardí i va entrar dins la casa. Allà, enmig de la primera peça, una gran cuina on menjaven i vivien, la tieta Phasie, com l'anomenava des de la infantesa, estava tota sola, asseguda vora la taula, en una cadira de palla, les cames embolicades amb un vell xal. Era una cosina del seu pare, una Lantier, que li havia fet de padrina i que, a l'edat de sis anys, l'havia pres a casa seva, quan, en desaparèixer el seu pare i la seva mare, que havien fugit cap a París, ell s'havia quedat a Plassans, on havia seguit més tard els cursos de l'escola d'arts i oficis. Li tenia un viu agraïment, deia que si s'havia obert camí, era a ella que l'hi devia. Quan havia esdevingut maquinista de primera classe a la Companyia de l'Oest, després de dos anys passats al ferrocarril d'Orleans, hi havia trobat la seva padrina, que s'havia tornat a casar amb un guardabarrera anomenat Misard, desterrats amb les dues filles del seu primer matrimoni en aquell forat perdut de la Croix-de-Maufras. Avui, tot i que amb prou feines tenia quaranta-cinc anys, la bella tieta Phasie d'antany, tan alta, tan forta, semblava que en tingués seixanta, amagrida i esgrogueïda, sacsejada per esgarrifances contínues.

Ella va fer un crit d'alegria.

—Ets tu, Jacques! Fill meu, quina sorpresa!

La va besar a les galtes, li va explicar que acabava de tenir de sobte dos dies de permís forçós: a la Lison, la seva màquina, en arribar al matí a Le Havre, se li havia trencat la biela, i com que la reparació no estaria acabada abans de vint-i-quatre hores, no reprendria el servei fins l'endemà al vespre, per a l'exprés de les sis i quaranta. Llavors, havia volgut anar-li a fer un petó. Es quedaria a dormir, i se n'aniria de Barentin amb el tren de les set i vint-i-sis del matí. I mentre li agafava les seves pobres mans amagrides, li deia fins a quin punt la seva última carta l'havia inquietat.

—Ai, sí, fill meu, això no va, això no va gens bé… Que ets amable d'haver endevinat el meu desig de veure't! Sé fins a quin punt estàs ocupat, i no gosava demanar-te que vinguessis. En fi, has vingut, i em trobes tan trista, tan trista!

Es va interrompre, per llançar temorosament una mirada per la finestra. Sota la llum del capvespre, a l'altre costat de la via, s'hi distingia el seu marit, Misard, dins una caseta de senyalització, una d'aquestes cabanes de taulons situades cada cinc o sis quilòmetres i connectades per uns aparells telegràfics, a fi d'assegurar la bona circulació dels trens. Mentre la seva dona, i més tard Flore, s'encarregava de la barrera del pas a nivell, a Misard l'havien nomenat guardià.

Com si l'hagués pogut sentir, va baixar la veu, en una esgarrifança.

—Estic segura que m'enverina!

Jacques es va sobresaltar, sorprès d'aquesta confidència, i els seus ulls, girant-se també cap a la finestra, es van entelar de nou a causa d'aquell trastorn singular, el petit fum roig que n'empal·lidia l'esclat negre, diamantat d'or.

—Tieta Phasie, quina idea! —va murmurar—. Té un aspecte tan dolç i tan feble.

Acabava de passar un tren que anava cap a Le Havre, i Misard havia sortit de la caseta per tancar la via darrere seu. Mentre tornava a pujar l'alçaprem, posant el senyal en vermell, Jacques se'l mirava. Un homenet neulit, els cabells i la barba escassos, descolorits, la cara xuclada i trista. Al mateix temps, silenciós, reservat, sense ira, d'una educació obsequiosa davant els caps. Però havia tornat a entrar dins la cabana de taulons, per inscriure al registre l'hora de pas, i per pitjar els dos botons elèctrics, l'un que deixava la via lliure a la caseta precedent, l'altre que anunciava el tren a la caseta següent.

—No el coneixes! —va fer la tieta Phasie—. Et dic que em deu fer prendre alguna porqueria… Jo que era tan forta, que me l'hauria cruspit, i és ell, aquest homenet, aquest no res, que se'm cruspeix!

Enfebrada amb una rancúnia sorda i poruga, buidava el seu cor, encantada de tenir finalment algú que l'escoltava. ¿Qui li manava tornar-se a casar amb un garneu com aquell, sense ni una malla, i avar, ella que era cinc anys més gran, i que ja tenia dues filles, l'una de sis anys, l'altra de vuit? Aviat faria deu anys que havia fet aquell negoci, i no havia passat ni una hora sense que se n'hagués de penedir: una existència miserable, un exili en aquell racó glaçat del Nord, on tremolava de fred, un avorriment mortal, no tenir mai ningú amb qui enraonar, ni tan sols una veïna. Ell era un antic instal·lador de la via, que ara guanyava mil dos-cents francs com a guardià; ella, des de l'inici, havia tingut una paga de cinquanta francs per la barrera, de la qual avui s'encarregava Flore; i allà hi havia el present i el futur, cap altra esperança, la certesa de viure i de morir-se en aquell forat, a mil llegües dels vius. El que no explicava eren les consolacions que tenia, abans de caure malalta, quan el seu marit treballava al balast, i es quedava sola guardant la barrera amb les seves filles; ja que aleshores posseïa, de Rouen a Le Havre, a tota la línia, una tal reputació de dona guapa, que els inspectors de la via la visitaven quan passaven; fins i tot hi havia hagut unes rivalitats, els inspectors d'un altre servei estaven sempre de visita, redoblant la vigilància. El marit no era cap nosa: deferent amb tothom, esmunyint-se per les portes, anant i venint sense veure res. Però aquelles distraccions s'havien acabat, i s'estava allà, setmanes, mesos, en aquella cadira, en aquella solitud, sentint com el seu cos se n'anava una mica més, d'hora en hora.

—Et dic —va repetir per acabar— que és ell qui m'encalça i que acabarà amb mi, tan petit com és.

Un timbre brusc va fer que llancés a fora la mateixa mirada inquieta. Era la caseta precedent que anunciava a Misard un tren que anava cap a París; i l'agulla de l'aparell senyalitzador, instal·lada davant el vidre, s'havia inclinat en el sentit de la direcció. Va aturar el timbre, va sortir per anunciar el tren amb dos sons de botzina. Flore, en aquell moment, va anar a baixar la barrera; després, es va plantar, agafant ben dreta la bandera, dins la funda de cuir. Se sentia el tren, un exprés, amagat per un revolt, com s'acostava amb un retrò que s'anava fent més gran. Va passar com un llamp, fent trontollar, amenaçant d'endur-se la casa baixa, enmig d'un vent de tempesta. Flore ja se'n tornava a les seves hortalisses, mentre que Misard, després d'haver tancat la via ascendent darrere el tren, va anar a reobrir la via descendent, abatent l'alçaprem per apagar el senyal vermell: un nou timbre, acompanyat de l'alçament de l'altra agulla, acabava d'advertir-lo que el tren que havia passat cinc minuts abans havia passat per la caseta següent. Va tornar a entrar, va prevenir les dues casetes, va inscriure el pas, i després va esperar. Sempre la mateixa feina, que feia durant dotze hores, vivint allà, menjant allà, sense llegir tres ratlles d'un diari, sense que semblés ni tan sols tenir un pensament, sota el seu crani oblic.

Jacques, que temps enrere feia broma amb la seva padrina sobre els estralls que ella causava entre els inspectors de la via, no va poder estar-se de somriure, tot dient:

—Potser és gelós.

Però Phasie va arronsar pietosament les espatlles, mentre un riure li pujava igualment, irresistible, als pobres ulls empal·lidits.

—Fill meu, què dius? Gelós, ell! Se n'ha fumut sempre, des del moment que no li costava ni un duro.

Després, recuperada de la seva esgarrifança:

—No, no li importava gaire, això. Només li importen els diners… Ens vam enfadar, ves, perquè no li vaig voler donar els mil francs que l'any passat vaig heretar del papa. Llavors, com que m'amenaçava, això m'ha portat desgràcia, vaig caure malalta… i el mal ja no m'ha deixat des d'aquella època, sí, just des d'aquella època!

El jove va comprendre, i com que creia que eren unes idees negres de dona malalta, va provar de dissuadir-la. Però ella s'hi encaparrava amb un moviment de cap, com una persona que n'està totalment convençuda. Per això va acabar per dir-li:

—Doncs és ben senzill, si voleu que això s'acabi… Doneu-li els mil francs.

Ella es va redreçar amb un esforç extraordinari. I, ressuscitada, violenta:

—Els meus mil francs, mai! M'estimo més dinyar-la… Estan amagats, ben amagats! Pot regirar la casa, el desafio que els trobi… i l'ha regirada prou, el murri! L'he sentit, a la nit, que tustava les parets. Busca, busca! Encara que només fos el plaer de veure com li creixia el nas, amb això en tindria prou per prendre paciència… Veurem qui afluixarà primer, si ell o jo. Me'n malfio, ja no m'empasso res del que ell toca. I si jo la dinyava, ell tampoc no els tindria, els meus mil francs, preferiria deixar-los sota terra!

Va tornar a caure sobre la cadira, esgotada, sotragada per un nou so de botzina. Era Misard, al llindar de la caseta de senyalització, que aquesta vegada anunciava un tren que anava cap a Le Havre. Malgrat l'obstinació en què es tancava, de no donar-li l'herència, li tenia una por secreta, creixent, la por del colós davant l'insecte pel qual se sent menjat. I el tren anunciat, l'òmnibus que havia sortit de París a les dotze i quaranta-cinc del migdia, arribava al lluny, amb un brunzit sord. Se'l sentia sortir del túnel, esbufegar més fort al camp. En acabat, va passar, amb el tro de les rodes i la massa dels vagons, amb la força invencible d'un huracà.

Jacques, amb els ulls alçats cap a la finestra, havia mirat com desfilaven els vidres quadrats on apareixien els perfils d'uns viatgers. Volent allunyar les idees negres de Phasie, va fer en to de broma:

—Padrina, us planyeu que no hi veieu mai ningú, en aquest cau… però vet aquí, quanta gent!

Ella d'entrada no el va entendre, sorpresa.

—On és, la gent? Ah, sí, aquesta gent que passa. Quin invent! No els coneixem, no s'hi pot pas enraonar.

Ell continuava rient.

—A mi sí que em coneixeu, em veieu passar sovint.

—És cert, et conec, i sé l'hora del teu tren, i et miro passar sobre la teva màquina. Passes volant, però, volant! Ahir vas fer així amb la mà. No puc ni tan sols respondre… No, no és una manera de veure la gent.

Malgrat tot, aquesta idea del flux de la gernació que els trens ascendents i descendents traginaven diàriament davant seu, enmig del silenci de la seva solitud, la deixava pensarosa, la mirada sobre la via, on es feia de nit. Quan es valia, i anava i venia, i es plantava davant la barrera amb la bandera al puny, no pensava mai en aquestes coses. Però unes fantasies confuses, a penes formulades, li embullaven el cap des que s'estava en aquella cadira, sense tenir res més a pensar que la lluita sorda amb el seu home. Li semblava estrany, viure perduda al fons d'aquest desert, sense una ànima a qui confiar-se, quan, de dia i de nit, contínuament, desfilaven tants homes i tantes dones, en el cop de tempesta dels trens que sacsejaven la casa, fugint a tota màquina. És clar que la terra sencera passava per allà, no només francesos, estrangers també, gent vinguda de contrades ben llunyanes, ja que a hores d'ara ningú no podia quedar-se a casa seva, i que tots els pobles, com es deia, aviat no en farien més que un de sol. Això era el progrés, tots germans, corrent tots junts, allà, cap a un país de xauxa. Provava de comptar-los, de mitjana, a tant per vagó: n'hi havia massa, no hi arribava. Sovint creia reconèixer uns rostres, el d'un senyor amb la barba rossa, un anglès sens dubte, que feia cada setmana el viatge de París, el d'una petita senyora bruna, que passava regularment el dimecres i el dissabte. Però el llampec se'ls enduia, no estava ben segura d'haver-los vist, totes les cares s'esborraven, es confonien, semblants, desapareixien les unes dins les altres. El torrent s'escolava, sense deixar res. I el que l'entristia era, sota aquell brunzit continu, sota tant de benestar i tants diners passejats, sentir que aquella multitud sempre tan panteixant ignorava que ella fos allà, en perill de mort, fins al punt que, si un vespre el seu home li donava el cop de gràcia, els trens continuarien encreuant-se prop del seu cadàver, sense ni tan sols sospitar el crim, al fons de la casa solitària.

Phasie s'havia quedat mirant per la finestra, i va resumir el que experimentava massa vagament per explicar-ho amb detall.

—Ah! És un gran invent, no cal dir-ho. Es va de pressa, s'és més savi… però les bèsties salvatges segueixen sent bèsties salvatges, i ja podran inventar unes màquines encara millors, que sempre hi haurà unes bèsties salvatges a sota.

Jacques va assentir de nou, per dir que pensava com ella. Feia un moment que mirava com Flore tornava a obrir la barrera a un vehicle de pedraire, carregat amb dos blocs de pedra enormes. La carretera servia únicament les pedreres de Bécourt, tot i que, a la nit, la barrera estava tancada amb una cadena, i era molt rar que la noia s'hagués d'alçar. Veient-la enraonar familiarment amb el pedraire, un jovenet bru, es va exclamar:

—Guaita, ¿que està malalt, en Cabouche, que el seu cosí Louis li porta els cavalls? Aquest pobre Cabuche, el veieu sovint, padrina?

Ella va alçar les mans, sense respondre, proferint un gran sospir. Hi havia hagut un drama, a la tardor darrera, que no l'havia ajudat precisament a refer-se: la seva filla Louisette, la petita, col·locada com a minyona a casa la senyora Bonnehon, a Doinville, s'havia escapat un vespre, esfereïda, contusionada, per anar a morir a casa del seu amic Cabuche, a la casa on aquest vivia en ple bosc. Havien corregut unes històries que acusaven de violència el president Grandmorin; però ningú no gosava repetir-les en veu alta. A la mare, tot i saber a què atenir-se, no li agradava gens parlar d'aquest tema. Malgrat tot, va acabar per dir:

—No, ja no ve mai, s'ha tornat un veritable llop… La pobra Louisette, que era tan graciosa, tan blanca, tan dolça! M'estimava, i m'hauria cuidat, mentre que Flore, Déu meu!, no me'n queixo pas, però té del cert alguna cosa alterada, sempre fent el que vol, desapareguda durant hores, i altiva, i violenta! Tot plegat és trist, ben trist.

Mentre l'escoltava, Jacques seguia amb la mirada el carro, que travessava la via. Però les rodes es van entrebancar amb els rails, va caldre que el conductor fes petar el fuet, mentre que Flore cridava, excitant els cavalls.

—Collons! —es va exclamar el jove—, ara només caldria que arribés un tren…! Hi hauria una castanya!

—Oh! No hi ha cap perill —va fer la tieta Phasie—. Flore és estranya a vegades, però coneix la seva feina, està alerta… Gràcies a Déu, ja fa cinc anys que no hem tingut cap accident. Fa molt de temps, van atropellar un home. A nosaltres només ens ha passat que una vaca va estar a punt de fer descarrilar un tren. Pobra bèstia, van trobar-ne el cos aquí i el cap allà, prop del túnel… Amb Flore, podem dormir tranquils.

El carro havia passat, se sentia allunyar-se les sotragades profundes de les rodes dins les roderes. Llavors, va tornar a la seva preocupació constant, a la idea de la salut, tant la seva com la dels altres.

—I tu, et trobes del tot bé? ¿Te'n recordes, a casa, les coses que et feien patir, i de les quals el doctor no comprenia res?

La seva mirada va tornar a tenir una vacil·lació inquieta.

—Estic molt bé, padrina.

—I tant! ¿Tot ha desaparegut, aquell dolor que et foradava el cap, darrere les orelles, i les febrades brusques, i aquells accessos de tristesa que feien que t'amaguessis com una bèstia al fons d'un cau?

A mesura que ella parlava, ell es neguitejava més, dominat per un tal malestar, que va acabar per interrompre-la, amb un to sec.

—Us asseguro que estic molt bé… Ja no tinc res, res en absolut.

—Doncs millor, fill meu! No és pas perquè tu tinguessis mal, que em guariria el meu. I a més, és propi de la teva edat, tenir salut. Ah, la salut, no hi ha res de tan bo… De tota manera, ets molt amable d'haver-me vingut a veure, quan hauries pogut anar-te'n a divertir a una altra banda. Soparàs amb nosaltres, oi?, i dormiràs allà dalt a les golfes, al costat de l'habitació de Flore.

Però, una altra vegada, un so de botzina li va tallar la paraula. S'havia fet de nit, i tots dos, girant-se cap a la finestra, només van distingir confusament Misard enraonant amb un altre home. Acabaven de tocar les sis, passava el servei al seu substitut, el guardià de nit. Seria lliure per fi, després d'estar-se dotze hores en aquella cabana, moblada solament amb una tauleta sota el prestatge dels aparells, un tamboret i una estufa, la calor excessiva de la qual l'obligava a tenir gairebé constantment la porta oberta.

—Vet-lo aquí, ja torna —va murmurar la tieta Phasie, atemorida de nou.

El tren anunciat arribava, molt feixuc, molt llarg, amb el seu retrò cada vegada més fort. I el jove va haver d'acotar-se per fer-se sentir per la malalta, emocionat de l'estat miserable en què la veia, desitjós d'alleujar-la.

—Escolteu, padrina, si de debò té males intencions, potser l'aturaria saber que hi estic ficat… Faríeu bé de confiar-me els vostres mil francs.

Ella es va revoltar per última vegada.

—Els mil francs, ni a tu ni a ell! Ja t'he dit que m'estimo més dinyar-la!

En aquell moment, el tren passava, amb la seva violència tempestuosa, com si ho escombrés tot davant seu. La casa va tremolar, envoltada per una ventada. Aquell tren, que anava cap a Le Havre, era ben ple, perquè hi havia una festa l'endemà diumenge, l'avarada d'un vaixell. Malgrat la velocitat, pels vidres il·luminats de les portelles havien tingut la visió dels compartiments plens, les files de caps arrenglats, compactes, cadascun amb el seu perfil. Se succeïen, desapareixien. Quina gentada! Una altra vegada la gernació, la gernació sense fi, enmig del brunzit dels vagons, del xiulet de les màquines, del dring del telègraf, del repic de les campanetes! Era com un gran cos, un ésser gegantí ajagut de través a terra, el cap a París, les vèrtebres tot al llarg de la línia, els membres que s'eixamplaven amb els entroncaments, els peus i les mans a Le Havre i a les altres ciutats d'arribada. I passava, passava, mecànic, triomfal, anant cap al futur amb una rectitud mecànica, en la ignorància voluntària d'allò que restava de l'home, a totes dues vores, ocult i sempre tenaç, l'eterna passió i l'etern crim.

Flore va entrar primer. Va encendre el llum, una llàntia de petroli sense pàmpol, i va parar taula. No es van dirigir paraula, a penes va deixar caure una mirada cap a Jacques, que estava d'esquena, dret a la finestra. Sobre l'estufa, es mantenia calenta una sopa de col. L'estava servint, quan va aparèixer Misard. No va testimoniar cap sorpresa de trobar allà el jove. Potser l'havia vist arribar, però no li va demanar res, sense curiositat. Una estreta de mà, quatre paraules breus, res més. Jacques va haver de repetir la història de la biela rompuda, la idea de venir a fer un petó a la seva padrina i quedar-se a dormir. Suaument, Misard s'acontentava a assentir amb el cap, com si ho trobés molt bé, i van seure, van menjar sense pressa, de primer en silenci. Phasie, que des del matí no havia tret els ulls de la marmita on bullia la sopa de col, en va acceptar un plat. Però quan el seu home es va aixecar per donar-li l'aigua ferrada que Flore s'havia deixat, un gerro amb uns claus en remull, no la va tocar. Humil, escarransit, que tossia amb una tosseta dolenta, no feia cara d'advertir les mirades ansioses amb què ella seguia els seus més petits moviments. Quan va demanar sal, perquè no n'hi havia a taula, ell li va dir que se'n penediria, de menjar-ne tanta, que era això el que l'emmalaltia; i es va aixecar per agafar-ne, en va portar un pessic dins una cullera, que ella va acceptar sense recel –la sal ho purifica tot, deia. Llavors, van xerrar del temps veritablement tebi que feia des de feia alguns dies, d'un descarrilament que s'havia produït a Maromme. Jacques va acabar per creure que la seva padrina tenia malsons desperta, ja que no hi veia res d'estrany en aquell homenet tan complaent, amb els ulls vagues. S'hi van estar més d'una hora. Dos cops, en sonar la botzina, Flore havia desaparegut un instant. Els trens passaven, sacsejaven els gots sobre la taula; però cap dels comensals no hi parava atenció.

Es va sentir un nou so de botzina i aquesta vegada, Flore, que acabava de desparar la taula, no va tornar a aparèixer. Va deixar la mare i els dos homes entaulats davant una ampolla d'aiguardent de sidra. Tots tres van quedar-se allà una mitja hora encara. En acabat, Misard, que feia un instant havia aturat els seus ulls de fura en un angle de la peça, va agafar la gorra i va sortir, amb una simple salutació. Feia pesca furtiva als rierols veïns, on hi havia unes anguiles magnífiques, i mai no se n'anava a dormir sense haver anat a visitar els filats.

Així que va haver sortit, Phasie va mirar fixament el seu fillol.

—T'ho pots creure? L'has vist com escorcollava amb la mirada aquell racó? Se li ha acudit que podia haver amagat el tresor darrere el pot de la mantega… El conec, estic segur que aquesta nit anirà a moure el pot, per veure-ho.

Però li agafava una suor, un tremolor li agitava els membres.

—Mira, ja hi tornem a ser! Em deu haver drogat, tinc la boca amarga com si m'hagués empassat unes monedes de coure. Però Déu sap que no he pres res de la seva mà! N'hi ha per tirar-se a mar! Aquest vespre, ja no puc més, val més que me'n vagi a dormir. Adéu, doncs, fill meu, perquè si surts a les set i vint-i-sis serà massa d'hora per a mi. Tornaràs, oi?, i esperem que jo encara hi sigui.

La va haver d'ajudar a entrar a la cambra, on es va ficar al llit i es va adormir, baldada. S'havia quedat sol i va dubtar, preguntant-se si no havia de pujar a ajeure's, també, a la palla que l'esperava a les golfes. Però només eren les vuit menys deu, tenia temps de dormir. I va sortir, deixant cremar el llumet de petroli, a la casa buida i endormiscada, escruixida de tant en tant pel tro brusc d'un tren.