Kitabı oku: «D'Ors a Fuster», sayfa 2

I.
L’assaig com a gènere literari

1. DEFINICIÓ D’ASSAIG

Començarem amb una pregunta inevitable. Es pot definir l’assaig? O és «l’heretgia» la seua «llei més pregona»?, com deia Adorno (2004: 60), una heretgia que no té a veure tan sols amb els continguts, sinó també amb la mal·leabilitat de la forma, amb la llibertat radical de l’escriptor a l’hora d’expressar els seus pensaments en clau literària sense les exigències de la mètrica, la ficció o la dramatúrgia? Si això fóra així, òbviament, l’assaig no es podria definir. Però aquesta «llibertat radical», com ara miraré de demostrar, no existeix ni pot existir. No vull dir, amb açò, que el debat quede tancat, ni de bon tros. La meua definició del gènere deixarà per resoldre un bon nombre de problemes teòrics que només podran ser abordats des del diàleg permanent sobre la qüestió, que no es donarà mai per tancada, però que tampoc no hauríem de menystindre o negligir per les dificultats que implica.

Assumint, doncs, la provisionalitat de la definició, podem afirmar que l’assaig és un gènere literari escrit en prosa que planteja un pacte de lectura en el qual el referent textual està integrat per elements semàntics que procedeixen de la realitat efectiva i que s’interpreten de manera versemblant. Això permet l’establiment del pacte autobiogràfic, pel qual la veu de l’assagista és interpretada convencionalment com a equivalent a la veu de l’autor real, que parla en clau subjectiva. D’ací que hi predomine l’argumentació, entesa com a macroestructura o funció rectora de caràcter semàntic i pragmàtic, que orienta l’objectiu últim dels textos assagístics, que és la persuasió del lector. En conseqüència, prototípicament, l’argumentació també és la tipologia textual o superestructura més freqüent en el text assagístic.

A l’hora de fonamentar, explicar i expandir la definició, convé tindre en compte les cinc coordenades principals que se’n deriven, que ara enunciaré ordenadament per a desenvolupar-les una mica més a continuació: 1) l’assaig s’escriu en prosa i exclou la ficció; 2) l’assaig adopta una enunciació clarament subjectiva, per la qual l’autor parla en nom propi; 3) hi predomina l’argumentació com a tipologia textual més freqüent; 4) els llibres d’assaig solen reconéixer-se convencionalment gràcies a un conjunt de marques paratextuals; 5) l’assaig compleix una funció social en el sistema de gèneres literaris contemporani.

Dir que l’assaig s’escriu en prosa pot semblar una boutade, però ens proporciona una primera distinció formal que deixa de banda la poesia i el teatre.¹ Així, des d’una perspectiva gràfica, un llibre d’assaig no es diferencia gaire d’una novel·la; en canvi, podem identificar ràpidament un poemari o una obra de teatre per la simple disposició del text. Tota una altra cosa és el tema de la ficció. Acabem d’afirmar que l’assaig exclou aquesta possibilitat. En efecte, de manera convencional, un assaig no permet l’aparició d’elements impropis del món real i efectiu que coneixem les persones. Si aquests elements hi compareixen, ens trobarem amb propostes que juguen amb els límits, que exploren les fronteres entre els gèneres literaris i les categories de realitat i ficció. En espera de parlar-ne més avant, ens agradaria recordar la reflexió de Gérard Genette (2004) quan va diferenciar entre ficció i dicció com dues maneres d’identificar el fet literari. Els textos que creen un món de ficció són convencionalment acceptats com a literaris, al marge de la seua qualitat estètica o del fet que siguen narratius (novel·les, contes, etc.) o dramàtics, és a dir, teatrals. Incidint en l’argument que ja hem proposat més amunt, els textos en vers, tant és la seua naturalesa ficcional o no ficcional, també són considerats literatura de manera convencional, ens diu Genette, per raons estrictament formals (vers, mètrica, rima...), això és, per la seua dicció. A l’hora de classificar els textos des d’una òptica literària, la societat no posa èmfasi en la qualitat, sinó en aquells trets que considera paradigmàtics: la ficció, en el cas del teatre i la narrativa; la dicció, en el cas de la poesia. Una ullada als llibres de text de llengua i literatura dels darrers quaranta anys –i als currículums que els inspiren–, tant pel que fa al català com, encara més, al castellà, demostraria com d’intensa és aquesta jerarquia en la classificació, que deixa l’assaig en un segon pla, sovint a la vora de la invisibilitat.

Potser he fet servir la paraula assaig massa ràpid. Fent una paràfrasi de l’etiqueta emprada per Genette (2004: 405), ens podem referir a aquella zona de la dicció que no correspon a la poesia com a textos no ficcionals en prosa. Són literatura? La resposta és tan senzilla que fa basarda: depén. Així com la poesia, el teatre i la narrativa són constitutivament literaris, ens diu el teòric francés, els textos no ficcionals en prosa poden ser considerats literatura segons determinades condicions, les quals se situen en l’òrbita de la dicció. L’estudi d’aquestes condicions ens aclarirà què podem entendre per assaig, i ens ajudarà a reivindicar aquest terme, en la mesura que s’imposa una categoria equivalent a les anteriors –és a dir, equivalent a poesia, teatre i narrativa– per classificar aquests textos de manera pràctica, assumible no ja pels teòrics, sinó per part dels llibreters, dels professors de secundària, dels editors, dels bibliotecaris o dels periodistes culturals. Sense anar massa lluny, aquest primer capítol aspira a fornir aquests receptors d’una definició pràctica que oriente el panorama històric que s’ofereix a continuació.

Passem, doncs, a l’estudi d’aquestes condicions. L’assaig es caracteritza perquè l’autor adopta una enunciació subjectiva i parla en nom propi. Això és, l’autor expressa la seua pròpia visió del món –parcial, concreta, individual– i ho fa en primera persona i per ell mateix. Es fa responsable de les seues paraules amb un abast ben bé judicial: no hi ha cap personatge entre ell i el lector, no hi ha cap filtre ficcional ni formal que sostinga la quarta paret. Si n’hi ha, l’artifici se situarà en l’àmbit de la mentida, més que no en l’àmbit de la ficció, en la mesura que es vulnerarà el que, amb Philippe Lejeune (1996), anomenem «pacte autobiogràfic», pel qual la veu de l’emissor del text literari –l’assagista o el narrador, depén del gènere– s’equipara a la veu de l’autor real.

Aquesta enunciació deliberadament subjectiva, en què l’autor opina en nom propi, justifica el predomini de l’argumentació, que és el tercer paràmetre que havíem enunciat. L’argumentació s’ha d’entendre des de dues òptiques. En primer lloc, com una orientació de sentit,² en la mesura que la finalitat darrera del text assagístic és presentar un punt de vista personal i persuadir el lector sobre aquesta perspectiva. En segon lloc, com una orientació formal,³ ja que el text s’estructura al voltant d’una tesi i d’un conjunt d’arguments, a l’estil, podríem dir-ne, de la retòrica grecollatina.⁴

Sovint, la subjectivitat i el predomini de l’argumentació es manifesten per mitjà dels elements paratextuals, els quals constitueixen el quart paràmetre enunciat. Gérard Genette (1987) defineix el paratext com tot allò que, al voltant d’un llibre, permet que aquest siga considerat com a tal. I per tant, diferencia entre el peritext (això és, els elements que físicament formen part del llibre, com el títol, la coberta, el prefaci, etc.) i l’epitext (una vasta categoria que inclou totes les referències externes que parlen del llibre, com ara les crítiques, les ressenyes, els estudis, les entrevistes...). Dins del peritext, hi ha elements quasi obligatoris, com el títol i el nom de l’autor, i d’altres optatius, com ara el prefaci o els epígrafs. En l’assaig, tots aquests elements diguem-ne accessoris hi juguen un paper fonamental: donen unitat al llibre, sovint fragmentari, i ajuden el lector en la lectura, reforçant la naturalesa subjectiva de l’obra, per exemple. La presència de segons quins elements paratextuals –el prefaci de manera paradigmàtica (López-Pampló 2012)– adquireix, per tant, un valor convencional que facilita la identificació com a assaig.

L’últim paràmetre que hem esmentat sembla de naturalesa més aviat esmunyedissa: l’assaig es reconeix per la seua funció social. Atorgar a un gènere literari una funció social pot paréixer d’una ambició excessiva i, en efecte, ho és. Però també ho podem entendre des d’un punt de vista molt més senzill, humil fins i tot: l’assaig aspira, tan sols, a proporcionar un espai de reflexió lliure i subjectiva, a fornir una zona de confort on el lector podrà acarar-se a idees diferents de les seues, i estimular així el debat intel·lectual. Tot i la noblesa d’aquesta pretensió, és innegable el caràcter marginal de l’assaig en el conjunt dels gèneres literaris, amb un públic escàs –sovint format pels mateixos assagistes, que es lligen i es citen els uns als altres– i una magra repercussió comercial, a pesar d’algunes excepcions que solen situar-se en els límits entre la literatura i el producte editorial que s’arrecera sota la categoria difusa de «no-ficció». Ara bé, aquesta marginalitat relativa proporciona al gènere una certa autonomia: alliberat, si fa no fa, de les exigències de venda i les estratègies publicitàries, l’assagista pot parlar amb un cert grau d’independència. Així, l’assaig esdevé un lloc per a l’orientació intel·lectual, ideològica o fins i tot moral del lector, que espera trobar en l’autor la veu d’un intel·lectual, entés com a figura social que aspira a influir en el desenvolupament de la seua comunitat des d’una posició equànime però no equidistant, lliure però sense renunciar al sentit del compromís. Sense aquesta concepció de l’assaig és impossible comprendre el pacte de lectura proposat per Eugeni d’Ors, Josep Pla o Joan Fuster, tres dels noms clau del gènere en la literatura catalana contemporània. No debades, l’autor riberenc, parlant de l’empordanés, afirmarà que «el sentit de responsabilitat i de crítica» (Fuster 1998: 79) constitueix un dels factors essencials de la seua escriptura.

2. DUES CLASSES D’ASSAIG

Sovint es diu que l’assaig és un gènere fronterer. Però en l’acte mateix de subratllar la frontera hi ha la voluntat d’iden-tificar-lo precisament per un tret que, al capdavall, comparteixen tots els altres gèneres literaris. La novel·la, sense anar massa lluny, fita amb l’assaig pel costat de les memòries, les autobiografies i les biografies. I al seu torn, la novel·la limita amb el periodisme en l’àmbit de la crònica i de la resta de formes narratives sense dimensió ficcional, una frontera on torna a trobar-se amb l’assaig. Si ho mirem amb detall, ens adonarem que aquest aparent caràcter fronterer no és privatiu ni, sobretot, definitori de l’assaig. És, gosaria dir, conseqüència d’un enfocament excessiu sobre la qüestió. Sense entrar en matisos, podem afirmar que hi ha un assaig més prototípic i recognoscible, aquell que va inaugurar Michel de Montaigne i que, a casa nostra, ha representat per damunt de tot Joan Fuster. Un assaig lliure en la forma i en l’extensió, heterogeni pel que fa als temes i als punts de vista, però coherent a l’hora d’oferir una visió personal i subjectiva del món que ens envolta, sense renunciar a la possibilitat d’incidir-hi. A partir d’ací, trobarem unes altres formes d’assaig no tan prototípiques (l’article d’opinió, l’aforisme, les memòries...) fins arribar, per fi, a la frontera.

Precisament per tal de fer aquest camí amb més clarícia recordarem la noció de «camp literari» proposada per Pierre Bourdieu (1991, 1992). El camp literari és l’espai que socialment determina què és acceptat o rebutjat com a literatura. Els elements constitutius i condicionals de què parlàvem abans seran, en primera instància, els que possibilitaran l’entrada d’un text determinat al camp literari. Entre aquests últims jugarà un paper fonamental la recepció –la sanció– crítica i acadèmica. Així, si atenem a enquestes i històries de la literatura, una obra com Les formes de la vida catalana, de Josep Ferrater Mora, ha estat considerada en l’àmbit de l’assaig com una de les aportacions importants de les dècades centrals del segle XX. Vol dir això que aquest llibre és assaig? Vol dir que és literatura? Sí i no. Des d’una perspectiva teòrica cal conjugar diversos factors per a donar una resposta satisfactòria, però una cosa està clara: la selecció crítica ha fet que entre al camp literari i és des d’aquesta posició que l’haurem de jutjar. Ara bé, segons com el llegim a hores d’ara, i com renovem aquesta sanció crítica, potser arribem a la conclusió que seria més adequat situar-lo en el «camp filosòfic», ni que siga en la zona fronterera amb el literari. De la mateixa manera, nombroses obres monogràfiques sobre art, política, llengua, literatura o religió no són, al nostre entendre, obres literàries, sinó treballs de divulgació que cal ubicar en el «camp acadèmic». Si a aquestes reflexions sumem l’etiqueta de «no-ficció», d’escàs rendiment per a la investigació, però usada a tota hora en llibreries i mitjans de comunicació en oposició a tot allò que és narrativa, ens adonarem que les entrades en el camp literari responen a factors ben diversos i sovint controvertits.

Siga com siga, al llarg del llibre tindrem molt en compte les fonts crítiques i de classificació (enquestes, premis, col·leccions, manuals d’història de la literatura, etc.) que proporcionen una pauta d’«entrada» al camp literari, al marge de l’opinió personal que cadascú en puga tindre. Les obres que en aquestes fonts figuren com a assaig (o etiquetes afins com literatura d’idees, memòries, etc.) tindran un protagonisme notable en la nostra ullada històrica al gènere. Això explicarà la preeminència d’uns determinats llibres en detriment d’altres, alhora que ens permetrà constatar, més enllà de les categories aplicades en cada cas concret, l’existència de dues classes d’assaig, una classificació que resulta d’allò més útil per a oferir una visió completa i assequible del gènere.

La primera classe d’assaig es podria anomenar divulgativa, ja que hi predomina el tractament in extenso d’un tema concret, sense que això implique renunciar a l’enunciació subjectiva ni a l’enfocament parcial de la qüestió abordada, com tampoc, per descomptat, a la voluntat d’estil. En certa manera, aquesta classe d’assaig tradueix, en clau literària, allò que es podria expressar en termes científics o acadèmics. Pensem, per exemple, en El descrèdit de la realitat, Nosaltres, els valencians o Literatura catalana contemporà­ nia, entre altres títols de Fuster. Pensem, també, en obres de Jaume Vicens Vives, Alexandre Plana o Maria Aurèlia Capmany, situades en els límits amb el discurs històric, crític o polític.

La segona classe d’assaig, molt més subjectiva, es podria anomenar deliberativa, atés que el protagonisme recau en la pròpia reflexió de l’autor, en la seua individualitat perplexa, més que no en l’objecte sobre el qual reflexiona. El dietari, amb exemples transparents i clàssics com El quadern gris, de Josep Pla o el Diari, 1952­1960 de Joan Fuster, representa una de les formes paradigmàtiques de l’assaig deliberatiu.

Aquesta distinció, simple i molt general, no és privativa de l’assaig en llengua catalana, i són uns quants els estudis –sobretot francesos– que arriben a una solució semblant (Glaudes i Louette 1993; Baar i Liemans 1999). Si ho plantegem en uns termes més planers –col·loquials fins i tot–, podríem dir que hi ha un assaig que va cap a fora, i se centra en la matèria objecte de discussió, mentre que hi ha un assaig que va cap a dins, i cedeix el protagonisme a l’individu subjecte de la reflexió.

La il·lustració de la pàgina següent ens servirà per a sintetitzar tot el que hem exposat fins ara. El requadre principal representa simbòlicament el camp literari, amb les fronteres amb el camp periodístic (més prop de la narrativa) i el camp acadèmic (més prop de l’assaig). Si prenem de Pierre Bourdieu (1992) aquesta mena de topografia, devem a Genette la divisió del quadre en quatre gèneres: la narrativa i el teatre ocupen la franja superior, perquè se situen sota el paraigua convencional de la ficció; l’assaig i la poesia ocupen la franja inferior, que correspon a la dicció. Al seu torn, la narrativa, el teatre i la poesia estan envoltats d’una línia més gruixuda, atés el seu caràcter constitutiu com a gènere literari, mentre que l’assaig està envoltat per una línia més fina, que revela el seu caràcter condicional.

Tornant a Bourdieu (1992: 214), establim dos pols atenent a la producció editorial: la narrativa representa la gran producció, aquella que, en un sistema capitalista, permet produir llibres de manera industrial, seguint economies d’escala i obtenint rendiments econòmics importants; el pol de producció restringida, representat paradigmàticament per la poesia, es relaciona amb aquella part del món editorial que no permet l’obtenció de rendes elevades ni grans volums de producció, però que, precisament per això, sovint proporciona un capital simbòlic –un reconeixement social–més alt, de major prestigi cultural.

Síntesi de la posició de l’assaig i dels seus subgèneres en relació amb els principals paràmetres establits.

L’assaig i el teatre, en funció de les circumstàncies, se situen més prop o més lluny d’aquests pols, però és innegable que l’assaig acostuma a trobar-se en l’àmbit de la producció restringida. Dins del requadre de l’assaig, hem establit també una gradació entre l’assaig divulgatiu i l’assaig deliberatiu. El primer sol acostar-se al pol de gran producció i, com veurem més avant, és el que desperta major interés en el món editorial. En els límits amb el camp periodístic, està representat per l’article d’opinió; en la vora de la narrativa, per les memòries; prop del camp acadèmic, trobem el que podríem anomenar tractat –tot esperant potser de trobar una etiqueta millor–, la forma més representativa de l’assaig divulgatiu, aquella que aborda un tema més o menys monogràfic amb voluntat d’estil i esperit subjectiu però sense rendir-se a la divagació personal ni a una llibertat formal absoluta. L’assaig deliberatiu s’acosta més al pol de producció restringida. El dietari es presenta com un dels gèneres més característics, encara que sovint s’incline cap a formes narratives; en canvi, el diccionari i altres formes d’assaig diguem-ne lliure emergeixen com a paradigma del gènere com el va practicar Montaigne. En darrer lloc, prop de la poesia, podem identificar els aforismes, un altre dels gèneres assagístics per excel·lència. Cal dir que, entre claudàtors, hem assenyalat altres formes, no tan prototípiques, que comentarem breument en els pròxims capítols.

3. UN EXEMPLE D’ANÀLISI: NOSALTRES, ELS VALENCIANS

A continuació volem mostrar, succintament, com aplicar els paràmetres descrits anteriorment a una obra concreta. Per a això, acceptarem la translació de la retòrica clàssica a l’assaig, d’acord amb l’esquema que proposa Elena Arenas (1997) i altres aportacions que ja hem esmentat.

Sense cap mena de dubte, la «Introducció» fa la funció d’exordi (presentar el tema i predisposar favorablement el lector) i es correspon amb allò que Genette (1987: 185) classificaria com a prefaci autorial autèntic i de caràcter original, ja que aparegué amb la primera edició de l’obra.

En aquesta introducció, Fuster comença reconeixent una paradoxa inicial i ho fa per mitjà d’una citació explícita (en cursiva i en francés), encara que no identificada: «On n’écrit pas les livres qu’on veut» (1997: 13).⁵ Des del principi, doncs, aquest exordi funciona com a captatio benevolentiae per la via del descàrrec: Nosaltres, els valencians és un llibre que li «agrada d’escriure», però alhora l’hauria preferit «veure escrit per altri» (1997: 13), en la mesura que no es reconeix com la persona més preparada per a fer-ho. Així, s’hauria estimat més que se n’encarregara «algú que hi posés en joc més competència i més intenció». Tanmateix, aquell «oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg»⁶ que Fuster reivindica no existeix o, si més no, no el troba: «¿Hi ha ara, avui, un sociòleg o un historiador valencians que puguin encarregar-se de la feina? Sincerament: no els veig enlloc. Parlo sense petulància, amb una punta de melangia i tot» (1997: 19). Davant d’aquesta mancança, del que Fuster obertament anomena «la inhibició dels altres», ell pren el seu «estímul» i escriu el llibre «perquè ningú no l’ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l» (1997: 19). Si Fuster demana la concurrència d’un centaure de sociòleg i historiador és per la magnitud del tema, que formula explícitament en el títol i enuncia en el prefaci, una altra de les seues funcions prototípiques: «El meu tema serà solament el que anuncia el títol: “nosaltres, els valencians”, en la nostra restringida configuració, a part i definits» (1997: 21).

En el llibre, òbviament, es formula una qüestió bàsica que l’autor resumeix en la pregunta següent: «què són –què som– els valencians?» (1997: 13). I d’això extrau una segona qüestió, que és «què hauríem d’ésser?». Per això, Fuster reconeix que ha concebut el llibre des d’un apriorisme militant, des de la idea que l’obra està concebuda «des d’una decisió de futur» (1997: 20), en la mesura que, intencionadament, pretén moure el lector a conéixer-se –sobretot el lector valencià, però també el català–, perquè «“explicar” serà una invitació a “transformar”» (1997: 20).⁷ No debades, aquesta apel·lació a l’autoconeixement prové de la crida semblant efectuada per Jaume Vicens Vives al començament de Notícia de Catalunya, una obra que Fuster (1997: 20-21) reconeix com a precedent immediat del seu llibre. Ací veiem dues funcions clàssiques més del prefaci: d’una banda, l’establiment de relacions amb uns altres textos i, de l’altra, l’explicació del títol (Fuster 1997: 20):

[Que] si ja el titulo Nosaltres, els valencians, calcant l’expressió primitiva amb què l’historiador gironí volia batejar la seva Notícia, és ben deliberadament. Hi busco un paral·lel, i perdoneu-me l’audàcia. Un paral·lel: no pas en el pla ni en el criteri, però fonamentalment en la intenció última.

Aquesta «intenció última» és promoure la reflexió sobre el país, incitar el lector a participar en aquest debat que l’autor de Sueca jutja necessari. No debades, al final de la «Introducció» reconeix: «Sé per endavant que molts paisans meus hi reaccionaran, si em llegeixen, i confio que sí, amb una discrepància més o menys irreductible. Si amb això he aconseguit de dur-los, a ells també, a plantejar-se les qüestions que jo m’he plantejat, em donaré per satisfet» (1997: 22). Ací trobem una altra de les funcions clàssiques del prefaci: apel·lar al lector i comentar la participació que s’espera d’ell. En aquest cas, Fuster busca la complicitat fent servir un argument emotiu situat poc abans de la conclusió de la «Introducció». Així, després de remetre el lector a Notícia de Catalunya «per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré» (1997: 21), es compara amb Vicens Vives i, en un gest típic de l’exordi assagístic, reconeix la falta de preparació tècnica per a abordar el tema (Arenas 1997: 195): «I les hi oferiré [les observacions al lector], no pas amb l’àrdua envergadura que Vicens hauria volgut i que jo no puc donar, sinó senzillament com el fruit d’unes llargues i nervioses meditacions personals» (1997: 21). Ací Fuster està reconeixent el caràcter més aviat deliberatiu del seu llibre, alhora que subratlla el pacte autobiogràfic, en la mesura que reclama ser cregut per l’única «autoritat» que té: «la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble» (1997: 21). En conjunt, el seu ethos⁸ es presenta de la mà de les virtuts clàssiques que Aristòtil demanava a l’orador (Arenas 1997: 407-411), això és, la intel·ligència i la sensatesa, la humilitat i la voluntat de coneixement, i el respecte als lectors.

Com és ben sabut, Fuster no va obtindre del gros de la societat valenciana la resposta que hauria desitjat, precisament perquè no van ser gaires els lectors que van acceptar el pacte de lectura formulat, que era un pacte essencialment assagístic, de tempteig i provatura, d’aproximació i no de conclusió al voltant del tema triat.⁹ Per això va redactar un «Pròleg a la segona edició» (que Genette [1987: 174] anomenaria ulterior), en el qual, tot i celebrar «l’èxit» (1997: 7) que suposa haver de fer una segona edició, torna a adoptar una actitud modesta quan afirma que «el mèrit és del “tema”; del “tema”, sobretot» (1997: 7). En aquest segon pròleg, Fuster caracteritza de manera més intensa l’escriptura de Nosaltres, els valencians i, per tant, el pacte de lectura que era previsible; així, qualifica l’obra d’«intent provisori de cobrir [un] buit bibliogràfic», de «temptativa». Encara més, Fuster torna a referir-se a l’origen de l’obra en tant que «esforç sincer per a comprendre, per a aclarir-me a mi mateix, en reflexió solitària, les causes i els efectes del nostre fracàs com a “poble”» (1997: 9). I reivindica, davant de les «abruptes conseqüències de polèmica» suscitades, una «discussió [...] convenient i profitosa» sobre «els seus resultats», que «eren, són, discutibles» (1997: 9). Precisament pel caràcter obert, ben bé conversacional, amb què Fuster concep l’assaig, es mostra predisposat a la discussió, que l’hauria plagut «a mi, més [...] que a ningú». Després de reivindicar la seua personalitat poc dogmàtica («sóc un home escassament dogmàtic, i m’agrada de contrastar amb les d’altri les meves idees i les meves persuasions»), admet que la polèmica no es va produir en els termes en què «la discussió hauria tingut també uns altres avantatges, generals i eficaços, de cara a tothom» (1997: 9). Per això la seua coneguda queixa que «ningú no em “contestà” en el terreny i en el to en què jo em col·locava: argument contra argument, constatació contra constatació».¹⁰ Davant d’això, Fuster opta per no modificar el llibre de cara a la segona edició, perquè li havien «fallat els col·laboradorscontradictors», perquè no havia obtingut ni «reconsideració ni desistiment» envers «les tesis formulades» (1997: 10).

Una primera revisió estructural de l’obra ens fa destacar la seua estructura tripartita. Si ens fixem en els intertítols, veiem que l’obra s’organitza en tres grans parts («Els fets», «Les indecisions» i «Els problemes»), cadascuna de les quals es divideix al seu torn en quatre capítols d’extensió relativament homogènia i amb numeració romana, els quals també s’estructuren en un conjunt de seccions menors, no numerades, i encapçalades per títols temàtics. Aquesta estructura superficial revela l’organització textual de caràcter argumentatiu-persuasiu de l’obra, que tot seguim analitzem.

La primera part, titulada «Els fets», es correspon amb allò que Arenas (1997: 222-236) anomena «narració/exposició», la narratio clàssica, que serveix per a emmarcar les circumstàncies temporals (ordenades fins i tot cronològicament) que funcionen com a punt de partida de l’argumentació. Ens situaríem en l’àmbit dels objectes d’acord¹¹ basats en allò real (fets, veritats i presumpcions), seguint la terminologia de Perelman i Olbrechts-Tyteca (1988: 88). Tot seguit, «Les indecisions» i «Els problemes» correspondrien a grans trets a l’argumentatio pròpiament dita, atés que, al costat dels objectes d’acord basats en allò real, guanyen pes els objectes d’acord relatius a allò preferible (valors, jerarquies i preferències), seguint també Perelman i Olbrechts-Tyteca (1988: 88). Això no vol dir que l’enunciació siga molt diferent en cada part i, de fet, la intenció persuasiva hi serà ben present des del principi: així, davant d’un fet com és la conquesta de Jaume I, Fuster desgranarà arguments que se situen en l’òrbita d’allò preferible (Perelman i Olbrechts-Tyteca 1988: 88), és a dir, que resulten més controvertibles. Així, davant de l’afirmació indiscutible que «entre el 1233 i el 1244 va acomplir-se la gran empresa militar i diplomàtica de la Conquista» (Fuster 1997: 25), l’autor introdueix uns altres factors de comprensió de la societat que es trobà Jaume I, «fets» que «cal mesurar pulcrament», com ara l’arabització dels «valencians pre-islàmics», que els havia acabat convertint en «moros», precisament la mena de població que viurà a València quan hi arribe el conqueridor: «la població vençuda era unànimement musulmana» (Fuster 1997: 27).

En «Les indecisions» l’ordenació cronològica de la primera part dóna pas a una estructura temàtica, en la qual Fuster va triant aspectes clau de la personalitat valenciana. Així, si el tema de l’argumentació del primer capítol («La dualitat insoluble») és la diferència entre les comarques de predomini lingüístic valencià i aquelles on, històricament, el castellà (o l’aragonés abans) és llengua pròpia, el segon capítol («Atzars del particularisme») se centra en la posició del País Valencià en el conjunt de les terres de parla catalana, una qüestió que es manté en el capítol següent («Esforç centrípet») i que, matisadament, es reprén en el darrer capítol de la segona part («Dues tradicions»), en el qual s’arriba a la conclusió que les ideologies predominants en la societat valenciana necessiten «una doble revisió»: «des de l’angle classista i des de l’angle nacional» (Fuster 1997: 169).

Finalment, en els «Els problemes» s’opta també per una ordenació temàtica, que anirà combinant aspectes històrics (com ara la política del segle XIX) amb elements socioeconòmics (com ara l’agrarisme o el provincialisme). El focus cronològic en el segle XIX es manté en tota la tercera part del llibre, fins al punt que constitueix el peu per a les reflexions finals, en les quals la valoració del llegat de la Renaixença resulta fonamental. El títol dels capítols ens indica clarament aquesta selecció temàtica: «Costum de subversió», «Llauradors i artesans», «Provincialisme i provincianisme» i «Consideracions sobre la Renaixença».¹²