Kitabı oku: «Jaume I a través de la història»

JAUME I A TRAVÉS

DE LA HISTÒRIA

Ernest Belenguer

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente,

ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información,

en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, fotoquímico,

electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el permiso previo de la editorial.

© Ernest Belenguer Cebrià, 1984, 2008

Primera edició: Eliseu Climent, editor, 1984

Segona edició revisada: Publicacions de la Universitat de València, 2009

© De la present edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Disseny de la maqueta: Inmaculada Mesa

Il·lustració de la coberta: Jaume I, conquesta de Mallorca, 1285-1290.

© MNAC-Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2008 Fotògrafs: Calveras/Mérida/Sagristà

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-7359-0

A la memòria del meu pare, Vicent Belenguer Mateu,

que arribà a confiar en el meu treball més que el mateix autor.

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

PRESENTACIÓ A LA SEGONA EDICIÓ

INTRODUCCIÓ

PRIMERA PART VALÈNCIA I LA SEVA HISTÒRIA: LA CONQUESTA EN LA HISTÒRIA. REFLEXIONS PRÈVIES

I. LA CONQUESTA, UNA CONJUNTURA AMB REPERCUSSIONS HISTÒRIQUES

DOS PROCESSOS CONQUERIDORS AMB CERTES DIFERÈNCIES: MALLORCA I VALÈNCIA

EL MALESTAR ARAGONÈS DEL SEGLE XIII DAVANT LA FRUSTRACIÓ DE LES SEVES EXPECTATIVES VALENCIANES

EL PUNT D’EQUILIBRI DE MITJAN SEGLE XIV

L’AFIRMACIÓ DEL PARTICULARISME VALENCIÀ DEL SEGLE XV

L’OFENSIVA DE L’AUTORITARISME MONÀRQUIC I LA IMPOSSIBLE POLÍTICA D’UNITAT SOTA ELS ÀUSTRIES

ELS SEGLES DE LA CENTRALITZACIÓ DE L’ESTAT: ELS COSTOSÍSSIMS ESFORÇOS PER LA RECUPERACIÓ HISTÒRICA VALENCIANA

SEGONA PART VALÈNCIA I LA SEVA HISTÒRIA: LA HISTÒRIA EN LA CONQUESTA JAUMINA

JAUME I, UN REI PER A LA HISTÒRIA

II L’ÈPOCA FORAL I JAUME I

JAUME I A LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES

JAUME I I EL PARTICULARISME VALENCIÀ: DEL RECORD HISTÒRIC A L’OBLIT HISTORIOGRÀFIC

LA IRRUPCIÓ DE LA HISTÒRIA ERUDITA: JAUME I I ELS CRONISTES VALENCIANS

JAUME I I ELS ANYS DE LA DECADÈNCIA HISTORIOGRÀFICA

III. LA FRUSTRACIÓ D’UNA ESPERANÇA: JAUME I EN EL CRITICISME HISTÒRIC

PANORÀMICA REAL DE LA HISTORIOGRAFIA DEL SEGLE XVIII

EL REMOT PRECEDENT DE LA COMPILACIÓ ECONÒMICA: VICENT BRANCHAT

RESPOSTES A UNA INCÒGNITA: EL FRACÀS DEL MÓN MEDIEVAL EN LA MODERNITAT IL·LUSTRADA

UNA APROXIMACIÓ ERRÒNIA A JAUME I: EL LIBRE DELS FEYTS I JOSEP VILLARROYA

IV. JAUME I EN EL ROMANTICISME VUITCENTISTA: EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE

L’EPIGONISME INICIAL DE COMENÇAMENT DEL VUIT-CENTS

UNA NOVA I POLÍCROMA INTERPRETACIÓ DEL REI CONQUERIDOR: JAUME I I ELS FURS DE VALÈNCIA

V. JAUME I EN EL ROMANTICISME VUITCENTISTA: CAP A MITJAN CENTÚRIA

LA PRIMACIA DE LA PRAXI POLÍTICA EN EL PLET ABSOLUTISTALIBERAL: L’ESCASA ATENCIÓ PER JAUME I

EL TRIOMF DEL LIBERALISME I EL RETORN A LA TRADICIÓ CRONISTA AL PAÍS VALENCIÀ: VICENT BOIX

VI. JAUME I EN EL ROMANTICISME VUITCENTISTA: ELS DARRERS ANYS DEL SEGLE

VI. LA RENAIXENÇA VALENCIANA I JAUME I: DE TEMA POÈTIC A TRACTAMENT HISTORIOGRÀFIC

EL RETORN DEL GÈNERE BIOGRÀFIC: CHARLES DE TOURTOULON

UN CONTINUADOR: JOAN BAPTISTA PERALES

L’ÚLTIM DELS CRONISTES: TEODOR LLORENTE

DE LA RENAIXENÇA A L’INICI DEL POSITIVISME HISTÒRIC: ROC CHABÀS

VII. EL NOSTRE SEGLE: LA DISPERSIÓ ANALÍTICA DELS ESTUDIS JAUMINS. ELS PRIMERS ANYS

L’INCIPIENT TRIOMF DE LA INVESTIGACIÓ HISTÒRICA: EL PRIMER CONGRÉS D’HISTÒRIA DE LA CORONA D’ARAGÓ

UNA DARRERA TEMPTATIVA DE COMPILACIÓ: MARTÍNEZ ALOY I LA GEOGRAFÍA GENERAL DEL REINO DE VALENCIA

VIII. EL NOSTRE SEGLE: LA DISPERSIÓ ANALÍTICA DELS ESTUDIS JAUMINS. PANORAMA BIBLIOGRÀFIC

COL·LECCIONS DOCUMENTALS I EDICIONS DE LA CRÒNICA

ELS POLIFACÈTICS ASPECTES DE LA CONQUESTA

REPERCUSSIONS SOCIOECONÒMIQUES DE LA CONQUESTA: REPOBLAMENT, REPARTIMENT I MINORIES CONFESSIONALS

REPERCUSSIONS JURÍDICO-ECLESIÀSTIQUES DE LA CONQUESTA: DE LA INSTAURACIÓ DE L’ESGLÉSIA CRISTIANA A LA PROMULGACIÓ DELS FURS DEL NOU REGNE

UNS ALTRES ASPECTES HISTORIOGRÀFICAMENT MENYS TRACTATS

REFLEXIONS SOBRE EL BALANÇ PRESENTAT

IX. EL NOSTRE SEGLE: LA DISPERSIÓ ANALÍTICA DELS ESTUDIS JAUMINS. HISTÒRIA I POLÍTICA

JAUME I ALS DELIBERATS ANACRONISMES AVANT LA LETTRE DE LES NOSTRES CONJECTURES PASSIONALS

EPÍLEG

TERCERA PART LA CONQUESTA DE VALÈNCIA PER JAUME

X. ELS PRECEDENTS DE LA CONQUESTA

L’INICIAL PREDOMINI MILITAR D’ARAGÓ COM A REGNE I COM A CONFEDERACIÓ

LA NECESSÀRIA MATISACIÓ DE L’EXPANSIÓ ARAGONESA: PRESÈNCIA SIMULTÀNIA DE CATALUNYA EN TERRES VALENCIANES

LA PRIMACIA DE CATALUNYA SOBRE ARAGÓ EN LES RELACIONS MONETÀRIES AMB ELS MUSULMANS VALENCIANS

XI. LA CONQUESTA DEL PAÍS VALENCIÀ I LA SEVA CONVERSIÓ EN REGNE

PRIMERA FASE: INICI I CULMINACIÓ DE LA CONQUESTA AL NORD. DE MORELLA A BORRIANA

SEGONA FASE: LA INCORPORACIÓ DE LA PLANA CENTRAL VALENCIANA I LA CONQUESTA DE LA CAPITAL

TERCERA FASE: LA CONQUESTA AL SUD DEL XÚQUER. ELS LÍMITS DEL NOU REGNE: ALMIRRA

XII. ELS PROBLEMES AL VOLTANT DE LA CONQUESTA. L’ESTAT DE LA QÜESTIÓ

ELS TÍMIDS DESACORDS HISTORIOGRÀFICS: L’EMPRESA DE PENÍSCOLA I LES OCUPACIONS DE BEGÍS I XELVA

LA POLÉMICA HISTORIOGRÀFICA PER LA PRESA DE MORELLA I LA CONFERÈNCIA D’ALCANYÍS: VALORACIONS CRONOLÒGIQUES I DISCREPÀNCIES INTERPRETATIVES

LES ESPECULACIONS DE LA CONCRETA PRESÈNCIA NUMÈRICA DE NOBLES ARAGONESOS I CATALANS A LA CONQUESTA

ARGUMENTS DESQUALIFICADORS DE LA CONSTANT PERMANÈNCIA DE CATALUNYA EN EL PROCÉS DE CONQUESTA

FRAGILITAT DELS ARGUMENTS EXPOSATS: LA REALITAT DE L’EMPRESA COMUNA D’ARAGÓ I DE CATALUNYA

LA REVISIÓ DE LA LOCALITZACIÓ DE LA BATALLA DEL PUIG

APÈNDIXS

I

II

III

IV

EPÍLEG A LA SEGONA EDICIÓ

ÍNDEX TEMÀTIC

ÍNDEX TOPONÍMIC

ÍNDEX ONOMÀSTIC

PRESENTACIÓ A LA SEGONA EDICIÓ

En el número 60 (2008) de la revista Afers s’acaba de publicar un dossier sobre la Catalunya del segle XVI. La coordinació d’aquest recull d’articles va anar al meu càrrec i vaig començar el meu escrit de presentació citant la conegudíssima frase atribuïda al filòsof alemany Goethe: «cada generació ha d’escriure la seva història». He de confessar que sempre m’ha atret aquesta expressió potser per la influència del meu mestre Joan Reglà que solia repetir-la. Al cap i a la fi amb ella es volia subratllar, dins d’uns límits és clar, el relativisme de les idees absolutes i dominants de qualsevol pensament que volgués perpeturar-se en el poder amb un cert aire de feixisme. Calia, contràriament, manifestar la necessària evolució del pensament, que s’entenia progressista i de perspectives més innovadores, malgrat que aquest pogués cometre certs errors, com tot el que prové del ser humà.

Però els perills que podia portar l’excés de relativisme tampoc no són admissibles en qualsevol pensament que ha de saber mirar amb bons ulls el passat que l’ha portat fins al seu present i que l’enviarà més enllà, cap a un futur en part desconegut i, per suposat, no controlat. Què difícil és mantenir un equilibri enmig dels nyics i nyacs entre passat, present i, fins i tot, un possible futur que vol endevinar-se! Personalment en aquella presentació vaig defensar l’avenç de la investigació i l’evolució històrica. Faltaria més! Però vaig posar unes condicions per a caminar sobre segur. Creia –i crec– que les noves generacions han de fer-se amb el poder –és la seva obligació–, però han de respectar els temps passats i investigar-los des de nous aspectes. I sobretot no han d’aprofitar-se egoistament d’allò que ja s’havia dit abans. Tampoc han de deixar de citar aportacions investigadores –arXIVístiques incloses– que ja varen fer-se anteriorment i que es pensa que ja ningú recordarà. En tot cas, això s’ho creu tot aquell mediocre i oportunista historiador que sempre existeix. Perquè molt sovint altres varen començar a caminar abans que ell i aquest no se n’adona que serà denunciat finalment.

Si passo de l’alemany goethe al castellà Antonio Machado, potser que tanqui el cercle començat amb aquestes línies. Perquè sempre hi ha camins traçats i els nous rodamons investigadors no deuen abusar dels historiadors que els precedeixen sense esmentar-los com cal, sense respectar la base anterior –més o menys sòlida– que llença als darrers a noves visions en el sentit òptim de la paraula. Perquè, en el sentit pèssim, funambulistes de la paraula s’abonen al plagi dissimulant-lo de vegades, citant l’autor trepitjat en algunes ocasions i en altres citant com a propis materials d’arxius ja investigats i que no els pertanyen. El temps posa tothom en el seu lloc i la mala feina feta per aquests ambiciosos rodamons es veurà a la fi.

El que dic ha passat, passa i passarà en el dissortat i holywoodenc món universitari en el qual vivim. Quan canviaria més d’un batibull si aquests oportunistes –que es mostren fins i tot com manses ovelles quan són llops– pensessin per un moment que ells també moriran i que els seus treballs –per dir-ho d’alguna manera– poden ser víctimes de semblants actuacions en el futur!

Per tot això vull agrair que una editorial de la categoria de les Publicacions de la Universitat de València m’hagi suggerit reeditar el meu llibre de 1984 Jaume I a través de la història. Antoni Furió va insistir en aquesta qüestió i el llibre es recupera així vint-i-cinc anys després de ser publicat. Ara bé, com l’autor encara viu, he mantingut el text original però he afegit tot un estudi posterior en aquesta edició. Així podrà veure’s, sobretot a València, quins fruïts ha donat l’evolució de la història medieval del segle XIII, que no són pocs. Per tot això recomano al lector que es miri aquest llibre amb tot l’afecte. Podrà contemplar les diverses generacions d’historiadors que al llarg dels segles varen qualificar a Jaume I de distintes maneres segons el pensament que imperava en els diferents temps dels cronistes esmentats. I podrà adonar-se’n de l’increment d’estudis –valencians sobretotque ha aportat la investigació jaumina en els darrers trenta anys.

Abans d’acabar aquesta nota vull agrair molt el suggeriment que se m’ha fet perquè així puc protegir el meu Jaume I a través de la història. De fet aquest llibre és un cas gairebé excepcional. Diria que és tota una referència històrica que –valgui l’expressió– no ha creat escola ni en el món català, ni en el mallorquí, per no dir l’aragonès sempre més allunyat de Jaume I. Penso que si aquest model valencià s’hagués aplicat a cronistes i historiadors catalans i mallorquins, el resultat no hagués estat molt diferent malgrat les matisacions que ben segur s’haguessin fet al llegir les visions d’aquests.

Dit tot això, crec que el lector ha de començar a endinsar-se en aquest llibre sobre Jaume I, i al final podrà veure els avenços que hi ha hagut en la historiografia sobre l’època del Conqueridor.

INTRODUCCIÓ

Crec que el lector que pensa arribar fins a la fi del llibre amb què ara s’enfronta es mereix, si mes no, un petit aclariment del perquè d’aquesta obra, ja que els estímuls per a la realització d’un estudi poden ser molt diversos i de vegades no necessàriament responen a una planificació deliberada. Pot ser que mecanismes una mica fortuïts hagen catalitzat aquesta vegada el meu treball.

Tenia escrita de prou temps enrere la síntesi de la Conquesta de Jaume I i vaig pensar de publicar-la inicialment a manera d’article per a la revista L’Espill. El seu editor, Eliseu Climent, que tingué una conversa amb mi en aquest sentit, em féu llavors una contraoferta més temptadora: l’estudi –pensava ell– podia unir-se, com un número independent més, als petits treballs de la seva nova col·lecció «Quaderns 3 i 4», de creació recent. Hi accedí encantat, però li vaig indicar la necessitat que la dita síntesi fos precedida d’un curt pròleg, que faria jo mateix, per tal d’aconseguir una clara finalitat: no introduir tot d’un cop i bruscament el lector en el centre del tema de la Conquesta, sinó conduirlo envers aquella a través d’unes reflexions prèvies, evidentment molt breus, sobre la historiografia multisecular que grosso modo ha tractat d’aquesta qüestió, amb la condició de poder comparar-la amb la problemàtica dels nostres historiadors d’avui.

No podia ni sospitar, en aquella amena xerrada, que el meu curt pròleg havia d’ultrapassar les tres-centes pàgines mecanografiades amb més de cinccentes denses notes a peu de pàgina. Això s’esdevé de vegades quan l’historiador, que ha intuït un nou camí, a les primeres esbrollades historiogràfiques veu acomplerta amb escreix la seva idea inicial, la qual cosa l’obliga a un replantejament del projecte, i aquest projecte ateny així una envergadura insospitada. En aquesta ocasió em tocà a mi de carregar amb l’esforç, però també amb la il·lusió, d’una cosa nova que no m’havia plantejat al principi amb rigorosa precisió. Per aquest motiu, al poc temps, en una nova entrevista amb Eliseu Climent, les idees començaren a prendre un altre to. Havia d’abandonar, amb el seu beneplàcit d’editor, la publicació del meu petit treball a la col·lecció «Quaderns 3 i 4», i substituir-la per una obra molt més ambiciosa, la que el lector té entre les mans.

Així, tot mantenint l’oferta inicial de la síntesi de la conquesta –la qual queda reduïda ara a la part tercera–, aquell pròleg és en realitat la base d’aquest llibre: la història de la historiografia sobre la Conquesta de Jaume I, que he intentat fer el més exhaustiva possible, tot sabent de bestreta que aquest concepte és gairebé impossible d’aconseguir totalment, alhora que he tractat, amb tots els mitjans de què disposava, que el treball no fos una mera ostentació bibliogràfica, tan erudita com estèril, sinó que tingués un contingut més ampli a través del qual anar analitzant les molt diverses facetes que al llarg dels segles es van acumular sobre el nostre Conqueridor i sobre la seva època, fita sempre indiscutida en tota la nostra història. Perquè hi ha una cosa que és ben comuna entre els historiadors valencians de tots els temps, independentment del color de les ideologies: l’amor per Jaume I, considerat sempre com el punt de partença en el procés d’integració de València a l’Europa occidental. Ningú, en cap moment, no ha fet gala d’atacar el rei Conqueridor i fins i tot les indubtables defallences, que a nivell de l’estreta moral cristiana dels cronistes eclesiàstics podien ser clars pal·liatius en el procés d’exalçament del rei, foren assuavides, quan no desvirtuades o àdhuc omeses, en les narracions que aquells li dedicaven.

Allò que sí que s’ha esdevingut és una cosa que la lògica històrica podia preveure, però que ara queda corroborada amb tota la profusió de detalls que podem exigir als nostres dies. Em referesc concretament al fet que els historiadors del passat, de qualsevol ubicació cronològica, més que no acostar-se al rei Conqueridor i intentar de penetrar en la realitat del seu temps, han acostat el rei Conqueridor a les pròpies vivències des de les quals pretenien d’historiar-lo. Si alguna cosa pot denunciar aquest llibre és l’evident subjectivisme que trobem en qualsevol treball que en el passat intentà d’aproximar-se a Jaume I.

El rei serà sempre un gran i bon rei, però successivament el veurem com el pare de la gloriosa dinastia que dugué a altures inimaginables la grandesa de la Corona d’Aragó i, més clarament, de Catalunya –cas de Muntaner–, com el predicador cristià de l’«erasmista» Beuter, el croat religiós davant la morisma infidel del contrareformista Escolano, el dèspota il·lustrat de Vicent Branchart, el foralista encés de Bartomeu Ribelles i de Borrull i Vilanova (per bé que tant l’un com l’altre canvien un poc els conceptes), el prototip de l’heroi predecessor del liberalisme individualista de Vicent Boix, o l’alternativa valenciana –per haver constituït un nou regne i haver-lo dotat d’importants furs– davant la pressió castellana, simbolitzada historiogràficament pel Cid, segons l’arquetip traçat per la finisecular Renaixença vuitcentista. Després, si el nostre segle, gràcies a la rigorosa crítica històrica que apunta des de Chabàs, ha aconseguit amb abundància de documents un millor coneixement de l’època del monarca, també el més gran apassionament polític que sembla acompanyar-lo ha polititzat tan marcadament la figura del sobirà que aquest val tant per a la causa de la dictadura de Primo de Rivera com per a la de la república demoliberal, el nacionalisme radical, el federalisme socialista de la contesa civil, o el franquisme integrista de la postguerra. Els darrers anys, fins i tot, el rei Jaume ha estat enlairat com a senyera enmig de les discussions pro i anti-catalanistes que s’abaten sobre la nostra terra.

Per dir-ho en poques paraules, rara és l’ocasió en què una tal figura com la del nostre gran monarca no hagi commogut els historiadors i àdhuc els polítics, i això és una prova de la transcendentalitat d’uns fets que es van esdevenir en el passat, però que d’alguna manera continuen projectant-se en cada present. Fins i tot quan el monarca sembla més absent de l’interès de la historiografia valenciana –potser als segles XV i XVIII– la raó hi és també subjectiva i de conjuntura politicocultural. Així, el trastamarisme del Quatre-cents o la centralització il·lustrada del Set-cents expliquen la relativa poca atenció envers un rei bàsicament català i foralista.

El leit motiv del llibre ha estat ja traçat, però evidentment crec que hi ha encara més, molt més, que la sola figura del Conqueridor. En moltes ocasions pense que el rei Jaume ha estat gairebé un pretext per a fer-hi un repàs i profunditzar en la història de la nostra historiografia, sobretot a partir dels segles més recents, la descripció dels quals ha anat copsant cada vegada més àmplies dimensions.

I ací vull fer un darrer advertiment. En alguns passatges del llibre hem vessat conceptes sobre Maians i la historiografia del segle XVIII, o sobre Vicent Boix, ja en el XIX, que el lector no avisat pot interpretar malament. Tot i poder pecar de reiteratiu respecte d’afirmacions que més tard faig també, vull assenyalar que mai no hi ha hagut la més petita animositat de la meva part envers allò que signifiquen aquestes grans figures valencianes i els seus actuals valedors. Però una anàlisi, crec que rigorosa, d’aquests temes m’obliga a ser bel·ligerant amb certes idees que considero desencertades. En el cas de Maians, veig força difícil la manera com pot defensar-se simultàniament el fet que el polígraf d’oliva sigui el precursor més clar de la Il·lustració espanyola i alhora el més ferm defensor d’un pre-renaixement de la cultura i de la llengua catalanovalencianes, tal i com pretén Antoni Mestre. Boix és molt menys problemàtic per tal com, sense negar-li l’apassionat esperit valencià, gairebé tothom reconeix avui les seves grans deficiències a l’hora de fer història. En qualsevol dels casos, allò que no s’ha de fer és confondre les simpaties polítiques que una persona pot incitar amb la seva producció historiogràfica. Tota una altra cosa és sens dubte l’actitud que, des d’un principi, aquest llibre adopta respecte de l’obra d’Antonio Ubieto. La seva manifesta parcialitat no s’amaga darrere la denúncia que ell fa d’unes altres parcialitats. En aquest sentit, l’estudi històric s’enrareix, víctima de la passió, i el veritable historiador té l’obligació de denunciar aquestes manipulacions.

Sol ser normal, en fi, quasi com a referència obligada per tal de posar punt final a la introducció, agrair l’ajuda, consells o ànims que a l’autor han pogut prestar els seus amics i col·legues més propers. El capítol d’agraïments pot ser més o menys cert, o més o menys «polític». Però en el meu cas és totalment sincer. Vull expressament al·ludir-hi l’alè i la simpatia que en tot moment he rebut d’Agustín Rubio Vela, Pedro López Elum i Mateu Rodrigo Lizondo. Especialistes tots tres en temes d’història medieval valenciana, foren, sobretot els dos darrers, vinculats al Departament d’Història Medieval de València, els qui –juntament amb uns altres companys– denunciaren públicament per primera vegada els errors en què Antonio Ubieto havia incorregut amb ocasió del seu llibre Orígenes del Reino de Valencia.[1] Més tard, ja com a recensió en revista especialitzada,[2] van insistir de bell nou en aquest tema demostrant que no tot el Departament seguia, unitari i cec, les precipitades conclusions del seu director.

Amb aquella actitud afrontaren crítiques de tota mena, sense reparar, els qui les feren, en la profunda fidelitat a la història i a València de què ells feien gala i que els dugué, després de distintes converses amb l’autor dels Orígenes del Reino de Valencia, a una presa de posició nítida davant aquell qui, al llindar del seu llibre ja citat, havia realitzat una desqualificació global de tota la historiografia valenciana multisecular, sense reconèixer-hi mèrits ni avaluar-ne aportacions –per poques que fossin–, seguida pel sistemàtic atac al Rei Conqueridor, com la sola excepció de tota una historiografia valenciana –o feta a València– que sempre respectà el nostre rei. Així, en el fons, Ubieto actuà sempre molt més d’acord amb la tradició històrica aragonesa (de la procedència i escola de la qual no hi ha dubte) que no en la línia del pensament valencià.

Però vull sobretot remarcar, per a acabar, l’especial ajuda que sempre em dispensà Mateu Rodrigo, el qual he molestat en moltíssimes ocasions. La meva no residència habitual a València, per circumstàncies de destinació professional, i, doncs, el meu allunyament de les biblioteques valencianes, han suposat moltes vegades que no tingués a mà una dada, una referència que necessitava. Sempre estava tranquil, ja que sabia que la consulta telefònica em trauria el problema de damunt. Mateu Rodrigo ha tingut amb mi la dedicació que només trobem en un amic lleial i en un company que prescindeix d’estèrils competències professionals, per tal de donar, amb el seu coneixement, un suggeriment, un detall, una discrepància –si calia– a l’autor d’aquest llibre. Les gràcies més efusives li siguin donades al medievalista valencià que és Rodrigo Lizondo.

Ciutat de Mallorca, març de 1982[3]

[1] M. C. Barceló, C. Bixquert, M. Càrcel, J. Hinojosa, P. López Elum, R. Muñoz i M. Rodrigo Lizondo: «Del dicho al hecho. En torno a los Orígenes del Reino de Valencia», Levante, del 28-IX-1977 al 4-X-1977.

[2] M. C. Barceló, P. López Elum i M. Rodrigo Lizondo: «Recensión de los Orígenes del reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista», Hispania, núm. 144 (1980), pp. 204-208.

[3] El temps transcorregut entre l’enllestiment d’aquesta obra i la seva impressió ha suposat que algun títol molt recent no ha estat incorporat al llibre. En honor de la veritat, són molt pocs aquests casos. Amb tot, podem recordar els petits articles de Ramon Ferrer Navarro: «La Repoblación de una comarca alicantina: La serranía de Alcoy»; i «Repoblación de tierras alicantinas por Jaime I», l’un i l’altre a Anales de la Universidad de Alicante, núm. 1 (1982), pp. 9-27, i núm. 2 (1983), pp. 33-48. o el fet de la traducció del llibre de Robert I. Burns: The Crusader Kingdom of Valencia. Reconstruction on a Thirteenth-century frontier, Cambridge, Massachusetts Harvard University Press, 1967, amb el títol: El Reino de Valencia en el siglo XIII. Iglesia y Sociedad, València, Del Cenia al Segura, 1982, 2 vols.

PRIMERA PART VALÈNCIA I LA SEVA HISTÒRIA: LA CONQUESTA EN LA HISTÒRIA. REFLEXIONS PRÈVIES

I. LA CONQUESTA, UNA CONJUNTURA AMB REPERCUSSIONS HISTÒRIQUES

La conquesta de València, gairebé coetània a la de Mallorca, planteja potser més grans problemes. Molts factors han contribuït a convertir-la en una qüestió de primer ordre per a tot historiador, agreujada en l’actualitat pel dissortat apassionament que avui envolta tot allò que fa referència a la nostra terra. Però el conreu de qualsevol disciplina científica obliga a mantenir el cap fred i a intentar d’analitzar les raons d’un procés que, polèmic ja en els moments fulgurants de les gestes militars, ha tingut tan serioses repercussions fins als nostres dies.

DOS PROCESSOS CONQUERIDORS AMB CERTES DIFERÈNCIES: MALLORCA I VALÈNCIA

Per bé que només sigui grosso modo, una comparació amb la precedent empresa de les Balears, que també dugué a cap Jaume I, permet de veure les diferències que l’una i l’altra conquesta –mallorquina i valenciana– van presentar i que contribuïren a configurar –fins a cert punt– una tensió històrica un poc distinta. Ja que, per damunt de les mútues afinitats en base a les tàctiques guerreres utilitzades,[1] l’assentament de la població urbana inicial, segons els esquemes del Repartiment, o el procés colonitzador (lingüístico-català, religiós-cristià i fins i tot econòmico-feudal), aquestes presenten dues dissemblances.

Quant a la primera, hom pot observar un grau diferent en el tracte que els conqueridors mantenen envers els vençuts. Si la conquesta mallorquina es caracteritza per la més gran violència, sense arribar a la formalització de pactes per a la rendició de la capital, i prossegueix la colonització de l’illa amb un procés de genocidi musulmà relativament ràpid, fins al punt que el pes de la població mora decau de manera accelerada; la de València, on abundà més la rendició prèviament acordada que l’expugnació dels castells, contempla un mecanisme colonitzador una mica més suau i, potser és just de dir-ho, lent. Només en 1609-1615, amb l’expulsió dels moriscos, acaba el problema de la inassimilació islàmica, més bruscament resolt abans a Mallorca.

La petitesa de l’illa, no comparable a l’extensió valenciana, la seva situació geogràfica com a «cap de creus»,[2] amb la imperiositat del seu control absolut davant la sempre possible ofensiva de la pirateria, la colonització propiciada pels interessos del patriciat comercial català, menys oposat al segle XIII als desigs de la reialesa i més propens a l’obtenció de ràpids guanys econòmics, són factors que possiblement permeteren més densament la repoblació del territori, a base sobretot del potencial humà de Catalunya, doblat per la pèrdua progressiva de l’element musulmà. Aquest sempre podia enrarir la seguretat illenca, substituït –quan calgués– per un contingent cada vegada més elevat d’esclaus, alguns d’ells moros desarrelats, fruit de les ràtzies mallorquines de la baixa Edat Mitjana i sempre més útils en llurs relacions sòcio-econòmiques amb els propietaris que el serf o el vassall medieval.

Al contrari, l’amplitud territorial del País Valencià, difícilment susceptible de ser repoblat d’un cop,[3] la major possibilitat de defensa, des d’Aragó, Catalunya o àdhuc Castella –si calia– malgrat l’ampli litoral que ofereix excel·lents possibilitats a les agressions pirates, i sobretot la composició dual de la població conqueridora –amb nobles aragonesos que basen el seu poder en l’expansió territorial i en la població servil musulmana, la qual ben aviat passaran a defensar destorbant fins i tot les operacions de neteja en els primers anys de l’assentament cristià[4]–, són causes que expliquen millor la ralentització, que no la inexistència, de l’agressió al musulmà. Aquesta, amb tot, es produí i justificà sobradament les rebel·lions islàmiques que esquitxaren, després de la conquesta, els darrers anys del regnat de Jaume I.

La segona dissemblança, la distinta composició de la població conqueridora –a Mallorca i València–, que en les seves fàcies urbana o rural ha pogut condicionar en major o menor grau la relació amb els musulmans sotmesos, planteja des del principi una problemàtica diferent a cada lloc. Mentre que la conquesta de Mallorca és una empresa genuïnament catalana, a la qual els aragonesos no col·laboren, rebecs a tota expansió ultramarina, la de València fou una acció conjunta catalano-aragonesa, per bé que, en els inicis, el regne d’Aragó contemplava el País Valencià com la seva eixida natural al mar.

Tanmateix, després dels primers compassos al nord (Ares i Morella), la direcció, sempre en mans del rei, integra el país cada vegada més a Catalunya, i són Borriana (1233) i València (1238) les fites decisives de la neutralització de l’inicial avantatge aragonès. I és que, al capdavall, la conquesta d’un país àmpliament costaner i urbanitzat, com ara el valencià, aprofitarà més a una puixant economia comercial amb important estructura municipal, com és la catalana, que no a Aragó agropecuari. Més encara quan des de la segona meitat del segle XIII els incipients canvis socials i fins i tot econòmics, que van desembocar en la primera crisi feudal del Tres-cents, assenten les bases del començament de l’anquilosament dels nobles aragonesos, «más aferrados a unas tradiciones que la época no permite mantener ya», expressió molt gràfica per tal com prové d’un historiador tan poc sospitós com l’aragonès gonzález Antón.[5]

EL MALESTAR ARAGONÈS DEL SEGLE XIII DAVANT LA FRUSTRACIÓ DE LES SEVES EXPECTATIVES VALENCIANES

Però la frustració aragonesa en el seu pretès –però no obtingut– monopoli valencià i la crisi político-social de la seva noblesa, ja clarament dibuixada des de mitjan segle XIII, provocaren fortes tensions al regne de València, creació política de Jaume I, nascut de les pressions contraposades dels dos grans grups de població conqueridora –aragonesos i catalans– sense que en un principi el predomini d’uns i altres pogués decantar cap a un costat el pes específic de la nova conquesta. Amb tot, la promulgació en 1240 d’un conjunt de lleis qualificades de «fuero municipal con propósito de hacerlo extensivo a todo el reino»[6] –el Costum– i la seva conversió en Furs en 1251 –amb noves disposicions, entre les quals la més important és la substitució des de 1261 del primitiu caràcter de graciosa concessió reial del Costum pel concepte contractual dels Furs– significaren clarament la «ruptura amb la mentalitat (d’inspiració aragonesa)».[7]

Els Furs de València donaren la batalla a la legislació aragonesa –Fur de Saragossa o Aragó–, de tal manera que les diferències d’aplicació de l’un i l’altre codi a les localitats valencianes, abans i després de 1240, són extraordinàriament eloqüents: entre 1233-1240, de vint-i-tres cartes pobles, setze ho van ser a fur de Saragossa, sis a costums de Lleida, i una segons el dret musulmà, totes a la zona castellonenca; de 1240 a 1276, davant unes quinze cartes pobles a fur d’Aragó, n’hi ha més de trenta a fur de València; de 1276 a 1284, finalment, divuit nous llocs de València accepten els Furs, i s’eixamplen a Castelló, sense comptar en contrapartida amb cap cas aforat a Aragó. És un fet, doncs, el desig de territorialitat del Fur a tot el regne, més favorable al tron que el privilegiat fur d’Aragó.[8]

Per tot això, al compàs de l’ampliació del codi valencià s’hi enregistrà una oposició cada vegada més gran per part dels senyors heretats a València que, atrinxerats rere llurs propis furs (els quals els asseguraven no solament el predomini jurídic, sinó també el social i l’econòmic), havien fins i tot d’aprofitar les circumstàncies de la política exterior de la Corona d’Aragó per tal d’intentar imposar llurs criteris –preferentment durant les dificultats de Pere el Gran a Alfons el Liberal.

L’alineació dels aragonesos a favor del malaguanyat infant Alfons, fill del primer matrimoni del rei, dins la problemàtica dels impolítics repartiments territorials de Jaume I, que té serioses repercussions per a València quan el 1257 el regne, sense perdre encara la identitat, és agregat a Aragó tot formant part del lot del primogènit; la revolta general que significà a València la retirada a la localitat de Quart dels aragonesos Pedro Fernández de Azagra, Ximeno de Urrea, Artal de Luna i molts altres, arran de la promulgació dels Furs de 1261; la negativa dels aragonesos a fer suport al seu rei Jaume en l’expedició a Múrcia de 1264, que se li oposaren a les corts de Saragossa i Ejea en què el monarca demanà el necessari servei monetari, amb arguments –entre altres– com ara que el Fur d’Aragó no era respectat a València; el rerafons nobiliari de la llarga pugna (1271-1275) entre l’infant Pere, hereu de la corona, i Sánchez de Castro, bastard del rei; les derivacions dels aragonesos a València, involucrats amb una darrera rebel·lió musulmana que desemboca en 1275 en el daltabaix cristià de Llutxent; el plantejament aragonès del «problema valencià» en el Privilegi General de Saragossa d’octubre de 1283, tendent a assimilar el regne de València al d’Aragó, i la contraofensiva de Pere el gran a València pel desembre del mateix any, amb el Privilegi Magne, que responia més aviat a una mentalitat econòmico-comercial i político-liberal; la creació d’un justícia general al regne de València, a imatge del d’Aragó, arrancat a Pere el gran en 1284 en l’endemig de la crisi internacional amb França i el papat; el curiós «plebiscit» dut a cap en 1289 per una comissió aragonesa de la Unió per tal de consolidar el Fur d’Aragó... Tot, comptat i debatut, parla de la inestabilitat política valenciana del segle XIII,[9] la qual, després del parèntesi del prudent regnat de Jaume el Just (1291-1327), només queda resolta amb els furs alfonsins de 1329-1330, però al preu que el rei Alfons el Benigne concedís tan àmplies gràcies i prerrogatives en l’esfera jurisdiccional –inclòs el mixt imperi– que resultava més beneficiós el fet de sotmetre’s als nous furs valencians que persistir en els aragonesos.[10]

EL PUNT D’EQUILIBRI DE MITJAN SEGLE XIV

Tanmateix, el pes específic aragonès a mitjan segle XIV ja no era el mateix de cent anys abans, ja que l’acceptació dels furs alfonsins es troba en la darrera línia que els nobles, radicats ja a València, mantenen: no defensar, en principi, tant la permanència dels furs aragonesos com l’expansió a València dels seus privilegis particulars, tot maldant per obtenir una mena d’estatut de dominadors territorials basant-se en tot cas en allò que comença de ser ja història: la conquesta.

Si socioeconòmicament les diferències respecte del passat eren ja importants, més ho van ser en els aspectes culturals i polítics. Decididament, el pes de la capital –on el 1283 es va crear un Consolat de Mar–, de les seves activitats econòmico-comercials i del seu predomini lingüístic català, naturalitza, mal que els pese, la noblesa aragonesa de l’interior, tot disminuint la seva capacitat d’acció. Per això, en les Unions de 1348 contra Pere el Cerimoniós, Mateu Rodrigo matisa amb tota claredat el concepte que fins ara hom tenia de la Unió valenciana, vista massa vegades com «una excrecencia de la Unión de Aragón», afirmant que, enfront d’Aragó –amb permanents reivindicacions senyorials–, la Unió de València és un moviment ciutadà, del patriciat urbà, oposat a una noblesa que difícilment podia exigir més després del favorable arbitratge dels furs alfonsins, però que encara podia escapolir-se de certs pagaments i contribucions que se li demanaven per tal d’afrontar les finances municipals.[11]

És curiós, en aquest sentit, comprovar com una mica després de fracassat el moviment unionista, en els plets entre la ciutat de València i els nobles valencians, però de llinatge aragonès, s’hi continue argumentant en base als temps ja llunyans de la Conquesta. Així, Lope de Luna, comte de Luna i senyor de Paterna, en el procés que dirimeix amb València en 1357 per la seva negativa al pagament de la contribució de murs i valls, encara farà constar que Paterna pertanyia al fur d’Aragó i, per tant, que ell era exempt d’aquella exacció perquè «los richs hòmens, nobles, infançons, cavallers, e hòmens altres en gran multitud del regne d’Aragó, com quasi poques gens hi agués d’altra terra, fon guaayat e conquest lo dit regne de València, e així és notori els dits regnes», a la qual cosa el síndic valencià haurà de replicar incisivament: «Ignora-ho que així sia com és passat, per què no u creu. Atorga emperò que·l dit regne fon pres per lo dit senyor rey e per ajuda general de tots sos sotsmeses.»[12]

El representant de la ciutat situava de bell nou en la seva justa mesura la realitat dual del País Valencià, conquerit per tots els súbdits del rei Jaume i convertit en regne independent però federat als altres socis de la Corona d’Aragó, precisament en base al dualisme de la conquesta. Sense la presència catalana, el regne de València hauria caigut en mans de la noblesa aragonesa: els esdeveniments anteriorment esbossats parlen per ells mateixos. Però sense el contrapunt aragonès, el país, que majoritàriament té una afinitat més gran amb el Principat –des de l’economia a la cultura–, potser hauria estat un regne políticament infeudat, com fou el cas de Mallorca.

L’AFIRMACIÓ DEL PARTICULARISME VALENCIÀ DEL SEGLE XV

Contràriament, la major llibertat d’acció política li permeté –paral·lelament amb el creixement de l’economia tèxtil i comercial, clarament consolidada a les darreries del segle XIV pels entorns de la gran ciutat que ja era la capital[13]– anar adquirint una progressiva consciència personalitzada respecte de la mateixa Catalunya. De «nacionalitària» l’ha qualificada recentment Antoni Ferrando en una suggestiva reflexió sobre la consciència idiomàtica i nacional dels valencians,[14] que troba els primers elements particularitzants en Eiximenis (1383) i Canals (1395), s’accelera amb l’entronització dels Trastàmara al Compromís de Casp i culmina, aprofitant la crisi catalana de mitjan segle XV, en l’esplendor de la València del rei Catòlic, temporal miratge més que no sòlida realitat, desaprofitada per la política «descapitalitzadora» i absolutament rendista que el patriciat urbà dominant –financer de la Corona, abans que creador de riquesa real– dugué llavors a cap.[15]

I, així, la València daurada de la segona meitat del segle XV fou, doncs, el fruit d’una curta conjuntura, més feliç en la florida artística i literària que no en els guanys econòmics i polítics, esterilitzats aquests primers pel fet d’invertirse capitals en empreses expansives nacionalment improductives, i fracassats els segons per no poder trobar un punt de comú acord els diversos regnes de la Corona d’Aragó, el pes específic de la qual dequeia globalment en el conjunt més general de la Monarquia Hispànica creada des de 1479.

Des d’aleshores, el particularisme havia de ser, en conseqüència, encara major, i és curiós de comprovar en aquest sentit com, en 1512 –en el moment en què el regne només envia un síndic a les Corts generals de Montsó, i sense cap delegació de poder per part de la ciutat a causa de la greu situació econòmica que afrontava el país[16]–, la capital s’embolica en una polèmica sobre la qüestió de la precedència política i cancelleresca del regne de València respecte de Catalunya, en la línia iniciada per Pere Belluga en el seu Speculum principum (1441), ja que encara que

en la qual –cosa– jamés en negunes corts se ha donat sentència expressa, bé que tacite s’és declarat en favor de aquest regne perquè en totes les preposicions de les corts generals, senyaladament en la cort darrerament celebrada en aqueixa vila [s’hi refereix a les de Montsó de 1510] sa Magestat l’orde de la proposició tostemps ha proposat lo regne de València al condat de Barcelona e en totes los privilegis e gràcies que ixen de la Cort e passen per cancelleria tostemps està primer nomenat lo regne de València quel contat de Barcelona,[17]

al·lusió quasibé despreciativa per a una entitat política que té una categoria molt superior: la de Principat.

L’OFENSIVA DE L’AUTORITARISME MONÀRQUIC I LA IMPOSSIBLE POLÍTICA D’UNITAT SOTA ELS ÀUSTRIES

La monarquia autoritària, que havia fet una gran passa en la gestió política del Reis Catòlics, i que iniciava un procés ascendent amb el cesarisme de Carles V, a la recerca de l’Estat modern subordinador dels mosaics medievals, havia de ser la gran beneficiària d’aquestes discòrdies bizantines, ja que mai, tot al llarg de l’Edat Moderna –segles XVI i XVII–, va haver-hi un període de sincronització política entre els diversos regnes que formaven la Corona d’Aragó. (Si bé és veritat que tampoc no n’hi havia hagut durant l’època medieval.) I menys encara entre aquells i la resta de pobles peninsulars. Considerem-ne uns exemples.[18] Així, el fracàs de les Comunitats a Castella, després de la derrota de Villalar l’abril de 1521, facilità encara més el triomf sobre unes germanies, només incipients a Catalunya, més importants a València i radicals a Mallorca, però sense arribar-s’hi a crear una formació comuna davant la reialesa.[19]

Tampoc la crisi de la població morisca, que en gran mesura condicionà encara en el XVI la reacció contrareformista de Felip II, al llarg de tota la franja mediterrània peninsular, i accelerà en alguns llocs la problemàtica del viratge de 1568, encunyat per Reglà, va tenir-hi repercussions simultànies, i fou més primerenca a granada (fora de la Corona d’Aragó) que no a València, Aragó o Catalunya. Evidentment, l’abundant població morisca dels dos primers països i el seu emplaçament al litoral contrastava amb el menor impacte numèric d’aquests darrers, mancat de costes, d’altra banda, a Aragó.[20]

Per això l’expulsió (1609-1615) havia d’afectar molt més decisivament el País Valencià que no Catalunya, la qual cosa explica, anys després, la menor reacció del primer, respecte del segon, en la conjuntura de la Unió d’Armes de 1626. Després, València, encara que registre algunes alteracions el 1647 i 1648, incloses les Corts de 1645, coadjuvarà amb Mallorca, gràcies al lliurament de lleves, a la repressió de l’alçament català de 1640. En tot cas, i deixant de banda el precedent social que, de cara al conflicte civil de començament del segle XVIII, significà a València la segona Germania de 1693 sota el neoforalisme de Carles II, només a partir de 1705 es veié certa unitat d’acció catalano-valenciana dins del context de la guerra de Successió a favor de l’arxiduc Carles.

Però sempre, en els moments més àlgids, la solució contrària als desigs de la ciutat de València i del seu dens entorn marítimo-comercial s’estructura partint de les terres centrals de l’interior, antany repoblades pels aragonesos del segle XIII. Siguin les operacions antiagermanades, siguin les de la guerra de Successió, per les fronteres de l’interior, i encara aprofitant la menor resistència que aquestes oferien a l’element estrany al país, s’hi cola la victòria de la monarquia autoritària i de l’absolutisme, interessadament identificada amb el més dòcil dret públic castellà.

ELS SEGLES DE LA CENTRALITZACIÓ DE L’ESTAT: ELS COSTOSÍSSIMS ESFORÇOS PER LA RECUPERACIÓ HISTÒRICA VALENCIANA

La centralització amb els decrets de Nova Planta semblà eliminar aquesta polèmica, tot decantant-se a favor dels interessos nobiliaris i territorials, doblats del castellanisme jurídic i lingüístic del nou Estat. Però la problemàtica del dualisme persistí soterrada, incapaces, tant les febles protestes polítiques –per exemple les dels jurats Lluís Blanquer i Josep ortí– com la més puixant Il·lustració cultural, de fer alguna cosa més que un gest testimonial o historiogràfic.

Només durant el segle XIX, i després de ser superats els primers anys de l’enderrocament de l’absolutisme monàrquic, que coincidiren en alguns casos amb un reverdiment foralista en línia quasi tradicionalista, la Renaixença es preocupà des de mitjan centúria pels problemes fins ací esbossats, però només en el marc històric, i fins i tot positivista, de fets que s’havien esdevingut en el passat més o menys immediat però que no afectaven llavors la realitat política de la Restauració. Ja que, com se sap, a diferència de la Renaixença a Catalunya, la valenciana, amb un suport sòcio-econòmic de la burgesia agrària desamortitzadora, no es polititzà en sentit autonomista.

Hom hagué d’esperar els primers anys del nostre segle per tal que, propulsats pel grup València Nova, s’hi iniciessin els primers símptomes d’un valencianisme polític –Assemblea Regionalista Valenciana de 1907–, certament connectats amb el català però amb l’oposició dels partits polítics majoritaris: conservador i blasquista. A més a més, la Llei de Bases Aranzelàries, d’un any abans, havia enfrontat els interessos lliurecanvistes de l’agricultura d’exportació del país, encapçalats per la Federació Agrària de Llevant i superiors als dels industrials, encara menys rellevants, als grups proteccionistes barcelonins. Per això la gran Exposició Regional de 1909 no esdevingué un canal autonòmic i vingué a representar l’eclosió pública de la burgesia agrària, la qual dominà encara durant anys el mapa polític del País Valencià, malgrat el creixement, fins als anys trenta, de grups autonomistes, precedents d’aquells que, en la conjuntura de la República espanyola i la guerra civil, arribarien a plantejar avantprojectes d’Estatut.

Amb totes les excepcions que cal realitzar-hi –i més si es tracta d’història recent–, el vell plet entre els interessos agràrio-feudals i marítimo-comercials (excessivament esquemàtic, si es vol, però no per això menys operatiu), que arrancava de la Conquesta, en la tesi dualista del professor Reglà,[21] semblava revifar al nostre segle en la pugna burgesia agrària o industrial, lliurecanvista o proteccionista, més o menys autonomista i amb matisos distints per a les seves relacions amb Madrid o Barcelona.

[1] Per a un coneixement del procediment bèl·lic emprat per Jaume I, vegeu Robert I. Burns, S. J.: «How to end a Crusade: Techniques for making peace in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencia», Military affairs, Departament d’Història de l’American Military Institute, Universitat de l’Estat de Kansas, 1971, vol. XXXV, núm. 4, pp. 142-148.

[2] L’expressió en la Crónica de Pere Marsili en edició de Josep Maria Quadrado, Palma de Mallorca, 1850. El text és citat per Àlvar Santamaria al seu important treball sobre la conquesta de Mallorca «La expansión político-militar de la Corona de Aragón bajo la dirección de Jaime I: Baleares», dins Jaime I y su época. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Saragossa, Institución «Fernando el Católico», 1979, pp. 93-146.

[3] Tal i com reconeix el mateix rei quan indica ja ben tard, en 1270, que per tal de consolidar la Conquesta caldria almenys uns 100.000 pobladors cristians, «e no trobara que en tot lo Regne de València age poblat de Christians oltra XXX milia hòmens». (Antoni de Capmany: Memorias históricas sobre la marina, comercio y Artes de la antigua ciudad de Barcelona, Madrid, 1779, vol. II, p. 35). Amb aquesta citació no pretenc de caure en l’error que el professor Ubieto s’ha afanyat a assenyalar per tal d’acusar de «falta de oficio» tots els historiadors valencians que han cultivat l’Edat Mitjana. Acusació molt més lamentable per tal com utilitza fora de text una idea, que d’altra banda no es relaciona amb aquest tema, del meu mestre, el professor Reglà. Tot i sabent que el coneixedor de l’obra de Reglà no necessita d’aclariments, he d’afegir que el professor Reglà mai no féu desqualificacions dels historiadors que l’havien precedit, i menys encara dels valencians. Per això la utilització d’aquesta expressió de Reglà (la qual, pel fet de no ser ressenyada amb nota a peu de pàgina al llibre d’Ubieto, sembla obeir més en Reglà al llenguatge col·loquial de col·legues que a l’escrit) em sembla, si més no, desafortunada, ja que pel context fa la impressió que, amb el suport de l’autoritat de Reglà, s’hi fa un atac a la historiografia valenciana en un llibre que, tal i com assenyalo reiteradament, té a la base unes premisses anticatalanes molt definides. Si d’Ubieto podem extraure aquesta impressió, per bé que l’ús de l’expressió hi sigui emmarcada en un to ambigu, en Simó Santonja, fidel seguidor d’Ubieto llevat dels atacs a Jaume I, la frase hi és aprofitada per tal de rebatre Bofarull i els treballs que sobre el Repartiment féu aquell arXIVer. Trist destí el de l’expressió del professor Reglà, utilitzada en una historiografia declaradament hostil al Principat. (Vegeu Antonio Ubieto Arteta: Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su Reconquista, València, 1977, vol. I, p. 9, i Vicente L. Simó Santonja: Jaime I, rey de Valencia, València, 1976, p. 188.)

[4] Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón, Saragossa, Institución «Fernando el Católico» (CSIC), 1976, vol. I, llibre III, cap. I, «De la rebelión de los moros del reino de Valencia con su caudillo Alazdrach». Tal i com el gran historiador aragonès indica, «A esta determinación –la de expulsió dels moros del regne– resistían los ricos hombres y caballeros que tenían vasallos en aquel reino porque era en gran disminución de sus rentas del interés que tenían estando en poder de los moros» (p. 575).

[5] Luis gonzález Antón: Las Uniones aragonesas y las Cortes del Reino (1283-1301), Saragossa, CSIC, 1975, vol. I, p. 15.

[6] Roc Chabàs: Génesis del derecho foral de Valencia, València, 1902, p. 17.

[7] Germà Colon i Arcadi garcia: Furs de València, vol. I, Barcelona, 1970, introducció, p. 48.

[8] Miguel Gual Camarena: «Contribución al estudio de la territorialidad de los fueros de Valencia», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón (Saragossa), vol. III (19471948).

[9] Una detallada i, sobretot, equànime anàlisi de tota aquesta problemàtica, a Luis gonzález Antón: Las uniones aragonesas y las Cortes del Reino (1283-1301), pp. 13-37; 87101; 175-178; 455-461; 504-507.

[10] Sílvia Romeu Alfaro: «Los fueros de Valencia y los fueros de Aragón: Jurisdicción Alfonsina», Anuario de Historia del Derecho Español (Madrid) (1972). I amb tot cal assenyalar que fins al segle XVII encara hi ha reductes a fur d’Aragó, els quals són cancel·lats a les Corts de 1626. (Vegeu aquest mateix treball, pp. 105-106.)

[11] Mateu Rodrigo Lizondo: «La Unión valenciana y sus protagonistas», Ligarzas (València), VII (1975), p. 159.

[12] Arxiu Municipal de València (AMV). Processos, vv/4, f. 13 v. Dec aquest text a l’amable generositat del professor Mateu Rodrigo, el qual poseeix l’estudi de tot el procés, encara inèdit.

[13] Conclusions que es desprenen de l’interessant estudi del professor Agustí Rubio Vela: «Ideologia burgesa i progrés material a la València del Trescents», L’Espill (València), núm. 9 (1981), pp. 11-38.

[14] Antoni Ferrando Francés: Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, València, Universitat de València, Institut de Ciències de l’Educació-Institut de Filologia Valenciana, 1980.

[15] Vegeu el meu llibre València en la crisi del segle XV, Barcelona, Edicions 62, 1976.

[16] A l’«Estudio preliminar» que vaig fer a les Cortes del reinado de Fernando el Católico, vaig explicar les causes, al meu parer, de la no assistència dels valencians a les Corts de Montsó de 1512, València, 1972, pp. XVII i XXXI-XXXII.

[17] AMV Lletres Missives, Reg. g3 38, f. 68 r-v. D’altra banda l’argumentació és poc sòlida perquè, en la precedència cancelleresca, fins i tot Sicília i Sardenya arribaren a anteposar-se a Barcelona –per qüestions de rang en titulació–, però és evident que això no impedí que l’una i l’altra illa fossen conquestes de la Corona d’Aragó i estiguessen governades –i gairebé subordinades– als súbdits metropolitans.

[18] El caràcter, a partir d’ací, deliberadament menys detallat en la narració històrica justifica l’absència d’un aparell crític més conegut de tots. Hom ha de tenir en compte que només tracte ara d’emmarcar en pocs trets el gran fresc de la història moderna i contemporània del País Valencià. No descarte més endavant de realitzar incursions i algunes matisacions en aquesta temàtica, i llavors la descripció serà més precisa i la bibliografia més detallada. Hi faig una excepció, no obstant això, amb treballs inèdits, uns altres de difícilment defugibles, o encara algun de molt recent i, doncs, de difusió a hores d’ara escassa.

[19] És de gran interès la revisió que recentment la professora Eulàlia Duran ha fet de les germanies, sobretot per l’estudi comparatiu entre les valencianes i les mallorquines, realitzat per primera vegada, i pel descobriment d’unes «Germanies» a Catalunya, encara que en un estadi d’evolució inferior. Eulàlia Duran: Les Germanies als Països Catalans, Barcelona, Curial, 1982.

[20] Conclusions d’un treball de l’autor d’aquestes línies, amb el títol: «La problemática del cambio político en la España de Felipe II. Puntualizaciones sobre su cronología», Hispania (Madrid), núm. 146 (1980), pp. 529-576.

[21] Joan Reglà: «El dualismo en Valencia y sus desequilibrios», Saitabi (València), XVII (1967). I també Aproximació a la història del País Valencià, València, 1968. La tesi, els orígens de la qual se situaven en la repoblació aragonesa de l’interior i la catalana del litoral, encara que susceptible de ser matisada (compareu el meu article: «En torno a la sugestiva tesis de Juan Reglà: “El dualismo en Valencia y sus desequilibrios”», Boletín de la Real Academia de la Historia (Madrid), vol. CLXXIV, quadern I (1977), pp. 141-170), encara té vigència en un leit motiv més econòmic que no nacional (visió sòcio-econòmica agràriofeudal versus patriciat urbà-«burguesía», amb perspectiva artesano-comercial), malgrat el temps investigador transcorregut i les obres històriques que han anat publicant-se després.

SEGONA PART VALÈNCIA I LA SEVA HISTÒRIA: LA HISTÒRIA EN LA CONQUESTA JAUMINA

JAUME I, UN REI PER A LA HISTÒRIA

Com que la conquesta del País Valencià ha deixat importants petges històriques fins als nostres dies, la història ha tractat, al llarg dels segles, d’aquest problema i, sobretot, del seu gran gestor que fou Jaume I, ja que, per norma, història i historiografia van estretament lligades. Permeteu-me que en relació amb això aporti ara unes notes que, en comparació amb allò que hauria de ser, potser apareixeran una mica girbades, encara que tingui la disculpa de no haver estat plantejades així, amb anterioritat. Vull referir-me concretament a l’enfocament que la figura –i, si és possible, també l’obra– del rei Jaume ha tingut amb el pas del temps, des de la seva època a la nostra.

La feina, que seria ben reveladora si l’arreplega bibliogràfica es feia en cada un dels regnes, comtats i senyorius que li pertocà de governar, resta restringida ací, des dels seus orígens, a l’aportació valenciana, amb algunes excepcions en favor d’aquells treballs que, des d’unes altres òptiques nacionals, han contribuït a completar o, fins i tot, recentment, a «enrarir» la figura i el període del Conqueridor. I aquesta concreció a la historiografia valenciana proporciona a les notes que segueixen a continuació el seu caràcter poc rellevant per dos motius. Primer, perquè en contra d’allò que a simple vista hom podria pensar, la figura, i encara l’obra, del rei als segles anteriors han estat contemplades en general més sota certs trets tòpics, com si d’un passat totalment mort es tractés, que no estudiades amb la finalitat de comprendre, des de l’interès de les coses que han estat, la seva actualitat en el nostre present, tal i com els darrers corrents bibliogràfics entenen avui la història. El segon perquè la historiografia valenciana, en el passat, no abunda precisament en cròniques i publicacions sobre la pròpia història.

II L’ÈPOCA FORAL I JAUME I

JAUME I A LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES

Amb tot, sí que es pot plantejar un esquema de treball partint inicialment de les cròniques catalanes[1] coetànies o una mica posteriors al moment de la Conquesta. Com era d’esperar, aquestes cròniques emeten un judici favorable a la figura de Jaume I i, en qualsevol dels casos i tot i essent autobiogràfica, és, paradoxalment,[2] la mateixa crònica del rei –el Libre dels feyts– la més objectiva en les afirmacions.

Per bé que algun historiador recent ha tractat d’invalidar la crònica del monarca, aquesta es revela molt útil per tal d’entendre els successos que s’hi esdevenen, i encara que en ocasions puga –com hom diu vulgarment– agranar cap a casa, la ingenuïtat, o més aviat senzillesa del rei, ens presenta una personalitat capaç d’accions heroiques però també de moments de tendresa, al costat de pensaments fins i tot cruels.[3] En el fons, la crònica és reflex fidel de l’època i de l’home que la viu: religiós, però pecador; bondadós, però iracund; afable, però cruel. I en aquesta senzilla complexitat d’un rei medieval, que a més a més encara es debat per afirmar el seu incipient poder al si d’uns regnes massa dominats encara pels seus barons feudals, és la manera com cal entendre la crònica i l’home, en la globalitat de la seva problemàtica, tal i com ho ha fet Robert I. Burns,[4] i no des de posicions unilaterals en base al resultat de la seva gestió en cada un dels regnes, ja que, fins i tot des d’aquest angle, pot passar que tampoc no s’afirmen coincidències de criteris.[5]

La crònica de Bernat Desclot presenta lògicament un distanciament més gran respecte de la figura del rei, ja que difícilment una autobiografia és substituïda per la narració d’un tercer, que a tot estirar pot aspirar a guanyar en crítica històrica allò que perd en frescor. Però no és aquest el cas de Desclot. La seva història, enfocada bàsicament sobre la vida i l’obra de Pere el gran –per això el títol de la crònica: Libre del Rei En Pere–, atén els esdeveniments anteriors com a necessaris precedents del leit motiv, i la figura del rei Jaume hi queda força més difuminada. No tant perquè el cronista no hi dedique a la seva època un nombre considerable de capítols –63 en total[6]–, sinó perquè la gran part d’aquests capítols, en vida del rei, hi estan vistos en funció del ja aleshores veritable protagonista: l’infant Pere.

Per això hi destaquen els antecedents de la qüestió siciliana: el matrimoni de l’infant amb Costança, la campanya de Múrcia, on intervingué l’hereu, o les successives revoltes dels sarraïns a València, que acabarien sent totalment reprimides a l’inici del regnat de Pere. I ací fa valdre Desclot els seus amplis coneixements sobre els problemes musulmans en base a la seva llarga estada a la frontera meridional.[7] Enfront d’ells només la conquesta de Mallorca és tractada amb amplitud –i segurament Desclot hi aprofita l’existència de treballs previs sobre el tema– mentre que la campanya de València hi és resolta en un sol capítol, i no de gran exactitud.

Com es pot comprendre, per tot això, la tensió que hom observa al Libre dels feyts entre el rei Jaume i els seus nobles –principalment aragonesos– és ací més larvada, tot esperant, en qualsevol cas, el ressorgiment, amb detall, durant els difícils anys de Pere el gran. Comptat i debatut, poca atenció i minuciositat de la crònica envers els aspectes pròpiament jaumins, mal compensada pel primer retrat historiogràfic que de les seves faccions ens hi ofereix Desclot, en el sentit en part tòpic amb què passarà a la posteritat.[8]

Allò que en Desclot és encara un indici –menor atenció a Jaume I però inici d’una tradició històrica–, en Muntaner és, avançat el primer terç del segle XIV, una autèntica realitat. Certament les conquestes de Mallorca, València i fins i tot Múrcia apareixen bastant resumides en la seva crònica, per bé que anys després part d’aquell regne de Múrcia s’incorporàs definitivament a València, amb Jaume II, en els casos d’oriola, Elx i Alacant.

L’interès de Muntaner per Jaume I no rau tant en els fets, per a ell ja massa històrics, del període de la Conquesta, com en el fet que de Jaume sorgeixen totes les ramificacions esplendoroses del «casal d’Aragó»,[9] des de Pere el gran a Jaume el Just, amb la subsegüent expansió mediterrània. D’aquí la mitificació, que no és solament física sinó també espiritual. Jaume I ha estat un miracle de Déu, com els avatars de l’embaràs de la seva mare i el seu naixement, les dificultats de joventut davant la díscola noblesa, els gloriosos fets d’armes i fins i tot la seva santa mort demostren, de tal manera que, en la seva darrera hora, «l’ànima se partí del seu cors e se n’anà en Paraís».[10] I la presumpció de Muntaner quant a la santedat de Jaume I –d’hic sanctus rex arriba a ser qualificat el rei a la crònica– té èxit des del segle XIV, tal i com Burns[11] i Tourtoulon,[12] entre altres, han indicat.

JAUME I I EL PARTICULARISME VALENCIÀ: DEL RECORD HISTÒRIC A L’OBLIT HISTORIOGRÀFIC

La segona meitat del segle XIV, que ha assumit ja el qualificatiu de Muntaner, sembla tanmateix oblidar-se en gran part del rei Jaume. Els importants esdeveniments que tenen lloc a la meitat de la centúria, referits fins i tot a València, la relativa llunyania d’aquests temps respecte dels anys de la Conquesta, i tal vegada el punt d’equilibri que troba el país després del conflictiu període anterior, expliquen sens dubte que el Conqueridor comence a entrar en els llindars del passat històric. «Lo molt alt senyor rei d’Aragó en Jaume» és sobretot un rei «de bona memòria».

Més important que no el mateix monarca, citat ben poques vegades per Eiximenis fins i tot en el seu famós pròleg del Regiment de la cosa pública (1383), dedicat als jurats valencians, és «València la Gran», ciutat i regne, en una afirmació tan afalagadora i incipient del particularisme abans esmentat com premonitòria de la superioritat històrica de la llarga durada –o estructura– sobre la conjuntura, per important que aquesta sigui.

Jaume I, en tot cas, ha estat l’instrument de què Déu s’ha servit per tal de mantenir definitivament la València de «tostemps» allunyada del món dels infidels i dotar-la, a més, amb la millor normativa legal del regne.[13] Per això el rei és sant i de bona memòria; però més que no el passat, amb totes les citacions erudites de què va carregada l’obra d’Eximenis, cal mirar el futur, sobre el qual pot influir la prudent gestió dels actuals jurats.[14]

I el futur immediat del segle XV serà encara més oblidadís per al Conqueridor. És força curiós de constatar, en aquest sentit, l’absència d’una veritable preocupació històrica, o en tot cas historiogràfica, al llarg del Quatre-cents valencià, al costat de l’exuberant literatura de creació: poètica i narrativa. I ho és encara més atesos els precedents de les cròniques anteriors que he comentat, sobretot la més moderna de Pere el Cerimoniós, la qual, per la seva força dramàtica i la vivesa del retrat dels personatges, és amerada de certa càrrega humanista, com si intuís, simultàniament al canceller Ayala a Castella, els temps ja no molt llunyans del Renaixement. A més a més, la florida historiogràfica del segle XV castellà[15] fa més sensible l’absència de la narració històrica valenciana, atesa la facilitat de contactes –comercials i implícitament culturals– entre la metròpoli per excel·lència de la Corona d’Aragó, que és ara València, i les ciutats italianes, seus successives d’un Renaixement que a Nàpols, i sota Alfons el Magnànim, inicia fins i tot un primer esbós d’història crítica amb Lorenzo Valla.

El perquè d’aquesta llacuna no és fàcil d’esbrinar. En darrer terme, sempre es podrà argumentar que és un problema de falta d’individualitats, fora de cròniques realment irrellevants,[16] incloent-hi el mateix Dietari del Capellà d’Alfons el Magnànim, la més important sens dubte.[17] Però això no és òbviament una resposta, atesa l’abundància creativa del XV. És possible que siga aquesta dedicació poètica –i literària, en general– la que ha absorbit les energies d’uns altres camps.[18]

I la hipòtesi pot revelar-se més vàlida si paràvem compte en el caràcter poc traumàtic de la història valenciana del XV. L’estabilitat social, econòmica i fins i tot política –no exempta de sordes tensions, com en una altra ocasió he assenyalat– va generalment tan malament amb les introspeccions historiogràfiques com tan bé s’avenen aquestes amb les èpoques de dificultats, neguits i estancament que, contràriament, comporten una anàlisi del perquè de la situació present en el passat més o menys immediat, a la recerca dels errors que han suposat la delicada situació per què hom travessa. En una paraula, el particularisme valencià del XV, testimoni de l’expansió literària, sembla pretendre gairebé alegrement oblidar la pròpia història i, és clar, els lligams històrics i de tota mena que l’insereixen a la Corona d’Aragó.

No hi és aliè possiblement l’encara més gran oblit que de la figura de Jaume I i els seus successors sembla tenir-se, atès el triomf dels Trastàmara al Compromís de Casp, nova dinastia que en actes com el desterrament de Pere Belluga[19] deixa ben palès que poc té a veure amb l’extingida línia de reis catalanoaragonesos, els quals ja no hi són presents per premiar els esforços historiogràfics dels seus cronistes. Davant el Casal d’Aragó de Muntaner ha triomfat ara el Trastàmara, i els historiadors de la Corona d’Aragó –alguns d’ells italians, amb tot l’avantatge renaixentista que tresoregen– s’afanyen a cantar-ne les glòries, des de la biografia de Ferran I d’Antequera, de Valla,[20] a l’aportació de Lucio Marineo Sículo, amb Ferran II el Catòlic.[21]

Els escassíssims cronistes valencians queden ara reduïts a aspectes interns, a diaris que no eren gaire apreciats a l’època, com és el cas del ja citat Dietari del Capellà, però que tanmateix es mouen, són història. Perquè són aquests esdeveniments interns, quasi oblidats en base a la brillantor del particularisme valencià, els que al final provoquen, per bé que lentament, l’esquerdament de l’espectre sòcio-econòmic i polític del regne. I no és casualitat que només després que l’actuació Trastàmara, des d’Alfons el Magnànim a Ferran el Catòlic, haja suposat un veritable gir copernicà respecte de la política molt més autònoma d’èpoques anteriors,[22] sigui estampada en 1515 la col·lecció de tots els privilegis de la ciutat de València, des de la Conquesta fins al rei Catòlic, recopilats en l’Aureum Opus, com a símbol polític d’un intent de tornar a les fonts per tal de frenar els abusos.

En vespres de l’esclat de les germanies i de la consegüent decadència, encara que relativa, respecte del daurat segle XV, el germen historicista ja és a punt de calar a la València del Cinc-cents, amb els seus personalíssims trets, forjats al segle precedent. En aquest sentit, la publicació dels privilegis de l’Aureum Opus va precedida de la història de la conquesta de València «treta de registre autèntich del archiu del consell de la present ciutat»,[23] que no és ni més ni menys que la versió del Libre dels feyts, segurament una de les innombrables còpies que degueren córrer en el moment –o poc després– de la seva publicació.

Però amb una particularitat: que ací només interessa la conquesta de València, i la narració comença amb la reunió de Jaume I i Balasc d’Alagó, i acaba amb l’entrada victoriosa del Conqueridor a la capital del regne. El particularisme del municipi valencià, palesat en el text de l’Aureum Opus, no solament havia mutilat la crònica de Jaume I, tot expurgant allò que no tenia res a veure directament amb la conquesta, sinó que àdhuc havia prescindit de les campanyes –valencianes també– al sud del Xúquer, òbvia exageració només explicable per l’interès en la història local d’una corporació local.

LA IRRUPCIÓ DE LA HISTÒRIA ERUDITA: JAUME I I ELS CRONISTES VALENCIANS

Però aviat aquest defecte havia de ser esmenat tant per la publicació a València, a mitjan segle XVI, de la primera i única impressió del Libre dels feyts, que va tenir vigència fins el Vuit-cents,[24] com per la florida dels cronistes valencians, els quals, des de Beuter, es plantegen la realització d’una història general de València que abrace des dels orígens del país fins –si els és possible, per raons de la immensitat del treball emprès o de la limitació de llurs vides– al passat més immediat del moment en què escriuen. La història amb càrrega erudita, no exempta de llegendes i mites, arribava al país en el moment en què aquest ja era una pàl·lida ombra del que fou. I arribava havent perdut en el camí la modalitat d’expressió natural a la seva pròpia història: el català, el qual, per raons de mercat –força vegades esgrimides–, o per interessos polítics de cara a la monarquia autoritària dels Àustries, plenament arrelada a la Meseta, hi era substituït per la llengua castellana.

A l’inici de la decadència pren força, doncs, la historiografia valenciana, la qual, en menys d’un segle, intenta assumir la pròpia història, però més en la línia de la curiositat erudita d’unes personalitats –que en res no problematitzen l’establishment polític i cultural del moment, sinó que en tot cas l’exalcen tot entroncant-lo amb les arrels dinàstiques medievals– que no en les possibles derivacions pràctiques que, pel que fa a l’època, el context històric pugui tenir.[25] Les biografies dels nostres cronistes corroboren el que hem dit:[26] tres religiosos –Beuter, Escolano i Diago– i un funcionari de la monarquia –Viciana–, difícilment poden esdevenir quelcom més que uns benemèrits estudiosos d’un passat en el qual la figura de Jaume I, fins a un cert punt ara retrobat, és l’obligat precedent històric del seu món cristià.

Però per dessota dels trets similars que caracteritzen la vida i la història dels nostres cronistes, i fins i tot el concepte que del rei Jaume tenen, des de Beuter a Diago, podem detectar-hi, no obstant això, certes diferències que s’aguditzen més entre els dos primers, Beuter i Viciana, i els darrers, Escolano i Diago.

El fet que l’obra historiogràfica de Beuter siga realitzada entre 1538-1551, ben poc abans de la impressió definitiva de la de Viciana entre 1564-1566,[27] enfront de les Décadas d’Escolano de 1611 i els Anales de Diago de 1613, podria potser proporcionar una primera clau en l’explicació d’aquestes matisacions. Els primers, i Beuter molt més que no Viciana, serien homes la producció historiogràfica important dels quals ha estat forjada durant la primera meitat del XVI, encara més permissiu per erasmista que l’esperit de la Contrareforma que domina a la darreria del segle i en l’ambient del qual preparen les seves obres Escolano i Diago.

Però per bé que hi observem alguna influència erasmiana, en Beuter si més no, el conjunt de les obres dels nostres cronistes no permet de defensar aquest esquema (penseu que Viciana pren de vegades posicions molt dures, sobretot quan tracta assumptes recents que han afectat la seva pròpia vida, com s’esdevé amb les germanies). En qualssevol dels casos, la major o menor permissivitat no s’ha de rastrejar tant en el tractament ideològic de la història que conten, sinó en la postura de mètode historiogràfic que adopten, de més gran rigor crític en els dos últims. I això és un deute que, com més avall posem de manifest, Escolano i Diago tenen amb Zurita, el qual marcà als seus Anales de Aragón un model que els darrers cronistes valencians seguiren.

Els primers cronistes: Beuter i Viciana

Sense la influència, com és obvi,[28] del gran cronista aragonès, amb tot, Beuter i Viciana han deixat treballs importants però de valoració molt desigual.

En el primer cas, de Beuter interessa potser més el seu caràcter de pioner que no la validesa històrica. Avui dia Beuter és un símbol, tant per ser la seva obra la primera de les grans cròniques, com per haver estat situat en la cruïlla de l’abandó del català a favor del castellà, tal i com ha observat Joan Fuster.[29] I en aquests trets rau la seva importància, ja que la seva història, que té el mèrit d’esbrossar camins, s’enfonsa massa voltes en el pantà de la miracleria –meravellosa o no–, sense una adequada crítica de fonts, perquè hi accepta tota mena de tradicions religioses. Beuter és, de tots els cronistes, qui fent-se eco de les notícies fantasioses que en aquesta matèria es troben en les narracions medievals, incloent-hi les de Jaume I, Desclot i Muntaner, les transmet íntegres als seus successors, els quals accepten, amb més o menys reserves i citant-lo moltes vegades, les explicacions donades.[30]

Per això en ell la figura de Jaume I apareix envoltada sempre d’un hàlit portentós. Des del naixement fins la mort, el seu regnat és quallat de màrtirs, sants, llegendes i miracles. Tots aquests aspectes van sovint en detriment de facetes històriques que, per contra, s’hi troben més desdibuixades. Per això és potser Beuter el cronista que més difumina les tensions que el rei Jaume tingué durant –i després de– la Conquesta amb els seus rics homes aragonesos. La narració de Beuter, en fi, s’interessa, més que no a esbrinar els autèntics problemes del regnat, molts dels quals li són desconeguts, a ressaltar la figura del rei Jaume, tal i com ell mateix tingué ocasió de fer quan, requerit pels jurats valencians, hom li encomanà commemorar des de la trona el tercer centenari de la Conquesta a les festes de Sant Dionís de 1538.[31]

Perduda per a l’investigador actual, la primera part de la Crònica de Martí de Viciana, en la qual l’autor havia plasmat una síntesi de la història política del regne segons les seves pròpies al·lusions de les altres tres parts, la major qualitat de Viciana no s’infereix de les pàgines que degué dedicar-hi a Jaume I, avui totalment desconegudes. És el conjunt de la seva obra el que ens permet d’emetre aquest judici. I són només les escasses pàgines de la tercera part –dedicades a breus semblances dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona, i a un estudi històrico-geogràfic de les principals viles, monestirs i ordes religiosos del regne– les que ens permeten d’entreveure-hi un apunt biogràfic del Conqueridor, que difícilment serveix de pal·liatiu per tal de conjecturar la gran llacuna que del regnat de Jaume I té avui el Viciana.

També per a Viciana la figura de Jaume és susceptible de tots els tòpics que, si més no des del segle XIV, circulen en la historiografia. Alt i bell en l’aspecte físic, valerós, vencedor, just, equànime, generós i bon cristià, són els més preciats guardons del rei,[32] sense que els rampells de còlera o venjança li serveixin de deslluïment.[33] Però l’historiador que hi ha en Viciana, malgrat les deficiències que pugui mostrar, afegeix una novetat: la de l’excepcional conjuntura que emmarca els esdeveniments d’una vida. Tot fent evidentment abstracció –o per desconeixença– de les contrarietats que esquitxaren el segle XIII, el Dos-cents és una Edat d’or, en una autèntica premonició d’allò que en múltiples ocasions la historiografia –fins i tot la no gaire llunyana– ha qualificat com l’època de la plenitud medieval, sobretot pel que fa als tèrbols temps posteriors de la cada vegada més discutible crisi de la Baixa Edat Mitjana. I per ser una Edat d’or –argumenta Viciana– no podia el rei Jaume ser-ne una excepció, ni la Corona d’Aragó tenir un rei inferior a la llarga llista de personalitats –papes, sants, monarques, savis– amb què Viciana il·lustra el qualificatiu aplicat al segle.[34] Per primera vegada en la historiografia valenciana, a pesar de ser molts els mereixements del monarca, el major sentit crític d’un historiador –tot i els tòpics acceptats– faria dependre, encara que providencialment, el regnat i la persona d’un rei –mers esdeveniments per esplendorosos que fossin– de la tendència, superior, d’una conjuntura.

La influència de Zurita en el desenvolupament qualitatiu de la historiografia valenciana

La publicació dels Anales de la Corona de Aragón de Zurita (la primera edició de la qual és de l’any 1562, però que la definitiva, amb l’ampliació d’algunes matèries i amb més profusió de notes documentals, data de 1581)[35] representà una fita important, per la seva influència, en la historiografia valenciana, si més no des de dues òptiques significatives.

En primer lloc, perquè els Anales de Zurita plantegen cruament, al llarg de molts passatges, la dramàtica tensió entre la noblesa –fonamentalment els rics homes aragonesos– i la reialesa –Jaume I i els seus successors–. Així, podem afirmar, sense cap dubte, que moltes de les notícies que al principi del capítol anterior s’ofereixen al lector sota l’epígraf del «malestar aragonès del segle XIII» es troben a Zurita, que en ocasions ha seguit gonzález Antón, en una interpretació ben emmarcada pels corrents històrics actuals. Com més ens hi endinsem, aquesta pugna, sorda o declarada, plantejada per Zurita inicialment des del regne d’Aragó però sense oblidar totes les àmplies ramificacions que s’eixamplen a València, té una riquesa de matisos que mai no copsaran els seus seguidors valencians en aquest tema: Escolano i Diago, els quals ofereixen, sobretot el primer, no gaires inspirades síntesis de la detallada narració dels Anales.

En segon lloc, la problemàtica referida hi és presentada amb tota l’objectivitat, ja provada en el gran cronista aragonès (que tant es diferencia del seu exaltat paisà Blancas)[36] i abonada, més sovint en l’edició de 1585, amb les citacions de les fonts historiogràfiques i documentals que l’autor hi utilitzà, fins al punt que, quan el cronista no arriba a estar convençut de la notícia i/o llegenda que narra, en descarrega la responsabilitat en la font emprada, amb el displicent comentari de «según estos afirman», o «según muy ciertas conjeturas».[37] La modalitat féu escola i crec que és a la base dels nostres dos més grans cronistes: Escolano i Diago, encara que ambdós mantenen grans diferències en el plantejament i la resolució de llurs treballs.[38]

a) La síntesi d’Escolano

De decebedor podria ser qualificat el primer, d’acord amb la impressió que proporciona la lectura de les pàgines inicials que dedica, en les Décadas,[39] al regnat de Jaume I, escasses en nombre i en la qualitat del contingut. Una ràpida volada sobre aquestes pàgines ens permet de veure-hi la pobresa de la major part dels vuit capítols destinats al Conqueridor, dins el tercer llibre de la primera Dècada, en què també analitza Escolano els regnats del pare i el fill del nostre rei: els dos Peres, el Catòlic i el gran.

Precedit d’un capítol introductori –el quart–, on el cronista narra ràpidament els esdeveniments de Jaume I, des de la mort del seu pare a Muret fins al començament del setge de València, i ultima, després de la presa de la capital valenciana, la visió del seu regnat amb massa celeritat (capítols VIII-XI), solament els avatars del setge i el lliurament de la ciutat del Túria (capítols V-VII) són objecte d’una atenció adequada. En aquesta destaquen no únicament els fets d’armes, que gaudeixen de gran predilecció en l’autor, sinó també la creació dels primers rudiments polítics –lleis noves, furs...– i eclesiàstics –dotació de l’església major, nomenament del primer bisbe...– del nou regne, davant dels quals Escolano detecta la protesta aragonesa.

No podem dir que ací la seva anàlisi és òptima –ja que és notòria la descompensació entre les gestes militars i els aspectes político-eclesiàstics–; no obstant això, ho és en relació a la mera juxtaposició dels esdeveniments precedents i posteriors al seu centre d’interès. Una mica més i el lector a penes pot assabentar-se dels problemes de la infantesa i la joventut de Jaume, de les dificultats que ja tingué aleshores amb alguns nobles aragonesos, de la conquesta de Mallorca, de l’inici de la campanya al País Valencià des de Morella-Borriana a la batalla del Puig. I encara que un poc més detallada, en la problemàtica dels infants per l’herència dels regnes de Jaume (amb les llargues baralles dels nobles aragonesos –i alguns de catalans–, totes esquitxades per les notícies al voltant dels últims episodis de la conquesta valenciana), de les insurreccions musulmanes d’Alazrach i els seus companys, o del matrimoni de l’infant Pere amb Costança de Sicília, hi trobem a faltar el superior ofici i la mestria de Zurita, que no eclipsa en cap moment al llarg d’aquest estudi.[40]

Però fer aquesta forta crítica seria injust sense les oportunes matisacions que ja vénen donades per la contemplació del conjunt de les Décadas d’Escolano. L’autor no ha tractat, en les pàgines que hi dedica a Jaume, de fer una anàlisi definitiva del regnat, sinó de realitzar-ne només un perfil, a la manera dels treballs de síntesi de les nostres modernes enciclopèdies, per tal de descarregar els detalls i aprofundir en les explicacions quan als llibres posteriors de la seva primera i única Década anirà tractant de les diverses viles, institucions, monestirs i esglésies del regne. Llavors reprèn la narració i, tot parlant de Morella, Borriana o Peníscola, per citar exemples molt representatius, aprofundeix en la conquesta particular de cada vila. No hi ha, doncs, res a objectar a la globalitat de l’obra, però queda en peu la insuficiència del quadre general introductori, pobre de matisos, tant a causa del mètode utilitzat com per la comparació amb Zurita que és susceptible de fer-se en aquesta temàtica.

Amb tot, la ingent aportació d’Escolano és molt significativa, i amb justícia hom li atorgà en 1604 el títol de cronista del regne a petició de les Corts valencianes. L’incipient criticisme, que llavors maldava per triomfar, ja li permeté de posar alguna ombra en el perfil del rei Jaume.

Al magnanimo coraçon del rey tambien le toco una centella de zelos, de que aquel cavallero le huviesse ganado por la mano,

afirma, per exemple, quan tracta de l’episodi de Morella, presa per Balasc d’Alagó.[41] El seu esperit, immers en el catolicisme més rigorós de la Contrareforma, no pot acceptar sense cap reserva els qualificatius de sant per a un monarca de vida llicenciosa i que arriba fins i tot a ser excomunicat pel papa. En conseqüència, per a Escolano, el Conqueridor és, abans que cap altra cosa, això, un capità de soldats, el valerós i sempre invicte militar cristià que posà en marxa el procés de la submissió de la morisma infidel. Perquè per a Escolano –fill d’una il·lustre família, el pare de la qual intervingué en el desarmament dels moriscos valencians de 1563 i ell mateix fou consultor i secretari de la junta que decretà l’expulsió dels moriscos de 1609– la qüestió musulmana de València és peça essencial a la qual dedica (sense respectar l’ordre cronològic dels successors de Pere el gran, en el regnat del qual acaba la història política de la primera dècada) el llibre desè i darrer precisament de la seva obra. La problemàtica musulmana hi és analitzada al llarg de tota l’època medieval i moderna fins al seu desenllaç en l’expulsió morisca.[42] I en tota l’obra són exalçats els reis que més es van distingir a donar els passos decisius en la seva resolució: Ferran el Catòlic i, més recentment, Felip II; però, al capdavall d’aquest fil conductor, sempre el gran capità que conquerí el regne de València als moros, Jaume I, de qui Escolano traça la semblança sens dubte més acabada de tota la historiografia valenciana.[43]

b) La crítica de Diago

Però, des del 1613, els Anales del Reyno de Valencia, del pare Francesc Diago, competiren amb les Décadas d’Escolano, ja que la proximitat de l’una i l’altra obra i la temàtica sobre la qual se centraven –l’estudi històric de les terres valencianes– no foren motius suficients com per a esborrar les enormes diferències de mètode i contingut que les dues històries presentaven.

D’acord amb les confessions de l’autor –«que no suelo yo contar cosa fuera de su año»–, els Anales són sobretot una narració històrica tremendament respectuosa amb la cronologia, des dels primitius orígens valencians fins a la mort del rei Jaume, en què acaba el primer volum,[44] sense que un segon volum haja passat, per la mort del cronista, d’uns mers apunts,[45] feble succedani del text que ja no va poder ser acabat i que havia d’arribar fins al regnat de Felip III.

Per sort, Diago sí que va poder ultimar els anys de Jaume I, que són analitzats al llarg dels 67 capítols que integren el seté llibre dels seus annals. Al contrari que a Escolano, el gran fresc que ofereix Diago, tant per la quantitat (amb més d’un centenar de pàgines dedicades només al Conqueridor)[46] com per l’excel·lència del contingut, és excepcional. Diago no descarrega la informació per a un posterior aprofundiment, en llibres paral·lels que tracten de viles, llinatges o qualsevol altra mena d’institució, sinó que «sin hazer lista hablare dellos en los tiempos que hicieron algo memorable». Això li suposa la pèrdua de tota una gamma d’informacions, que el lector bé voldria també tenir, en favor d’una autèntica crònica, dia a dia, del regnat de Jaume I, restringida, a més a més deli beradament, als fets que afecten directament la conquesta, la creació i la consolidació del nou regne. Perquè en aquest punt podem observar una altra diferència amb Escolano.

Tot i ser breu la síntesi d’aquest darrer, tanmateix, encara que de forma aïllada, hi aprofitava moltes de les notícies que hom podia trobar a Zurita, i, si bé de manera incompleta, hi descrivia les friccions entre els nobles i el rei o qualsevol altre esdeveniment del regnat, que no necessàriament es produeix al regne de València però que hi pot afectar més o menys intensament. I, en aquest sentit, per accidentals que fossin, les potser obligades incursions de les Décadas per la història de la Corona d’Aragó semblen abonar, si més no superficialment, la dependència que de Zurita presenta Escolano.

L’estudi de Diago, altrament, expurga tot esdeveniment que no tingui a veure molt directament amb el regne, i entén que hi ha altres cròniques més generals, amb la qual cosa la història valenciana és ací enormement particularista. Per això, les referències al malestar dels rics homes aragonesos són més escasses a Diago i hi queden limitades a les circumstàncies de la conquesta: pretensió aragonesa d’abandonar el setge de Borriana,[47] de desmantellar el Puig després de la mort de guillem d’Entença,[48] disgust davant la capitulació de Zaén,[49] oposicions contra l’expedició a Múrcia de Jaume I...[50] Nogensmenys, Diago, que no utilitza tant Zurita i mes aviat el sobreentén, n’és en el fons molt més prop que no Escolano. I no solament per l’analogia dels títols –els dos annals– de llurs obres, sinó sobretot pel mètode crític on el valencià demostra, fins i tot en alguna ocasió, de ser un deixeble avantatjat del mestre. Consegüentment, Diago no admet sense cap reserva la plèiade de llegendes i miracles[51] que adornà l’obra de Beuter i fou encara acceptada per Escolano. Intueix, en un altre lloc, la importància del Repartiment –fet per Jaume I els mateixos dies del setge a València i continuat després de la rendició–, el qual, si se n’haguessin conservat les escriptures, permetria avaluar els més il·lustres avantpassats dels valencians del seu temps, en una esplèndida anticipació[52] dels esforços que des de Bofarull fins avui mateix s’han fet en aquest sentit, no sense la polèmica en els nostres dies de la major o menor composició nacional –catalana i aragonesa– de la pionera població conqueridora. Anticipació més definitiva encara, per tal com Diago, davant el testament de Jaume I –vist per Zurita i publicat per Viciana[53]– es fa ressò de la clàusula en què el rei, per desentendre’s de qualsevol deute que li volguessin imputar per això, esmenta clarament l’abandó de molts dels «heredamientos» que van ser atorgats als cavallers que participaren en la conquesta de la ciutat de València, tot obligant-se, en conseqüència, Jaume, a confiscar-los i a fer-ne un nou repartiment, amb la qual cosa tractava d’estimular l’arribada d’uns altres pobladors.[54] Punt aquest que no mereix més comentari que la mateixa clàusula, la qual, almenys en part, problematitza la validesa definitiva, en un o altre sentit, del Llibre del Repartiment. Des del seu criticisme, Diago, doncs, discuteix al mateix Zurita i també, és clar, a Beuter i a Escolano –«un cierto moderno», en una expressió clarament menyspreativa per a l’autor de les Décadas–, les cronologies de les preses de Xàtiva i Biar, massa altes en els citats autors, davant la realitat històrica que Diago deixa definitivament per a sentència.[55]

Precisament per aquest caràcter crític que predomina a l’obra de Diago,[56] el cronista valencià amb millor tècnica, sense que per descomptat siga rebec al Conqueridor, no abunda en adjectius altisonants per al rei Jaume. S’estima més, en tot cas, que les obres i la història parlen, i, a l’hora de fer l’obligat panegíric del rei, que tot valencià que se n’orgullesca no pot defugir, opta pel camí més fàcil: inspirar-se fidelment en Zurita.[57]

JAUME I I ELS ANYS DE LA DECADÈNCIA HISTORIOGRÀFICA

Però després de Diago la historiografia sobre Jaume I pateix una gran parada, sense que l’interés directe i seriós per la figura del monarca es renove fins al segle XIX, pel cap baix. De moment, i pel que fa al Sis-cents, aquesta absència difícilment resta pal·liada. Sens dubte no ho aconseguiran els barroers projectes de santificar el rei en 1633 que ja he esmentat anteriorment.[58] Ni tampoc ho faran les esplèndides festes que la ciutat de València dedica a la seva memòria en el quart centenari de la conquesta, seguint un inveterat costum que arranca de 1338. Perquè, a més que el petit llibre (que per encàrrec dels jurats redacta en aquella ocasió Marc Antoni ortí per tal de commemorar la fastuositat de l’esdeveniment) apareix en castellà[59] (i això no és una fidelitat a la tradició històrica de València), el segle quart de la conquesta té un cert valor distint a qualsevol altre d’anterior. Per descomptat, com a les commemoracions prèvies (i ortí recorda les de 1338, 1438 i 1538, aquesta darrera celebrada per Beuter), l’«ínclito Rey Conquistador don Iayme» ha estat l’instrument de l’alliberament del jou musulmà, però només en aquest any la glòria és encara més gran per «ser el primero de los que se celebraran despues que la Magestad de Filipe Tercero, padre y predecessor de Filipo Quarto el grande, que felizmente reyna, acabo de extirpar la diabólica semilla que en estos Reynos avía quedado del tiempo de la conquista, con la expulsión general del ano 1609».[60] En una paraula, l’efemèrides, més que no una evocació de Jaume, va dirigida cap a la politització interessada a favor de la dinastia regnant per part d’un autor que escriu a les ordres de les autoritats del moment i mirant la monarquia, la qual cosa proporciona una dada més per tal d’explicar la «normalitat» de la castellanització lingüística en els anys en què la pressió política d’olivares assoleix el punt més elevat.

Pitjor encara, si és possible, és la memòria del rei Jaume a la segona meitat del segle, passada ja la fastuositat indicada i amb les dificultats de tota mena per què travessa la reialesa i el país. Els indicis historiogràfics que a simple vista coneixem així ho testimonien, ja que considere que no omplin el buit ni l’actualització, amb nova redacció en 1656, de l’arbre genealògic dels reis de València, en el sumari dels quals hom qualifica Jaume de «venturós conquistador», segurament obra de Matheu i Sanz,[61] ni la notícia d’un sorprenent manuscrit que redactà el mateix autor traduint del català al castellà el Libre dels feyts (la qual cosa semblaria absurda sense considerar els precedents ja coneguts),[62] ni de bon tros els seus estudis jurídics, en absolut centrats en Jaume I i que, si bé són enormement interessants, des de la praxi institucional,[63] també posen en relleu la necessitat de llur coneixement, en l’època de tot un neoforalisme que no contemplà, tanmateix, cap convocatòria de Corts i sí moltes concessions de serveis fora d’aquelles.[64]

Més encara, la decadència d’aquests anys facilita des de la predicació de sermons barroquitzants, que commemoren la Conquesta i glossen el rei amb les més extremades hipèrboles,[65] fins a la confecció de falsificacions com ara la de Les trobes que escrigué Mossèn Jaume Febrer dels linajes dels Nobles de la Ciutat y Regne de València, que hom pretenia fer creure que dataven del temps de la Conquesta (la qual cosa seria de qualssevol de les maneres una dada més de l’interès del XVII per l’època de Jaume I, de no ser per la falsedat d’aquestes «trobes»). En realitat, les Trobes són atribuïdes, sense afirmació categòrica, a onofre Esquerdo, o algun altre personatge de la darreria dels Sis-cents.[66]

[1] Són fonamentalment les de Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner, ja que la de Pere el Cerimoniós no aborda la qüestió. No obstant el fet que no són obres d’autors valencians en el sentit d’haver nascut al País Valencià, el caràcter de cap de les maneres particularitzant de les terres valencianes respecte de Catalunya al llarg del segle XIII i primers anys del XIV (temps en què els funcionaris de la monarquia exerceixen les seves missions sense cap trava arreu de la Corona d’Aragó, i molt més entre Catalunya, València i Mallorca), el fet de ser un dels seus autors el rei Conqueridor, comú a tots els seus regnes i d’especial significació a València i Mallorca, i els altres dos tenir una excepcional relació i contactes amb el regne de València (probablement Bernat Desclot, identificat com Bernat Escrivà, fou durant anys escrivà de la cúria de Gandia; Ramon Muntaner es casà a València i arribà a posseir una alqueria a Xirivella on començà de redactar la crònica i exercí, finalment, el càrrec de jurat de la ciutat de València), i sobretot l’enorme riquesa que de notícies sobre València hi aporten, més certament a la de Jaume I que no a les de Desclot i Muntaner, justifiquen a bastament la inclusió d’aquestes grans cròniques medievals, l’edició i estudi preliminar de les quals es troben a Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III. Les quatre grans cròniques (revisió del text, pròlegs i notes per Ferran Soldevila, Barcelona, 1971).

[2] Com és ben sabut, és normal que tota mena de memòries siguen d’alguna manera manegades. Açò, a més a més d’uns altres factors que més avall es comenten, ha condicionat els judicis fortament negatius del professor Ubieto contra el Libre dels feyts al seu llibre Origenes del Reino de Valencia ja citat. Tanmateix, un pregon coneixement de la personalitat de Jaume I, tal i com el posseeix Robert I. Burns, invalida aquestes opinions. (Vegeu en aquest sentit les primeres pàgines de l’apartat «Els problemes al voltant de la Conquesta. L’estat de la qüestió», d’aquest mateix llibre.)

[3] Per més fart que estigués Jaume I del seu fill bastard Ferran Sànchez de Castro, el qual remenava tothora les aigües de la revoltosa noblesa aragonesa, no deixen de ser molt dures les frases que pronuncia en conèixer la seva mort a mans de l’infant Pere: «a nós plac-nos molt quan ho haguem oït». Crònica del rei Jaume I el Conqueridor, dins Les quatre grans cròniques, op. cit., paràgraf 550, p. 186.

[4] Robert i. Burns, S. J.: «The spiritual life of James the Conqueror King of Aragon-Catalonia, 1208-1276. Portrait and self-portrait», The Catòlic Historical Review, vol. lxii, núm. 1 (gener, 1976). Traducció catalana «La vida espiritual de Jaume el Conquistador», dins Jaume I i els valencians del segle xiii, València, E. Climent Editor, 1981, pp. 3-49.

[5] Això explicaria el fet que normalment la figura de Jaume I sigui ben vista per historiadors catalans i valencians, mentre que els aragonesos hi serven certa coïssor i el fan responsable d’una política antiaragonesa. Amb tot, fins i tot en aquests historiadors hi ha grans diferències, entre Giménez Soler i Ubieto, clarament hostils, i l’objectivitat de Zurita, o, als nostres dies, González Antón. Més endavant són analitzades les obres de cada un d’aquests historiadors, i el lloc historiogràfic en què les situo tot remetent el lector a aquells passatges.

[6] Amb tot, evidentment són menys que els 95 dedicats al regnat de Pere el Gran, 93 dels quals abracen els esdeveniments de quatre anys (1281-1285), cosa que revela l’enorme detallisme a què descendeix Desclot amb el seu biografiat. (Vegeu Llibre del Rei en Pere, dins Les quatre grans cròniques, op. cit.)

[7] Segons la tesi de Miquel Coll i Alentorn (Bernat Desclot, Crònica, a cura de Miquel Coll i Alentorn, a «Els nostres clàssics», Barcelona, 1949-1951), acceptada per Soldevila, Bernat Desclot, identificat com Bernat Escrivà, s’estigué ja des dels deu o quinze anys a València i Xàtiva, conegué la llengua dels musulmans i durant anys fou escrivà dc la cúria de Gandia. I tot i no ser definitiva la seva hipòtesi d’una família catalana que en gran part emigrà al País Valencià i hi tingué àmplies connexions, sembla més que probable. La tesi de Coll i Alentorn es pot trobar resumida a la conferència que pronuncià l’autor a la seu de Lo Rat-Penat el 21 de juny de 1959. (M. Coll i Alentorn: «El cronista Desclot i el Regne de València», Publicacions dels cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat-Penat, núm. 8, València, 1959.) Més problemes plantegen les disquisicions del professor Ubieto respecte de la identitat d’un Desclot que es manté encara entre els interrogants per les escasses notícies que ell ens en donà a la Crònica. (Vegeu Antonio Ubieto Arteta, «Un historiador valenciano recuperado: Bernat Desclot», dins Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su Reconquista, Saragossa, 1979, vol. II, pp. 227-241).

[8] En el sentit de ben paregut, agradable i valerós. Vegeu el capítol XII, «De les faiçons del rei en Jaume que pres Mallorques e València». «Aquest rei En Jaume d’Aragó fo lo pus bell hom del món: que ell era major que altre hom un palm, e era molt bé format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara, e vermella, e flamenca, e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents, belles e blanques, que semblaven perles, e els ulls vairs, e bells cabells rossos, semblants de fil d’aur, e grans espatlles, e llong cors e delgat, e els brasses grossos e ben feits, e belles mans, e llongs dits, e les cuixes grosses, e les cames llongues e dretes e grosses per llur mesura, e els peus llongs e ben feits e gint causans. E fo molt ardit, e prous de ses armes, e forts, e valent, e llarg de donar, e agradable a tota gent e molt misericordiós; e hac tot son cor e tota sa volentat de guerrejar ab sarraïns», dins Llibre del Rei en Pere, op. cit., p. 421.

[9] Dinastia a la qual Muntaner vol realment exaltar. Crònica de Ramon Muntaner, dins Les quatre grans cròniques, op. cit. Vegeu especialment els capítols I i VI. D’altra banda, l’expressió «casal d’Aragó», aplicada a la dinastia catalano-aragonesa, és la legítima en aquells temps i és perfectament lògic que un català com ara Muntaner la utilitzi, d’igual manera que Desclot. Això no és, doncs, cap argument, entre d’altres d’esgrimits per l’autor per a pretendre –tal i com fa Ubieto– problematitzar el lloc de naixement de Desclot en base al crit de guerra d’alguns dels seus personatges: «Aragó, Aragó». (Vegeu Antonio Ubieto Arteta: «Un historiador valenciano recuperado: Bernat Desclot», dins Orígenes del Reino de Valencia, op. cit., vol. II, pp. 227-241.)

[10] Crònica de Ramon Muntaner, op. cit., cap. XXVIII, p. 690.

[11] Tal i com assenyala aquest autor, ja el 1372 la ciutat de València decretà que el 27 de juliol s’hi celebràs l’aniversari del «molt excel·lent, sant e virtuós senyor rey En Jacme». Robert I. Burns, S. J.: The spiritual life of James the Conqueror King, op. cit., traducció catalana, citada també, p. 6, nota 3.

[12] El 1633 hi hagué un projecte per a la canonització de Jaume el Conqueridor. Vegeu Ch. de Tourtoulon: Don Jaime I el Conquistador, rey de Aragón, conde de Barcelona, señor de Montpeller, según las crónicas y documentos inéditos (València, 1873), vol. II, apèndix B, pp. 414-415.

[13] Francesc Eiximenis: Regiment de la cosa pública, Barcelona, 1927, pp. 35-36.

[14] És simptomàtica ja la prevenció que en els consells inicials als jurats hi fa Eiximenis sobre el problema musulmà, que s’ha de vigilar. Suggestiu, sobretot, de cara al futur. obra citada en nota anterior, pp. 18-19.

[15] Noms tan representatius per a la història castellana com ara els d’Àlvar garcia de Santamaría, Diego Enríquez del Castillo, Alfonso de Palencia, Fernán Pérez de guzmán, Andrés Bernáldez, mossèn Diego de Valera y Hernando del Pulgar, entre d’altres, justifiquen aquesta afirmació. També Catalunya, malgrat les dificultats per què travessà al llarg del segle XV, continuà, encara que amb menys força, la tradició historiogràfica dels dos segles anteriors. Per citar-ne un exemple, important per tal com Zurita el tingué en compte i el seguí en ocasions als seus Anales i perquè conté referències a València: Pere Tomich: Històries e conquestes dels Reys d’Aragó e Comtes de Catalunya (Valencia, Anubar, 1970, reimpressió facsímil de l’edició dc Saragossa de 1534). Vegeu el treball de Juan Sáez Rico: «Valencia en las “Històries e conquestes dels Reys d’Aragó e Comtes de Catalunya”, de Pere Tomich», dins Primer Congreso de Historia del País Valenciano, Actes de 1971, València, 1980, vol. II, pp. 7 19-725.

[16] Dins d’aquestes, Almarche dóna uns quants títols que, d’altra banda, no toquen realment l’època del Conqueridor. (Francesc Almarche i Vàzquez: Historiografía valenciana, València, 1919.) Hinojosa, per la seva part, ha editat una molt breu crònica del segle que, pel que fa al rei Jaume, beu a les fonts de les catalanes medievals –de Jaume I, Desclot i Muntaner– i li aplica els epítets ja tòpics: bo, fort, bataller, savi, prosperat... (Josep Hinojosa Montalvo: Crònica de Pere Maça, València, Universitat de València, 1979.) Menys entitat té encara la notícia històrica dels reis d’Aragó, estudiada per Àngel Canellas, el qual l’atribueix a un valencià. (Àngel Canellas López: «Contribución a nuestra historiografia medieval. Una noticia històrica de los Reyes de Aragón», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón (Saragossa), vol. 3 (1947-1948), pp. 193-241.)

[17] Dietari del Capellà d’Anfós el Magnànim, introducció i transcripció per Josep Sanchis i Sivera, València, 1932. Abraça en realitat gran part del segle XV.

[18] I, sens dubte, entre els afanys de la literatura del XV la preocupació històrica no ocupa lloc important. Amb tot, he detectat al·lusions en aquest sentit a Jaume Roig, el qual, al Llibre de les dones, realitza un lleugeríssim –i més que res curiós– esbós històric de la ciutat de València, la qual «molt més crexqué per Jaume’l Bo, rei d’Aragó, quant l’hac guanyada e l’hac poblada de clerecia, cavalleria, artizat poble, constant, inmoble, gent valentíssima, terr’ameníssima, tota de rec». (Jaume Roig: Llibre de les dones, o Spill, text, introducció, notes i glossari per Francesc Almela i Vives, a «Els Nostres Clàssics», Barcelona, 1928, p. 115.)

[19] La caiguda en desgràcia de Pere Belluga, el millor tractadista foral del segle XV, és eloqüent en el sentit que la nova dinastia castellana assajava una política autoritària, distinta al foralisme creat des del segle XIII. L’anècdota interessa també perquè, en el contenciós que s’hi relata. Belluga es basa en uns furs que tenen les seves arrels, en Jaume I. Concretament en les corts de 1437, inaugurades pel lloctinent general Joan de Navarra –el posterior Joan II–, Belluga, «profundo conocedor del derecho y la “Costum”, alegando viejas disposiciones forales y retrotrayendo la cuestión incluso a tiempos de Jaime I, mantiene la obligación que tienen todos los oficiales –incluso los reales– de ser sometidos a inquisición al termino de su gestión pública, con el fin de que pudieran responder de haber procedido en aquella recta y justamente». Però el batlle general, sobre el qual hom volia fer recaure la inspecció, s’hi oposà recolzat en l’autoritat de Joan de Navarra. El desenllaç s’accelerà amb l’expulsió de Belluga del regne –marxà a Almansa, tot un símbol premonitori–, encara que després fou rehabilitat per Alfons el Magnànim, a la cort del qual, a Nàpols, i a petició inicial del valencià, acudí Belluga. Evidentment, el gest del Magnànim no és rebutjable amb la rehabilitació, doblada fins i tot del suggeriment del rei que Belluga titulés l’obra que havia conclòs precisament a l’exili Speculum principum, en el sentit que en el futur pogués donar norma de conducta als governants (segons conta Roca Traver). Però tampoc no ho han de ser les friccions autoritàries que l’havien precedit, en uns moments d’avanç de l’autoritarisme, tan distints d’aquells altres d’Alfons el Benigne, capaç de donar la raó a Vinatea en assumpte molt més espinós que no la legalista pretensió de Belluga. Segurament la conjuntura era distinta i el país tenia més gran defensa foral al segle XIV, per bé que precisament les jurisdiccions alfonsines i àdhuc la posterior actuació de Pere el Cerimoniós preparessin el terreny als monarques del segle XV. (Vegeu en aquest sentit: Francesc Roca Traver: «Pedro Juan Belluga», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón (Saragossa), vol. IX (1973), pp. 134-137.)

[20] Laurentius Valla: Historiarum Ferdinandi Regis Aragoniae, reimpressió facsímil de l’edició de 1521. Pròleg, índexs de llocs i persones de Pedro López Elum, Textos Medievales, 41, València, 1970.

[21] Lucio Marineo Siculo: Crónica d’Aragon, reimpressió facsímil de l’edició valenciana de 1524, Barcelona, Edicions L’Albir, 1974. En el fons, aquesta crònica, impresa anys després de la seva elaboració, no passa de ser poc més que un arbre genealògic de les dinasties reials, amb traços dels seus més reeixits fets polítics. De Jaume I, pel que fa a València, només se’n dóna notícia de la Conquesta, sense més aclariment (f. XXIX).

[22] Amb el control del municipi de València, de les Corts i de la generalitat per part, sobretot, del Rei Catòlic (vegeu nota 15 del capítol primer).

[23] Aureum Opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentie, editat per Lluís Alanyà (València, 1515). Reedició facsímil el 1972, amb índexs de María Desamparados Cabanes Pecourt (València, 1972), p. 17.

[24] Impresa a València el 1557. Per a un coneixement de les diverses traduccions i edicions de la Crònica, vegeu Ferran Soldevila: «Prefaci al Llibre dels Feits del Rei en Jaume o Crònica de Jaume I», dins Les quatre grans cròniques, op. cit., pp. 62-64. (És obvi, d’altra banda, que l’esmentada publicació faria més fàcilment manejable les memòries del rei, sobretot per la seva cronologia, a Escolano i Diago, encara que Viciana va poder beneficiarse’n. Però no Beuter.)

[25] No volem dir amb això que als nostres cronistes dels segles XVI-XVII no hi hagi una certa càrrega política. N’hi ha, és clar, però no d’enfrontament amb el poder establert, sinó, si de cas, a la inversa. D’altra banda, aquesta relativa politització no es realitza a la recerca d’efectes pràctics per tal de conèixer millor el funcionament de les institucions polítiques de l’època, en base a recopilacions forals, un dels precedents inicials de les quals és l’Aureum Opus, ja esmentat. Aquesta tasca resta, pels mateixos anys del desplegament de les cròniques valencianes, en mans d’uns altres autors. Així, a les publicacions dels Furs de 1482, dels Fori Regni Valentiae de 1547-1548, cal afegir-hi sobretot les recopilacions de Pere Jeroni Taraçona: Institucions dels furs i privilegis del regne de Valencia eo sumari e repertori de aquells, València, 1580, i Bartomeu onofre ginart: Repertori general i breu sumari per orde alphabètic de totes les matèries dels Furs de València, fins les corts del any 1604 inclusiva i dels privilegis de la dita ciutat i regne, València, 1608.

[26] Uns útils, encara que ràpids, apunts biogràfics a Vicent Castañeda i Alcover: Los cronistas valencianos, discurs llegit davant la Reial Acadèmia de la Història, Madrid, 1920.

[27] Encara que impresa l’obra de Viciana en aquests anys, la preparació, per confessió de l’autor, va ser realitzada des de l’any 1517. (Vegeu Castañeda i Alcover: Los cronistas valencianos, op. cit., p. 25.)

[28] L’edició príncep dels Anales de la Corona de Aragón de Zurita, deguda a l’editor Pedro Bermuz, fou feta a Saragossa i datada el 30 de maig de 1562. I si bé és cert que Viciana enllestí la publicació de la seva crònica l’any 1566 –la quarta part relativa a les germanies i impresa a Barcelona–, la tercera part surt a la llum l’abril de 1564, la qual cosa significa que Viciana l’escriu molt abans i, sens dubte, sembla desconèixer l’obra de Zurita de 1562, que, per altra banda, no és la definitiva. (Vegeu nota 35.)

[29] Vegeu la nota preliminar de Joan Fuster a Pere Antoni Beuter: Primera part de la Història de València, que tracta de les antiquitats de Espanya i fundació de València, ab tot lo discurs fins al temps que lo Inclit Rey Don Jaume Primer la conquistà (València, 1538), reimpressió facsímil, València, 1971, prologada per Fuster.

[30] Vegeu nota 37.

[31] observeu en aquestes línies que transcric el caràcter de predicador paternal que Beuter atribueix a Jaume I en una mena de panegíric que més sembla un sermó destinat als fidels que no un balanç crític del regnat: «Grandíssimo fue el llanto que por la muerte del Santo Rey se hizo en todas sus tierras, y assí como las tristes nuevas yvan de mano en mano, de tierra en tierra, assí parecía que una nuve dolorosa y escura cubría los lugares. Perdiendo un tan esclarecido Rey. Solía hallandose las fiestas en poblados menores, predicarles a los pueblos el mesmo, informándoles como havían de siempre tener su fe en Iesu Christo Dios y hombre verdadero, y seguir su doctrina con caridad perfecta, esperando en el galardón divinal, por lo qual antes havían de padecer mil muertes, que ni en un solo fingimiento parecer a los moros, ni llegarse a sus ritos, o cerimonias: despues de havelles dado doctrina christiana, socorría sus necessidades con las limosnas. Quién le pidió justicia, y no se la hizo? Quién quiso dél merced, y se fue vazío? Quién le apellidó, que no le aprovechasse? Rey que más le tenían respecto de padre que de señor, quien no le lloraría? Con los santos tenga Dios su alma en la gloria, y en paz aguarden las cenizas de su real cuerpo el día grande de la resurrección para el juicio, de corona en los cielos. Amén. Laus Deo.» (Segunda parte de la Crónica general de España, y especialmente de Aragón, Cathalunya y Valencia. Donde se tratan las cobranças destas tierras de poder de moros, València, Joan de Mey, 1550. Aquesta segona part més la primera, anterior a Jaume I, fou reeditada el 1604 per Pere Patrici Mey. Ací citem aquesta darrera, p. 318.) Amb tot, el text no presenta la radicalització posterior contra la minoria musulmana, ¿potser per la influència erasmiana de Beuter, o perquè encara hi ha esperança en la solució del problema morisc quan hom imprimeix l’obra?

[32] Vegeu la semblança de Jaume feta per Viciana: «Tornando a nuestro venturoso rey Don Jayme tratan los scriptores de su tiempo que tuvo estas costumbres y excelencias, es a saber. Que fue en el ánima buen christiano, benefactor de las yglesias, fue grande de cuerpo, de altaria, de nueve palmos, hermoso de rostro, humano, comunicable, y benigno, en sus hechos venturoso, siempre vencedor y nunca vencido, amador de virtuosos, y amado de sus pueblos, porque con todos se comunicava, otorgó muchas libertades a sus pueblos. Y a los que le servían y seguían en las guerras les dava y repartía casi todo lo que tomava. Y assí quando mas dava mas ganava para más dar a sus criados, vassallos y valedores. Tenía mucho miramiento a quien havia de encomendar los cargos y officios de su casa y de sus reynos. En las dignidades que havía de proveer de personas, primero dentro de sí y después con los de su consejo hazía el esamen de la vida y fama del otro tiniendo siempre respecto más a la virtud que a importunaciones. E que jamás se halló hombre que de su presencia y merced se partiesse quexoso, porque tenía este don de Dios, que a los unos con obras y mercedes, y a los otros con palabras amorosas a todos satisfazía». (Martí de Viciana: Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, tercera part, València, 1564, reedició facsímil, amb índexs de Sebastià garcía Martínez, València, 1972, p. 58.)

[33] És el cas del conflicte amb Teresa Gil de Vidaure en què la noble dama arribà a apellar a Roma argumentant legítim matrimoni amb Jaume. El testimoni aportat per Na Teresa, el bisbe de girona, conta Viciana que fou brutalment agredit pel monarca. Tanmateix, el cronista no fa cap càrrec al rei i es limita, al contrari, a transcriure les cartes que Jaume I escriví al papa Climent IV (que l’havia excomunicat per aquest motiu) «por ser las cartas tan exemplares». (Martí de Viciana: Crònica de la ínclita..., tercera part, op. cit., pp. 60-62. Vegeu nota 133 del capítol sisè.)

[34] Martí de Viciana: Crónica de la ínclita..., tercera part, op. cit., pp. 55-58.

[35] Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón. Edició preparada per Àngel Canellas López, Saragossa, Institución «Fernando el Católico» (CSIC), 1976. (Vegeu la presentació a càrrec del professor Canellas, el qual analitza les diverses edicions dels Anales.)

[36] Hieronymo de Blancas: Aragonensium rerum commentarii, Caesaragustae, 1588.

[37] Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón. (Vegeu l’estudi preliminar d’Ángel Canellas López, pp. XXI i XXIV.) Un concret exemple valencià d’açò el podem observar al capítol XXXVII del llibre III dels Anales: «De la batalla que vencieron los cristianos cerca del castillo de Chío a donde nuestro señor obró el milagro del maravilloso misterio de los santísimos corporales de Daroca...». A més que Zurita no hi explica el miracle sinó que el dóna per sobreentès, descarrega la seva responsabilitat en afirmar que «según Pedro Antonio Beuter y otros escriben...» (p. 536). Viciana, per bé que entre les seves fonts d’informació cita només amb noms «Anthonio Beuter curioso scriptor de las cosas de Valencia, [el qual] hizo de ello special memoria en la chronyca de España», li’n dedica, al contrari, cinc pàgines. (Martí de Viciana: Crònica de la ínclita..., op. cit., tercera part, pp. 65-70.)

[38] Cal no oblidar, tot i no haver-lo citat en el text, l’ascendència que en aquests dos darrers cronistes, però més en Escolano, tingué l’historiador Miedes, aragonès també però molt connectat amb els assumptes valencians en tant que ardiaca de Sagunt i canonge de la seu. Bernardino gómez Miedes: De vita et gestis Jacobi Expugnatoris, Primi Regis Aragonum, València, 1582. Lògicament la seva obra també ha influït en molts d’altres autors posteriors. Soldevila, en ocasions, la utilitza.

[39] Són anomenades Décadas perquè cada dècada, com el seu nom indica, és dividida en deu llibres. Escolano va poder acabar la primera dècada, que arribà fins a Pere el Gran inclusivament (llibre tercer), i seguien després uns altres llibres sobre la riquesa, els monuments artístics, la descripció de viles... (llibres IV-IX). El llibre X, el dedicà excepcionalment a la història valenciana del XVI i primers anys del XVII: germanies i moriscos. Aquesta primera Década, l’única que aconseguí d’enllestir, quedà dividida en dues parts, de cinc llibres cada una. La seva segona Década, que no passà de ser un projecte per la mort de l’autor, havia de recollir la història des d’Alfons el Liberal a Ferran el Catòlic. Una anàlisi de tot això, que, d’altra banda, només es limita a comentar l’índex de l’obra d’Escolano, a Vicent Castañeda i Alcover: Los cronistas valencianos, op. cit., pp. 35-38.

[40] Gaspar Escolano: Primera parte de la Dècada primera de la Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, València, Pere Patrici Mey, 1611, llibre tercer, caps. IIII-XI, columnes 456-543.

[41] Gaspar Escolano: Segunda parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre vuitè, cap. V «Como la villa de Morella fue sacada de poder de moros, y vino a manos del Rey Don Jayme», columna 695.

[42] Gaspar Escolano: Segunda parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre desè, columnes 1430-2003.

[43] Gaspar Escolano: Primera parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre quart, cap. XIX, «Que las condiciones del murciélago son las que ha de tener un gran capitán: y que todas resplandecieron en el Rey Don Jayme, por lo qual le tomó por empresa». (Vegeu apèndix documental, núm. 1.)

[44] Francesc Diago: Anales del Reyno de Valencia, Valencia, Pere Patrici Mey, 1613, vol. I.

[45] Francesc Diago: Apuntamientos recogidos por el P. M. Fray Francisco Diago para continuar los Anales del Reyno de Valencia desde el rey Pedro III hasta Felipe II, València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1936-1946, 2 vols.

[46] El llibre setè dels Anales de Diago abraça les pàgines 272-392, que hi són numerades només en recte, és a dir, en l’anvers del full. En l’actualitat, aquestes pàgines serien el doble a l’hora de comptabilitzarles.

[47] Fins al punt que el portantveu aragonès que li proposa al rei la fugida –Balasc d’Alagó– ha d’anar «guardándose de que le entendiessen los obispos y ricos hombres de Cathaluña, porque no avían de aprovarle». (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 291r.) Poc temps després, també Diago referirà, una vegada ha caigut Borriana, la proposta derrotista del bisbe de Lleida i de guillem de Cervera d’abandonar la vila (p. 293 r-v).

[48] Amb aquestes paraules narra Diago el moment culminant de l’acció «y acudiendo los ricos hombres por la mañana, dixeron al Rey que se retirarían a un aposento, y verían lo que conveniese. Y visto ya, fueron todos juntos al Rey, y don Blasco de Alagón le dixo que el acuerdo del Consejo avía sido, que atento que le avia de costar mucho la conservación del castillo de Santa María, y el tenia pocos averes, seria acertado dexar por aora la empresa de la conquista de Valencia para otro tiempo». (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 307.)

[49] Que ja va contar el rei Jaume I a la seva crònica, i Diago transcriví les gràfiques paraules del Llibre dels feyts. (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 315 r-v. Vegeu nota 29, cap. XI.)

[50] Així jutja Diago l’adversa actitud dels aragonesos a les corts de Saragossa de 1265, per tal d’atorgar-li el servei: «Pero huvo luego tantos altos y baxos por un montón de agravios, aunque muchos dellos no mas que imaginados que los ricos hombres le pedían antes de otorgarle cosa...» (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 371 v.)

[51] Sense que això signifique un enfrontament amb la tradició del miracle de Llutxent i els corporals de Daroca, Diago, en referir-s’hi, afirma que «cuéntase el milagro raro que dizen de los corporales de Daroca, que allí obró el Señor». Ací raro pot entendre’s com no freqüent i no necessàriament hi hem de veure un epítet pejoratiu o, en qualssevol dels casos, dubitatiu. Amb tot, Diago no hi dedica en la seva narració l’extensió dels cronistes anteriors, ja que polemitza sobre la data de la batalla i finalment descarrega la responsabilitat en el seu company d’orde, mossèn Antonino Ponz, el qual es troba treballant sobre aquesta història (Francesc Diago: Anales..., op. cit., pp. 325-327). Evidentment Antonino Ponz escriví un llibre sobre Maravillas del Santíssimo Sacramento, y Milagro, con que el señor las califica, en confirmación de lo que la Fe enseña, de la Santa Eucaristía (València, 1613). Citat per F. Josep Rodríguez a la seva Biblioteca Valentina (València, 1747), p. 67. Vicent Ximeno anota aquesta i altres obres més, relacionades amb el tema. (Escritores del Reyno de Valencia, València, 1747, vol. I, p. 301). Aportacions més crítiques del miracle a Roc Chabàs: El miracle de Llutxent i els corporals de Daroca, edició Facsímil, València, 1981.

[52] El mèrit més gran rau en el fet que Diago mai no veié els volums del Llibre del Repartiment, tot i que precisament en féu vots de l’existència. «Y pluguiera a Dios se conservara la lista y memoria de aquellos trezientos y ochenta cavalleros, para que por ella tuvieramos noticia de todos los que en esta ciudad y su Reyno merecen ser mirados con ojos de decendientes suyos.» (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 319.)

[53] Martí de Viciana: Crónica de la ínclita..., op. cit., tercera part, pp. 73-74.

[54] Francesc Diago: Anales..., op. cit., cap. XXXIII, p. 328 r-v.

[55] La presa de Xàtiva seria, segons Diago, el 1244 i la de Biar el 1245. (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 340 r-v.)

[56] Crec que aquesta expressió cal defensar-la, tot matisant-la, si hom vol. En qualsevol dels casos hom ha de distingir en Diago l’historiador, que sintetitza fonts clàssiques i cronicons, sense un tamís totalment escaient, de l’investigador d’arxiu que exhuma documents inèdits. El primer fou el dels sis primers llibres dels Anales anteriors a Jaume I; el segon, l’autor del llibre setè, llibre que traça una biografia molt crítica del Conqueridor. El Diago a la recerca del document és el crític que no vol contar coses fora del seu any, que no desitja fer expressa llista de llinatges o institucions fora del seu temps i que davant l’opinió de cert modern –Escolano– que menysté els arxius, que només conserven registres de plets, ell hi ha fet una autèntica peregrinació per tots els del regne i fins i tot pel Reial de Barcelona, de tal manera que ha esdevingut «segador en este Reyno en materia de historia, y campos enteros ha segado a hoz llena...». (Vegeu totes aquestes argumentacions al «Capítulo primero, en que se da razón de las diligencias que el author ha hecho para componer estos Anales...» Francesc Diago, Anales..., op. cit., pp. lr-2r.) Evidentment, aquest segon Diago hauria brillat amb gran fulgor en la continuació dels seus Anales després de la mort del rei Conqueridor. El caràcter de les fonts documentals així li ho hauria permès i hem de lamentar la seva mort prematura i el pàl·lid succedani que signifiquen els seus Apuntamientos. Si hagués continuat la seva obra probablement seria certa l’afirmació que «hubiera colocado al Padre Diago, sin duda alguna, a la cabeza de los historiadores regnícolas», en paraules de F. Josep M. de garganta, prologuista dels Apumtamientos... (op. cit. en nota 45, vol. I, p. XIV). Al marge de les peripècies que acompanyaren els papers de Diago no publicats, el fet que els seus Anales foren importants, sobretot en la darrera part, ho prova a més a més el fet que hi hagué intents de continuar-los, més que no de reformar-los. No seria estrany això en el mestre mossèn Vicent gómez, atesa la seva proximitat cronològica a Diago, ja que morí el 1638, tal i com indiquen garganta (Apuntamientos..., op. cit., vol. i, p. XV) i Ximeno (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno de Valencia, València, 1747, vol. i, p. 343). Però més estrany seria, si no ho explicava la seva qualitat, la dedicació de Teixidor per tal de trobar papers del seu predecessor en l’orde i sobretot per continuar els Anales, tal i com ho expressa L. de Ontalvilla (Pasqual Boronat). (L. de Ontalvilla: «EI P. Fr. José Teixidor y Trilles. Apuntes bio-bibliogràficos», com a pròleg a les Antigüedades de Valencia de Josep Teixidor, vol. I, València, 1895, p. XVIII.) Demano paciència de bestreta per aquesta llarguíssima nota, que acaba amb una hipòtesi interrogant. Sense, és clar, menystenir la importància del criticisme històric a la darreria del segle XVII –a València– i de la primera meitat del XVIII –el qual es descriu pàgines més avall–, ¿no cometem certa injustícia amb Diago, ara? Amb unes altres paraules, l’humil Teixidor no seguí, recolzat sobre bases molt més crítiques, la tradició conventual de recerca de documents del seu germà d’orde Diago, a través també d’una sèrie de ponts que acaben en Jacint Segura i el seu Norte Crítico (també ell dominic)? ¿Hem de buscar l’origen de tot interès pel criticisme històric i documental en fonts foranes al país, castellanes o fins i tot europees, polaritzades per Maians? ¿O potser desconeixem, més que no pensem, la història cultural del nostre segle XVII, que només desperta per a la historiografia cap al final, i parlem excessivament de decadència tal i com ara és obligat de fer i el següent epígraf del text d’aquest llibre ha de posar de relleu? Evidentment el criticisme històric de Martí i Maians impactà sobre Teixidor i ell mateix ho reconeixeria en carta al pare Galiana –dominic també i historiador–, el qual l’havia posat al corrent dels qualificatius que Maians havia dedicat al pare Tegedor [sic], amb el qual havia tingut ben poc tracte. Per això mateix Teixidor es troba «cubierto de rubor al leer la cláusula de Mayans en que me nombra con el irrisorio dictado de maestro. Con este cavallero no he tenido inclusión y sólo una vez le hablé en esta librería...» i respon als elogis amb l’elogi a Maians i a la seva Prefación a las Obras Chronológicas de Mondéjar, publicada a València el 1744 que tan decisivament l’influí segons Antoni Mestre. Per això confessa –vint anys després de la Prefación– que si no tingués una edat tan avançada, 71 anys, el seu ànim, no decaigut però sí embarassat per l’ancianitat, maldaria per «...ver todos los archivos de este Reino y hacer una copiosa colección según la instrucción que nos da en dicha Prefación...» (Teixidor a galiana, València, 20 de febrer de 1764). (La carta i l’estudi de la influència de Maians sobre Teixidor, a Antoni Mestre: Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografia del XVIII, València, 1970, p. 242.) Però l’impacte fou tardà –en podríem argumentar com a causa la humilitat del dominic per a explicar la seva lenta irrupció en el cercle maiansià–, quan ja Teixidor furgava a la documentació, d’ençà que fos nomenat arXIVer del cenobi valencià el 1723 i, conseqüentment, hagués adquirit a través del seu predecessor en el càrrec, el pare Lluís Izquierdo, la tradició documental i històrica d’una llarga llista de dominics, els quals posseïen en llur convent de Predicadors de València una de les millors biblioteques del regne, on hom podia trobar, sens dubte, molts dels papers de Diago. En conseqüència, ¿poden atribuir-se a casualitat expressions similars en l’un i l’altre dominic? Diago sega documents en camps sencers «y todo lo he querido ver por mis ojos: porque fiarse de los agenos, se tuvo siempre por negocio peligroso...» (Anales..., op. cit., p. 2r). Teixidor només accepta els bons autors quan «citándome instrumentos, leo estos si puedo, y viendo que con ellos se conforman... pero si escriven sin citar, ya fio mui poco». (L. de Ontalvilla, op. cit., p. XXII.) La hipòtesi, amb l’esperó que podria representar la història cultural del país al segle XVII, pot o no ser rebutjada. Però el que sí que és cert és que els Anales de Diago, i els seus Apuntamientos, tinguerenunaambiciódecomposició–ambindicisdecrítica–quenosuperarienelserudits valencians del XVIII. ¿Potser rau en aquest fet el més gran respecte que per Diago sembla tenir Maians davant la superficialitat d’Escolano?

[57] Compareu aquestes línies, que transcrivim, amb el text de Zurita: «Se sirvió Dios dar fin a sus ideas en esta ciudad a veynte y siete de Iulio deste año de mil y dozientos y setenta y seis, para que en el único y continuo de la eternidad, que no admite noche, recibiesse de su soberana y liberal mano el premio de los trabajos que avia passado en la conquista de los Reynos de Mallorca, Valencia y Múrcia, en la reducción dellos a la Fe Christiana, en la erección de dos mil Iglesias con que los avia illustrado, y en treynta batallas campales que avía tenido contra moros. Tuvo muy merecido por esto el titulo de gloriosíssimo, que es el de mayor grandeza y gloria que se puede dar a un Monarcha, y se havia dado en España a los Reyes godos. Y con tan justo blasón y juntamente con el de invictissimo le honraron los que después sacaron a la luz la Historia que el propio havia compuesto de sí mismo a imitación de Iulio César.» (Francesc Diago: Anales..., op. cit., pp. 391v-392r.) Vegeu Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón..., op. cit., pp. 770-771.

[58] Vegeu nota 12.

[59] Precisament a la dedicatòria als jurats amb què encapçala l’obra, Marc Antoni ortí, que excepcionalment hi escriu en la llengua del país, al·ludeix a les crítiques que rep en aquells moments per redactar el llibre, de tema festiu netament valencià, en castellà. La justificació la troba, com abans d’altres autors, en la major difusió i possibilitat de comprensió. Però allò més substanciós no és tant açò com el fet que ortí s’estranya d’aquesta actitud «perquè si en algun temps (y no tan antich que yo no·l haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quant en les juntes de la Ciutat, Estaments, y altres comunitats, algú dels valencians que·s trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés se enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; és ara tan al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà...». Confessió que parla per ella mateixa de la castellanització creixent del País Valencià, ja en aquests anys. (Marc Antoni ortí: Siglo quarto de la conquista de Valencia, València, Joan Baptista Marçal, 1640, p. 2v.) Els paràgrafs relatius a la llengua han estat citats i agudament comentats per Fuster (Joan Fuster: Nosaltres els valencians, Barcelona, 1964, pp. 142-143).

[60] Marc Antoni ortí: Siglo quarto de la conquista..., op. cit., p. 4.

[61] Felip Mateu i Llopis: El «Sumari de la successió dels ínclits Reys de Valencia» y el Dr. D. Lorenzo Matheu y Sanz. (Tirada a part, de l’Almanaque de Las Provincias, València, 1942, pp. 1-4.) La paternitat d’aquest sumari també és recollida per Pastor Fuster amb aquestes paraules «Sumario de los Señores Reyes de Aragón, manuscrito. Lo cita Ortí en la vida de Aranda, al folio VIII». Just Pastor Fuster: Biblioteca Valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días, València, 1827, p. 271 del vol. I.

[62] La notícia a Vicent Ximeno, el qual l’arreplega de F. Josep Rodríguez (Biblioteca Valentina, València 1747, p. 295). Però Ximeno, en enumerar Ics obres de Matheu la colloca al dotzè lloc amb aquest títol i el saborós comentari que el segueix: «Traducción de la Historia que escrivió el Señor Rey D. Jayme, de la Conquista de Valencia. Si está bien traducida, importaría mucho saber quien la tiene, y publicarla, para entender bien el lemosín riguroso, en que la escrivió el Rey Conquistador» (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno de Valencia, València, 1749, vol. II, p. 88). Frases que no necessiten cap comentari i que parlen a bastament del caràcter de la Il·lustració del segle XVIII.

[63] Llorenç Matheu i Sanz: De regimine Urbis et Regni Valentiae, sive selectarum interpretationum ad principaliores Foros eiusdem, Tractatus, 2 vols. (València, 1654-1656). Una segona edició, ampliada, com a Tractatus de Regimine Regni Valentiae..., en un sol volum (1667). Tratado de la. celebración de cortes generales del reino de Valencia, Madrid, 1677. (Amb tot, les referències a privilegis i furs del Conqueridor hi són constants, sobretot en el De regimine i en el Tractatus, el qual anomena Jaume I «invictissimus Dominus», i la Conquesta «foelici expugnatione». (Tractatus..., cap. I, apartat 1, núm. 10, p. 3.)

[64] Crec que quan hom parla de neoforalisme, en el sentit d’una recuperació dels regnes no castellans després de la crisi de 1640-1660 (recuperació econòmica, política i àdhuc cultural), no para prou esment en una cosa que avui li ha de servir de cert contrapès: que les exaccions monetàries i els allotjaments de soldats són fortes a la segona meitat del XVII (i, en part, la guerra dels Segadors hi troba les causes explicatives), no compensades per convocatòries de Corts. En el cas valencià, les darreres –recordem-ho– Corts se celebraren el 1645. La bibliografia especialitzada en aquests temes hauria d’haver tingut en compte les dures crítiques que els foralistes de principi del segle XIX –Ribelles i Borrull– feren de les obres de Matheu y Sanz. Per bé que aquestes crítiques foren extremades, en una conjuntura clarament passional com el context de 1810, no s’ha d’oblidar la interpretació dels furs i Corts que Matheu y Sanz fa en base, segons els seus crítics del segle XIX, a una excessiva dependència envers la realitat, més fantasmagòrica que no palesa, de les minvades corts del Sis-cents. Sobre aquest punt remet el lector a l’anàlisi dels tractadistes forals de principi del Vuit-cents, que faig més avall.

[65] «Ja lo invictíssim, e Sereníssim Rey Don Jaume, primer d’est nom en Aragó, clar espill de nostres Prínceps, idea de heròichs, y valerosos Capitans, gloriosa emulació dels passats sigles, lustre, y honor dels presents, y exemple únich als devenidors, en qui florí en un temps la generalitat de Alexandre, la valentia de Davit, lo esforç de Sansó, la bellea de Absaló, de Salomó la prudència, dels Cèsars les victòries, la pietat dels Macabeus, dels Hèrcules la fortalea, y la alabança de tots junts. Ja aquel Josué español, Anníbal aragonès, gedeó Christià e batejat Scipió...» (gaspar Blai Arbuixec: Sermó de la conquista de València. Predicat en la Sancta Església Metropolitana de dita Ciutat a 9 de octubre, any 1666, València, 1666. Reimpressió facsímil, editat per Curial, Sueca, 1975, pp. 5-6.)

[66] Sobre aquest punt podeu consultar els treballs següents: Francesc Almarche i Vázquez: Historiografía valenciana, València, 1919, pp. 317-332; Josep Ribelles: Bibliografia de la lengua valenciana, vol. III, Madrid, 1939, pp. 344 i ss. Tots dos autors donen una informació bastant clara de l’estat de la qüestió, des de la credulitat en les Trobes dels erudits del segle XVIII, passant pels primers indicis de desconfiança en mossèn Bartomeu Ribelles, el 1804, fins a l’atribució a Esquerdo que fa Manuel de Montoliu i que no és, per altra banda, segura.

III. LA FRUSTRACIÓ D’UNA ESPERANÇA: JAUME I EN EL CRITICISME HISTÒRIC

Contrariàment, la renovació finisecular dels estudis científics i humanístics –la cual s’afirma amb les tertúlies de les Acadèmies, la figura del degà Martí, el treball honest però desigual dels trinitaris Josep Rodríguez[1] i Manuel Minyana, i desemboca en el criticisme reformista de la il·lustració, plenament representat per gregori Maians[2]– permetia d’arrecerar una esperança fundada en els avanços històrics valencians i, més concretament, en aquest tema, en la revaloració historiogràfica del rei Jaume. No debades, en fi, el Norte Crítico de Jacint Segura[3] dotava els cercles intel·lectuals de la capital i el regne d’una metodologia clarament connectada amb les novetats europees que des dels darrers anys del Sis-cents havien revalorat l’erudició històrica, tot promocionant-li la necessària crítica cronològica i diplomàtica.

PANORÀMICA REAL DE LA HISTORIOGRAFIA DEL SEGLE XVIII

Nogensmenys, la valoració de la historiografia del segle XVIII, en el conjunt valencià i més encara en el concret requadre de Jaume I, es –i ho afirme– decebedora en relació, per exemple i sense anar més lluny, a Diago. Ja que els historiadors del segle XVIII són sobretot erudits, incapaços d’estudiar una època o un regnat com anys enrere, tret potser del cas excepcional de Minyana, el millor historiador en el sentit actual de la paraula, quan aborda una època i una temàtica –la Guerra de Successió– d’impacte fins i tot contemporani.[4]

Però aquesta línia no prospera, sinó que s’hi imposen unes característiques que, pel que sembla, són comunes als nostres estudiosos regnícoles. En primer lloc, per la quasi exclusivitat de clergues que hi ha en les seves files o per la peculiar religiositat de la Il·lustració inicial, hi sovintegen un gra massa les vides de sants o les històries de convents, per bé que siguen sants valencians i per bé que hi ha ja la necessitat, responent a la crítica del moment, de depurar les fonts hagiogràfiques.[5] A més a més, hom escriu nombrosos opuscles commemoratius de l’arribada a València del rei, o dels prínceps, o dels desposoris de membres de la família reial: en una paraula, d’esdeveniments polítics coetanis i segurament rendibles.[6] I quan hom aborda la història del passat, la que podria qualificar-se de laica, hom s’estima més la recopilació de fonts i escriptors que seran útils per a un futur immediat, o la crítica a detalls erudits mancats d’un interès transcendent, tret de la curiositat pel particularisme que l’hipercriticisme dels esperits eleva a una categoria superior. S’hi fa, doncs, més urbanisme i arqueologia d’una història fòssil que no pas història de la vida real del passat.

Que ningú no veja en les meues paraules una crítica absolutament negativa a la historiografia del segle XVIII sinó solament la constatació d’una realitat, que fou, no obstant això, útil en ocasions per als historiadors posteriors: el cas de la immensa obra dels Escritores del reyno de Valencia de Vicent Ximeno no pot ser més excels, alhora que abnegat.[7] Però en conjunt el clixé descrit és exacte. Les Memorias del Santo Sepulcro, o la demostració del pseudo-Donato, obres d’Agustí Sales,[8] cronista de la ciutat, si no eren per al terreny concret de la història religiosa, no desperten avui la nostra imaginació, d’igual manera que tampoc no ho aconsegueixen les pàgines que Josep Vicent ortí i Mayor escriví arran de l’efemèrides per la commemoració del centenari de la Conquesta, a pesar de dedicar-s’hi més directament a Jaume I i d’haver-hi fet una descripció del recinte de la ciutat de València en el temps del Conqueridor.[9] Però llavors aqueixa era la moda. En conseqüència ortí fou molt elogiat per Ximeno en base a l’exactitud de la seva investigació.[10]

Per tot el que hem dit, i per coincidir-ne l’edició amb el centenari, l’únic intent de presentar una síntesi de la història de la ciutat de València des de la seva fundació –el d’Esclapés–, realitzat al segle XVIII, tampoc no passà de ser gairebé una guia descriptiva de la capital, amb lleus esbossos dels moments històrics més decisius.[11] Més escàs impacte tingueren certament les notícies que arreplegà Josep Marià ortiz relatives a la Conquesta de la ciutat, i que, no obstant això, tenen algun interès.[12]

Després, Teixidor, a les Antigüedades de Valencia,[13] o Marc Antoni d’orellana, a la Valencia Antigua y Moderna,[14] són dos clars exemples d’una erudició –necessària, si hom vol, però secundària respecte d’uns altres temes–. En tot cas, aquestes obres, sobretot la de Teixidor, considerada més valuosa, aporten gran nombre de documents en els vasts exordis que realitzen respecte dels objectius monumentals i artístics de llurs estudis; de tal manera que l’investigador acutal ha d’anar desgranant-los del conjunt d’uns treballs que, concretament en Teixidor, són molt crítics i basats fonamentalment en documentació arxivística.[15] En això Teixidor seguí Diago, potser amb més gran aportació de documents i certament amb crítica excessiva, no exempta en ocasions d’errors.

Perquè, curiosament, aquests erudits, que menyspreaven en la majoria dels casos els esforços historiogràfics anteriors a llur època pel fet de no ser crítics i d’haver acceptat els falsos cronicons, contenen també equivocacions quan tracten marginalment qüestions relacionades amb Jaume I. Així, Ximeno i Teixidor –i fins i tot els germans Maians– accepten l’autenticitat de les trobes de Febrer, encara que pensen en possibles interferències d’Esquerdo.[16] Teixidor, doncs, pel seu zel a corregir Beuter i Escolano fonamentalment –sempre és més suau amb Diago, tant pel fet de ser germà d’orde com per la seva més gran qualitat–, s’equivoca, encara que siga amb documents en mà que compulsa amb el Libre dels feyts, quan nega la possibilitat de l’entrada de Jaume I a València el 28 de setembre, tot mantenint la tradició del 9 d’octubre en un dels pocs capítols que dedica al rei Jaume,[17] qualificat per ell, com per tots els il·lustrats del XVIII i incloent-hi Maians, com «nuestro invictíssimo Conquistador», sense cap altre atribut.

EL REMOT PRECEDENT DE LA COMPILACIÓ ECONÒMICA: VICENT BRANCHAT

Només una excepció en el Set-cents sembla escapolir-se del caràcter necrològic de la historiografia valenciana, per bé que tracti també molt de passada l’època del rei Jaume. El Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio..., de Vicent Branchat,[18] tot i ser una obra on predomina la riquesa documental sobre l’estudi elaborat, presenta un al·licient que manca en gairebé totes les seves companyes de segle.

Ací el material tractat és viu i té una autèntica significació històrica, ja que el seu origen rau en la comanda oficial que el 1777 li féu la monarquia per tal que esbrinés amb claredat quins drets i rendes econòmiques li corresponien a través de la recopilació de tots els furs, usos i costums favorables a les regalies de la Corona, que excepcionalment no foren abolides pels decrets de Nova Planta.[19] L’interès de la monarquia per delimitar les funcions econòmiques de l’intendent (que substituí el batlle i evità així problemes jurisdiccionals amb l’Audiència) i de cobrar ensems amb més efectivitat unes rendes, de què en ocasions hom ha perdut la memòria, proporciona al treball l’al·licient de no ser només una peça de museu i a l’historiador del nostre temps tota una col·lecció de documentació econòmica, que abraça tota l’època foral des dels orígens amb el rei Jaume.

Però en Branchat no hi ha solament un aplec documental que, amb excepció de les anteriors publicacions dels furs de què es beneficia, és el més important fins aquell moment. Evidentment hi ha alguna cosa més, ja que l’autor, quan estudia el Reial Patrimoni, es veu obligat a iniciar la tasca des de la seva formació, la qual cosa el duu a l’època de Jaume I, perquè, al capdavall, els drets reials tenen «título justo y legítimo» en la conquesta del regne.[20] Per això Branchat comença la seva anàlisi des de la butlla de la Croada, aprovada pel papa gregori IX, i de les Corts generals de Montsó de 1236 –on es van prometre les donacions espirituals i materials per tal d’incentivar la Conquesta–, les quals són estudiades tot seguit, i enregistrem la novetat (respecte de Diago, que la intuí) del coneixement del Llibre del Repartiment.[21] El seu treball, estrictament econòmic, aborda després amb més matisos allò que Diago ja veié quan comentà el testament del rei Jaume: la revocació dels heretaments que foren abandonats pels posseïdors per no quedar-se a residir al país, de la qual cosa el monarca no és culpable, no solament perquè els pobladors havien de complir amb el pacte-promesa d’afincar-se al regne, sinó sobretot perquè un rei ha de vetllar per la salvaguarda de les seves terres, pròsperes com més crescut sigui el nombre d’habitants.

Amb tot el desconeixement que un home del segle XVIII té de l’època medieval, i potser sense voler-ho, Branchat transfereix a Jaume els tòpics ideals que ha d’atresorar un monarca il·lustrat: el rei és, més que conqueridor, savi, preocupat per la «felicidad civil de la república», la qual consisteix en l’increment econòmic, visible, per al segle dels censos demogràfics i de les repoblacions de terres incultes,[22] en la quantitat progressivament crescuda dels seus habitants. Per això, en el funcionari il·lustrat que és Branchat, la raó d’Estat, de la qual el rei és el primer servidor,[23] justificaria l’acció de Jaume I independentment dels pactes forals esmentats, els quals no es van concloure, d’altra banda, després del primers anys del Repartiment. Ja que, com abans Diago, però amb més insistència ara, Branchat assenyala que almenys fins a l’any 1271, en el privilegi qualificat de definició general, no fou estabilitzada la propietat, que inicialment es concedí en el Repartiment, la qual cosa problematitza de bell nou la validesa definitiva quant al nombre i origen dels colonitzadors assentats als cèlebres registres.

RESPOSTES A UNA INCÒGNITA: EL FRACÀS DEL MÓN MEDIEVAL EN LA MODERNITAT IL·LUSTRADA

No obstant la fisonomia més moderna de l’esforç de Vicent Branchat, ací l’excepció confirma la regla, i la llangor de la historiografia del Set-cents resta en peu tant com la pregunta del perquè d’una frustració, molt més gran per tal com el futur dels estudis històrics a principi de segle semblava molt prometedor.

Les respostes poden ser-hi moltes i crec que fins i tot complementàries, i totes se centren evidentment en el caràcter de la centúria que acollí llavors els nostres historiadors. Convinguem que, tot buscant etiquetes per al segle XVIII, el Set-cents es podria definir com el segle de la centralització borbònica, de la incontestable castellanització lingüística, de l’erudició infatigable, del regalisme religiós i, en fi, de la racionalització o període de les llums. I cada un d’aquests clixés explica en part el fracàs final del conreu històric propi.

Certament els decrets de Nova Planta, la conseqüent centralització i fins i tot el despotisme de la nova dinastia s’adiuen força malament amb els estudis d’un passat foralista que havia estat abolit per «derecho de conquista».[24] Tret d’interessats encàrrecs oficials com ara el de Branchat, o àdhuc el de Cavanilles,[25] era més que dubtós que el nou règim col·laborés amb el despertar d’una historiografia que pogués problematitzar-lo. Els monuments no contesten i la història arqueològica fou, en suma, el millor terreny adobat.

Però amb la centralització venia la castellanització, un procés que arrancava d’abans, des de final del segle XV, si més no, però que la victòria política de la dinastia acceleraria i consagraria des dels papers oficials del nou estat fins als registres parroquials de les esglésies del país. Indubtablement la castellanització, que venia de lluny, féu que els nostres millors erudits estiguessin més atents a les produccions foranes que no a les pròpies, i fins i tot que aspiressin a integrar-s’hi no solament castellanitzant l’expressió lingüística sinó també la matèria dels estudis.

He dit els nostres millors erudits perquè només els de segona fila, aquells que difícilment podien connectar amb el món de la Il·lustració europea, els abnegats i laboriosos religiosos valencians, van ser els únics que dedicaren els seus afanys a la història del país, però, amb els pressupòsits anteriors i llur digna mediocritat, no podien donar més fruits que els que van donar: aportar materials historiogràfics a l’espera d’una segona generació, la qual fugi cap a la capital d’Espanya i es desentengué de la pròpia història.

Als nostres dies, l’admirat historiador Antoni Mestre ha fet un semblant esforç aportant noves llums sobre la personalitat del seu paisà i polígraf gregori Maians, sense cap dubte l’ànima més prístina de la Il·lustració valenciana, espanyola i certament de talla europea. Mestre ha destacat les arrels austracistes de la família Maians –que arribà a emigrar a Barcelona amb l’arxiduc després de la desfeta d’Almansa–, llurs protestes contra el domini absolut dels castellans, llurs evocacions dels furs, des de l’òptica del jurista, tendents fins i tot a rescatar el dret privat, l’amor a la llengua materna, els amplis coneixements de la història i la literatura del país, que el fan fins i tot fil conductor de la Renaixença catalana. I tot això explica (amb la seva acerba crítica metodològica que no perdona ni dissimula cap error) l’acusació d’antiespanyol i heterodox que l’obligà a marginar-se a oliva, tot abandonant els quefers de bibliotecari reial a Madrid.[26]

Tanmateix, hi ha també una altra biografia de Maians que no és underground. Cal no oblidar que Maians obté el càrrec de bibliotecari reial, cosa que no aconseguí el degà Martí, acusat més clarament d’austracista. I que temps després dimití voluntàriament de l’esmentat càrrec, per bé que –és cert– l’ambient se li tornés hostil a Madrid quan el seu geni hipercrític –i amb raó– atacà companys de professió, més a prop, potser per pidolaires o per aduladors, de les àrees d’influència del poder.

Tampoc no podem obviar que és Maians el gran editor de totes les obres del criticisme del Barroc castellà –Mondéjar, Nicolás Antonio[27]–, ni el fet que ell mateix no solament escriu en castellà (la qual cosa s’esdevé també al Principat en aquells temps) sinó que la temàtica dels seus treballs versa sobre temes tan suggestius com ara els Orígenes de la lengua española, Vida de Cervantes,[28] i d’interès molt més estatal i àdhuc europeu –per tractar-se del segle XVIII– que del propi país, i que, comptat i debatut, les manifestacions més ferventment foralistes i lingüístiques a favor de la política i la cultura pròpies no provenen tant de la seva ploma com de la del seu germà, Joan Antoni Maians, en uns moments cronològics propers a la mort de Gregori, o fins i tot després, que és quan més es posa de manifest a la correspondència amb Vega Sentmenat[29] i l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on veu Mestre una influència valenciana en la pre-Renaixença. És a dir, que sense menystenir l’enorme ascendent de gregori sobre Joan Antoni, no s’ha de descartar, sobretot a la mort del seu mentor, la personalitat d’aquest darrer, generacionalment més jove i en anys de més flexibilitat cultural i política.[30] Sense interpretar aquestes línies com un atac a la figura de Maians –res més lluny del meu desig–, cal preguntar-se si realment gregori féu tot allò que va poder quant a la conservació de la llengua i de la pròpia literatura,[31] o més aviat encoratjà terceres persones en tant que ell dedicava el seu talent a millors i més «nobilíssimos partos».[32] Perquè si Maians fuig de Madrid, fart dels caus político-culturals de l’Estat, i es refugia a oliva, ¿per què no féu el salt definitiu, tot dedicant-se completament als assumptes del seu país, i pretengué, d’altra banda, publicar les obres dels historiadors castellans més insignes a l’Acadèmia que ell fundà?

Així, certament, no hauria estat la figura ressentida de la cultura castellana[33] –retrat amb què massa vegades ha estat descrit–, i sí el gran mentor d’una cultura i d’unes investigacions valencianes, d’altra banda força més fàcil d’aconseguir atesa la proximitat geogràfica i el caliu ambiental.

El temps i la mentalitat de l’època no solament no permetien això sinó que possiblement no ho plantejaven amb diàfana claredat. Un gran polígraf com Maians hauria nadat de gust en el conreu de l’erudició local? ¿Hauria brillat amb idèntic fulgor? Preguntes que òbviament no tenen resposta. Però sí que en té, i potser afirmativa, el fet d’assenyalar que la seva dedicació directa a aquella tasca, més enllà dels pròlegs a plausibles empreses bibliogràfiques o d’estímuls als erudits locals, hauria probablement assentat les bases per tal d’assegurar la continuïtat, al seu solar, de la segona i més brillant generació de valencians il·lustrats.[34]

Altrament, la història local quedava morta, més encara quan –al marge dels intents polítics del regalisme– la puresa de la religió cristiana al segle XVIII valencià, per primera vegada no contaminada amb la presència d’una minoria morisca realment dissident, feia més llunyana la figura de Jaume I, sens dubte l’invicte conqueridor d’un país que ara és absolutament cristià.

La necessitat de la investigació històrica aplicada al segle XIII, per foralista, aràbigo-valenciana i cristiano-musulmana, no passava d’una curiositat erudita, exempta de plantejaments generosos en època i temes, i sobretot mancada d’esplendorosa brillantor per a les ments del segle XVIII, incapacitades realment, per sota de tot esforç arXIVístic, per a poder comprendre una sensibilitat i unes maneres de vida medievals que, per contradictòries i apassionants, resten tan allunyades del fred cartesianisme del racionalisme il·lustrat.

UNA APROXIMACIÓ ERRÒNIA A JAUME I: EL LIBRE DELS FEYTS I JOSEP VILLARROYA

Per aquestes raons precisament, en l’única ocasió en què un il·lustrat, ja a la darreria del segle XVIII, s’enfronta a la figura de Jaume I, el fracàs més absolut presideix la seva obra, sense per això deixar de tenir una certa influència en la producció historiogràfica subsegüent, la qual la secunda no tant en l’acceptació total de les seves tesis com en l’inici d’una trajectòria que problematitzaria, des de diversos angles, el Libre dels feyts. La Colección de cartas histórico-críticas en que se convence que el rey D. Jayme de Aragón no es el verdadero autor de la Crònica o Comentarios que corren a su nombre, de Josep de Villarroya,[35] si avui és ací evocada és més pel que suposà de pionera en els estudis sobre la crònica que no per la certesa de les conclusions. Per a Ferran Soldevila, que ha tingut l’ocasió de comentar-les a bastament a la generosa presentació que ofereix de la persona i l’obra del Conqueridor,[36] el racionalista Villarroya comet tota una sèrie d’equivocacions quan intenta demostrar que el rei Jaume no pogué ser l’autor de les seves memòries en base a tres argumentacions importants:

1a) Els moltíssims errors històrics i anacronismes que hi apareixen, refusats per Soldevila amb l’autoritat de Zurita i de tots els estudis històrics que de llavors ençà han comparat crònica i documents.[37] Entossudir-se en l’actitud contrària d’impugnació sistemàtica del Libre dels feyts és condemnar-se, certament ací, a l’error històric, des de Pere Marsili al segle XIII, autor de la versió llatina de la crònica, traduïda de l’original català i modificada en alguns passatges per haver-los cregut equivocats, fins a Antonio Ubieto, l’última i més recent anella d’una cadena de correctors, si no de detractors injustos de les verídiques memòries del Conqueridor.[38]

2a) Les «muchísimas especies que debieron callarse» referents a la vida privada dels personatges principals de l’acció. Villarroya creu que d’haver estat realment Jaume I l’autor –i no una tercera persona que pretén de simular-ho– no hauria contat certes confessions íntimes i fins i tot amorals –per a l’estreta mentalitat del XVIII– (com ara que Pere el Catòlic havia «jagut ab una dona» el vespre de Muret, o que cometé nombrosos adulteris...), ni s’hauria delectat amb detalls anecdòtics per a un governant, quan són precisament aquests detalls –afirma Soldevila– els que en testimonien l’autenticitat com a autor del llibre i posen la nota de color en una narració que Villarroya voldria massa racionalista.

3a) Les omissions injustificades de memorables esdeveniments que tingueren lloc en la vida del rei i que el fet d’obviar-los –creu l’il·lustrat valencià– és prova de la no intervenció del monarca en la redacció de l’obra. S’hi vol referir Villarroya als miracles que la tradició i la història han situat en el regnat de Jaume I, com ara el dels corporals de Daroca. Soldevila, en aquest punt, a més d’atacar la mentalitat religiosa de Villarroya, accepta les explicacions d’Escolano,[39] en base a una cosa que avui Burns[40] considera més certa: que el Libre dels feyts relata sobretot els fets d’armes gloriosos de l’autor i passa per alt molts esdeveniments que no es relacionen directament amb l’objectiu central de la narració. En la crònica del Conqueridor, no cal buscar tota la història del regnat, i menys encara les parcel·les que la sensibilitat de cada historiador, des de premisses cronològiques i en conseqüència ideològiques, volen veure-hi reflectides. El Libre dels feyts és sobretot un fresc, senzill però magistral, de les campanyes i de la vida militar del protagonista, amb els triomfs, decepcions i dificultats per què travessà la seva vida.

Encara que amb una dialèctica summament peculiar per les argumentacions racionals, més que no per la crítica literària i històrica, només en alguna cosa encerta Villarroya: que realment el pròleg i els passatges finals de la crònica, amb la descripció de la mort de Jaume I, provenen d’una altra ploma que no és la del rei, i que bé pot ser Pere Marsili o bé el copista del manuscrit més antic que avui es conserva: mossèn Celestí Destorrents. Ben poc bagatge positiu, al capdavall, el de Josep Villarroya enfront de les seves clares i nombroses relliscades.

Amb ell, la Il·lustració es tancava amb un fracàs historiogràfic que, com a teló de fons, servia de símbol a tota una concepció històrica, massa suficient i autoconvençuda del seu saber, sense sospitar que la falta de sensibilitat li havia fet acceptar, com a balanç final de la seva gestió, una falsificació –les trobes de Febrer– i menystenir i rebutjar un original –el Libre dels feyts–, sobre el qual recau el dubte de qui és el veritable autor. Com a compensació, pobra però acumulativa, l’erudició, freda i distant, d’un segle decebedor.

[1] Atès que és Jaume I l’autor del Libre dels feyts i en aquests moments ningú no en manté dubtes –vegeu nota 35–, Rodríguez, en la seva Biblioteca Valentina, recopilació d’un gran nombre d’escriptors valencians, hi fa una semblança del Conqueridor, malgrat el fet que pel seu naixement el rei no siga situat entre els autors valencians. Els adjectius aplicats a Jaume I, des de capità cristià fins a Cèsar, exhaureixen ací tota la gamma de possibilitats i recorden molt Blai d’Arbuixec, si bé no contenen l’exageració de l’oratòria retòrica d’aquell, carregada d’al·lusions a figures bíbliques. En realitat, per la cronologia, Arbuixec i Rodríguez són dos homes del segle XVII, amb totes les diferències en favor del pre-il·lustrat trinitari, autor de la Biblioteca, però aquests punts de contacte són evidents quan la semblança del rei Jaume I feta per aquest darrer autor (després d’al·ludir a la seva obra, als seus furs, a les seves fundacions eclesiàstiques...) acaba amb una divagació sobre l’espasa Tizona del Conqueridor, objecte central del sermó que féu Arbuixec el 1666. Rodríguez, doncs, acaba confessant quelcom que caracteritza tot escriptor o orador valencià: la passió pel gran rei, «pues si en ellos [les llaors] hubieramos andado prolixos, quien nos calumniará? Siendo ciertíssimo, que después de Dios, le devemos lo mejor que gozamos, que es nuestra Patria» (F. Josep Rodríguez: Biblioteca Valentina, València, 1747, pp. 573-579.)

[2] Per aquest temes, podeu consultar Vicent Peset: «València i la renovació científicocultural d’Espanya (1687-1727)», dins Gregori Mayans i la cultura de la Il·lustració, Barcelona, Curial-Tres i Quatre, 1975; Sebastià García Martínez: Els fonaments del País Valencià modern, València, 1968; José María López Piñero: La introducción de la ciencia moderna en España, Barcelona, 1969; Antoni Mestre Sanchis: Historia, fueros y..., op. cit.

[3] Jacint Segura: Norte Crítico con las reglas más ciertas para la discreción en la historia, y un tratado preliminar para instrucción de históricos principiantes, València, 1733.

[4] Iosephus Emmanuel Miniana: De bello rustico valentino libri tres, sive Historia de ingressu austriacorum foederatorumque in regnum Valentiae, la Haia, 1752. Malgrat ser Minyana fervent partidari de Felip V, la seva obra es va publicar a Holanda, auspiciada per Maians i, a més a més, anys després de la seva mort, en 1730. Atesa la seva llibertat de judici, Minyana no pensà publicar-la amb el seu nom. (Antoni Mestre: Historia, fueros y..., op. cit., p. 61.)

[5] Amb totes les crítiques –potser excessives– que Maians i actualment Antoni Mestre han dedicat al pare Flórez, no hi ha dubte que la seva obra marcà una fita en aquest sentit. (Enrique Flórez: España Sagrada..., 29 vols., Madrid, 1747-1775.) Excessives perquè un treball d’una tal envergadura, amb tots els defectes que hom vulgui, difícilment tenia possibles imitadors.

[6] Aquest autor, a més de dedicar-se a historiar moltes vides dc sants, Josep Vicent ortí i Mayor recordà, en diverses Demostraciones y Relaciones escrites, les efemèrides festives, pel «Feliz triunfo que ganó nuestro Catholico Monarca Felipe V en la fortunada expedición de Brihuega, y batalla de Villaviciosa» (València, 1711); «La venida de sus Magestades y Sereníssimo Principe Don Luis a Valencia...» (València, 1719); el «Recibimiento que hizo la Ciudad de Valencia al Sereníssimo Señor Infante Don Carlos...», el 1731 (València, 1731); los «Augustos desposorios del Señor Don Carlos..., Infante de España y Rey de las dos Sicilias... con la Sereníssima Señora Doña María Amelia Christina...» (València, 1738); la «Proclamación de nuestro Gran Monarca el Señor Don Fernando VI de Castilla y III de Aragón...» (València, 1746). (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., vol. 2, pp. 312-313).

[7] En dos volums l’autor realitza una àrdua empresa: la recopilació, amb succinta biografia i obres escrites, de tots els escriptors del país. En això havia seguit i millorat, sens dubte, la Biblioteca Valentina, que des de la darreria del segle XVII havia preparat F. Josep Rodríguez. (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., 2 vols., 1747-1749.)

[8] Agustí Sales: Memorias históricas del antiguo Santuario del Santo Sepulcro de Valencia, València, 1746; «Carta sobre la suposición de las Actas de San Lorenzo, atribuidas a San Donato Abad Servitano», a la Censura de Historias fabulosas de Nicolás Antonio, publicada per gregori Maians (València, 1742). Una important relació de les seves obres a Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., vol. II, pp. 304-307. Tal i com Ximeno indica, quan Sales fou nomenat cronista oficial de València «empezó a disponer una Historia, dándole principio desde la Fundación de nuestra Ciudad por los Fenices de Tiro, año 8 del Reynado de David; y trabajando con mucha aplicación, ha ordenado chronológicamente los sucesos. Pero como es preciso, para los que fueron posteriores a la Conquista del Rey D. Jayme, ver muchíssimos Instrumentos de los Archivos de Barcelona, Zaragoza, y demás de esta Ciudad, y Reyno, ha suspendido la prosecución hasta lograr algunas asistencias, ó tener orden de su Magestad, que en este mismo año de 1747 ha sido enterado en el assunto...» (p. 307). Compari el lector aquestes paraules amb els arguments que aporto més avall i que expliquen, en suma, el punt mort a què arriba la historiografia del segle XVIII. Hi cal el permís del rei i assistències, econòmiques en primer lloc, evidentment. Amb tot, Diago mamprengué l’acció un segle abans: dissortadament ell no era il·lustrat i la crítica historiogràfica dels nostres dies sembla no parar tanta atenció en la seva obra. Maians, que sí que era un il·lustrat, auxilià Agustí Sales amb consells i alguns materials de l’antiguitat (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 224-225), quan encara anava per la cort com a bibliotecari reial el 1738; després, a València, edità la historiografia castellana.

[9] Josep Vicent ortí i Mayor: Fiestas centenarias con que la Insigne, Noble, Leal y Coronada Ciudad de Valencia celebró el dia 9 de octubre de 1738 la Quinta Centuria de su christiana conquista (València, 1740). Una altra Relación de Fiestas del quinto Centenario de la Conquista de Valencia... es deu a F. Thomás guell, de l’orde dels predicadors. (Vegeu Francesc Almarche: Historiografia valenciana..., op. cit., pp. 369-371.)

[10] Ortí qualificà la seva relació d’exacta, «y pudiera aver llamado exactíssima...» (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., vol. II, p. 313.

[11] Pasqual Esclapés de guillo: Resumen historial de la Fundación y Antigüedad de la Ciudad de Valencia de los Edetanos, vulgo del Cid. Sus progresos, ampliación y Fábricas insignes, con notables particularidades, València, 1738. (Això explica, en el nostre cas, que les pàgines dedicades a la conquesta i a Jaume I siguin poques i molt senzilles.)

[12] La seva irrellevància ha consistit en el fet que el seu petit treball mai no va ser imprès i ha arribat a la posteritat gràcies a la còpia manuscrita que, al principi del segle XIX, en féu Bartomeu Ribelles. Recentment María Luisa Cabanes ha publicat el text conservat per Ribelles, denominat Archigrafía, i assenyala que l’interès de l’obra rau en el fet que «puede ser considerada como un pequeño estudio de diplomàtica...», realitzat per un «escribano de la ciudad de Valencia que debió vivir a mediados del siglo XVIII». (María Luisa Cabanes Català: «Un pequeño tratado de diplomàtica de José Mariano Ortiz», Saitabi (València), XXX (1980), pp. 73-81.) Per a tenir més precisió sobre l’autor, que visqué de 1735 a 1799, vegeu els apunts biogràfics i la notícia dels tretze treballs que, si més no, deixà Josep Marià ortiz. (Just Pastor Fuster: Biblioteca valenciana..., València, 1830, vol. II, pp. 183-185.) Per cert, que Pastor Fuster, el qual destaca l’afició històrica i arXIVístico-documental d’Ortiz, hi deixà notícia d’una «Argeografía Valentina espanola: manuscrito que cita el Autor á fojas 42 del descubrimiento de las leyes palatinas» (p. 185). Sembla certament el mateix treball que ara ha publicat María Luisa Cabanes. D’altra banda, a més del seu tractament diplomàtic, és vàlid el text per les correctes notícies històriques que dóna de la Conquesta de València a l’apartat «Aragón y Valencia, siglo XVIII», i que palesa el fet que l’autor ja coneixia el Llibre del Repartiment. No cal, evidentment, advertir que Aragó significa ací Corona d’Aragó, tal i com era entesa a l’època, i que les notícies de la Conquesta a ortiz són conjuntes per a aragonesos i catalans. (Vegeu la nota 4, capítol cinquè.)

[13] Josep Teixidor: Antigüedades de Valencia, 1895, 2 vols.

[14] Marc Antoni d’orellana, Valencia Antigua y Moderna, València, Acción Bibliogràfica Valenciana, 1923.

[15] De no ser la temptació de continuar els Anales de Diago, Teixidor, sense arribar a plantejar-se la possibilitat de realitzar grans construccions d’història valenciana (ja que ell s’acontenta de degollar historietes i faules), és l’erudit valencià més proper al conreu de la història pròpia. Vet ací, per exemple, les seves paraules al pare Galiana: «V. P. que es mozo i capaz, aplíquese a ilustrar las cosas del Reino; pues esto no ai que esperarlo de los extraños, que aunque quieran no pueden escrivir con acierto de las nuestras si no es copiando lo ya impreso, que es continuar lo que dije de Escolano. Déjese de trabajos a favor de extraños, estime el honor de su nativa Patria i reino: vindique en cuanto pueda lo que de él se halla desestimado por falta de noticias seguras.» (Fragment de carta de Teixidor a galiana, de 22 d’abril de 1764. Citat per L. de ontalvilla al pròleg a les Antigüedades de Valencia de Teixidor..., op. cit., pp. XXIV-XXV.) És, per cert, indubtablement, la mateixa carta –hi coincideixen signant, data i destinatari– que just al fragment anterior cita Antoni Mestre per tal de ratificar la influència de Maians sobre Teixidor en la tasca de recopilació documental: «Ya dige a V. P. estando aquí que si me encontrara en la edad de veinte i cinco años, visitara aunque fuera a pie, todo el Reino, sus montes, ríos, valles, fuentes, lugar por lugar, registrando sus archivos...» (Vegeu Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., p. 243.) La carta íntegra és publicada a la revista El Archivo (València), vol. VI (1892), pp. 352-358. Vegeu la nota 31.

[16] EI cas més espectacular és el de Teixidor, el qual arribà a reputar les Trobes de Mossèn Febrer com el manuscrit «genealógico más verídico i antiguo que ai en la Península de España». (També de la carta del 22 d’abril de 1764. Citat per L. de ontalvilla, op. cit., p. XVII, i Francesc Almarche: Historiografia..., op. cit., pp. 318-319.) Teixidor començà en aquest sentit un treball, «Comentos y notas a las Trobas de Febrer», citat com Trobes de mosén Jaume Febrer... per Just Pastor Fuster: Biblioteca Valenciana..., València, 1830, vol. II, p. 77.

[17] Josep Teixidor: Antigüedades..., op. cit., cap. XIII, pp. 93-98. El rei Conqueridor entrà a València poc temps després. Almenys n’hi ha constància documental des del 30 de setembre. (Vegeu Maria del Carme Barceló: «El dia de Sant Dionís», Valencia Atracción, octubre, 1977, p. 15.)

[18] Vicent Branchat: Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reyno de Valencia y de la jurisdicción del Intendente como subrogado en lugar del antiguo bayle general, València, 1784-1786, 3 vols.

[19] Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit. «Motivos de escribir y plan de obra», vol. III, pp. I-XIV.

[20] Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit., vol. III, p. 12. És ben curiós que Branchat, per tal de defensar la legitimitat de la conquesta de València, entre les autoritats esgrimides invoque Juan Solórzano, jurista i membre del Consell d’Índies, i la seva Política Indiana (editat a Madrid, 1930). És a dir, que hi faça una transferència a València de la polèmica encesa al llarg del segle XVI sobre la justa possessió de les Índies. (Vegeu en aquest sentit, Richard Konetzke: «Títulos jurídicos de la colonización en America», cap. II de La América Latina II. La época colonial, Madrid, Historia Universal, Siglo XXI, 1979, pp. 2233.) A més a més d’indis, per ser terres que ens arrabassaren els musulmans, estava més que justificada la conquesta, segons argumenta Branchat.

[21] Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit., vol. III, p. 3, nota 9. El Repartiment ja és conegut al segle XVIII. Vegeu notes 12 d’aquest capítol i 12 del capítol IV.

[22] Com és sabut, és el segle XVIII el que, des de l’Estat, para atenció sistemàtica a la demografia i fomenta colonitzacions agràries. Recordem, per exemple, la d’Olavide a Sierra Morena. (Vegeu gonzalo Anes: El Antiguo Régimen: los Borbones, Madrid, 1975; Emiliano Fernández de Pinedo: Centralismo, llustración y agonía del Antiguo Régimen, en collaboració amb altres autors, Barcelona, 1980.)

[23] Heus ací la visió de Jaume I per a Branchat en l’esmentat context: «Porque prescindiendo de que los nuevos pobladores estaban obligados a cumplir la ley paccional que se les impuso al tiempo de la tradición de la cosa, y ellos aceptaron, la razón de necesidad y utilidad pública por sí sola justificaría dicha determinación. Pues conociendo la sabiduría de aquel gran Rey, que la felicidad civil de una república consiste en que esté muy poblada de habitantes, y que un Reyno recientemente conquistado necesitaba de fuertes brazos que le defendiesen de las incursiones de los enemigos de fuera, y de las asechanzas y rebeliones de los Moriscos sujetos; pudo y debió buscar todos aquellos medios convenientes a preservar la decadencia y ruina del Estado, que es la suprema ley que merece el primer lugar en la atención de los Príncipes: para lo qual no había otro arbitrio que evitar la despoblación, repartiendo los bienes de los ausentes y contumaces entre los que fixasen su domicilio en la Ciudad, y contribuyesen a la defensa del Reyno.» (Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit., vol. III, pp. 6-7.)

[24] Decret d’abolició dels furs, 29 de juny de 1707 (Novisima Recopilación, Libro III, título 3, ley 1, recollit a l’apèndix documental del llibre de Carme Pérez Aparicio: De l’alçament maulet al triomf botifler, València, Tres i Quatre, 1981, pp. 164-166).

[25] Antoni Joseph Cavanilles: Observacions sobre la Historia Natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, 1795-1797. Reimpressió facsímil, València, 1972.

[26] Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit. (sobretot les pp. 218-293).

[27] Per exemple: Vida de Nicolás Antonio en Censura de Historias Fabulosos, obra póstuma de Nicolás Antonio... (València, 1742); Prefación a Obras Chronológicas de D. Gaspar íbáñez de Segovia, Peralta i Mendoza... Marqués de Mondéjar (València, 1744); Prefación a Advertencia a la Historia del P. Juan de Mariana, su Autor D. Gaspar Ibáñez de Segovia, Peralta i Mendoza... Marqués de Mondéjar... (València, 1746.)

[28] Per exemple: Oración de alabanza de las obras de Don Diego Saavedra (València, 1725); Orígenes de la lengua española, 2 vols. (Madrid, 1737); Vida de Miguel de Cervantes Saavedra (Madrid, 1737); «Vida de Fr. Luis de León», dins Fr. Luis de León, Obras y Traducciones poéticas (València, 1761); Reglas de Ortografía de la lengua castellana... (València, 1765); Defensa del Rei Witiza (València, 1772). Per tal de no cansar el lector hauríem d’assenyalar, entre les moltes obres seves, treballs per la Gramática latina, o les biografies, si més no, de dos valencians il·lustres, Tosca i Vives, escrites en llatí: «Vita Thomas Vicentii Toscae», dins Tosca, Compendium Philosophicum (València, 1754); Joannis Ludovisci Vivis opera omnia, cum Vita Vivis scripta ab eadem Majansio (València, 1782).

[29] Per exemple, la carta de Joan Antoni Maians a Vega Sentmenat de 18 de febrer de 1783, en una clara reivindicació de la pròpia cultura. (Citat per Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 283-285.)

[30] Són dinou els anys que separen gregori –nascut el 1699 i mort el 1781– de Joan Antoni –1718-1801–, i per bé que siga molta la influència del primer sobre el segon, hi ha tota una generació entremig. Joan Antoni morirà a les portes ja dels canvis del segle XIX.

[31] El «Cuide’m vostè de Joan Antoni», frase que pronuncia Maians en morir i que és referida pel seu germà Joan Antoni a Vega Sentmenat; l’observació davant d’uns versos de Jaume Roig que fa Maians als Orígenes de la lengua espanola –«No puede juzgar de la dulzura de estos versos el que no sepa pronunciarlos»–; la necessitat de mantenir la pròpia llengua per a la «inteligencia de las leyes, escritos antiguos i libros; i para entender mejor la Doctrina Christiana», o el coneixement que demostra Maians dc la literatura i història pròpies, amb la possessió d’una gran riquesa de manuscrits i obres valencianes, no crec que vagin més enllà de detalls anecdòtics, més els primers que no el darrer, en comparació amb la seva producció –tota ella forana si hi aplicàvem els consells que a tercers (galiana) dóna Teixidor –vegeu nota 15–, o fins i tot amb els esforços d’homes més propers, en el sentit lingüístic, al país: Carles Ros o galiana. Vull insistir en el fet que tot això no es critica en moments en què la castellanització és important, tant que Maians, per facilitat d’enteniment, quan pensa traslladar-se a València el 1766, suggereix respecte de la seva família que «ahora importa mucho que nuestros muchachas y muchachos egerciten la lengua castellana». Totes aquestes dades a Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 274, 275, 281, 281, 274-275.

[32] Expressió de Martí en jutjar la Vida de San Gil de Maians en 1723 tot aconsellant al seu –llavors– deixeble més alts vols (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., p. 65). ¿Podria aplicar-se això també a la història local en Maians?

[33] Fins i tot frases tan fortes com les que escriu en carta de 25 d’abril de 1763 al bisbe de Barcelona, Asensio Sales, no són terminants: «Yo no pierdo ocasión de comprar libros catalanes i valencianos que de cada dia desaparecen más por falta de repetir las impresiones i el desamor que generalmente se tiene a ellos. Con razón sienten los Barceloneses la metamorfosis de su Diputación. Los Castellanos quieren quitarnos aun la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo el género humano» (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 291-292). Són expressions massa dures, que no responen a una ploma freda, i que ben bé podrien reflectir –conjunturalment– algun contratemps sofert per Maians en aquells moments. Ja que la veritat és que, llevat d’esporàdics indicis de publicar les cròniques medievals catalanes, consells més en boca de Joan Antoni Maians (ja clarament des del 1783), gregori persistí en el conreu de la cultura hispànica, amb temes, per exemple, com ara el de la Defensa del Rei Witiza (València, 1772). D’un altre prisma, aquesta frase –com d’altres– ha servit a Joan Fuster per parlar del «curiós castellanisme anticastellà de Gregori Maians i Siscar [que] representa la contradictòria situació lingüístico-social de la seva classe en termes ben instructius». (Joan Fuster: La decadència al País Valencià, Barcelona, Curial, Barcelona, 1976, p. 149, nota 9.)

[34] Com Pérez Bayer, Cerdà Rico, Cavanilles. Per a Joan Antoni, la fredor en el conreu de les lletres a València es deu al fet que «todo està reconcentrado en la Corte». (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., p. 288.) Fallava evidentment una segona generació, abocada a Madrid, però la primera, encapçalada per gregori Maians, tot i residir més sovint al país, ¿havia donat tot el seu rendiment en la producció regnícola?

[35] Amb el títol del text. València, 1800. D’altra banda, Josep Villarroya, a més a més de la Colección de cartas histórico-críticas..., intentà d’avançar-se amb una altra obra a l’interès que al segle XIX, i encara més al XX, si bé l’una i l’altra centúria des d’òptiques una mica distintes –romàntica i positivista-documental–, despertaren els antics furs del regne, abolits pels decrets de Nova Planta. Vegeu en aquest sentit: Josep Villarroya, Apuntamientos para escribir la historia del derecho valenciano, València, 1804.

[36] Ferran Soldevila: «Josep de Villarroya i la Crònica de Jaume I», al «Prefaci al llibre dels Feyts del Rei en Jaume o Crònica de Jaume I», dins Les quatre grans cròniques..., op. cit., pp. 36-45.

[37] Vegeu, si no, les paraules de Zurita: «Entre las otras que tenemos, la más antigua y de más ciertas y verdaderas relaciones, y de más autoridad, es la historia que se compuso de las hazañas y conquistas del rey don Jaime el primero, que está ordenada en su nombre, y se tiene comúnmente por cierto que el mismo rey fue el que la compuso, y habiendo el autor de estos Anales conferido las más cosas de ella con los registros que hay de aquellos tiempos, de las cosas del estado del mismo rey, que están en el Archivo Real de Barcelona y con otros infinitos instrumentos y memorias públicas y auténticas, ha averiguado ser una verdaderísima historia.» Citades per Ferran Soldevila: Les quatre grans cròniques, op. cit., p. 39.

[38] Per als judicis negatius del professor Ubieto, expressats al llibre esmentat Orígenes del Reino de Valencia, i les rèpliques que fàcilment se li poden fer, vegeu les pàgines de l’apartat «Els problemes al voltant de la Conquesta. L’estat de la qüestió» d’aquest llibre que té el lector a les mans.

[39] «Porque, como ya el rey atendía no más que a dexar unos substanciosos comentarios de sus conquistas y hechos de armas, pasó de largo por cosas tan notables como aquellas, remitiéndolas a la boz [sic] de la fama, que no las dexó morir.» gaspar Escolano: Segunda parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre novè, cap. XXX, columna 1239, núm. 7. Citat per Ferran Soldevila: Les quatre grans Cròniques, op. cit., p. 41.

[40] Robert I. Burns: The spiritual life of James the Conqueror King, op. cit. Traducció catalana, també citada, p. 10.

IV. JAUME I EN EL ROMANTICISME VUITCENTISTA: EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE

L’EPIGONISME INICIAL DE COMENÇAMENT DEL VUIT-CENTS

Els primers anys del segle XIX, continuadors de la centúria Il·lustrada, mantingueren les característiques ja esmentades, per bé que hi detectem, si no la ruptura amb l’etapa anterior, sí alguns símptomes d’inconformisme.

Amb tot, seguí predominant sens dubte la tendència del XVIII, i en són bona prova els Apuntamientos para escribir la historia del derecho valenciano, de Josep de Villarroya,[1] l’erudició de la qual no serví a l’autor per a evitar, pocs anys després, en l’agonia de l’Antic Règim, les més dures desqualificacions. Tampoc la reedició del Resumen historial, de Pasqual Esclapés, no és una dada de renovació important. Amb això, en 1805, es publica de bell nou una obra de to menor que, a més, hom ha d’actualitzar tot posant-hi de manifest els canvis bàsicament urbanístics que s’han produït a la capital entre 1738 i 1805.[2] Poca cosa més s’hi pot fer, perquè els avanços històrics en el terreny de la pròpia història no permeten una síntesi nova que puga substituir la d’Esclapés, tenint en compte que els estudis de Teixidor, sense cap dubte els més seriosos de tot el Set-cents en temàtica valenciana, no van entrar a les impremtes fins a la darreria del XIX[3] i ben poc ressò van tenir, per tant, atesa llur escassa difusió.

Ben al contrari, l’exigüitat dels treballs sobre la figura de Jaume I duu, fins i tot, a la publicació a València de Sumarios de la vida y Hechos del Rey Conquistador, que daten del segle XVII i manquen de novetat i valor històric, a més del fet que no es deuen a la ploma dels cronistes del país, i només retenen a hores d’ara l’atenció de l’historiador perquè l’autor, Juan Tornamira de Soto, «francès españolado», constitueix un precedent –encara que en grau ínfim– de l’obra de Tourtoulon i entronca sobretot amb la família dels Tornamira de Montpeller, la qual acollí la reina mare Maria en el moment del naixement de Jaume. Per això la referència historiogràfica es basa més en el símbol heràldic que no en el contingut intrínsec de l’estudi.[4] I, en fi, tal i com ha estat habitual al llarg del XVIII, durant els primers anys del Vuit-cents la màxima realització de l’erudició valenciana no se centrà exclusivament en la història del país, sinó que abraçà tot l’Estat, en un esforç tan generós a nivell estatal com diversificador a nivell local, com fou l’ingent Viaje literario a las Iglesias de España, de Villanueva,[5] autor que, fins a la seva mort el 1824, es caracteritzà per una vida de treball al servei de la investigació, projectada en algun moment sobre aspectes del regnat de Jaume I.[6]

Només les Observaciones histórico-críticas a las trovas intituladas de Mosén Jaime Febrer, obra del dominic Bartomeu Ribelles, semblen trencar els esquemes clàssics del segle XVIII. Ribelles, que, per hàbit i mètode crític, es trobava molt prop de Teixidor, encara que no gosà refutar en aquesta obra frontalment les tesis del seu il·lustre antecessor –el qual sempre estigué convençut de l’autenticitat de les trobes–, albergà, no obstant això, seriosos dubtes al respecte, i ben poc li faltà per a negar l’autenticitat d’uns versos apòcrifs.[7] I així, en l’estricte camp de la investigació històrica, aquest dominic valencià hi augurava ja l’actitud de rèplica que en molts altres camps es posà de manifest a causa de la crisi política i vital de 1808.

UNA NOVA I POLÍCROMA INTERPRETACIÓ DEL REI CONQUERIDOR: JAUME I I ELS FURS DE VALÈNCIA

La guerra i la revolució de 1808-1814 suposaren evidentment importants commocions que, malgrat els posteriors parèntesis absolutistes de Ferran vii, significaren ideològicament el punt de no retorn al segle XVIII. D’aleshores ençà, ja no podia seguir tot igual que abans –ni tan sols les posicions més conservadores– i, sens dubte, varià també l’interès amb què la historiografia s’acostà a la figura i a l’obra del rei Conqueridor.

La lluita contra el francès, que significà alguna cosa més que la pomposa i oficial denominació de «Guerra de la Independència», contemplà durant una breu conjuntura l’esfondrament del despotisme uniformador imposat als diversos pobles d’Espanya amb la Nova Planta. El buit jurídic i governamental fou paorós en els moments inicials de les espontànies insurreccions antifranceses, en un Estat mancat de la legalitat borbònica anterior i sense haver arrelat realment el nou règim bonapartista.

Per això quan, després dels primers compassos de l’aixecament, s’institucionalitza una Junta Suprema Central –que representa i aglutina els diversos òrgans d’administració local, als quals confereix la mínima coordinació necessària en el conflicte que amenaça allargar-se davant la resistència francesa–, els seus membres, que assumeixen el govern a les zones no ocupades, es plantegen de seguida la necessitat de dotar-se dels instruments legals i legislatius imprescindibles per tal de dur a bon terme la missió. El projecte serà orientat, per fi, cap al futur liberal, i la Constitució de Cadis de 1812 n’és la millor targeta de presentació. Però la Junta Central, tan allunyada al principi d’una superstructura absorbentment centralitzadora, no oblida el passat històric –anterior a l’absolutisme monàrquic sense limitacions– d’on pot traure exemples i actuacions. En conseqüència, per decret del 22 de maig de 1809, la Junta ordena

que se restablezca la representación legal, y conocida de la Monarquía en sus antiguas Cortes..., con el fin de que los derechos y prerrogativas de los ciudadanos se vean libres de nuevos atentados y las fuentes de la felicidad pública, quitados los estorvos [sic] que las han obstruido, corran libremente, luego que cese la guerra y reparen quanto [sic] la arbitrariedad inveterada ha agostado, y la devastación presente ha destruido.[8]

I encara que en aquest revival hi ha una clara i lògica contaminació amb els conceptes de l’incipient liberalisme, com és per exemple l’expressió ciutadà, aquest fet no impedeix que, en tan propícia conjuntura, proliferen els estudis forals i hom aborde la personalitat de Jaume I amb una nova òptica: la del rei legislador per excel·lència que va saber crear un codi legal mai no superat en anys posteriors ni tampoc en els temps actuals. Ja que si en el passat l’obra de Jaume i el seu esperit, continuat en gran mesura pels seus successors, serveix per a oposar-la als costums autoritaris del segle precedent –el XVIII–, en l’actualitat la pretesa moderació i equanimitat socials, que es desprenen dels furs i de les Corts estamentals, permeten als homes més conservadors, que podrien ser fàcilment assimilats a l’integrisme carlista de pocs anys després, proveir-se d’unes armes dialèctiques. Aquestes, basades en el prestigi d’un foralisme elevat al martiri per la seva violenta abolició i, per tant, idealitzat, puguen ser eficaces davant el radicalisme unicameral i classista del liberalisme dotzeanyià de Cadis.

Bartomeu Ribelles i Francesc Xavier Borrull i Vilanova, amb els innombrables punts en comú que presenten, fan atenció respectivament a l’una i l’altra vessant cronològica, però sense oblidar-ne cap, sobretot, les fortes censures que, des de llurs perspectives, dirigeixen als darrers comentaristes dels furs que els han precedit: bàsicament Matheu i Sanz i Josep Villarroya.

A la recerca del purisme foral fundacional: mossén Bartomeu Ribelles

En aquest sentit, Ribelles, en primer lloc, no accepta que les Corts siguen un «rendido vasallaje»[9] tothora subordinades a l’autoritat del rei, segons la concepció de l’il·lustrat Villarroya, ni tampoc el fet que Jaume I fos, en els orígens, l’únic legislador i que els furs mancassen del caràcter de lleis paccionades i poguessen ser revocables tal i com pretenia el «neoforalista» Matheu i Sanz.[10]

Per a Ribelles, que, d’altra banda, no pot escapolir-se de l’ambient constitucionalista en què escriu i que tant el marca, expressions com aquestes són desviacions errònies basades en investigacions que hom ha realitzat, bé sense el coneixement de la pràctica, bé davant l’exemple poc il·lustratiu de les darreres Corts valencianes del XVII, tan retallades de possibilitats legislatives per l’autoritarisme monàrquic que prèviament s’havia imposat a Castella. Amb aquests estudis foralistes –i encara que Ribelles no ho digui, pot inferir-se del text–, si els furs no són lleis paccionades i llur continuïtat depèn de la voluntat del rei, el qual els jura, en un moment donat podrien ser anul·lats: és com si en l’horitzó del neoforalisme del Sis-cents, després de la forta agressió de 1626[11] al poder legislatiu, gravités abans d’hora la figura no molt llunyana d’un Felip V.

Enfront de tot això, Ribelles opina que el millor antídot és el d’indagar en els moments fundacionals del sistema foral per descobrir-hi, des del principi, un rei –Jaume I– ferventment partidari d’una legislació consensuada en corts, la qual és des dels seus orígens paccionada i ben aviat irrevocable. Les assemblees de prelats, nobles i prohoms de la ciutat de València, als quals dóna el rei els primers furs encara abans del 1240 i, per tant, abans també de la conquesta total del país, són vistes per Ribelles com les primeres Corts del regne i s’apressa a demostrar com la major part dels assistents tenien ja interessos materials –heretaments, utilitzant-hi sens dubte els registres del Repartiment que, si més no des de Branchat, eren coneguts[12]– que els legitimen com a veritables representants en corts. I per més que Ribelles no pot trobar-hi encara l’existència d’una oferta de diners a canvi de la donació dels furs, la manca d’aquesta condició, la qual té caràcter sine qua non per a Matheu i per a Villarroya, no significa res perquè ni totes les corts necessàriament concediren l’oferta ni aquesta oferta era l’únic camí de què disposava la monarquia, al llarg de l’època foral, per tal de recaptar fons: els municipis es van revelar en moltes ocasions tant o més generosos que les mateixes Corts. En qualssevol dels casos, el 1239 no hi hagué un pacte explícitament reial i materialitzat en el pagament d’una quantitat a canvi dels furs, però sí que hi hagué un vincle verbal pel qual el rei i el regne –pretesament representat en aquella assemblea– establien les bases d’una normativa legal en què la seguretat, però també la llibertat dels súbdits-ciutadans, hi quedava esbossada. Que el Conqueridor estava persuadit de la validesa del contracte ho prova el fet que el monarca mai no gosà de fer canvis en els furs tot sol. Quan aquest supòsit es dóna, pels temps inestables que comporta l’inici d’una nova entitat política, el rei sempre esperà que els suggeriments en aquest sentit partissen dels grans, els eclesiàstics i els síndics de les viles reials.

És només aleshores, tal i com afirma Ribelles tot referint-se a les rectificacions de 1271, que –en una evident semblança de la figura d’un rei que més aviat sembla ser parlamentari–

condescendió para promover por este camino la utilidad común. La tranquilidad y la paz de los valencianos decidieron al Rey a hacer esta reforma, como asegura él mismo en el mencionado privilegio; teniendo muy presente que el sosiego de su espíritu dependía del de sus vasallos. Excelente màxima, laudable conducta, que dirigió siempre sus pasos políticos, y le grangeó el amor de los pueblos hasta el extremo de sacrificarse por el engrandecimiento de su nombre y dilatación de sus dominios. guiado por esta norma, añadió nuevas garantías a la paz y tranquilidad; y no satisfecho con haber hecho los Fueros de acuerdo con sus vasallos, y con haberlos reformado y añadido según la forma prescrita en sus instancias, aumentó los vínculos que limitaban sus facultades y las de sus sucesores por medio del juramento siguiente:[13]

aquell que el 1271 feia irrevocables els furs i prohibia de fer-hi cap modificació si no comptava amb l’acord mutu de rei i regne.

Amb una simultaneïtat gairebé total amb el treball de Ribelles, Borrull i Vilanova publicava el 1810 el Discurso sobre la Constitución que dió al Reyno de Valencia su invicto conquistador el señor D. Jayme primero. I ací el rei, «cuyo valor y grandes victorias lo elevaron a la clase de los Césares y Alexandros merece también un lugar muy distinguido entre los legisladores mas celebrados... qual otro Teodosio ó Justiniano».[14] Evidentment, les coincidències amb Ribelles eren almenys tantes com algunes de les diferències d’enfocament que presenta la seva obra. Però coincidències matisades.

El dominic valencià, per tal d’oposar-se als criteris de Matheu i Sanz i de Villarroya, que els trobava summament perillosos per a la vigència de l’autonomia legislativa, havia arribat a defensar, tal i com ja he indicat, l’existència de Corts a l’assemblea fundacional del regne, quasi com una obligació de la qual el Conqueridor no podia evadir-se, com si es tractés d’un rei constitucional, pres en les xarxes d’un Parlament, bé que fos foral, i Ribelles seguís jutjant aquell sistema òptim per a ser aplicat de nou en el moment en què escriu. Més encara, per identificar l’objecte últim de les Corts en el sol exercici de la potestat legislativa, rebaixà la importància de l’oferta del servei del rei –que, si no exclusiva, sí que era un tret general de les Corts–, la qual, pel fet de no existir en 1239, havia permès a Matheu i Sanz afirmar que els furs d’En Jaume no eren lleis paccionades ja que no hi havia mitjançat l’oblació de diners. Ribelles hi veié una altra volta el perill de la menys valoració foral doblat de l’autoritarisme reial, i s’afanyà en la seva obstinació: l’oferta monetària era en qualssevol dels casos una concessió voluntària, no l’obligació en què es convertí en el segle XVII.

Sense que evidentment els punts de vista de Matheu i Sanz siguen absolutament correctes, ja que en bona part són certes les acusacions de Ribelles, aquest darrer s’havia deixat dur excessivament pel clima del seu temps, desconeixedor, de més a més, de tota l’evolució político-legislativa que té lloc durant el regnat de Jaume I i que acaba sens dubte en un règim de lleis paccionades. Tal i com més avall indico, Chabàs, si fa no fa cent anys després (1902), tot rastrejant entre 1239 i 1271, hi trobarà la major part dels innombrables caps solts, desconeguts el 1810.[15]

Jaume I al servei de la ideologia pre-carlista: Francesc Xavier Borrull

Però ara, malgrat aquesta ignorància que no és completament justificable[16] i que parla per ella mateixa de la feblesa d’unes aproximacions a Jaume I i a la seva època més polítiques que no històriques, el jurista Borrull, que manté les crítiques a Matheu i Sanz, amoroseix les forçades interpretacions de Ribelles. En primer lloc, el rei Jaume sí que va tenir –fins i tot per dret de conquesta– l’absoluta sobirania i pogué fer ús de tot el poder legislatiu, tal i com inicialment començà de fer-ho. Ací el punt de partida és més conseqüent amb les premisses d’un rei medieval del segle XIII, tan allunyat del pretès parlamentarisme vuitcentista, i sobretot més coherent amb les tesis summament conservadores del seu intèrpret, Francesc Xavier Borrull.

Però aquesta sobirania, que no radicava en la nació[17] sinó en el rei, va voler Jaume I compartir-la amb el regne, i es va adonar, de més a més, que ell, tot sol o amb el seu Consell, no podia encertar en totes les qüestions legals i governamentals. L’elaboració de lleis havia d’harmonitzar les tendències de la cúspide i la base, si bé per concessió inicial de la primera –no per dret propi de la segona–, que per tal d’afermar el seu desig i l’estabilitat de la seva obra donà caràcter d’irrevocabilitat als furs establerts i el rei s’hi sotmeté amb jurament, d’antuvi per pròpia iniciativa però voluntàriament fent-ne norma obligatòria a les regles legislades. Ací rau la grandesa de Jaume I: un rei que tingué tota la sobirania d’un país conquerit però que es negà a governar despòticament i compartí parcel·les de poder amb el regne, la seva més preclara creació, aureolada per uns furs tan oposats, per la concepció de la font original de la sobirania, al liberalisme incipient que engrillona el monarca, com a l’absolutisme que priva el regne dels legítims òrgans d’expressió.

Per decisió, doncs, del Conqueridor, el 1271 les lleis són ja clarament paccionades; res no es pot fer sense la voluntat conjunta de rei i de regne, i aquest darrer defensarà, davant de les a voltes freqüents infraccions forals dels successors de Jaume, les atribucions donades pel seu gran rei, tant més generoses com que foren atorgades a títol etern. Per això, el que menys importa és de saber si va haver-hi o no oblació de diners en l’acte fundacional dels furs per a afirmar el caràcter pactista d’aquestes lleis –i Borrull, que s’hi oposa a Matheu, corrobora que n’hi hagué en 1271[18]–. El que val és el decret de Jaume I que, arrancant de la seva potestat sobirana –i això no ho oblida Borrull–, autolimita la seva influència, cosa que no veié mai el «neoforalista» Matheu, el qual, fundat en el poder quasi absolutista dels Habsburg, cregué en la facultat superior de la reialesa que –segons ell– confirmava, en l’accés de cada nou monarca al tron, els furs, tot i que més aviat s’hi sotmetia en l’acte preceptiu del jurament.[19]

Tampoc, en fi, no coincideix Borrull amb Matheu ni amb Ribelles, quan aborda el caràcter de l’oferta monetària que, davant el purisme legislador d’aquest darrer, sembla generalitzar-se des del 1271. És més, el servei, sense ser estrictament obligatori, és ací una de les causes principals per a la convocatòria de Corts.[20] El monarca, que s’ha reservat un Patrimoni Reial des de la Conquesta per tal d’afrontar els pressupostos ordinaris del regne sense carregar excessivament els seus habitants amb tributs, podria –encara que això el faria entrar en una dinàmica probablement antiforal amb les subsegüents repercussions– defugir la convocatòria de Corts i assajar governs autoritaris. La confecció del pressupost anual al Parlament anglès i la influència considerable de l’Esprit de Lois de Montesquieu, tan contraris a qualsevol reserva econòmica de la Corona, abundarien per contrast en aquesta possibilitat. Però res més lluny: el Patrimoni Reial no pot cobrir totes les necessitats i qualsevol despesa extraordinària obliga a convocar Corts. De bell nou la saviesa del monarca ha pogut esquivar més hàbilment que els moderns legisladors, i en una temàtica tan esmunyedissa com ara l’econòmica, el dilema entre la total autonomia de recursos de la Corona, que es transforma fàcilment en absolutisme, i la submissió vexatòria del rei a un Parlament que discuteix fins i tot el mínim detall de la llista de la casa reial, afront que, de més a més, és anual.

Però en aquesta idíl·lica i polititzada presentació oblida sens dubte Borrull, o més aviat ignora, les tribulacions monetàries per les quals el Conqueridor hagué de passar al llarg del seu regnat, i que en més d’una ocasió estigueren a punt de paralitzar l’avanç cap al sud. Vexacions no fetes pels moderns i perillosos parlamentaris vuitcentistes, sinó pels seus grans nobles aragonesos, tan generosos en llurs ràtzies particulars a la recerca del botí com rebecs a obrir la bossa a favor del rei i de les conquestes que projectava. És un aspecte, i no l’únic, que posa una ombra grisa en aquella absoluta sobirania, vestidura amb què Borrull vesteix el rei Jaume en el seu punt de partida. En els altres casos, Borrull, que arribà a escriure un tractat sobre l’oposició que els nobles aragonesos feren al Conqueridor en matèria foral[21] i que des del seu càrrec polític a la Junta valenciana de 1810 es mostrava molt recelós d’hipotètiques ingerències aragoneses,[22] està molt millor informat. Sap que els furs aragonesos haurien significat, d’haver triomfat a València, el lliure exercici del mer imperi, amb el poder absolut, i independent de les lleis, en mans de l’orgullosa aristocràcia, ama de vides i d’hisendes.[23]

Per això Jaume I s’oposà sempre a llurs pretensions, vencé després de moltes dificultats i creà –vet ací el seu tercer mèrit– una constitució plenament equilibrada entre les diverses classes del país. I ara hi trobem sense cap dubte les diferències més acusades amb l’obra de Ribelles. Borrull ideologitza tant a partir d’aquest moment el seu tractat, el qual perd tot rigor històric i esdevé més aviat un al·legat polític, que fins i tot hi prescindeix del marc cronològic del rei Jaume i es dilueix al llarg de l’època foral.

Si Jaume féu bé, oposant-se a les excessives pretensions aragoneses, encara obrà millor quan mantingué una estructura de corts estamentals, que «a fin de que la multitud de votos de una clase no pudiera causar perjuicio ni sujetar a sus ideas a las demás clases que tendrían tal vez mayores caudales y por ello más interés en la defensa del Estado y de su libertad, formaban tres cuerpos separados e independientes y debían convenir los tres para el establecimiento de cualquier fuero...»;[24] quan permeté que en alguns càrrecs públics, com ara el de justícia, hi pogués figurar algun noble en la terna dels possibles elegits i que no necessàriament havia de sortir; quan féu donacions de pobles a la noblesa, amb llurs jurisdiccions, tot ordenant, però, que s’hi guardessin els furs i li fossin reservades les instàncies de recurs a les causes civils i criminals, de manera que sempre impedia, això sí, el mer imperi.

Per a Borrull, tot això no són greus concessions a l’aristocràcia, atesa la majoria del braç reial, i per això mateix no mancaren a l’esperit de la constitució de Jaume les Corts de 1329, en què hom va promulgar la jurisdicció alfonsina per la qual foren creats dos justícies –l’un d’ells noble–, hom obrí la porta del municipi valencià a dos jurats generosos, tot permetent a la noblesa fins i tot de formar al Consell general de la capital, i s’hi concedí la jurisdicció civil i part de la criminal a tot aquell –cavaller, eclesiàstic o plebeu– que patrocinés la fundació de pobles amb més de quinze famílies, mesura que degué fomentar la repoblació i el creixement productiu, i que hauria de ser imitada pels actuals legisladors.[25]

Per tot el que fins ara ha estat dit, no crec que calgui donar més referències de l’obra de Borrull, la qual es comenta ella sola, sobretot quan al darrer capítol conclou que els furs valencians són molt més escaients, per al govern del país i àdhuc de tot l’Estat, que no la Constitució de Baiona de 1808, publicada per Josep Bonaparte, o les anteriors constitucions de la República francesa des de 1791, la qual cosa no podria fer altrament, atesa la circumstancialitat de la invasió i la guerra de la Independència. Però Borrull encara va més lluny i impugna en el moment en què escriu l’equilibri del vigent sistema constitucional anglès, el qual es manté no tant per les excel·lències intrínseques del moderat règim parlamentari que ha consagrat, com pel favorable conjunturalisme de trobar-se a la cúspide monàrquica un rei de saviesa i prudència tan excepcionals com Jordi III. En el cas de desaparèixer aquesta condició –argumenta Borrull–, ja es veurien els greus defectes de la Constitució anglesa.[26]

Mentrestant, els furs valencians han demostrat durant segles ser excepcionals; fins i tot quan la política autoritària dels Àustries marginà el país i el deixà abandonat davant l’agressió marítima de turcs i barbarescos, el regne, amb les seves Corts i encara millor la seva generalitat, va saber sobreviure a tots els avatars, incloses les nocives repercussions econòmiques de l’expulsió dels moriscos. I només per la força de les armes i amb raons, no fundades en dret, restà privat d’un bé preciós que ha de ser restaurat íntegrament, tal i com ben segur desitjaria el seu creador, el rei Jaume, la figura del qual es transfereix en el necessari precedent ideològic del veritable cap de files de Borrull, abans fins i tot del plet dinàstic dels darrers anys de Ferran VII: l’infant Carles Maria Isidre.[27]

[1] El títol exacte, tal i com segueix: Josep Villarroya, Apuntamientos para escribir la historia del derecho valenciano y verificar una perfecta traducción de los Fueros. Recogidos por D. Joseph Villarroya, del Consejo de S. M..., València, Joseph de orga, 1804.

[2] Pasqual Esclapés de guillo: Resumen historial de la fundación y antigüedad de la ciudad de Valencia de los Edetanos ó del Cid. Sus progresos, ampliación y fábricas insignes, con otras particularidades, València, 1805. (Vegeu en concret la «Carta a un amigo sobre varios puntos que no menciona Pascual Esclapés en su Resumen histórico de Valencia, ó son posteriores a su publicación», XXXI pàgines.)

[3] En gran part per la modèstia del mateix Teixidor, el qual sempre tingué horror «á que le metiessen en prensa». Citat per L. de ontalvilla al pròleg a les Antigüedades de Valencia de Teixidor, op. cit., p. VII.

[4] Juan Tornamira de Soto: Sumario de la vida y hechos del Rey Don Jayme primero de Aragón, llamado el Conquistador, València, 1806-1807, 2 vols. (Vegeu la dedicatòria de l’autor, de temps de Felip IV, en què Tornamira es considera francès-espanyol i parla del seu llinatge així com torna a insistir en el darrer tema a les pp. 2-3 del primer volum.)

[5] Jaume Villanueva escriví amb aquest títol deu volums, a Madrid els cinc primers (1803-1806), i la resta a València, 1821. (Una breu referència d’aquesta important obra a Just Pastor Fuster: Biblioteca Valenciana..., op. cit., vol. II, pp. 437-438.) Com és d’esperar, a l’obra de Villanueva es para també molta atenció a les esglésies valencianes, i d’aquesta manera –més o menys indirectament– Villanueva s’acosta en ocasions al nostre tema.