Kitabı oku: «Ausias Marc», sayfa 3

Segurament això havia succeït amb el mateix Joan Marc, durant algun temps criat en la casa i cort del senyor de Gandia. Convenia formar la joventut nobiliària en ambients propicis per a la instrucció militar i l’aprenentatge d’uns valors i costums propis. Sovint aquesta prompta eixida de la llar es feia a casa de l’oncle –del patruus–, com sembla que s’esdevindrà ara, donat que Joan assigna «en tudor e curador» del primogènit i de la resta dels fills «lo reverent senyor frare Berenguer Marc, mestre de Montesa, oncle meu molt car dessús nomenat, suplicant e pregant aquell molt carament aitant com pusc e sé que l’administració de la dita tutela e cura dels dits hereu, e fill, e fills meus e béns llurs li plàcia acceptar e en si rebre. E lo dit hereu meu universal e los altres fills meus mascles e fembres, nats e naixedors, e los béns llurs li plàcia e sia sa mercè tenir en sa protecció e guarda, e que els sia en lloc de pare. E aquells e los béns llurs li plàcia ben tractar, regir e governar, administrar, demanar, mantenir e defendre, segons que jo en ell molt confiu e he gran confiança». Joan Marc ja pot partir tranquil a complir el somni de la seua «empresa», el romiatge perillós al lloc més sagrat del cristianisme. Ha deixat ben nuats els fils del llinatge, l’educació del primogènit, la cobertura per als altres fills, la tasca de la mare i el tutor i la discreta però ferma supervisió de tot a càrrec de Pere Marc. Al cap de dos anys, el 23 de febrer de 1398, arriba a Gandia la notícia «que eren passats sis meses poc més o menys de la mort del dit testador, qui fama vera nuncia havia finits e closos sos dies en la ciutat de Nicòsia del realme de Xipre, anant a la Terra Santa de Jerusalem». El notari acudeix a casa de Joan Marc per publicar el testament en presència dels marmessors, els cavallers Joan Roís de Corella i Joan de Cabrera, i de Violant de Vilarig, l’esposa, la besàvia Seguina, l’àvia Alamanda i Jofre de Vilarig, «acostades persones al dit testador». Pere Marc se n’absenta perquè, «prevengut de greu dolor d’aital novella, no volc ésser a la dita publicació».

Continuava la mort segant arran els fruits dels Marc. I mentrestant quedava pendent la concepció d’un altre baró, tal com Joan li havia demanat al seu pare. Elionor i Pere hagueren d’intensificar la tasca generativa, i a la fi, algun dia de 1400, el plor d’una nova criatura trencava el dol de la casa del carrer Major de Gandia. Ara bé, tot i que el nadó, al qual posen el sorprenent mom d’Ausias, alleugeria les quimeres familiars, difícilment podria reemplaçar el buit deixat pel primogènit de la branca valenciana dels Marc.

Sant Jeroni de Cotalba

udulaments e plors, en lloc de cants

En tot llinatge poderós hi ha una geografia que l’identifica. L’Eramprunyà i Beniarjó són els territoris pairals dels Marc que avalen la condició nobiliària. La memòria familiar es construeix entorn d’aquests llocs, en el sentit que el mite de l’origen i l’ascensió fins als rengles nobiliaris es vincula a una «terra», a un «alberg», a les jurisdiccions inherents. El destí dels Marc es precipitaria al desastre si mai aquestes peces medul·lars del senyoriu anaven a raure en mans alienes. Hi ha una altra geografia que, tot i ser menys essencial, dóna llum de les actituds i els comportaments de la cavalleria, que són alhora un codi, una mena de religió del grup domèstic. Sant Jeroni de Cotalba emergeix com un d’aquests indrets secundaris però significatius en la història dels Marc, en particular aquella que gira entorn dels ritus del traspàs.

Des que Gandia és l’eix dels vastíssims dominis d’Alfons el Vell, la densa noblesa comarcal que el serveix fretura d’intercessors pòstums i reputats per al trànsit, sempre incert, al més enllà. Mai els cistercencs de Valldigna no han atret ni les almoines dels cavallers ni les seues despulles. Els monjos blancs dediquen un escreix d’energies a bastir una abadia poderosa, per comptes de fer de la clausura raó exclusiva d’una tria vital, i tot just Gandia apareix com un dels seus adversaris permanents per raó de les àrees limítrofes que separen els termes respectius, riques en aigües i pastures. Si el benedictisme bé es pot dir que pertanyia al passat, tampoc la xarxa conventual dels ordes mendicants no cobreix la vila. Dominicans i franciscans busquen ciutats populoses per a construir els seus convents. Les úniques que hi arrelen, de manera precària i tardana, són les monges clarisses. Amb tot, quan el segle XIV toca a la seua fi, els laics ja tenen massa motius per a la desconfiança en uns ordes mendicants allunyats del primitiu programa d’austeritat i pobresa. ¿On soterrar, doncs, els cossos dels venerables cavallers i les nobles dames per al descans etern? La manca de llocs adients per a la seua condició els havia de neguitejar.

Les lloses de l’església parroquial de Santa Maria, o el fossar adjacent, són feu funerari dels pocs mercaders i de la massa d’artesans, menestrals i llauradors. La mort és democràtica, però no convé barrejar els ordines. El darrer moment, en conseqüència, l’aprofiten els grans per a insistir en les jerarquies mitjançant un llenguatge, uns gestos, uns objectes i unes obres materials propis de la seua classe i només a l’abast d’uns «pressupostos» elevats per l’ànima.

Descartats els cistercencs, els ordes mendicants i el clergat local, urgeix trobar un espai digne per a la noblesa local, regit per nous campions de la fe que, gràcies a les seues pregàries fervoroses, siguen capaços de transmetre la suficient tranquil·litat espiritual per iniciar l’últim viatge cap a la glòria eterna del paradís. L’oportunitat es presenta a Alfons el Vell cap a 1387, quan una notícia sembra de por i perplexitat els pobles de vora mar del seu senyoriu. Una nau de moros havia segrestat en una ràpida incursió nou jerònims de la plana de Xàbia, que fins feia ben poc havien viscut com a ermitans en coves, abans de sotmetre’s a la disciplina de la regla de sant Agustí. L’islam continua colpejant els santuaris de la cristiandat, perquè en preveu el desassossec subsegüent, com també l’infal·lible i alt rescat si l’operació acaba amb la captura de serfs de Crist. El succés desventurat evidencia també que la línia de la costa i el sud del regne continuen sent els més vulnerables a les falconades que tenen per objectiu segrestar cristians. Contra aquesta eventualitat els mercedaris s’han especialitzat en la redempció de captius, i cada vegada més proliferen les almoines testamentàries dels particulars amb la mateixa fi, però el perill roman i mai no podrà ser conjurat del tot.

Alfons el Vell decideix rescatar els frares, confinats a Bugia. Els costos passats de la guerra, la reconstrucció del senyoriu i la minva de les rendes havien frenat les despeses extraordinàries, però és al comte de Dénia al cap i a la fi a qui corresponia la protecció d’aquells dissortats, ja que vivien de la pregària als seus dominis, i seria vergonyós que uns homes sants quedaren per sempre més en mans d’infidels. Mentre desembossa un suma elevada, entusiasma els seus quan els comunica la determinació de donar als frares no sols terres més segures dins el terme del castell de Palma, sinó a més de construir-los un monestir. El 1388 obté la llicència episcopal i dos anys més tard enllesteix la compra de l’alqueria de Cotalba, a uns cinc quilòmetres de Gandia, que de seguida traspassa als jerònims. Les obres, costoses, van a poc a poc. El 3 de març de 1402 encara mana al seu col·lector de les rendes que lliure a Pere Marc 2.000 florins d’or, «com nós hajam fort a cor ab sobiran desig que les cases de capítol, de la llibreria e de la infermeria del monestir de monsènyer Sent Jeroni fossen fetes e acabades en aquest estiu primvervinent. E sobre açò, per mils venir la dita obra a acabament, siam en pacte e convinença ab mossèn Pere Marc, nostre general procurador, de donar-li, per portar a perfeta fi la dita obra, dos mília florins d’or de la llei d’Aragó..., seguint la forma e tenor d’uns capítols entre mi e lo dit mossèn Pere Marc per raó de la dita obra fets e concordats». El pare d’Ausias, en efecte, dedica moltes de les seues hores a supervisar el sempre difícil naixement d’una comunitat monàstica i la construcció de l’edifici.

El rigor, la disciplina, la severitat jerònima són atractius irresistibles per als fidels atribolats, en temps de grans commocions i de desorientació també a causa del Cisma, que ha escindit la cristiandat en dues obediències, Roma i Avinyó. Ara bé, Sant Jeroni de Cotalba, almenys durant les tres o quatre primeres dècades, restringeix l’accés als que vénen a demanar sepelis, misses i sufragis. El filtre nobiliari i si més no el de la riquesa i la consideració social és tan estricte com la regla. Arran de la fundació l’estament militar s’apressa, doncs, a desplegar un conjunt de rituals funeraris per singularitzar-se com a grup privilegiat, separat dels «hòmens de vila» per l’abisme de la santa muralla de la clausura jerònima. Són morts, o plans per a la mort, que s’han de desplegar amb una escenografia acurada, solemne, rivetejada d’un vell regust feudal. El testament que el senyor de Montixelvo Pere d’Aragó, un entre tants, confegeix el 20 d’agost de 1399 s’assembla molt al que Joan Marc confegí tres anys abans, tot i la redacció obeir a distints notaris, Ramon Agualada i Esteve Corts respectivament. El capital reservat per als funerals ateny els deu mil sous, tres mil més que Joan Marc, a causa sobretot de la construcció d’una capella sota la invocació de santa Caterina i sant Jaume, on els seus marmessors dipositaran «un escut llarg cavalleresc e bandera ab nostres armes o senyals, un estendard e tarja ab nostra divisa», i posaran sobre el vas «lo nostre bacinet ab sa careta e capmall, e la nostra espasa d’armes e los nostres esperons daurats». No oblida, com Joan Marc, «el drap d’aur bell e bon que sia forrat ab ses orles d’atzeitoní», ni els pobres, vestits per a l’ocasió amb gramalles i caperons de drap blau que acompanyaran el seguici fins a les portes de Sant Jeroni, ni per descomptat les misses. Però alerta contra qualsevol desbordament, de manera que «per senyal de nostra fi no sia fet alcun dol ni plant ni sia vestit negú de sacs, ni volem que hi sien escoats cavalls, ni bandera rossegada ni escuts trencats».

Els testaments, en efecte, escandeixen l’èxit dels frares de Cotalba. Si els més poderosos hi aixequen capelles, on tan bé llueixen els estris de la seua professió militar –l’arnès, les armes, la bandera del llinatge–, d’altres hi lleguen donatius esplèndids a canvi de la sepultura en l’església. Familiars del fundador i els Marc figuren entre els primers que s’acullen als beneficis espirituals del convent. Però el desig de Joan que els monjos el vesteixen amb l’hàbit dels jerònims el dia que retrà l’ànima a Déu es malmet camí de Palestina. Mor, això sí, amb l’aura gloriosa del pelegrí. El 20 de març de 1398, poc després d’arribar la notícia a la vila, el prior Arnal Cortal rep 200 sous per dues-centes misses de rèquiem per l’ànima del difunt, de les mil que havia manat celebrar al seu testament. Els protocols notarials consignen altres pagaments: al menoret fra Guillem Gralla de València 110 sous per cent deu misses, o als preveres de Gandia 116 sous i 8 diners per altres tantes cent misses.

El dolor de Pere Marc per la pèrdua del seu primogènit és immens. Però la vida continua i un cavaller com ell ha de demostrar coratge en els moments de prova. Entre les responsabilitats que no pot eludir hi ha la de vetlar pels interessos del monestir de Cotalba, tasca que li ha encomanat expressament el seu senyor. Ell és l’home pont entre els frares i la clientela nombrosa que els sol·licita. El 21 de febrer de 1401, mossèn Pere rep dels marmessors de la seua cosina Joana Roís de Corella, que són el seu espòs Bernat Domènec i el seu germà Joan Roís de Corella, cavallers, l’un de Xàtiva i l’altre de Gandia, 6 florins d’or en concepte de la retribució a catorze frares que ell mateix féu portar a Gandia per solemnitzar els actes fúnebres de la difunta, pro caritate portione sive salario quatordecim fratrum conventus et ordinis Beati Geronimi, constructi in Cotalba, termini de Palma, quos ego feci venire de dicto eorum conventu huc ad villam Gandie in die sepulture dicte defuncte, et interesse ad missam et sepulturam dicte defuncte, consigna per escrit Esteve Corts.

La tardor de 1412, Constança Cifre, la dona de Pere Marc el Jove, fill de Joan i nebot d’Ausias, deixa a Sant Jeroni 300 sous per altres tres-centes misses. I com havia obrat el pelegrí de Terra Santa, el seu pare, mossèn Pere Marc, escull també les mateixes lloses per a la sepultura, on havia tingut cura de construir una capella per a la família. No pot procedir d’una altra manera l’home que ha sotjat l’engrandiment del monestir. De les mil misses que preveu, les cent primeres les encarrega als frares predicadors de Barcelona, «en la capella de mon avi e de mon pare», cent més als frares predicadors de València, «en la capella dels Esplugues on jau ma mare» i altres cent en la capella de Sant Marc de la catedral de València. La darrera mostra d’agraïment cap als progenitors, fins al prohom que enaltí el llinatge, esdevé record, que no és poc en un món on les filiacions s’esvaeixen amb massa freqüència. Pere, «en edat seneril pervengut», mostra molta més sobrietat que el seu fill Joan en les solemnitats que envolten el seu adéu al món. Junt amb el preceptiu aniversari, tan sols es limita a donar drap negre als seus servidors per vestir-se de dol, tot demanant-los que no «rosseguen les gramalles per terra». A part, destina 4 sous a «tot capellà que irà a Sent Jerònim lo dia de la mia sepultura a fer l’ofici», on els frares del convent cantaran quatre-centes misses, i petites almoines a l’hospital de Gandia i a la seua confraria de Santa Maria, més la promesa d’«ésser donats lo jorn de la mia sepultura a tots los pobres, ço és, a cascú, per amor de Déu, un sou, e als fadrins qui portaran los ciris o brandons, a cascú, tres diners, e lo dia de l’aniversari, a cascú pobre, sis diners».

La tradició familiar del soterrament a Sant Jeroni s’interromp després de Pere Marc. Per bé que Isabel Martorell i Joana Escorna, les dones d’Ausias, sí que l’escolliran, són dones que no pertanyen al llinatge. Elionor de Ripoll, en canvi, tria el fossar de l’església de Santa Maria de Gandia, «en lo vas apellat dels bracers». La separació per sempre més dels seus, els Ripoll, dels quals no fa cap al·lusió al testament, com també del seu espòs Pere Marc, és un barem dels escassos afectes familiars, i en particular dels matrimonials, que covaven en el si de la noblesa medieval. Per a moltes dones l’autèntica llibertat d’acció s’acomplia amb la preparació del definitiu viatge al més enllà.

Quan Ausias dicta el seu últim testament la situació moral dels jerònims s’assembla ben poc a la dels orígens, i que tant d’èxit els havia deparat. Comptat i debatut, succeeix el mateix que tres segles abans amb Cluny, dos amb el Císter i un amb els ordes mendicants: la contaminació secular i la minva del zel que havia impregnat els ideals inicials de pobresa. També és veritat que, amb l’extinció el 1424 de la branca dels ducs reials, la nòmina nobiliària de Gandia i els entorns acusa una reducció dràstica. La clientela dels jerònims passa llavors a ser liderada pels homes de la vila i fins i tot per pagesos acomodats.

El poeta ni es plantejarà la possibilitat de tornar a la vila per al sojorn etern.

2

Sí com l’hom ric que per son fill treballa

La vila de Gandia

Places, carrers e delitables horts

Una de les imatges que circulen encara amb força de l’Edat Mitjana és la de la immobilitat. Tothom quedava aferrat al seu lloc d’origen des de l’instant de nàixer. Ningú no es movia més enllà del seu poble, tant per la precarietat dels mitjans de transport, com per un seguit d’impediments que anaven des de la mirada rèproba contra els roders fins a les coercions dels lligams feudals, amb els quals els senyors nuaven els seus subordinats. Només transgredien la norma els malfactors, els pròfugs, els vagabunds, sempre hostils al treball en el taller o els camps, i els jueus, que per això mateix ja desvetlaven sospites. Si algú se n’anava de casa, tard o d’hora en tornava: el pelegrí, després de contemplar el lloc sagrat; el guerrer, bon punt acabava la campanya militar; el mercader, l’endemà de la transacció comercial, el pagès, així que havia venut o comprat el que li calia al mercat de la vila. La realitat, però, la realitat que cada vegada coneixem millor en el seu quadre més ampli i en els petits detalls reveladors, desmenteix el presumpte estatisme de la societat posterior a l’any mil. Europa occidental era un vast escenari en moviment, la de les grans colonitzacions que dilataven les seues fronteres, cap a l’est de l’Elba o cap al sud de la península Ibèrica en la lluita contra l’islam, i la de la incessant circulació interna d’homes i dones a la recerca de terra, ofici, casa, família i llibertat.

La Corona d’Aragó perfila les seues fronteres com a resultat d’un desplaçament gegantí, aquell que du dels Pirineus al Segura, en un tràfec de gents i experiències vitals que la imaginació més poderosa és incapaç de recompondre, ni en la seua quantia ni en les seues peripècies. Els trasllats quasi sempre són ordenats, canalitzats a través dels solcs que la societat habilita als emigrants, bàsicament el senyoriu per als pagesos i la comunitat urbana, segregada en múltiples oficis i confraries, per als menestrals i tots els altres que la poblen. L’Estat, que reclama també els seus propis agents, dirigeix una operació que no té final, perquè mai no acaben d’omplir-se tots els buits. Els Marc són una més de les milers i milers de famílies que recorren l’itinerari de nord de a sud, cap a les terres fèrtils ocupades als moros valencians. Les raons per les quals trien Gandia per parar casa, arrelar i adquirir un senyoriu entren dins l’àmbit impenetrable de les decisions domèstiques. Més que l’ull posat en una oportunitat estrictament econòmica, especulativa, de compra patrimonial sota les millors condicions, s’hi albira més aviat la connexió personal, primer entre Jaume Marc I i l’infant Pere de Ribagorça, senyor de Gandia des de 1323, i segon i sobretot entre els seus respectius fills, Pere Marc i Alfons el Vell. Les bones oportunitats cristal·litzen després dels vincles fermats entre els uns i els altres, no abans. El país és molt gran, la capital, el lloc més atractiu sense comparació, però Gandia és el cor dels dominis d’aquesta branca reial i a recer de la seua ombra beneficiosa prosperen els Marc.

La seua instal·lació s’afegeix, doncs, a totes les que l’han precedida des de la fundació de la vila, l’endemà mateix de la presa del castell de Bairén per Jaume I el 1240. Gandia és un lloc d’alluvió, com passa arreu del País Valencià; tots els qui hi viuen són fruit d’una llunyana o recent immigració, i molts es preparen per a una pròxima marxa, en un corrent intens de fons que fa renovar els llinatges sense parar. Els Marc, sens dubte, hi aporten el llustre de la condició nobiliària acabada d’assolir, però tampoc no s’hi perpetuen –com tampoc no ho faran els Martorell i tantes altres famílies de la noblesa–, i un segle més tard solament resten els bords que Ausias ha escampat per la vila.

Quan Pere Marc compra Beniarjó, Gandia té uns cinc-cents«focs», unes cinc-centes cases censades a efectes tributaris. Els més de dos mil veïns –inclosos els exempts de la noblesa, el clergat i els miserables– es dediquen majoritàriament als negocis mercantils i als oficis artesans, entre els quals sobreïx la manufactura tèxtil. Això no obstant, la vila roman fortament vinculada a l’entorn rural, i així continuarà fins ben entrat el segle XX. Fora de les muralles, al Raval, es concentren els moros, artesans també en la seua major part, mentre que les aproximades cinquanta famílies jueves ocupen un carrer i una plaça en les mateixes entranyes de la vila. Moros, jueus i cristians comparteixen, doncs, un mateix espai, de vegades les complicitats de l’amistat o les activitats econòmiques, sovint la recança de l’endeutament i de forma soterrada la mútua insídia ètnica. L’entesa funciona dia a dia, però la malvolença rebrota al caliu de les emocions col·lectives, quan són sacsejades per predicadors temeraris arran de les festes litúrgiques –el Corpus, Divendres Sant– o quan arriben notícies inquietants, certes o falses, d’amenaça contra el cristianisme.

Just comença el segle XV, quan naix l’últim fill de Pere Marc, Gandia s’ha recuperat dels colps de la guerra de Castella i de l’incendi destructiu amb què la van castigar els invasors. A pesar també de les pestes, manté una demografia saludable, gràcies a l’afluència de nouvinguts que s’arriben fins des del Rosselló i Mallorca i d’enllà les fronteres, més que res castellans. L’obertura del carrer de la Vilanova, a l’altra banda de les velles muralles, és la verificació arquitectònica de la mai no interrompuda instal·lació de pobladors. El 1396, un terratrèmol, que enfonsa edificis i bona part de l’església de Santa Maria, torna a posar a prova els veïns.

La comarca sencera en pateix els efectes, que encara són més devastadors cap a les terres del monestir cistercenc de Valldigna. Amb tot, la vila, sota l’enèrgica tutela d’Alfons el Vell i la direcció dels jurats, se’n refà, i primer que res l’església, en obres de consolidació i ampliació durant més de vint anys, i les muralles, amb els seus portals de la Mar, València, el Tossal i la Vilanova.

El traçat urbà de Gandia és molt simple, entorn de tres llargs carrers creuats per una munió de carrerons i algun atzucac. Cap a la perifèria, al carrer del Riu, es desplacen les pústules i les vergonyes locals. Mentre que l’hospital de Sant Marc acull els pobres, als quals presta ajudes caritatives en forma d’un llit per a una nit i un plat per enganyar la gana, el bordell ofereix els entreteniments de la carn, la beguda i el joc. Els jurats en permeten l’existència perquè regula la temperatura libidinosa local, evita danys majors i salvaguarda la virginitat i honorabilitat de la població femenina –ben considerada–, gràcies als serveis de les «àvoles fembres pecadrius» en les tavernes i hostals que s’aixequen en aquest cau de pecat, per on corre el vi i s’hi juga a modalitats il·lícites de daus i naips, vanament prohibides per les ordenances del Consell.

El carrer de la Plaça es diu així perquè a la meitat del seu recorregut s’obri la Plaça Major, que és en realitat el cor de la vila, el centre vital, allà on vida pública i vida privada, afers polítics, cívics i religiosos es fonen en un guirigall de veus, de sons, d’olors i de gestos. En el seu si els joglars i els ministrils fan sonar els instruments els dies de festa, i en els més solemnes els predicadors, pagats per l’erari municipal, blasmen els vicis i alliçonen els bons i «morigerats» cristians. Els notaris hi paren taula per confegir allí mateix tota mena de documents que la clientela assídua o eventual, veïns o passavolants, els requereixen. Els corredors d’orella miren de tancar tractes i operacions, especialment els dies de mercat, quan la plaça està abarrotada de cavalleries, tendals i parades, on els llauradors venen els productes de l’horta i els artesans les seues manufactures. Fins i tot la tramesa de missives importants té per escenari l’enrenou de la plaça, davant la presència de la gernació curiosa i expectant, tal com fa mossèn Olf de Pròixida el 5 de febrer de 1398, en presentar una «lletra de creença» del rei als cavallers de València Joan de Vilarasa, de la casa d’Alfons el Vell, i Joan de Quintavall. Martí l’Humà els demana la participació en l’expedició de socors al rei de Sicília, el seu fill Martí el Jove. Quintavall, anota el notari Ramon Agulada, «obrí aquella e llegí per si mateix, sens que ho fon oïda per algú», i a continuació fa el mateix Vilarasa. Però el notari i els testimonis només s’assabenten del contingut en el moment que Olf de Pròixida el fa públic.

La plaça ho és tot. Sota els porxos els jurats arrenden els impostos de la vila, i a l’almodí fan emmagatzemar el blat perquè mai no n’hi falte, que una carestia podia encendre l’espurna de l’avalot. A la sala del Consell, presidit pel justícia i els jurats, es debaten els assumptes de l’administració local, les mesures per a fer front a les necessitats quotidianes i la resolució de les tothora conflictives relacions amb els senyors de les alqueries situades dins el terme general de la vila, com els Marc, propietaris de Beniarjó i Pardines. Els acords no són gens fàcils, perquè discuteixen drets d’aigua, l’exercici de la justícia o la imposició d’alguna col·lecta fiscal per part de la vila, i quan s’assoleixen solen anar precedits per plets llargs i costosos en la cort de la Governació del regne, i de vegades per escaramusses armades.

L’església de Santa Maria, sòbria i esvelta com tot el primer gòtic del país, és l’edifici més vistent de la plaça i, val a dir, de tota la vila, més fins i tot que el palau d’Alfons el Vell. Els tres moments primordials de la biografia d’un cristià tenen lloc sota les seues arcades: el baptisme, les noces i el soterrar. Per això els laics se l’estimen com una cosa pròpia i procuren d’embellir-la i ampliar-la. Les grans famílies, i en primer lloc la del duc, no s’estan de dotar-la a títol individual amb peces i ornaments de gran valor. Entre els béns que el 1426 inventarien els jurats hi ha «un frontal ab senyal de Marc».

Fora de la plaça, seguint el carrer amunt cap al portal del Tossal, el senyor de la vila hi ha edificat el seu «alberc», un palau que per fora presenta més aviat els trets d’una rònega fortalesa. Des que el 1323 Jaume II dóna al seu fill Pere el senyoriu de Gandia, hi acudeixen nobles cavallers i donzells per raons de vassallatge, de servei o aliança travada a través d’acurades operacions matrimonials. L’arribada d’aquests llinatges distingits, com els Vilarig, els Cabrera, els Roís de Corella, els Cardona o els mateixos Marc, altera no sols la composició social de la vila, fins aleshores integrada quasi exclusivament per burgesos, sinó que d’alguna manera posa al damunt de Gandia un vernís de prestigi amb les seues festes i les bodes sumptuoses, amb els seguicis d’escuders tan ben equipats de cavalls i arnesos, amb les joies i els vestits de teles precioses i aquelles taules tan ben parades. La cort d’Alfons el Vell, que reprodueix a grans trets la reial per la seua complexitat administrativa i pel nombrós personal que la integra, és un focus permanent de vida social i de ferment cultural. Entre la nòmina de servidors que cobren un sou anual hi ha el gascó Pere de Rius, «trobador de noves rimades», o Pocaroba, «ministrer, sonador d’instruments». La lectura pública de peces poètiques, musicades en més d’una ocasió, devia ser habitual en els interludis plàcids de les festes i les solemnitats. Pere Marc segurament hi exhibí les seues habilitats, i no és estrany que la composició L’arnés del cavaller la dedique al seu senyor Alfons el Vell. Anys a venir, l’adolescent Ausias tal vegada recità els seus primers versos en aquesta cort, presidida ara per Alfons el Jove.

Els cavallers prefereixen el carrer Major per bastir els seus palaus. Unes peces de terrissa amb el senyals dels Marc, trobades als anys seixanta del segle XX en un immoble d’aquest carrer, suggereixen que les cases contigües on residien Pere Marc i el seu fill Joan segurament es trobaven en l’artèria més important de la vila, espai del recorregut de les processons i de residència de les famílies dels prohoms, que són així mateix les més antigues. ¿Però, com és la casa pairal dels Marc? Els inventaris confeccionats a la mort de mossèn Pere i madona Elionor permeten una aproximació al seu interior, si bé els materials constructius, la disposició exacta del plànol i els trets estètics queden en l’ombra.

Després de franquejar l’entrada, ben espaiosa, un toc decoratiu remarca de seguida la condició cavalleresca del propietari: sobre la paret pengen quatre pavesos i dues llances, més un canelobre enorme amb banyes de cérvol i un drap de mides generoses, «en lo qual són figurats los Trànsits, ab algunes històries», que posen un punt de gust i calidesa en la fredor de la pedra. En un banc de fusta, de tres peus, s’hi poden fer xarrades eventuals o simplement esperar els que han vingut per algun negoci o consulta al procurador general d’Alfons el Vell.

A una banda del pati central el mestre d’obres de la casa col·locà el menjador d’ús diari, com els refetors cistercencs que miren el claustre. La «despensa» i la cuina adjacents senyalen l’àmbit de la conservació i manipulació dels aliments, amb les olles, les calderes, els morters, els llibrells per a pastar o els asts de ferro per a rostir. El noble és aquell qui menja el que vol i quan vol, i l’abundància és tot just senyal extern de poder i riquesa. El rebost dels Marc sempre és ple i a la taula se serveixen plats de carns tendres amanits amb salses, llueix el pa blanc de forment i corren els vins cars. Tot el que sobra és per a les companyies de casa i per als que venen a pidolar a la porta, l’ocasió al capdavall per a exhibir els principis de la caritat cristiana envers els pobres, més ritualitzada que interioritzada. El menjador dóna a dues cambres. Una s’usa com a dormitori, amb el seu llit complet, una taula i un gran cofre reblert de mantons, cotes, gonelles, gipons, caperons, gramalles i altres peces de roba. En l’altra mossèn Pere guarda llibres, com ara una Bíblia en francès, la Doctrina Pueril de Ramon Llull o el Sidrac, probablement ja en la seua traducció del francès, un text enciclopèdic on es conjuguen sabers de la tradició llatina i oriental junt amb creences populars, i per això també és conegut com Fontana de ciència. Atès que tant convenient és la literatura formativa com la que proporciona plaer, distracció i matèries per a la pròpia producció, aquesta casa de poetes compta amb un Breviari d’amors i un Diccionari e flors de cobles.