Kitabı oku: «Jaume I a través de la història»
JAUME I A TRAVÉS
DE LA HISTÒRIA
Ernest Belenguer
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente,
ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información,
en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, fotoquímico,
electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el permiso previo de la editorial.
© Ernest Belenguer Cebrià, 1984, 2008
Primera edició: Eliseu Climent, editor, 1984
Segona edició revisada: Publicacions de la Universitat de València, 2009
© De la present edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es
Disseny de la maqueta: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Jaume I, conquesta de Mallorca, 1285-1290.
© MNAC-Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2008 Fotògrafs: Calveras/Mérida/Sagristà
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Realització ePub: produccioneditorial.com
ISBN: 978-84-370-7359-0
A la memòria del meu pare, Vicent Belenguer Mateu,
que arribà a confiar en el meu treball més que el mateix autor.
ÍNDEX
PORTADA
PORTADA INTERIOR
CRÈDITS
DEDICATÒRIA
PRESENTACIÓ A LA SEGONA EDICIÓ
INTRODUCCIÓ
PRIMERA PART VALÈNCIA I LA SEVA HISTÒRIA: LA CONQUESTA EN LA HISTÒRIA. REFLEXIONS PRÈVIES
I. LA CONQUESTA, UNA CONJUNTURA AMB REPERCUSSIONS HISTÒRIQUES
DOS PROCESSOS CONQUERIDORS AMB CERTES DIFERÈNCIES: MALLORCA I VALÈNCIA
EL MALESTAR ARAGONÈS DEL SEGLE XIII DAVANT LA FRUSTRACIÓ DE LES SEVES EXPECTATIVES VALENCIANES
EL PUNT D’EQUILIBRI DE MITJAN SEGLE XIV
L’AFIRMACIÓ DEL PARTICULARISME VALENCIÀ DEL SEGLE XV
L’OFENSIVA DE L’AUTORITARISME MONÀRQUIC I LA IMPOSSIBLE POLÍTICA D’UNITAT SOTA ELS ÀUSTRIES
ELS SEGLES DE LA CENTRALITZACIÓ DE L’ESTAT: ELS COSTOSÍSSIMS ESFORÇOS PER LA RECUPERACIÓ HISTÒRICA VALENCIANA
SEGONA PART VALÈNCIA I LA SEVA HISTÒRIA: LA HISTÒRIA EN LA CONQUESTA JAUMINA
JAUME I, UN REI PER A LA HISTÒRIA
II L’ÈPOCA FORAL I JAUME I
JAUME I A LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
JAUME I I EL PARTICULARISME VALENCIÀ: DEL RECORD HISTÒRIC A L’OBLIT HISTORIOGRÀFIC
LA IRRUPCIÓ DE LA HISTÒRIA ERUDITA: JAUME I I ELS CRONISTES VALENCIANS
JAUME I I ELS ANYS DE LA DECADÈNCIA HISTORIOGRÀFICA
III. LA FRUSTRACIÓ D’UNA ESPERANÇA: JAUME I EN EL CRITICISME HISTÒRIC
PANORÀMICA REAL DE LA HISTORIOGRAFIA DEL SEGLE XVIII
EL REMOT PRECEDENT DE LA COMPILACIÓ ECONÒMICA: VICENT BRANCHAT
RESPOSTES A UNA INCÒGNITA: EL FRACÀS DEL MÓN MEDIEVAL EN LA MODERNITAT IL·LUSTRADA
UNA APROXIMACIÓ ERRÒNIA A JAUME I: EL LIBRE DELS FEYTS I JOSEP VILLARROYA
IV. JAUME I EN EL ROMANTICISME VUITCENTISTA: EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE
L’EPIGONISME INICIAL DE COMENÇAMENT DEL VUIT-CENTS
UNA NOVA I POLÍCROMA INTERPRETACIÓ DEL REI CONQUERIDOR: JAUME I I ELS FURS DE VALÈNCIA
V. JAUME I EN EL ROMANTICISME VUITCENTISTA: CAP A MITJAN CENTÚRIA
LA PRIMACIA DE LA PRAXI POLÍTICA EN EL PLET ABSOLUTISTALIBERAL: L’ESCASA ATENCIÓ PER JAUME I
EL TRIOMF DEL LIBERALISME I EL RETORN A LA TRADICIÓ CRONISTA AL PAÍS VALENCIÀ: VICENT BOIX
VI. JAUME I EN EL ROMANTICISME VUITCENTISTA: ELS DARRERS ANYS DEL SEGLE
VI. LA RENAIXENÇA VALENCIANA I JAUME I: DE TEMA POÈTIC A TRACTAMENT HISTORIOGRÀFIC
EL RETORN DEL GÈNERE BIOGRÀFIC: CHARLES DE TOURTOULON
UN CONTINUADOR: JOAN BAPTISTA PERALES
L’ÚLTIM DELS CRONISTES: TEODOR LLORENTE
DE LA RENAIXENÇA A L’INICI DEL POSITIVISME HISTÒRIC: ROC CHABÀS
VII. EL NOSTRE SEGLE: LA DISPERSIÓ ANALÍTICA DELS ESTUDIS JAUMINS. ELS PRIMERS ANYS
L’INCIPIENT TRIOMF DE LA INVESTIGACIÓ HISTÒRICA: EL PRIMER CONGRÉS D’HISTÒRIA DE LA CORONA D’ARAGÓ
UNA DARRERA TEMPTATIVA DE COMPILACIÓ: MARTÍNEZ ALOY I LA GEOGRAFÍA GENERAL DEL REINO DE VALENCIA
VIII. EL NOSTRE SEGLE: LA DISPERSIÓ ANALÍTICA DELS ESTUDIS JAUMINS. PANORAMA BIBLIOGRÀFIC
COL·LECCIONS DOCUMENTALS I EDICIONS DE LA CRÒNICA
ELS POLIFACÈTICS ASPECTES DE LA CONQUESTA
REPERCUSSIONS SOCIOECONÒMIQUES DE LA CONQUESTA: REPOBLAMENT, REPARTIMENT I MINORIES CONFESSIONALS
REPERCUSSIONS JURÍDICO-ECLESIÀSTIQUES DE LA CONQUESTA: DE LA INSTAURACIÓ DE L’ESGLÉSIA CRISTIANA A LA PROMULGACIÓ DELS FURS DEL NOU REGNE
UNS ALTRES ASPECTES HISTORIOGRÀFICAMENT MENYS TRACTATS
REFLEXIONS SOBRE EL BALANÇ PRESENTAT
IX. EL NOSTRE SEGLE: LA DISPERSIÓ ANALÍTICA DELS ESTUDIS JAUMINS. HISTÒRIA I POLÍTICA
JAUME I ALS DELIBERATS ANACRONISMES AVANT LA LETTRE DE LES NOSTRES CONJECTURES PASSIONALS
EPÍLEG
TERCERA PART LA CONQUESTA DE VALÈNCIA PER JAUME
X. ELS PRECEDENTS DE LA CONQUESTA
L’INICIAL PREDOMINI MILITAR D’ARAGÓ COM A REGNE I COM A CONFEDERACIÓ
LA NECESSÀRIA MATISACIÓ DE L’EXPANSIÓ ARAGONESA: PRESÈNCIA SIMULTÀNIA DE CATALUNYA EN TERRES VALENCIANES
LA PRIMACIA DE CATALUNYA SOBRE ARAGÓ EN LES RELACIONS MONETÀRIES AMB ELS MUSULMANS VALENCIANS
XI. LA CONQUESTA DEL PAÍS VALENCIÀ I LA SEVA CONVERSIÓ EN REGNE
PRIMERA FASE: INICI I CULMINACIÓ DE LA CONQUESTA AL NORD. DE MORELLA A BORRIANA
SEGONA FASE: LA INCORPORACIÓ DE LA PLANA CENTRAL VALENCIANA I LA CONQUESTA DE LA CAPITAL
TERCERA FASE: LA CONQUESTA AL SUD DEL XÚQUER. ELS LÍMITS DEL NOU REGNE: ALMIRRA
XII. ELS PROBLEMES AL VOLTANT DE LA CONQUESTA. L’ESTAT DE LA QÜESTIÓ
ELS TÍMIDS DESACORDS HISTORIOGRÀFICS: L’EMPRESA DE PENÍSCOLA I LES OCUPACIONS DE BEGÍS I XELVA
LA POLÉMICA HISTORIOGRÀFICA PER LA PRESA DE MORELLA I LA CONFERÈNCIA D’ALCANYÍS: VALORACIONS CRONOLÒGIQUES I DISCREPÀNCIES INTERPRETATIVES
LES ESPECULACIONS DE LA CONCRETA PRESÈNCIA NUMÈRICA DE NOBLES ARAGONESOS I CATALANS A LA CONQUESTA
ARGUMENTS DESQUALIFICADORS DE LA CONSTANT PERMANÈNCIA DE CATALUNYA EN EL PROCÉS DE CONQUESTA
FRAGILITAT DELS ARGUMENTS EXPOSATS: LA REALITAT DE L’EMPRESA COMUNA D’ARAGÓ I DE CATALUNYA
LA REVISIÓ DE LA LOCALITZACIÓ DE LA BATALLA DEL PUIG
APÈNDIXS
I
II
III
IV
EPÍLEG A LA SEGONA EDICIÓ
ÍNDEX TEMÀTIC
ÍNDEX TOPONÍMIC
ÍNDEX ONOMÀSTIC
PRESENTACIÓ A LA SEGONA EDICIÓ
En el número 60 (2008) de la revista Afers s’acaba de publicar un dossier sobre la Catalunya del segle XVI. La coordinació d’aquest recull d’articles va anar al meu càrrec i vaig començar el meu escrit de presentació citant la conegudíssima frase atribuïda al filòsof alemany Goethe: «cada generació ha d’escriure la seva història». He de confessar que sempre m’ha atret aquesta expressió potser per la influència del meu mestre Joan Reglà que solia repetir-la. Al cap i a la fi amb ella es volia subratllar, dins d’uns límits és clar, el relativisme de les idees absolutes i dominants de qualsevol pensament que volgués perpeturar-se en el poder amb un cert aire de feixisme. Calia, contràriament, manifestar la necessària evolució del pensament, que s’entenia progressista i de perspectives més innovadores, malgrat que aquest pogués cometre certs errors, com tot el que prové del ser humà.
Però els perills que podia portar l’excés de relativisme tampoc no són admissibles en qualsevol pensament que ha de saber mirar amb bons ulls el passat que l’ha portat fins al seu present i que l’enviarà més enllà, cap a un futur en part desconegut i, per suposat, no controlat. Què difícil és mantenir un equilibri enmig dels nyics i nyacs entre passat, present i, fins i tot, un possible futur que vol endevinar-se! Personalment en aquella presentació vaig defensar l’avenç de la investigació i l’evolució històrica. Faltaria més! Però vaig posar unes condicions per a caminar sobre segur. Creia –i crec– que les noves generacions han de fer-se amb el poder –és la seva obligació–, però han de respectar els temps passats i investigar-los des de nous aspectes. I sobretot no han d’aprofitar-se egoistament d’allò que ja s’havia dit abans. Tampoc han de deixar de citar aportacions investigadores –arXIVístiques incloses– que ja varen fer-se anteriorment i que es pensa que ja ningú recordarà. En tot cas, això s’ho creu tot aquell mediocre i oportunista historiador que sempre existeix. Perquè molt sovint altres varen començar a caminar abans que ell i aquest no se n’adona que serà denunciat finalment.
Si passo de l’alemany goethe al castellà Antonio Machado, potser que tanqui el cercle començat amb aquestes línies. Perquè sempre hi ha camins traçats i els nous rodamons investigadors no deuen abusar dels historiadors que els precedeixen sense esmentar-los com cal, sense respectar la base anterior –més o menys sòlida– que llença als darrers a noves visions en el sentit òptim de la paraula. Perquè, en el sentit pèssim, funambulistes de la paraula s’abonen al plagi dissimulant-lo de vegades, citant l’autor trepitjat en algunes ocasions i en altres citant com a propis materials d’arxius ja investigats i que no els pertanyen. El temps posa tothom en el seu lloc i la mala feina feta per aquests ambiciosos rodamons es veurà a la fi.
El que dic ha passat, passa i passarà en el dissortat i holywoodenc món universitari en el qual vivim. Quan canviaria més d’un batibull si aquests oportunistes –que es mostren fins i tot com manses ovelles quan són llops– pensessin per un moment que ells també moriran i que els seus treballs –per dir-ho d’alguna manera– poden ser víctimes de semblants actuacions en el futur!
Per tot això vull agrair que una editorial de la categoria de les Publicacions de la Universitat de València m’hagi suggerit reeditar el meu llibre de 1984 Jaume I a través de la història. Antoni Furió va insistir en aquesta qüestió i el llibre es recupera així vint-i-cinc anys després de ser publicat. Ara bé, com l’autor encara viu, he mantingut el text original però he afegit tot un estudi posterior en aquesta edició. Així podrà veure’s, sobretot a València, quins fruïts ha donat l’evolució de la història medieval del segle XIII, que no són pocs. Per tot això recomano al lector que es miri aquest llibre amb tot l’afecte. Podrà contemplar les diverses generacions d’historiadors que al llarg dels segles varen qualificar a Jaume I de distintes maneres segons el pensament que imperava en els diferents temps dels cronistes esmentats. I podrà adonar-se’n de l’increment d’estudis –valencians sobretotque ha aportat la investigació jaumina en els darrers trenta anys.
Abans d’acabar aquesta nota vull agrair molt el suggeriment que se m’ha fet perquè així puc protegir el meu Jaume I a través de la història. De fet aquest llibre és un cas gairebé excepcional. Diria que és tota una referència històrica que –valgui l’expressió– no ha creat escola ni en el món català, ni en el mallorquí, per no dir l’aragonès sempre més allunyat de Jaume I. Penso que si aquest model valencià s’hagués aplicat a cronistes i historiadors catalans i mallorquins, el resultat no hagués estat molt diferent malgrat les matisacions que ben segur s’haguessin fet al llegir les visions d’aquests.
Dit tot això, crec que el lector ha de començar a endinsar-se en aquest llibre sobre Jaume I, i al final podrà veure els avenços que hi ha hagut en la historiografia sobre l’època del Conqueridor.
INTRODUCCIÓ
Crec que el lector que pensa arribar fins a la fi del llibre amb què ara s’enfronta es mereix, si mes no, un petit aclariment del perquè d’aquesta obra, ja que els estímuls per a la realització d’un estudi poden ser molt diversos i de vegades no necessàriament responen a una planificació deliberada. Pot ser que mecanismes una mica fortuïts hagen catalitzat aquesta vegada el meu treball.
Tenia escrita de prou temps enrere la síntesi de la Conquesta de Jaume I i vaig pensar de publicar-la inicialment a manera d’article per a la revista L’Espill. El seu editor, Eliseu Climent, que tingué una conversa amb mi en aquest sentit, em féu llavors una contraoferta més temptadora: l’estudi –pensava ell– podia unir-se, com un número independent més, als petits treballs de la seva nova col·lecció «Quaderns 3 i 4», de creació recent. Hi accedí encantat, però li vaig indicar la necessitat que la dita síntesi fos precedida d’un curt pròleg, que faria jo mateix, per tal d’aconseguir una clara finalitat: no introduir tot d’un cop i bruscament el lector en el centre del tema de la Conquesta, sinó conduirlo envers aquella a través d’unes reflexions prèvies, evidentment molt breus, sobre la historiografia multisecular que grosso modo ha tractat d’aquesta qüestió, amb la condició de poder comparar-la amb la problemàtica dels nostres historiadors d’avui.
No podia ni sospitar, en aquella amena xerrada, que el meu curt pròleg havia d’ultrapassar les tres-centes pàgines mecanografiades amb més de cinccentes denses notes a peu de pàgina. Això s’esdevé de vegades quan l’historiador, que ha intuït un nou camí, a les primeres esbrollades historiogràfiques veu acomplerta amb escreix la seva idea inicial, la qual cosa l’obliga a un replantejament del projecte, i aquest projecte ateny així una envergadura insospitada. En aquesta ocasió em tocà a mi de carregar amb l’esforç, però també amb la il·lusió, d’una cosa nova que no m’havia plantejat al principi amb rigorosa precisió. Per aquest motiu, al poc temps, en una nova entrevista amb Eliseu Climent, les idees començaren a prendre un altre to. Havia d’abandonar, amb el seu beneplàcit d’editor, la publicació del meu petit treball a la col·lecció «Quaderns 3 i 4», i substituir-la per una obra molt més ambiciosa, la que el lector té entre les mans.
Així, tot mantenint l’oferta inicial de la síntesi de la conquesta –la qual queda reduïda ara a la part tercera–, aquell pròleg és en realitat la base d’aquest llibre: la història de la historiografia sobre la Conquesta de Jaume I, que he intentat fer el més exhaustiva possible, tot sabent de bestreta que aquest concepte és gairebé impossible d’aconseguir totalment, alhora que he tractat, amb tots els mitjans de què disposava, que el treball no fos una mera ostentació bibliogràfica, tan erudita com estèril, sinó que tingués un contingut més ampli a través del qual anar analitzant les molt diverses facetes que al llarg dels segles es van acumular sobre el nostre Conqueridor i sobre la seva època, fita sempre indiscutida en tota la nostra història. Perquè hi ha una cosa que és ben comuna entre els historiadors valencians de tots els temps, independentment del color de les ideologies: l’amor per Jaume I, considerat sempre com el punt de partença en el procés d’integració de València a l’Europa occidental. Ningú, en cap moment, no ha fet gala d’atacar el rei Conqueridor i fins i tot les indubtables defallences, que a nivell de l’estreta moral cristiana dels cronistes eclesiàstics podien ser clars pal·liatius en el procés d’exalçament del rei, foren assuavides, quan no desvirtuades o àdhuc omeses, en les narracions que aquells li dedicaven.
Allò que sí que s’ha esdevingut és una cosa que la lògica històrica podia preveure, però que ara queda corroborada amb tota la profusió de detalls que podem exigir als nostres dies. Em referesc concretament al fet que els historiadors del passat, de qualsevol ubicació cronològica, més que no acostar-se al rei Conqueridor i intentar de penetrar en la realitat del seu temps, han acostat el rei Conqueridor a les pròpies vivències des de les quals pretenien d’historiar-lo. Si alguna cosa pot denunciar aquest llibre és l’evident subjectivisme que trobem en qualsevol treball que en el passat intentà d’aproximar-se a Jaume I.
El rei serà sempre un gran i bon rei, però successivament el veurem com el pare de la gloriosa dinastia que dugué a altures inimaginables la grandesa de la Corona d’Aragó i, més clarament, de Catalunya –cas de Muntaner–, com el predicador cristià de l’«erasmista» Beuter, el croat religiós davant la morisma infidel del contrareformista Escolano, el dèspota il·lustrat de Vicent Branchart, el foralista encés de Bartomeu Ribelles i de Borrull i Vilanova (per bé que tant l’un com l’altre canvien un poc els conceptes), el prototip de l’heroi predecessor del liberalisme individualista de Vicent Boix, o l’alternativa valenciana –per haver constituït un nou regne i haver-lo dotat d’importants furs– davant la pressió castellana, simbolitzada historiogràficament pel Cid, segons l’arquetip traçat per la finisecular Renaixença vuitcentista. Després, si el nostre segle, gràcies a la rigorosa crítica històrica que apunta des de Chabàs, ha aconseguit amb abundància de documents un millor coneixement de l’època del monarca, també el més gran apassionament polític que sembla acompanyar-lo ha polititzat tan marcadament la figura del sobirà que aquest val tant per a la causa de la dictadura de Primo de Rivera com per a la de la república demoliberal, el nacionalisme radical, el federalisme socialista de la contesa civil, o el franquisme integrista de la postguerra. Els darrers anys, fins i tot, el rei Jaume ha estat enlairat com a senyera enmig de les discussions pro i anti-catalanistes que s’abaten sobre la nostra terra.
Per dir-ho en poques paraules, rara és l’ocasió en què una tal figura com la del nostre gran monarca no hagi commogut els historiadors i àdhuc els polítics, i això és una prova de la transcendentalitat d’uns fets que es van esdevenir en el passat, però que d’alguna manera continuen projectant-se en cada present. Fins i tot quan el monarca sembla més absent de l’interès de la historiografia valenciana –potser als segles XV i XVIII– la raó hi és també subjectiva i de conjuntura politicocultural. Així, el trastamarisme del Quatre-cents o la centralització il·lustrada del Set-cents expliquen la relativa poca atenció envers un rei bàsicament català i foralista.
El leit motiv del llibre ha estat ja traçat, però evidentment crec que hi ha encara més, molt més, que la sola figura del Conqueridor. En moltes ocasions pense que el rei Jaume ha estat gairebé un pretext per a fer-hi un repàs i profunditzar en la història de la nostra historiografia, sobretot a partir dels segles més recents, la descripció dels quals ha anat copsant cada vegada més àmplies dimensions.
I ací vull fer un darrer advertiment. En alguns passatges del llibre hem vessat conceptes sobre Maians i la historiografia del segle XVIII, o sobre Vicent Boix, ja en el XIX, que el lector no avisat pot interpretar malament. Tot i poder pecar de reiteratiu respecte d’afirmacions que més tard faig també, vull assenyalar que mai no hi ha hagut la més petita animositat de la meva part envers allò que signifiquen aquestes grans figures valencianes i els seus actuals valedors. Però una anàlisi, crec que rigorosa, d’aquests temes m’obliga a ser bel·ligerant amb certes idees que considero desencertades. En el cas de Maians, veig força difícil la manera com pot defensar-se simultàniament el fet que el polígraf d’oliva sigui el precursor més clar de la Il·lustració espanyola i alhora el més ferm defensor d’un pre-renaixement de la cultura i de la llengua catalanovalencianes, tal i com pretén Antoni Mestre. Boix és molt menys problemàtic per tal com, sense negar-li l’apassionat esperit valencià, gairebé tothom reconeix avui les seves grans deficiències a l’hora de fer història. En qualsevol dels casos, allò que no s’ha de fer és confondre les simpaties polítiques que una persona pot incitar amb la seva producció historiogràfica. Tota una altra cosa és sens dubte l’actitud que, des d’un principi, aquest llibre adopta respecte de l’obra d’Antonio Ubieto. La seva manifesta parcialitat no s’amaga darrere la denúncia que ell fa d’unes altres parcialitats. En aquest sentit, l’estudi històric s’enrareix, víctima de la passió, i el veritable historiador té l’obligació de denunciar aquestes manipulacions.
Sol ser normal, en fi, quasi com a referència obligada per tal de posar punt final a la introducció, agrair l’ajuda, consells o ànims que a l’autor han pogut prestar els seus amics i col·legues més propers. El capítol d’agraïments pot ser més o menys cert, o més o menys «polític». Però en el meu cas és totalment sincer. Vull expressament al·ludir-hi l’alè i la simpatia que en tot moment he rebut d’Agustín Rubio Vela, Pedro López Elum i Mateu Rodrigo Lizondo. Especialistes tots tres en temes d’història medieval valenciana, foren, sobretot els dos darrers, vinculats al Departament d’Història Medieval de València, els qui –juntament amb uns altres companys– denunciaren públicament per primera vegada els errors en què Antonio Ubieto havia incorregut amb ocasió del seu llibre Orígenes del Reino de Valencia.[1] Més tard, ja com a recensió en revista especialitzada,[2] van insistir de bell nou en aquest tema demostrant que no tot el Departament seguia, unitari i cec, les precipitades conclusions del seu director.
Amb aquella actitud afrontaren crítiques de tota mena, sense reparar, els qui les feren, en la profunda fidelitat a la història i a València de què ells feien gala i que els dugué, després de distintes converses amb l’autor dels Orígenes del Reino de Valencia, a una presa de posició nítida davant aquell qui, al llindar del seu llibre ja citat, havia realitzat una desqualificació global de tota la historiografia valenciana multisecular, sense reconèixer-hi mèrits ni avaluar-ne aportacions –per poques que fossin–, seguida pel sistemàtic atac al Rei Conqueridor, com la sola excepció de tota una historiografia valenciana –o feta a València– que sempre respectà el nostre rei. Així, en el fons, Ubieto actuà sempre molt més d’acord amb la tradició històrica aragonesa (de la procedència i escola de la qual no hi ha dubte) que no en la línia del pensament valencià.
Però vull sobretot remarcar, per a acabar, l’especial ajuda que sempre em dispensà Mateu Rodrigo, el qual he molestat en moltíssimes ocasions. La meva no residència habitual a València, per circumstàncies de destinació professional, i, doncs, el meu allunyament de les biblioteques valencianes, han suposat moltes vegades que no tingués a mà una dada, una referència que necessitava. Sempre estava tranquil, ja que sabia que la consulta telefònica em trauria el problema de damunt. Mateu Rodrigo ha tingut amb mi la dedicació que només trobem en un amic lleial i en un company que prescindeix d’estèrils competències professionals, per tal de donar, amb el seu coneixement, un suggeriment, un detall, una discrepància –si calia– a l’autor d’aquest llibre. Les gràcies més efusives li siguin donades al medievalista valencià que és Rodrigo Lizondo.
Ciutat de Mallorca, març de 1982[3]
[1] M. C. Barceló, C. Bixquert, M. Càrcel, J. Hinojosa, P. López Elum, R. Muñoz i M. Rodrigo Lizondo: «Del dicho al hecho. En torno a los Orígenes del Reino de Valencia», Levante, del 28-IX-1977 al 4-X-1977.
[2] M. C. Barceló, P. López Elum i M. Rodrigo Lizondo: «Recensión de los Orígenes del reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista», Hispania, núm. 144 (1980), pp. 204-208.
[3] El temps transcorregut entre l’enllestiment d’aquesta obra i la seva impressió ha suposat que algun títol molt recent no ha estat incorporat al llibre. En honor de la veritat, són molt pocs aquests casos. Amb tot, podem recordar els petits articles de Ramon Ferrer Navarro: «La Repoblación de una comarca alicantina: La serranía de Alcoy»; i «Repoblación de tierras alicantinas por Jaime I», l’un i l’altre a Anales de la Universidad de Alicante, núm. 1 (1982), pp. 9-27, i núm. 2 (1983), pp. 33-48. o el fet de la traducció del llibre de Robert I. Burns: The Crusader Kingdom of Valencia. Reconstruction on a Thirteenth-century frontier, Cambridge, Massachusetts Harvard University Press, 1967, amb el títol: El Reino de Valencia en el siglo XIII. Iglesia y Sociedad, València, Del Cenia al Segura, 1982, 2 vols.
