Kitabı oku: «El zoo del Mengele», sayfa 5
CAPÍTOL 2
FUM NEGRE AL CERCLE
DE L’HOME EN FLAMES
Tota la nit, i tot el dia següent, el Mino es va quedar ajagut sota l’auró. No va dormir, però tampoc estava completament despert. Se li enfilaven formigues per l’esquena, i es veia contínuament forçat a apartar-se petites mosques misque dels ulls. El terra humit el va deixar moll, i va tossir.
A la segona nit, va poder sentir clarament la veu del seu pare explicant-li la història del poderós cap obojo Tarquentarque i la Mariposa Mimosa. Aleshores va dormir durant molt de temps, amb un somriure als llavis. Quan es va despertar, va recordar la imatge que havia vist reflectida a l’aigua.
Es va enfonsar encara més sota l’arrel. Un estol d’hoatzins garlaven animadament a les capçades dels arbres, i un tordo de cap vermell feia ballar el cap des d’una branca tot just damunt seu. Rajos de llum del matí travessaven les fulles del dosser de la selva i arribaven fins al terra com a garlandes de plata.
El Mino es va treure la samarreta i els pantalons i es va començar a treure les formigues i altres bestioles tant de la roba com del cos. En acabat es va tornar a posar la roba. Tenia gana, molta gana.
Va començar a caminar sense objectiu. No tenia ni idea de quina direcció estava seguint, però va fer tot el que va poder per assegurar-se que caminava endavant, en línia recta, i no en cercles. Quan el sol era al punt més alt, es va deixar caure sobre una branca del terra, esgotat. El gran mur de la selva era dens i tancat al seu voltant.
Aleshores el noi va forçar el seu cos escanyolit a aixecar-se i va començar a buscar pel terra del voltant dels arbres, va trobar dues annonas i alguns naps salvatges. Es va menjar àvidament les mores d’un arbust loca. No tenien bon gust, però com a mínim no eren verinoses.
Va caminar tota la tarda, i la selva al seu voltant era exactament igual. Quan es va començar a fer fosc, va enfilar-se a un gran arbre i va trobar un lloc per descansar entre dues branques gruixudes. Hi va dormir tota la nit; un son profund, fosc i sense somnis.
L’endemà va trobar una palmera de cocos, d’on va aconseguir sacsejar-ne uns quants. Els va trencar contra unes pedres. La llet i la carn greixosa i plena de nutrients li va donar una nova força. Va caminar i caminar. Va pujar a un arbre i va tornar a dormir. No es va adonar d’una serp coonaradi de cinc metres que envoltava una de les branques, tot just sobre el seu cap.
Després del cinquè dia a la selva, el petit cos prim del nen estava tan esgotat i maltractat per la humitat i la foscor que s’arrossegava més que no pas caminava. No es va adonar que la terra per on passava es tornava cada cop més seca; que el terreny per on s’havia desplaçat les últimes hores pujava de manera imperceptible. Aleshores va titubejar inconscientment al llarg del que li va semblar gairebé un camí. Quan va arribar el vespre no tenia forces per pujar sobre un arbre i es va deixar caure, adormit, fins i tot abans que els martinets deixessin de cantar.
—Ja ho sé, President Pingo, ja ho sé. Si només aquest camí infernal comencés a semblar finalment una carretera! Veig que tens les orelles plenes de mosques.
Zigzaguejant a través del dens fullatge, seguint el que gairebé semblava un camí, venia una curiosa figura muntant una mula. Portava un ponxo ample i negre, i al cap hi tenia un enorme barret de palla de gairebé un metre de diàmetre. Als peus hi duia unes botes peculiars, també negres, acabades en puntes alçades que tenien llaços vermells al final. Sota el barret de palla, sempre a l’ombra, s’hi podia veure una cara morena i arrugada, però no especialment vella. Tot i les arrugues, els seus trets eren estranyament nets i suaus, i si no fos per una perilla vermellosa i ben pentinada, la cara podria haver semblat la d’un nen massa crescut.
La mula estava carregada amb la parafernàlia més peculiar. Diversos objectes com ara barres sobresortien de darrere la sella, i s’enganxaven contínuament a arbustos i matolls. Dos sacs rodons penjaven a cada costat del coll de la mula, i altres motxilles i caixes petites estaven ben lligades al cos de l’animal als llocs més increïbles. Al voltant de les potes de davant, per exemple, hi havia unes boles de metall que penjaven i repicaven. La càrrega sencera incloïa una varietat tan diversa de colors que la mula no hauria semblat fora de lloc en una processó de carnaval.
—Aigua per al President Pingo, vi per al papa Mágico! —Amb un moviment senzill i elegant la figura va baixar de l’esquena de la mula i va deslligar alguns recipients del seu costat. Després va posar el broc d’una bota al morrió de l’animal, i la mula va tirar el cap enrere i va beure.
—Mmm —va murmurar—. Bon noi. Quin bon noi, President Pingo. Ara, a beure.
L’home va agafar una altra bota i en va beure ansiosament. Després es va espolsar algunes fulles del ponxo ample i negre i va tornar a pujar a la sella per continuar el viatge a través de l’indret salvatge, tota l’estona parlant tant amb si mateix com amb la mula.
El camí es va redreçar, i l’home de la mula es va treure el barret per eixugar-se la suor de les celles; una cabellera de color castany daurat li va caure sobre les espatlles. Amb gran dignitat i elegància, la va tornar a recollir cap amunt i la va entaforar sota l’espaiosa corona del barret.
—Mare meva, President Pingo, què tenim aquí?! —va dir l’home, parant la mula.
Davant seu, al camí, hi havia un cos petit i prim, estirat de bocaterrosa. Portava la roba esparracada, que li penjava a trossos. Tenia la cara amagada, protegida per una mà, i l’home de la mula va observar que el cos diminut es movia en petites tremolors.
—Déu meu, què ens ha deixat la selva? —L’home va baixar de la mula per acotxar-se davant de la figura demacrada.
—És un nen petit, això segur, un noiet que sembla que s’ha perdut d’alguna manera. Mare meva, mare meva! I mira: què és això que té a la mà? Una capsa metàl·lica? Què et sembla que hi pot haver a dins? Potser el papa Mágico hi pot fer una ullada?
Va agafar la capsa metàl·lica de la mà del noi i la va obrir; en va sortir una olor intensa, i aleshores va veure les papallones. Una d’elles era grossa i excepcionalment magnífica. Blava i groga, amb punts vermells a les ales de darrere.
—Vaja, vaja, President Pingo, què hem trobat? Un caçador de papallones que s’ha perdut. Com de lluny és el poble més proper? Què hem de fer amb ell, President Pingo?
La mula va bramar, ensenyant les dents de dalt.
—Exacte. Sí, sí, senyor Pingo.
Ara l’home es va treure el ponxo i el va estirar enmig del camí. Sota hi portava una camisa blanca i un corbatí violeta, una armilla violeta decorada amb brodadura daurada i un cinturó daurat. Va posar amb cura el noi sobre el ponxo i el va girar cara amunt. Unes convulsions violentes es van apoderar del cos del noi, però va mantenir els ulls tancats. Tenia els pàl·lids llavis inflats i tallats.
—Oh, quin niño més demacrat… No, no deu haver menjat res en dies. Tortillas, President Pingo; et sembla que tortillas amb els pebrots del papa Mágico el poden ajudar? I una mica d’aigua? Sí, devem tenir aigua tèbia!
L’home va treure uns quants objectes de la mula i els va deixar sobre el camí; va trobar un drap, i va abocar aigua d’una bota sobre la cara del noi. Després va començar, amb compte, a eixugar-li les galtes; li va esprémer una mica d’aigua del drap a la boca. El noi va gemegar i es va retorçar. Aleshores va obrir els ulls.
El primer que va veure el Mino va ser un barret gros, que tapava el sol. Aleshores va veure una cara amb ulls amables i marrons envoltats d’arrugues de somriure.
—Buenos días —va dir la boca d’aquella cara—. Gairebé és migdia i el sol s’apropa ràpidament al zenit. Potser el senyor Mariposa té gana? Vol que mirem què ofereixen les insignificants alforges de cuir del papa Mágico? —Va obrir la bossa i amb moviments meticulosos va desempaquetar una pila de tortillas. Entre cada tortilla hi havia un tall prim de pebrot. Va deixar el menjar al costat del cap del Mino.
El Mino va parpellejar i es va aixecar sobre els colzes. La visió d’aquell menjar de pinta deliciosa el va hipnotitzar, i per un moment va oblidar on era. Va agafar una tortilla amb ànsia i se la va posar sencera a la boca. Després en va agafar una altra; i una altra; va beure d’un got que li donava l’home, i que reomplia contínuament. Finalment, el Mino va estar ple. Es va tornar a estirar al ponxo amb un gemec. Llavors va veure la capsa metàl·lica que era al seu costat i ràpidament la va agafar i se la va amagar a la butxaca.
—Au, au, em sembla que el senyor Mariposa està ple! Però si ja no necessita dormir més, potser pot explicar al President Pingo i al papa Mágico qui és i d’on ve? I després potser pot donar les gràcies pels refrigeris? —L’home es va acostar una petita bota de vi als llavis i va fer uns quants glops llargs.
—Muchas gracias —va xiuxiuejar el Mino.
El Mino es va quedar completament quiet durant una estona, amb els ulls tancats, gaudint de la remor agradable del seu estómac. Aleshores va tenir un pensament molt clar: no volia tornar al poble destrossat, on tothom estava mort. Ara només hi havia armeros, i el D. T. Star i els seus americanos. I si aquest home estrany el tornava al poble? Potser estava de camí al poble ara mateix? Què havia de dir; què li podia dir?
—Muchas gracias, señor —va repetir el Mino, alçant-se fins a asseure’s amb les cames creuades mentre intentava amagar els pitjors forats dels pantalons. L’home que l’havia trobat portava roba molt curiosa però molt bonica; probablement li faria vergonya que l’acompanyés un nen fastigós com el Mino. Ben aviat probablement recolliria les seves coses, pujaria a la mula i marxaria, i aleshores el Mino tornaria a estar sol a la selva. Amb l’estómac ple podria sobreviure uns quants dies.
—Bé, bé, President Pingo —va dir l’home, adreçant-se a la mula—. Sembla que el senyor Mariposa no vol parlar amb nosaltres. Potser el papa Mágico és lleig? Potser aquest noiet maco ens té por? Però no pot tornar a la selva, no?
«Senyor Mariposa», va pensar el Mino. «Per què em diu senyor Mariposa?» Aleshores va pensar en la capsa metàl·lica que tenia a la butxaca; l’home la devia haver obert i vist què hi havia a dins: la bella, la desconeguda… El Mino va sentir una forta punxada al pit; se li havia fet un nus a l’estómac.
—Senyor… Mu-muchas gracias —va titubejar per tercera vegada.
—Oh, és educat, aquest noiet, oi que sí? I tant, ens ha donat les gràcies per l’àpat per tercera vegada! —L’home va parpellejar animadament i va somriure al Mino. Podia veure que el noi lluitava amb pensaments dolorosos.
—Mira —va dir de sobte, agafant una moneda brillant amb la mà.
El Mino va mirar. Els dits de l’home eren llargs, suaus i fins.
L’home es va posar la moneda entre el dit índex i el dit gros d’una mà. Aleshores la va deixar caure a l’altra mà, que es va tancar de seguida sobre la moneda. Va murmurar moltes paraules estranyes, es va sacsejar una mica, va donar una petita empenta al Mino i va obrir la mà on hi hauria d’haver la moneda: estava buida. Cap moneda. Li va ensenyar les dues mans, girant-les, però la moneda havia desaparegut.
El Mino mirava amb incredulitat. On es podia haver posat? No havia caigut sobre el ponxo, això segur.
—Ha desaparegut? Ha desaparegut, he! he! he! Potser al senyor Mariposa li agradaria buscar a la seva butxaca? No, no a la butxaca que té la capsa metàl·lica, a l’altra butxaca.
El Mino va dubtar, però es va posar la mà a la butxaca. A la seva butxaca? L’home es pensava que era un lladre que tombava robant les monedes platejades dels altres? L’home estava somrient, però, així que probablement només era un joc. I de totes maneres, no tenia cap moneda platejada a la butxaca. El Mino mai havia tingut una moneda platejada en la seva vida.
La seva mà es va tancar al voltant d’alguna cosa llisa i rodona; atemorit, el Mino es va treure la moneda de la butxaca. Era exactament la mateixa moneda que l’home havia tingut a la mà feia només un moment! La va deixar caure sobre el ponxo com si cremés.
—Ha! ha! ha! Així que el senyor Mariposa vol pagar pel seu àpat! Moltes gràcies, moltes gràcies, però el menjar del papa Mágico és car, molt car. Costa tres monedes platejades, ha! ha! ha! Tens cap més moneda platejada a la butxaca?
Ara el Mino començava a tenir por de debò. Es va regirar les butxaques amb pànic; en van caure dues monedes més, exactament iguals que les primeres.
—Muy bien, niño. Però per què estàs tan espantat? Hauries de veure com de divertit estàs amb aquest barret al cap, ha! ha! ha!
El Mino es va posar les mans al cap immediatament i, efectivament, hi tenia un petit barret punxegut amb dibuixos divertits! D’on havia sortit? El Mino va estudiar l’home de la peculiar vestimenta que seia davant seu sobre el ponxo. Se’l veia simpàtic. I els seus ulls eren tan savis… El Mino va somriure.
—Ets un mágico? —va preguntar—. Algú que fa màgia que no és màgia real. El meu papa em va dir… —Es va aturar de sobte amb la cara immediatament seriosa altre cop.— El Papa és mort! —va dir, amb veu ferma.
—Ah, el teu pare és mort —va dir l’home estrany amb gentilesa—. Ha passat fa poc?
—La mama és morta! I podia tornar a parlar i a somriure! —va afegir el Mino.
L’home no va dir res.
—El Sefrino és mort! El Teófilo és mort! L’Ana María és morta! El pare Macondo és mort! El Pepe és mort! El Lucas és mort! El senyor Rivera és mort! —La proclama d’aquestes morts va sortir de la boca del Mino com a bales d’una metralleta.
—Això és realment terrible —va dir l’home al cap d’una estona. Ara entenia que el noi havia escapat d’una catàstrofe que havia afectat molta gent, i com a conseqüència d’això havia acabat deambulant per la selva. L’única pregunta era de quina catàstrofe s’havia escapat.
—Noi estimat —va dir l’home, traient-se el barret immens; els cabells de color castany daurat li van caure immediatament sobre les espatlles—. Per començar digue’m el teu nom. Jo em dic Isidoro, i soc un mag inofensiu i desgraciat que deambula de poble en poble.
Quan el Mino va veure els bonics cabells de l’home, que brillaven com l’or, i la seva cara, ara clara a la llum del sol, es va relaxar. Va entendre que l’home no li volia cap mal.
—Em dic Mino Aquiles Portoguesa —va dir. I aleshores, amb una veu greu i d’una manera més aviat inconnexa, va explicar a l’home el que havia passat al seu poble. L’Isidoro el va interrompre amb gentilesa diverses vegades, per tal d’assegurar-se que estava seguint els esdeveniments del relat del Mino. Quan el Mino va acabar, el nòmada mag sabia tot el que havia passat al poble, des del moment que havien obert el cap del senyor Gonzo com un coco al carro de l’Eusebio fins a la massacre de l’helicòpter, que era evident que havia passat feia només uns dies.
L’Isidoro va haver de mirar cap a un altre costat. La cara seriosa del noiet li feia una forta impressió mentre explicava aquestes coses terribles.
El Mino es va aixecar de cop, amb els ulls encesos de ràbia.
—No hi vull tornar, allí, senyor Mágico! —va cridar.
—Estimat noi, si us plau, no espantis el President Pingo. Em dirigeixo en una direcció completament diferent, i no he sentit a parlar mai del poble d’on vens —es va escurar la gola, i va continuar—, però de ben segur que m’aniria bé un caçador de papallones competent. La meva riquesa no és gran; a part de les tres monedes que m’has pagat per l’àpat, només en tinc dues més. Però tenim una mica de menjar. I uns quants materials. Estic segur que, junts, aconseguirem tirar endavant, no et sembla? —Altra vegada va haver d’apartar la mirada del noi famolenc, i de sobte es va adonar de la magnitud de les paraules que acabava de pronunciar: pràcticament havia adoptat un nen orfe, en aquest país que n’era ple.
Va començar a recollir les seves coses d’on estaven escampades pel camí i les va lligar a la mula. Finalment, es va posar el ponxo sobre les espatlles.
—Molt bé, senyor Mariposa. D’ara endavant, el President Pingo es pot considerar afortunat: ja no ha de carregar el pesat Isidoro! Amunt sobre la seva esquena, noiet!
El Mino es va quedar plantat, sense moure’s.
—Ja em va bé caminar, señor —va dir.
—Ni pensaments! Escolta’m bé, ja has caminat prou en els últims dies. Aquest petit i ossut cos que tens necessita descansar. Va, amunt! —Aleshores es va acotxar, es va treure els dos llaços vermells de les puntes de les sabates i se’ls va posar a la butxaca.
El Mino va pujar sobre l’esquena de la mula, i es van endinsar per la selva.
—Isidoro! Hi ha una Morpho manelaus! L’atrapo? —El Mino va córrer davant del President Pingo amb una xarxa de papallones que s’havia fet amb la mosquitera de l’Isidoro.
—Sí, la pots caçar, noiet. Però tens espai a la capsa metàl·lica?
—Suficient per a una més —va dir el Mino, corrent darrere el morfo blau que aletejava.
—Veus aquesta vareta? —L’Isidoro va treure una vareta petita i prima i la va aguantar a l’aire davant del Mino. Havien parat a passar la nit al costat d’un petit rierol, i el Mino tot just havia acabat de recollir fusta per al foc. L’hamaca que compartien ell i el mag ja estava penjada.
—Sí? —va contestar el Mino, entusiasmat.
L’Isidoro va fer giravoltar la vareta per l’aire; de sobte ja no era una vareta, sinó un tros de corda flàccid. Va remoure la corda i va tornar a aparèixer la vareta del no-res. Després la vareta es va convertir en un munt de mocadors de colors, que a canvi amagaven una pilota verda. I tot d’una els mocadors i la pilota ja no hi eren, i va aparèixer una trompeta brillant!
El Mino va mirar el mag, amb els ulls ben oberts.
—Vine aquí —va dir l’Isidoro— i t’ensenyaré com es fa. Però primer has de jurar el gran Jurament dels Mags. Significa que mai explicaràs a ningú el secret de la il·lusió. N’has sentit a parlar?
—No —va contestar el Mino. Va pensar un moment abans de continuar—. Tu has jurat el Jurament dels Mags, senyor Isidoro?
—I tant, petit trapella!
—Però aleshores com em pots explicar el secret de la il·lusió a mi? És que jo no soc ningú? —El Mino va mirar el mag, amb l’expressió seriosa.
L’Isidoro es va posar les mans sobre l’estómac i va riure. Va riure tant que es va acabar tombant d’esquena.
—Tu… Tu… —va agafar aire—, tu realment ets un jove espavilat. Lògic, es podria dir. I tant, i tant; funciona així: l’art de la màgia es pot ensenyar, però només a aprenents de màgia. T’agradaria convertir-te en un aprenent de màgia?
El Mino va assentir entusiasmat.
—Muy bien; aleshores has de fer el Jurament dels Mags.
I després que tingués lloc una cerimònia ben formal i el foc s’apagués i la selva es convertís en una paret negra al seu voltant, el Mino va aprendre el truc de la vareta que es podia convertit en gairebé qualsevol cosa.
—Hauria de ser per aquí —va dir l’Isidoro un dia, de sobte, mentre baixava de l’esquena del President Pingo. Havia passat més d’un mes des que el mágico Isidoro havia pràcticament adoptat el Mino. Durant aquest temps havien deambulat a través de la selva per camins que eren gairebé impracticables. Només dues vegades havien trobat altra gent, indígenes amb càrregues enormes que anaven cap a algun lloc. Semblaven tímids i espantats, i quan l’Isidoro intentava parlar amb ells desapareixien cap a la selva.
Durant els últims dies el terreny s’havia tornat molt més costerut. Van rodejar diversos petits monticles rocosos, i la selva ja no era tan humida. Quan es trobaven amb bifurcacions, l’Isidoro es quedava parat parlant amb si mateix durant molta estona mentre passava pàgines del llibre esparracat de tapa negra. Tot seguit assentia, i agafaven el camí que li semblava que era el correcte.
Ara s’havien aturat sota una roca immensa que sobresortia de la selva com un pa de sucre. L’Isidoro va passar les pàgines del seu llibre esparracat.
—Vine aquí, Minolito! —va cridar.
El Mino, que estava ocupat seguint el vol d’una bonica Heliconidae ben amunt entre les branques, es va girar cap a l’Isidoro.
—Mira això —va dir l’Isidoro, assenyalant un dibuix del llibre—. No s’hi assembla?
El Mino va entendre que se suposava que el dibuix representava el pic d’una muntanya, similar al que tenien al costat. Va assentir amb entusiasme.
—Per què et sembla que aquest vell mag ha estat setmanes endinsant-se per camins fangosos i impenetrables, quan podria haver transitat per bones carreteres entre pobles més grans on la gent espera àvidament el seu espectacle de màgia? He-he-hemmm! —va carrisquejar l’Isidoro, gairebé com el President Pingo—. Vine, seiem a l’ombra, allí, i el papa Mágico t’explicarà una història que farà que et vibrin les orelles com fulles de pilat!
I així l’Isidoro va estendre el ponxo i els dos hi van seure al damunt. L’home va començar a passar les pàgines del llibre amb excitació i el Mino va escoltar, embadalit, la seva història.
Fa molts i molts anys, quan l’Isidoro era un mag acabat d’entrenar, circulava una curiosa història en una gran ciutat, més cap a l’oest. Havien atrapat un indígena, que es deia que era el net d’un gran cap, enmig d’un furt. Havia robat alguna cosa tan ximple com una caixa sencera de torxes que s’havien d’utilitzar per un carnaval local; per aquest robatori van sentenciar l’home a cremar com una torxa ell mateix. L’indígena va acceptar aquest càstig sense protesta, però va demanar permís per utilitzar el lavabo abans que l’encenguessin. Se li va concedir la petició. Quan va tornar anava completament nu i brillava per una substància greixosa que s’havia posat per tot el cos. Aleshores van ruixar el pobre home amb querosè i li van calar foc. Es diu que va cremar durant deu minuts sencers. Però quan les flames es van apagar i va haver marxat el fum, l’home encara era allí, tan viu com abans. Evidentment, estava ple de sutge, però ni un pèl del seu cos havia patit cap dany! Es va dirigir directament cap als que li havien posat aquesta terrible condemna; tots es van fer enrere aterrits. Se li va permetre marxar lliurement, i el van deixar en pau.
Es donava el cas que l’Isidoro era de naturalesa extremament curiosa. Després d’una cerca llarga i laboriosa, havia aconseguit seguir el rastre d’aquest indígena i a través de molts enganys i tàctiques enginyoses havia pogut fer-se amic seu. Al final, va aconseguir treure-li el secret de com era possible cremar com una torxa sense patir cap mal; tot requeia sobre l’oli d’una planta especial, amb el qual l’home s’havia cobert el cos. Aquesta planta només creixia en un lloc molt específic; l’havien plantat allí molts milers d’anys enrere els indígenes que havien baixat de les muntanyes i s’hi havien instal·lat. Quina benedicció que seria per a un mágico si pogués aconseguir l’oli d’aquesta planta! Per mala sort, l’indígena no en tenia més, havia utilitzat el poc que li quedava el funest dia que l’havien sentenciat a morir, i ja no n’hi havia gens en el càntir que havia passat de pares a fills durant generacions.
Però l’Isidoro no va abandonar. Va implorar i va suplicar fins que va aconseguir un llibre sencer ple de descripcions, mapes i dibuixos d’aquella part del país i del lloc on podia créixer aquesta planta.
—Aquí tinc el llibre —va dir l’Isidoro, brandant-lo— i aquest hauria de ser el lloc. Minolito, petit entremaliat, saps què ha estat somiant el vell papa Mágico durant tants i tants anys? Doncs trobar aquest lloc exacte! Però no va ser fins fa poc que el papa Mágico va aconseguir prou diners per equipar-se per a una expedició tan llarga en aquesta part inhòspita del país.
—Però, senyor Isidoro —va dir el Mino seriosament—. Com és aquesta flor? Aquí n’hi ha moltes.
L’Isidoro va passar fins a les últimes pàgines del llibre. Hi havia el dibuix d’una flor grossa i blava, amb pètals que penjaven com llengües punxegudes al voltant d’una beina grossa i groga. La flor era molt especial, i es deia que era molt difícil de trobar.
—La començaré a buscar immediatament! —va dir el Mino posant-se dret.
—No, espera’t un moment, diabló. Ets com una papallona que no para quieta! He-he-hemmm —va carrisquejar l’Isidoro, visiblement satisfet amb l’entusiasme del noi—. Primer hem de trobar un bon lloc per acampar i recollir prou fusta per passar la nit; aquí al costat d’aquesta roca hi poden haver ocelots i jaguars. I potser ens haurem d’estar aquí durant molts dies. Oh, gran mágico, si pogués trobar aquestes flors! Només espero que no s’hagin perdut, com tantes altres coses que es perden en aquesta terra pútrida i en descomposició!
El Mino va mirar a terra intensament.
Va pujar i baixar pel penya-segat, investigant cada petita protuberància i cada diminuta escletxa d’aquell monticle rocós. La cerca era emocionant. Gairebé tan emocionant com caçar papallones rares.
Era el segon dia que eren allí. S’havien fet lloc laboriosament a través de la selva per rodejar el monticle, que era de mida considerable; sobresortia per sobre de les capçades més altes dels arbres i feia com a mínim tres-cents metres de diàmetre. Però fins ara no havien trobat cap flor blava amb una beina grossa i groga al centre.
A la mà, el Mino hi portava un petit pal. L’utilitzava per empènyer les roques de davant seu per tal d’espantar les serps verinoses; la zona n’era plena. Ara era més o menys a la meitat de la paret de roca i caminava per un sortint estret. Des de baix al terra, l’Isidoro s’esperava espantant els insectes amb el barret immens. Tenia la camisa més aviat tacada, però portava el corbatí violeta cordat de manera immaculada. De vegades el Mino gairebé no es podia contenir el riure en veure l’home peculiar però amable que s’havia fet càrrec d’ell. Si no hagués sigut per ell el Mino seria mort ara mateix, i al Cel, amb la seva mare, pare i germans; amb el Lucas, el Pepe i el pare Macondo. No estava del tot segur sobre si s’ho estaven passant tan bé com ell aquí baix.
Es va quedar parat, contemplant la paret de roca de davant seu. Era completament plana. Però, què era allò? Hi havia alguna mena de dibuixos allí, tallats a la pedra? Va resseguir els solcs i les ranures amb els dits. Sí! Algú havia tallat dibuixos a la paret de roca! Hi havia la cara d’un home juntament amb molts gargots estranys; cercles i línies. Una mena d’escriptura.
—Isidoro! —va cridar. I li va explicar què estava veient.
L’home, des del terra, va llençar el barret i va començar a saltar en una mena de dansa.
—Mino! —va cridar, rient—. És aquí, aquest és el lloc correcte! Això és exactament del que m’havia parlat l’indígena. Flors! Veus alguna flor allí dalt, Minolito, el meu petit acròbata?
I aleshores el Mino va veure les flors. Eren grosses, eren blaves i tenien una beina groga immensa al centre. N’hi havia un munt als ressalts de roca que tenia al davant.
El Mino va llençar flors des d’on era a la paret rocosa, grapat rere grapat. L’Isidoro li va donar instruccions estrictes per assegurar-se que en deixaven algunes, però no calia patir: n’hi havia amb tanta abundància! Tantes, de fet, que quan van seure al costat del foc aquella nit i van esprémer l’oli de les beines en una bota, aquesta es va omplir ràpidament, i van haver de continuar amb una de les ampolles de vi de l’Isidoro. Però el contingut de l’ampolla, evidentment, el va buidar abans l’Isidoro cap a la seva panxa.
L’oli era viscós i blanquinós. El Mino va pensar que feia olor de pell de mandioca cremada.
—Vejam, he-he-hemmm! Ara estem a punt per a la gran prova. —Les mans de l’Isidoro, normalment fermes, tremolaven d’emoció.
Va agafar una mica d’oli i se’l va posar sobre el dit índex de la mà esquerra. Aleshores va agafar una petita branca que cremava al foc. Amb molt de compte, va posar el dit índex a la flama. No es va apartar de dolor, sinó que el va mantenir allí. Durant molta estona. Després l’Isidoro es va tirar enrere i va riure, donant voltes d’èxtasi i dient un munt de coses estanyes que el Mino no entenia. Tot seguit, es va treure una de les botes i es va empastifar la pell des de la planta del peu fins a la cama peluda amb l’oli. I la va posar al foc, mentre els ulls del Mino s’obrien alarmats.
—Què tal si el Minolito i el papa Mágico gaudeixen d’una mica de peu rostit per sopar, eh? Ho! ho! ho!
L’Isidoro finalment va treure la cama de les flames. Semblava exactament igual, i quan es va espolsar el sutge ni un sol pèl s’havia socarrimat.
—No-no-no has sentit res? —va quequejar el Mino, que simplement no podia entendre com una cosa així podia ser possible, amb oli màgic o sense.
—Nada. Absolutament res —va somriure àmpliament l’Isidoro—. Ara la gent veuran l’espectáculo més gran que el món ha vist mai! Serem rics, Minolito, espera’t i ho veuràs, he-he-hemmm!
Però la idea de la riquesa sobtada no preocupava massa el Mino quan es va arrupir a l’hamaca aquella nit. Abans d’adormir-se, va pensar en la papallona, la papallona desconeguda que tenia a la capsa metàl·lica. Desitjava tant tenir el gran llibre d’imatges, per poder posar-li nom…
—I aleshores agafes la pilota així, mentre la passes entre el dit del mig i l’anular, amunt i avall, cent, mil vegades al dia, Minolito, si vols dits suaus i sensibles!
L’Isidoro estava impartint al Mino la seva classe diària de màgia al costat de la carretera, sota una piña de fulles verdes i fragants. Havien sortit de la selva feia uns quants dies, i ara seguien un camí de grava que serpentejava i s’ondulava en direcció al primer poble on l’Isidoro tenia planejat fer el seu gran espectáculo de màgia. El Mino estava increïblement emocionat; mai havia estat en un poble de veritat abans, tot i que l’Isidoro deia que aquest era un lloc diminut comparat amb les ciutats que vindrien després.
Un cop, un jeep va passar pel seu costat. Anava ple d’armeros, tots ells amb les carrabines a punt. El Mino va marxar corrent de la carretera tan ràpid com va poder i es va amagar en un matoll dens. Va passar molta estona fins que l’Isidoro va aconseguir persuadir el Mino perquè tornés a sortir, i no va poder evitar veure que la cara del noi s’havia omplert de llàgrimes.
