Kitabı oku: «Els carnissers», sayfa 2
2
—Creus que plourà?
En Xavi li contesta “no” sense saber ben bé què li han demanat ni què contesta.
—El sopar sortiria a la punyeta —observa en Miquelet.
—Bé, feim una altra copa i fotem el camp. Aquest bar cada dia està pitjor. Només hi ve pell mústia. N’hi ha per prendre un empatx de figues seques! Escolti —dirigint-se al cambrer—, volem repetir. Hi ha cap inconvenient? Devem res?
—No, senyor. Que jo sàpiga, no.
—Home, és una sort. Què trobes, Miquel, d’això? Jo, que som jo, en Xavi Pugiula i Santaner de Bellpuig, no dec res, en aquest bar. Bé —es torna a dirigir al cambrer—, volem dos whiskys. Però dobles, així, llargots, grossots! Exacte: dos whiskys de senyor. Vostè que vol beure res, senyor cambrer?
—No, gràcies, senyor.
—Sí, begui, se posi un whisky molt senyor, també, per vostè. Nosaltres el convidam.
—Senyor, si me permet…
—Naturalment, no necessita el meu permís per no prendre el whisky. Ara, jo li promet que me faria realment feliç si se’l prengués. Pensi que la meva felicitat depèn de vostè. Què no faria vostè per donar la felicitat a un negret o a un xinet mort de fam? Qualsevol cosa. Perquè vostè a mi no me pot enganyar: vostè és una bona persona. Fixa-t’hi, Miquel: quina mirada fa aquest homenet de bona persona. Mira’l de perfil: és un perfil que irradia bondat en quantitats industrials. Idò a vostè, que per fer feliç un negret o un xinet faria qualsevol cosa, per què li costa tant fer-me feliç a mi? Perquè no som ni un negret ni un xinet? No ho som, és cert. No; si vostè, a més de bona persona, és intel·ligentíssim i mai no s’equivoca! Ara mateix ha vist que jo som blanc. I això és una veritat com la Seu. Per cert, no li han dit mai que no és igual tenir el cul dins la Seu que la Seu dins el cul? Au, idò: ara ja li ho han dit. Bé, vol un whisky o no?
—Jo, senyor… —inicia el cambrer.
—Que el vol o no? No insistiré. Digui sí o no i en pau —el talla, ara molt seriós, en Xavi.
—Sí. Sí, senyor.
—Però se’l pagarà vostè —l’amenaça en Xavi.
—Vostè havia dit…
—Ah, havia dit, havia dit! I vostè que no en diu moltes, de coses? Faci un càlcul: quantes coses diu, al cap del dia?
—Jo, jo…
—Sí, vostè!
—No sé ara…
—Posi unes dues-centes frases diàries, totes més o menys incoherents. Posem que visqui seixanta anys. Això significa vint-i-un mil nou-cents dies; multiplicats per aquestes dues-centes frases diàries, serien, a l’hora de la mort, quatre milions tres-centes vuitanta mil. Què? Vostè se veu amb cor de fer-se responsable de tot el que ha dit, diu i dirà durant la seva vida? Hala, contesti. Li don la paraula.
—No prenc el whisky —diu, desconcertat, el cambrer.
—Bé, no el prengui —en Xavi simula tristesa—. És curiós: la gent no te suporta quan els parles durant una estoneta per fer-los partícips de la teva soledat. És clar: quina culpa en té vostè, si jo estic tot sol, si avui mateix m’han trobat amb una pistola a la mà, ben a punt d’enviar-me a mi mateix a l’altra vida? —li cauen dues llàgrimes—. És clar… Però no s’immuti. Si jo vaig arrossegant aquest drama, m’aguant perquè és cosa meva, i ja està. No és així?
El cambrer el mira astorat, sobretot quan en Xavi s’aixeca i li posa una mà damunt l’espatlla.
—Perdoni. Estic perillosament desequilibrat. No me faci cas. Vol prendre un whisky, sí o no? Ara en “sèrio”…
—Sí, el prendré —assegura el cambrer, compassiu i entendrit.
—Gràcies —i li fa un petó a la galta.
El cambrer anava a destapar-li una bufetada a un ull, però s’ha reprimit. Mentre camina cap al taulell pensa que aquest al·lot no està bé; ell, el cambrer, per la seva banda, resta desconcertat.
En Miquelet ha observat detingudament l’espectacle d’en Xavi. L’admira la gràcia que té per muntar xous estranys i al·lucinants. Això li pega per dies. Cada dia que en Xavi està com avui, en Miquelet s’ho passa fabulosament bé. Primer beu dues copes, per superar la vergonya, i després es llança amb en Xavi i és un dels seus millors col·laboradors. Ell, en Miquelet, ho ha volgut fer amb algun altre amic, però mai no li ha sortit bé. Una vegada va voler imitar en Xavi. Va entrar en un bar, va demanar una Coca-Cola mesclada amb llimonada. La hi serviren, la va tastar i va assegurar que el líquid era rotundament repugnant i que, per tant, se n’anava sense pagar. Però l’amo del bar l’agafà per la post del pit, l’obligà a pagar i després, una mà al cap i una al cul, el va treure defora. D’aquella vegada ençà, procura no ser ell el protagonista d’allò que anomenen “capvespres bohemis”.
Avui, però, és un mal dia, perquè encara han d’agafar el cotxe i anar a sopar a Son Puig-gros, la finca que fa dos mesos els seus pares han comprat als pares d’en Xavi. Aquest, així mateix, hauria pogut triar un altre dia per muntar un dels seus “capvespres bohemis”. I aquest inici amb el cambrer del Ritmo Club el desassossega. Tem que anirà per llarg.
—Escolta, Xavi. Comença a ser hora d’anar a Son Puiggros. Ja hauran començat? —observa.
—Ca! Aquesta genteta sempre comença tard.
—No ho creguis. Mumpare…
—Ho he de creure —el talla en Xavi—, perquè mumpare i mumare hi han d’anar.
—Ah, sí? Finalment hi van?
—Sí.
En Miquelet sent una gran alegria. El preocupava molt aquest detall. La festa ara és realment suggestiva.
—Mira qui ve.
—Hola, Poi —en Miquelet s’aixeca per saludar el seu amic—. Què fas per aquí?
—Com anau de dones? —demana en Poi.
—Ja ho pots veure. Fins ara hi havia hagut dues mòmies egípcies, però se n’han anat perquè l’hora de la mort les agafi al seu hotel —diu en Xavi.
—S’han trobat malament? Ha passat qualque cosa? —pregunta, un poc alarmat, en Poi.
—No, però estaven a punt de morir-se de vellura. Coses —aclareix en Xavi.
Arriba el cambrer, amb els tres tassons de whisky. En posa dos damunt la taula. Agafa l’altre amb la mà dreta i l’alça, mirant en Xavi.
—A la seva salut. No se preocupi. Tots tenim mals moments, però sempre passen —diu el cambrer.
—A veure —en Xavi li pren el tassó i també en beu un glop—. Bé, se n’ha salvat de bones —diu als seus amics—. Com que abans li he fet una besada, ara me pensava si faria com les putes, que les convides a whisky i beuen vi blanc. —Es dirigeix al cambrer:— Vostè és una bona persona. Ja li ho havia dit?
—Sí, senyor.
—Bé. Vostè deu ser de per Santa Margarida o Sineu…
—No, senyor.
—O Ariany, o Petra. Màxim de Manacor. M’equivoc?
—Sí, senyor. Som de Múrcia.
—De Múrcia? —demana en Miquelet, i es tapa el nas amb dos dits.
—I com així parla tan bé el mallorquí? —pregunta en Poi.
—Senyors, estan convidats per la casa. No deuen res. El senyor ha dit que si insistien en la seva actitud els digués que per favor abandonassin el local.
En Poi intervé:
—Aquesta determinació és injusta. Jo fins ara no era aquí. Per favor, digui al senyor que véngui, senyor cambrer.
El cambrer obeeix i se’n va. En Poi, còmplice, demana:
—Què, de C. B.?
—Què vol dir C. B.? —pregunta en Miquelet.
—Què vol dir, què vol dir! C de capvespre. B de bohemi.
—Ja.
—Avui l’hauríem de planejar bé, militarment. Aquest cambrer és el poble explotat: revolució social —diu en Xavi—. Durem endavant dues revolucions més: la religiosa i la sexual… —Mira en Miquelet.— Què trobau, si feim revolució familiar?
—Jo trob que hauríem d’anar a Son Puig-gros —fa en Miquelet. Nota de sobte que ho ha dit amb una energia potser ofensiva per als seus amics. I afegeix, rectificant:— Quan vos caigui bé.
—Ja ho discutirem, això —diu en Xavi—. Ara ve l’amo per treure’ns defora. —L’amo s’acosta a la taula i els tres fan com si no l’haguessin vist arribar. En Xavi continua:— No hi ha res pitjor que tallar iniciatives importants per tal d’aconseguir un guany immediat, perquè…
—M’havien enviat a demanar —els interromp l’amo del bar, dret devora la taula, alt i gros com un elefant.
—Sí —contesta en Poi—. Jo mateix, era. Tenc un problema que voldria consultar amb vostè: acabava d’arribar en aquest bar i el seu cambrer ja me volia treure defora. No sé per què; crec que hi deu haver un error.
—Bé —l’amo, sense immutar-se—, no se’l treu a vostè. Aquests altres dos senyors s’han portat d’una manera incorrecta.
En Xavi s’aixeca per dir-li:
—Si vostè ho considera així, nosaltres partim. Ara bé: no se faci il·lusions, no sortirem d’aquest bar sense haver pagat la consumició. Vostè ens pot treure defora; ara, si vol humiliar qualcú, humiliï la seva…
—No, deixa’l anar —intervé en Miquelet—. Si ens treu defora, ens n’anam sense pagar. Això és lògic.
—Sense pagar, mai —contesta en Xavi—. Això és voler humiliar-nos. I això, a mi, tant com nom Xavier Pugiula i Santaner de Bellpuig, a mi no m’ho fan.
L’amo del bar fa un gest que l’allunya aparentment del que estan tractant. De sobte, amb un somriure fràgil i servil, que li descobreix una dent d’or, s’interessa:
—Vostè, idò, deu ser fill de don Fulgenci Pugiula, comte de…
—Sí senyor —agressiu, en Xavi.
—Jo el conec, son pare —diu l’amo del bar, evidentment orgullós—. El meu padrí, o sia el meu avi, coneixia molt i era molt amic de l’avi de vostè. El meu avi era cosí d’uns amos de possessió…
—No me conti la seva vida —el talla violentament en Xavi—. El seu arbre genealògic, la gloriosa història d’uns avantpassats amos de possessió ens la porta molt fluixa. Què devem?
—Ah, a son pare no li agradaria saber que vostè se porta així —li adverteix l’amo del bar.
—Vostè què sap, de mumpare? Què punyetes li importa el que ell pensaria de tot això? Què li dec? —pregunta, furiós, en Xavi.
—Res. Pot prendre portal.
En Miquelet s’aixeca, però en Poi l’estira per un braç i l’obliga a seure altra vegada.
—Tu no t’hi fiquis. És cosa d’ells —li diu.
—No ha dit que no devem res? Idò fotem el camp i a ca una puta —contesta en Miquelet.
—Vés-hi tu, si vols. Per mi, pots partir en voler —empipat, en Poi.
En Miquelet abaixa el cap i resta assegut. No ho entén. Si ara se n’anassin haurien guanyat més de dues-centes pessetes. Més de dues-centes pessetes. Aquests dos es veu que no han sentit parlar mai de diners, a ca seva. Però jo, sí. Ara en tenim més que a can Xavi, però ens ha costat molt. Ha costat que mumpare i mumare només han viscut tota la seva vida per fer diners, i han sacrificat na Magdalena convertint-la en una mòmia que tot el sant dia fot el ridícul davant quatre estrangers bajanots, dient “typical spanish”, “typical Majorca”, “very very, mucho very”… iVery merda! I tot per fer diners. Mentre aquests dos anaven vestits amb abriguets caríssims importats d’Itàlia i eren els protagonistes de tres festes a l’any, jo demanava tres peces a mumare per comprar caramels, i només me’n donava dues, els diumenges, i em quedava sense fotografia de primera comunió… perquè no hi havia diners. El fotògraf havia vingut d’un poble veïnat i va fer fotografies a la filla del batlle, a la neboda del capellà, al fill de l’amo en Jordi, el comerciant, i a dos o tres més que podien o feien com qui pot. Jo em vaig quedar sense fotografia de primera comunió i quan em barallava amb algú era el primer que em deien: “Hala, vés, tu, que ni tan sols et feren retrato!” Mumpare ens va comprar el primer aparell de televisió quan ja feia més de dos anys que el podíem tenir. Però abans va haver de fer un càlcul: els meus fills, na Magdalena i en Miquel, van a veure la televisió a un bar i això els costa diners, perquè han de prendre una Coca-Cola cada un: són trenta pessetes diàries. Al cap del mes, quasi mil. Al cap de l’any, dotze mil. I així. Resultava que comprant un aparell de televisió, al cap de dos anys hi hauria sortit guanyant. I aleshores ja no estàvem per vint, ni per trenta, ni per cent mil pessetes…
—No prendré portal sense pagar. Me digui tot d’una què val, això que hem pres. Cinc whiskys dobles.
L’amo del bar abaixa el cap, dóna mitja volta i se’n va. Sense girar-se enrere, diu:
—El cambrer li dirà què val.
Els tres esperen en silenci. En Miquelet està com nerviós i sembla tenir agulles al sofà on seu. En Xavi li diu:
—Deixa’m cinc-centes pessetes. Ja te les tornaré.
En Miquelet es treu la cartera de la butxaca interior de l’americana i les hi dóna. Diu:
—És tot quant duc.
—És igual. Jo en tenc —assegura en Poi—. Podem continuar la festa.
Arriba el cambrer amb el compte. En Xavi agafa el paperet i li dóna quatre-centes pessetes. Diu:
—Ja està bé. Munti un negoci.
El cambrer se’n torna. En Xavi dóna les cent pessetes que sobraven a en Miquelet. S’aixequen tots tres i surten al carrer.
3
Na Coloma mira el rellotge.
—Déu meuet! Ja són les vuit? —Consulta l’hora al rellotge de paret que han col·locat damunt la xemeneia i comprova que el seu no va malament.— Vaig a vestir-me tot d’una. Si veis na Magdalena, digau-li que pugi, també, que no ens en donarem compte i ja serà hora de sopar.
—Bé —contesta na Maria, la dona d’en Lluís—. No passis pena.
Na Coloma puja les escales cap al pis, que és la casa que ells habitaran quan vinguin a Son Puig-gros. A baix hi viuen els pagesos, que són en Lluís i na Maria. Són un matrimoni sense al·lots, i aquest és quasi l’únic inconvenient perquè puguin dur la finca bé, car hauran de tenir molta de gent llogada, i això mai no dóna massa bon resultat. Sempre hi hauria d’haver algú que vigilàs la feina dels homes i dones llogats, algú que tingui molt d’interès que la finca rendeixi al màxim. Però ja ho veurem. L’important és que en Lluís no estava massa bé on estava, i ara notarà ben bé la diferència. Ha estat, un poc, una obra de caritat. Ara que nosaltres hem pujat amunt, hem de procurar ajudar els nostres perquè visquin millor. A mi m’agradaria que tothom estigués bé. No hi ha res que més amargui la vida que pensar en la gent que passa gana. Tothom hauria de poder tirar endavant sense gaires preocupacions. Seria molt bonic, per exemple, que un pic a l’any ens reuníssim tota la família, que seríem prop d’un centenar, a dinar davall els pins de Formentor, i que tots hi poguéssim anar amb cotxe propi. Però per ara sembla impossible. Si volem fer aquest dinar, algun dia, nosaltres haurem de fer un parell de viatges amb tots els nostres cotxes. Els únics de la família que ens hem fet amunt som en Miquel i jo… bé, i na Magdalena i en Miquelet. Els altres van vivint així com poden, però…
La veritat és que vénen cada dos per tres a veure si els podem deixar diners, ara deu, ara vint mil pessetes. Hi ha hagut vegades que teníem deixades a la família fins més de dues-centes mil pessetes, entre l’un i l’altre. Ara sembla que les coses es van arreglant, perquè els anam col·locant en els nostres negocis. Qui ho havia de dir, ara fa deu anys, que nosaltres els solucionaríem la vida, a la llarga! Érem els qui anàvem pitjor de tots, els qui fèiem les llesques més primes.
És davant el mirall de l’armari, que li envia la imatge del seu cos greixós, inflat.
Es posa uns sostenidors nets, color de rosa, brodats de randetes per les voreres.
Es recorda de dona Leonor, la dona de don Fulgenci, dos anys més vella. La veritat és que ningú no ho diria: dona Leonor encara és atractiva. S’ha conservat primeta i sembla que les seves apetències no l’han d’abandonar mai. Sembla, també, que sempre ha de ser prou apetitosa. És clar: ella, dona Leonor, no ha fet altra cosa en la seva vida més que anar de modistes, de perruqueres, instituts de bellesa, gimnasos, maquilladores… Feia mitja hora de gimnàstica cada dia, quan venia amb el seu home a passar alguna temporada a Son Puig-gros. Jo la vigilava i després ho comentàvem amb les altres: “Quina dona més rara, es passa una bona estona alçant els braços, estirant les cames, tocant amb les mans en terra sense doblegar els genolls…” Ens estranyava que una dona de la nostra edat fes aquelles coses, tan rares per a nosaltres… Ella no ha fet altra cosa en la seva vida més que cuidar el seu cos. Però jo mai no he tengut temps per cuidar-me. Sempre he treballat, feina, feina, i quan vaig començar a preocupar-me per la línia ja no hi havia remei. Estava empegueïda d’anar a fer gimnàstica o a donar-me massatges en un institut de bellesa. Tot quant vaig fer per amagrir-me va ser inútil: perdia deu quilos i tanmateix ningú no ho notava. Ni en Miquel. Sí, això és l’únic que li puc retreure. Però en Miquel ja fa anys que en arribar la nit només té son i ganes de descansar.
Damunt la combinació es posa el vestit negre que li han fet expressament per a la festa d’avui. El negre és un color que aprima, i això no ho ha descobert fins fa mig any. S’havia mort la seva mare i es va fer fer un vestit negre per anar al funeral. Es va sentir més prima, més atractiva. De sobte es va recordar que l’ocasió no era per fixar-se en aquestes coses: era com una falta de respecte a la seva mare. Quan va anar a confessar-se, una setmana després, ho va consultar amb el confessor. Aquest no hi donà gaire importància, considerant-ho una falta venial; li parlà en canvi d’altra cosa:
—L’església té necessitats vertaderament urgents. Donat el gran problema social del poble, la veritat és que no m’atrevesc a demanar diners, perquè sé que molta gent que no pot se bolcaria a la meva petició i farien més que no poden. Per això m’agradaria més que fos vostè, si pot i vol col·laborar a fer realitat les aspiracions de la parròquia, qui s’encarregàs de recollir entre les seves amistats, quasi totes elles gent piadosa i entusiasta, la quantitat que necessitam per acabar el campanar…
Total, demanava seixanta mil pessetes. Ella va convidar les seves amigues a prendre cafè i en mitja hora el problema va quedar resolt.
Guaita per la finestra i veu en Miquel parlant amb don Fulgenci i dona Leonor.
—Bon vespre! —crida, mentre els saluda amb la mà—. Que ja han arribat?
—Sí, Coloma. Ja fa un quartet d’hora. Com estàs?
—Què tal, Coloma? —la saluda don Fulgenci.
—Bé, i vostès? Que només han vengut vostès? I en Xavi?
—Ha dit que vendria més tard, amb en Miquelet —li crida dona Leonor.
—Ah, bé. Baixaré d’aquí a una estoneta. Ara m’estan arreglant. Fins ara! —i tanca la finestra.
No ha vist bé com anava vestida, dona Leonor, perquè ja fa un poc de fosca. Li ha paregut veure-li una cosa lluent al braç, però creu que, en tot cas, no en duia massa, de joies. Les que té, segurament les vendrà prest. Ella les hi compraria. Diuen que és una de les col·leccions més antigues i més valuoses de Mallorca. Una vegada, a la revista Corte, va sortir un reportatge contant la fabulosa història d’aquestes joies. N’hi parlarà durant el sopar. Deduirà què deuen valer i li tindrà els diners preparats per quan no tingui més remei que anar-les-hi a oferir… No trigarà gaire: no poden dur aquest tren de vida.
De moment, ella se n’omple els dits i els braços, de joies, i encara se’n posa a l’escot del vestit. Ha obert la caixa de ferro on les guarda i les du sempre, vagi on vagi. No li agrada deixar-les a casa seva, per por que no les hi robin. Per contra, li agrada passejar la caixa pertot on va i mostrar-les a tothom. Disfruta veient els ulls espantats dels seus parents, quan ella arriba i buida la caixa de ferro damunt una taula i tot és lluent com un salamó d’església en dia de festa major. Na Magdalena ho troba ben fet, això, i també li agrada veure els ulls astorats dels seus cosins. En Miquelet sempre li diu que això fa ric de nou. Però tanmateix en Miquelet sempre va ben anellat i enrellotjat, i també li agrada lluir tot l’or que té. Cada temporadeta, na Coloma pesa totes les joies, polseres, anells, cadenetes, arracades, medalletes, creuetes… Ara ja passen dels vuit quilos. Recorda que quan va fer un any que havien obert el negoci a Palma Nova, i encara només hi tenien la botiga de souvenirs, en Miquel s’hi va entregar amb tres capsetes. A tots els va venir de nou, això, perquè no recordaven que aquell dia fos especial. Per a en Miquelet duia un anell grossot, amb un brillant de molt de valor. Per a na Magdalena, una fulla d’or, per col·locar-se a l’escot del vestit bo. I per a ella, un rellotge tot d’or. Va dir-los:
—Això és perquè de qualque manera comenceu a disfrutar la nostra feina. Però també és tenir diners segurs. Si un dia hi ha cap guerra i no vénen turistes, això és or i l’or sempre serà or.
I al principi, abans de les ampliacions i sucursals de la tenda, abans del primer cotxe, bona part del que anaven guanyant ho gastaven comprant-se joies, perquè mai no perden el seu valor, perquè l’or sempre és or… En Miquel havia dit allò de la guerra referint-se a alguna de les que contínuament diuen que hi ha pel món. No a cap guerra espanyola, perquè a Espanya ja n’hi va haver una. I perquè si fos aquí, la guerra, tanmateix…
Ella era joveneta i no se’n recorda gaire bé. Però va ser, poc més poc manco, així: a Calderrotx, el poble, hi havien d’anar uns homes a recollir tot l’or per treure el comunisme d’Espanya. Tothom va amagar les botonades i els anells, perquè no els els prenguessin, però el diumenge, el rector, damunt la trona, els va dir que no es fessin il·lusions, perquè tanmateix aquells homes que vindrien de Ciutat durien uns aparells que detecten l’or, per amagat que estigués. I que castigarien aquells que no l’haguessin entregat tot d’una. Aleshores n’hi va haver que no se’n fiaren i deixaren les joies dins una olla, tres pams davall terra. Ella no ho recorda bé, però aquests devien ser rojos. Els altres, els qui no volien un país que fos com una segona Rússia, entregaren a l’Ajuntament tot l’or que tenien.
S’està pentinant quan entra na Magdalena dins el quarto.
—Mamà, tens laca, per aquí?
—On eres? Ja comença a ser ben hora que t’arreglis, filleta meva.
—Si ja fa més d’una hora que m’estava arreglant! Que no veus que només me falta acabar-me el monyo?
—Meam, gira’t —na Coloma mira la seva filla, orgullosa. Està, tal vegada, un poc massa grassa, però ara, aquest hivern, que no hi haurà tanta de feina, l’enviarà a un institut de bellesa femenina, perquè li llevin tot el pes que li sobra.
Na Magdalena dóna la volta davant la mare.
—Ho trobes exagerat? —li pregunta, assenyalant-se el pit.
—No, filla. Tot allò que sigui natural ja m’agrada. —La torna a mirar de dalt a baix.— Estàs molt mona, filla meva. En Jaume no sé què dirà. Que ja ho teniu tot a punt, per casar-vos?
—Ca, pots pensar! Papers i més papers! Ara començarem les conferències prematrimonials.
—I això què és?
—Uns sermons que fan als qui s’han de casar, perquè aprenguin què és el matrimoni i la seva funció catòlica —aclareix na Magdalena.
—Au, idò, a veure si vos fan bon profit. Ten la laca. Me podries pentinar un poc per darrere. Amb tant de trull, ni temps d’anar a la perruqueria no he tengut.
Na Magdalena li arregla un poc els cabells de darrere. Na Coloma la veu a través del mirall.
Tu ets una dona com haurien de ser totes, filla meva. No com aquestes que ara s’usen, que viuen dins el pecat i duen els homes a la perdició. Una dona decent, feinera, que de la feina n’ha tret el profit. A posta has trobat un home condret, bon catòlic i treballador, un home assentat i bona persona, formal, un home ja fet. I perquè tu ets així ell està tan enamorat de tu i ho estareu sempre l’un de l’altre. Formareu una bona família cristiana i als vostres fills no els faltarà res: tindran estudis i seran homes de carrera. M’agradaria tenir un nét que fos metge, ja que en Miquelet vol ser misser. Seran al·lots ben educats, nets, forts, bons catòlics. Més que mai fareu veritat allò de “hacer hijos para el Cielo”. Tindran sempre una taula ben plena i no hauran d’anar a fer feina, perquè nosaltres ja n’hem feta massa. N’hem feta massa i fins fa deu anys quan més en fèiem més pobres érem…
—Bé, ja està, això, mamà. Me’n vaig a acabar d’arreglar-me.
Surt del quarto dels seus pares amb el pot de laca a la mà. Na Coloma s’observa davant el mirall. Mira detingudament els seus braços carregats d’or, els seus dits carregats d’anells. Qui ho hauria dit, ara fa deu anys! Un somni, talment un somni!
Un dia, al cap de poc temps, veieren passar dues avionetes que travessaven el cel brillant de Calderrotx. Eren les avionetes que els italians havien venut als nacionals a canvi de l’or que la gent havia donat per poder fer la guerra als rojos. Això digueren pel poble; ella no ho sap bé.
