Kitabı oku: «La gran depuració»

1.

Espanya ni es trenca ni es divideix

depuració 3. Acció política encaminada a mantenir i a garantir l’homogeneïtat politico-ideològica d’un règim mitjançant l’eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.

(Diccionari General de la Llengua Catalana)

EL DICCIONARI ÉS MOLT CONCÍS I, ALHORA, EFECTIU en insinuar totes les possibilitats del terme. Depurar és també, i sobretot –em permet una darrera concreció–, evitar per la força que una societat canvie mitjançant l’eliminació física o simbòlica dels elements que han estat assenyalats com a corruptors per aquells que retenen el poder. Al capdavall, pels qui tenen la legitimitat i la possibilitat d’exercir-lo a fi de garantir la puritat d’una societat que es considera que està en perill de perdre la seua essència espiritual originària. Depurar és aïllar els elements patògens i destruir-los, fer que el cos recobre la salut perduda.

La història d’Espanya dels darrers decennis ha estat també la d’una depuració, la dels cossos estranys a la idea d’un país culturalment i lingüísticament uniforme, d’un Estat tancat en si mateix, al servei sempre d’unes elits extractives del tipus que han estat definides pels economistes Daron Acemoglu i James A. Robinson en Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty (2012). Una Espanya els termes de la qual es van fixar i definir al llarg del segle XIX (amb el clar antecedent de l’absolutisme borbònic del segle XVIII) des d’una visió centralista de la unitat i de l’espai, castellana, que va deixar fora qualsevol altra alternativa territorial o cultural, que va convertir les aspiracions polítiques de la perifèria en un anatema, i els nacionalismes català, gallec i basc en una anomalia desordenada i monstruosa. No cal dir que els ciutadans nascuts en la perifèria territorial, i sobretot mental, d’aquesta Espanya moderna i liberal encunyada al segle XIX i refermada al llarg del segle XX, amb moments culminants com les dictadures dels generals Primo de Rivera i Francisco Franco, han estat víctimes del seu immobilisme, dels seus prejudicis i mecanismes d’autodefensa, de les seues dinàmiques de reconstrucció permanent, de les projeccions negatives del nacionalisme espanyol. La pitjor de les quals ha estat, sens dubte, un anticatalanisme ferotge, indissimulat, construït treballosament.

Vet ací, però, que per al nacionalisme espanyol els nacionalistes han estat sempre els altres. Aleix Vidal-Quadras distingia en Amarás a tu tribu (1998) el patriotisme del nacionalisme. El primer, es caracteritzava per un amor i uns vincles d’afecte amb el país generosos i altruistes, per damunt de la diversitat cultural i les tradicions localistes, per una caritas patriòtica, civilitzada, intel·ligent, fraternal. El nacionalisme, per contra, era ostatge d’un amor gelós i absorbent, fagocitador, d’una concupiscència, «oscura, prerracional, siniestra». Tant és així que allò que Jordi Pujol, Xabier Arzalluz o Xosé Manuel Beiras sentien pels seus països no era amor sinó un desig concupiscent, brut, tèrbol. Cap d’ells estava per la carícia sinó per la sevícia, això és, per maltractar amb duresa i crueltat les societats sobre les quals tenien poder. Incapaços com eren d’acceptar la complexitat de les societats on vivien,

las violentan para imponerles sus quimeras fantasmagóricas, las tumban sobre el lecho de Procusto mutilador y cruel hasta que adoptan de grado o por la fuerza, una configuración espiritual que quieren clónica de la suya. No quieren gobernar un país, sino contemplarse en un espejo.

La metàfora de Procust per a comparar els líders nacionalistes, l’hostaler de la ciutat d’Eleusis que tombava els seus hostes sobre un llit de ferro i els tallava o estirava les extremitats si els seus cossos no encaixaven amb la mida del llit, no pot ser més salvatge i retorçuda. És evident que Vidal-Quadras no se sent Procust, sinó potser Teseu, l’heroi que enganyà el temible fill de Poseidó i que el decapità sobre el seu propi i sinistre atifell de tortura. Per descomptat que no deu pensar que el seu partit, ni els seus coreligionaris, s’hagen servit mai del seu poder per, a la força, encabir les seues idees polítiques, les seues concepcions del món, com si la història d’Espanya i els seus patriotes formaren part d’un ensucrat conte de fades. Ell, simplement, és un patriota, un defensor de la llibertat individual i no de les que s’anomenen col·lectives, les quals pesen com a lloses «sobre la mente y el corazón». Un patriota, posem per cas, com Aznar, com Dolores de Cospedal o Esperanza Aguirre, com l’hispano-valencià rabiüt Francisco Camps, com Alicia Sánchez-Camacho o el general José Mena Aguado, que el 2006 va perdre els papers demanant pràcticament un colp d’Estat per a impedir la imminent aprovació democràtica de la reforma de l’Estatut de Catalunya. Patriota, val a dir, d’un patriotisme anterior en el temps al nacionalisme, entés com adhesió a les institucions polítiques garants i defensores de la llibertat comuna contra la corrupció i el despotisme. Tot plegat, diu Vidal-Quadras, «el nacionalismo puede ser visto como una degeneración del patriotismo, como una rama podrida y espinosa de un arbol umbrío y benéfico que comenzó a crecer a la sombra del Partenón y se hizo vigoroso a la del Capitolio».

Sens dubte, l’anticatalanisme espanyol emana, també, d’aquest patriotisme angelical que, com un «viento refrescante» que impulsa la llibertat i la convivència, ha d’acabar extingint les flames d’un nacionalisme que l’autor, enemic de totes les tribus menys de la seua, vol vinculat a la violència centrífuga, verbal, psicològica o vesànica i criminal. Per a Vidal-Quadras, com per a Aznar, gairebé no hi ha cap diferència entre la normalització lingüística i les bombes, entre la difusió cultural catalanista o galleguista i les crides a la sang.

L’anticatalanisme no el va inventar, però, aquest català, catedràtic de física atòmica nascut al si d’una de les famílies de l’alta burgesia de Barcelona, ni tampoc el partit que durant anys el va mig consentir en funció del punt en què es trobaven les seues relacions amb el nacionalisme català del peix al cove. És antic i s’arrossega com un espectre des dels temps immemorials de la Restauració Monàrquica –fins i tot des de molt abans. Aquest anticatalanisme és, tot plegat, la conseqüència de la lluita campal entre lliurecanvistes i proteccionistes, entre les elits centralistes i les perifèriques, el resultat de la tensió brutal entre el voler ser i el no deixar…

Ataca amb la mateixa ferotgia amb què atacava Félix Azzati, des del diari republicà El Pueblo, aquella burgesia separatista barcelonina –per al cas, enemiga de l’agricultura valenciana–, «frailuna, vetusta, partidaria de la independencia del famoso Principado, piojoso y sanguinario, que dejó marcadas en la Historia, las huellas de una ferocidad fenicia, bárbara, horripilante».¹ Acompanyà els croats del franquisme alliberador amb els seus escamots d’afusellament, els seus censors i els seus governadors civils com aquell de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, que l’agost de 1939 advertia els catalans des de les pàgines de Destino que mai ningú en Espanya acceptaria «adulteraciones degenerativas» del concepte regió ni tampoc la «interpretación política» de la regió enfront de l’Estat. Això ja no ho acceptaria ni tan sols Catalunya, temorenca que tornaren la dotzena de «caballeros de industria» de Barcelona que van muntar «el artificio del “fet diferencial” sobre la base de una vulgar agencia de negocios». Mentre l’Estat espanyol no estiguera construït –una empresa segons el governador inacabada encara, tot i el segle de treball esmerçat–, «cualquier concepto político de región, por comedido y parco que se conceda, propenderá a seguir fatalmente el mismo proceso de putrefacción que acabamos de extirpar quirúrgicamente, conforme a una ley histórica indefectible».²

No. L’anticatalanisme ve de lluny i s’amaga darrere la carota d’aquell nacionalisme banal que explica el científic social Michael Billig, inadvertit, rutinari, assumit pels ciutadans de les nacions consolidades com un no-nacionalisme. La identitat nacional reproduïda, recordada dia a dia per multitud de petits gestos i de mil maneres. La nació, com diria Billig, no com una bandera que oneja conscientment amb fervent passió, sinó com la que penja desapercebuda a l’exterior d’un edifici públic qualsevol. Nacionalistes són els altres i els espanyols simplement es defensen de les seues abjectes dinàmiques destructores, de les seues imposicions, de la seua contaminació. Projecten sobre l’adversari els propis defectes, sentiments, pensaments que troben inacceptables per a si mateixos.

L’anomenat procés sobiranista de Catalunya ha reviscolat l’anticatalanisme. Un procés iniciat el mateix dia en què els patriotes espanyols decidiren que l’Estatut aprovat en referèndum era antiespanyol. Un procés que agafà embranzida quan una institució patriòtica a la manera de Vidal-Quadras com el Tribunal Constitucional mutilà procustianament l’Estatut, a instàncies del PP, per encabir-lo en la vella idea d’Espanya. Era del tot inadmissible que el text reconeguera Catalunya com una nació perquè d’això només podia haver-ne una, monolingüe a excepció dels moments d’intimitat, unida sota el pali d’un centralisme amb ribets religiosos, cada dia menys dissimulat.

El 6 de febrer de 2005, en les beceroles del procés de depuració de l’Estatut, Mariano Rajoy, en un article publicat al diari ABC, titulat «Una cierta idea de España», tremolava només de pensar en la possibilitat d’una evolució política de les idees que donaven sentit a la pàtria –la vidalquadriana, és clar– i que havia anunciat tèbiament el president socialista Zapatero. «Si alguien piensa que debemos convertirnos en un Estado plurinacional, plurisoberano, federal o en cualquier otra variedad de estado menguante, debería confesarlo sin ambages», reptava Rajoy. Era evident, per a Rajoy, que ni Zapatero ni els socialistes no tenien un pla per a Espanya, si no era menguarla, empetitir-la, i que el president socialista es deixava dur justament per aquells que no volien tenir res a veure amb Espanya. Afirmava: «Yo creo en España, como la immensa mayoría de los españoles, y voy a poner toda mi voluntad y toda la energía de mi partido en defender que España sea y que siga siendo lo que es». De fet, Espanya, la nació espanyola, era per a Rajoy «algo más que un diseño caprichoso, maleable, a disposición de cualquier ingeniero constitucional voluntarioso». Era una «realidad obstinada que nadie podrá cambiar a su capricho». No havia nascut al caliu d’una ment visionària,

sino de los avatares compartidos a través de una larguísima historia. No existe nación moderna con más solera, y los españoles, la realidad tangible de esa nación, no consentirán que se dilapide caprichosamente su patrimonio de siglos, ni el marco de su historia, el depósito de su tradición cultural, la crónica de su aventura en el mundo.

Com diria Vidal-Quadras molt abans de la irrupció del monstre estatutari del tripartit, «un cuerpo humano queda exànime cuando su alma le abandona; un Estado no puede sobrevivir si exhala su Nación». D’ací, doncs, que els nacionalistes autodesignats portaveus «exclusivos y excluyentes de quiméricas naciones sin Estado» clamen per un «Estado español sin Nación, por una España desustantivizada y sin espíritu constitucional y civil que ellos puedan desemembrar a gusto con la mayor economía posible de desgaste y de peligro».

«Esta Nación ni se divide ni se rompe», clamarà des de Miami en octubre de 2012 l’expresident José María Aznar en el context d’un homenatge a la mitificada Constitució de 1812. Aznar recordarà als independentistes catalans que, a diferència dels nacionalismes, allò que reivindica la nació espanyola, «no es la imposición identitaria, sino la libertad y la igualdad de los ciudadanos». Pel desembre de 2013 Aznar va anar un pas més enllà en igualar l’estratègia de la consulta catalana a la d’ETA en el context d’un acte de la Fundación Luis Portero, fiscal assassinat pels terroristes bascos. Aleshores, el dirigent ultraconservador demanà a l’Estat una intervenció decidida i proclamà de forma inquietant que ja és hora de dir que «Cataluña nos importa».

Totes les intervencions, opinions, dels principals líders espanyols se situen sempre en aquest monolitisme inacceptable de la Nació espanyola, en la criminalització d’un catalanisme democràtic, pacífic, mobilitzat massivament quan ja ha esgotat totes les vies polítiques al seu abast. Espanya com a subjecte polític es nega a reconéixer Catalunya, com es nega a reconéixer qualsevol altra realitat que no s’ajuste als paràmetres de l’Espanya dissenyada com a Estat i com a essència en el segle XIX, i és en aquesta no-acceptació on es coven tots els odis, les animadversions i els malentesos contra una pertinaç voluntat històrica de ser dels altres. Amb la confessió de Jordi Pujol en què es declara un evasor fiscal de quasi quaranta anys d’experiència, amb els delictes fiscals investigats per la policia en el seu entorn familiar, en la seua conversió sobtada de líder nacional a carn de jutjat, l’anticatalanisme espanyolista s’ha desbocat i ha trobat el camí d’una legitimació històrica. Pujol els ha donat la raó. El catalanisme –encarnat en la figura mítica de l’expresident– era només això, una pantalla dels interessos de la burgesia catalana per a robar als catalans i fer creure que els lladres estaven a Madrid. Tot el catalanisme sense excepció ni matisos és sospitós de robar. Lamentablement, els intents vergonyosos i patètics de justificar l’expresident català només fan que reforçar encara més els arguments de l’anticatalanisme en una conjuntura política com l’actual. Giragonses de la política. La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, s’acararà de seguida, amb la seua habitual vehemència, a Pujol –veritable artífex, segons ella, del gir sobiranista català– i a Convergència i Unió per demanar, amb severitat, explicacions. Tot el catalanisme conservador ha estat noquejat i es troba a hores d’ara sota sospita.

Cospedal, com la majoria dels dirigents del seu partit i periodistes afectes, té molt clar que l’autoinculpació de Pujol desmunta tot d’una la idea de l’«Espanya ens roba», difosa amb un sentit propagandístic des de les files del sobiranisme. La millor manera de ser un patriota, diu Cospedal, és pagar els impostos, complir amb Hisenda. I ho diu la líder d’un partit sospitós de mantenir una «caixa B» i que ha tingut membres destacats amb comptes bancaris a l’estranger, com els de Jordi Pujol. Faig referència, és clar, a Luis Bárcenas, en presó durant any i mig, extresorer, exgerent del PP i exsenador; a Francisco Granados, exconseller de Presidència de la Comunitat de Madrid, avui inquilí de la presó d’Estremera; a Arturo González Panero, exalcalde de Boadilla del Monte; a Benjamín Martín Vasco, exconseller de la Comunitat de Madrid; a Guillermo Ortega, exalcalde de Majadahonda; a Alberto López Viejo, mà dreta d’Esperanza Aguirre; a Luis Fraga, nebot de Manuel Fraga i exsenador del PP; a Marcos Martínez, ex president de la Diputació de Lleó, empresonat en el centre penitenciari de Navalcarnero…entre molts altres, entre els quals Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, en presó per delicte fiscal o, finalment, el cas més sagnant i espectacular, l’exvicepresident del Govern espanyol Rodrigo Rato. Els encalçadors de misèries nacionalistes difícilment poden veure l’atapeïda nòmina de dirigents del PP i relacionar-la amb un nacionalisme qualsevol. La distinció entre una delinqüència normal no vinculada a cap coartada patriòtica i la del nacionalisme català és diàfana. En els ancestres de l’anticatalanisme el català és, ja ho sabem, per naturalesa, àvar, gasiu, un lladre, un ésser egoista i Catalunya aquell paràsit que s’engreixa i s’alimenta d’una Espanya, dirà Azzati, que els catalans volen convertir «en un huevo para tragarse hasta la càscara».

Jesús Laínz, membre d’UPyD i autor de una retafila d’assajos contra la suposada farsa d’un nacionalisme català que titlla de racista, és un de tants espanyolistes incapaç de veure evasors fiscals en els dominis ideològics en què pastura. Laínz, com Cospedal, només és capaç de detectar l’evasor fiscal nacionalista i els seus còmplices morals. En l’article «Todo pagado» publicat pel diari ultra Libertad Digital el 17 d’agost de 2014, l’upeydista, després d’atribuir als nacionalistes catalans un complex de superioritat en relació amb Espanya, escriu:

Poco hará el escándalo Pujol por cambiar tan arraigado fenómeno, pues los hinchas nacionalistas disponen de justificaciones para todo: unos lo consideran una maniobra de la pérfida España para dinamitar el proceso independentista; otros, una patriótica labor de la familia Pujol para no pagar al enemigo y después dedicar esos millones a obras de beneficiencia en la Cataluña ya independiente; y otros, aunque admitan que es un delito, manifiestan su preferencia porque les robe un catalán antes que el Estado español.

No hi ha dubte que l’afer Pujol, del qual a hores d’ara només hem vist el primer episodi, alimentarà durant dècades la fòbia anticatalana i desinflarà, malgrat Laínz i tots els coeters del pamflet digital de Federico Jiménez Losantos, la passió catalanista de milers de ciutadans arrossegats a causa de les finances brutes de l’expresident als àmbits de la decepció i el cansament. El cas és que amb els diners de Pujol o sense ells, l’anticatalanisme espanyol encara té molt de recorregut. Apuntava al principi que en la seua base hi ha la negativa al reconeixement d’una identitat que en ple segle XXI té tant a veure amb la necessitat de defensar uns drets lingüístics o culturals i una existència ni condicionada ni tutelada, com amb altres tipus de demandes sorgides d’una societat civil capaç d’articular-se al marge del vell Estat i d’imaginar-ne, fins i tot, un de nou en el context d’una Europa de països amb unes majories amb voluntat de convergir en un espai superior. Tots els elements atempten de ple contra la idea d’una Espanya uniforme, que recela d’Europa en la mesura que aquesta condiciona notablement la seua sobirania nacional, d’una Espanya incapaç de madurar democràticament i d’afrontar, com fan altres països del seu entorn, els seus conflictes interns mitjançant la política, la negociació, deixant a un costat els prejudicis més paralitzants. Molt hauran de canviar les coses perquè aquest anticatalanisme deixe d’hegemonitzar la vida política espanyola i acabe per esdevenir la peça arqueològica d’una antiga idea d’Espanya. Hauria de canviar, en primer lloc, la idea mateixa de Nació espanyola avui en dia oculta darrere de l’escut d’una Constitució que, com en pocs llocs del món, es revesteix en parlar de canvis d’un caràcter sagrat, llevat que siguen Angela Merkel i els mercats els qui decideixen potinejar-la. Haurien de canviar moltes coses, certament: la programació grogosa de les cadenes de la televisió espanyola amb els seus films nostàlgics de l’Espanya dels seixanta; hauria de desaparéixer l’amor per la sangonosa tauromàquia i amb el desamor, també, les places de bous; i el poder dels Rouco Varela i equivalents amb els seus tribunals mediàtics de la Inquisició; i haurien d’augmentar espectacularment els índexs de la gent que sap parlar idiomes a més del castellà i que llegeix llibres; i s’hauria de poder aprendre basc o gallec en el centre de Sevilla o de Valladolid gràcies a una xarxa de centres homologats pel mateix Estat; i haurien de diluir-se en el magma d’una nova consciència civil unes elits econòmiques i burocràtiques, engreixades durant el franquisme i entestades a prevaler una eternitat sobre una societat de súbdits i assalariats sense futur. Hauria de canviar el que una bona part dels espanyols no vol que canvie. Així les coses, l’anticatalanisme visceral, el nacionalisme espanyol continuarà alimentant-se de la pulsió d’existència de les perifèries, de l’existència de Catalunya mateix, de la cultura catalana en termes d’una relativa normalitat, això és, amb una escola i amb unes institucions finançades de forma equitativa i amb una llengua que poguera emprar-se sense problemes, i en igualtat amb les altres, en parlaments i senats de no importa quin lloc del món.