Kitabı oku: «Alexandra Schneider und ihr Casiotone»

holocaust
amb cabrum!

4. Hi ha hagut un greu incident. L’exèrcit ha desplegat les tropes. Al carrer Jaume III un soldat infectat ha pitjat el gallet i ha matat tots els que tenia a prop. El soldat no apuntava enlloc, simplement aguantava l’arma, que tirava en totes direccions movent-se amunt i avall per la pròpia força de les bales. Segons fonts oficials, la ràfega ha durat uns deu segons, fins que el soldat ha deixat caure l’arma en terra i ha dit beeeeee. S’han suspès les maniobres perquè tots han fet igual i s’han matat entre ells. Només n’ha quedat un. Ha estat detingut i ha passat a disposició judicial, quin disbarat, ja és que les mateixes autoritats reconeixen que aquesta situació les ha agafat completament desprevingudes. És un cas sense precedents, han dit. Se sap que la infecció s’ha estès a tot el planeta, i també que si el nombre d’infectats augmenta al ritme d’aquesta passada nit des del primer cas registrat ahir mateix, en tres o quatre dies ja ens haurà afectat a tots. Malament rai.

5. La comunitat científica diu que l’assumpte de les cabres està relacionat amb una invasió alienígena. Un element quimicomagnètic és llançat des de les naus a 400 quilòmetres per damunt la superfície de la Terra i s’amplifica tot seguint l’algoritme bàsic de l’arquitectura romana. Els casos concrets com el nostre, carrers de traçada caòtica, medines i altres per l’estil, s’han d’atacar d’un en un. La infecció ha estat fortíssima i immediata a Roma i molt més feble a llocs com el Raval de Barcelona. No així als carrers de l’Eixample, on ha obrat de manera fulminant, i on s’han pogut veure unes esfereïdores imatges dels membres del grup Manel en actitud ostensiblement cabruna a l’interior d’una popular bodega de la zona esmentada. Molt poca gent s’ha salvat de la primera envestida, els altres, per feble que hagi estat l’exposició als raigs alienígenes acabaran convertits en cabres, sense que s’hi pugui fer res de moment. L’equip de la UIB reconeix que entre els seus científics ja n’hi ha alguns amb els primers símptomes que, malgrat estar infectats, segueixen treballant, i fins i tot més que els altres, ha dit el cap de departament. S’estima que no hi deu haver més d’un miler de persones netes en tot el món. Ho has entès, Àlets? Sí, tío, como tu estudio está hecho como el culo, las ondas se han quedado por las paredes y nos hemos salvado.

6. –Així convé que ens hi quedem –dic.

–No, tio, jo crec que ens hem de moure. Ens hem d’amagar. Hi ha tota aquesta penya zombi fent voltes per aquí, si venen els extraterrestres ens podem fer el zombi però jo què sé, no tenim ni idea de com va això, igual ens identifiquen a la primera, o tiren més merda d’aquesta per si de cas i ens acabam infectant igualment.

–Vaig a mirar. –Surt al carrer i està tot molt tranquil, però clar, en qualsevol moment poden baixar a rematar la feina. N’Alexandra surt mentre lia un cigarret.

–Was machen wir? –Tot fent una microboleta amb el sobrant del paper.

–Estic pensant que podem anar fins a les avingudes i provar d’agafar un cotxe.

–Idò anem.

Baixam pel carrer de Sant Alonso i ja es veu d’enfora que predomina el color verd fosc. A la benzinera de les avingudes hi ha tres camions militars en filera, el primer ve coronat amb una metralladora enorme.

–Ostres –diu n’Alexandra–, vols que n’agafem dos d’aquests?

–Jo no sé conduir.

–Què?

–No en sé. Què vols que et digui?

–I penses afrontar una invasió alienígena sense el carnet de conduir?

–L’agafam o no?

–Aquest amb metralladora?

–Mmm... si ens ataquen, jo crec que ens pot anar molt bé, una metralladora.

–Haurem de provar com funciona.

–Bé, no deu ser gaire difícil.

–Jo vull tirar... i tu hauràs de conduir.

–La pots provar amb el camió aturat.

–No mola. Després t’asseus aquí i te faig unes classes. –Pujam al camió.

–Què fem? –dic.

–No ho sé.

–Anam cap a s’Arenal?

–Okey.

–Hi anam per la carretera?

–Per on?

–Hi podem anar per l’autopista o per la carretera.

–Anem per la carretera, si ens estan buscant, a l’autopista segur que ens troben. Ostres, de sobte tenc un català perfecte.

–Hehehehe, sí

–Has estat tu?

–Crec que sí, supòs que sí.

–I com ho fas?

–No ho sé, ni me n’he adonat, al principi només deies quatre frases, ara amb la invasió només som tu i jo. Vols que tornem a canviar?

–Nein! Només és que dic, merda, estic parlant en català perfectament.

–Hahahaha, sí.

La situació general sembla bastant normal. De gent n’hi ha, però estan en mode espera, ara un grata una herba amb la sabata, ara un altre se situa exageradament a prop d’un desconegut i s’hi queda, un altre es cansa i s’asseu en terra. Sí, com si estiguessin esperant, fent temps abans d’entrar al gestor, o mirant a banda i banda a la porta d’un bar on has quedat amb un amic. Les cabres de veres fan sempre mig somriure, això se’ls ha encomanat, però res més, si es veu algun barbó és d’aquells amb intenció de principis i sol anar acompanyat de samarreta heavy. Sortim de Palma cap a llevant, passam es Portitxol, es Molinar, Can Pastilla... Anam per la carretera interior i en un semàfor que se salta en vermell, n’Alexandra tomba a la dreta cap a primera línia de mar, a la zona cent per cent turística, amb balnearis, lloguers de motos, hotels, apartaments, discoteques, botigues de tovalloles, samarretes, ulleres de sol, etc.

–No sé –dic–, a davant estam més exposats.

–No passa res. –Fa que no amb el cap i tira igualment. Quan som a damunt el passeig amb la mar a la dreta i Mallorca a l’esquerra, tiba el fre de mà i baixa amb el motor encès.– Seu aquí –diu, al seient del conductor. Ella passa per davant i s’asseu al lloc del copilot.– Pitja l’embragatge a fons, posa primera, així, i un poc l’accelerador. Quan vegis que el motor es revoluciona comences a amollar suaument l’embragatge, val? –Ella desenganxa el fre de mà i faig un intent. Se me cala, ella torna a activar el contacte amb la clau. Típic i entranyable. A la tercera sóc capaç d’avançar molt lentament.– Pero mira adelante! Hahahaha –diu. Hi ha amplada de sobra però m’he desviat cap a la platja i una roda ha pujat damunt la voravia. Torn a baixar, estic circulant a deu per hora.

N’Alexandra obre la porta i s’enfila amb el camió en marxa cap a la metralladora per una escaleta que hi ha a posta. Després d’una bona estona de provar i de remugar en alemany, torna a entrar i diu que no sap com va. Me gir cap a ella per fer entendre que no soc gaire partidari de fer anar la metralladora així com així, i amb el gest del cos, no sé com, i deman disculpes, el camió se’n va directe cap a un fanal. Me mir els peus però no estic segur d’on és el fre, i el temps que m’ho pens, ens hi estimbam, pràcticament encarats cap a la mar. Veig un principi de somriure a la seva cara però s’interromp de sobte pel fragor estrepitós d’una cascada amazònica: és la metralladora, que s’ha activat amb el cop i ha començat a disparar sola. Cauen fulles senceres d’unes palmeres que hi ha al davant. El soroll és aclaparador, com ho aguanten?? La ràfega fa una ziga-zaga loca, amunt i avall i un lent recorregut cap a l’esquerra. Comença a disparar cap als edificis i gira a poc a poc fins a l’hotel que tenim al darrere, un d’aquells amb les baranes dels balcons de vidre. En repassa tota la façana, no en queda ni un de sencer, ni finestres, ni portes, ni res, tot enlaire. De cop la metralladora es para... Em siulen les orelles i tenc el cap com submergit en un silenci de ciment. N’Alexandra bota del camió i se’n va cap a la runa que encara està acabant d’acomodar-se en terra amb moviments secs i perillosos. S’hi atraca amb les mans damunt el cap sense arribar a tocar-lo, com esperant si aquest gest estarà a l’altura del desastre. La trencadissa és brutal, és com si de cop el vidre s’hagués convertit en aigua i hagués caigut tot avall, un caramull mal fet de perfils d’alumini blanc amb penjolls de silicona.

N’Alexandra torna al camió com hipnotitzada.

–Hòstia... puta... –diu lentament, me fa passar cap al seient del copilot i fa la maniobra per desincrustar el camió del fanal.

7. Em sona el mòbil. És n’Albert Pinya, el pintor: «Què fas, Joanmi? On putes ets? Què ha passat, hahahhahaha, cabres? No, tio, són zombis! Cabres??? Què va! Hahahahahaha. Amb qui? Ah, sí. Mem, m’esperau? Agaf el bus i vaig cap allà. No? Que sí, aquí a la plaça de la Reina estan sortint... Sí, totalment zombis, però tot tira, estan com adormits. Eh? No, no puja ningú, van tots buits, però els conductors segueixen els horaris; ja, tio, és tot molt estrany; bé, m’esperau, on? Ah sí, a lo d’en Kursach? Ok. Val, val, ara venc. Hahaha, quina passada, això és la bomba!! Joanmi!! Me sents?? Passaré per Casa Vila i me n’enduré tota la pintura. Vols que dugui res? La guitarra?? Hahahaha, no tio, no te puc dur una guitarra. Com? Hahahaha, esbutzar la porta? Tio, no te duc cap guitarra. Ja en pillarem una. Eh? Val, on sereu? No, que no tenc quasi bateria. Clar, sí, lo rar és que encara funcioni. Sí, la megamerda aquella d’en Kursach. Val, fins ara».

M’he servit un geladet de festuc mentre n’Alexandra va amunt i avall amb una bicicleta negra de carreres, un pepinot de quatre mil euros mínim. Para, diu ai, i la carrega al camió.

Veiem arribar en Pinya d’enfora amb un cigar i una cervesa a la mà. El seu capellet tirat enrere, barbeta, ulleres de sol, guardapits, camisa blanca, calçons de pagès i porqueres. Un rínxol negre li balla damunt el front i una riallada a punt d’explotar mostra les seves dents blanquíssimes, que contrasten amb el plus de foscor a la seva pell morena que un petit percentatge de sang canària li atorga i que paradoxalment el fa semblar encara més mediterrani. Res delata la seva condició de cràpula tret d’unes petites taques de nicotina damunt l’esmalt saníssim del seu barram. Du una senalla de palla amb tot de tubs de pintura. És d’una impuntualitat olímpica, avui ha fet molt prest, la seva aportació a la festa sol ser whisky, coca-cola i un sac de gel que esdevé cotitzadíssim per l’hora tardana que l’entrega. Té una veu aguda, timbrada i tremolosa, i riu amb un falset incontenible. En Pinya, però, és una persona que escolta de manera profunda, ho processa a l’instant, i en el moment de fer-ho el seu rostre té el posat seriós d’una tomba. Parla, però sobretot sobretot escolta, frega plats amb l’amfitriona i truca a taxis cap als darrers tuguris oberts de Palma. No és un home que pinta com un nin, és sens dubte un nin que vol pintar com un home: no té estil, no té impostura. Detecta les més imperceptibles micres de bellesa, i avisa. Amb això i quatre fotos que mireu per internet, ja sabeu perfectament com és.

–Ohhh io io io io io, què passa, tito??? –em fa un petó a la galta i una abraçada.

–Com va, estimat? –dic i me’l mir de dalt a baix–. Estàs bé?

–Perfectament –amb els palmells enlaire com si no anàs amb ell–. Alexandra, què tal? Dos besos –la besa i l’abraça–. Bueeeno, bueeeno, bueeeno. Però què està passant aquí???

–Sí, mira –dic–, de moment tenim zombis-cabra, invasió alienígena, comunitat científica, exèrcit mobilitzat, i possible distopia.

–Hahahahaha, què dius? Ehhh, això és l’hòstia!!! Hahahaha. –Ell està tan feliç, preocupació zero, mira lluny, pivota, torna a mirar, pivota, torna a mirar amb un somriure incontenible que quan es creua amb les nostres cares es converteix en una rialla de boca oberta que es tapa perquè no arribi a explotar. No s’ho pot creure, al·lucina. S’acaba el cigar, apaga la llosca al tronc d’un tamarell, relaxa el cos, tomba un poc el cap i diu:– Hem d’anar a Sa Farinera a fer unes costelletes de mè? He reservat taula, hahahaha!!!

8. –Mirau què us he duit –diu. Pujam tots tres al seient de davant del camió i treu de la senalla uns prismàtics molt totxos.

–Uau –diu n’Alexandra–, això és molt potent.

–Sí –diu en Pinya–, amb això es veu tot. A la nit, totes les estrelles, els cúmuls oberts, les nebuloses... tot.

–Què són –dic–, de Casa Vila?

–Sí. I mira tota la pintura!

N’Alexandra mena el camió. Travessam l’autopista per damunt un pont amb rotonda. No hi ha vehicles en circulació. Tampoc avions. Mir una bona estona el cel i no hi ha cap avió, ni per Andratx, ni per Xorrigo, que ho tenim ben a prop a la dreta. Entram fins a l’aparcament de Sa Farinera. No hi són. Botam i n’Albert se’n va directe cap a les immenses torradores, on provarà de fer caliu en un raconet. Jo vaig a posar taula i n’Alexandra rebosteja per la cuina.

–On voleu seure? –dic per jo mateix en veu alta. Pos tres estovalles de paper amb el mapa de Mallorca. Una selecció dels tres millors ganivets de serra que he trobat, amb mànec de fusta, plats, forquilles i un setrill. Trob la cuina pels senyals acústics de n’Alexandra, que té una palangana plena de costelles.

–Bastarà? –diu–. És una llàstima, tot això es perdrà, hauríem de trobar la manera de congelar-ho. D’aquí poc no hi haurà corrent. Hauríem de trobar un alternador de benzina i endollar aquestes geleres.