Kitabı oku: «El País Valencià sota les bombes (1936-1939)»
EL PAÍS VALENCIÀ SOTA LES BOMBES
(1936-1939)
Rafael Aracil / Joan Villarroya
EL PAÍS VALENCIÀ SOTA LES BOMBES (1936-1939)
A Mila, per tot / R.A.
A Vicenç Villarroya Querol / J.V.
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.
© Els autors
© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es
publicacions@uv.es Edició: Vicent Olmos
Disseny: Antoni Domènech
Mapes: Víctor Hurtado
Il·lustració de la coberta: València, 5 d’agost de 1938.
Archivio Aeronautica Militare (Roma)
ISBN: 978-84-370-8761-0
Índex
Introducció
1. L’aviació i la intervenció estrangera el 1936
2. Els primers bombardeigs aeris i navals
3. L’expedició a Mallorca i els primers bombardeigs del litoral mediterrani
4. Bombardeigs dels vaixells de control naval
5. Els bombardeigs durant 1937
6. Asfíxia de les comunicacions marítimes i terrestres
7. Espionatge, guerra aèria i objectius econòmics
8. La defensa passiva
9. La defensa aèria contra aeronaus en la zona republicana
10. El litoral mediterrani sota les bombes durant 1938
11. De l’arribada al mar a l’ocupació de Castelló
12. Maig sagnant a Alacant
13. Els bombardeigs durant l’ofensiva de Llevant
14. Els bombardeigs durant la batalla de l’Ebre
15. Els últims bombardeigs
16. Els efectes i l’abast dels bombardeigs. Danys i víctimes
17. Conclusions
18. Bibliografia i altres fonts
ANNEXES
I. Identitat de les víctimes. País Valencià, 1937-1939
II. País Valencià. Bombardeigs, 1936-1939 (ciutats, dates, víctimes)
III. País Valencià. Bombardeigs, 1937-1939. Bombes llançades segons Diario Storico
IV. L’ofensiva de Llevant (13 al 25 juliol 1938) i dades resum de la campanya
V. “Cuerpo de Ejército de Galicia” [1938] i “Desplegament de les forces republicanes. 15-08-1938”
VI. 22 mapes diversos
Introducció
He dado la orden de bombardear Valencia esta no-che con los aviones de Palma. Hay que aprovechar el momento para aterrorizar al enemigo.
GALEANO CIANO, Diarios, 1937-1943 (26/08/1937)
Des que el 17 de desembre de l’any 1903 l’home va assolir per primer cop el vell somni de volar, que els avions no deixaren de millo-rar. L’objectiu era volar cada cop més segur, més ràpid i més alt. Però ben aviat hi van haver estrategs i teoritzadors militars que s’adonaren de les possibilitats que els avions oferien per ser utilitzats com una arma, nova i devastadora, en les guerres del futur. També hi va haver algun escriptor, com H.G. Wells en la novel·la La guerra en el aire de 1908, que visionava la capacitat destructiva que la nova arma tindria per la humanitat.
Precisament onze anys després del pri-mer vol amb avió, va esclatar la Primera Guerra Mundial. Tots els països enfrontats dedicaren tots els recursos necessaris perquè els avions que volaven el 1914, pocs i mal armats, es convertissin ràpidament en un arma eficaç, que fins i tot va permetre, per primer cop en la història, colpejar la rere-guarda de l’enemic. Els sincronitzadors van augmentar l’eficàcia de les metralladores i els primers portabombes milloraren la capacitat de bombardeig dels avions. La Primera Guer-ra Mundial també marcà l’especialització dels avions. Els més petits i àgils –els caces– eren els responsables de aconseguir i mante-nir el domini aeri; uns altres més grans i més lents –els bombarders– eren els encarregats de transportar càrregues mortíferes de bom-bes i llançar-les sobre els objectius militars o les ciutats a la rereguarda. Un dels primers avions dissenyats i construïts per bombardejar fou el Ghota G-V, un bombarder alemany ca-paç de volar durant sis hores i de transportar 450 quilos de bombes, que realitzà alguns atacs a ciutats angleses, com el del 25 de maig de 1917, quan 21 bombarders llançaren la seva càrrega mortífera sobre Folkestone (92 persones mortes i 260 ferides). Durant la Pri-mera Guerra Mundial es construïren més de 150.000 avions, i el personal dedicat a l’avia-ció augmentà espectacularment. Per exem-ple, la Gran Bretanya tenia 2.000 persones en l’aviació el 1914, i 300.000 el 1918, quan les Reials Forces Aèries (RAF) s’independitzaren de la resta de l’exèrcit.
Un cop acabada la Primera Guerra Mundi-al, es van frenar durant uns anys les inversi-ons dels països en les aviacions militars. Però els anys vint foren els anys dels rècords i d’aventura, on una sèrie de pilots, barreja d’herois i aventurers, com ara Ramon Franco, realitzaren vols que es feien per primera vega-da. Franco, germà petit del futur dictador i futur cap de les forces aèries de les Illes Bale-ars, realitzà amb un hidroavió la travessia Es-panya-Argentina, fet que el convertí en un heroi. Ara bé, aquests vols demanaven nous avions i alhora aportaven uns coneixements que eren aprofitats per les empreses, petites o grans, que es dedicaven a la construcció d’avions. També aquesta dècada es publica-ren algunes de les obres teòriques més impor-tants sobre l’ús militar de l’aviació. Recordem per exemple el llibre de Giulio Douhet, El do-mini de l’aire (1921) en el qual preconitzava que la funció principal de l’aviació era dirigir la seva potència destructora al cor de l’ene-mic, per tal de trencar la seva voluntat de lluita. Entre les dues guerres mundials l’avi-ació no va deixar d’utilitzar-se en els conflic-tes colonials, com el de Gran Bretanya al nord de l’Irak, Espanya al Rif i Italia uns anys després a Abissínia. En aquests tres casos es llançaren bombes químiques. Com que eren guerres colonials i les víctimes no eren euro-pees, ben poques veus s’aixecaren en contra de l’ús d’armes químiques, fins i tot en el cas de l’aviació espanyola no es va conèixer amb detall fins fa pocs anys.
La dècada dels anys trenta representà un nou impuls per a l’aviació. Aquesta era ja en la majoria dels països una branca separada de la resta de les forces armades. Estats com l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica iniciaren una cursa per millorar i augmentar el nom-bre dels seus avions de cara a una futura guerra. La Itàlia feixista s’hi incorporà i uns anys més tard, encara que a diferent ritme, fou seguida per Gran Bretanya, França i Es-tats Units. Fou aleshores quan esclatà la Guerra Civil espanyola i part d’aquesta cursa es desenvolupà paral·lela a la contesa bèl·lica a Espanya. Dels estats que enviaren avions i pilots a Espanya –Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica–, no hi ha cap dubte que fou Ale-manya la que més aprofità les experiències de la Guerra Civil espanyola per millorar els seus avions i, el que era més important, les tàctiques de combat amb les innovacions tèc-niques que els nous avions oferien. Els ale-manys aplicaren l’experiència a la lluita entre caces, amb tàctiques de combat que es mos-traren superiors fins ben entrats els anys 40, provaren els bombardeigs en picat, els bom-bardeigs de terror, i aprofitaren al màxim aquestes experiències per aplicar-les posteri-orment durant la Segona Guerra Mundial.
Algunes d’aquestes experiències foren molt valuoses, d’altres no ho foren tant, ja que quan s’aplicaren a enemics preparats, com Gran Bretanya, demostraren que el seu èxit als cels d’Espanya es devia al domini de l’aire, ja que sense aquest és impossible que avions de bombarder en picat com el Ju-87 Stuka, poguessin bombardejar impunement com ho havien fet sobre objectius de la zona republicana. Encara que es pugui posar en dubte, els pilots alemanys menysprearen avenços tecnològics disponibles en aquells moments, com per exemple en el camp de les comunicacions entre els avions, enlluer-nats com estaven encara pels seus fàcils tri-omfs a Espanya i per la mentalitat heroi-guer-rer, basat en el culte al pilot individual heroic, com Von Richthofen a la Primera Guerra Mundial. En canvi la Unió Soviètica, tot i que l’any 1936 tenia avions de caça i bom-bardeig molt avançats, no aprofità aquests anys, ni per millorar les tàctiques militars ni els seus avions. Aquest fet es mostraria amb tota la seva cruesa quan, l’any 1941, els ale-manys atacaren la Unió Soviètica i destruïren els primers mesos, a terra o a l’aire, milers d’avions la majoria d’ells obsolets.
En el cas de l’aviació italiana, que tanta importància va tenir els primers mesos de la guerra pels revoltats, cal recordar que era la primera que es va modernitzar després de la Primera Guerra Mundial. La pujada del fei-xisme va afavorir el creixement i la millora de l’arma aèria italiana. Barreja de futurisme i modernitat, l’aviació es convertí en l’arma mimada dels feixisme italià de manera que, a mitjans dels anys trenta, Itàlia semblava que tenia una poderosa aviació capaç d’en-frontar-se a qualsevol formació enemiga i de practicar la doctrina de Douhet, atacant el cor de l’adversari i causant el terror, que el mateix Comte Ciano va ordenar que es ma-terialitzés sobre València l’agost de 1937.
Però l’aviació italiana era en realitat un tigre de paper i si la seva intervenció a la guerra civil espanyola fou tan brillant com destructiva, la seva intervenció a la Segona Guerra Mundial fou del tot ineficaç. I és que l’any 1939, l’aviació italiana havia per-dut la cursa de la modernització i la feble capacitat industrial italiana impossibilità que Itàlia disposés en quantitat i qualitat d’avions per fer front als anglesos i als ame-ricans. Ara bé, tres anys abans, el 1936, l’aviació legionària italiana contribuí enor-mement a la victòria franquista i els seus avions de bombardeig foren els responsa-bles dels atacs aeris que patí la rereguarda republicana. Un dels seus objectius més clars foren les ciutats de la rereguarda repu-blicana i per tant les ciutats del País Valen-cià. Encara no fa molts anys, els coneixe-ments que teníem dels bombardeigs sobre les ciutats i pobles situats lluny del front era escàs. En plena guerra va aparèixer l’obra Bombardements et agressions en Espagne (juillet 1936-juillet 1938) editada a París el 1938, que conté il·lustracions sobre alguns dels bombardeigs més violents soferts per les ciutats republicanes. Mes per mes dóna la llista de les ciutats bombardejades, tant per aire com per mar, i en algun cas especi-fica el nombre de morts i ferits. El llibre té l’obstacle que els darrers mesos de la guerra no estan inclosos. Per raons obvies el tema dels bombardeigs es inexistent en els llibres de la guerra civil publicats durant el fran-quisme a Espanya. A partir de 1975, de mica en mica el panorama aniria canviant.
Sense voler fer un repàs exhaustiu de tot el que s’ha publicat sobre aquest aspecte de la guerra civil, una de les primeres obres –si no la primera– que donà noticies de cente-nars de bombardeigs realitzats per l’aviació legionària sobre les ciutats, principalment costaneres i remarcant el caràcter exclusi-vament de bombardeigs sobre objectius militars, fou el llibre d’Alcofar Nassaes, La aviación legionaria en la guerra española, (Barcelona, 1975). Un any desprès, en el lli-bre de Pablo de Azcárate Mi embajada en Londres durante la guerra civil española (Barcelona, 1976) apareixien els bombar-deigs sobre algunes ciutats de la rereguarda republicana i els informes realitzats per una comissió internacional sobre els mateixos.
No cal dir que el bombardeig de Gernika es el que més llibres i versions enfrontades ha produït al llarg dels darrers 30 anys. Ci-tem només els llibres de Klaus Maier Guerni-ca 26-4-1937 i La intervención alemana en España y el caso de Guernica (Madrid, 1976); Herbert Southworth La destrucción de Guernica (Barcelona, 1977); J. Salas La rrazábal Guernica (Madrid, 1987) i César Vidal La destrucción de Guernica. Un balan-ce sesenta años después (Madrid, 1997).
Sobre els bombardeigs navals cal esmen-tar les obres d’Alcofar Nassaes La marina italiana en la guerra de España (Barcelona, 1976), de Franco Bargoni La participación naval italiana en la Guerra Civil Española (1936-1939) (Madrid, 1991) i, per últim, els volums de Moreno de Alborán y de Reyna, F. i Moreno de Alborán y de Reyna, S. La gue rra silenciosa y silenciada. Historia de la campaña naval durante la guerra de 1936-1939 (Madrid, 1998).
Si ens centrem en els llibres que tracten sobre els bombardeigs al País Valencià, una de les primeres obres on apareixen informa-cions sobre els efectes dels mateixos, així com sobre la construcció de refugis, fou el llibre de Vicente Ramos La guerra civil 1936-1939 en la provincia de Alicante (Ali-cante, 1972-1974). Però no seria fins a mit-jans de la dècada dels 80, quan comencen a veure la llum articles i llibres dedicats exclu-sivament als bombardeigs. Entre les obres pioneres cal destacar els articles d’Eladi Mainar sobre els ports de Gandia i València, els anys 1985, 1986 i 1987. Posteriorment, aquest autor publica altres treballs sobre el mateix tema com, per exemple, “Bajo las bombas”, dintre de l’obra col·lectiva La guerra civil en la Comunidad Valenciana (València, 2006-2007).
En els darrers anys, han augmentat es-pectacularment les publicacions sobre els bombardeigs al País Valencià, especialment les monografies: Angel Beneito Alcoi, objeti-vo de guerra (Alcoi, 2007); Grup per la Re-cerca de la Memòria Històrica de Castelló Castelló sota les bombes (Benicarló, 2007); els treballs de M.S. Puchol sobre Vila Joiosa, Manuel i Xàbia (2002, 2004, 2005); Palomar Abascal (2002), Carbonell Rubio (2002), Carbonell i Baños (2004), Girona Rubio (2002 i 2008) sobre Sagunt; Nel·lo Navaro (2009) sobre La Vall d’Uixó; els in-formes publicats amb motiu del 70e aniver-sari del final de la guerra als diaris (2009) Información i Levante, etc., tots aquells tre-balls i d’altres, han millorat molt notable-ment els coneixements que teniem dels bombardeigs. També algun altre bombar-deig, com el de Xàtiva, compta amb treballs publicats per Germà Ramírez (1991 i 1999) i Eladi Mainar (1997), reeditats junts en una monografia recent que reuneix altres textos i l’actualització de les víctimes feta per G. Ramírez (2009).
Sobre els bombardeigs de la ciutat d’Ala-cant, deixant a banda el ja citat Vicente Ramos, cal citar Cerdán Tato (1986) i, re-centment, l’aproximació narrativa i ben do-cumentada de Pérez Oca (2006) sobre el bombardeig del mercat, així com la relació i estudi fet per Luis Capdepón (2006) sobre els bombardeigs aeris i navals de la ciutat d’Alacant i de la província. Tanmateix, però, sembla que la ciutat d’Alacant encara espera una completa monografia que li faci justícia i aclareixi dubtes pendents.
Algunes ciutats o zones com, entre d’al-tres, Benassal, Sagunt o l’Alt Palància, han tractat aquest tema en la web. En aquest sentit, s’ha de remarcar que en els últims temps la constitució de grups sobre la recu-peració de la memòria històrica en moltes ciutats del País Valencià ha contribuït, sens dubte, al coneixement i divulgació dels bombardeigs i els seus tràgics efectes sobre els ciutadans, tant en publicacions com a través de les distintes webs creades.
Fet aquest ràpid repàs, que no vol en ab-solut ser exhaustiu, sobre les publicacions centrades en el tema principal que tractem en les pàgines d’aquest llibre, els autors vo-lem recordar que la finalitat del mateix es oferir una obra de síntesi del que foren els bombardeigs sobre el País Valencià i posar, fins allà on els ha estat possible, el màxim de noms i cognoms a les víctimes hagudes en cadascun dels pobles i ciutats bombarde-jades del País Valencià, tasca que molts his-toriadors que han treballat localment ja ha-vien fet en diverses poblacions de manera individual i que, òbviament, nosaltres hem utilitzat citant-los en el lloc convenient. Però faltaven, a més d’altres, les víctimes de València capital i mancava, també, que figu-ressin totes les víctimes conegudes, o iden-tificades ara, juntes en un mateix docu-ment. Esperem que l’intent sigui reeixit.
Com en tota investigació, els autors son deutors de l’atenció, ajut i informacions, tant del personal encarregat dels arxius i or-ganismes consultats, com dels historiadors i erudits amb els que hem connectat. El nos-tre agraïment, en primer lloc, als amics i amigues del Centre d’Estudis Històrics In-ternacionals i de la Biblioteca del Pavelló de la República, per moltes i diferents raons. També, al personal dels arxius visitats, tan estatals com locals o estrangers, i al personal de l’Administració de Justícia encarregat dels Registres Civils, que tan cordialment ens ha facilitat la recerca en els registres on hem estat. Així com a les responsables de la Biblioteca de la Universitat de València, tan amables i ràpides en la seva feina.
A Paola Lo Cascio, receptiva i minuciosa en el treball, pel seu ajut; als companys Vi-cent Ramon Querol, Víctor Hurtado, David Gesalí, Emili Gispert...; Benjamin Lajo Cosi-do, burgalés afincat al País Valencià, que ens ha facilitat imatges i dades desinteressada-ment; a Nel·lo Navarro, de La Vall d’Uixó, per motius similars. I, òbviament, a l’amic Antoni Segura, per moltes coses desprès de tant de temps.
Per finalitzar els autors volem expressar que darrera aquest llibre hi han motius per-sonals. En el cas de Joan Villarroya, fill de Badalona, es un homenatge a la memòria del seu pare, Vicenç Villarroya Querol, fill de Sant Rafael del Riu i que de petit va veu-re molts alemanys pels carrers del seu po-ble, pilots o no de la legió Còndor que utilit-zaven el camp d’aviació de la Sènia. Una vegada estant amb el seu cosí germà Ra-mon, uns alemanys els hi preguntaren on podien comprar oli. Ells els hi indicaren on, i agraïts els hi donaren unes monedes. Ells dos, tots contents, aixecaren el puny i crida-ren !Salut! Aleshores els alemanys els hi di-gueren, ara ¡Salut! no, ara ¡Arriba España! Tot aixecant el braç dret. I ells dos, obedi-ents, els imitaren.
En el cas de Rafael Aracil aquest treball suposa un record dels seus orígens valenci-ans d’Alcoi. En tot cas, aquest llibre, a més de ser un retorn amb major o menor grau a les arrels dels autors és, sobre tot, un home-natge a la II República.
Assenyalem, finalment, que aquest treball s’inclou en un Projecte de Recerca, subvenci-onat pel Plan Nacional d’I+D+i del Ministeri de Ciència i Innovació, Projecte d’Investigació Fonamental (Referència HAR2009-10979. Subprograma HIST). Igualment, els autors for-men part del Grup de Recerca Consolidat per l’Anàlisi del Món Actual (GRANMA), de la Generalitat de Catalunya (Referència SGR99). Tant el Projecte de Recerca com el Grup de Recerca, pertanyen al Centre d’Estudis Histò-rics Internacionals-Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.
Barcelona, 6 d’octubre de 2009.
1. L’aviació i la intervenció estrangera el 1936
En un tema com aquest, és obligatòria la referència al paper de les aviacions que van intervenir durant la Guerra Civil espanyola. Precisament una de les armes que més va evolucionar a finals dels anys trenta va ser l’aviació. Si comparem la qualitat i la quan-titat dels avions existents a Espanya al juliol de 1936 amb la disponibilitat d’aparells al final de la guerra, el pas va ser de gegant. Aquest augment no hagués estat possible sense l’enviament de centenars d’avions per part, principalment, d’Alemanya, Itàlia i l’URSS, que van utilitzar el cel d’Espanya com a camp de proves i d’entrenament de les seues forces aèries.
Al final de juliol de 1936, concretament el dia 30, van arribar procedents d’Itàlia els primers avions de bombardeig italians S-81 per reforçar l’aviació franquista, els quals eren dels més eficients i veloços entre tots els bombarders pesats de les aviacions europees, encara que estaven a punt de ser superats per altres molt més moderns. Aquest primer en-viament seria la base de la participació de l’Aviació Legionària italiana (Aviazione Legio-naria) en la Guerra Civil espanyola. D’un to-tal de 764 avions enviats en el transcurs de tota la guerra per part dels italians, uns 200 van ser de bombardeig: vuitanta-quatre S-81, cent S’i-79 tretze BR-20. A aquests bombar-ders cal afegir deu hidroavions CZ-501, qua-tre CZ-506 i quatre M-41.1
Les peticions d’ajuda de Franco a l’Ale-manya hitleriana van tenir una resposta posi-tiva i des de l’última setmana de juliol, aque-lla va començar a arribar. Com en el cas d’Itàlia, eixes primeres ajudes es van centrar en l’aviació. Ràpidament van començar a arribar els primers Ju-52 als aeròdroms naci-onals. En total es van rebre vints avions d’aquest model, la meitat dels quals van ser desembarcats del vaixell Usaramo a Cadis el 6 d’agost. Aquests aparells de transport, ha-bilitats per a bombardeig, van constituir du-rant els primers mesos de la guerra el nucli central de l’aviació de bombardeig franquis-ta. Al llarg de la contesa es van rebre diver-ses desenes d’aquests aparells, i al final d’aquesta, havien fet cinc mil quatre-cents serveis de guerra i havien llançat sis mil cinc-centes tones de bombes.
Un salt qualitatiu important es produirà al principi de novembre de 1936 amb la cre-ació per part d’Alemanya de la legió Còn-dor.2 Encara que en aquesta gran unitat amb comandament, personal i material propis, van figurar petits contingents de l’Exèrcit de Terra i de la Marina de Guerra, la major part del personal procedia de l’aviació.
Tot i que hi ha discrepàncies sobre el nombre d’avions enviats per l’Alemanya hit-leriana, recentment la publicació de nova documentació permet acostar-nos bastant a la realitat. Segons la llista de l’Oberkoman-do der Wehrmacht. Sonderstab W, publica-da per Lucas Molina i José M. Manrique, el nombre d’avions de bombardeig o amb ca-pacitat de bombardeig era el següent: tren-ta-quatre Do-17, vint-i-vuit He-70, noranta-set He-111, seixanta-set Ju-52, cinc Ju-86, dotze Ju-87, vint-i-set He-59 i set He-60. L’He-70, conegut com Rayo, era un avió de reconeixement i bombardeig lleuger que va ser utilitzat, entre innumerables missions, per als bombardeigs de les centrals hidroe-lèctriques dels Pirineus al febrer de 1937. Al març del mateix any tots els avions dispo-nibles d’aquest model van passar a l’aviació nacional.3 Quant als hidroavions, com l’He-59, amb una càrrega de bombes de 1.000 kg, van tenir gran importància en atacs noc-turns als ports del Mediterrani, així com en missions d’intercepció de les comunicaci-ons terrestres i marítimes al llarg de tota la costa mediterrània, sobretot de les comuni-cacions ferroviàries.
En el costat republicà, durant els mesos d’agost, setembre i octubre de 1936, s’utilit zaren diversos tipus d’avions de bombardeig francesos que no van complir les expectati-ves que els mateixos francesos hi havien po-sat. La capacitat de bombardeig de les forces aèries de la República va canviar pel mes d’octubre, quan van arribar a Espanya els primers trenta-un avions de bombardeig Tu-polev SB-2, coneguts amb el nom de Katius-ka. En total van arribar a Espanya un cente-nar de katiuskes, concretament noranta-tres, dels quals només uns vint van sobreviure al finalitzar la guerra. Alguns autors encara n’eleven la xifra a cent setze i fins a cent vint-i-vuit.4
Atesa la importància que va tenir per a les operacions de bombardeig l’Aviació Legionà-ria amb base a l’illa de Mallorca, ens detin-drem a precisar quina en va ser la composició al llarg de la guerra. La seua aparició a l’illa es va produir els primers dies de la contesa, en concret el 19 d’agost de 1936, i des d’aquell moment el seu potencial no va parar d’aug mentar. Els primers avions de bombardeig que hi van arribar foren els Savoia S’i-81, al principi de 1937, i es creava el XXV grup de bombardeig pesat, anomenat Pipistrelli delle Baleari.
Plaça d’Emili Castelar, València, 1937 (BN)
A partir del mes de febrer de 1937, van aparèixer els moderns Savoia S-79 i a partir del mes de juny van formar un grup de bombardeig ràpid, els Falchi delle Baleri,5 que fou progressivament reforçat. El primer bombardeig d’aquests nous aparells al País Valencià fou el del 7 de març de 1937, so-bre la ciutat de València.6
Però quan l’Aviació Legionària va aug-mentar enormement els seus efectius va ser durant l’any 1938. Exactament a principis d’any, formaven les esquadrilles amb base a Mallorca els aparells següents: vint-i-set Sa-voia S-79, pertanyents al 8è Stormo, i onze Savoia S-81, pertanyents al XXV Gruppo.7
Així, la suma d’avions destinats al bombar-deig del litoral en mans dels republicans era de trenta-vuit, encara que cal tenir en compte que no sempre estaven operatius en la seua totalitat.
Amb totes aquestes dades, és evident que tant en quantitat com en qualitat, el conjunt de l’aviació franquista va tenir en avions de bombardeig una superioritat in-discutible respecte a l’aviació republicana. A la qual cosa hem d’afegir que el comanda-ment franquista va tenir una idea clara de com utilitzar aquesta superioritat per a neu-tralitzar els ports i les comunicacions de la zona republicana i al mateix temps realitzar bombardeigs amb clara intenció intimidado-ra sobre les ciutats de la mateixa zona. Ma-drid, Durango, Gernika, Barcelona, Lleida, Granollers, València i Alacant constitueixen, entre moltes altres, un clar exemple d’aquesta utilització dels bombardeigs per part del comandament franquista. La majo-ria dels atacs aeris que van afectar nuclis urbans i que, per consegüent, van causar un nombre més gran de víctimes civils, van ser realitzats per l’aviació italiana.
1. Ferdinando Pedriali: “Guerra di Spagna e avia zione italiana”, a Aeronautica militare italiana, Roma, Ufficio Storico, 1992, 2a ed., p. 390.
2. Karl Ries, Hans Ring: The Legion Condor. A His-tory of the Luftwaffe in the Spanish Civil War. 1936-1939, Pennsylvania (USA), 1992; Raúl Arias: Legión Cóndor, Madrid, 2000; Lucas Molina i José M. Man rique: Legión Cóndor. La historia olvidada, Valladolid, Quirón, 2000; Patrick Laureau, José Fernández: La Legión Cóndor, Boulogne-sur-Mer, 1999.
3. L. Molina i J.M. Manrique: Legión Cóndor..., op. cit.
4. Rafael de Madariaga Fernández: “La aviación de bombardeo republicana”, a La aviación en la gue rra española, Monografías del Ceseden, 39, Madrid, 2000, p. 67.
5. Alcofar Nassaes: La aviación legionaria en la guerra española, Barcelona, 1975, pp. 223-224.
6. Vegeu Rafael Montaner (coord.): “Documentos: 70 aniversario del fin de los bombardeos”, Levante (València, 28/03/09), p. 2.
7. F. Pedriali: “Guerra di Spagna...”, op. cit.
