Kitabı oku: «Quan tot ens semblava possible», sayfa 5

Començo a fer de professor com a ajudant de Manuel Jiménez de Parga

La reintegració a la vida civil va ser ràpida. D’una banda, havia de preparar els exàmens de les quatre assignatures del darrer curs de Dret que m’havien quedat pendents l’any anterior, només de la prova final, per bé que fins a finals del mes de maig, sense presses, no em vaig posar a estudiar. Vaig dubtar de fer-ho en la convocatòria immediata de juny perquè, encara que havia carretejat de presó en presó els volums corresponents a família i a successions del manual de Dret civil de Castán, mai no gosaria afirmar que els hagués freqüentat en excés, tot i que reconec que em feien companyia; les altres matèries ni tan sols les havia tocat. En qualsevol cas, com que els exàmens eren esglaonats en el temps i es feien durant el mes de juny, vaig aprofitar-ho per anar veient gent i anar posant ordre i polint els poemes de la presó. Entremig, posava música, en especial recordo que escoltava Els remers del Volga; ho devia fer obsessivament perquè la gent de casa s’exclamava: «Una altra vegada!»; i aleshores posava Les danses del príncep Igor, de Borodin. Mai no havia estat gaire interessat per una música concreta, més aviat escoltava la que posava el meu pare; potser per aquesta raó, de gran he tingut més tirada a la música russa, que havia sentit més i m’era més familiar —Rimski-Kórsakov, Mussorgski, Txaikovski, Stravinsky o Prokófiev. Així vaig anar saltant els darrers obstacles acadèmics i vaig acabar la carrera. Una vegada finalitzats els estudis de la facultat, el setembre vaig presentar-me a l’examen de grau. Havia deixat de ser un estudiant, encara que no sabia ben bé per on havia de tirar, ni de què em serviria el títol.

Tal com he referit, abans d’anar a la presó havia provat de fer de passant amb Francesc Casares i havia descobert que l’advocacia no era el meu camí; tampoc no em veia preparant unes oposicions. I com que no tenia gens clar què havia de fer, tal com molts anys després he vist practicar també a d’altres llicenciats nous de trinca, vaig pensar que el doctorat seria una manera de donar sortida a l’impasse, diguem-ne, existencial. I em vaig matricular per passar l’examen de grau que tenia lloc una vegada a l’any, quan havien acabat totes les proves, i que era imprescindible per cursar el doctorat.

Així, una vegada acabats els estudis el setembre de 1963, em vaig armar de valor i vaig anar a veure Manuel Jiménez de Parga, el catedràtic de Dret Polític, qui havia mostrat una oberta simpatia per la meva actitud d’oposició al franquisme, i que potser tenia referències meves a través del seu germà Rafael, que d’estudiant havia estat a la festa, i del seu col·laborador José Antonio González Casanova. Li vaig explicar el propòsit de fer una tesi doctoral. Del meu antic professor, en conservava el magnífic record de la classe de presentació que ens havia donat a la Universitat de Barcelona mentre jo feia primer curs, sobre sistemes electorals i sistemes de partits, així com de les de segon any que dedicà en exclusiva a la nova Constitució de la V República Francesa de 1958, que acabava d’estrenar-se. Aleshores anava publicant una sèrie d’articles, primer al diari Ya i després a El Correo Catalán, que foren el primer comentari que aparegué sobre la nova Constitució tot just aprovada.

Jiménez de Parga anava vestit sempre amb una pulcritud exquisida, de vint-i-un botons. Hi havia uns dies que es decantava per criticar la dictadura i els altres per defensar la democràcia. Era baix d’estatura i a mi sempre em semblà gran, encara que, en aquell moment, devia tenir només trenta-quatre anys. Era un orador de primera amb un verb fàcil i abundós, un marcat accent granadí i més aviat alt de registre que feia que, quan s’apassionava, de vegades se li escapés algun gall; era un comunicador de primer ordre, que utilitzava la paraula com a instrument polític, defensava els valors democràtics, criticava l’acció superposada dels grups de pressió i posava en relleu la necessitat dels partits polítics en les democràcies. Portava la política a la sang i en aquells anys se situava en l’àrea de Cuadernos para el diálogo i de suport a Don Joan. Amb la democràcia ocuparia llocs de primera fila: va ser ministre, ambaixador i president del Tribunal Constitucional. Cal subratllar que sabé forjar un equip humà plural i de primer nivell al qual sempre sabé donar la més total llibertat, ajut i afecte. Entre les coses que ens ensenyà, hi ha la pràctica de la lleialtat personal.

L’acollida de Jiménez de Parga fou esplèndida; li vaig explicar el meu interès per la Història i pel Dret Polític i em preguntà què n’havia llegit —a la presó havia estudiat a fons el manual Institutions politiques et droit constitutionnel de Maurice Duverger i la traducció de la Història de les idees polítiques dirigida per Jean Touchard— i em recomanà un parell de llibres de Georges Burdeau i de Carl J. Friedrich. També em digué que, si jo volia, ell em proposaria com a ajudant; no cobraria, però com que volia presentar els papers per obtenir un ajut per engegar un treball de recerca sobre les eleccions durant la II República, tindria la possibilitat de continuar formant-me. M’obrí, doncs, les portes de la càtedra. Em vaig posar corbata i em vaig incorporar com a ajudant de classes pràctiques de Dret Polític, que havia estat la matèria que més m’havia atret de la carrera. Em quedava un any abans de la incorporació al servei militar amb la primera lleva, i les decisions de futur que pogués prendre només podien ser provisionals. En Solé Tura encara no hi era, havia marxat a l’exili quan jo estudiava i no tornaria fins uns anys més endavant. La càtedra de Dret Polític era un ferment de novetat i el personal se situava clarament en una òrbita d’oposició a la Dictadura. El mateix Jiménez de Parga n’era una mostra, primer des de la tarima, i de seguida des de les col·laboracions a la premsa: tant a Destino com, posteriorment, a La Vanguardia, sota el pseudònim de «Secondat», així com des de conferències.

Ningú no es fixà en el meu historial; encara que estic segur que els qui podien fixar-s’hi el coneixien. En tot cas, com que no hi havia cap constància documental en l’expedient, van fer els ulls grossos i van prescindir del fet de la condemna per rebel·lió militar. Així vaig iniciar-me en el costum de practicar el perjuri anual d’acatar els principis del Movimiento Nacional, com havia de fer tothom. No deixa de ser un contrasentit que pogués ser professor, encara que només fos ajudant, tot just acabat de sortir de la presó, però les coses anaren així. Durant aquell primer curs com a ajudant de classes pràctiques, que era el nom oficial que donaven als catecúmens, vaig dirigir dos seminaris amb estudiants: l’un a la facultat de Dret i l’altre a la d’Econòmiques, abocant-hi temps, esforç i gosadia. Amb dos grups reduïts d’estudiants en què, entre d’altres, recordo Manuel Gerpe, Santiago Mir i Raúl García-Durán. Aviat em vaig convèncer que allò de ser professor m’agradava.

La represa de l’activitat política organitzada

Després d’haver passat una quarantena de prudència i d’assentament personal, una vegada passat l’estiu de 1963 em vaig tornar a incorporar al FOC. D’aquell final d’any només en recordo la commoció d’haver vist, en la televisió d’un bar, mentre estava comentant amb uns amics el magnicidi del president Kennedy, la transmissió en diferit de l’assassinat, dins mateix de la comissaria de policia, d’Oswald, qui havia estat detingut acusat de la seva mort.

Vaig anar a parar a una cèl·lula de nova formació integrada per universitaris amb J. A. González Casanova i Magí Cadevall Soler, i vaig formar-ne part fins que vaig marxar a fer la mili a Canàries. Les cèl·lules, com abans, solien ser de tres persones; no va ser fins més endavant que foren de set o vuit. Vaig passar el final de la convalescència política en un sector poc mogut, en una companyia agradable. El 1963, la retòrica i la mística insurreccionals, que un sector de la Federació Exterior encara continuava predicant, havia desaparegut de les converses sense deixar rastre. El FOC havia canviat força: havia augmentat en grau d’especialització personal i les reunions tractaven sobre les activitats concretes de cadascú en l’intent d’assolir algun objectiu concret que estigués a l’abast.

Els tres tenors

En el meu retorn a la militància, vaig comprovar que la gent més granada de l’ADP gairebé havia desaparegut, encara que alguns no defugien la col·laboració si els anaves a veure. Alguns membres del primer FOC se n’havien apartat de resultes de la desconnexió creada per la caiguda, però també es notava l’absència d’aquells que pensaven més aviat en un grup d’opinió política, obert i flexible, doblat de relacions d’amistat. S’havien acabat aquelles llargues i atractives deliberacions d’un fort contingut ideològic, situades entre l’ètica i la política; potser perquè ja no hi eren dues de les figures destacades, com Comín i Jutglar, sempre polèmics, i rivals, que coincidien en la capacitat d’alterar el ritme i la monotonia de les reunions. Comín havia marxat a Màlaga amb Manel Garriga a posar en pràctica el seu «compromís temporal», i Jutglar, que era a Barcelona, no s’havia integrat en cap cèl·lula. Vaig refer el contacte regular amb ell, qui, tal com feia abans, continuà abocant-me les moltes coses que duia al pap. En el passat havien estat punts de referència, i encara ho serien durant un temps, encara que no formessin part dels òrgans regulars del Front. Dels grans tres tenors inicials, només quedava en actiu José Antonio González Casanova.

Alfons Carles Comín

La meva relació amb Alfons Carles Comín Ros mai no fou continuada en el temps, ni tingué tampoc una intensitat forta, però des del primer moment em va atreure: per les idees d’àmplia volada i el compromís fresc que sentia. Mai no vaig ser, però, devot o seguidor seu; més aviat me’l mirava des de lluny, amb més admiració que devoció. El seu discurs, ajudat pels ulls, el somriure i la figura magra, entre ascètica i profètica, desgranaven la seva passió interior i el conjunt tenia una força abassegadora.

En això no sé si coincideixo gaire amb la majoria dels seus amics de joventut, com ara González Casanova, perquè aquests li reconeixien, sobretot, la força per expressar allò que tots ells portaven a dins. Per a González Casanova, que sempre s’ha mantingut fidel a la seva amistat, la coneixença amb Comín es tractava d’una coincidència profètica, encara que no sempre hagin coincidit totalment en política. Durant molts anys he mantingut amistat amb González Casanova, i un fèrtil intercanvi d’idees, que m’ha permès no sols de poder entendre’l millor, sinó també d’acostar-me més a tots dos: potser perquè José Antonio és una persona que mai no té pressa. En canvi, cada vegada que, amb intermitències, a glops, vaig trobar Comín, em confirmava la impressió inicial: era una persona amb moltes coses a fer i tenia pressa. En la darrera etapa de la seva vida, en les reunions de Taula de Canvi, la revista d’esquerra plural que publicava l’editorial Laia, ens trobàvem amb una certa regularitat, però sempre plena de forats, perquè constantment entrava i sortia de les reunions per ocupar-se de coses urgents.

Havia vist Comín per primera vegada quan jo feia el primer curs de Dret, el març de 1958. Ell havia nascut a Saragossa, el 9 d’agost de 1933, i jo, que tenia disset anys, el vaig veure molt gran. A la una del migdia, acabades les classes, els més veterans havien organitzat un cicle de conferències a la Universitat de Barcelona en la mateixa aula de primer curs on jo anava a classe. Recordo amb nitidesa l’ambient tens d’aquella conferència que va donar en català Jordi Pujol, i la d’Alfons Carles Comín, que parlà sobre «El compromís temporal dels cristians», quan, si no estic equivocat, encara corria per l’Escola d’Enginyers. Pertanyia al grup d’El Ciervo, una revista agosarada on s’encabien els joves catòlics renovadors. El seu nom sonava entre els estudiants, però jo encara no l’havia vist en persona. Fou impactant. Sempre he admirat el seu lideratge espontani, la passió encomanadissa per actuar, la punta de visionari que amb facilitat el situava, a ell i a allò que deia, al mig de la conversa o del debat.

En començar els anys seixanta em vaig relacionar amb Comín en tant que propagandista incansable de les idees que aglutinaven els nuclis de felips de l’ADP i de les tesis de Mounier, que aleshores sonaven noves. Procedia d’una família carlina —el seu nom de pila ja ho fa suposar— i havia estudiat als jesuïtes; el seu pensament era radical, dels més radicals amb què m’he topat. El movia la força del testimoni cristià i del compromís personal amb els oprimits. En aquell ambient provincià i carrincló de la Barcelona del moment, parlava de revistes, de noms i d’experiències del món, especialment de França i d’Itàlia, que potser coneixia gràcies a la seva pertinença a Pax Christi.

El seu verb enardia els ànims, encara que fos en un petit cenacle. Dels drapaires d’Emmaús i de l’abbé Pierre passava a Lanza del Vasto i a Charles de Foucauld; de l’estil de vida que combinava l’esforç per ser un humil i la prèdica de la revolució no violenta passava a la defensa de la valentia d’exposar-se a la repressió sense renunciar a la passió pel missatge de Crist. Per a mi era una persona allunyada del clixé que jo tenia de l’enginyer i del catòlic missaire i nyeu-nyeu; potser era més un profeta desarmat que un dirigent polític de masses d’aquells que mesuren les reaccions perquè se saben responsables del grapat de gent que porten a darrere. El seu radicalisme, però, podia ser traduït intuïtivament en posicions mesurades. L’aposta pel compromís anava més enllà de la política, era molt més de fons: se situava en l’existència, en el compromís personal. Pretenia convèncer tant a partir de l’actitud individual com del discurs polític, més o menys prim, que aleshores s’estilava. Era, amb naturalitat, cristià i marxista.

L’enfrontament a què vaig assistir entre algunes de les persones més grans de l’ADP quan aquesta es trencà, l’estiu de 1961, em permeté de presenciar un matx entre Alfons Carles Comín i Antoni Jutglar que anava més enllà d’una polèmica de partit. Recordo Comín, dret, brandant els braços, i Jutglar, assegut en aquest cas, agitant només les mans, mentre anaven del sindicalisme a la revolució. El debat potser tenia un substrat d’origen de classe i de maneres d’entendre el compromís, però un i altre em semblaren més idealistes que jo, que ja és dir. No recordo el fons i no sabria reproduir-ne els arguments, però resultava evident que no estaven disposats a admetre una coincidència en res. Només el fet de posar-los junts ja caldejava l’ambient, perquè s’enfilaven amb una gran facilitat, i engegaven la pirotècnia. De tant en tant, hi intervenien Joan Gomis i José Ignacio Urenda, amb un canvi de to, més racional i realista, malgrat que aquest darrer, suant de la tensió i dels nervis, anava encenent cigarrets, un rere l’altre, que deixava al cendrer a mig fumar o després d’un parell de pipades. La sortida comuna al conflicte polític plantejat —adoptar o no l’estructura de partit— resultà impossible, i tot acabà amb una separació de cossos i ànimes.

Després vaig deixar de veure’l: ell no s’integrà al FOC, es casà i se n’anà a viure a Màlaga, i jo vaig anar a parar a la presó. Ningú no entengué del tot la seva marxa i ell se sentí dolgut amb els integrants del seu nucli d’amics més directes. El 1965, quan retornà, publicà a l’editorial Tecnos, España del Sur, un gran llibre que férem nostre perquè, encara que l’autor no pertanyia al nostre petit cenacle, formava part del nostre món, tot i que ja començava a estilar-s’hi un cert sectarisme. Durant els anys posteriors coincidírem més fugaçment; ell treballava en el món editorial —a Nova Terra i a Edicions 62, em sembla— i va mantenir el seu compromís de servei a la classe obrera a l’Escola Professional del Clot, on es feien cursos de formació als incipients quadres sindicals. Havia conservat la relació amb alguns dels seus seguidors més directes de l’Escola: Josep Maria Vegara, Pere Sariola, Manuel de Forn, que ara ja eren enginyers i s’havien incorporat al FOC, amb qui continuaria treballant en l’assessorament dels nuclis sindicals. La relació amb ells era significativa, encara que nosaltres ja estàvem a punt d’entrar en el debat intern animat pels trotskistes sobre la incompatibilitat entre cristianisme i marxisme.

Detingut durant l’estat d’excepció de 1969, fou condemnat després per un article publicat a Témoignage Chrétien i anà a presó; el seu compromís l’abocà de ple a l’acció política com a líder revolucionari i cristià. Dirigia l’editorial Laia i vivia inserit en la lluita antifranquista fins al moll de l’os, però encara tenia temps per fer cinquanta coses més. Sobretot, parlava i escrivia. S’incorporà a Bandera Roja, creà Cristians pel Socialisme i després ingressà al PSUC i al PCE com a membre de la direcció. Aleshores ja era un símbol col·lectiu que se situava un pèl més enllà dels partits i tenia el to del polític madur, encara que a mi em resultava més atractiu quan parlava de temes lligats al testimoni personal agosarat o quan desplegava iniciatives culturals, més que no pas quan explicava la línia política. La seva capacitat d’atracció havia augmentat i els seus ulls penetrants continuaven tenint la mirada profètica del revolucionari anticapitalista. No era una persona d’intendència ni un combatent disciplinat de trinxera, sinó més aviat un intel·lectual que entenia el missatge de Crist com un compromís amb la classe obrera i la vida personal. Comín morí a quaranta-set anys, el juliol de 1980; havia estat elegit diputat del PSUC al Parlament de Catalunya, però ja no va prendre possessió de l’escó perquè es trobava en la fase terminal de la seva malaltia.

Antoni Jutglar

Potser l’adjectiu que més s’ajusta a la figura d’Antoni Jutglar Bernaus és el d’abrandat. El vaig conèixer també en el meu temps d’arborament quan ell ja havia acabat la carrera i era un propagandista de l’ADP i jo, un estudiant inquiet. La darrera vegada que el vaig trobar, més de vint anys després, continuava sent igual d’apassionat; sempre va ser un defensor acèrrim de les esquerres i de la memòria de Francesc Pi i Margall, que sempre ha suscitat unes reaccions tan primàries a la nostra caverna.

Jutglar era un catòlic militant, em sembla que de la JUMAC (Joventut Universitària Masculina d’Acció Catòlica), que es declarava socialista i marxista; tenia arrels d’anarquista, tant de temperament com d’ideals. Havia nascut en una família humil del carrer Carders de Barcelona i, per tant, socialment resultava un pèl excèntric a la universitat d’aleshores. Era alt, prim, escardalenc, nerviós, i li sortia una barba tancada que li ennegria la cara; parlava amb gran passió i una rapidesa superior a la de la resta i les paraules se li trepitjaven les unes amb les altres mentre movia braços, mans i dits alhora; era capaç de passar d’una cosa a l’altra sense que ningú tingués temps de posar-hi cullerada. Quan ho aconseguies, et deixava parlar amb tota la cortesia i a continuació reprenia el fil allà on l’havia deixat i hi introduïa una referència a allò que havies dit: era una conversa bastant singular. Pertanyia al grup d’El Ciervo, però em sembla que no s’entenia gaire amb els altres, a qui considerava de dretes.

Havia nascut a Barcelona el 18 de desembre de 1933, per tant, quan el vaig conèixer devia tenir al voltant de vint-i-cinc anys i era un jove historiador que reclamava el mestratge de Jaume Vicens Vives, encara que em sembla que mai no quedà integrat del tot en el grup dels deixebles. Ens vam trobar al voltant de 1960, potser en unes reunions de proselitisme de l’ADP, i al cap d’un temps m’oferí posar en català l’original del llibre que Nova Terra li volia editar en castellà, L’era industrial a Espanya (1962), perquè el volien publicar en totes dues llengües. I així ho vaig fer; tot i que després no constà que la traducció fos meva. Em sembla, però, que no era gaire brillant: va ser la primera que vaig fer.

Quan el veies sol, tot anava bé; però si s’incorporava a un grup, s’esvalotava amb rapidesa, el desmanegava. Incorporar-lo a una reunió era com fer entrar un cavall en un pis; però a l’aire lliure, és a dir, en una conversa personal i itinerant, es deixava anar, galopava i galopava, i ho barrejava tot: els preus dels productes, les vagues, les idees polítiques i socials, els sindicats, els ateneus i les cooperatives, els personatges: passava de Crist, Vicens Vives, Tibor Mende o Josué de Castro als federals de l’Empordà, el Noi del Sucre, Abad de Santillán i, com és obvi, Pi i Margall. Per a ell la revolució no era només una opció política, era una vivència íntima i sentida.

Sovint quedava amb la gent en un cafè, preferentment al Terminus, que era el seu espai de treball preferit, on amb la tassa al davant s’hi podia quedar tota la tarda: escrivia, rebia la gent i fins i tot hi feia classes, cursets i seminaris. Topava amb el treball pacient, ordenat i acumulatiu, que no crec que en política practiqués en excés: més aviat preferia la síntesi de combat i la paraula o la ploma combatives de denúncia de la burgesia, més a cop de brotxa que amb el detall de la miniatura. Construïa els, diguem-ne, tipus ideals amb rapidesa a partir d’algun conegut; males llengües deien que en Els burgesos catalans (1966), en què havia descrit amb duresa i passió la burgesia catalana, s’havia inspirat en Carles Ferrer Salat, a qui havia conegut potser al pati de la universitat, com a arquetip. És clarament una maledicència; i potser en aquells moments hauria estat menys agosarat, encara que més arriscat, pensar en el lideratge de Jaume Vicens Vives que en el de Ferrer Salat, tot i que la història de la Transició acabà portant aquell burgès, brillant jugador de tenis, a la direcció de la CEOE. Més endavant participà en la polèmica sobre la immigració que s’obrí a Barcelona a finals dels anys seixanta entre Paco Candel i Jordi Pujol d’una banda, i Antoni Pérez, de l’altra, a qui va fer costat.

Com és de suposar no congeniava gens amb la majoria dels felips de Barcelona de la seva edat, concretament amb l’altre apassionat del grup, que era Alfons Carles Comín, però tampoc amb Urenda. A la reunió a la qual vaig assistir l’estiu de 1961, on es consumà la ruptura del nucli iniciador de l’ADP, de tant en tant es posava dret i continuava parlant com si estigués davant d’un ampli auditori. Quan es veié que l’acord era impossible, ell optà pel FOC.

Incorporat a la universitat i a l’editorial Fontanella, la seva tendència espontània el conduí a ser un personatge més solitari que gregari. Quan vaig sortir de la presó, em va encarregar de fer un pròleg a l’edició de Los viajeros de la libertad de Martin Luther King, deutor de les meves lectures de presó sobre africanisme i negritud, una línia de lectura que vaig mantenir encara un cert temps més. Més endavant vaig escriure un altre pròleg, a Dejad marchar a mi pueblo, d’Albert Luthuli. Jo l’havia anat a veure per tractar de relligar-lo al partit i ell m’encarregà uns treballs concrets per fer! L’obrerisme i el federalisme foren constants en el seu compromís i en el seu ideari, però potser l’espontaneïtat i l’individualisme el portaren a un cert aïllament que no el deixava que se situés ni acadèmicament, ni econòmicament, fins que després va ser expulsat el 1966 durant dos anys de la Universitat de Barcelona, com un dels seixanta-nou professors sancionats, i més tard apartat dels cursos superiors de Sociologia que feia a l’Institut Catòlic de Ciències Socials. El 1968, acabada la sanció, retornà a la universitat i publicà, a Cuadernos para el Diálogo, «Ideologías y clases sociales en la España contemporánea (1968-1969)». El 1971 anà a la Universitat Autònoma de Barcelona i aquell mateix any publicaria La España que no pudo ser, un assaig d’interpretació del fracàs històric de la revolució democràtica a Espanya. Finalment arribà a ser professor agregat el 1980, i el 1982, catedràtic d’Història a la Universitat de Màlaga, encara que no sé si hi anà gaire temps, perquè ja era víctima d’una cruel malaltia, plena d’alts i baixos que se succeïen d’una manera continuada.

Un cop establerta la democràcia i en una de les fases de millora relativa, vam coincidir en una ràdio per parlar de Pi i Margall, a qui continuava defensant a peu i a cavall, sempre amb una energia inusitada, perquè per a ell representava alguna cosa més personal que simplement el tema de la seva tesi doctoral que més tard publicà —Federalismo y revolución. Las ideas sociales de Pi y Margall, 1966—, que pel meu gust va ser una obra important. L’empremta que li deixà Pi fou tan fonda que des d’aleshores tot giraria al voltant d’aquesta figura, concretament del Pi i Margall de La reacción y la revolución i Las clases jornaleras. La col·lecció de llibres que dirigí a l’editorial Anthropos a la dècada dels anys vuitanta em sembla que evidencia les seves preferències en el camp del pensament català: Pi i Margall, Almirall, Serra Moret. Era un sac de nervis capaç de comunicar que la història del futur no estava escrita i que el poble no havia de deixar que els de sempre l’escrivissin en nom seu. Jutglar tenia l’atractiu de l’heterodox i del rebel.