Kitabı oku: «Nous veïns a la ciutat», sayfa 7

TAULA 2.7

Població estrangera segons el nombre de persones del full familiar.

Algunes nacionalitats significatives. Any 2004

Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.

Alguns dels col·lectius d’arribada més recent són els que presenten índexs d’amuntegament més elevats. Així, aquest és el cas del 59,9 % dels equatorians, del 59,8 % dels bolivians i del 54,4 % dels pakistanesos. Tanmateix en la decisió de compartir l’habitatge no sols operen factors com el temps de residència i els recursos econòmics, sinó també culturals i de tipus de sociabilitat. Els immigrants dels països de l’est, la immensa majoria dels quals viuen ací menys de dos anys, tenen un índex d’amuntegament molt inferior als d’altres col·lectius amb més temps de residència. Pel que fa als xinesos, un 57,6 % viuen amb cinc o més persones en el mateix habitatge, el mateix índex que l’any 2001, ja que sembla que continuen optant molt majoritàriament per viure en grups familiars relativament amples.

A València, com ens mostra el cas de Russafa, l’amuntegament pot respondre a diferents estratègies, situacions socials i recursos d’habitatge. El més habitual és trobar compartint pis un grup familiar, en sentit ampli, o un grup de compatriotes amb lligams de diferent tipus. Sovint, un grup familiar pot recórrer a llogar una habitació com a font d’ingressos per afrontar el lloguer. En termes generals, solen ser gent en procés d’assentament, que constitueixen nuclis de convivència de certa estabilitat, sobretot si hi ha menors. Amb el temps i la consolidació de la situació econòmica, hi ha una tendència a reduir el nombre d’habitants al nucli domèstic. Junt amb aquestes situacions, també trobem pisos organitzats per ser llogats per habitacions, una estratègia dels propietaris per optimitzar-ne el benefici. Tot i l’alta renda que s’obté, solen ser pisos degradats, amb equipaments antics i un alt índex d’amuntegament. Es tracta d’un recurs residencial propi dels nouvinguts o dels menys arrelats socialment i que, donades les condicions, abandonen tan bon punt poden. Aquests habitatges constitueixen residències de pas, amb una alta mobilitat dels ocupants i escassa o nul·la convivència, i solen generar més problemes de convivència amb el veïnat.

La situació de l’habitatge immigrant constitueix uns dels elements que pot dificultar la convivència i generar tensions i dinàmiques d’exclusió. Les deficiències i els problemes d’habitatge comporten entrebancs per a un procés d’inserció residencial adequat, tant per les condicions que pateixen els immigrants com per les conseqüències socials que tenen. Les condicions d’habitabilitat dolentes, l’amuntegament i la manca d’intimitat tenen evidents repercussions psicosocials negatives per als immigrants. Per una altra part, les tensions que poden sorgir en les relacions quotidianes veïnals se solen agreujar en una situació d’habitatges amb equipaments deficients i amb amuntegament. Igualment, les deficiències de l’habitatge immigrant i els efectes negatius que tenen en la convivència quotidiana contribueixen a identificar els veïns immigrants com a font de problemes i legitimar alguns dels prejudicis negatius més estesos.

[1] La migració comunitària s’ha concentrat a la costa de la província d’Alacant on, pel gener de 2003, residien el 85 % dels nacionals de la Unió Europea empadronats al País Valencià. Per províncies, Castelló i València presenten una immigració bàsicament laboral i extracomunitària (és el cas del 87,5 % dels estrangers de Castelló i el 86,3 % dels de València). Es tracta del model d’immigració present a Catalunya i a Madrid. Sols Alacant manté una alta presència d’estrangers comunitaris –52,5 % pel gener de 2003–, immigrants residencials propis d’un model de turisme i oci, del qual les Illes Balears serien un exponent.

[2] A diferència de Madrid, durant la dècada de 1990 València no va rebre immigració d’europeus de l’est, com els polonesos. Serà a partir del nou segle quan comencen a arribar al País Valencià migrants de l’est, la majoria procedents dels països més pobres de l’àrea (com Romania, Bulgària i Ucraïna). Vegeu Viruela Martínez (2004).

[3] A la ciutat de València s’exigia disposar de permís de treball i residència com a requisit per a empadronar-se. Aquesta pràctica es va perllongar fins 1999, tot i que no era legal des de 1997. D’acord amb la resolució de 21 de juliol de 1997, que desenvolupa la Llei 4/1996, sobre el Padró Municipal, i el R. D. 2612/1996, que modifica el Reglament de Població, l’Ajuntament ha de fer la inscripció de la persona estrangera en el Padró «sense realitzar cap control sobre la legalitat o il·legalitat de la residència en territori espanyol» (art. 5, resolució de 21 de juliol de 1997).

[4] Des de la Llei 4/2000, l’empadronament és un tret administratiu bàsic per accedir a drets i prestacions d’educació, sanitat i serveis socials. Per altra part, als processos de regularització dels anys 2000 i 2001, el certificat d’empadronament va constituir una prova documental del temps de residència i d’arrelament. Tot això i l’actitud decidida de l’administració municipal i de les organitzacions socials de demanar a l’immigrant que s’empadrone, ha fet del padró el registre més fiable del nombre d’estrangers, encara que no hi manquen els problemes.

[5] En termes generals, podem afirmar que la tendència a considerar «molts» una xifra d’immigrants augmentarà quan més ràpid siga el procés, quan no existesquen eines adequades per gestionar-lo, quan més estranys o diferents siguen aquests immigrants, tinguen més visibilitat i més estesa es trobe una visió de la immigració com a problema.

[6] Segons el Padró 2004 (INE, 2005), el gener de 2004 residien a la província de València 151.754 estrangers. Tanmateix, el Ministeri de l’Interior sols registrava per al 31 de desembre de 2003, 57.771 permisos. Això suposa un 63,4 % d’indocumentats. Aquest càlcul té un caire aproximatiu, ja que està sotmès a biaixos diversos. En tot cas, és ben indicatiu de l’envergadura del problema. Per altra part, l’índex d’indocumentats varia entre els col·lectius. En termes generals, són els col·lectius més recents els que presenten un major índex d’indocumentats. No disposen de permís de residència, treball o altre tipus, el 80 % dels romanesos residents a la província de València, el 67 % dels equatorians i el 66 % dels colombians. En canvi, el gener de 2004 sols hi havia indocumentats el 46 % dels marroquins, el 35 % dels xinesos i el 29 % dels senegalesos.

[7] Per al cas espanyol i les diferències de gènere segons col·lectius de procedència, en el sentit esmentat, vegeu Izquierdo (1996 i 2002), Ramírez Goicoechea (1996), Martínez Veiga (1997) i Colectivo Ioé (1999).

[8] Atès que es tracta d’una immigració laboral molt recent, el nombre de persones majors de 65 anys és molt reduït: sols de l’1,38 % enfront del 18,7 % dels nacionals.

[9] El darrer trimestre de l’any 2000, el govern va presentar l’esborrany del Programa GRECO, que regula i coordina la política d’estrangeria i immigració. A l’esborrany s’afirmava que els immigrants tenen, en general, «alts índexs d’analfabetisme i escassa qualificació professional» (p. 17). Més tard, davant de les crítiques rebudes, la referència a l’analfabetisme va desaparèixer del text definitiu. Sobre la imatge desvalorant del grau de formació dels immigrants, vegeu Izquierdo (2003).

[10] Tanmateix, dins de la immigració llatinoamericana caldria distingir entre els índexs de formació de cubans i argentins, superiors als dels veïns autòctons, els dels colombians, assimilable a la mitjana espanyola, i els dels equatorians i bolivians, sensiblement més baixos. Així, un 33 % dels cubans i un 22,9 % dels immigrants argentins han realitzat estudis universitàris, enfront d’un 15,7 % dels autòctons. Aquest índex és del 4,6 % i del 7 % en el cas dels equatorians i dels bolivians.

[11] La migració de les dècades de 1950 i 1960 a França i Alemanya era una migració laboral, d’individus, concebuda com a temporal, començant per l’autopercepció dels migrants mateixos (Sayad, 1991). Serà a partir de la mitjania dels anys 70, amb les polítiques d’immigració zero i tancament de fronteres, quan la immigració es consolida com a permanent i familiar, com assenyalen Weil (1991), Wihtol de Wenden (1999) i Le Moigne i Lebon (2002) per al cas de França, i Cohn-Bendit i Schmid (1996) per al cas d’Alemanya.

[12] El gener de 2003 l’Ajuntament de València va crear el nou barri Ciutat de les Arts i de les Ciències, al districte 10, i va modificar la delimitació territorial d’uns altres tres barris. Aquestes modificacions no afecten la nostra recerca. Al mapa 4, referit a 2004, s’ha mantingut la delimitació territorial anterior.

[13] El 29,8 % dels veïns estrangers del Pla del Remei, el 28,8 % d’Exposició, el 27,6 % de Jaume Roig i el 26,6 % de Gran Via, són nacionals de la Unió Europea, quan aquests representen el 9,9 % del veïns estrangers de València. A més, una part dels immigrants extracomunitaris que consten al Padró com a veïns d’aquests barris són, en realitat, empleats de servei domèstic.

[14] La proporció de comunitaris respecte al total de veïns estrangers era de 23 % en el cas de la Xerea, 26 % al Carme, 27,4 % a Sant Francesc i 40,6 % en el cas de la Seu. Aquestes proporcions apareixen com molt consistents al llarg del període estudiat.

[15] El districte de l’Eixample, districte 2 de la ciutat, està compost per tres barris. El Pla del Remei i Gran Via corresponen a l’eixample burgès de finals del segle XIX i primeres dècades del XX, i han mantingut el caràcter de beaux quartiers. El tercer barri, Russafa, té un caràcter molt més popular amb un nivell socioeconòmic molt inferior.

[16] El full del padró pot ser de dos tipus: familiar i col·lectiu. Usualment, els fulls collectius registren els veïns que viuen en centres institucionalitzats: col·legis majors, residències de tercera edat, institucions religioses, etc. Per conèixer la importància del nombre d’estrangers en aquesta situació i valorar-ne la rellevància, en el cas de Patraix es va fer una anàlisi concreta dels fulls col·lectius. L’any 1998 hi havia a València 766 estrangers empadronats en fulls col·lectius, dels quals 584 corresponien a Patraix. L’any 2000, sobre un total de 920 per a tota València, 549 estaven empadronats al barri. Si deduïm els estrangers empadronats en fulls col·lectius del nombre total d’estrangers empadronats al barri, el percentatge de persones estrangeres residents a Patraix es redueix considerablement. A partir de 2002, aquesta situació es va «normalitzar»; per una part, Creu Roja ja no necessitava utilitzar el recurs de l’empadronament a la seua seu; per una altra, el nombre d’estrangers veïns de Patraix va augmentar. Així, doncs, el biaix que comentàvem ha desaparegut i, el 2004, Patraix comptava amb un 9,3 % de veïns estrangers (sols lleugerament per sobre de la mitjana de la ciutat, 9,1 %).

[17] El reduït nombre d’estrangers extracomunitaris del Cabanyal i la Malva-rosa contrasta amb la nombrosa presència d’un altra minoria ètnica: els gitanos. Aquest districte concentra quasi la meitat de la població gitana estimada de la ciutat. Vegeu García et alii (2001).

[18] A les grans ciutats d’Andalusia, com Sevilla, Còrdova i Granada, hi ha una situació de convivència residencial i interacció quotidiana que, en els trets més generals, no és molt diferent a la de València. És a determinades comarques d’agricultura intensiva on opera el model segregacionista. En aquests casos, com ara la província d’Almeria, «el 80 % dels immigrants extracomunitaris es veuen forçats a viure en un hàbitat dispers, entre els hivernacles de plàstic» (Castaño Madroñal, 2000: 129), en cortijos amb males condicions de salubritat o en infrahabitatges. Vegeu, igualment, Martín (1999, 2002), Martínez Veigas (2001) i Fernández i Checa (2003).

En determinades poblacions murcianes opera una lògica semblant, tot i que amb menys intensitat i, sobretot, amb situacions de copresència habitual als espais públics. Amb tot, hi ha poblacions on l’habitatge de l’immigrant segueix una jerarquia ètnica. Els equatorians solen viure en els nuclis urbans, però els marroquins tenen l’habitatge, de forma molt majoritària, als disseminats (Pedreño i Castellanos, 2001; Foro Social Murcia, 2002). El camp queda estigmatitzat com a lloc de residència, perquè és el lloc on viuen els moros (Strohmayer et alii, 2004).

[19] A València s’han donat agressions racistes, però com a fets puntuals i ràpidament repudiats. El procés d’inserció dels immigrants ha generat no pocs problemes i tensions però, resolts o suportats millor o pitjor, no han generat dinàmiques sostingudes de tensió i enfrontament interètnic. Potser el més proper a això siga, en la tardor de 2004, la situació d’assetjament de menors i adolescents equatorians per part d’adolescents autòctons que s’ha donat als Orriols (Levante, 7 d’octubre de 2004).

[20] Tot i que la paraula gentrification s’ha incorporat al català com a «ennobliment», al llarg del text s’utilitzarà la paraula en anglès, perquè es considera més aclaridora del que implica aquest procés atès que el terme català «ennobliment» comporta unes connotacions molt més àmplies.

[21] Aquests apunts es basen en els resultats de la recerca a Russafa, les opinions de diversos professionals d’organitzacions socials (com els de Valencia Acoge en referència al barri dels Orriols) i les dades sobre l’habitatge immigrant que ens aporten els estudis del CITMI-CITE (1999) i Aparicio i Tornos (2003).

[22] Els habitatges en propietat representen el 82 % en el cas de l’Estat espanyol, però el 69 % a Gran Bretanya, el 54 % a França i el 43 % a Alemanya; l’habitatge de lloguer públic constitueix l’1 % en el cas espanyol, enfront del 17 % a França, 22 % a Gran Bretanya o el 36 % als Països Baixos (Leal, 2004).

[23] En països com França, Alemanya, Gran Bretanya i els Països Baixos les primeres intervencions de cara als immigrants, les dècades de 1950 i 60, foren en matèria d’allotjament. A França, l’acció pública adreçada als immigrants ha fet de la politique de ville un tret central (Barou, 1999; Wihtol de Wenden, 1999). Gran Bretanya va adoptar, als anys 1960, l’Urban Programme com a marc d’acció amb minories (Mahnig i Wimmer, 2000). A França, Alemanya, Holanda i Gran Bretanya, aquestes actuacions per a immigrants s’enquadraven en polítiques més àmplies d’habitatge social i iniciatives urbanístiques adreçades contra el «desavantatge social».

[24] Potser les ajudes atorgades des de Serveis Socials constituesquen l’ajuda més clara des de l’administració. Aquestes són ajudes econòmiques d’emergència, de limitada quantia i que es concedeixen per evitar desnonaments, ajudar a entrar en un pis o pal·liar deficiències d’equipament bàsic. D’aquestes ajudes es beneficien els nuclis immigrants amb presència de menors i un cert projecte d’arrelament.

[25] Així es deduïa de l’estudi CITMI-CITE (1999). El més recent, realitzat pel CEIM, confirma aquesta situació. Segons aquest estudi, els habitatges de les persones enquestades comptaven amb aigua potable i electricitat en el 99 % dels casos, frigorífic en el 96 % i rentadora en el 94 % (Aparicio i Tornos, 2003: 164).

[26] Òbviament aquest índex no passa de ser una aproximació grollera a la qüestió. Es considera que viure 6 o més persones en un pis entre 60 i 90 m², la dimensió mitjana dels habitatges a València, és una situació d’amuntegament. Un problema d’aquest índex fa referència a la bondat de la mesura. Per una altra part, la realitat que mesura l’índex no té perquè tenir la mateixa lectura. Segons les cultures, la mateixa situació pot ser definida com amuntegament, connotat negativament, o no.

III. ALTRES EXPERIÈNCIES D’INSERCIÓ URBANA

Hi ha una àmplia varietat de processos d’inserció urbana, tant en termes de distribució espacial com de relacions i dinàmiques socials que s’hi generen. En aquest apartat presentarem alguns dels trets que caracteritzen la inserció urbana a Barcelona i Mont-real, dos casos d’interès per la similitud i pel contrast respecte de València. Com a ciutats espanyoles receptores d’immigració, València i Barcelona comparteixen tota una sèrie de trets comuns: semblants condicions estructurals, des del mercat de treball fins al de l’habitatge, el mateix marc institucional, la normativa d’estrangeria, etc. Per la seua part, Mont-real està més allunyada de la nostra realitat. Metròpoli de Canadà i, alhora, la ciutat més gran del Quebec, Mont-real ha estat la porta històrica de la migració europea. La inserció dels immigrants s’hi hagué d’acomodar a l’ordre que regia una urbs escindida entre anglocanadencs i francocanandencs. Això s’hi va concretar com un mosaic de barris ètnics que es mostraren prou funcionals tant pel que fa als migrants mateixos com a la societat de recepció.

Hem constatat, en el cas de València, una sèrie de trets de la inserció urbana dels immigrants. Dediquem la part final del capítol a comparar aquests trets amb els que es donen a Barcelona i Mont-real i, sobre la base d’aquesta comparança, reflexionem sobre fenòmens com la distribució residencial desigual dels immigrants, els barris multiculturals i algunes de les dinàmiques que s’hi generen.

1. LA IMMIGRACIÓ ESTRANGERA A BARCELONA

«Gran embruixadora», capaç d’adaptar-se als successius canvis, Barcelona ha passat de la industrialització a la terciarització per a esdevenir una ciutat global i cosmopolita i, al mateix temps, continuar sent el centre polític, cultural i identitari de Catalunya. Aquest dinamisme i capacitat de canvi és fruit, entre altres factors, de les successives onades d’immigració que l’han construïda.

A les primeries dels anys 1970 s’havia aturat la migració interna espanyola i la població de Barcelona s’havia estabilitzat. Una dècada més tard es donava una lleugera pèrdua de veïns de la Ciutat Comtal a favor de les ciutats de la perifèria immediata. Tanmateix, paral·lelament, un nou flux migratori –en aquest cas, internacional– començava a despuntar encara que molt tímidament.

1.1 La inserció residencial a Barcelona (1986-2004)

El 1986, els veïns estrangers hi representaven l’1,14 % del total de la població i estaven distribuïts de forma molt desigual al si de Barcelona. Tres districtes de la ciutat, Sarrià-Sant Gervasi, Eixample i Ciutat Vella, concentraven més de la meitat dels estrangers. Als dos primers, barris de classes mitjanes i professionals, vivien el 25,3 % i el 21,3 % respectivament, dels veïns estrangers de Barcelona. En canvi, els que s’havien instal·lat a Ciutat Vella, el districte dels barris històrics i populars, sols representaven el 10,6 % del total. Aquesta distribució residencial és un reflex de l’important pes relatiu dels nacionals de la Unió Europea i dels països desenvolupats en la població estrangera de Barcelona de l’època. L’any 1986, més del 40 % dels veïns estrangers eren d’aquestes nacionalitats i conformaven, en la seua majoria, una població activa d’alta qualificació. Aquests estrangers es concentren a Sarrià-Sant Gervasi i part de l’Eixample. Per una altra part, la incipient immigració extracomunitària residia a Ciutat Vella. Al llarg d’aquests anys, ningú no va considerar Sarrià-Sant Gervasi com un espai d’immigració de la ciutat, encara que concentrava bona part dels veïns estrangers. Aquests no eren considerats immigrants, sinó turistes, guiris i executius. Tot i el nombre de veïns estrangers, el districte de Sarrià-Sant Gervasi no responia als estereotips que s’assimilen a un barri d’immigració: un indret popular, molt modest i/o degradat, habitat per estrangers caracteritzats per la precarietat social i el pretès endarreriment cultural.

El 1991 tornem a trobar els mateixos grans trets en la distribució residencial a Barcelona. Es tracta, segons Miret (1998: 363), d’«una geografia urbana fortament marcada per l’etnicitat» i polaritzada en dues zones.[1] Aquesta etnicitat es conjuga amb les desigualtats i estratificacions socials preexistents, que s’havien plasmat a nivell urbà com un model de distribució residencial de classe. Els nouvinguts s’inscriuran en aquest model residencial i el reforçaran amb els trets atribuïts a la seua etnicitat. En un extrem trobem els barris acomodats del nord i nord-oest que agrupen els nacionals de la Unió Europea i dels països desenvolupats. A l’altre extrem de la ciutat, social i espacial, hi ha els barris de Ciutat Vella on es concentra la immigració extracomunitària, particularment marroquina i subsahariana. Per bé que aquestes dues zones ben definides marcaven la inserció urbana estrangera a Barcelona, l’any 1991 ja començava a ser perceptible una incipient instal·lació d’immigrants, entre altres els llatinoamericans, en zones de barris de l’Eixample.

A Barcelona es dóna, en aquests anys, un augment modest però constant del nombre de veïns estrangers, més ràpid i significatiu en el cas dels extracomunitaris. Al mateix temps, el pes relatiu de Ciutat Vella al si de la Barcelona estrangera comença a augmentar. Tanmateix, s’haurà d’esperar a mitjan dècada dels anys 1990 perquè Ciutat Vella es consolide com el districte de la ciutat amb major nombre de veïns estrangers.[2] Al final dels anys 1990, el flux immigratori vers l’Estat espanyol augmentà. Una part tindrà Barcelona com a destí, com a ciutat d’assentament i com a porta d’entrada a altres ciutats de Catalunya o d’altres comunitats autònomes. L’augment espectacular del veïnat estranger barceloní, de 53.428 en març de 2000 a 202.489 en gener de 2004, és comparable al de Madrid, ciutats que compleixen funcions semblants quant als fluxos migratoris vers l’Estat espanyol.[3]

En gener de 2004, els veïns estrangers suposaven el 12,8 % del total de la població barcelonina. A més d’experimentar un augment notable, la població estrangera de Barcelona ha modificat la seua composició, com es veu a la taula 3.1. Avui els nacionals de la Unió Europea representen sols un 14,7 % del total. Entre els veïns extracomunitaris cal destacar la importància dels llatinoamericans; és el cas dels equatorians (32.946 en gener de 2004), que han desplaçat els marroquins com a primer col·lectiu estranger, però també dels colombians, peruans i argentins. Tot i que de forma més moderada, també han augmentat els seus efectius altres col·lectius que ja disposaven d’arrels a la ciutat, com els procedents del Marroc, de l’Hindustan (particularment els pakistanesos) i d’altres països asiàtics. En altres casos, com els immigrants procedents de l’Europa de l’est, no es donaven aquests lligams anteriors. Una part d’aquesta immigració és molt recent –en gener de 2004, el 28,8 % feia menys d’un any que era a la ciutat–, però una altra ja porta temps arrelada.

TAULA. 3.1

Població estrangera resident a Barcelona. Algunes nacionalitats significatives. Any 2004

Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona. La xifra d’habitants totals correspon a l’1 de gener de 2003. Elaboració pròpia.

Amb el nou segle i els nous veïns, els trets més rellevants de la inserció desigual urbana es mantenen, però, al mateix temps, la immigració es fa present a quasi tota la ciutat. La distribució residencial dels immigrants a Barcelona es pot observar al mapa 3.1, que recull la proporció de veïns estrangers a les

MAPA 3.1

Zones estadístiques de Barcelona amb major proporció de veïns estrangers. Any 2004

zones estadístiques de la ciutat.[4] El mapa de la Barcelona immigrant manté un indiscutible pol de referència i concentració, Ciutat Vella, la importància relativa del qual fins i tot ha augmentat els darrers anys, i al mateix temps es dóna un repartiment més extensiu dels immigrants en una part important dels barris populars i modestos de la ciutat.

El centre històric, Ciutat Vella, continua sent el districte amb més residents estrangers, un 36,1 % del total dels seus veïns. Al si del districte, és al barri del Raval on es concentren els veïns estrangers, un 48,8 % del veïnat en 2004, i on s’ubica una bona part dels comerços ètnics, llocs de culte i espais comunitaris dels pakistanesos, filipins i marroquins veïns de Barcelona. Gòtic, Barceloneta i Parc-Casc Antic, els altres barris de Ciutat Vella, tenen també un nombre de veïns estrangers molt superior a la mitjana de la ciutat (23,9 %, 22,0 % i 33,3 % respectivament). D’altra banda, encara que els darrers anys a Ciutat Vella, com a la resta de Barcelona, ha augmentat el nombre de veïns llatinoamericans, el to i la imatge d’aquests barris continua polaritzat per la immigració magribina, hindustànica i asiàtica.

Si eixim del centre històric, trobem al nord-oest de Ciutat Vella una sèrie de barris populars, amb oferta d’habitatge modest i amb una continuïtat física amb el primer districte de la ciutat o prop d’ell. Entre aquests barris tenim Poble Sec, amb el 24,3 % de veïns estrangers i una important presència marroquina i, en menor mesura, pakistanesa, per extensió des del barri del Raval. Als barris de Bordeta i Sants, amb un 13,1 % i 13,4 % de veïns estrangers respectivament, predomina la migració llatinoamericana.

Al voltant del centre històric, apareixen també al nostre mapa els diferents barris que componen el districte de l’Eixample. Es tracta de barris heterogenis tant a nivell social com pel tipus d’habitatge, amb zones i espais de caràcter més modest i accessible. A tots els barris d’aquest districte, el nombre de veïns immigrants supera la mitjana de la ciutat i la immigració llatinoamericana és àmpliament majoritària.

Uns altres barris d’inserció residencial dels veïns estrangers són els barris obrers i perifèrics del nord-est de la ciutat, conformats per les migracions internes dels anys 60 i amb una oferta d’habitatge més accessible. Pel nombre de veïns estrangers, hi destaquen els barris de Trinitat Vella, amb un 21 % de veïns estrangers, habitatges prou modestos i un procés de substitució semblant al que hem comentat per al barri dels Orriols a València, i de Ciutat Meridiana-Vallbona, amb un 16,1 % de veïns estrangers i uns trets semblants. Als dos barris, a més dels veïns llatinoamericans, hi ha un nombre relativament notable de marroquins per la continuïtat amb el municipi de Santa Coloma. Més enllà dels barris esmentats, també ha augmentat la presència de veïns immigrants en els districtes obrers de Nou Barris i Sant Andreu.

Per últim, al nord-oest destaca el barri de Pedralbes, amb un 13,3 % de veïns estrangers. Beau quartier, per nivell socioeconòmic, tipus d’habitatge i prestigi social, Pedralbes representa al nostre mapa un altre tipus de barri d’inserció a Barcelona. Ací, com en zones de Sant Gervasi i Vallvidrera, són els nacionals dels països desenvolupats els col·lectius que hi destaquen.[5]

La desigual distribució espacial dels nous veïns, que ens mostra el mapa 3.1, està conformada per una sèrie de factors semblants als que hem comentat en el cas de València. Aquesta distribució depèn, en els dos casos,[6]del baix nivell socioeconòmic dels veïns extracomunitaris. A aquest factor, bàsic, atesa la situació actual del mercat immobiliari, cal afegir l’existència de prejudicis i una visió social negativa sobre la immigració extracomunitària, que fa que sols accedesca a una part del mercat de l’habitatge. Sobre aquesta base comuna, el factor clau per a explicar-nos les concentracions en uns indrets d’habitatge al seu abast, com passa al Raval i a Russafa, i no en uns altres casos de característiques semblants, serà l’existència o no d’immigrants assentats prèviament, que té un efecte de crida per a membres del seu grup. Si atenem a factors més específicament propis de l’espai urbà, veiem que el caràcter central d’un barri, la seua bona connexió amb la xarxa de transports, i la proximitat a activitats que siguen font de treball, han estat també elements que operen a les dues ciutats. Per una altra banda, la continuïtat física d’un barri amb un espai d’immigració, com Raval o Russafa, ha estat un altre factor per a l’augment del nombre de veïns immigrants de Poble Sec, a Barcelona, i d’En Corts i Montolivet, a València. Uns altres factors de concentració, com una tradició comercial i una oferta relativa de locals a bon preu, són més específics de determinats barris, el Raval i part de Russafa.

El mapa de la Barcelona immigrant ens mostra la distribució espacial del total de veïns estrangers, bàsicament extracomunitaris. A aquesta distribució cal afegir les diferents situacions de distribució residencial segons els col·lectius, el seu grau de concentració i les estratègies d’inserció urbana que intenten implementar. Moreras (2001), en referència a Ciutat Vella, i Domingo i Bayona (2004a), per al conjunt de la ciutat, estableixen tres tipus diferents de distribució residencial segons els col·lectius. En primer lloc, els grups com els filipins i els pakistanesos que tenen una concentració molt alta, amb un índex de presència en un barri, el Raval, superior al 50 % del total de veïns barcelonins membres del col·lectiu. En segon lloc, els nacionals del Marroc, la Xina i la República Dominicana presenten una concentració mitjana, entre el 20 i el 30 %. Finalment, els procedents de Colòmbia, Equador, Argentina i Perú, entre altres, adoptarien un model de més dispersió.

Segons la tradició de Chicago i el sentit comú sobre la inserció urbana que hem comentat més amunt, amb el temps de residència hauria de produir-se una dinàmica des de la concentració a la dispersió, correlacionada amb la mobilitat social ascendent. Millor o pitjor, aquest és el camí fet per les onades migratòries anteriors que s’instal·laren a Barcelona, la darrera la dels andalusos. Tanmateix, avui trobem tant tendències a la concentració com a la dispersió, segons els collectius, el seu tipus d’estratègia d’inserció i les seues necessitats.