Kitabı oku: «Dues línies terriblement paral·leles», sayfa 3

Dia 28 de maig

Tanmateix ahir, al cap d’un mes just d’haver-me incorporat, vaig sofrir el que se’n diu el «baptisme de foc». Si s’hagués produït en unes circumstàncies menys esfereïdores, això del «baptisme» potser em suggeriria algun acudit fàcil, alguna gaita. Avui, no! El que va passar als camps propers a la Sentiu no admet la més petita broma, la irrespectuositat més lleu. Ahir uns quants batallons —el meu entre ells— que en començar l’atac estaven enters, en cosa d’unes hores van quedar delmats, desfets, anihilats.

Tinc el pressentiment que quan s’acabi aquesta guerra, sigui qui sigui el vencedor—la qual cosa resultarà valuosíssima a l’hora d’escriure’n la història—, aquesta ofensiva quedarà diluïda en una espècie de semioblit. Les dues parts en lluita, per motius divergents, hi estendran un vel teixit de silencis. I, no obstant això, jo crec que s’hauria d’esbombar com un model d’ofensiva pèssimament concebuda, diabòlicament planejada, malèficament executada. Hauria de figurar en els llibres de text de totes les acadèmies militars com un prototipus de suïcidi massiu; com un procediment infal·lible per a l’exterminació ràpida d’uns quants milers d’homes. Ahir l’enemic —i dic «ahir», perquè jo hi era— va jugar amb nosaltres com el gat amb la rata i acabà refocil·lant-se en la desfeta; complaent-se en la matança; recreant-se en l’aixafament. Quan una lluita esdevé tan desigual, deixa de ser contesa i es converteix en carnatge. El seu record, la seva evocació, només pot infondre una immensa llàstima per als executats i una infinita commiseració envers els botxins. Per això anticipo la meva sospita que la història no en parlarà gaire. Aquests episodis no dignifiquen massa cap de les parts bel·ligerants.

Se’m dirà, és clar, que jo no sóc tècnic en la matèria i que la meva condició de combatent limita el meu judici en un camp relativament reduït. Això podria ser vàlid si no existís el testimoni d’aquella carretera que no parava d’engolir batallons, en direcció a la Sentiu, i vomitava soldats fets unes pelleringues. Podrien fer-ho creure a qui no hagués presenciat l’estesa de morts —alguns en estat de descomposició— que vam trobar entre les dues línies. Podria resultar plausible per a aquell que no hagi vist caure, al seu costat, tants i tants companys els cossos dels quals, amuntegats a tall de parapet, foren —en certs moments de la batalla— l’única solució eficaç per a salvar la pròpia vida. Aquesta ofensiva ha estat una absurda obcecació, una incomprensible obstinació que només ha aconseguit apilotar cossos calents damunt uns altres encara tebis i sang temperada sobre la que no havia tingut temps de coagular-se.

No voldria entrar en detalls del que va succeir durant el combat. Són massa vives encara les impressions viscudes. Podré, però, encara que ensordeixi físicament, deixar de sentir els crits dels ferits reclamant l’ajut d’algú que els recollís abans de morir dessagnats i que, inevitablement, s’anaven afeblint fins a esdevenir un dèbil gemec que acabava en ranera? Aconseguiré esborrar de la retina la imatge d’aquell xicot que avançava al meu costat i que, sobtadament, sense un crit, sense cap gemec, deixà caure el fusell, es posà les mans al ventre —amb un suprem esforç per sobreviure que prodigiosament el mantenia dret— tractant d’evitar que, per un esvoranc enorme, se li escapés el budellam? Em serà possible oblidar les mans, esteses cap a mi, que en tornar enrere s’allargassaven en demanda de socors, en una temptativa inútil de salvació? Podré deixar de veure aquells ulls encastats en una cara destrossada per la metralla, uns ulls vagament coneguts —impossibles d’identificar en el marc del rostre sangonent—, uns ulls que em miraven fixament i em suplicaven el favor d’un tret que apagués la dèbil llum que encara hi penetrava? I l’horrible fetor de sang i pólvora i cossos en putrefacció, deixarà, algun dia, d’acompanyar-me?

L’atac, igual que els anteriors i com els que vindrien després, va fracassar. Una circumstància incomprensible l’havia fet extraordinàriament dramàtic. La nostra artilleria, en duel constant amb l’enemiga, va deixar de disparar quan ens trobàvem en camp descobert. Inconcebiblement els nostres canons, que havien estat tamborinant fins aleshores, emmudien en el moment que més necessària ens era la seva protecció. Les bateries contràries, sense que res les obstaculitzés, concentraven llur foc sobre nosaltres. Els morters ens enviaven a pler, com pluja menuda, els projectils de petit calibre contra els quals resulta tan difícil protegir-se.

—Qué coño hace nuestra artillería que no dispara? — vaig sentir que cridava, indignat, el capità Frutos, el qual, desafiant el perill, anava d’una banda a l’altra donant instruccions.

Va manar al seu enllaç que retrocedís i comuniqués al comandant la situació compromesa en què ens trobàvem. A les poques passes l’enllaç va caure ferit. Un altre xicot, amb més sort que l’anterior, va poder-se comunicar amb el comandant i retornà amb la resposta: «L’artilleria havia quedat sense munició. Es confiava que d’un moment a l’altre tornaria a obrir foc. Mentrestant l’atac no s’havia d’interrompre. Calia que prosseguís». I prosseguí! L’atac va continuar malgrat que quan tornà el xicot amb la resposta el capità ja havia mort.

—Dejadme, muchachos. No vale la pena que perdáis el tiempo… —va dir als dos soldats que intentaven socórrer-lo—. Esta vez me han… acertado bien. Esos jodidos fascistas… me han dejado con más agujeros… que un colador… —La vida del capità degué trobar la sortida fàcil i se li escapà per qualsevol de les nombroses ferides.

I l’atac va prosseguir sense el capità, més endavant continuà sense oficials i no es va interrompre quan, en travessar un camp de blat, les espigues queien segades per les bales de les metralladores. Era miraculós que encara quedés algú dempeus per a continuar atacant! En aquells plans propers a la Sentiu, sense amagatall possible, l’escomesa no es deturava…

Finalment, quan en declinar la tardava caure l’últim sergent de la companyia al peu mateix de les filferrades enemigues, els pocs homes que quedàvem vam iniciar la retirada. La nostra artilleria reprenia el canoneig i els projectils xisclaven alts, com aus agonitzants, en busca de l’emplaçament de les bateries contràries.

De retorn a les meves trinxeres vaig veure que més contingents de tropes es disposaven a atacar. Més batallons, intactes com ho era el meu abans de sortir de les rases, es preparaven per acomplir el seu holocaust. Les primeres ombres del capvespre cobricelaven la desolació dels ferits que havien quedat abandonats en terreny de ningú. Amb els primers estels emmudien els crits dels agonitzants; el tac-tac de les metralladores s’espaiava cada vegada més; els canons, extenuats de tant bramular, es concedien un petit repòs. En el silenci momentani que precedia el nou atac, es va sentir una veu que, des de les trinxeres enemigues, cridava:

—Rojillos, desistid! No lograréis nada! No veis que Dios está con nosotros?

Semblà com si algú m’hagués punxat amb la baioneta. D’un bot vaig plantar-me dalt del parapet. Fent botzina amb les mans, per tal que se’m sentís millor, oferint un blanc magnífic, vaig contestar irritat:

—No, això és mentida! Déu ha fugit de la Sentiu! No pot estar amb vosaltres perquè…

Un foc granejat no em deixà acabar la frase. Algú, des de la trinxera, m’estrebà amb força i em posà a cobert de les bales.

Durant tota la nit van continuar els combats. Onades i onades d’homes foren llançades en massa contra les posicions contràries en un intent desesperat de rompre les línies. Algunes vegades els atacants aconseguiren passar les filferrades i plantar-se a les trinxeres enemigues llançant bombes de mà, emprant la baioneta, cos a cos, barrejats els assaltants i els defensors en una lluita ferotge, hostilitzats, a voltes, per l’artilleria pròpia, la qual hi dirigia els projectils sense assabentar-se que la nostra infanteria es trobava a la posició que estava canonejant. Totes les temptatives van resultar fallides. Els atacs, l’un darrere l’altre, xocaven amb la decidida resistència dels defensors.

La gent que quedava de la meva companyia, un cop fracassat el nostre atac, sense oficials ni sergents, perdut el contacte amb el comandament del batalló, rondàvem per les trinxeres esperant que algú ens digués què havíem de fer. Mentre no rebíem ordres vam dedicar-nos a traslladar ferits.

Quan en Barceló i jo vam arribar a la sanitat del batalló portant un ferit, hi regnava un gran desordre. El capità metge, posseït pel pànic, havia abandonat el lloc de socors. Uns soldats, amb bona voluntat i escassos coneixements, suplien el metge fugitiu i feien el que bonament podien. Quan van veure el nostre ferit i comprovaren la seva gravetat es limitaren a posar-lo en una llitera i a dir que no es veien amb cor de fer-li res.

—Seguiu aquells xicots! —ens van dir, assenyalant uns portalliteres que s’allunyaven per un senderol—. Ells ja coneixen el camí i us guiaran a la sanitat de la brigada.

No vam poder-los atrapar. Els portalliteres que ens precedien, bons coneixedors del terreny que trepitjaven, anaven més lleugers que nosaltres i es feren fonedissos en l’obscuritat. Al cap de poques passes ja havíem perdut el sender i ens llançàvem, camps a través, en un terreny tallat per una munió de recs, que, en la fosca de la nit, ens sorprenien contínuament com una trampa impossible d’evitar i en la qual quèiem repetidament. La llitera es convertia en una catapulta, sobretot quan fallava en Barceló, que era el qui anava al davant, i el ferit sortia llançat unes passes més enllà. De vegades ens havíem de guiar pels seus crits de dolor per descobrir-lo entre la malesa que l’opacitat de la nit feia esdevenir més espessa. El buscàvem, a les palpentes, el posàvem a la llitera amb tanta celeritat com ens era possible i una mica més enllà, en una altra caiguda, tornàvem a perdre’l. Això es repetí tantes vegades que vaig arribar a pensar si no seria millor, per al pobre xicot, esperar que es fes de dia i llavors prosseguir el camí. Finalment descobrírem una llum propera. Era el lloc de socors que cercàvem.

La sanitat de la brigada estava instal·lada en una masia molt pròxima a aquella carretera per la qual vèiem desfilar tants ferits. La cura, per als qui aconseguien arribar-hi, consistia a desinfectar la ferida superficialment, posar-hi un tros de bena, marcar amb una X —en una cartolina en la qual hi havia un cos humà siluetejat— el lloc on el soldat tenia l’esvoranc i esperar el torn per a ésser carregat a l’ambulància. Malgrat la lleugera cura, l’esplanada de davant de la masia estava atapeïda de lliteres arrenglerades en diverses fileres. Eren els ferits que esperaven el moment, una mica problemàtic per cert, de passar pel lloc de socors. La majoria gemegaven a cor i els planys augmentaven de volum cada vegada que sentien veus properes, amb l’esperança que algú apropés la seva llitera a la masia. Intuïen que si restaven callats podien prendre’ls per morts i passar-se qui sap les hores sense que ningú es preocupés de fer córrer la seva llitera. A la masia, però, gairebé només hi arribaven els que podien valer-se per ells mateixos; els que tenien ferides que els permetien anar-hi pel seu propi peu.

Vam arrenglerar el nostre ferit en una de les fileres. Feia estona que no el sentíem gemegar i vam alçar-li la manta que el cobria, per veure com es trobava. En Barceló i jo vam mirar-nos estupefactes. El darrer cop que ens havia caigut l’havíem posat de bocaterrosa a la llitera i, entre la fosca i les presses per arribar, no ens n’havíem adonat.

—Com és que el porteu així? —varen preguntar-nos, estranyats de la posició anormal del ferit, uns portalliteres que s’ensompegaren a passar pel nostre costat.

Què els havíem de dir si nosaltres érem els primers sorpresos? No els vam tornar resposta. En realitat no sabíem com excusar-nos.

Van ajudar-nos a col·locar-lo en la posició correcta i, quan el vam tenir de cara enlaire, un dels portalliteres l’inspeccionà breument.

—Aquest noi se us ha ofegat! —va dir. I en veure la nostra cara de consternació s’afanyà a aclarir, segurament per no carregar el mort a la nostra consciència—: De fet tampoc no s’hauria salvat. Porta unes ferides molt greus i no hauria resistit aquesta espera. —Alçà les mantes d’algunes lliteres, els ocupants de les quals es mantenien silenciosos—: Ho veieu? —va dir—. El qui no crida és senyal que ja és mort.

—Què hem de fer, doncs? —vaig preguntar-li, assenyalant la llitera que havíem carretejat tan inútilment.

—Porteu-lo darrere de la masia, aboqueu-lo en una de les piles que hi trobareu i aneu a cercar-ne un altre.

En Barceló es negà rotundament a fer res del que ens havien recomanat. No volgué acompanyar-me a abocar la llitera ni vaig poder convèncer-lo d’anar a recollir cap més ferit. Tot i que ell no m’ho va dir, jo crec que, en el fons, es considerava responsable de la mort d’aquell noi i no va voler repetir l’experiència.

Aquest matí el caporal més antic s’ha fet càrrec de la companyia i ha passat llista. Un silenci dens, anguniós, seguia la majoria dels noms que anava cantant. De tant en tant, després de moltes pauses, algú exclamava: «Present!». Jo he estat dels pocs que ho he cridat quan he sentit el meu nom. Sí, avui encara he pogut fer-ho. Però, fins quan? Quin dia el meu nom anirà seguit d’un silenci com el que, aquest matí, acompanyava el de tants companys?

L’esquadra, aquella «partícula gairebé indivisible» de la qual parlava l’altre dia, ha quedat esmicolada. Ja falten en Garriga, en Banús i en Casadevall. Quasi no havíem tingut temps d’ocasionar-nos tibantors, conèixer-nos gaire bé ni crear una amistat massa profunda.

—És possible que algú, que encara hi pot haver dispers, s’incorpori més tard —ha dit el caporal, per tal que la migrada formació no resultés tan commovedora.