Kitabı oku: «Dues línies terriblement paral·leles», sayfa 2
Dia 20 de maig
Ens traslladem tan constantment d’un lloc a un altre, que fins avui no he pogut escriure res en aquesta llibreta. M’ha faltat temps i humor. Fins avui, d’ençà d’una colla de dies, no m’ha estat possible de treure’m les botes i, fins avui també, no m’he adonat que, dels mitjons, només en quedava el puny. Tota la planta i bona part de l’empenya han desaparegut consumides pel fregadís constant, la suor i la humitat. Durant tots aquests dies el nostre romiatge ha estat incessant. Acabàvem tan rendits, que al vespre ens deixàvem caure allí on fèiem parada, extenuats, i quedàvem adormits com un soc. No teníem esma ni de treure’ns les sabates.
Plou quasi cada dia i, quan després d’un xàfec torna a sortir el sol, fa una calor aclaparadora. Anem d’extrem a extrem; passem de la calor al fred i del sol a la pluja amb una facilitat exasperant. La roba que portem posada se’ns mulla i se’ns eixuga, a sobre, una pila de vegades al dia. El que no s’asseca mai del tot és la manta: la traginem tot el sant dia a coll, cargolada a tall de bandolera, completament xopa. Sadollada d’aigua com està, pesa igual que un ase mort. Consti que, això, ho dic amb coneixement de causa. Precisament ahir em va tocar de carregar-ne un, d’ase mort. L’artilleria enemiga va matar el ruc que servia per a traslladar el material de l’oficina i, entre uns quants, el vam portar fins on hi ha instal·lades les cuines. Avui ja el duem entre tots. Ens l’hem cruspit per dinar en forma de bistecs, gruixuts, saborosos, i encara n’ha quedat algun retall per a adobar les llenties del vespre.
Vull creure que les marxes esgotadores a les quals hem estat sotmesos aquests dies deuen formar part de la nostra preparació militar. Si no fos així no hi veig la gràcia, suposant que veritablement en tingui alguna, caminar quilòmetres i més quilòmetres per anar a raure gairebé al mateix punt de partida. De vegades, després d’una jornada exhaustiva, ens ajoquem capolats i quan tot just acabem d’agafar el son ens fan alçar i emprenem una altra caminada que dura tota la nit. M’he vist forçat a dormir en totes les posicions imaginables: dret, ajupit, recalcat en un arbre, enmig d’un bassiot, estintolant-me amb el fusell —ara ja tenim fusell— i, fins i tot, caminant. L’altre dia va venir d’un pèl que no em buido un ull. El xicot que marxava al meu davant es va deturar de sobte i jo, que caminava adormit, vaig envestir-lo. El punt de mira del seu fusell va fer-me un trau arran mateix de la parpella. Hauria estat la primera baixa produïda per arma de foc. Rectifico: hauria estat la segona. La primera va ser la del ruc. Això sí: ha estat la primera ferida, encara que lleu, ocasionada per les nostres armes; uns fusells txecoslovacs, nous de trinca, que ens van ser lliurats, acabats de sortir de les caixes, encara plens de greix. Alguns vailets, amb la punta de la baioneta, graven les seves inicials a la culata. En Banús, un xicot de la meva esquadra, pessimista com ell sol, diu que això de posar el nom al fusell és perdre el temps. Que la campanya que haurem de fer junts —es refereix a l’home i la seva arma— no serà gaire llarga.
—En el moment més impensat: ta-ta-ta-ta—fa, imitant el carrisqueig d’una metralladora—, i tots a fer punyetes!
Ja tenim la companyia completa. Fins fa poc ens faltava el capità. S’incorporà la setmana passada. No ho havia fet abans perquè es trobava convalescent d’una ferida. Tot el comandament de la meva divisió procedeix de la 27a, àlies la Bruixa. Es tracta de gent molt bregada, alguns dels quals, com el capità, són voluntaris des del primer dia i s’han guanyat els galons per mèrits de guerra. Com que la meva divisió és nova de trinca, s’ha format amb una barreja de soldats novells i veterans de la 27a amb una llarga campanya a l’esquena. Què no sabran aquests homes de la guerra!
El nostre capità és andalús, simpàtic i molt bona persona. Preconitza la igualtat de classes però s’enfutisma qui-sap-lo quan li dius Frutos, a seques, o capità Frutos, sense anteposar el de al seu cognom.
—De Frutos! —rectifica, contínuament, amb una tossuderia més pròpia d’un aragonès que no pas d’un home del sud.
És llest, sense posseir massa cultura, i té fama de valent. Es diu que no lliga gaire amb el comissari, un xicot amb posat de llepafils, alt, escardalenc i tímid. Quan no estan d’acord en alguna cosa, el capità acostuma a dir-li: «Tú eres el inventor de los pañuelos de cinco puntas!».
El tinent de la nostra secció és un home la mar de pintoresc: es diu Santesmasses, té uns trenta-cinc anys, ulls blaus i cabells clars. És tan corpulent que quan ens posem en formació el seu cap sobresurt un pam i mig de tots els altres. Vesteix d’una forma tan estrambòtica que fàcilment se’l podria confondre amb un pastor. Cap peça de roba de les que porta a sobre no té la més lleu semblança amb les de l’uniforme militar. Potser l’abric verdós —és l’únic que porta abric en tot el batalló— pot tenir un cert origen castrense, si bé —això és segur!— no prové de cap exèrcit conegut. Sempre va amb un gaiato a la mà i camina a grans gambades. Gairebé no sap parlar en castellà i, segons diu ell mateix, passa més mala estona quan es veu obligat a parlar-lo que quan es troba en ple combat. L’altre dia, en presència del comandant, va dirigir-se a nosaltres en castellà: «Acostaros…», va ordenar. I en va armar una de ben sorollosa! Ens vam ajaçar a terra, i el que ell volia era que ens apropéssim. Una recomanació seva és la següent: «Quan en un atac ocupeu les trinxeres enemigues, claveu la baioneta als ferits que hi trobeu i, ensems, premeu el gallet del fusell. Això, que potser us farà esgarrifar, m’ho dicta l’experiència. Us podria contar més d’un cas, i més de dos també, en què alguns dels meus homes han perdut la vida per un malentès sentit d’humanitarisme. Un enemic és tan perillós si està ferit com indemne; mai no sabreu si, en donar-li l’esquena, us dispararà un tret o us llançarà una bomba de mà. La millor manera d’assegurar-vos que no farà res d’això és rematant-lo. La guerra és bàrbara i despietada i terriblement salvatge. És la guerra! No es pot anar amb miraments. La compassió, les contemplacions, els bons sentiments, són un llast massa feixuc que heu de bandejar. Ací impera únicament la llei de la supervivència en la seva forma més primitiva i inhumana: si no mates, ets home mort! La vida, al front, de vegades depèn d’unes dècimes de segon; de la rapidesa en prémer el gallet abans no ho faci l’adversari». Un altre dels seus consells, aquest menys macabre, és: «D’ara endavant la terra ha de ser la vostra mare. Quan us trobeu en un perill llanceu-vos a terra ràpidament; arrapeu-vos-hi amb la mateixa braó de quan éreu infants i volíeu que la mare us protegís. A la terra, com a la vostra mare, acabareu devent-li la vida».
En Tíller, el sergent de l’escamot, és un xicot instruït, molt educat, pulcre en el vestir, i l’únic punt de similitud amb el tinent Santesmasses és la manca total de galons que els distingeixi de la tropa. El que en el tinent és degut a poca atenció en la indumentària, a deixadesa, en en Tíller és conseqüència del seu caràcter humil. «A mi m’ha tocat ésser sergent —va dir-nos— de la mateixa manera que m’hauria pogut tocar ésser ranxer. Tracteu-me, doncs, com un company més.»
L’esquadra, un grupet format per quatre soldats i un caporal, és una partícula gairebé indivisible. Cinc homes que, d’ara endavant, anirem sempre junts, compartirem la mateixa xabola i acabarem coneixent la vida íntima dels altres quatre com si fos la pròpia. Cinc vailets als quals l’obligada convivència crearà no poques tensions, però que també serà el vincle d’una estreta amistat. Com que, a ben segur, aqueixos xicots sortiran tot sovint a les pàgines d’aquest diari, anoto els seus noms sense estendre’m en massa comentaris: en Garriga, bon jan i comprensiu, és el caporal; després ve en Banús, el qual ja ha deixat constància del seu pessimisme; el segueix en Casadevall, alegre i optimista, ben a l’inrevés d’en Banús; el quart és en Barceló, el més indisciplinat de tots (em penso que és un dels que es van passar la nit al galliner), fresc, rondinaire, malparlat, però sempre disposat a fer un favor als companys —em fa la impressió que mai no arribaré a conèixer-lo prou bé—, i l’últim de l’esquadra sóc, naturalment, jo.
Dia 22 de maig
Precipitadament, la qual cosa va prenent carta de naturalesa, avui hem jurat bandera tot i que els cànons seguits no crec que siguin massa correctes.
De bon matí ens hem desplaçat a Preixens —a peu, naturalment—, on hi ha instal·lat el comandament de la divisió. En arribar, després de travessar el poble en formació, ens hem dirigit al camp de futbol. Com que el dia d’avui s’escau en diumenge, els carrers oferien un aspecte força animat. Les dones sortien al portal per a veure’ns desfilar i ens dirigien mirades afligides en comprovar la nostra poca edat o, tal vegada, en pensar que un fill seu es troba en una situació semblant a la nostra. D’homes, en canvi, n’hem vist ben pocs; els que no estan incorporats devien ser al camp suplint, amb abundor d’hores, els braços que hi ha restat la milícia. Quan s’ensompegava a sortir una noia jove, el capità Frutos, jocosament, ordenava: «Vista a la derecha!», o a l’esquerra, segons a quina banda quedava la noia, la qual, afeixugada pel pes de tantes mirades, entrava a casa seva avergonyida.
El meu batalló ha quedat situat al racó del camp oposat a l’entrada. A mesura que anaven arribant més batallons s’anaven col·locant al lloc que els pertocava, fins que el terreny de joc ha quedat ple de soldats. Vist des de la tribuna que ocupava el comandament, aquell aplegament d’homes correctament uniformats i en perfecta formació devia fer goig de veure. En un moment donat ha fet entrada un oficial que portava la bandera i s’ha situat davant mateix de la tribuna, de cara als soldats. Els tres colors de l’ensenya —vermell, groc i morat— eren les úniques notes que trencaven la monotonia caqui dels uniformes. Suposo que l’acte no estava pas previst tal com s’ha desenrotllat. La presència de l’aviació deu haver obligat a fer una cerimònia de circumstàncies. El cas és que no s’han pronunciat discursos, no hi ha hagut petons a la bandera ni desfilada de cap mena. Cap a l’indret de Balaguer, les bateries antiaèries feien una barrera de foc per tractar d’impedir la penetració dels avions. A causa de la distància era impossible apreciar cap on es dirigien els aparells i si eren nostres o enemics. Nosaltres —i en dir «nosaltres» em refereixo als soldats novells— ens guiem pels nuvolets de les granades en esclatar: si són blancs és senyal que dispara la DECA* i, per tant, els avions són enemics; en cas contrari, quan el fum és negre, els avions són nostres. Els fumerols blancs que seguien els avions, encara lluny, s’anaven apropant en direcció al poble. En vista del perill la jura de bandera ha consistit a disparar un tret de fusell, tots alhora, a contestar amb un «Viva!» el crit de «Viva la República!» que, apressadament, ha proferit el tinent coronel Ferrándiz, cap de la divisió, i a dispersar-nos a corre-cuita. No us en dic res si els avions ens troben tan ben formats al mig del camp de futbol! Tots els batallons han sortit ràpidament, amb ordre però cames ajudeu-me, i un cop a fora s’han camuflat com bonament han pogut. El nostre, que per la situació en què havia quedat a la formació, ha estat l’últim de sortir, s’ha trobat amb l’aviació a sobre tot just abandonat el recinte. Les paves ens han sorprès en un guaret, sense amagatall possible, i ràpidament hem posat en pràctica una maniobra apresa durant el període d’instrucció. Mentre unes companyies estenien els homes a terra, formant fileres, amb mig cos damunt del company que cadascú tenia al seu davant, simulant marges, unes altres imitaven feixos d’herba acabada de segar apilant els homes per escamots com si fossin gavelles.
—Que ningú no es bellugui! —he sentit que cridava en Tíller des de la part més alta de la pila—. Si tothom s’està quiet és impossible de distingir, des d’aquella alçada, si som macos de debò o es tracta d’un engany.
Els avions —no sé quants devien anar perquè jo era un dels feixos de baix i, posat a no moure’m, ni respirava— han fet una passada per sobre nostre. Després, donant la volta, han tornat a sobrevolar-nos. No deuen haver descobert l’enganyifa i han descarregat les bombes en un bosc allunyat sota els arbres del qual no hi havia ningú amagat.
Una vegada passat el perill, els «homes marges» i els «homes feixos» ens hem posat en marxa cap on tenim instal·lat el campament.
Vet ací de quina forma tan estranya hem jurat bandera!
* Defensa Especial Contra Aeronaus. (N. de l’A.)
Dia 23 de maig
Si sabéssiu com temo l’horabaixa! La temo perquè cada tarda, en vesprejar, m’entra una nostàlgia immensa; una enyorança indescriptible. Quan plou, perquè la pluja em recorda la mare, dreta darrere els vidres de la balconera, esperant el meu retorn. Quan el dia és clar, perquè el sol ponent em porta al pensament els capvespres del meu poble i, en evocar-los, em semblen els més meravellosos del món. I quan la tarda llangueix ennuvolada i trista, com avui, perquè m’ho rememora tot a la vegada: la mare, el pare, els companys, el poble i la placidesa d’unes vesprades en pau que, lluny de casa, se m’afiguren terriblement remotes. I, sense llàgrimes als ulls, ploro per dintre.
Dia 24 de maig
Cada dia ens apropem més a la primera línia. Abans el soroll que ens arribava del front era un brogit confús; resultava impossible de discernir les armes que l’ocasionaven. Ara, mentre estic escrivint, ja distingeixo clarament el repic de les metralladores, els trets que disparen els fusellers i uns altres espetecs més potents que deuen ser provocats per l’explosió de bombes de mà i morters. El que no puc endevinar, encara, és si aquella metralladora que canta «nas-de-bar-ra-ca-pel-noi» és nostra o bé pertany a l’enemic. Em fa l’efecte que això és degut a la falta d’experiència, perquè en Tíller coneix amb seguretat quines són les armes que disparen i el punt exacte d’on provenen els trets.
—No es tracta de cap metralladora —diria en Tíller, si pogués llegir el que he escrit—. És un fusell metrallador i està situat sota mateix d’aquella penya.
La instrucció s’ha intensificat darrerament. És més de tipus pràctic que no pas decoratiu. Res de marcar el pas. A nosaltres ens preparen per a una altra feina. Avui, per exemple, ens han ensenyat el maneig de les bombes de mà. És senzillíssim! Es treu l’anella. Amb els dits i el palmell de la mà es pressiona la palanca. Així, sense afluixar la pressió, la hi pots tenir tanta estona com vulguis; no passa res. Quan et sembla que ha arribat l’hora, la llances, la palanca s’alça automàticament i, al cap d’uns segons, bum!
Les recomanacions del nostre sergent —en Tíller— són cada vegada més freqüents i més precises. Ens explica la forma de parapetar-nos; ens alliçona en la manera d’avançar gatejant; ens ensenya com hem d’aprofitar els més insignificants accidents del terreny; com ens hem de camuflar en cas d’un atac aeri; la manera de fer un baiard, apte per a transportar un ferit, utilitzant dos fusells i dues caçadores… És un bon home, aquest Tíller! I simpaticot! Tot i que no ens porta gaires anys —jo li’n faig uns vint-i-cinc—, ens agombola com un pare. Es desviu pels homes que té sota les seves ordres. A en Barceló i a mi ens ha agafat de molt bon ull. Tot sovint ens ve a trobar i fem petar la xerrada. De vegades, per animar-nos, ens conta coses de les trinxeres. Sempre explica anècdotes divertides. Si hem de jutjar pel que ell diu, a la primera línia la gent s’ho passa la mar de xalat.
—No et fa por entrar en combat? —li ha preguntat, seriosament, en Barceló.
—Ja ho crec que me’n fa! —ha contestat sense rumiar-s’hi—. Me’n fa més de la que us pugueu imaginar. De vegades he de fer un gran esforç per vèncer la inquietud que em domina, sobretot en aquell compàs d’espera que precedeix el moment d’abandonar la trinxera i sortir a camp obert. Un cop hi ets pel mig, un nuvolet estrany se’t fica ací dins, entre cella i cella, i perds la noció de tot: del perill, del comportament i del temps. Després d’un combat resulta gairebé impossible precisar-ne la durada i les coses que has fet. És com si despertessis d’un malson que tant pot haver durat una eternitat, com unes hores, com uns minuts…
—Saps què em passa, Tíller? —he dit jo—. Sento una gran desconfiança en mi mateix. Recelo del meu valor. No l’he posat mai a prova i temo tenir por.
En Tíller s’ha posat a riure.
—Et comprenc perfectament —ha dit—, perquè a tots ens ha passat el mateix. Si em diguessis que no tens por, més que un valent, et creuria un irresponsable. La veritable valentia consisteix precisament a cagar-se a les calces i continuar avançant; a tremolar de cames i guanyar terreny; a veure clarament el perill i anar-hi de dret, amb vacil·lacions, si vols, però anar-hi! —Ens ha passat la petaca—. Quan notis que les bales et dibuixen, perquè es nota, saps?, quan intueixis que aquella ràfega anava destinada al teu cos i que, això no obstant, s’ha perdut enllà emportant-se uns bocins d’aire com a presa, sentiràs néixer un impuls, fins ara insospitat, que t’impel·lirà a superar tots els altres sentiments.
Mentre cargolàvem una cigarreta, ha afegit:
—Sabeu que difícil que és matar un home? Mireu: està demostrat estadísticament que, de cada mil bales que es disparen, només una fa blanc. I de cada bala que fereix, solament una de cada tres mil causa la mort. Calculeu el munt de bales que ens hauran de disparar per escabetxar-nos!
En Barceló ha fet una pipada, llarga i lenta. Ha exhalat el fum, a petites glopades, i amb un cop de cap ha assenyalat l’indret on petaven els trets.
—Ja ho tens en compte, Tíller, que se’n disparen molts milers? —ha dit. I, pensatiu, ha xuclat la cigarreta una altra vegada.
Dia 27 de maig
Sembla que la nostra entrada en combat és imminent. Estem tan prop de les trinxeres que ja distingeixo perfectament quan les descàrregues provenen de les nostres armes o de les contràries.
Hem passat la nit en un turonet des del qual es domina, gairebé a tocar, la carretera que neix en una cruïlla situada una mica més enllà de la Sentiu i, passant per Montgai, arriba fins a Agramunt. Aquests dos pobles —la Sentiu enfront i Montgai a la nostra esquena— estan separats per mitja dotzena de quilòmetres i dues línies de trinxeres terriblement paral·leles. Entre ells s’hi han obert dues excavacions, fistonades de filferrades, des de les quals apunten els canons de milers d’armes i de mirades irades. És com si, entre aquests dos pobles veïns, l’odi hi hagués alçat una insuperable muralla de concepcions adverses, d’interessos oposats, d’ideologies irreconciliables. Hi ha quelcom més distant, més difícil de fer coincidir, que dues línies paral·leles per més properes que discorrin?
Fa uns dies que es lluita aferrissadament, sense treva ni descans, en una ofensiva que les nostres tropes van iniciar en aquest sector sense que, fins ara, s’hagi aconseguit avançar ni un sol pam de terreny.
Per la carretera el tragí de tropes és incessant: batallons de refresc en direcció a la Sentiu i una processó de ferits cap a Montgai. Lliteres i més lliteres transporten els ferits més greus, mentre a peu, coixejant o repenjant-se amb el fusell, a tall de crossa, els qui poden valer-se per si mateixos fan via cap als llocs de socors emplaçats darrere nostre. Els portalliteres, exhausts, fan esforços sobre-humans per no defallir en la tasca d’enretirar els soldats que queden fora de combat. De tant en tant, rendits en extrem, es deturen en un costat de la carretera, prenen alè durant un moment i reprenen el pas amb tota la lleugeresa que els permet el seu abaltiment. Al cap de poc ja tornen a passar amb la llitera buida a la recerca de més cossos desmembrats; de més carn esbotifarrada. I així una vegada i una altra, sense que sigui possible entreveure’n el final. De vegades s’aturen en sec, alertats per una mena de pressentiment que la pràctica ha fet instintiu, s’agenollen al costat de la llitera, alcen una punta de la manta que cobreix el ferit, creuen entre ells una mirada entenedora, aboquen el cos a la cuneta i reculen a cercar un altre ferit.
—Em sembla que aquella estadística de la qual ens parlava en Tíller, l’altre dia, aquí falla de mig a mig —ha comentat en Barceló, assenyalant la carretera.
Per acabar-ho de fer més patètic, l’artilleria enemiga té la mida presa en aquest tros de carretera i hi etziba granades amb una precisió matemàtica. Cada dos per tres salten enlaire les lliteres amb els ferits i els qui les porten. Resulta extraordinàriament commovedor de comprovar que els ferits que reculen continuen caminant, sense tirar-se a terra ni buscar cap protecció, quan senten apropar-se els projectils. És espantós veure’ls travessar una zona batuda, endinsar-se en la cortina de fum i metralla i sortir-ne més enllà o quedar-hi en l’intent. Tot això, però, sense alterar el ritme de llur pas; sense detenir-se ni dubtar; com una espècie de ninots mecànics amb alguna peça estropellada però amb la corda en un estat de funcionament aprofitable.
En Banús, pessimista com sempre, em diu que això que faig —es refereix a escriure aquest diari— és una bestiesa.
—Perds el temps, noi! —exclama—. No passaràs de les primeres pàgines. De cap dels qui estem ací no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina! Fes-hi sortir el meu nom. Si, algun dia, aquests paperots teus passen a la posteritat, que se sàpiga, almenys, que un desgraciat que es deia Banús també va prendre part en aquesta bogeria col·lectiva. Jo no em veig pas amb cor de poder-ho contar, i a mi, em falta el teu humor per a escriure-ho…
Davant nostre l’estrèpit creix per moments. Ja no és possible de discernir cap tret aïllat. El fragor de la lluita ha esdevingut un brogit confús, del qual només en destaquen les explosions de les granades de gros calibre. El sentiment de por torna a envair-me. Temo que el valor no m’abandoni; que l’ànim, prim com el fil d’una teranyina, no se’m trenqui i m’esfondri com un ninot de drap; que els nervis, tensos com cordes de guitarra, no se m’afluixin en el moment més decisiu i em resulti impossible d’alçar els peus de terra, clavats en aquest fang espès que sembla ciment a punt d’adormir-se.
Tothom té el convenciment que entrarem en foc d’un moment a l’altre. Ara ens reparteixen cartutxos en abundor i quatre bombes de mà per cap. Un mutisme tens ha segellat totes les boques. Els soldats novells, i fins i tot els veterans, esperem amb expectació creixent el moment d’enfrontar-nos amb l’enemic. Per l’expressió dels rostres diríeu que alguns resen interiorment. Pel meu cervell, a forfollons, se succeeixen tot de records gairebé oblidats. Són pensaments tristos que em compungeixen l’esperit, com si l’instant que estic vivint no fos, ja de per si, suficientment aclaparador! Em fa la impressió que el subconscient només ha retingut els records desagradables —on rauen els moments feliços que he fruït?— i, curiosament, em vénen a la memòria en un ordre cronològic invers a com s’han esdevingut realment: primer els més recents; després els més antics. I em veig quan era infant i corria a refugiar-me als braços de la mare per tal que ella em protegís d’aquell sentiment de por, una por indefinida, inexplicable, i encara em sembla sentir, a frec de galtes, el contacte tebi del seus petons…
En Tíller se m’acosta amb esguard preocupat.
—Ja? —només li pregunto.
Ell, amb el cap, em fa que sí.
—Ànim! —exclama—. Ja veuràs com tot sortirà bé! —Em passa la seva cantimplora—. Té, fes un glop —diu.
Bec. Una cremor inesperada m’abrusa la gorja, al temps que una escalforeta reconfortant em recorre el cos amb el vigor d’una fuetada a la sang.
—És conyac! —exclamo.
Intento repetir. En Tíller m’ho impedeix.
—No convé abusar-ne —em diu—. Cal tenir el cap ben serè.
—Estic espantat, Tíller —li confesso—. Tu no ho estàs?
Abans de contestar enceta un somriure trist. Lentament, com si medités detingudament cada paraula, diu:
—Jo aniré deu passes davant teu. Si em veus defallir, si notes que el meu ànim flaqueja, engega’m un tret al cap. T’ho dic a tu perquè tinc la certesa que em seguiràs. Ho pots considerar una ordre!
La serenitat del sergent, la seva sang freda, la valentia que experimenta en uns moments així, m’infonen una gran confiança. Evidentment es tracta d’un home excepcional.
En Tíller m’estreny el braç, amb afecte, i descobreixo, sorprès, que la mà li tremola lleument…
