Kitabı oku: «Molt a favor», sayfa 2
2 Diccionari urbà
Crear un diccionari urbà en línia dels Països Catalans
Algun dia, ens hauríem d’atrevir a fer un diccionari urbà dels Països Catalans, del llenguatge propi dels joves, concretament. Per treure’ns els complexos i la idea que tot el que no es diu al diccionari normatiu ni a les obres de referència no és genuí. I perquè un diccionari acadèmic no recull mots d’actualitat fins que no es consoliden. I sí, ens fa falta també un diccionari de català col·loquial (vegeu la proposta 42). Per posar-vos uns quants exemples, podria ser urbà dir sanguango o sanguanga (mot que tenen molt viu els valencians per anomenar algú que és un dropo, del castellà zanguango, zanguanga) o horabauxa, una proposta de mot mallorquí força actual per a l’equivalent castellà de tardeo, d’anar a fer el got, vaja. També es podrien incorporar propostes d’argot juvenil que en català funcionen, com ara fer oi o fer aix per fer cringe; PQC (Però què cony o Però què collons!) per WTF (What the Fuck!); i el senyoro o matxirul·lo per mots més nostrats com ara mestretites o mestretitoles.
Sí, la idea és prendre el referent del que ha fet l’anglès amb l’Urban Dictionary. Crear un material lexicogràfic d’argot amb propostes catalanes o adaptacions de formes angleses i castellanes que tinguin ganxo. No cal esperar que l’anglès i el castellà arribin amb la nova proposta, tot i que és cert que sempre anem a remolc del que fan les llengües dominants; això és així, i aquest és el problema. La idea, evidentment, seria potenciar l’argot propi, explorar els recursos de la nostra llengua i donar espai a la creativitat, regla principal i bàsica.
Així doncs, es tracta de fer un projecte col·laboratiu en línia, amb la participació dels parlants joves, on cadascú podria incorporar una paraula nova amb definicions i exemples molt clars i planers, tal com fa el diccionari anglès: ser clars i contextualitzar sempre amb exemples perquè ho entengui tothom, ser creatius i, òbviament, anar més enllà del que diu sempre l’autoritat o un diccionari tradicional. I passar-ho bé, amb el component del sentit de l’humor. Això sí, amb certes condicions de sentit comú: no penjar informació personal o privada, d’una banda, i no ser imbècil, de l’altra. És a dir, que es poden definir mots amb connotacions ofensives, inevitablement sempre n’hi ha en llenguatge informal, però no fer definicions per discriminar o directament incitar la violència cap als altres.
Els catalans hem obert la porta a explorar l’argot juvenil? Sí, l’hem oberta. Si més no, hem obert la porta a parar l’orella i penjar en línia el que diuen els més joves gràcies a la pàgina web Com ho diria, a càrrec de Xavier Mas Craviotto, Gerard Viladomat i Clara Soler. Es dediquen a arreplegar material en converses espontànies, introdueixen el mot o l’expressió a la base de dades i llavors la defineixen amb algun exemple perquè el lector sàpiga com es fa servir. Cal fer un aclariment: el web és plenament descriptiu i no sempre hi ha propostes en català perquè recullen l’ús dels joves, però certament és un primer pas per arreplegar part de l’argot que es diu actualment. Dit això, estic convençuda que la proposta de crear un diccionari urbà els entusiasmaria.
També existeix el Taller d’argot bord, un blog en què es fa tasca cooperativa i on es pengen mots d’argot lèsbic, gai, bisexual, trans i intersex (LGBTI). I ho tenen clar: «[…] en un àmbit en què la llengua catalana clarament és minoritària i minoritzada», diuen en la declaració de principis del blog. Hi recullen algunes perles, com ara gratapalles («gai que no va mai més enllà de la masturbació»), guardar-se un roc a la faixa («anar molt i molt calent»), paté de figa («lesbiana pija, classista i esnob») o plomaferida («gai que escriu molt, que és escriptor»).
Per exemple, què en fem, de l’ok boomer? («d’acord, vell xaruc»). I dels mutuals, les persones que se segueixen mútuament en una xarxa social? Es podria reduir a mutus? Per què no, si partim de la forma llarga seguidors mutus? I el famós stalker, l’espia de xarxes socials? Acabaríem entrant la forma híbrida del verb que fan servir els joves, stalkejar? Com traduïm wow effect (l’estat fruit d’un efecte sorpresa)? Funciona la traducció literal efecte oh? I el sadfishing? (l’acció de publicar problemes emocionals a internet), funciona pescar penes? Pensem-hi. Caldria tenir en compte, primer de tot, si hi ha formes o propostes en català actuals que poden arrelar o que ja es fan servir. Potser ens vam precipitar incorporant el postureig a les nostres vides, perquè tenim maneres genuïnes de dir-ho: fer el tifa, fer el merda o ser un merdosot. Per exemple, els mallorquins en diuen figurera, del postureig, i em sembla meravellós. Vull pensar que tota aquesta riquesa i varietat que es diu actualment, i que encara no ha quedat arraconada en el calaix dels records, no ens la perdríem amb aquest projecte col·laboratiu de diccionari urbà.
I qui ho engega, tot això? Hi hauria d’haver un equip d’impulsors, i uns quants editors amb experiència en assessorament lingüístic perquè coordinin la feina, per validar i alhora filtrar les propostes; és importantíssim que siguin ments joves d’esperit i alhora amb criteri lingüístic. Un cop tinguem un equip d’assessors format, cal fer una crida als parlants joves perquè hi incorporin propostes. La idea és que el projecte sigui participatiu, col·lectiu i voluntari, però caldria una empenta, tirar-ho endavant per mitjà de finançament públic o esponsorització, com tot projecte. Qui s’hi apunta?
3 No sé com dir-l’hi
Permetre als pacients saber abans de triar metge o pediatre si entén i parla català o no
Cal que ho diguem ben fort. Cal que en siguem conscients. És millor saber-ho i així hi podem posar remei: per molt que la Llei de política lingüística digui que qualsevol ciutadà té dret a «ésser atès en qualsevol de les dues llengües oficials», això no sempre es compleix, i els damnificats sempre som els mateixos. Un exemple clar: quan anem al metge. Els principals perjudicats: els infants i la gent gran.
Anar al metge ja de per si acostuma a ser una cosa poc agradable. Hi anem perquè ens trobem malament o perquè ens revisin. La confiança és bàsica. I perquè n’hi hagi el primer que cal és entendre’s. Els fills de progenitors catalanoparlants no aprenen castellà fins que van a l’escola (i no el dominen fins que comencen primària). I precisament durant aquests primers anys és quan han d’anar més a cal metge, el pediatre en aquest cas. «¿Cómo se encuentra la pequeñina? ¿Dónde te duele?» Silenci sepulcral. «Ehem, no… és que és molt vergonyosa… Cuca, digue-li a la doctora on et fa mal, sisplau». ¿Cal que li expliquem a la facultativa en qüestió que la nena no entén el castellà i que té tot el dret a no entendre’l? ¿Hem d’anar amb una còpia de la Llei de política lingüística sota el braç? Com poden començar bé, els infants, la relació amb el metge si no entenen què els diu, si necessiten els pares perquè els facin de traductors simultanis? Perquè això passa, i bastant sovint. Com pot ser? Jo tampoc no m’ho explico. La qüestió és que sembla que no som capaços de canviar-ho, i les ambigüitats de la llei fan que sigui difícilment denunciable. Així doncs, acceptem-ho i intentem que creï els mínims problemes.
La solució és senzilla i no té cap cost econòmic: a l’hora de triar pediatre, caldria saber abans si sap català. No si té un títol X de Política Lingüística, sinó si el parla i l’entén bé (malauradament, una cosa no implica l’altra). Habitualment als CAP hi ha uns quants pediatres. Doncs cal que n’hi hagi com a mínim un que parli i entengui el català. Això ha d’estar garantit.
Amb els metges de capçalera seria partidària de fer el mateix. Quan t’assignen un metge t’haurien de dir si parla i entén el català. Encara que només fos per a la gent gran: qui no vol tenir a prop algú que parli la seva llengua en moments de màxima vulnerabilitat? Sobretot si no domina l’altra, com encara els passa a gent molt gran que ha viscut tota la vida en pobles d’algunes zones. I més tenint en compte que sovint les expressions que es fan servir per descriure segons quins mals no són fàcilment traduïbles, perquè provenen de la fraseologia popular. Proveu de dir en castellà que el nen té cucs, o que teniu coragre o que us ha sortit una granissada. Què voleu que us digui, quan arribes a les tres pedretes no és tan fàcil posar-se a traduir. Com més íntima és la situació, més costa parlar en una llengua que no és la pròpia.
Per què ha de ser el pacient el que es baralli amb el metge perquè no l’entén o el fa canviar de llengua si vol ser atès? El malalt ja té prou feina a arribar a cal metge! Si l’ICS (l’Institut Català de la Salut) donés aquesta informació abans, ja hi aniríem curats d’espants. Més val prevenir que curar, no?
4 Subtitulem, que el món s’acaba
Unificar la subtitulació a TV3, À Punt i IB3 perquè tothom hi surti guanyant (començant per ells)
La llarga, inacabable travessa del desert que ha representat la reciprocitat dels canals televisius en català, i que encara no s’ha acabat perquè falta À Punt, hauria de ser un model a no seguir en la inexcusable política de col·laboració que han de tenir els tres canals de televisió pública que emeten en català (sense negar la possibilitat que se n’hi afegeixin d’altres de cert abast, com ara BTV). És a dir, que ara que la porta ja és oberta, hauríem de fer més via en els assumptes importants. Per exemple la subtitulació de pel·lícules. Mostrar tota la varietat dialectal catalana amb naturalitat contribuiria de manera decisiva (la televisió és molt poderosa) a combatre prejudicis lingüístics i ideològics més propis del XIX que no d’avui.
Deixant de banda els programes i pel·lícules diguem «costumistes», en què val la pena mantenir les diferències dialectals a causa del caràcter de la trama o dels personatges (per no fer perdre gràcia i versemblança al producte), la subtitulació única seria aplicable a tota la resta de programació. Disposem de dos precedents recents que podrien servir de guia: la pel·lícula El viatge de la Marta (Staff Only) i La mort de Guillem, que es va emetre de manera quasi simultània per À Punt, TV3 i IB3.
La primera està rodada en francès i català oriental (la varietat dels dos protagonistes); la subtitulació del francès es va fer en una varietat valenciana diguem convergent sense renunciar a trets morfològics i lèxics del valencià. I aquesta és segurament la mare dels ous. La dificultat d’arribar a establir un model únic de subtitulació per als tres territoris (tant de bo hi poguéssim incloure un canal per a la Catalunya del Nord!) rau en molt bona part en aquests dos camps: la morfologia i el lèxic. De fet, el segon és més salvable, perquè al capdavall tothom pot aprendre com es diu una determinada cosa en un altre dialecte, i fins i tot a la majoria de gent els fa gràcia; en canvi, la morfologia verbal (les terminacions de subjuntiu, per exemple, que varien força) sol resultar estrident a la població no alfabetitzada en català, o també les combinacions de pronoms, que especialment en la parla col·loquial arriben a diferir notablement.
Però com que només tenim una manera de saber si l’invent funciona, toca arriscar-se. Experimentar. I, per descomptat, seguir amb molta atenció el grau d’acceptació de la proposta entre l’audiència (tenint sempre en compte, no cal dir-ho, el gènere audiovisual: no és el mateix una tertúlia que una road movie) i els corresponents registres emprats.
Qui hauria de fer la proposta de model únic? Òbviament els mitjans públics hi haurien d’estar implicats, ni que fos com a «ens consultius», però sembla més assenyat encarregar-ne la direcció a la universitat. Les facultats que ofereixen grau de Traducció i Interpretació probablement són les més indicades. Tot plegat, no cal ni dir-ho, comptant amb l’acord o supervisió de les respectives autoritats acadèmiques (Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut d’Estudis Catalans i Universitat de les Illes Balears).
I finalment la virolla. Qui ho ha de pagar, això? Ateses les estretors pressupostàries que ofeguen els canals mal anomenats autonòmics, fora més sensat crear una mena de consorci (ni que fos de vida breu, per arrencar) en què també s’impliquessin tant els departaments universitaris com les acadèmies. I, com que qui no plora no mama, tampoc seria balder acudir a Europa amb la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a la mà, tot reclamant fons comunitaris per a la promoció de l’ús del català.
5 El Festival de la Cançó en Català
Impulsar un festival de música en català com Eurovisió
Des de 1996 el projecte cultural Barnasants s’ha orientat a promoure la cançó d’autor arreu dels territoris de parla catalana, entenent que la cultura és una inversió estratègica de qualsevol territori i, sobretot, del nostre. Igualment, el projecte Enderrock, publicació que va néixer el 1993, es dedica a difondre la música pop-rock en català d’arreu de la catalanofonia. Per tant, són dues grans aportacions per a la difusió i la promoció de la música en català. Una música que compta amb autors i grups de gran renom com Antònia Font, Manel, Zoo, etc. A més, en el panorama musical català hi ha una àmplia varietat de cantautors i grups que mantenen viva la flama, com any rere any ens demostren els companys d’Enderrock.
Malgrat això, tampoc no podem obviar que alguns grups de música del territori no sempre aposten per la cançó en català, perquè no saben si tendran prou seguidors, si l’impacte serà menor, etc. Al capdavall, són els problemes de sempre quan pertanys a una llengua i cultura minoritzades —i amb tot un Estat a la contra. Per això, una manera de motivar els futurs músics en català i de fer-los visibles pot ser la posada en marxa del Festival de la Cançó en Català, semblant, per exemple, al Festival d’Eurovisió —però sense el repartiment de punts per interessos polítics— o el Festival de la Cançó de la Mediterrània.
Aquest festival s’hauria d’organitzar cada any en un indret diferent dels Països Catalans, i hauria d’incloure un grup musical o un cantautor de cada territori. Així, hi hauria representants de l’Alguer, Andorra, la Catalunya del Nord, la Franja d’Aragó, les Illes Balears, el País Valencià i el Principat de Catalunya. La selecció dels respectius representants es podria fer mitjançant un portal web que recollís les diferents candidatures dels grups o cantautors que hi volguessin participar, de manera que els ciutadans podrien votar quina cançó —una per candidat— els agrada més i volen que els representi.
Un cop seleccionats els candidats de cada territori, se celebraria el festival a un lloc concret —que no haurien de ser sempre les capitals de cada territori— i amb la presència de públic, tot i que també se n’ha de garantir la retransmissió a través d’internet i de qualque canal de televisió —sobretot en època de màscara i pandèmia. El festival, doncs, ha de ser un acte festiu en favor de la música en català i, per tant, de la llengua, per això ha d’incloure, també, actuacions de músics locals i de grups consolidats.
Aquesta activitat, que es podria fer anualment o cada dos anys, per exemple, segons les facilitats per poder dur-la a terme, l’hauria d’encapçalar qualque entitat dedicada a la promoció de la música en català. Podria vehicular-se a través del Barnasants i Enderrock, o podria constituir-se una entitat nova per a aquesta finalitat. En qualsevol cas, és important que sigui una iniciativa que compti amb el suport dels diferents governs, que no sempre fomenten la música en català o no ho fan amb una mirada de comunitat lingüística. De fet, alguns ajuts econòmics dedicats al sector musical s’atorguen segons si els autors s’han empadronat a un lloc o a un altre, però no segons la llengua en què canten, la qual cosa, sens dubte, arracona el català enfront del castellà i l’anglès.
Amb aquesta iniciativa, en resum, s’assolirien tres grans objectius. En primer lloc, es fomentaria la música en català i, de passada, es donarien a conèixer molts de grups i cantautors que no tenen l’oportunitat de fer el salt al conjunt dels territoris de parla catalana. En segon lloc, s’enfortirien els lligams culturals i lingüístics del conjunt de la catalanofonia, que són ben necessaris. I, finalment, també s’aconseguiria promoure l’ús de la llengua entre la societat, en general, i entre els joves, especialment, en un acte festiu i reivindicatiu de la llengua, la música i la cultura catalanes.
6 Que no se’ns escapi el 2026
Impulsar l’organització del Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Cal celebrar d’una vegada el Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, fa riure com ens han pres el pèl. L’any 2013, l’aleshores conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va prometre que se celebraria l’any següent aprofitant les celebracions del Tricentenari, i o bé el congrés va passar desapercebut entre tants fastos, o bé no es va arribar a fer. Deu ser això. I després tampoc es va poder estar de prometre el mateix el seu successor en el càrrec, Santi Vila, i això va ser el 2016. Cinc anys que han passat com si res. Doncs ara sí, sisplau, tirem-lo endavant.
Primer cal triar la data: el 2026. Sembla llunyana, però veient el temps que ha passat des de la darrera promesa institucional, no ho és tant. Entre que es nomena un govern estable, s’inclou el Tercer Congrés entre els objectius del nou govern, es parla amb les altres zones del domini lingüístic (això no ho pot organitzar la Generalitat de Catalunya pel seu compte, hi han de remar a favor tots els territoris), es nomena un comitè organitzador, es fa una convocatòria a la participació, s’organitza tot el sarau i finalment se celebra, fàcilment han passat els cinc anys de coll. I encara diria més, potser ja fem salat.
L’any 2026 és especialment important perquè significa una doble commemoració: el cent vintè aniversari del Primer Congrés, el 1906, i el quarantè del Segon, el 1986. No podem deixar escapar doncs la data del 2026. Cada congrés va ser fill del seu temps i va tenir la seva importància en la història de la llengua. En el Primer, el gran objectiu va ser encarar d’una vegada la normativització del català atès el desori ortogràfic i gramatical que hi havia, i va ser justament una proposta del congrés, de la mà del filòleg alemany Bernhard Schädel, el que va desembocar en la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 i de la Secció Filològica el 1911. Dos anys després es van promulgar les Normes ortogràfiques.
En el Segon Congrés, el 1986, la llengua estava en el camí d’assolir la normalitat, o almenys d’intentar-ho. Tres anys abans s’havien fet les lleis de normalització lingüística de Catalunya i del País Valencià, i del mateix any és la de les Balears, de manera que el propòsit del congrés no va ser altre que empènyer en la consolidació del procés. Per aconseguir-ho es va crear un estat d’opinió realment favorable als avenços en la normalització en tot el domini lingüístic, al llarg del qual es van descentralitzar els treballs del congrés per transmetre la idea que la llengua era realment una cosa de tots. Es va esperonar la participació popular, es va arribar a compondre un himne i hi va haver actes d’inauguració i clausura amb tota la solemnitat.
Cal celebrar el Tercer Congrés per situar la llengua en el món d’avui, per fer front als problemes que l’afecten i per subratllar la unitat de la llengua. Les noves tecnologies han reconfigurat el marc de consum, les migracions han portat un multilingüisme que no coneixíem i la pressió política ha accentuat les distàncies entre els territoris catalanoparlants. Una nova normativa ens ha portat a entendre la correcció lingüística d’una altra manera mentre percebem que la llengua estàndard està actuant com un corró de la diversitat geogràfica i social. I, per acabar-ho d’adobar, tots els indicadors apunten a un progressiu i indeturable abandonament de la llengua en els usos socials que fa témer l’abandonament en els usos familiars.
El Tercer Congrés ha de situar-nos davant d’aquest escenari. Que els millors lingüistes del país es trobin, debatin, discuteixin, busquin maneres d’afrontar els reptes que tenim al davant. Que s’empesquin totes les mesures imaginables per impulsar el català en tots els àmbits possibles. Si els altres dos congressos van ser importants per projectar la llengua d’acord amb el seu moment històric, potser el tercer resultarà decisiu per salvar-la.
