Kitabı oku: «Els carnissers», sayfa 3
4
En Xavi encara torna dues passes enrere, obre la porta del bar i pega un crit:
—A fer punyetes tu i els ossos dels teus morts! —i comença a córrer, seguit d’en Poi i d’en Miquelet.
Donen la volta al primer cantó que troben i s’aturen un moment, el temps just per respirar i mirar-se somrients i victoriosos. Reprenen la marxa a pas normal, ara silenciosos, però contents. Només en Miquelet continua francament preocupat, perquè no s’ha fet menció de la festa de Son Puig-gros. En arribar al pròxim cantó, s’avança i volta a la dreta, amb la intenció d’anar caminant i dur els seus amics on té el cotxe aparcat. Volten amb ell i caminen capbaix, sense dir-se res.
—Ens hauríem d’entrompar —proposa en Xavi—. En aquesta punyetera ciutat, un s’hi avorreix com un mussol. L’any que ve me matricularé a Barcelona, i així almenys podré anar a les vagues i barallar-me amb els grisos.
En Poi sent una admiració considerable per en Xavi. El troba sempre original i encertat, intel·ligent. Dóna per segur qualsevol cosa que ell li digui.
—Me pareix que vendré amb tu. A Palma no te’n dónes compte i te mors d’oi —li diu. S’ha imaginat al costat d’en Xavi i de dues estudiants estrangeres, dolces i obscenes, en una vaga estudiantil. La idea és excitant. Li pregunta:— Què deuen voler aquests estudiants que fan vagues?
En Xavi s’atura un moment i es posa dreta la corbata. S’imagina un micròfon davant la seva boca, quan contesta:
—Està ben clar: són joves com nosaltres i no volen res amb els vells. Bé que fan. Tots els vells mereixen cremar.
—Idò jo crec que només volen una cosa: no anar a classe —aventura en Miquelet—. Ho podem demanar a qualsevol: quins són els que fan les vagues? Els qui no volen estudiar, els vagos.
En Xavi se’l mira de dalt a baix. Amb un to burleta:
—Ha parlat el sant pare. La veritat s’ha fet persona i ha pres el nom de Miquel. —Veu en Miquel ofès i humiliat. Li agrada, adesiara, veure’l així. I en aquests moments no es pot aturar fins que l’ha vençut definitivament.— Hi ha vegades que pareixes un porqueret de possessió. No volen estudiar? Això és el que diu la gent que vol que tot continuï com fins ara! Sembla que tenguis cinquanta anys. Tu ets d’aquests que creuen que la universitat són les tunes, els balls als col·legis majors, les juergas amb les alumnes més bones… I la universitat no és això, és qualque cosa molt més seriosa. Un temple de cultura, on qui vol i pot s’hi fa home. —Deixa passar uns segons. Mira fixament en Miquel i afegeix:— A la universitat només hi deixaria entrar segons qui.
Continua caminant, seguit per en Miquelet, molt capbaix i ofès, i per en Poi. La ciutat ha encès els seus llums de neó i pel carrer d’Apuntadors comença a passejar-s’hi la clientela habitual. Perdona, Miquelet, que sigui així, però no em queda altre remei. He d’aprofitar totes les teves caigudes, perquè això és l’únic que encara em permet d’estar per damunt teu. A més, et dic la veritat, ara faria qualsevol cosa perquè vosaltres no tinguéssiu accés a la universitat, perquè tu no poguessis acabar mai la carrera i fossis un element estúpid, com la teva germana Magdalena, un element declaradament servil com ho són tots els altres, a ca teva. Però t’han fet pujar amunt, t’han fet estudiar on jo estudiava, i quan serem grans serem ben iguals l’un i l’altre, o potser tu seràs encara més que jo, perquè estaràs forrat de milions i jo m’hauré de guanyar la vida donant classes de gramàtica en un parell de col·legis. Aleshores jo no seré ningú, perquè ningú ja no recordarà qui eren els meus avantpassats. A posta he triat filosofia i lletres, perquè en certa manera la gent podrà pensar que no em fa falta la carrera, per viure. Mira si en som, de ridícul… Voldria no haver-te conegut mai. Sempre ets al meu costat, sembles el meu canet, i en tant de temps de parlar amb mi encara no has après que t’he d’odiar profundament, a la força, perquè tu ets un intrús, perquè has vingut a ocupar el lloc que a mi em corresponia, sense que ni tu ni jo ens ho hàgim jugat, sense que cap dels dos hagi guanyat o perdut el que tu has guanyat i he perdut jo. Però no ho veuràs mai. Ens farem grans, a poc a poc, i jo deixaré de ser un imant que et crida irresistiblement, t’hauràs d’empatxar dels teus negocis, m’oblidaràs lentament i prest o tard esdevindré, als teus ulls, un personatge ridícul i desgraciadet. Hauràs perdut tota la sensibilitat que ara fa que m’admiris com un déu. Un dia, els meus jocs atrevits i les meves frases brillants, el meu saber anar pel món, no et diran res. I aleshores jo m’hauré mort o seré un pària, un trist professor de províncies o potser un gat amargat i solitari, perquè el meu ressentiment ja no serà el que és ara: una font d’energia per donar els darrers espectacles. Els meus pares estan molt preocupats per no perdre l’elegància enmig de la catàstrofe. I jo som com ells. Només que jo tenc un altre concepte de l’elegància. Faig com si no hi tingués res a perdre i encara estigués content. Però només jo sé que això és mentida. Tu no ho saps ni ho sabràs mai. Màxim, m’oblidaràs, o un bon dia em deixaràs diners a un interès considerable.
Han arribat al lloc on està aparcat l’MG vermell d’en Miquelet. Estan silenciosos i malhumorats. En Poi s’adona que a ell, en tot això, li convé semblar que no hi pinta res, i es creu el més indicat per convidar a una copa.
—Aquí mateix.
Proposa un bar recentment inaugurat. Abans d’entrar-hi senten una cançó dels Beatles, en la qual imiten el cant d’un gall que deu haver intuït la sortida del sol. S’hi fiquen i immediatament noten que l’atmosfera els canvia l’estat d’ànim. Hi ha autèntica animació, molts de jovenets i jovenetes de setze a devuit anys que porten el ritme de la cançó dels Beatles amb tot el cos, especialment amb els ulls, obrint-los i aclucant-los segons les exigències de la música. Es miren tots tres i els seus somriures francs els reconcilien. En Xavi pega un copet afectuós a l’espatlla d’en Miquelet, i aquest contesta agafant-li el colze i fent-lo avançar davant.
—Whiskys —diu en Xavi, completant de paraula el que ja havia dit mostrant tres dits al cambrer que serveix darrere el taulell.
S’hi troben bé, aquí. En aquests casos no fan comentaris. Observen la gent, les parelles, miren les nines amb aire de conquistadors, amb una gran seguretat.
—Pst! —en Poi indica una taula del racó, mig a les fosques—. Mirau-les. Se coneix que s’han volgut venjar de nosaltres, perquè ells semblen estrangers.
En Xavi s’aixeca i avança cap a aquella taula. Al cap d’un moment torna amb na Fina, més atractiva que abans de l’estiu, més dona. Va vestida amb uns pantalons últim crit, lilàs, verds i blaus, i amb una camisa color de carabassa. En Xavi s’asseu al tamboret on era abans. El cambrer els posa els tres whiskys.
—Hola, Fina —l’escomet en Miquelet.
—Qui són, aquests tres? —pregunta en Xavi, inquisidor.
—Són tres amics anglesos que ara han gravat un disc. Per què?
Els tres es miren, simulant un gran desconcert.
En Xavi mira cap a una altra banda i adopta un to llastimós:
—Hem estat cercant-vos tot el sant capvespre, i ara resulta que vosaltres estàveu amb tres estrangers idiotes i músics… Està bé, està bé… —Simula una gran indiferència.— Bé, que veniu amb nosaltres o quedau amb aquests tres pardals amb anses?
—No xerris així —el corregeix na Fina—. Són tres joves ben educats i agradables. No els podem deixar sense més explicacions. Els hem d’aguantar una estoneta —explica.
—Bé, feis el que vulgueu. Ara nosaltres anam a ca meva. Si hi voleu venir, vos hi estarem esperant durant mitja hora — diu en Xavi—. I si no… —fa un gest amb les mans com qui diu “s’haurà acabat”.
—Bé, ara parlaré amb elles.
—Si els voleu dur, aquests anglesos despistats, els podeu dur. Nosaltres ja ens ho arreglarem per fotre’ls per la finestra.
Na Fina deixa els tres amics sense dir res. Ells es miren més satisfets que mai, més orgullosos que mai. Buiden els tassons, en Poi paga i surten del bar.
En Miquelet puja al seu descapotable, seguit d’en Xavi i d’en Poi.
Per un moment, ha oblidat la festa de Son Puig-gros i engega el cotxe cap al barri de la Seu, Conquistador amunt. Enfila el carrer de l’Estudi General. En passar-hi per devora, en Xavi li diu que aturi el cotxe. Baixa i es pixa a les parets de la universitat. Puja altra vegada i continuen. Tots tres són llunyanament conscients que han begut massa, que fan massa via. Però disfruten. Voldrien trobar-se sempre tan bé com ara.
En Miquelet frena bruscament i els altres dos baixen del cotxe com escopits.
—No pots aparcar aquí —l’avisa en Xavi—. Volta a l’esquerra i trobaràs lloc.
El cotxe torna a arrencar. En Xavi obre la porta que dóna al pati i fa senyes a en Poi que hi entri aviat. Després torna a tancar i roda la clau.
—Ja veuràs quina pena que li farem passar —diu en Xavi.
Es queden esperant, amb l’orella aferrada a la porta. Al cap d’una estoneta curta senten les passes d’en Miquel, seguides de dos cops a la porta. Callen. Hi ha un moment de silenci, interromput per dos cops més i més forts, i encara la veu d’en Miquelet:
—Si no obriu, me’n vaig! —amenaça.
Continuen en silenci. Tornen a sentir cops a la porta i la veu d’en Miquelet:
—Per darrera vegada, obriu o vos envii a fer punyetes!
Dos segons més tard senten les passes d’en Miquelet allunyant-se.
—El deixes partir? —pregunta, indiferent, en Poi.
—No ens fa cap falta. Però, així i tot, t’assegur que tornarà.
—No crec que torni ni que ens miri mai més a la cara — aventura en Poi.
—Tornarà. Jo li dec quatre-centes pessetes d’ara fa mitja hora. Això serà l’excusa.
En Xavi obre el llum de l’entrada. Després roda una altra clau i resta ostentosament il·luminat tot el pati. Al fons, l’escala gran. És una de les cases més pomposes del barri catedralici. Enmig del pati verdegen quatre plataners majestuosos. En Poi eludeix la comparació amb la casa dels seus pares, del mateix estil, però més petita, no tan monumental.
En Xavi s’ha quedat capbaix i musti. Es dirigeix cap a la porta i obre. Surt defora, al carrer, i crida:
—Miquel!
Es va aclarint l’ombra que avança cap a la casa. És ell. Ve amb pas greu i cara molt seriosa. En Xavi, per ell i pel seu amic, vol evitar l’espectacle d’en Miquelet demanant-li les quatre-centes pessetes. A més, està un poc penedit del que ha fet. Li surt a camí i l’agafa pel braç. Adopta un aire amistós per dir-li:
—Era una broma, home. No t’hauràs picat…?
—Per ser una broma, era pesada —es queixa en Miquelet.
—Hala, no siguis ninot. Vine, que ara vendran dones i a ca meva no hi ha ningú.
En Xavi li passa el braç per l’espatlla i entren plegats al gran casal.
5
Quan tornen a la carrera on hi ha l’entrada a la clastra de Son Puig-gros, en Miquel veu que la gent ha anat arribant i s’hi han reunit ja més de trenta persones, moltes de les quals ja feia una bona temporada que no es veien.
—És una festa en tota —observa dona Leonor—. Trob que hi ha molta gent.
—I encara n’arribarà més —contesta en Miquel—. Això serà si vénen tots els que hi estan convidats.
No és probable que vinguin tots. Sempre hi ha envejosos que no han pogut sofrir mai el nostre progrés. Gent de Calderrotx, sobretot. La gent que fa deu anys em mirava amb compassió i m’oferia la seva ajuda en un cas d’angúnia. Aquests no suporten de cap manera que en Miquel hagi sortit del no-res i s’hagi fet amunt, amunt, i avui els pugui tapar amb bitllets de mil.
Va saludant la gent que ha arribat, sempre des del costat de don Fulgenci i dona Leonor. Molts els miren, aquests dos, amb un cert aire divertit, de triomf, que irrita la senyora.
—Lluís! —crida en Miquel quan veu el seu cosí que passa aviat—. Digues a na Coloma, a na Magdalena, a en Xavi i a en Miquelet que vénguin aquí.
En Lluís desapareix entre la gent, que aprofita qualsevol moment per donar l’enhorabona i manifestar la seva admiració per les reformes. Al cap d’una estoneta vénen na Coloma i na Magdalena. La mare s’acosta efusivament a dona Leonor, amb la intenció de besar-la a cada galta, però aquesta li allarga la mà, amb el braç ben estirat. Es donen la mà, també, amb don Fulgenci. Na Magdalena repeteix la mateixa operació de la seva mare.
—Cada dia creix més, aquesta filla teva —assegura dona Leonor a na Coloma. Na Magdalena fa la mitja, tímidament, es gira darrere i fa una senya. S’acosta un home d’uns trenta-cinc anys, alt, elegant, amb els cabells rulls ben plens de brillantina. Fa una capadeta i es queda a l’expectativa.
—És en Jaume, el meu promès —diu als senyors—. Són don Fulgenci i la seva senyora, dona Leonor.
En Jaume vol besar, amb una gran inclinació, la mà de la senyora, però ha calculat malament les distàncies i li besa el braç, a l’altura del colze. No pot evitar tornar-se més vermell que un tomàtec. Dona Leonor somriu i li brilla una gran satisfacció a la dentadura blanca i postissa. En Jaume agafa precipitadament la mà de don Fulgenci, que estava allargada ja fa un moment i mentre ha durat el desconcert de tot el grup.
—Encantat de conèixer-los —pot dir, encara, en Jaume. Treu tabac ros i passa el paquet un per un. Només en Miquel n’hi pren. Assegura:— M’he acostumat al tabac ros i no el puc deixar.
Don Fulgenci observa el bullici de la gent que espera el sopar.
—I en Xavi i en Miquelet? —pregunta en Miquel, preocupat.
—Encara no han arribat —li contesta na Coloma—. Jesús, ara són joves. Se deuen haver entretengut amb qualque nina. —Se gira cap a dona Leonor:— Aquest Miquelet és un cas. Sempre que jo li dic: “Miquelet, meam si te poses a festejar”, ell fa mitja volta i me fuig de davant com si jo fos el dimoni. S’estima més una avui i una altra demà. No, i n’hi ha un parell, de nines, que l’encalcen ben de granat. Però ell, ca! Estrangeres. Aquestes li agraden. I Jesús! Tanmateix què li has de fer? Ara són joves, que se divertesquin, ara que no tenen problemes. Que no és vera?
Dona Leonor, que l’estava escoltant, es dirigeix a en Jaume:
—I tu, què? Estàs ficat en negocis de turisme, també?
En Miquel i don Fulgenci s’aparten del grupet.
—Don Fulgenci, ara no sé si m’estic ficant on no me demanen. Però si m’ho permet li faré una pregunta.
—Digues.
—He sentit dir que volen vendre el seu palau de Palma. Això que és vera?
Semblau mosques vironeres, corbs afamegats, vosaltres. Pareix que estau a dalt, mirant com nosaltres donam les darreres passes fins a caure morts, per llançar-vos damunt, menjar-nos els ulls i no deixar-ne ni els ossos. Sentiu l’olor de carn morta abans que ningú, i us hi tirau com a desesperats. Us ho agafau com una gran festa. Odii la vostra crueltat, la vostra manera d’esbucar-nos, bèsties carnisseres! Però és això precisament el que em dóna fe, perquè és el que ens fa tan distints…
—Potser. Però no crec que t’interessi. Què en faries tu, de la meva casa?
—Ja ho veuríem. S’hi podria fer un bon hotel.
—És molt problemàtic. Pensa que està en un barri on te posen dificultats per pintar una persiana. Jo ja hi havia pensat, en la possibilitat de fer-hi un hotel. —Ho ha dit i se’n penedeix instantàniament.— Però ho veig molt difícil. En tot cas, conservant la casa tal com és ara, i fent-hi una sèrie de reformes interiors… No ho sé.
—Que ja ho té aparaulat amb qualcú? —s’interessa vivament en Miquel.
—Sí, la veritat és que ja ho tenc més de mig venut i ara fa mal tornar arrere. Si ho hagués sabut abans…
—Bé, per poc que pugui, li agrairia que abans de fer el tracte m’ho consultàs. Estigui segur que jo li ho prendria amb unes condicions millors per a vostè. Podríem arribar a un acord de manera que vostè hi sortís guanyant més que amb un altre qualsevol. Jo ho puc fer, don Fulgenci… n’estigui segur.
“Gràcies, gràcies, gràcies, Miquel.” A més a més sempre ho feis de manera que encara al final us hauria de donar les gràcies.
—No, no, no. Ho podem fer, però sense que cap dels dos hi surti perdent. Lo just —diu don Fulgenci.
—Bé, ja en parlarem. Li anirà bé que véngui a veure’l un dia de la setmana vinent?
—Sí, quan vulguis. Avisa’m un dia abans.
Senten arribar un cotxe i es forma en tota la carrera un aire d’expectació. En Miquel s’obre pas a través de la gent i avança fins on s’ha aturat el cotxe negre, americà, que ha aixecat un núvol de pols, malgrat haver regat, avui horabaixa, el camí que va des de les barreres fins a la casa.
En baixen dos frares. Un d’ells saluda efusivament en Miquel.
Es tracta del seu germà Salvador. En Miquel besa la mà, mentre doblega el genoll esquerre, de l’altre frare.
—Com està, pare provincial?
—I ja ho veus, Miquel. Hem vengut a veure què és això. M’han dit que és gros —amb un to benèvol, el pare provincial—. Bé, bé, ja estic content. Per massa pa no hi ha mal any. Que no és així, que ho diuen?
Caminen tots tres, en Miquel davant, cap al grup on hi ha don Fulgenci. Aquest doblega el genoll esquerre per besar la mà del pare provincial i després besa la del pare Salvador. Els altres repeteixen la mateixa operació.
—Bé, què te sembla, Salvador, si començam aviadet? El sopar ja està fet i pareix que la gent té gana, ferm —diu en Miquel.
—Ah, ah, ah! —exclama el pare provincial, somrient—. Ell jo sent molt bona oloreta! Què trobau, pare Salvador? Sort que avui no és divendres!
Tots riuen la broma del pare provincial.
—Bé, idò podem començar en voler. Amb el vostre permís, pare provincial, pujaré a vestir-me…
—Jo vénc amb vós.
Els dos frares parteixen cap a dins la casa, seguits de na Magdalena i en Jaume. Pugen al pis dels senyors, on, dins un quarto, hi ha un roquet i una estola preparats. En Jaume agafa l’hisop mullat d’aigua beneïda i es disposa a esperar el moment d’entrar en funcions. De les feines que corresponen clarament a la família, aquesta és la primera que se li encarrega a ell. Això li dóna entenent que ja en forma part. Mira l’hisop i s’estira l’americana, tot adoptant un aire ben digne, de circumstàncies.
El pare provincial agafa a part l’altre frare.
—On hi ha el vàter? —li pregunta—. Vaig un poc destrempadet.
El pare Salvador li assenyala una porta i entreté na Magdalena i en Jaume perquè no l’hi vegin entrar. Es posa l’estola.
El pare provincial pensa en el sopar d’avui vespre i en la desagradable coincidència que precisament avui se li han despertat les morenes, rebentant-li en sang que li ha tenyit els calçons blancs; i això, que ja és mala sort, després d’una temporada llarga de pau. Tot un drama. Sap que l’altra gent, quan algú té morenes, encara hi fa broma. Però ell ni tan sols es pot permetre aquest petit conhort. És una de les moltes espines que suposa la soledat immensa, punyent, dels religiosos.
Quan baixa el pare Salvador, precedit d’en Jaume i seguit dues passes enrere per na Magdalena, la gent ja s’ha concentrat devora la granja immensa, ara totalment il·luminada. El frare s’obre pas fàcilment entre la massa, i es col·loca en primer terme, ben davant la gran vaqueria, ara buida. Envoltant-lo, don Fulgenci, dona Leonor, en Miquel, na Coloma i, devora, na Magdalena i en Jaume, digne, seriós amb l’hisop a la mà dreta ben a punt per entregar-lo al pare Salvador quan aquest el requereixi. S’ha fet un silenci total que deixa sentir les paraules pronunciades en llatí dificultosament, car ha hagut de fer esforços per trobar una fórmula apropiada per beneir una granja. És la primera que beneeix.
Si no fos pel que sempre segueix la benedicció, l’empiparia la mania que té la seva família de beneir totes les coses. Quan compraren el primer cotxe passaren pel convent i se l’endugueren a Calderrotx. Tota la família es concentrà devora el vehicle, i ell va haver d’improvisar una fórmula llatina per a aquest cas, fent com si l’estigués llegint en un missal. La veritat és que recordava vagament que n’hi havia una, però no sabia on trobar-la. En aquella ocasió en va sortir pronunciant unes paraules que feien referència al progrés de la tècnica sempre a major glòria de Déu. Ningú no el va entendre, tanmateix, perquè de la família ningú no sap llatí. Només en Miquelet en tenia una petita idea, perquè havia tret notable d’aquesta assignatura a l’examen de quart curs de batxillerat. De tota manera, no creu que pogués destriar res.
El cotxe estava adornat amb una gran profusió de flors de plàstic, una medalla de la Mare de Déu de Lluc, un canet i dues anneretes de plàstic. Oferia l’aspecte d’un gran jardí artificial. Als vidres de darrere hi havien posat cortinetes, cendrers imantats aferrats a les portes, havien omplert el cotxe de capsetes amb aspirines, esparadrap, mercromina, tabac i una botella d’anís.
Des d’aquell moment, tan bé va sortir i tan bon resultat va donar la seva benedicció —aquell cotxe encara no ha tingut cap accident— que el sol·liciten per beneir-ho tot. El pare Salvador ha estat temptat, algunes vegades, de dir al seu germà Miquel que no cal dur la devoció fins a aquests extrems, si bé després ha pensat que no era oportú, car la religió s’ha de posar sempre al nivell de la intel·ligència i dels coneixements de cadascú. A més, i el pare Salvador s’ho reconeix com un defecte, però del qual en treu profit espiritual, el seu germà aprofita aquestes oportunitats per fer-los partícips del seu progrés. La primera vegada, quan li va beneir el cotxe, li va regalar mil pessetes. Però ell li va dir que s’estimava més que l’obsequiés d’una altra manera, regalant-li una cartera, per exemple, o una ploma estilogràfica o una capa. La veritat és que si li donaven diners n’havia d’entregar el vuitanta per cent a la comunitat. D’aquesta altra manera, per contra, si li regalaven una màquina d’escriure o un rellotge d’or, per exemple, ell hi sortia guanyant: la màquina o el rellotge, o el que fos, era tot per a ell, i, a més, valia més de mil pessetes.
En Jaume li dóna l’hisop, quan el frare, sense apartar la mirada del missal on està llegint, allarga la mà. El pare Salvador fa els asperges amb una gran solemnitat. Tanca el missal, somriu al seu germà Miquel i tothom romp el silenci. La granja ja està beneïda.
Na Coloma li pren l’hisop i es dirigeixen plegats cap a la casa.
—Ara així una ja creu que tot ha d’anar millor —li diu na Coloma—. Ho tenc com més tranquil. Aquestes coses, beneïdes, pareix que te donen com una pau interior, o no sé… — Na Coloma acaba de comprovar novament que li manquen paraules per dir el que sent. És quelcom que la preocupa sovint, cada vegada que té aquesta sensació. Quan això li passa amb altra gent, procura callar o canviar de conversa, perquè, encara que entengui, més o menys, per damunt-damunt, el que volen dir, no pot intervenir-hi. Aleshores gira la conversa cap als negocis o les joies. I aquí és on ella es pot lluir, perquè domina bé ferm el llenguatge que s’usa en aquests casos.
—Sí, sí… —diu el pare Salvador—. I què? Com van les coses, Coloma? Tu ja m’entens: les coses de l’ànima…
—Bé, bé de tot. Ara, la setmana que ve, tenim reunió. Que per cert ja hi ve aquella… sí, na Remeis. Aquella que vivia amb un que no era el seu home. Idò dona Dolors li va dir que si continuava així la trauria de l’hotel. Entre totes l’enviàrem a cursillos, i ara voldria que la veiessis. Està feta una atxa. No, te dic que l’ha trobat bé, al Bon Jesús… Tu hi podries venir, qualque dia. Va bé que de tant en tant n’hi véngui un com tu, a les reunions, un de jove, d’aquests que ens deis quatre veritats…
—Jo? Pots pensar! N’hi ha de molt millors.
S’han separat un poquet del grup, que camina cap a la carrera, on, mentre durava la benedicció de la granja, han aparegut tres taules llargues plenes de botelles de Martini, i bessons, olives sevillanes, patates xips…
—No, no. Tu. Fins ara has estat l’únic que ens has parlat d’aquell evangeli dels rics i dels camells. Totes hi hem pensat molt, en això dels camells i el forat de l’agulla, i a cada reunió encara recordam la teva plática. No ho diguis, però un parell de vegades ha vengut el rector, que és un gran home, un sant, pobre homenet, però només ens ha dit coses que ja sabíem. No ens… com t’ho diria? No ho sé. Quan ell ha acabat de xerrar ens quedam tan tranquil·les. És clar, tan vellet… Tu en canvi ens fas pensar, i això és el que nosaltres volem. De tant en tant, ens va bé una bona pallissa. Fa que obriguem els ulls.
Aquella vegada, quan ell va anar a la reunió setmanal de les dones que han fet cursillos, d’entrada va observar que totes anaven ben carregades de joies. Es va fixar, per a una major seguretat, en el que deia la seva cunyada Coloma després de pronunciar el nom de cada una de les seves amigues: “Dona Florència, senyora de l’hotel Brisas de Mallorca. La senyora Gayà, que el seu home és el propietari de la urbanització Placer del Mediterráneo…” I així. Quan va estar segur de la posició d’aquelles senyores, els va parlar del camell i el forat de l’agulla. Totes elles escoltaven amb un pam de boca; va veure clarament que aconseguia interessar i inquietar el seu distingit auditori femení. Fins i tot n’hi va haver una que li va demanar:
—Idò, si és tan difícil per a un ric entrar al cel, vol dir això que convé més quedar-se mans-fentes, no fer res, no guanyar doblers i ser pobres tota la vida?
Aleshores va comprendre que les seves paraules havien estat mal interpretades, va tornar enrere i va explicar que l’obligació que tenen els rics és ajudar els pobres, fer caritat, donatius a l’església i petits sacrificis; per exemple: privar-se de certs luxes banals. Encara va arrodonir la seva prèdica dient que ser ric o pobre no depèn del que hom tingui, sinó que es tracta d’una actitud. Quan Crist va dir això, els rics eren gent que odiava i explotava els pobres d’una manera descarada i inhumana. I això és el que no s’ha de fer. Els pobres també són fills de Déu i mereixen un tracte com a tals. Les va incitar novament a la caritat. I ara acaba de saber que el seu sermó va calar endins.
—Bé, ja me diràs coses, idò. Ja saps que sempre estic a la vostra disposició.
Na Coloma avança cap a les taules d’aperitiu, amb el pare Salvador. En Miquelet encara no ha arribat. On es deu haver ficat, aquest fill meu?
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
