Kitabı oku: «D'Ors a Fuster», sayfa 3
En Nosaltres, els valencians, com ocorre sovint en l’assaig (Arenas 1997: 291-292), no trobem cap epíleg, ni un sense elements emotius, del tipus ratio posita in rebus (ja que l’absència de mètode i el desig explícit de no arribar a tancar el tema fa sobreres unes conclusions), ni un del tipus ratio posita in affectibus (la peroratio clàssica, que buscava cloure el discurs oratori amb una apel·lació afectiva). Potser l’apartat «Final», un breu paràgraf que lliga amb l’atenció dedicada prèviament a la Renaixença podria considerar-se una sintètica i dissimulada peroratio, en la mesura que Fuster estableix una relació de causa-conseqüència entre la tasca dels renaixencistes, la seua i la de les generacions del futur, és a dir, convida el lector a participar del sentiment de «perduració i renovació» que batega en el fons del llibre. Siga com siga, convé recordar, amb Carme Gregori (2012a: 17), que «l’assaig fusterià s’ha d’entendre com una incitació, com un revulsiu que busca provocar una reacció en el públic al qual s’adreça». Així, «la intencionalitat dialògica de l’assaig, orientada a persuadir els lectors [...] es converteix en una eina d’alta eficàcia per fer participar els destinataris en l’esforç de comprensió que l’assagista exposa a la seua consideració» (Gregori 2012a: 18).
1. Quasi totes les afirmacions d’aquest llibre admeten una rèplica, i tant de bo el lector i jo poguérem compartir la conversa per anar enfilant arguments a favor i en contra. Però com que no és possible, em prendré la llibertat de replicar-me a mi mateix: hi ha no pocs poemes que tenen característiques pròpies de l’assaig, de la mateixa manera que el diàleg teatral pot servir per a la construcció d’obres amb un innegable tarannà assagístic. Però que un text puga ser qualificat d’assagístic no vol dir que siga un assaig, de la mateixa manera que no tots els textos poètics són
2. O macroestructura, seguint el teòric Teun van Dijk (1983: 142), qui fa servir aquest concepte per a referir-se a la representació abstracta del significat global d’un text.
3. O superestructura, segons Van Dijk (1983: 142), que reserva aquest concepte per a la disposició formal, concreta, que adopten els textos en funció de la seua tipologia.
4. Com veurem al llarg de les pròximes pàgines, la recuperació de la retòrica (amb el mateix Aristòtil com a referent principal) ha estat una font inesgotable per als estudiosos del llenguatge durant el segle XX. El treball clàssic de Perelman i Olbrechts-Tyteca (1988) representa una fita en aquesta revisió, a la qual cal sumar bona cosa d’aportacions anteriors i posteriors, en l’àmbit de la pragmàtica i d’altres disciplines filològiques. En aquest sentit, volem reconéixer el deute teòric que té el nostre plantejament envers l’anàlisi d’Elena Arenas (1997) de l’assaig com a gènere literari; el seu treball, rigorós, complet i assenyat, té entre les seues virtuts l’aplicació d’aquests paràmetres retòrics als textos argumentatius i, en conseqüència, a aquelles obres literàries susceptibles de ser catalogades com a assaig.
5. Sobre aquesta citació, vegeu Gregori (2012b: 178, 185).
6. D’ací Vicent Salvador (1994) extrau el títol d’un dels estudis clàssics sobre Fuster.
7. Notem la clara al·lusió al marxisme que hi ha en l’ús del mot transformar.
8. Farem servir aquest terme grec per a referir-nos a la imatge que l’orador projecta d’ell mateix i, per tant, a la imatge que es construeix d’un autor a partir tant dels seus textos com del conjunt de paratextos que els envolten, és a dir, tot allò que ell diu i tot allò que se’n diu.
9. No valorarem ara les reaccions a la publicació d’El País Valenciano el mateix 1962, però sí que volem fer constar que van tindre molt a veure amb la polèmica al voltant de Nosaltres, els valencians i, en conjunt, a la recepció social d’aquestes dues obres emblemàtiques. Val a dir que, tot i la seua enorme qualitat literària, el llibre de viatges no ha tingut, ni de bon tros, el reconeixement crític que potser mereixeria. Una altra qüestió sobre la qual tornar amb més calma, lluny de les apreciacions precipitades d’aquestes pàgines. Per a una primera aproximació, recomanem la lectura d’Archilés (2012: 103-132). Tampoc no podem aprofundir ací en la relació personal i intel·lectual de Fuster amb historiadors coetanis com el mateix Vicens Vives o Pierre Vilar. Sobre aquestes qüestions, vegeu Viciano (2012: 101-124). Finalment, seria interessant recordar, comparativament, les reaccions adverses que suscità, al cap de vint anys i ja en democràcia, l’emissió del programa «Esta es mi tierra» sobre el País Valencià, protagonitzat per Joan Fuster.
10. Ací Fuster sembla apel·lar a la noció clàssica de decorum, és a dir, al sentit d’adequació de l’estil al tema, als interlocutors i a la finalitat perseguida (Arenas 1997: 348).
11. Per «objecte d’acord» entenem aquells punts de trobada mínims entre emissor i receptor, aquell consens de partida que fa possible el joc argumentatiu entre tots dos. No tan sols la retòrica, sinó la vida quotidiana, demostra que sense aquesta base prèvia és difícil establir una discussió que aspire, realment, a l’intercanvi –i al canvi– d’opinions.
12. L’exclusió del període posterior deu respondre a raons històriques i de plantejament, però també a una innegable restricció contextual. No podem oblidar que el llibre fou publicat en 1962; en l’última pàgina, abans de la breu secció de cloenda titulada final, Fuster (1997: 234) afirma: «Així va ocórrer en alguns sectors de la València immediatament posterior al 1936. Però això excedeix els límits d’aquest paper».
II.
Cap a una visió de conjunt
1. MICHEL DE MONTAIGNE, «PATRÓ I MESTRE DEL GÈNERE»
Abans d’endinsar-nos en l’evolució de l’assaig durant el segle XX, ens agradaria realitzar una sèrie de reflexions, acompanyades d’unes quantes dades, que ens ajudaran a perfilar més bé la necessària visió de conjunt que ens cal –i ens manca– sobre la qüestió. Així, primer recordarem la importància de Michel de Montaigne en la configuració del gènere i la seua inserció en el sistema d’opcions creatives per als escriptors que el seguiren, entre els quals hi ha alguns dels assagistes més importants de la literatura catalana. Precisament en relació amb aquests noms establirem, a continuació, una mena de «triangulació assagística» –fent servir una afortunada expressió de Xavier Pla (2006) qui, al seu torn, parteix d’Amadeu Viana– al voltant de tres autors: Eugeni d’Ors, Josep Pla i Joan Fuster. A aquests afegirem, també com a fonaments del gènere en la literatura catalana contemporània, els noms de Josep Carner i Carles Riba.
Per què començar un estudi sobre l’assaig en la literatura catalana del segle XX parlant de Michel de Montaigne, un autor occità nascut el 1533 i mort el 1592? La resposta és senzilla: perquè sense la seua aportació seria inexplicable aquesta tradició, una tradició que, de la mà dels autors esmentats es fonamenta, en bona mesura, en l’influx directe dels seus Essais.1 Amb aquesta obra, Montaigne donà l’impuls definitiu per a la institució d’un gènere literari que ja s’intuïa des de temps arrere, però que no tenia nom ni lloc en el sistema de gèneres. Aquest bateig inaugural no sembla conscient ni deliberat, per més que, com va suggerir al cap d’uns anys Francis Bacon en el prefaci a la segona edició dels seus Essays (1597), «the word is late but the thing is ancient», en el sentit que l’escriptura reflexiva, subjectiva i argumentativa que caracteritza l’obra de Montaigne no és una invenció seua. Lukács (1984: 39), en la seua famosa carta a Leo Popper, l’ubica en la llarguíssima nissaga dels «grans assagistes», al costat de Plató i Kierkegaard. De fet, l’extensa nòmina d’autors clàssics grecollatins (amb Sèneca i Plutarc2 al capdavant, però també Ciceró, Horaci, etc.) citats pel mateix autor occità (Arenas 1997: 50-52) és una prova del fet que s’insereix en una xarxa de referències prèvies en les quals observem concomitàncies amb la seua pròpia escriptura: la literatura epidíctica, el diàleg, l’epístola, la glossa o l’autobiografia (Arenas 1997: 51). La transtextualitat, entesa en el sentit que li atorga Genette (1982),3 es revela així com una de les característiques fonamentals de l’assaig des dels seus inicis. Així, en el capítol X del segon volum dels Assaigs, titulat «Sobre els llibres», Montaigne (2007: 127) reflexiona sobre la seua escriptura i la influència que hi han exercit les lectures que ha fet, com també sobre la manera en què les ha incorporades. La citació és llarga, però pensem que és molt il·lustrativa d’un dels mecanismes bàsics de l’assaig i per això la reproduïm in extenso (Montaigne 2007: 128):
Que vegen, a través del que he agafat prestat, si he sabut escollir com realçar el meu propòsit. Perquè faig dir als altres allò que jo no puc dir tan bé, a vegades per la feblesa del meu llenguatge, a vegades per la feblesa de la meua intel·ligència. No compte els manlleus que faig, els pese. I si els haguera volgut fer valer pel nombre, n’haguera fet dues vegades més. Són tots, o quasi tots, d’autors tan famosos i antics que no em necessiten per a res. En els raonaments i les idees que transporte al meu territori i que fonc amb els meus, he omès a vegades conscientment el nom de l’autor per frenar la temeritat d’aquestes sentències apressades que es llancen contra tota mena d’escrits, en especial sobre els joves escrits d’autors encara vius, i en llengua vulgar, la qual permet que tothom en parle i que sembla demostrar que la seua concepció i el seu plantejament també és vulgar. Vull que donen una bufetada a Plutarc sobre la meua galta i que escarmenten injuriant Sèneca en mi. Cal que amague la meua feblesa sota prestigis tan elevats.
Més enllà dels lligams amb una tradició prèvia, és innegable l’encert de Montaigne a l’hora de posar en pràctica aquesta escriptura des d’una perspectiva innovadora, coherent amb l’esperit del Renaixement, i assignar-li un nom que és al mateix temps una descripció del tipus de literatura que es practica. Un nom que Lukács (1984: 47) associa a la ironia pròpia de l’assaig: «potser sí que el gran sieur de Montaigne va sentir una cosa semblant quan donà als seus escrits el qualificatiu meravellosament formós i encertat d’“essays”. Perquè la senzilla modèstia d’aquest mot és una superba cortesia. [...] Ell, irònicament s’inclou en aquesta petitesa, en l’eterna petitesa dels més profunds pensaments enfront de la vida, i amb irònica modèstia encara la subratlla».
Per dir-ho en termes de Pierre Bourdieu (1992), Montaigne va tindre la capacitat d’ampliar els límits del camp literari i fer època. Si bé preferim una visió sociològica del fet, que analitze el conjunt de causes i conseqüències de manera global i no individual, no negarem que ens atrau la idea d’Arenas (1997: 75) segons la qual «el nacimiento de una clase de textos está íntimamente relacionado con la insatisfacción de un escritor genial con los modelos recibidos». Atribuir al geni de Montaigne la creació de l’assaig com el coneixem a hores d’ara probablement és excessiu; però el seu paper transformador, la seua capacitat de prendre uns models i reorientar-los és indiscutible. Fins i tot Fuster hi va dir la seua, potser perquè se sabia fundador o refundador, a la seua manera, del gènere a casa nostra. En el pròleg a Causar-se d’esperar (Fuster 1965: 9), llegim:
D’això que jo escric –proses divagatòries, de tímida especulació, oscil·lants entre la ironia i la bona fe– els experts solen dir-ne «assaigs». És una denominació que, com a mínim, ens remet cronològicament a Michel de Montaigne, patró i mestre del gènere –i no dic «geni», perquè en aquest ram la genialitat és impossible o, almenys, inadmissible.
Genial o no, la capacitat creativa de Montaigne s’insereix en una època determinada (el Renaixement), sensible a aquesta mena de canvis, i que participa d’un tipus d’escriptura que no ocupava el cànon del moment. En aquest sentit, trobem molt oportunes les paraules següents d’Arenas (1997: 78):
Es en este contexto donde hay que situar la génesis del ensayo, en el seno de un sistema de clases de textos argumentativos que, por lo general, están al margen del canon más o menos vigente (dominado por los llamados géneros ficcionales mayores, la Épica y la Dramática), por lo que la ausencia de reglas y normas constriñentes facilita la libertad combinatoria de las formas y la elasticidad para abordar cualquier tema.
En canvi, discrepem d’Arenas (1997: 79) quan, analitzant l’aportació de Montaigne en relació amb el «sistema d’opcions» disponibles en la seua època, torna a apel·lar al geni individual (la cursiva és nostra):
El ensayo se sitúa dentro de los principios generales de orientación del género argumentativo literario, algunas de cuyas clases de textos formaban parte del sistema de opciones ante el que se encontraba Michel de Montaigne (si consideramos al escritor francés como su fundador). Como de acuerdo con sus necesidades estéticas e intelectuales, ninguna de dichas opciones le debió resultar adecuada, una iluminación propia del genio artístico le lleva a sintetizar en una forma expresiva nueva varios rasgos que definían algunas de las clases de textos argumentativos que formaban parte del sistema literario de su época, dándoles un tratamiento original y diferente.
Atesa aquesta tendència a atribuir a la singularitat d’un autor un canvi transcendent en el camp literari, reivindiquem la visió global del fenomen que proposa Bourdieu (1992: 262), en la qual la personalitat i la biografia de l’autor n’és un més entre tots els «factors genèrics» que pesen sobre qualsevol escriptor que ocupa una posició determinada en el camp literari del seu moment. Un camp literari, en l’època de Montaigne, que com recorda Arenas (1997: 80), s’obri a un «segon humanisme», en el qual pesa més la tensió centrípeta de l’ésser humà amb ell mateix que no la tensió centrífuga inicial de l’individu amb la seua societat. El jo es replega i es torna dubitatiu i escèptic, es posiciona tant davant de l’escolàstica estricta com de l’optimisme d’aquells que consideraven que l’ésser humà podia dominar realment la natura –la realitat– i transformar-la.4 Però alhora, precisament per això, el jo es converteix en el centre d’un exercici que tenia, com diu Anna Caballé (1995: 28) a propòsit de Montaigne, «la aprehensión absoluta de la individualidad» com a «objetivo fundamental y posible». La mateixa Caballé (1995: 28) ens orienta al voltant dels límits de l’assaig quan compara l’obra de Montaigne amb les Confessions de Jean-Jacques Rousseau, atés que mentre que l’occità no es despulla externament (podríem dir que ho fa intel·lectualment), el ginebrí ens conta la seua vida i, per mitjà de la biografia –«de la vida de un hombre transformada en escritura» (Caballé 1995: 26)–, confessa el que hi ha d’essencial en aquesta experiència.
Comptat i debatut, l’assaig esdevé una forma literària que, des de la seua pròpia forma, aborda la fal·libilitat del seu missatge i la seua enunciació. Heus ací un factor d’innovació que ens permet parlar d’un gènere que es conceptualitza com una obra oberta. Recordem la coneguda idea d’Umberto Eco (2011), segons la qual l’obra oberta és aquella que es dissenya amb buits deliberats que el lector ha d’omplir per a aportar-li el significat que falta. Arenas (1997: 72) incideix en aquesta noció quan s’esforça per distingir l’assaig com a gènere diferenciat d’un dels seus precedents, la prosa didàctica del segle XVI, la qual dissenya «un lector modelo propio de las obras cerradas, en el sentido que U. Eco da a este término. Este lector está previsto con sagacidad psicológica y sociológica: cada término, cada forma de hablar, cada referencia enciclopédica del texto serán las que previsiblemente pueda comprender su lector, y si no, se le explican». D’això que Arenas (1997: 72-73) afirme taxativament que aquesta diferència entre la configuració del lector model siga constitutiva del gènere assagístic:
Una de las principales diferencias entre el ensayo y las demás clases de textos de la prosa argumentativa de orientación doctrinal es la estrategia discursiva del autor a la hora de construir su lector modelo: las clases argumentativas de textos cuya intención es docente buscan persuadir al receptor de la verdad de determinados valores morales o ideas religiosas o políticas previamente admitidas como ciertas, por lo que dejan al lector muy pocas opciones interpretativas. En cambio, el ensayo [...] sirve para exponer y justificar opiniones y puntos de vista subjetivos [...], por lo que el lector modelo previsto es más libre en sus interpretaciones, reconociéndose idéntica libertad de pensamiento e idéntica libertad para opinar que la que el autor asume para sí mismo.
Adorno (2004: 37) també incideix en aquesta idea d’apertura quan afirma:
L’assaig, en canvi, tria l’experiència intel·lectual com a model, per bé que sense imitar-la simplement com a forma reflectida; la sotmet a mediació a través de la seua pròpia organització conceptual; el seu procediment, si es vol, és metòdicament ametòdic. [...] L’assaig ha de pagar, per la seua afinitat amb l’experiència intel·lectual oberta, el preu de la manca d’aquella mena de seguretat temuda com la mort per la norma del pensament establert. L’assaig no només descura la certesa lliure de dubte, sinó que, més encara, renuncia a aquesta certesa com a ideal.
Aquesta qüestió té relació amb la fragmentarietat que sovint té l’escriptura assagística i que duu el mateix Adorno (2004: 43) a afirmar:
És inherent a la seua forma la seua pròpia relativització: l’assaig ha de compondre’s com si pogués interrompre’s en qualsevol moment. L’assaig pensa en fragments, de la mateixa manera que la realitat és feta de fragments, i troba la seua unitat a través de les ruptures, no tractant d’aplanar-les.
En aquest sentit, també Montaigne (2006: 495) justifica el caràcter fragmentari, aproximatiu i no aprofundit dels seus assaigs:
El judici és un bon instrument per a tots els assumptes i es fa servir pertot arreu. És per això que, en aquests assaigs que estic fent, me n’aprofite en qualsevol ocasió. Si es tracta d’un assumpte que no entenc gaire, en això mateix l’assage, temptejant el gual de molt lluny; i després, si el trobe massa profund per a la meua talla, em quede a la vora. [...] Aleshores, juga [el judici] a triar el camí que li sembla millor i, entre mil sendes possibles, diu que aquesta o aquella ha estat la millor elecció. Agafe a l’atzar el primer assumpte: tots em són igualment bons i no tinc per costum tractar-los per complet perquè no veig el tot de res. [...] M’arriscaria a tractar a fons alguna matèria si em coneguera menys. Agafant un mot ací, un altre enllà, mostres extretes del seu conjunt, arrancades sense intenció i sense haver fet cap promesa, no estic segur d’extraure’n res de bo ni de mantenir-me jo mateix sense canviar quan em plau; i puc lliurar-me al dubte i a la incertesa, al meu estat original, que és la ignorància.
Més enllà de la significació real que suposa l’aportació de Montaigne a la institucionalització genèrica de l’assaig, no és casualitat que una bona part dels assagistes catalans s’ubiquen deliberadament en una llarga tradició la paternitat de la qual li atribueixen explícitament, com ja hem vist que fa Fuster. Dins dels fonaments de l’assaig del segle XX, per exemple, Eugeni d’Ors se situa al costat de Montaigne en una glossa publicada el 7 de desembre de 1906, a propòsit de l’edició revisada dels Essais,5 titulada ben significativament «Un glosador» (Ors 1982: 39):
En realitat, l’obra de Montaigne no és una obra, sinó més pròpiament un diari de filòsof inscrivint sos pensaments al compàs de la vida. [...] El Glosador no pot excusar avui un moviment d’alegria, al pensar que fa, indignament és natural, d’un ofici que té tants gloriosos precedents...
D’altra banda, Vicent Alonso, traductor de la versió completa dels Assaigs en llengua catalana, afirma en la nota introductòria al primer volum que l’obra de Montaigne «és segurament l’estudi més incisiu que s’ha escrit mai sobre els secrets de l’ànima humana», una característica reconeguda, ens diu Alonso, per Pla i Fuster, però també per una «extensa nòmina d’autors que en l’actualitat fan seu també aquest reconeixement» (Alonso 2006: 8). Entre els noms que esmenta sense ànim d’exhaustivitat, n’hi ha de valencians (Joan Francesc Mira, Alfred Mondria, Josep Iborra, Francesc Pérez Moragón, Josep Piera, Gustau Muñoz, Enric Sòria, Martí Domínguez, Joan Garí, Guillem Calaforra, Adolf Beltran, Toni Mollà i Enric Balaguer) i de catalans i mallorquins (Feliu Formosa, Valentí Puig, Vicenç Villatoro i Miquel Pairolí). A tots, reconeix Alonso (2006: 9), els deu «l’interès per una manera de fer que té molt a veure amb l’autor dels Essais».
Per exemple, al pròleg de Mentre parlem, Enric Sòria (2013: 19-20) cita dues vegades fragments dels Assaigs, sense per això establir una vinculació genèrica explícita entre el seu dietari i l’obra de Montaigne. En canvi, Toni Mollà (2001: 47) sí que el situa en una àmplia llista de «patrons i mestres del gènere» del dietari, en una formulació que evoca la citació de Fuster que hem presentat més amunt:
Per la meua banda, ara m’adone que escriure un dietari és també la millor manera de rellegir. [...] De Les confessions de Jean-Jacques Rousseau als punxosos revulsius de Voltaire i Erasme. De Montaigne a Elias Canetti, Fernando Pessoa i Cesare Pavese. De Jünger a Kafka. [...] I, encara, de Josep M. de Sagarra, Miguel de Unamuno i Eugeni d’Ors a la resta de patrons i mestres del gènere. I, permanentment, de Josep Pla a Joan Fuster.
Finalment, volem recordar la prudència necessària que s’imposa a l’hora d’analitzar l’ús de l’etiqueta assaig quan un autor l’enarbora per a classificar la seua pròpia escriptura o ubicar-se en aquesta tradició a la qual ens acabem de referir. Pel caràcter inestable de la categoria, es pot donar el cas que la utilitzen en un sentit diferent del que li estem donant, en alguns casos complementari, en altres fins i tot contrari. Aquesta possibilitat l’apunta Arenas (1997: 97) quan evidencia l’ús de la paraula assaig (en diverses tradicions europees) per a titular obres allunyades de la primera intenció de Montaigne. Això, òbviament, subratlla la prevenció metodològica que recorre de cap a peus aquestes pàgines, com hem advertit al començament: no hi ha una definició tancada ni concloent de l’assaig, sinó que sempre dependrà d’una sèrie d’elements textuals i contextuals. La definició que hem proposat –amb voluntat de servir més de marc que no de límit–, implica una combinació d’aquests factors i d’altres, coherent amb l’enfocament integrador que estem donant al concepte de gènere literari.
2. ELS PRECEDENTS IMMEDIATS DE L’ASSAIG CONTEMPORANI
Si acceptem la idea que hi ha quatre grans gèneres literaris, això és, la narrativa, la poesia, el teatre i l’assaig, s’ha de reconéixer que aquest darrer és el que menys atenció ha rebut per part dels historiadors de la literatura catalana. Tot i que n’hi ha alguns, com ara Ferran Carbó i Vicent Simbor (1993b, 2005), que l’inclouen de manera ben bé sistemàtica en les seues aproximacions de conjunt, la síntesi següent d’Enric Sòria (2008: 59) continua sent vigent:
Per molt que, fa més de trenta anys, parlant de la literatura castellana, José-Carlos Mainer afirmara que el segle XX ha estat el segle de l’assaig, i per molt que noms com els de Pla, Xènius, Sagarra i el mateix Fuster illustrarien de sobres que, dins la literatura catalana, ho ha estat tant o potser més i tot, a l’hora de la veritat, el gros de l’escrutini estudiós s’ha dirigit als gèneres habituals: la narrativa, la poesia i una mica al teatre, i als autors que els practicaven.
En la línia del que apunta Enric Sòria, podem afirmar que determinades contribucions individuals (com les que ell mateix destaca) sí que han estat estudiades a bastament, però ara ens interessa ressaltar el dèficit de visions de conjunt –«el gros de l’escrutini». Com suggeríem en el «Descàrrec» que encapçala aquestes pàgines, queda pendent l’elaboració d’una genealogia completa i definitiva de l’assaig en català, la qual ha de prendre en consideració aportacions tan significatives com la que van dur a terme Llanas i Pinyol (1997) en la Història de la literatura catalana, des de la perspectiva de la «literatura d’idees», o la que realitzà Enric Bou en Papers privats, un estudi consagrat a explorar les formes de «l’autobiografia o literatura del jo» (Bou 1993: 8), com també els treballs recents d’Anna Esteve sobre el dietari (2008, 2010), els quals s’han de relacionar amb les interessants contribucions propiciades pel Grup de Recerca de Literatura Contemporània de la Universitat d’Alacant. Sota la direcció d’Enric Balaguer, al llarg de l’última dècada s’han celebrat diferents simposis internacionals sobre literatura autobiogràfica que han oferit un punt de trobada insòlit en el nostre panorama, amb investigadors internacionals de la talla de Philippe Lejeune, cosa que ha donat lloc a un seguit de publicacions indispensables per a qualsevol persona que s’ocupe d’aquests temes. També volem destacar ací l’esforç de Joan Fuster (1985) per incorporar a la seua Literatura catalana contemporània l’assaig al mateix nivell que la resta de gèneres literaris. Des del seu vessant de crític literari i historiador cultural, coherent amb la seua pràctica literària, Fuster va ser una de les personalitats que van reflexionar sobre l’assaig de manera més sistemàtica, la qual cosa va derivar en una major capacitat teòrica a l’hora de presentar-lo amb uns límits més ben perfilats.
Val a dir que aquesta mancança no és només teòrica, sinó també pràctica, i té arrels profundes. Recordem que l’aparició de la proposta de Montaigne, i d’altres que hi van incidir, coincideix històricament amb un període en què la literatura culta en català perd espais a favor del castellà. Per això la literatura catalana no accedeix a la modernitat derivada del Renaixement, de la Il·lustració i del Romanticisme, respectivament, en la mateixa mesura que la francesa o l’anglesa, per exemple, i per això difícilment s’hi pot desenvolupar l’assaig en les mateixes condicions.6 No ens referim, ara, parlant d’assaig, als dietaris o a la correspondència privada, exhumada pels estudiosos al cap de molt de temps de la seua redacció,7 sinó a les obres escrites amb voluntat d’incidència pública i amb un disseny textual de caràcter argumentatiu-persuasiu, editades i inserides en un circuit complet i coherent que pot vehicular socialment aquesta mena de proposta literària. En conseqüència, les nombroses mostres d’escriptura dietarística, pròpies de la memòria personal, quasi mai publicades en el moment que van ser redactades i destinades, així, a cercles molt reduïts i de naturalesa privada, no constitueixen uns precedents prou sòlids per a parlar d’una tradició.
Caldrà esperar als autors de la Renaixença per a començar a veure manifestacions evidents d’una escriptura basada en el pacte autobiogràfic, amb una dimensió argumentativa i persuasiva, practicada des d’un estil autoconscient i calculat. No serà casualitat que, en aquest mateix període, trobem les primeres manifestacions d’una indústria editorial moderna que contempla el català amb un cert grau de normalitat, alhora que es desenvolupa de manera notabilíssima la premsa escrita. La intersecció entre assaig i periodisme recorrerà ara i adés el nostre llibre, en la mesura que les pàgines dels diaris i de les revistes esdevindran un espai privilegiat per a la pràctica d’aquest gènere literari. Per a evitar malentesos, aprofitem per a deixar clar ací que, al nostre parer, el camp periodístic pot compartir una part del seu territori amb el camp literari i que, en conseqüència, les publicacions periòdiques, convencionalment, són susceptibles de funcionar com a lloc per a l’aparició de textos literaris, socialment reconeguts com a tals en molts casos.
En aquest sentit, el lector potser trobarà a faltar en aquest estudi més atenció als escriptors que, a partir de la Renaixença, ofereixen textos periodístics dignes de ser considerats literatura i, en conseqüència, susceptibles de ser considerats assaig. Per això, a pesar de les mancances del nostre treball, no volem ignorar, ni que siga com a menció, la importància que van tindre determinades veus en la configuració d’un sistema de mitjans de comunicació propi, vinculat sobretot a l’imaginari col·lectiu català, per més que una part significativa d’aquestes capçaleres estigueren editades en castellà. Sobre aquesta última qüestió, la tria de l’idioma, és interessant –i no exempta de polèmica– l’observació següent de Joan Fuster (1985: 113), que incideix en consideracions que ja havíem presentat succintament, vàlides per a tot el panorama històric que recorrerem:
El problema econòmic de l’escriptor «professional» s’interferia en l’elecció idiomàtica. I sobretot el periodisme, el peu forçat idiomàtic d’un diari «en castellà» –de Barcelona o no–, decideix amb el pes dels seus honoraris la llengua dels que escrivien a les seves pàgines. Com Maragall, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, i més tard «Gaziel» i Josep Pla –per citar els més conspicus–, tindran en castellà una obra important, extensa, seriosa, aplegada en llibres o esparsa en els periòdics, sovint més voluminosa que en català. La qual, per dret propi –temàtica, esperit, tribuna–, pertany a la societat catalana i, per tant, a la seva literatura. Consti aquesta observació preventiva.
Tampoc no podem obviar que molts d’aquests autors van publicar llibres en el context d’una primerenca indústria editorial moderna, i que la seua obra, amb sort diversa en funció dels casos, s’ha reeditat posteriorment. Així, si reculem fins a la primera meitat del segle XIX, hauríem d’esmentar els noms de Joan Cortada (1805-1868) i Pau Piferrer (1818-1848), a més de Jaume Balmes (1810-1848), l’obra del qual transcendeix allò periodístic o literari i demana, sens dubte, un estudi molt més profund del que podríem arribar a oferir en aquestes pàgines.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
