Kitabı oku: «Ausias Marc», sayfa 2
Tot i que l’adobament com a cavaller li arriba a l’edat provecta de seixanta anys, l’important en aquestes alçades de la vida és la transmissió hereditària de la nova condició. El Cerimoniós, per descomptat, premia fidelitats: el suport que Jaume Marc I havia mostrat durant la guerra de la Unió de 1348 i la tramesa dels seus dos fills, Jaume i Pere, per ajudar-lo en la guerra contra Castella: «Vós havets bons fills, e han-nos servit en aquests afers que havem ab lo rei de Castella. E com nós siam certs que a ells plauria pujar en estament d’honor de cavailleria, mas volrien hi muntar per lo grau vostre, ço és, que vós la preséssets primer. E, jassia que vós siats honrat ciutadà e hajats honrada heretat, encara és molt pus honrat orde de cavailleria. E com vós aquest orde puscats sostenir e mantenir per l’heretat que havets del castell d’Alaprunyà, emperamor de ço, e per amor de vós e de vostres fills qui açò mereixets, nós vos pregam que vullats prendre cavailleria nostra, com d’açò nos farets plaer».
Ni en una circumstància com aquesta cal la precipitació. Més que mai cal aferrar-se a la mesura, a la cautela, a unes regles corteses que podrien ser espatlades per la grolleria d’un sí fatxenda i àvid de títols. En canvi, Jaume Marc, després d’agrair-li el guardó del qual es considera indigne, li respon que abans vol demanar el parer de la reina i de l’infant Pere, i, una vegada rebut el consell d’ambdós, li donarà la resposta definitiva. El cerimonial cavalleresc no vol presses. Pere de Ribagorça, amb l’hàbit de franciscà, deslliurat del senyoriu de Gandia, Dénia i Ribagorça, que ha traspassat al seu fill Alfons, no troba cap impediment per rebutjar la gràcia i el honor que el rei vol fer a la «casa» dels Marc; la reina fins es compromet a pagar-li els vestits que lluirà per a l’acte.
La investidura té lloc al monestir de Pedralbes el 7 de desembre de 1360, davant els llinatges més il·lustres del país, i d’altres dignes famílies «així ciutadans com cavallers, com altres persones... e moltes altres dones, així mullers de ciutadans com de cavaillers». De seguida que Jaume Marc és adobat cavaller, no sense haver expressat de nou el seu agraïment, Pere el Cerimoniós pren la paraula i clou així l’acte solemne: «Mossèn en Jacme, los nostres predecessors donaren als vostres lo bé e el profit, e nós vos havem donada l’honor, per què, si a Déu plau, nós vos farem bé e gràcia e mercè en son cas e lloc».
El somni del ciutadà, cenyir l’espasa del cavaller, viure de les rendes sense necessitat d’embrutar-se les mans i ser convocat, quantes vegades siguen necessàries, per servir el rei amb el consell o les armes, s’ha fet realitat.
Dos cavallers, dos poetes: Jaume i Pere Marc
llinatge val aitant com és honrat
En l’ascensió fulgurant dels Marc s’han conjuminat les ambicions, la perspicàcia i les aptituds de Pere l’Antic a saber moure’s en les aigües sempre agitades de la cort, amb les energies col·lectives de la societat sencera. El creixement arrossega tots els estaments, al llarg dels primers cinquanta anys del segle XIV, en un clima d’eufòria industrial, mercantil, agrari i constructiu que ja no es repetirà mai més, almenys amb la contundència i la generalització que abracen tots els territoris de la Corona. En aquesta efervescència de llarg abast els Marc salten de l’anonimat fins als nivells més alts de l’escenari social. Una autèntica gesta domèstica. Tanmateix, els temps alegres es vinclen cap a la meitat de la centúria, precedits per puntuals però colpidores fams i caresties. L’anunci esfereïdor de la mutació ve de la mà de la pesta negra, que el 1348 devasta camps i ciutats. El pitjor de tot és que la «glànola», com l’anomenen els contemporanis, fa la impressió d’haver-se convertir en un mal endèmic, de manera que cíclicament ressorgeix i arremet contra poblacions debilitades per dietes irrisòries i escasses. La guerra amb Castella s’afegeix a les desgràcies i, precisament, els efectes desastrosos de les operacions bèl·liques se senten amb dramatisme al País Valencià, sobretot a les comarques al sud del Xúquer, on els Marc valencians han d’arrelar. Les tropes de Pedro el Cruel devasten la Safor, encerclen la vila de Gandia, l’arxiu del qual crema durant el setge, n’hi ha alqueries que es despoblen, els moros trenquen els pactes de vassallatge que els lliga als senyors, els conreus retrocedeixen, els preus i els salaris es disparen. La represa s’allarga durant l’últim terç del segle. El país és jove encara i conserva forces per resistir les adversitats. Però la vida s’ha fet més dura.
La distància entre Barcelona i València és un entrebanc per a la gestió eficaç del senyoriu. Jaume Marc se’n fa cabal així que concentra en les seues mans totes les propietats catalanes i valencianes. Massa diners s’escolen entre les mans dels notaris, procuradors, advocats i col·lectors de les rendes. Fer pagar puntualment el pagès, el llogater, l’arrendatari o el parcer, com també evitar els fraus enginyosos que s’empesquen els uns i els altres, suposa sempre despeses i esforços supletoris de supervisió. Els temps adversos exigeixen una administració rigorosa, controls de les despeses, més severs atesa la progenitura prolífica que sorolla per casa: cinc fills i set filles ha dut al món amb les seues dues esposes Constança Messeguer i Bartomeua. Conscient dels problemes que genera el manteniment d’una administració unitària, Jaume Marc I preveu el mateix repartiment efectuat anys abans pel seu progenitor, Pere l’Antic, mitjançant l’adjudicació de béns i obligacions a cada un dels seus fills: Jaume, el major, hereta les possessions centrals; Pere, que naix cap a 1336 o 1337, accedeix als dominis valencians, mentre que a Berenguer li reserva la carrera eclesiàstica, i així arribarà a ser mestre de Montesa. Abans, l’etapa d’aprenentatge dels dos primers corre paral·lela durant bona part de la joventut, quan s’adscriuen a les companyies de cavallers que combaten la invasió castellana, una experiència punyent i emotiva que ambdós abocaran en les seues respectives obres poètiques.
A pesar que els codis del llinatge perduren, la mort del pare, els matrimonis respectius, les responsabilitats cíviques i els càrrecs polítics són circumstàncies que individualitzen el destí de cada una de les branques de la família. Jaume Marc II ha de plantar cara ben prompte als primer símptomes del malestar agrari que va covant i que un segle més tard, el 1462, esclatarà en forma d’aixecament dels remences. La fidelitat a la corona no varia ni una polzada, com ho palesen els càrrecs d’uixer d’armes, conseller i diputat, des d’on procura, com a cap dels Marc, favors i suports per als altres germans col·locats pel pare fora de l’òrbita pairal: Francesc, el llicenciat en decrets i degà de la seu de València, Lleó, el mercader, i Arnau, el qual sembla que segueix les passes del seu germà Pere i s’instal·la a la vila de Gandia. Al senyor d’Eramprunyà l’aureola, a més, el conreu de les lletres, com ho palesa la creació el 1393 junt amb Lluís d’Averçó del consistori poètic de Barcelona per encàrrec del mateix rei Joan I.
Pere Marc, el pare d’Ausias, efectua el seu particular ascens a l’ombra protectora d’Alfons d’Aragó, més conegut com Alfons el Vell, nét de Jaume II i fill de l’infant Pere de Ribagorça, a qui tan fidelment havia servit el seu pare Jaume Marc I. Alfons és potser l’home més poderós de la Corona d’Aragó i dels més rics després del rei, com revelen els títols que arriba a retenir en les seues mans: senyor de Gandia, comte de Dénia i de Ribagorça, marquès de Villena i, des de 1399, duc de Gandia. De fet, la sort de Pere, pràcticament des de l’adolescència, s’identifica amb la del seu senyor, tres o quatre anys major que ell. Enrolat en la seua host, tots dos cauen presoners dels castellans a la batalla de Nájera el 3 d’abril de 1367. Pere Marc –Pericó, mentre és jove– es paga dels seus diners el rescat, recorrent fins i tot a un préstec, amb l’únic objectiu de negociar i aconseguir l’alliberament del seu senyor i companyó d’armes. L’acord inclou, fins a la satisfacció de la suma fabulosa pactada –150.000 dobles castellanes, uns 2.250.000 sous–, el lliurament dels dos fills d’Alfons el Vell com a hostatges: Alfons, el primogènit, als anglesos, i Pere al comte de Foix. Per dur a bon port el pacte, Pericó, que ha entrat al servei d’Alfons el Vell, posa a prova tots els seus dots de diplomàtic, cosa que l’obliga en un parell d’ocasions a viatjar a Anglaterra, i així inaugura l’itinerari que almenys havia de fressar un altre insigne paisà seu vinculat per aliança a la família: Joanot Martorell.
Tot i la vida consagrada al servei de la casa ducal, Pere Marc no oblida mai els seus propis interessos i els del llinatge. Instal·lat a la vila de Gandia, Pere recull l’herència valenciana i la millora el 20 d’agost de 1376 amb l’adquisició, per 90.000 sous, de Beniarjó, que comprèn les alqueries de Pardines i Vernissa, l’heretat de l’Alfàs i les jovades de Na Maria, i, més tard, amb la compra del lloc del Verger, a la Marina Alta. Els contactes amb la parentela de Catalunya deu renovar-los periòdicament, ara amb els viatges i adés amb una segura correspondència que s’ha perdut. Al palau de Gandia acull temporalment la seua germana Violant, viuda de Bonafont de Vallbrera, a la qual representa el maig de 1389 com a procurador en la venda d’una casa en la parròquia de Sant Nicolau de València.
De tota manera, la primera obligació d’un Marc és assegurar la descendència i no ho tindrà gens fàcil. De Constança, la primera esposa, li sobreviu només Joan, l’únic fill que sabem amb certesa que tingué d’ella, el qual entra de ben jove al servei de la cort senyorial, continuant la tradició iniciada pel seu pare. L’afecte que demostra Alfons el Vell al fill del seu procurador general és materialitza, el 30 d’agost de 1386, en el donatiu de cinc mil sous barcelonesos en ajuda per al seu matrimoni amb Violant de Vilarig, una de les famílies nobiliàries més llustroses de la vila, i sis anys després ostenta com a cavaller l’ofici de majordom del senyor de Gandia i comte de Dénia.
El buit provocat per la sobtada mort de Constança, cap a 1378, Pere l’omple sense tardança amb la signatura d’unes capitulacions matrimonials. La candidata escollida és Elionor, del llinatge dels Ripoll, senyors d’Alcàntera i protagonistes dels afers polítics de la capital, que hi ofereixen 40.000 sous de dot. Quan el notari en confegeix el corresponent document, el 2 de desembre de 1379, Pere passa de la quarantena, mentre que Elionor té menys de vint anys: «com la dita donzella na Leonor –resa un dels punts negociats en la carta dotal– sia menor de vint anys, major emperò de quinze, e per la dita menor edat no puixa fermar los presents capítols e pactes, emperò és convengut e concordat per les dites parts que∙l seu consentiment, e lloament e aprovament faça e preste». Així, doncs, més que en el dot, Pere ha posat els ulls en una donzella jove, a qui dobla en edat, amb la confiança de ràpides maternitats. Però els embarassos o bé es compliquen amb el naixement d’una nena sordamuda, Peirona, o s’atarden en excés. Jaume ha nascut a la darreria de 1395, perquè Joan, el primogènit, en confegir el seu testament el gener de 1396, que proporciona llum sobre la família, concedeix drets de successió, en efecte, «a Jacme Marc, frare meu, fill del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e l’honorable madona Leonor de Ripoll, en present muller sua, qui pocs dies ha és nat».
Si Joan Marc precedeix el seu pare en la disposició de les últimes voluntats és perquè aviat ha de posar-se en marxa cap a Jerusalem, amb el bastó de pelegrí. Cal, doncs, prendre totes les precaucions possibles i preparar el futur de les seues tres filles –Elionor, Violant i Aldonça–, del pòstum que porta al seu ventre madona Violant de Vilarig i, sobretot, del primogènit Pere el Jove. La mort havia dallat massa membres de la família i podia tornar a colpejar els plançons més joves. La intuïció de Joan no és gratuïta. En primer lloc, perquè el silenci posterior entorn del seu germanastre Jaume autoritza a pensar en una mort prematura; segonament, perquè el «prenys», anomenat Jofre, no superarà els primers mesos de vida, en tant com el 31 de juliol de 1396 el rector de l’església de Gandia rep de mans de la mare el cos del nadó in comandam ad sepeliendum de presenti in ecclesia dicte ville, fins que es decidirà el lloc definitiu de la sepultura, probablement al convent de Sant Jeroni de Cotalba, i, finalment, perquè Pere el Jove, el seu fill major, morirà en plena joventut sense deixar descendència.
A Joan l’agullona la incertesa de l’avenir familiar, a causa de les visites reiterades de la mort a la casa dels Marc. És ben probable que li haja demanat al seu pare un últim acte de responsabilitat com a cap de la branca valenciana: la concepció d’un altre brot per aferrar encara més el futur. És per això que Joan preveu una altra hipotètica successió en «lo primer fill mascle naixedor del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e de la dita honorable madona Leonor de Ripoll, muller sua». Aquell 31 de gener de 1396, mossèn Pere Marc fregava els seixanta anys. El nou engendrament en una edat tan avançada deriva d’una obligació més que d’un desig. Aquest projecte de futur és Ausias Marc.
Mentrestant, l’activitat pública de Pere Marc es multiplica en tots els fronts. Durant quaranta anys exerceix el càrrec de procurador general d’Alfons el Vell, una font d’ingressos regulars –entre mil i cinc mil sous anuals, segons els anys– i de remuneracions extraordinàries. Un càrrec d’aquesta envergadura vol dir administrar cabals importants, arrendar els drets del senyoriu, dirigir obres, arbitrar compromisos, obtenir paus de bàndols enfrontats, fer d’ambaixador i de conseller en assumptes públics i privats del duc. La capital del regne busca la seua mediació en qüestions que concerneixen els seus veïns o la ciutat. En les missives que li fan arribar els jurats, s’adrecen a ell com «molt honorable e molt expert cavaller». El seu prestigi depassa de lluny l’àmbit local i la seua veu és escoltada i respectada a València, en particular quan participa en les corts del regne.
Només la vellesa el doblega. El 31 de març de 1412, Alfons el Jove confegeix el primer balanç positiu del servidor lleial, en el moment de confirmar-li sobre el senyoriu de Beniarjó els mateixos drets i jurisdicció que li va atorgar el seu pare, al qual acabava de succeir al capdavant del ducat: «com vós, mossèn Pere Marc, nostre general procurador, hajats antigament servit al dit senyor duc, de gloriosa memòria nostre pare, seguint aquell en tots los estrenus e bel·licosos feits, e siats estat pres ab lo dit senyor per lo príncep de Gales, escampant de vostra sang e despenent de vostre patrimoni en vostra reemçó». L’any següent, la vespra de Reis, la decisió de plegar ja ha estat presa. No pot més i les poques energies que li resten cal aplicar-les «en lo servei de Déu e lleixar los treballs corporals». És així que compareix de nou davant d’Alfons el Jove, voltat d’un cercle íntim de cavallers «e altres en multitud copiosa», per renunciar a l’ofici de procurador general que ha ostentat «per quaranta anys e plus». El duc aprofita l’avinentesa solemne per lloar-lo públicament, i li reconeix com «nos havets recitat en generalitat los bons, lleials e memorables serveis per vós incessament en los dits temps feits al senyor infant en Pere, nostre avi, al dit senyor duc, nostre pare, de lloable memòria, e a nós». Alfons el Jove, per altra part, accepta la súplica que li fa el vell mossèn Marc, la de tenir «per bé recomanats vós, madona vostra muller, fills e béns vostres e llurs».
Si públicament el balanç de Pere Marc és impecable, des de la perspectiva domèstica el balanç es presenta més aviat agredolç. La filla havia nascut sordamuda; la vellesa li diu que no veurà ferse un home l’Ausias, el jove hereu, ni com atenyerà la cavalleria ni amb qui es casarà, però sobretot havia perdut el primogènit Joan. Un colp dur del qual probablement mai no es va refer.
El pelegrí de Jerusalem
son fill e nét són desig e esperança
El testament de Joan Marc apareix com un programa futur d’actuació familiar en previsió que l’empresa per a la qual es prepara, el pelegrinatge als Llocs Sants, se salde amb la seua pròpia mort. És una peça llarga, meticulosa, planificada fins a l’últim detall. Certament és un document de circumstàncies, determinat per un viatge de retorn insegur, però tot el que disposa Joan no obeeix a decisions espontànies, sinó que és fruit de serenes meditacions. Amb el futur no s’hi juga, i menys amb el futur de la família, entesa més que mai com un ens compacte i solidari, i on a cada un dels seus membres correspon llegats i deures, donacions i responsabilitats.
Si els camperols benestants i els artesans poden reservar-se fins a cent o més sous per a una bona fi, i els mercaders tres o quatre vegades més, Joan en consigna set mil, tot una mostra de poder i solvència, que seran administrats i distribuïts per Joan Roís de Corella, alcaid del castell de Gallinera, i Joan de Cabrera, marmessors i cosins seus. D’entrada, elegeix «la sepultura del meu cors en lo monestir de Sent Jerònim, construït o edificat en Cotalba, terme de Palma, ço és, dins l’eclèsia del dit monestir, dins la qual vull que el meu cors sia soterrat e lliurat a eclesiàstica sepultura».
En aquest moment que l’ànima ha de partir a la percaça de la glòria o de la condemna és quan més cal el suport mediador dels monjos, i per això demana «que quant lo meu cors deja ésser lliurat a eclesiàstica sepultura, sia vestit de l’hàbit dels frares del dit monestir de mossèn Sent Jerònim, en lo qual he singular devoció, suplicant e pregant tan afectuosament com pusc los prior, frares e convent del dit monestir que lo dit hàbit me vullen atorgar, e rebre mi en confrare llur e participant en misses, ofertes, oracions e altres sufragis e beneficis del convent dessús dit».
El primogènit de Pere Marc desitja anar-se’n desproveït de tot bé, com els pobres que tenen assegurada la glòria, i per darrers companyons els vol el dia del soterrar. El seu cos, doncs, serà «aportat al dit monestir de Sent Jerònim per hòmens pobres mendicants, ço és, almoines demanants per amor de Déu a les portes, e no per algunes altres persones», als quals els marmessors vestiran «de sengles gramalles e caperons de drap nou blau escur, de preu de sis a set sous l’alna», mesura equivalent a un metre aproximadament. «E, axí vestits ab les dites gramalles e caperons –continua dient–, sien tenguts portar lo meu cors al dit monestir de Sent Jerònim, e sien tenguts estar allí sobre o prop lo meu cors ab llurs gramalles e caperons vestits tro a tant lo meu cors sia soterrrat e lliurat e eclesiàstica sepultura».
Totes les accions que segueixen, ordenades des del testament del gener de 1396, cal entendre-les com un esforç per perdurar, per lluitar contra l’oblit d’un cavaller que, abans que res, pertany a un llinatge: els Marc. Els marmessors hauran d’elegir un lloc dins l’església per fer-hi «una honrada tomba, ab senyals daurats e d’altres colors de mes armes, ço és, de l’empresa del meu collar e de mon senyal propri de Marc, en la qual tomba los ossos del meu cors sien posats e meses». L’empresa és el símbol, que tradueix de forma sovint enigmàtica, un objectiu formidable que s’ha plantejat el cavaller, en aquest cas probablement l’arribada a la ciutat entre les ciutats santes de Jerusalem.
Perquè tothom sàpiga que allà descansa un home que ha consagrat la seua vida a les armes, al servei de Déu i del rei, mana també «comprar e posar damunt la dita tomba un escut e un penó cavallerescs, en los quals sien fets e posats los meus senyals de la dita mia empresa, del meu collar e de mon propri nom e senyal de Marc daurats e d’altres colors, e en lo dit penó sien fets los dits senyals de seda e el mig sien fets los senyals de la dita mia empresa e de Marc de fil d’aur». A més, els marmessors compraran «un drap d’aur bo e bell e que sia forrat e ab ses orles de zaitoní de seda negra, en les quals orles sien fets e posats dotze senyals en escuts feits a cairó», sis de l’empresa i sis de Marc, «lo qual drap d’aur sia posat damunt lo meu cors quant aquell serà portat al dit monestir» i que després passarà a ser propietat dels monjos. Suggestiu, si més no, resulta aquest «interès» pel propi cos davant de la mort –qüestió que poèticament havia d’obsessionar el seu germanastre Ausias–, ni que siga a frec d’aquest narcisisme d’embolcallar-lo amb un pannum que els pobres ni somiaven.
Les misses són la seguretat per a mossèn Marc que els homes de l’Església dirigiran la força de les seues pregàries per escurçar la seua estada al purgatori, allà on ha de rentar els pecats inevitables. Per a tal propòsit se’n celebraran al cap de vuit dies de la seua mort cinc-centes de rèquiem, del Sant Esperit, de la Verge Maria i dels sants Apòstols per les ànimes d’ell, de sa mare i de tots els cristians, i altres mil misses de rèquiem un mes després, «en aquelles eclèsies o monestirs e per aquells prevere o preveres, frares o religiosos missa cantants, a coneguda dels dits meus marmessors». A aquesta acumulació inversemblant de sufragis s’havien adherit els laics amb el daltabaix de mitjan segle XIV, amb l’horror de les pestes i les morts a balquena. A la multiplicació hiperbòlica dels difunts sembla correspondre la multiplicació aberrant de les mediacions espirituals, indicador diàfan de la fractura profunda del cristianisme i de les pràctiques simbòliques.
Com a obres de caritat destina mil sous «entre catius cristians a reembre de mans d’infels pagans, e pobres vergonyants, e òrfenes poncelles e altres a maridar, e en obres d’espital e en altres almoines e llocs caritatius». Dels set mil sous encara mana «que totes les companyes de casa mia, així hòmens com fembres, macips e macipes, los quals e les quals en lo temps de la mia mort seran en servei meu o de casa mia, sien vestits de drap negre nou de valor o preu de set a huit sous l’alna, e que als hòmens majors sien donades cinc alnes per a gramalla e caperó, o a cota e caperó, e a les fembres majors sien donades altres cinc alnes per a cot, e als altres menors segons llur edat». Finalment, no pot oblidar la seua pròpia parròquia, en manar la celebració «cascuns anys e empertotstemps un aniversari perpetual en l’eclèsia de la dita vila de Gandia per lo rector e preveres» per l’ànima seua, la de sa mare, les dels seus benefactors i encara les de tots els fidels cristians.
La naturalesa compacta de la família i el llinatge es palesa a l’hora de projectar les aliances. Joan Marc s’havia casat amb Violant de Vilarig, una família de la noblesa de Gandia al servei també de la casa d’Alfons el Vell. Els 30.000 sous de dot són l’aparador d’una fortuna considerable, que ara en les disposicions testamentàries mana que se li tornen junt amb els preceptius 15.000 sous de creix –la meitat exacta del dot que l’espòs donava a la seua futura muller–, a banda «molts e diverses robes, perles, anells d’aur, joies e altres aparellaments e forniments de cambra» de l’aixovar, i «totes les sues robes de vestir, així nupcials com de festes, com encara les de tots dies e totes altres robes e joies e tots altres aparellaments e ornaments de la sua persona». Fins i tot hi afegeix la meitat dels béns mobles de la casa, pels «molts, e diverses e agradables serveis per aquella a mi feits e prestats en moltes guises e maneres durant lo meu e seu matrimoni, e per ço encara com és a mi estada molt cara e obedient a mos manaments». L’esposa submisa és un valor afegit entre les dames de la noblesa, i Joan no s’està de remunerar la conducta que aproxima Violant als valors positius de Maria i l’allunya de la temuda Eva. Mossèn Pere Marc diposità totes les esperances en aquest enllaç perquè legitimava la condició nobiliària recentment adquirida per la família. La satisfacció desfermà una esplendidesa extraordinària ja que li donà al seu fill 90.000 sous per a ben casar-lo.
La boda de l’hereu universal de Joan, Pere Marc el Jove, concerneix tota la família. No es pot malmenar el que tant ha costat d’aconseguir per una imprudència de joventut, i haver de tancar una aliança en un graó inferior de la jerarquia nobiliària, per honor i riquesa. Joan, doncs, ordena al seu fill que «no ferme matrimoni de si o prenga muller sens consentiment, consell e voluntat dels dejús nomenats, ço és, del dit reverent senyor frare Berenguer Marc, mestre de Montesa, oncle meu molt car, e del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e de la dita muller mia, e de les dites honrades madona Seguina, besàvia, e de madona Alamanda, àvia maternals d’aquell, e dels honrats en Bernat, en Jofre e en Guillem de Vilarig, frares, oncles de aquell, e dels altres parents d’aquell pus proïsmes en grau de parentesc a aquell, així de part de pare com de part de mare, qui lladoncs viuran o seran vius», sota l’amenaça de perdre l’herència si obrava al seu albir. Pere, no cal dir-ho, tindrà la precaució de casar-se el gener de 1409 amb Constança Cifre seguint escrupolosament la voluntat paterna expressada al testament.
Joan Marc, cavaller responsable, ha de preveure la possibilitat d’un futur desgraciat, i això comprèn la mort del primogènit, la seua descendència il·legítima o el casament sense l’anuència del consell familiar. Si malauradament qualsevol d’aquestes eventualitats s’esdevenien, de seguida s’aplicarien les successions dictades des del testament. Per començar, l’hereu universal de Pere Marc el Jove seria «lo primer fill mascle que la dita muller mia parrà o naixedor comunament a mi e a aquella del prenyat que de present és prenys, vinent a llum e sobrevivent al dit hereu meu», amb el benentès que fóra mascle, que es casara també amb el consen- timent del llinatge i procreara fills legítims, sinó l’herència passaria a «l’altre fill meu qui serà primer e major dels altres fills meus mascles» i amb les mateixes condicions, clàusula que indica la fe de Joan en el retorn del viatge i el desig d’intentar noves concepcions. En cas contrari, havien accedir-hi les dues filles Elionor i Violant, i Aldonça si finalment no prenia els hàbits, ja que la voluntat del pare és casar aquelles dues –per a les quals destina sengles dots de 16.500 i 11.000 sous a càrrec de l’hereu, més les robes i aparellaments de cambra que escolliran Berenguer i Pere Marc– i destinar l’altra al convent, «en aquell orde o monestir que la dita muller mia e les dites honrades madona Seguina, besàvia, e madona Alamanda, àvia maternals, coneixeran e volran», amb tants béns «com a semblants condició e estament d’aquella entrants en orde o en religió és acostumat donar», segons el parer d’aquestes tres dones. Amb tot, Aldonça no professà monja, tal vegada per mort d’una de les germanes, que no pot ser altra que Elionor.
Encara hi ha més hipotètiques successions, perquè podia passar que cap de les tres filles no tingueren brots legítims o moriren abans de contraure matrimoni. És ara quan l’herència tornaria per parts iguals al seu germanastre Jaume, el fill de Pere i Elionor de Ripoll recentment nascut, i al seu cosí germà Guerau de Galba, fill de Blanca Marc, germana de Pere Marc. Llavors –exigeix Joan–, tant Guerau com els seus successors «hagen a pendre sobrenom e cognom de Marc, e s’hagen a nomenar e intitular en tots llurs contractes del sobrenom o cognom de Marc sens altre ajustament o mesclament de sobrenom, e facen e sien tenguts fer lo meu senyal e armes de Marc tot tes sens algun mesclament, departiment o mitja», perquè si obraven d’altra manera ho perdrien tot. Cal preservar el llinatge, la història d’un enaltiment contingut en un cognom, heus ací el realment important i el perquè d’una prolixitat testamentària enutjosa. Per això Pere Marc encara haurà de procrear un altre fill, el nostre Ausias, per substituir Jaume si la mort el sorprenia, com així es produí. I, per fi, l’últim ressort dictat per assegurar la continuïtat familiar: si Guerau i el fill que haurà de concebre Pere Marc tampoc no reunien les condicions per succeir-los, l’herència aniria a raure a mans dels primogènits de mossèn Jaume i Lleó Marc, oncles seus i germans de Pere Marc.
Joan Marc destina també una lleixa particular de 24.000 sous al fill que madona Violant du al ventre per quan complirà vinti-cinc anys. Ara bé, si del part naixia més d’un fill, tant mascles com femelles, haurien de prendre l’hàbit religiós i amb els béns que el mestre de Montesa i Pere Marc considerarien oportuns. En el cas que el pòstum morira abans, sense Violant de Vilarig haver parit cap fill mascle legítim, però l’esposa quedava una altra vegada embarassada, el nou «prenys» rebria els 24.000 sous amb idèntiques condicions. Aquesta reserva suggereix que la partida de Joan no havia de ser imminent o, com deixa entendre una clàusula anterior, que confiava en el regrés.
No solia ser freqüent la confiança dels cavallers en les esposes. Preferien encomanar la direcció de la casa, i per descomptat l’educació dels fills, als homes de la seua mateixa sang. Tanmateix, Joan Marc nomena Violant de Vilarig «dona poderosa, usufructuària e legítima administradora» de tots els béns, però a condició que «viva o visca castament e sens marit» i amb l’obligació, no cal dir-ho, de «proveir e alimentar en totes les llurs necessitats lo dit fill e hereu meu e tots los altres filles e filles meus e seus nats et naixedors, si ab aquella viure, estar e cohabitar volran, entró que aquells sien en matrimoni col·locats e entrats en orde o en religió». Ningú, doncs, no li podrà prendre els fills, llevat del primogènit Pere el Jove, ja que el tutor que li assigna junt amb l’avi Pere Marc «tota vegada e quant que quant aquells plaurà, puixen haver, traure, llevar e pendre aquell de poder de la dita muller mia e mare sua, e aquell puixen fer, nodrir, criar e estar en poder llur o de l’altre d’aquells o lla e en poder de aquella persona o persones que a ells plaurà e serà ben vist faedor».
