Kitabı oku: «Nous veïns a la ciutat», sayfa 5
[29] En les nostres societats occidentals operen, d’acord amb Wacquant (2001: 171 i ss.), quatre lògiques estructurals que alimenten la nova marginalitat urbana: l’augment de la desigualtat social, els canvis en el treball assalariat, la reducció de l’acció protectora de l’Estat i l’accentuació dels processos de concentració i estigmatització. Tot i que constata els aspectes comuns, estructurals, entre el gueto nord-americà i la banlieue francesa, Wacquant (2001: 180) considera que no es pot identificar la situació europea amb la nord-americana. No hi ha un gueto turc a Berlín, surinamès a Rotterdam o magribí a Marsella, en el sentit de tancament institucionalitzat, fronteres rígides i homogeneïtat etnocultural. D’altra part, afirma, als països europeus no es dóna la retirada de l’administració d’aquests espais urbans que caracteritza la situació nord-americana. Sí que hi és comuna, segons Wacquant, una tendència a un major pes de les divisions i tensions etnoracials.
II. LA INSERCIÓ RESIDENCIAL DELS NOUS VEÏNS A VALÈNCIA
Al País Valencià, com arreu de l’arc mediterrani espanyol, conflueixen dos moviments migratoris diferents. Per un costat, el flux des de l’Europa central i nòrdica a la costa mediterrània que és compost, majoritàriament, per immigrants residencials i que, en el nostre cas, opera des de mitjan dels anys 1960. Per altra part, i en sentit contrari, la migració des del nord d’Àfrica i Amèrica Llatina vers l’Europa desenvolupada de què formem part. La presència d’aquests immigrants laborals és molt més recent, ja que es va iniciar al final dels anys 1980. Tenim, doncs, dos fluxos migratoris amb dos tipus de migrants, diverses finalitats i diferent ritme històric, la importància relativa dels quals es va veure modificada en la dècada dels anys 1990.
El flux migratori des del nord estava compost –i majoritàriament encara és així– per jubilats i pensionistes nacionals d’altres estats de la Unió Europea que cerquen el bon clima i una millor qualitat de vida. A diferència d’altres ciutats costaneres del País, la ciutat de València no va rebre aquesta migració comunitària. No és d’estranyar. València no ha estat mai una ciutat turística, entre altres raons perquè mai s’ha concebut com a tal. A més a més, per gaudir de la jubilació o d’una vida més tranquil·la, el País Valencià ofereix altres indrets amb més atractiu que no el cap i casal.[1] El perfil de la migració comunitària a València és, per tant, molt diferent del que trobem a Alacant i província. Es tracta d’una migració reduïda en nombre, en edat laboral i en actiu com a professionals. Com a conseqüència de la major mobilitat i interconnexió econòmica i social europea, el nombre n’ha augmentat fins als 7.115 veïns i veïnes pel gener de 2004.
El segon flux migratori, procedent del sud, expressa al nostre àmbit el procés de consolidació d’Espanya com un país d’immigració. Al País Valencià, aquest flux s’inicià al final dels anys 1980 amb els marroquins com la nacionalitat més nombrosa, sempre en termes molt modestos. Durant els primers anys dels noranta ja hi ha una immigració magribina assentada a València, com mostra l’obertura de les primeres botigues halal a Russafa, el 1992. Xinesos, senegalesos i argentins es configuraren al llarg de la dècada dels noranta com a col·lectius reduïts i específics en la vida de la ciutat. Durant els darrers anys, aquest flux s’ha accelerat i n’ha modificat els protagonistes, amb una importància central dels llatinoamericans. Amb el nou segle, és la immigració extracomunitària la que protagonitza, en termes pràctics i simbòlics, el fenomen migratori a València.
1. ELS ESTRANGERS A VALÈNCIA
Al gener de 2004, 71.746 veïns de València eren estrangers, el que suposa un 9,07 % del total de la població de la ciutat. Gràcies a l’aportació de la immigració, València no ha perdut població i fins i tot, a partir del nou segle, registra una lleugera pujada.
En l’evolució de la població estrangera a València podem establir dos períodes. El primer, la dècada dels 90, en què el nombre d’estrangers empadronats es va mantenir molt reduït, tot i conèixer un lleuger increment. Durant aquest període, els nacionals de la Unió Europea representaven quasi un terç de tots els estrangers. Entre la immigració extracomunitària, marroquins, xinesos i argentins eren els col·lectius més nombrosos. En molts casos, com els procedents del nord d’Àfrica, es tractava bàsicament d’una migració d’homes joves, sense família, amb una accentuada mobilitat en funció del treball. A aquest tipus majoritari, caldria afegir els xinesos i les primeres dones llatinoamericanes, pioneres en el servei domèstic. En molts casos, aquests migrants s’autoconsideraven com una migració temporal. El nombre reduït, la quasi absència de famílies, una visibilitat social encara molt escassa, fan que no es done importància als nous veïns que s’hi instal·len.
El segon període s’inicià amb el nou segle. És als darrers quatre anys quan es produeix una pujada espectacular, en termes proporcionals, del nombre de veïns estrangers. En quatre anys, des de gener de 2000 a gener de 2004, la població estrangera s’ha multiplicat per sis, el que expressa una major intensitat del flux migratori que té València com a meta, alhora que es produeix una diversificació de la procedència. Des d’Amèrica Llatina ha augmentat el nombre de migrants provinents dels països que pateixen recessió i crisi social i que, per altra part, ja disposaven de xarxes migratòries a València. És el cas dels nacionals d’Equador i Colòmbia i, els darrers dos anys, d’Argentina. A més, segons destaquen alguns autors com ara Izquierdo, López i Martínez (2002), aquesta empenta de la migració llatinoamericana ha estat afavorida por una preferència social i administrativa, en comparança amb immigrants d’altres procedències.
TAULA 2.1
Evolució de la població estrangera resident a València.
Anys 1991-2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.
Per una altra part, s’han mantingut les migracions del nord d’Àfrica, fonamentalment del Marroc, i n’ha augmentat el nombre, tot i que de forma més moderada que la migració llatinoamericana. Altres fluxos migratoris, com els procedents de l’Europa de l’est, no tenien arrels anteriors a la nostra ciutat. Tanmateix, el deteriorament de les condicions de vida, generat pel procés de transició a l’economia de mercat, i la creixent relació amb un oest sovint mitificat, estendrà a València un flux ja existent a altres ciutats espanyoles.[2]
D’acord amb les dades del Padró Municipal, semblaria que aquesta nova dimensió del flux migratori va «esclatar» l’any 2000. Aquesta percepció és deutora, a més de les raons assenyalades, d’una raó estrictament estadística. A València sols des de mitjan 1999 es normalitza la inscripció padronal dels immigrants, amb independència de la situació administrativa que tinguen.[3] El procés d’augment del flux havia començat l’any 1998, encara que el padró no ho recollia. Dos anys més tard, aquest procés s’accelera –com a conseqüència, entre altres factors, de la crisi equatoriana– i, al mateix temps, els nous veïns comencen a empadronar-se de forma generalitzada.[4]
No sols ha canviat el nombre de veïns estrangers. S’ha modificat el pes relatiu dels dos fluxos migratoris. L’augment tan notable de nous valencians es deu a la migració extracomunitària: equatorians, colombians, marroquins, romanesos... Abans insistíem en la distinta construcció social de l’immigrant, estranger extracomunitari, i del turista, guiri o nacional de la Unió Europea, estranger comunitari. Són els primers, per la precarietat jurídica, social i econòmica, i per la major diferència cultural, real o atribuïda, els que són més forasters a la ciutat, els que tenen majors dificultats per a una adequada inserció, i els que constitueixen la immensa majoria dels nous veïns. Avui, com mostra la taula 2.2, la immensa majoria dels estrangers són extracomunitaris, exactament el 90,08 %. Els nacionals de la Unió Europea, que havien estat quasi majoritaris al llarg de la dècada de 1980, no representen més d’un 10 % del total.
Respecte a la dècada dels anys 90, la immigració extracomunitària a València no sols ha augmentat el nombre; també ha conegut importants modificacions. Ha augmentat l’heterogeneïtat interna, amb una major diversitat d’origen, de cultures, de situació social i de grau d’inserció en la ciutat. Tot i les diferències entre col·lectius, el nombre d’homes i dones tendeix a un major equilibri. A diferència de la dècada anterior, es tracta d’una immigració familiar i permanent.
TAULA 2.2
Evolució de la població estrangera resident a València. Comunitaris i no comunitaris.
Anys 1996-2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.
Abans, però, d’aprofundir en aquests trets dels nous veïns, cal fer un darrer comentari sobre el nombre de veïns estrangers a València. Sovint les reflexions que susciten el nombre de veïns estrangers barregen dues dimensions interrelacionades però ben diferents. Una fa referència a la dada objectiva, el nombre d’estrangers; l’altra, remet a una valoració d’aquest fet com a fenomen social. L’orientació hegemònica es pot expressar bé en els termes popularitzats per les enquestes sobre el tema: els immigrants són molts o pocs? Molts o pocs, amb relació a què? Molts o pocs amb relació al que es considera convenient, tot i que aquesta conveniència no es faça explícita i tinga diferents lectures. Dit d’una altra manera, la valoració social que s’atorga al nombre d’estrangers no depèn solament, ni fonamentalment, de la xifra d’aquests. El fet que aquesta xifra es valore com a elevada o no dependrà de diversos factors: de la rapidesa del procés migratori, de l’existència o no d’eines per gestionar aquesta transformació, de la composició d’aquests fluxos migratoris i de la visibilitat que tenen, de la dinàmica d’inserció d’aquests immigrants i, també, de la valoració social que es fa de la immigració.[5]
Un altre element de valoració del nombre d’immigrants a València ens el pot proporcionar la comparança amb altres ciutats de l’Estat, per a la qual cosa hem triat els casos de Barcelona i Madrid. Com a centres d’atracció i llocs de recepció dels fluxos migratoris, les grans ciutats espanyoles han vist augmentar de forma espectacular els nombre de veïns estrangers, com mostra la taula 2.3. En aquest sentit, el procés a València ha estat similar al d’altres ciutats com ara Madrid i Barcelona, amb una acceleració del flux migratori amb el nou segle, flux que té, a més, d’altres trets comuns. S’ha reduït la proporció de nacionals de la Unió Europea i la immensa majoria dels nous veïns són immigrants extracomunitaris, particularment llatinoamericans, entre els quals destaquen els equatorians. A cada ciutat trobem especificitats, però en termes generals ha augmentat la diversitat d’origen i de fluxos, com els europeus de l’est. Les nostres ciutats són molt més multiculturals que ho eren al passat més proper. A més, el caràcter familiar de la migració és una altra característica comuna. Per una altra part, aquests trets i el caràcter indocumentat de bona part dels veïns immigrants més recents, expressen les característiques més generals dels actuals fluxos migratoris que tenen l’Estat espanyol com a destí (Arango, 2002; Izquierdo, 2002).
TAULA 2.3
Evolució de la població estrangera resident a Madrid, Barcelona i València.
Anys 1996-2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal, Ajuntament de València, Departament d’Estadística, Ajuntament de Barcelona, i Gerència Estadística de l’Ajuntament de Madrid. Elaboració pròpia.
Què podem dir de la nostra ciutat? Hi ha molts immigrants?, pocs? La resposta social dependrà, entre altres factors, de la dinàmica del procés d’inserció urbana dels nous veïns. Poc es pot afirmar de moment, ja que el procés acaba de començar. En tot cas, el nombre de veïns estrangers constitueix una dada molt significativa de la realitat de València. Ho és perquè el procés ha estat molt ràpid i, en termes generals, ni la ciutadania ni els gestors públics de la ciutat han desenvolupat una cultura de societat d’acollida. La xifra és rellevant, també, pel caràcter de foraster, immigrant extracomunitari, pobre i estrany, que tenen la immensa majoria dels nous veïns. A més, és la creixent visibilitat social de la immigració la que atorga rellevància a aquest nombre. Una visibilitat que es nodreix de diverses fonts. A la generada pels mitjans de comunicació, el discurs dels gestors públics i les pràctiques administratives sobre la immigració, s’ha afegit una visibilitat més quotidiana, la de la creixent coincidència dels valencians i les valencianes amb persones immigrants al barri, al treball i als espais i serveis públics de la ciutat. Amb el segle XXI apareix la València immigrant i es presenta davant l’altra València com un fenomen social indefugible.
2. ELS NOUS VEÏNS. TRETS GENERALS DE LA IMMIGRACIÓ EXTRACOMUNITÀRIA A VALÈNCIA
El primer que destaca de la immigració extracomunitària a València és l’heterogeneïtat que presenta. Parlem d’immigració extracomunitària, en singular, per economia de mitjans i per destacar-hi els trets comuns que la defineixen, és a dir, la construcció comuna com a foraster immigrant. Tanmateix, això no ens pot fer oblidar l’ampla diversitat que la caracteritza. Una font d’heterogeneïtat la constitueix la diversitat de procedències, cultures i llengües. També és diversa la composició per gènere, nivell d’instrucció i temps d’assentament. Igualment, la mirada i les actituds de la societat de recepció són diverses segons els grups. Per altra part, caldria considerar l’heterogeneïtat que genera la diversitat de situacions documentals, si es disposa o no d’un permís, d’inserció sociolaboral i d’arrelament social. Tot això ens dóna una pluralitat d’estratègies d’adaptació i d’inserció ací. Vegem alguns d’aquests trets.
D’acord amb la taula 2.4, els equatorians i els colombians constitueixen els col·lectius d’estrangers més nombrosos de la ciutat. Al gener de 2004, un de cada quatre estrangers és equatorià. L’empenta de la immigració llatinoamericana els darrers tres anys, particularment equatoriana i colombiana, ha desplaçat l’antiga superioritat numèrica de marroquins i xinesos.
La immigració del nord d’Àfrica ja no constitueix el grup majoritari, tot i que mantinga una rellevància simbòlica central, atès que l’immigrant musulmà, més encara si és marroquí, constitueix el nostre altre històric. A València, per altra part, la presència d’immigrants dels països de l’est d’Europa ha deixat de ser una mera anècdota. En quatre anys han passat a constituir-se com a collectius relativament nodrits, particularment el dels nacionals de Romania. A aquest breu repàs, cal afegir els migrants procedents d’Àsia. Ha augmentat el nombre de xinesos, uns dels col·lectius amb més temps de presència a la ciutat, al mateix temps que, als dos darrers anys, s’ha instal·lat un nombre ja ampli de pakistanesos.
TAULA 2.4
Població estrangera resident a València. Algunes nacionalitats significatives.
Any 2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.
Una part important d’aquesta immigració és recent, molt recent. Al gener de 2004, d’acord amb les dades del padró, més de la meitat dels veïns extracomunitaris residia menys de dos anys a la ciutat. Aquesta dada adquireix rellevància si considerem el paper clau del temps en el procés d’inserció. La migració constitueix un canvi total de l’entorn de l’immigrant, el que suposa una disminució dels recursos, habilitats i possibilitats. Refer les xarxes, recrear els recursos i adquirir-ne de nous, adaptar i desenvolupar el capital social, requereix temps. Per una altra part, és en els períodes d’arribada i assentament quan cal resoldre, tot i que siga de forma provisional, necessitats bàsiques i urgents, com trobar un habitatge, un treball i un mínim de relacions. Per tant, és la immigració més recent la que pateix, en termes generals, una situació de més precarietat social. Aquest tipus d’immigració és àmpliament majoritari a València; una indicació més que el fenomen d’inserció urbana està als seus inicis.
TAULA 2.5
Evolució de la població extracomunitària resident a València.
Algunes nacionalitats significatives. Anys 1996-2004
(*) No hi ha dades desagregades.
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.
El caràcter de migració molt recent és un tret general, però amb diferències notables entre els diferents col·lectius. La proporció de nouvinguts augmenta entre els bolivians, el 83,5 % dels quals viu ací menys de dos anys, els romanesos, 74,4 %, i els argentins, 69,8 %. Es tracta d’una immigració que acaba d’arribar i està resolent les necessitats més urgents i peremptòries. Un segon grup seria el de col·lectius, com el de colombians, equatorians i ucraïnesos, una majoria relativa dels quals ja fa entre dos i quatre anys que viu entre nosaltres (56,4 %, 43,1 % i 46,6 %, respectivament). Una part important dels membres d’aquests col·lectius són veïns que es troben en fase d’arrelament. Un tercer grup el constituirien els grups d’extracomunitaris amb més anys de presència a València. El 32,5 % dels senegalesos, el 21,7 % dels xinesos i el 19,5 % dels marroquins tenen una residència de 4 o més anys a la ciutat. Representen, sempre parlant en termes genèrics, una immigració més assentada, que no vol dir sense problemes o entrebancs.
Un altre tret comú dels veïns immigrants a València és l’alt nombre d’indocumentats. No disposem de dades segregades a nivell de ciutat, però sí que coneixem que, al gener de 2004, el 63,4 % dels estrangers residents a la província de València no disposava del permís de residència preceptiu. La situació d’indocumentat es dóna, en major proporció, en els col·lectius d’immigrants extracomunitaris més recents.[6] Si traslladem aquest índex d’indocumentats a la ciutat de València, tot i que siga de forma aproximada, tenim que més de la meitat dels veïns estrangers es troben sense permís. Aquest fet té conseqüències negatives per a la inserció urbana dels immigrants. Augmenta la inseguretat i inestabilitat que pateixen, els condemna a l’economia submergida, constitueix un entrebanc insuperable per a llogar un pis i augmenta la seua vulnerabilitat i dependència tant de cara a les pròpies xarxes com a l’ocupador.
El gènere és un altra font d’heterogeneïtat de la migració extracomunitària. Segons les dades del padró de 2004, el 53 % de la població extracomunitària són homes, tot i que amb una distribució mot diferent segons la procedència. En termes generals, els procedents del nord d’Àfrica, l’Àfrica subsahariana i Àsia són col·lectius bàsicament masculins, particularment durant els moments inicials de l’assentament. Un exemple extrem el constitueixen els senegalesos i els pakistanesos a València, dels quals sols un 6,36% i 6,4%, respectivament, eren dones l’any 2004. Al contrari, solen constituir-se com a col·lectius femenins els de determinades procedències llatinoamericans i asiàtiques (Filipines) on la migració s’efectua en funció de la demanda de servei domèstic. Dos móns migratoris segons el gènere, però dos móns que estan canviant a València de forma accelerada.[7]
D’acord amb la taula 2.6, la proporció de dones immigrants a nivell general s’ha mantingut bàsicament estable entre 1998 i 2004. Sota aquesta aparent continuïtat s’han donat diferents fenòmens que han operat en un sentit compensatori. Els col·lectius equatorians i colombians, que l’any 1998 eren bàsicament femenins, presentaven l’any 2004 una situació més equilibrada, 51,0 % i 54,9 % de dones. Aquesta tendència envers un índex de masculinitat més equilibrat és general entre els procedents d’Amèrica Llatina, a causa del reagrupament familiar i la creació de noves famílies ací. Sembla que es percep una tendència semblant en els col·lectius procedents de l’Europa de l’est. Els romanesos han passat de constituir un col·lectiu bàsicament masculí a una major presència de dones, un 45,2 % en 2004. El cas ucraïnès és just a l’inrevés, una migració inicial majoritàriament femenina que, ràpidament, s’equilibra. Per una altra part, hi ha col·lectius que es mantenen fortament descompensats. Tot i el temps de residència i l’existència de famílies, sols el 34 % dels veïns marroquins de València són dones; aquesta masculinitat sembla un tret molt consistent des de 1998. I molt semblant és el cas del col·lectiu algerià. Per la seua part, el col·lectiu de senegalesos, un dels més antics a la ciutat, s’ha consolidat com un col·lectiu bàsicament masculí, atès que són els homes els qui migren, s’autoconsideren una immigració temporal i no reagrupen les dones.
TAULA 2.6
Dones immigrants residents a València. Algunes nacionalitats significatives.
Anys 1998-2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.
Una altra dada significativa és la distribució per grups d’edat. Com era d’esperar, d’acord amb el caràcter d’immigració laboral, la població extracomunitària a València es concentra en les franges d’edat activa. Es tracta, a més, d’una població jove, el 66 % de la qual té entre 16 i 40 anys, quan aquesta proporció és del 39 % entre els autòctons. Si bé quasi no hi ha majors,[8] la presència de xiquets és ja considerable. Al gener de 2004, el padró registrava 9.323 immigrants i/o fills d’immigrants menors de 16 anys; entre els immigrants es dóna el mateix nombre relatiu de menors de 16 anys que entre els autòctons, quan no el supera àmpliament com els equatorians i els argentins (amb un 20,06 % i un 16,41 % de menors de 16 anys, respectivament, per un 14 % en el cas dels autòctons). Aquesta rellevància del nombre de menors indica una presència important de famílies, un factor bàsic en la caracterització sociològica de les migracions.
Constitueix un lloc comú afirmar que els immigrants extracomunitaris tenen un baix nivell de formació, amb un alt nombre d’analfabets. Sembla com si el tipus de treball que realitzen els immigrants, desvalorats i sense qualificació, projectara una imatge igualment desvalorada de les seues habilitats, estudis i preparació. D’altra banda, aquesta imatge és confirmada i legitimada per una part del discurs públic sobre la immigració.[9] Tanmateix, l’aproximació al nivell d’estudis dels veïns immigrants de València, mitjançant les dades del padró, ens obliga a qüestionar-nos aquesta afirmació.
En termes generals, el nivell d’instrucció dels veïns immigrants és inferior al dels autòctons, sense que es puga inferir, però, una imatge de manca d’instrucció o, molt menys, d’analfabetisme. Entre els immigrants hi ha un major índex de persones sense estudis, 4,61 % enfront el 2,76% dels autòctons, però majors proporcions de persones amb graduat escolar i batxiller, 40,98 % i 20,25 % en el cas dels immigrants, enfront del 26,49 % i 18,76 % dels autòctons. Pel que fa al tram superior de l’educació, 10,66 % dels extracomunitaris han cursat una carrera universitària enfront d’un 15,70 % dels nacionals espanyols. Contem, doncs, amb una migració relativament instruïda, amb una majoria de persones amb educació primària i/o secundària. Aquest nivell de formació varia segons el país d’origen, el sistema educatiu de què disposa, l’origen rural o urbà de l’immigrant i la importància social concedida a l’educació formal. En termes generals, es pot afirmar que la immigració llatinoamericana disposa d’un major nivell d’estudis que els europeus de l’est, africans i asiàtics.[10]
Hem parlat de l’heterogeneïtat de la immigració extracomunitària a València com a conseqüència de la diversitat de procedència, i per tant de cultura, del caràcter masculí o femení, del nivell d’instrucció i el temps de residència. A aquesta heterogeneïtat cal afegir la diversitat de situacions d’arrelament, d’inserció laboral i residencial, i de funcionament normalitzat a la nostra societat. D’acord amb l’experiència europea, Bastenier i Dassetto (1990, 1995) estableixen tres moments del «cicle migratori», el procés mitjançant el qual les persones i grups immigrants entren, s’estableixen i s’arrelen en altres estats. Un primer moment correspon a la figura del gastarbeiter, treballador convidat, i a la marginalitat social. El segon moment fa referència al procés d’assentament en residències estables, relacions veïnals i constitució de famílies. El tercer moment correspon a una immigració ja arrelada que es conforma com un element permanent de la societat.
Si en molts països europeus, passar d’un període a un altre del «cicle migratori» va suposar dos o tres dècades, a l’Estat espanyol la dinàmica sembla molt més ràpida.[11] El mateix podem dir per a València. En una dècada hem passat d’una migració d’homes i dones sols, de caire temporal, a una altra de familiar i permanent. Aquesta rapidesa i dinamisme del fenomen migratori fa que a València trobem persones i grups immigrants en situacions que corresponen als tres moments de què parlen Bastenier i Dassetto. Una part minoritària de la immigració està ja assentada i acomodada, amb una inserció laboral més o menys sòlida, famílies reagrupades i/o conformades, permís de residència permanent o possibilitat de demanar-lo. Una altra part d’homes i dones immigrants estan en procés d’assentar-se amb les famílies. Alguns d’ells tenien permís inicial, d’altres pogueren accedir al procés de regularització de 2001. Un tercer grup, majoritari, està constituït per les nouvingudes i els nouvinguts, el 53 % dels veïns estrangers de València hi resideixen des de fa menys de dos anys. La majoria, atesa la normativa d’estrangeria i la pràctica administrativa dels darrers anys, es tracta de persones «indocumentades» i que han iniciat el procés de trobar una feina, instal·lar-se en un habitatge i convertir-se en un usuari més dels espais i serveis públics.
En conclusió, tenim una immigració heterogènia però que, tot i les diferències que presenta i el caràcter molt recent d’una part, podem definir com una immigració permanent, atès el nombre de famílies i menors, el grau d’inserció laboriosament aconseguit i la voluntat generalitzada, inclosos els nouvinguts, de fer-se ací un avenir millor. Donada l’heterogeneïtat de situacions, es plantegen de forma simultània els reptes corresponents als tres moments del «cicle migratori». Per una banda, el tractament adequat de la borsa d’indocumentats, tot facilitant-ne la regularització, és una qüestió bàsica. Un altre nucli de qüestions fa referència a les necessitats que planteja el procés d’inserció dels immigrants que estan assentant-se (habitatge, escola, serveis públics). Per últim, tenim plantejats alguns dels debats propis d’una immigració ja arrelada: la coinclusió com a ciutadans dels nous veïns i la gestió del multiculturalisme resultant.
3. ON VIUEN ELS IMMIGRANTS? UNA DISTRIBUCIÓ DESIGUAL AL SI DE LA CIUTAT
L’habitatge constitueix un aspecte bàsic en la inserció social dels immigrants. L’habitatge suposa un espai propi, tant físic com psicosocial, que proporciona refugi, fa possible una sèrie de tasques elementals i quotidianes, constitueix l’àmbit privilegiat de les relacions personals i familiars, i possibilita la intimitat. Alhora, segons la localització i depenent d’aquesta, l’habitatge constitueix la base material per al desenvolupament de relacions veïnals i l’accés a una sèrie de serveis del barri (comerços, parcs, escoles, centres de salut, etc.). Podem concloure que l’habitatge és un bé bàsic ja que, sense ell, no sembla possible assolir tot un conjunt de trets individuals i socials mitjançant els quals es conviu de manera normalitzada en la nostra societat. De forma contradictòria amb aquest caràcter de bé bàsic, l’habitatge és una mercaderia, un bé de consum durador i de preu alt, que es compra, es ven o es lloga al mercat immobiliari.
En el nostre cas, la ciutat de València, on tenen els immigrants els seus habitatges? En quins barris viuen? Quines pautes d’assentament, si n’hi ha, podem establir? Per apropar-nos a aquestes qüestions s’ha realitzat un estudi sobre la distribució per barris dels veïns estrangers, i de l’evolució d’aquesta des del 1998 fins al 2004, a partir de les dades que proporciona el Padró Municipal d’Habitants.[12] Aquestes dades s’han contrastat amb les xifres de les nacionalitats més representades a cada barri i amb informacions de fonts diverses (informants i estudis concrets disponibles). El resultat és la distribució residencial de la immigració a València que es comenta a continuació i que s’ha plasmat cartogràficament als mapes 2.1, 2.2, 2.3 i 2.4.
Certament, no es pot identificar inscripció en el padró i la residència. De vegades, el primer empadronament es fa en un domicili –la casa d’uns amics o coneguts– on no s’habita o que és un habitatge provisional. No tots el canvis de domicili es comuniquen. Amb tot, aquest biaix es redueix en el cas d’una immigració que ja té un clar perfil familiar. Per a les famílies, l’empadronament és un requisit administratiu bàsic per aconseguir una plaça escolar cada any i renovar-la o per a accedir a les prestacions de serveis socials. Aquesta situació genera una pressió important per a «estar bien en el padrón» (com deia una equatoriana). Per això es considera que els fulls del padró constitueixen una bona aproximació, tot i que indirecta, a aspectes bàsics de la inserció residencial dels immigrants.
El mapa 2.4 ens dóna una visió de la distribució dels immigrants als barris de la ciutat, pel gener de 2004. Es tracta, com era d’esperar, d’una distribució desigual. Un primer factor discriminador és el nivell socioeconòmic del barri. En termes generals, els barris benestants com la Gran Via, el Pla del Remei, Sant Francesc, l’Exposició, i Jaume Roig, tenen un índex de veïns estrangers molt inferior a la mitjana de la ciutat. A més, en aquests barris, els estrangers comunitaris solen estar sobrerepresentats i els extracomunitaris subrepresentats en relació amb el conjunt de la ciutat.[13] El mercat de l’habitatge i l’escassesa de recursos econòmics dels immigrants són factors bàsics de la seua distribució residencial desigual. Tanmateix, però, aquests factors no ens expliquen la particular trama de la immigració que es veu al mapa 2.4.
