Kitabı oku: «Incerta glòria»

PRIMERA PART

¿Qué veys? Veo, dixo Andrenio, que las mismas guerras intestinas de agora doscientos años...

GRACIÁN, Criticón

I

Cito uolat, aeterne pungit.

Castel de Olivo, 19 de juny

La meva salut és excel·lent, però estic carregat de romanços com una criatura malaltissa.

No et vull pas explicar el que he sofert servint en una divisió que no m’agradava. Aconsegueixo el canvi de destí, arribo ple d’il·lusions... i tot em cau a sobre altra vegada.

Pensava trobar en Juli Soleràs. M’havien dit que era a l’hospital de campanya, ferit o malalt, no ho sé; però resulta que ja l’han donat d’alta. No veig ni una cara coneguda entre tantes com la guerra en fa desfilar davant dels meus ulls en incoherent fantasmagoria d’ençà que va començar.

El tinent coronel comandant de la 1a brigada m’interrogà severament sobre els motius del meu retard. Era normal que ho fes, donada la diferència de dates entre l’ordre d’embarcament i el moment d’incorporar-me; i es donà per satisfet amb la simple explicació: unes angines. Però aquella primera rebuda ja m’havia fet ferida. ¿Potser esperava que em rebessin amb abraçades? No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.

Perquè, no t’ho vull amagar, la gent que veig per aquí m’és profundament indiferent. ¡Si almenys em fos antipàtica!

Pensant-ho amb rigor, el tinent coronel tenia motius per malfiar-se de mi. Un tinent que serveix en una unitat en combat i es fa destinar a una altra en reorganització i que per tant estarà setmanes i potser mesos lluny de primera línia, podria inspirar comentaris malèvols. En aquestes brigades regulars no poden imaginar l’infern que són les brigades improvisades amb escapats del presidi o del manicomi i dirigides per il·luminats delirants. Cal haver-ho viscut onze mesos, com jo.

Penso en aquells matxos plens de nafres i matadures, senyals que ha anat deixant el refrec dels guarniments; en aquells matxos de gitano, la vasta resignació dels quals no deixa de tenir alguna cosa de comú amb la del cel de cap al tard. Un dia i un altre dia arrossegant la tribu erràtica per camins que no s’acaben mai, sense cap esperança de justícia. ¿Qui ha de fer justícia a un matxo de gitano? ¿La posteritat?

La vida ens usa, com els guarniments la pell del matxo. De vegades sospito amb horror si les matadures que ens fa la vida no duraran tant com la vida mateixa. O més. Aquests onze mesos d’infern...

Sembla que em destinaran al quart batalló, que està totalment per organitzar. Mentrestant haig d’anar matant el meu avorriment en aquest poble, que és dels de mala mort; ¡i tinc tantes coses per explicar-te! Escrivint-te m’esbravo, encara que les meves cartes no t’hagin d’arribar mai. No ho neguis, la nostra família et feia tant fàstic com a mi; i et vas fer germà de Sant Joan de Déu per la mateixa raó que jo anarquista. En això el nostre oncle no s’equivocava.

20 de juny

Quan m’he llevat, la vida em semblava altra vegada digna de ser viscuda. I tot perquè tinc un racó per a mi tot sol. M’han allotjat a la golfa d’una casa de pagès que té una solana sobre l’horta. Pel mig de l’horta lluenteja el riu Parral. És sota teulada; estès al llit veig els cabirons retorçuts i vermellosos —de pi o de savina— i l’encanyissat; a través de l’encanyissat s’entreveuen les teules; el pis no està enrajolat i quan hi camines trontolla. A les parets hi ha el rastre de molts altres oficials que s’hi han allotjat abans que jo en el transcurs d’aquest any de guerra. Las mosas de quet popla son macas, puc llegir escrit en llapis sobre la capçalera del llit. Pensament profund; no he tingut temps encara de comprovar si, a més de profund, és verídic. Hi ha moltes altres inscripcions, totes relatives a l’element femení del poble; però no són ni de lluny tan lapidàries. N’hi ha d’il·lustrades amb dibuixos tan esquemàtics que semblen mapes d’operacions.

Tot plegat, cap importància. El sol de juny m’entra cada matí per la solana fins al fons del dormitori i ho transfigura tot; amb ell m’arriben els efluvis de l’horta, de trepadella segada, de femta fresca, altres difícils de precisar. Les meves golfes tenen efluvi propi; servien en temps millors de corral de conills. A mi no em molesta la seva sentor que perdura; al contrari, em fa companyia.

21 de juny

M’he arribat a Parral del Río; m’havien dit que hi trobaria en Juli Soleràs.

És un poblet arrasat per la guerra, no hi viu ningú. A poca distància hi ha una posició atrinxerada i amb alguns nius de metralladores, de ciment armat, que ocupa la seva companyia. Però ell no hi era; m’ha rebut un tinent que actua de capità de la companyia: d’una quarantena llarga d’anys, amb unes botes de caçador tartarinesques i el caminar feixuc, no desempara mai una pipa en forma de S i els seus ullets negríssims, que diríeu que tenen el plec mongòlic, t’escruten de biaix amb mauleria fins al moll dels ossos mentre el seu propietari, tot taujà, pipa com aquell que res.

—¿Ets amic seu?

—Ens coneixem de fa molts anys. Vam fer junts el batxillerat i després la carrera.

—Jo estic per la cultura, ¿saps? —fa les esses amb un xefalleig peculiar, deu dur dentadura postissa—; m’agraden els homes de carrera. Per això vaig sentar plaça de bidell a la facultat de Ciències; les ciències sempre m’havien atret. Veuràs, acabava de complir trenta-cinc anys; ja no és edat per seguir al Terç estranger. Allò és bo pels joves que vulguin desmamar-se. De mi et puc dir que encara me’n ressento; hi ha cada mosseta, a l’Àfrica, que deixa memòria llarga... però no està bé parlar d’un mateix, hem de ser modestos. L’Àfrica, siguem francs, és una porqueria: ¡ni higiene ni cultura! Creu-me, una càtedra de bidell és preferible.

No m’empesco res: això de la càtedra ho diu amb tot aplom, sense parpellejar. Entre les seves dents postisses, el so càtedra fa unes sopes admirables com podria fer-les el bec d’un ocell aquàtic si fos capaç d’articular-lo. Sembla que un cop en possessió de la càtedra de bidell es va creure en el cas de «girar una visita pastoral» (paraules seves) a tots els pobles i poblets de la Vall d’Aran en busca d’un primer amor —causa que pengés la sotana, perquè, naturalment, aquesta vida exemplar havia començat al seminari. El nostre home entrà amb peu ferm pel camí de la cultura i del sant matrimoni; i d’això fa uns set anys. Però jo havia pujat a Parral del Río per saber notícies d’en Soleràs, no pas la vida i miracles del tinent-capità Picó.

—¿En Soleràs? Seria llarg de contar. No és pas que l’hagin degradat; però té un caràcter tan estrany que no se li pot confiar cap empleu d’oficial. Li faig dur la comptabilitat de la companyia.

—¿La comptabilitat?

—Acompanya’m al bany i t’explicaré aquest misteri. Al capdavall, també ho sabries pels altres; no hi ha en tota la brigada ningú que no conegui la història de Los cuernos de Roldán.

Tot xerrant, davallàvem cap al riu Parral, que discorre entre tres o quatre fileres de xops centenaris. El tinent-capità Picó, que com s’ha anat veient està per la higiene tant com per la cultura, hi ha fet construir una presa amb sacs plens d’argila. L’aigua s’hi embassa i forma una piscina bastant gran, d’un calat com de dues braces. Allò és, segons paraules textuals, una instal·lació higiènica. Hi havia com a cosa d’un parell de dotzenes de soldats, de pèl a pèl, que prenien el sol; a la nostra arribada s’han posat en fila de quatre en fons i en posició de ferms. L’escena era sorprenent i —diguem-ho tot— grotesca. En Picó, amb gravetat, ha passat llista; en faltava un, n’ha inquirit la causa: «A la sanitat de la brigada, per uns lavatges» (aquesta companyia de metralladores no es troba adscrita a cap batalló i ha de recórrer al metge de brigada). «¡Rompin files!» A aquest crit del tinent-capità, les dues dotzenes d’adams sense pàmpol s’han llançat de cap a la piscina.

—Si no ho portés a punta d’espasa, n’hi hauria molts que no es banyarien en tota la seva porca vida. Me’ls sé de memòria. Despulla’t sense compliments —i ell ja ho estava fent—. Aquí no gastem taparrabos, tot al contrari; això de les parts vergonyoses, desenganya’t, encara ens faria més vergonya si no en tinguéssim. Vull acabar amb els polls i amb les novel·les pornogràfiques; les dues plagues de la guerra, ja ho deia Napoleó.

Preníem el sol estirats a l’herba. És aleshores que m’ha explicat la història d’en Soleràs:

—Un xicot de molta cultura, per això m’interessava tenir-lo a la companyia; però brut com una guilla. No recordo que s’hagi banyat mai en tot el temps que el tinc. No hi valen amenaces; i no saps mai amb quina te’n sortirà. Manava un niu que queda separat dels altres; és un deixat, no tenia posades esquelles als filferros. Una nit de boira els altres hi van fer un esvoranc amb estisores de podar; a la matinada l’atacaven per sorpresa. Els soldats, presos de pànic, van fugir; en Soleràs va quedar sol. Val a dir que és curt de vista però tira com un tigre. S’asseu en una de les màquines i comença a despatxar fatxes que era un primor.

—¿Ell sol?

—Amb l’assistent i dos dels servidors de la peça. Els escampats anaven tornant, tot s’adobava i jo ja m’havia posat a escriure un parte proposant el seu ascens a tinent. Ara aguanta’t fort: ve un segon atac, els soldats es defensen, ¡i aleshores és en Soleràs qui me’ls deixa a l’estacada!

—¿Què vols dir?

—El van trobar hores després, després de molt buscar-lo, amagat dins una cova. Llegia un llibrot pornogràfic que es va embutxacar de pressa.

—Doncs ¿com se sap que era pornogràfic?

—Pel sant. Pel sant de la portada. És un llibre amb sants. I a més, no hi ha soldat que no el conegui, en aquesta brigada: Los cuernos de Roldán. ¡Hi ha qui se’l sap de memòria! Ja pots pensar que... Hauríem hagut d’afusellar-lo, però ¿qui té pit? Ascendir-lo primer i afusellar-lo després. Un noi de tanta cultura...

De Parral del Río a Castel de Olivo són vuit quilòmetres de baixada; una passejada deliciosa, sempre vorejant el riu. Em sentia content en aquell silenci, en aquella solitud. Em faltava un quart per arribar a les eres, que són als afores del poble; m’he assegut al peu d’una noguera enorme, potser la més gran que he vist mai, i m’he posat a menjar nous tendres. Són massa tendres encara, em deixaven els dits tacats de groc i impregnats d’aquella olor amarga, com de substància farmacèutica; el plaer consistia en això, sentir-se als dits i a la boca tota l’amargor farmacèutica de la naturalesa.

Ja tardejava. Un oriol cantava, amagat dins l’espessa fronda de la noguera; de vegades l’entreveia, com un llampec tot groc. Amb el cap fora de l’aigua, un gripau assajava cautament l’única nota de la seva flauta; la marinada movia el plomall de les canyes i Venus, a l’horitzó, semblava aquella llàgrima de vidre que duen encastada a la galta les Doloroses d’època barroca. Però s’enganyaria qui vingués a Castel de Olivo en busca del Paradís Perdut del barroc. Aquests paisatges del Baix Aragó són dolorosos, però no ben bé barrocs; no havent-hi estat mai abans d’ara, em vénen molt de nou. Contra el que se sol creure, ¡són tan diferents dels de Castella, on jo he passat la major part d’aquests onze mesos! Els primers dies m’hi perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l’instant fugaç cara a cara.

Un cop descobert el seu secret, no els canviaries per cap altre del món.

En Soleràs té coses ben estranyes. No m’ha agafat pas de sorpresa la història de la cova i de Los cuemos de Roldán. Fins m’ha decebut; n’esperava alguna de més sonada.

Quan fèiem l’últim curs de batxillerat, ja semblava un home d’edat indefinida. Sospito que no s’avenia amb la família; aquesta coincidència va ser un dels motius que lliguéssim. Per començar, ¿qui era la seva família? Misteri. Possiblement una tia vella i ningú més; ell evitava sempre el tema. Que jo recordi, no m’ha parlat mai de cap altre parent ni parenta. Una tia vella, solterona, que té visions: se li apareix santa Filomena i li parla (per cert en castellà). Ni sé exactament on vivia; tinc la sensació que se’n donava vergonya. ¿Vergonya de què? La tia deu ser rica, ja que per celebrar l’acabament del batxillerat li va pagar a cos de rei un bon viatge: Alemanya, Rússia, Hongria i Bulgària; els països se’ls va triar ell —¡res d’Anglaterra, França ni Itàlia! Volia països d’aquests que no hi va mai ningú; amb els llibres feia igual: Schopenhauer, Nietzsche, Kirkegart (no sé si s’escriu així), que, fora d’ell, no sé si hi ha hagut mai ningú que hagi tingut la paciència d’empassar-sel’s.

D’altra banda, ¿per què s’avergonyia de la seva tia si precisament ell té una flaca per la gent estrambòtica? És ell qui em va iniciar en els misteris de l’espiritisme, la teosofia, Freud, l’existencialisme, el sobrerealisme i l’anarquisme; alguna d’aquestes coses podia semblar nova aleshores —quan vam acabar el batxillerat, l’any 1928, en fa prop de deu. Del marxisme, sempre em deia que no valia la pena; que no era més que una lata i pura vulgaritat: «Poca imaginació —precisava—; no et fiïs mai de ningú que no tingui imaginació: sempre et clavarà la lata.» En canvi, li interessaven molt les perversions sexuals; coneixia espècimens atacats de diverses manies i cada vegada que descobria una mania nova sentia aquella eufòria del col·leccionista que ha trobat un exemplar desconegut.

Com que la tia visionària, d’altra banda, no li escatimava els diners, podia fumar i beure fort, una altra cosa que l’aureolava de prestigi als nostres ulls quan teníem setze anys. Fins ens volia fer creure que freqüentava cases non sanctae i que es clavava injeccions de morfina, per donar-se importància; però es veia massa que era falòrnia.

És ell qui em va fer conèixer la família de la Trini: pare i mare mestres, un germà que estudiava per químic, tots anarquistes. Vivien en un pis del carrer de l’Hospital, fosc i tronat. El salonet de rebre estava empaperat d’un color com de sang de bou molt depriment; hi havia quatre balancins de Viena i una tauleta negra amb marbre blanc, i quan hi coincidien més de quatre persones calia seure en un divan, que feia al mateix temps de llit de la Trini ja que el pis era molt esquifit. El que més em cridava l’atenció eren les estampes que hi tenien, emmarcades i penjades; sobretot una al·legoria de la república federal, amb una foto de Pi i Margall cofat de gorra frígia entre dues mamelludes matrones: Helvetia, deia l’una, America l’altra. Eren del temps de l’avi de la Trini, un federal de tota la vida; jo no havia estat encara mai en llocs així i aquestes coses, com que em venien de nou, em divertien. No crec que fos altre el motiu que el divertissin també a ell.

Dimarts, 22 de juny

Parlant d’estampes, m’obsessiona la que té al menjador la mestressa de la casa on m’allotjo. És un gravat a l’acer, em sembla que de començos del segle passat, i representa una Dolorosa —precisament una Dolorosa d’època barroca amb una llagrimassa a cada galta i set punyals clavats al cor.

—Es mira molt aquesta estampa —m’ha dit la mestressa tot servint-me el dinar. Per bé que ja entrada a la quarantena és rossa, grassa i fresca; havia servit molts anys a Barcelona i parla el català millor que molts dels nostres—. ¿Que no havia vist mai marededéus amb aquests set punyals? És la Verge d’Olivel, molt venerada a la comarca. Se li té molta fe com a patrona en els mals del matrimoni, en els disgustos de família...

Ha sospirat tot mirant-se-la de reüll.

—Totes les dones del país portem clavats aquests punyals. La nostra no és vida. ¡Pobra Verge d’Olivel! Ni a ella l’han deixat tranquil·la, ¡qui sap on para! I jo també voldria ser ben lluny.

—¿No li agrada el país?

—Què vol que li digui, no hi ha com Barcelona. Enyoro els meus temps de criada, aquelles colles de jovent dels diumenges a la tarda, aquelles cançons tan animades... ¿no es recorda de la font del Gat i de la Marieta de l’ull viu?

Ella ha començat, jo l’he corejada —i tots dos ens hem engrescat amb allò de però ella, quan hem deixat de cantar aquesta cançó poca-solta, tenia entelats els ulls.

Baixant de la font del Gat una noia, una noia...

—Però aquí vostè és mestressa —he fet jo.

—De quatre rebolcadissos de terra. A mi, que em donin Barcelona; aquí tot és brutícia i tristesa. Ja ho anirà veient. I no sóc jo sola, no; a totes les que hem servit a Barcelona ens passa el mateix. Som quatre. ¿Vol creure que entre nosaltres parlem català? Així ens fa l’efecte que vivim de nou aquell temps, que tornem a ser joves.

—Trobo que exageren.

—Bah, quan haurà vist que en aquests pobles les dones mengen dretes perquè seure a taula és cosa d’homes, i no poden beure vi davant d’un home ni que sigui el marit...

—¿Ho diu de debò?

—I tant. Pregunti-ho als seus companys, que ja hi porten mesos. ¡Les planxes que feien al principi esperant que les dones seguessin per començar a dinar! Invitar una dona a seure és prendre-la per una...

—Fa bé d’avisar-m’ho. Cada terra fa sa guerra.

—Sí, però el pitjor és la brutícia. Una dona que es banya queda jutjada, perquè en aquestes comarques només ho fan les perdudes. Una n’hi va haver, ja fa anys; una de la meva edat o poc més gran, que també havia servit a Barcelona. Havia pujat per la festa major a passar uns dies amb els seus pares. Era l’agost, feia calor, arribava plena de la carbonissa del tren. Va pensar que el cossi de la bugada li aniria de primera, a la cuina mateix. ¡Què havia fet! Entra la seva mare, la sorprèn arrupida dins el cossi, pren un garrot i patim-patam fa el cossi a miques. El pare dormia, que era la migdiada, que li diuen el Cagorcio, fixi’s quin renom. Sent el soroll, s’alça de la pallissa i ¿diria quina en fa? Maleeix la filla i me la treu de casa.

—Diastre, com el devien bescantar els del poble.

—¿Els del poble? ¿Vol saber els comentaris? «Ridiez, el Cagorcio sí es hombre de bien, de pelo en pecho...»

—¿I què s’ha fet d’aquest pare de família exemplar?

—Voluntari... a l’altra banda.

—¿I la noia?

—Seria llarg d’explicar i ¿què en trauríem? De moment se’n va entornar a Barcelona, a la casa on servia; després... la gent ha murmurat molt, però a Castel de Olivo no l’hem vista mai més. Viu en un altre poble: precisament a Olivel de la Virgen —i em signava l’estampa de la Dolorosa. He tingut la sensació que callava algun detall important relatiu a la filla del Cagorcio, però en definitiva ¿què m’importa aquesta història tan bèstia?

Aquesta dona deu tenir la seva part de raó. He vist un espectacle sorprenent: les noies del país segant un camp de civada. Sota un sol brutal, espitregades, suades. He pensat si seria degut a la guerra, a la falta d’homes, però no: no hi ha hagut encara cap lleva, no hi ha altres xicots del poble al front sinó els voluntaris —molt pocs i en zona enemiga, com el Cagorcio. Cal saber que aquí, a nosaltres, no ens diuen pas els republicans, sinó els catalans, «los catalanes»; de manera que les simpaties o antipaties no van pas segons allò que es pensen a Barcelona (suposant que a Barcelona pensin alguna cosa coherent), sinó segons les simpaties o antipaties que els inspira Catalunya. Als acabats d’arribar ens sorprèn, però és així. Doncs bé, les dones seguen perquè sempre han segat les dones; m’ha dit a més la mestressa que també són elles que baten a les eres, que veremen, que pleguen fems. I aquestes mosses podrien fer goig, si les solellades i les feines feixugues no les marcissin abans d’hora; i la brutícia... A vint anys ja semblen velles. N’hi ha moltes de rosses i d’ulls clars; es veu que per aquí abunda aquesta raça que en diuen nòrdica.

En Soleràs també s’ha perdut de vista, com la filla del Cagorcio. ¡Pensar que em vaig fer destinar en aquesta brigada per veure’l, per estar prop d’un amic! Arribo a sospitar que m’evita; si no, ¿com s’explica que no el pugui trobar mai?