Kitabı oku: «La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985», sayfa 2
Institucionalment, durant el Sexenni, la Junta Revolucionària de València amb el suport de professors krausistes es va llançar a un ambiciós programa d’ampliació d’estudis. A l’Institut s’establiren càtedres d’estudis aplicats (Química, Topografia, Dibuix i Mecànica Industrial); es va crear l’Escola d’Artesans, per a obrers; i es va obrir una Escola d’Enginyers Agrònoms tutelada per la Sociedad Económica de Amigos del País. A la Universitat s’incorporà la Facultat de Farmàcia, les escoles de Notariat i d’Arquitectura; a la Facultat de Medicina es van reprendre els estudis de llicenciatura i es completaren fins al doctorat; en Ciències es va afegir la secció d’Exactes, i es va restablir Filosofia i Lletres fins al grau de doctorat. El motor de totes aquestes reformes fou Eduardo Pérez Pujol, membre de la Junta Revolucionària i també, en aquell moment, rector de la Universitat de València. Però, per a portar-les a terme calien recursos econòmics inexistents i, a partir de 1872, la major part de les escoles va tancar (Baldó i Mir, 2000: 24-25). En tot cas, el Sexenni va significar un canvi rotund. La Universitat va créixer, aparegué l’estudiant lliure, els demòcrates decretaren l’abolició dels rígids controls doctrinaris, s’instaurà la llibertat de càtedra, s’anul·là, com hem dit, la llista tancada de manuals... Però el més rellevant, pel que fa al nostre estudi, fou l’aparició d’associacions de caràcter cultural (Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 96).
2.2 EL CENTRO CIENTÍFICO-LITERARIO
Aquest període revolucionari va generar un flux constant d’iniciatives que intentaven la creació de societats de caràcter polític i cultural. Germán Perales assenyala dos projectes: per una banda, un ateneu impulsat des de l’Institut de Secundària Provincial, dirigit per Vicente Boix, exclusivament dedicat a l’estudi. Per una altra, un centre literari, científic i cultural que van promoure un grup d’escolars amb la intenció de generar debats al seu si. Així, dos mesos després de la revolució es va constituir formalment aquest últim Centro Científico-Literario, que fins i tot va generar una revista non nata: El Pensamiento Juvenil (Perales, 2009: 17).
El centre havia de ser «de reunión, científico-literario, donde se egercitaran [sic] los socios de esta clase de trabajos y donde contarían, al propio tiempo, con un gabinete de lectura, especialmente de periódicos». En altres paraules, una iniciativa de caire cultural i científic per tal que els estudiants complementaren la seua formació acadèmica. La nit del 14 de novembre de 1868, alumnes de les distintes facultats van intentar constituir-lo, no només amb l’objectiu d’ampliar els seus coneixements, sinó també de debatre, segons La Gacetilla, «algunas cuestiones en armonía con la calificación de dicha sociedad» (Sánchez Santiró, 1998: 226). Tanmateix, el nombre d’assistents fou insuficient i van haver d’esperar una convocatòria més massiva. En tot cas, veiem com aquest centre era bastant similar a les associacions del període anterior, amb el matís que, en aquest cas, l’objectiu era abastar una major quantitat d’estudiants. Aquesta diferència es pot traduir en termes polítics: enfront de l’elitisme anterior, s’imposà una percepció més democràtica, de participació general.
El 19 de novembre, els estudiants de les distintes facultats van tornar a reunir-se per redactar els estatuts de la societat, amb una comissió de les facultats de Dret (Sales Ronda i José Manteca), Medicina (Romagosa i Cano Sechent), Filosofia (Piñeiro Marín), Farmàcia (Esed Martínez) i Ciències (Monserrat Fernández). Finalment, deu dies més tard, es va celebrar un míting a la llotja, organitzat pels estudiants universitaris, per a presentar a la resta de l’alumnat els objectius del centre, que sintetitzem en les següents paraules: «unión escolar, la ilustración de los socios, y la propagación de esta misma ilustración» (Sánchez Santiró, 1998: 226-227). És a dir, agrupació de tots els estudiants, desenvolupament cultural d’aquests i propagació d’allò après; un precedent del que serà, uns anys més tard, l’extensió universitària.
Però el Centro Científico-Literario fou una anomalia en l’associacionisme universitari fins el final de la primera dècada del segle XX. Constituït definitivament el 2 de desembre de 1868, la primera tasca de relleu en què es va embarcar fou la participació en un Congrés Internacional Estudiantil que se celebrava a Gant cap a finals del mateix mes. Aquest fet, segons Sánchez Santiró, cal relacionar-lo amb l’esperit internacionalista que abastava grans sectors de les societats europees entre 1860 i 1870: internacionalisme polític de caire pacifista (amb la Lliga de la Pau i la Llibertat de Stuart Mill, Victor Hugo, Bakunin, Garibaldi); internacionalisme obrerista, amb l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), i també, en aquest cas, internacionalisme escolar, impulsat des de la Federació de les Escoles, que amb el següent text convidava a la Universitat de València a participar en la tercera de les seues sessions: «¡Hermanos! ¡En nombre de esta asociación internacional, en nombre de la Federación de las Escuelas, os invitamos hoy a la tercera de nuestras sesiones universitarias!» (Sánchez Santiró, 1998: 227-228).
Passades les eufòries de la Revolució Gloriosa, i sobretot vençuda la revolta republicana a València (en la qual els estudiants havien pres part activa) les societats escolars afluixaren. La vida de la ciutat va començar a «normalitzar-se» a poc a poc. El 15 d’octubre de 1869 començà el curs, que es caracteritzà per un cert retraïment i una reorientació en les accions estudiantils: entre 1870 i 1873 es constata l’absència d’una organització semblant a la del Centro Científico-Literario. L’associacionisme estudiantil juvenil perdé l’autonomia que el caracteritzava, i va evolucionar cap a les formes ateneístiques, que després analitzarem (Perales, 2009: 17; Sánchez Santiró, 1988: 235). Cal destacar, tot i això, que l’experiència del sexenni va significar un canvi de rumb: els decrets de Ruiz Zorrilla de 1868 concebien una nova universitat, caracteritzada per la llibertat de càtedra, la llibertat d’ensenyament, l’impuls pedagògic i la llibertat d’assistència dels alumnes, que podien estudiar privadament o en acadèmies i examinar-se en les universitats. Es va propiciar també més contacte amb els problemes socials, com demostra l’organització d’un acte al Paranimf, el 17 de setembre de 1871, amb tres representants de l’Associació Internacional de Treballadors, que clausurà una conferència dels delegats a la ciutat, en un moment en què l’ambient estava caldejat (els successos de la Comuna de París, les vagues, la formació de la Liga de Propietarios...). Un acte en el qual participà el rector Pérez Pujol i que, per cert, li va costar el càrrec (Peset i Palao, 1999: 77; Baldó i Mir, 2000: 24-25).
2.3 L’ATENEO CIENTÍFICO-LITERARIO
En el període revolucionari, una tertúlia com La Antorcha (en la qual va participar el que seria ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Amalio Gimeno), que havia nascut durant el sexenni, es va convertir en l’Ateneo Científico, que es va obrir a tothom i va perdre el seu caràcter estudiantil. L’ateneu s’originà en un grup d’estudiants que, al domicili de Francisco Mata y Sanz, feien reunions setmanals «para el cultivo de las letras y ejercicio de la controversia» (Perales, 2009: 53). Ben aviat s’hi associaren altres estudiants, com l’esmentat Amalio Gimeno, Rafael Encinas, Vicente Dualde... que constituïren La Antorcha, presidida per l’estudiant de Dret Fernando de Alisal (qui, a més, era fill d’un magistrat de l’Audiència de València). Després de passar per diversos locals i de créixer, el 1870 va assentar-se al carrer de Gil i Polo, i en aquell moment van canviar el nom de La Antorcha pel d’Ateneo de Valencia, seguint «las corrientes que venían de Madrid». Aquest ateneu, en paraules de Lluís Guarner (1976), era «un centro de cultura que agrupó a escritores, artistas y científicos de Valencia, donde forma un movimiento cultural evidentemente eficaz en la vida de la ciudad» (citat per Sánchez Santiró, 1998: 236).
En els seus salons, els estudiants de la Universitat van poder assistir a les conferències i els discursos dels homes més destacats i d’alguna dona, no només de la ciutat, sinó de tot Espanya. A més de catedràtics, intel·lectuals i professionals valencians, era estrany que la visita d’alguna personalitat cultural a València no suposara la seua presència en el local de l’Ateneo i, al seu torn, els universitaris no només eren oients, sinó també discutidors, conferenciants i literats.
L’Ateneo condensava una gran varietat intel·lectual i política: positivistes, krausistes, eclèctics, monàrquics, republicans... tots ells sotmesos, en un principi, a les lleis de la tolerància i la democràcia: Teodor Llorente, Constantí Llombart, Vicente Wenceslao Querol, Manuel Candela, Amalio Gimeno, Luis Simarro, Velasco y Santos, Felix Pizcueta... eren alguns dels noms que formaven part de l’agrupació i que hi participaven amb articles, poemes, debats, homenatges o commemoracions: «una juventud abierta a la cultura, pero cerrada a las concupiscencias de la política» (íd.). L’activitat que desenvolupaven es pot seguir a través del seu Boletín-Revista, que es publicà entre el 5 de juny de 1870 i el 15 de juny de 1876, i que consta d’onze volums. Tot i la pèrdua del caràcter estrictament universitari, que aquest Ateneo tinguera una llavor d’estudiants inquiets per la cultura és una bona mostra de com la Universitat configurava un ecosistema propici per a l’impuls dels seus membres cap a l’exercici de les lletres o del debat.3 L’Ateneo, tanmateix, va continuar la seua vida i amb el pas del temps es va convertir en una referència cultural de la València finisecular. Alumnes de la Universitat, com José Guillem y Sol, de Dret, seguiren freqüentant-lo, i altres com Francisco Vives Liern o Rodríguez Guzmán eren habituals en les sessions literàries amb les seues composicions. Alhora, en aquest espai sovintejaven noms com el de Vicente Blasco Ibáñez, que va pronunciar la conferència d’obertura del curs 1886-87, o Rafael Altamira Crevea, qui va presentar allà, junt amb José María Latorre, la seua obra dramàtica Luchas de Alma. Un altre nom destacat, el de Martínez Ruiz (Azorín), també va participar en les discussions que s’hi dinamitzaven. En tot cas, com ja hem assenyalat, l’Ateneo no va sentir la necessitat d’establir polítiques especials d’atracció per als estudiants sinó que, més bé, els obria les seues portes com a qualsevol altre ciutadà. Tanmateix, amb l’aparició de les acadèmies, va acabar concentrant el moviment associacionista a la ciutat de València, com després estudiarem (Perales, 2009: 53-54).
2.4 EL LICEO LITERARIO
Fou, tanmateix, el model anterior, el de les societats literàries, el que van recuperar els estudiants durant la Primera República. Així, a l’octubre de 1873 va nàixer el Liceo Literario, a partir de l’impuls de cinc joves que, amb la voluntat de superar les limitacions de l’estudi individual, aspiraven a crear un fòrum de discussió i d’intercanvi obert a la participació de les persones que compartiren amb ells l’afició per les lletres, les arts i l’estudi. El 21 de novembre d’aquell any se’n celebrava la sessió inaugural, seguida durant el curs 1873-74 de més d’una vintena de sessions generals. Dels cinc fundadors i la junta directiva originària, encapçalada pel jove advocat Ignacio Pintado y Llorca, el 1875 només quedaven Josep Maria Amigó, que havia estat tresorer i aleshores presidia la secció de Ciències; l’alumne de la Facultat de Dret Juan Saavedra Ladrón de Guevara, que exercí com a arxiver i bibliotecari, i Federico Soler Castelló, qui va assumir la presidència. El quintet inicial el completava Mendiolagoitia, ja absent. El ràpid creixement del Liceo Literario va augmentar també el nombre de membres de la junta, que aquell mateix any estava composta per vint-i-tres càrrecs, a banda de la presidència honorifica, que ocupava Vicente Boix, tota una figura de la vida cultural valenciana d’aquell moment i que ja havia estat vinculat a l’associacionisme estudiantil anys enrere (Perales, 2009: 17-18).
Germán Perales ha estudiat amb detall l’activitat d’aquest col·lectiu, que només tingué gairebé un any de vida. La seua estructura era un reflex de l’origen universitari de l’associació, ja que estava dividit per facultats. A l’inici ja contava amb les seccions de Facultat de Dret, de Filosofia i Lletres i de Medicina, a banda de la secció de Literatura. Es reunien unes dos vegades al mes, les vesprades que no hi havia classe a la Universitat. Al mes de març de 1875 es va ampliar amb les seccions de la Facultat de Ciències i de Música, i cap a desembre s’hi va afegir la de Ciències Socials. Aquest creixement i diversificació del camp d’actuació de la societat va suposar també un canvi en el nom, que a l’agost de 1875 passà a ser Liceo Científico, Artístico y Literario de Valencia. Entre els membres hi havia alumnes de totes les facultats, però el nucli estava constituït per estudiants de lleis, que acaparaven els càrrecs directius de la junta, com el president Federico Soler Castelló o el vicepresident Braulio Calot Caballer. Es reuniren, fins març de 1875, en uns locals al número 26 del carrer de la Xerea de València, encara que no era estrany que se celebraren col·loquis al vell edifici del carrer de la Nau, i també col·laboraven amb altres associacions culturals i intel·lectuals de València, com l’Instituto Médico Valenciano, el Ateneo Científico, el Círculo de Bellas Artes o la Sociedad de Amigos del País.
Amb l’impuls del president va veure la llum, al gener de 1875, la publicació de l’òrgan de premsa de l’associació, amb el títol Boletín Revista del Liceo Literario de Valencia, el qual per l’octubre va passar a ser dirigit ni més ni menys que per Constantí Llombart. En la publicació, de periodicitat mensual, els socis del Liceo trobaven un instrument per a donar major extensió temporal i espacial a les seues composicions poètiques i treballs literaris i científics.
Pel que fa al funcionament de la societat, s’ajustava al calendari acadèmic. Pel maig se suspenien les activitats, ja que els membres necessitaven hores d’estudi per aprovar els exàmens. Entre la suspensió de maig i l’obertura del curs a l’octubre només es feien algunes reunions esporàdiques de la junta, però d’octubre a maig se celebraven diversos actes, que, seguint Perales, diferenciem en tres classes.
En primer lloc, les sessions literàries, on els socis presentaven les poesies pròpies i recitaven obres de notables contemporanis. Entre els participants destaquen els estudiants de Dret Fernando Reig Flores i Francisco Vives Liern, així com també Juan Rodríguez Guzmán i Luis Kaysser Pérez, que llegien les seues composicions amenitzades pels socis de la Secció de Música, com l’alumne de Medicina Elías Martínez Pellicer. Per una altra banda, trobem les sessions científiques, on es presentaven dissertacions sobre els més diversos temes de lletres i ciències elaborades pels socis i exposades a discussió i rèplica («Influencia del Cristianismo en el estado social de la mujer», de Climent Martí; «Condiciones de los fenómenos de vida», per Adolfo Cervera, o «Historia y civilización griega hasta Tito de Macedonia», per Juan Reig Flores). Finalment, també celebraven sessions solemnes, actes d’inauguració i homenatges a la memòria d’homes notables, com el dedicat al poeta i dramaturg Bretón de los Herreros, durant el curs 1873-74; les reunions per a la celebració de la festa cívica del dos de maig del curs 1874-75, o l’homenatge funerari a Enrique Escrig i González i Fausto Agost, al curs 1875-76. També se celebrà una sessió solemne per la presència del pintor austríac Christian Sieber, i una altra per honrar el poeta Juan Arolas. A més a més, també desenvolupaven altres activitats, com la celebració de certàmens literaris, l’organització d’acadèmies de preparació de Matemàtiques, Física, Química i Història Natural per als alumnes universitaris, i classes de repàs, impartides pels socis, de Llatí, Geografia, Història, Retòrica, Poètica i Psicologia Lògica i Ètica, adreçades a alumnes de batxillerat.
L’associació estava plenament admesa en la societat de la ciutat. Va participar, convidada per l’Ajuntament, en els actes cívics per la victòria sobre les tropes carlistes i en els actes del VI Centenari de la mort del rei Jaume I, i fou inclosa en la comissió organitzadora per a l’estiu de 1876. Tanmateix, malgrat el creixement experimentat per la societat, pel maig de 1876 la seua activitat es va esvair. L’última notícia correspon a la dimissió del president (Vicente Boix) i la dels dos vicepresidents. Les causes no estan clares, però Perales intueix que, probablement, es va deure a la dispersió de la generació universitària que la va fundar, la qual va anar llicenciant-se i construint la seua vida al marge d’aquelles activitats. En tot cas, si els fundadors del Liceo havien apostat per una societat literària que reunira els estudiants dels diferents centres, el seu sistema no va ser continuat per les successives generacions d’alumnes, que optaren per un model d’associacions científiques i monodisciplinars (Perales, 2009: 17-21).
De fet, el període que va ocupar el primer govern conservador de la Restauració monàrquica (1875-1880) es va caracteritzar per una clara desorganització i manca d’iniciatives associatives per part dels estudiants de la Universitat de València. El moment de rígid control polític i social, a més de la repressió que va acabar amb la llibertat d’ensenyament, no era d’allò més idoni per a la constitució d’associacions de caràcter estudiantil (Sánchez Santiró, 1998: 242). Però, tot i això, aquest ambient va propiciar la constitució d’un altre tipus de grupuscles universitaris: les societats acadèmiques.
Entre 1875 i 1886 es van desenvolupar setze associacions estudiantils que, contràriament a l’experiència del Liceo, eren monodisciplinars i de caràcter acadèmic. En aquestes agrupacions els estudiants es dedicaven a repassar els coneixements impartits en les aules i a ampliar-los, per la qual cosa estaven separats per especialitats i no hi havia unificació (Perales, 2009: 21).
Aquestes associacions (Sociedad del Estudio del Derecho, Sociedad Jurídica, Sociedad Escolar Médica, Academia de Legislación y Jurisprudencia, Centro Médico Escolar, Amistad Escolar Médica, Unión Escolar Científica, Centro Jurídico, Fénix Jurídico, Centro Legista de la Academia de la Juventud Católica, Nudo Vital Estudiantil, Sección Científico-Literaria, Juventud Médico Legista...) es desfeien i es fonien, però mai es van caracteritzar per una activitat continuada en el temps. Sí que trobem en la premsa alguns testimonis de les seues activitats. Per exemple, de l’Academia de Legislación y Jurisprudencia, al desembre de 1880, s’assenyala que «abrió con brillantez sus sesiones leyendo su digno presidente don Antonio Rafael Messa un discurso sobre los diferentes fueros civiles que hay aún en España, que han aplaudido mucho los jurisconsultos».4
Tot i això, són un indicador de l’interès dels estudiants d’organitzar-se i aprofitar les eines que l’aprenentatge universitari els oferia per ampliar els seus coneixements i compartir-los, almenys amb els companys. Anem, ara, a veure-les amb una mica de deteniment.
2.5 LES ACADÈMIES
Els nous estudiants de la Restauració monàrquica van relegar el cultiu de les arts poètiques i musicals per dedicar-se a l’aprofundiment dels seus sabers científics i acadèmics. Volien repassar els coneixements impartits a les aules i a ampliar-los, així com també donar un sentit pràctic als ensenyaments teòrics de la docència oficial. Aquesta perspectiva d’organització va tenir conseqüències lògiques en les característiques de les societats que, contràriament a les del període anterior, estaven classificades per especialitats, per branques de coneixement, per disciplines o, senzillament, per carreres.
Així, cap al 1880, a les acaballes del primer període de govern de Cánovas i del partit conservador, tornem a veure l’aparició d’un moviment estudiantil a partir del model organitzatiu dels ateneus: societats caracteritzades per la primacia de les qüestions acadèmiques, l’objectiu de les quals seria complementar la instrucció rebuda al centre universitari amb el propòsit de preparar millor l’estudiant de cara a l’exercici de la professió; convivència en la societat de professors i estudiants, tant en les activitats com en els càrrecs directius; i un marcat neutralisme en matèria política i religiosa. Aquests grups tindran una vida erràtica, amb oscil·lacions d’activitat i èxit (Sánchez Santiró, 1998: 242).
La primera d’aquestes societats fou la Sociedad del Estudio del Derecho, que té els seus orígens en el període republicà, conformada per membres dels diversos cursos de la Facultat de Dret. Al principi, la seua activitat es limitava a facilitar l’estudi de cada assignatura, il·lustrant per mitjà de discursos els punts més complexos i ampliant els coneixements, celebrant sessions teòriques i pràctiques. Dintre d’aquesta societat van aparèixer algunes seccions que desdibuixaven els objectius inicials, com una de Literatura i una altra d’Història, i quedà així dividida en tres branques: Dret, Literatura i Història. Perales relaciona aquest creixement amb les presidències honorífiques d’Antonio Rodríguez de Cepeda i d’Emilio Borso, i afirma que la societat es va assentar sòlidament en el panorama cultural de la ciutat participant en actes i activitats que ja no estaven vinculats al món de les lleis. Tanmateix, sembla que les controvèrsies sobre l’excés o la carència de llibertat que es promovien al si de la societat en van provocar la dissolució el curs 1878-79 –l’última reunió data del 19 de novembre de 1878 (Perales, 2009: 22-24).
Els estudiants de Medicina també van fundar una agrupació pròpia, el 4 de febrer de 1877: la Sociedad Escolar Médica, que nasqué sota l’estímul del degà de la Facultat de Medicina, Francisco Navarro, i que ocupava els locals de la Real Sociedad Económica de Amigos del País. Els membres pertanyien a cursos avançats de la carrera i es reunien cada dimarts i cada divendres per realitzar dos tipus d’exercicis, teòrics i pràctics, en locals cedits per la Universitat. Aquesta agrupació va créixer en quantitat ràpidament i l’èxit la va mantenir viva al llarg de gairebé vint anys –una extraordinària longevitat en el món de les associacions estudiantils vuitcentistes–, amb la participació de membres destacats, com Gómez Ferrer. Va prefigurar, en certa mesura, part de la tasca d’extensió universitària, amb conferències obertes al públic sobre oncologia, medicina legal, tuberculosi, malalties del cor... Tot i això, l’última notícia de la seua activitat data del 1895 (encara que es recuperarà posteriorment) (Sánchez Santiró, 1998: 242-243; Perales, 2009: 25-27).
Aquestes dues societats, malgrat els seus interessos fonamentalment acadèmics, també participaven activament en la publicació de l’Ateneo-Casino Obrero, Valencia Ilustrada, tant escrivint articles o quartilles com difonent-hi les activitats que anaven a dinamitzar als seus espais. Aquest setmanari, que va començar a publicar-se el 6 de maig de 1877, tenia un nivell cultural important, amb articles relacionats amb la qüestió social, que començava a ser candent (per exemple: «El trabajo de la mujer y del niño en los talleres»).5 Felix Pizcueta, Constantí Llombart, Amalio Gimeno, Teodor Llorente... són alguns dels noms que rubriquen les línies de la revista. A través de la publicació podem trobar anunciades, i també ressenyades, algunes de les activitats que promovien les societats de les quals hem estat parlant, com per exemple al número 6 de l’any II, datat el 27 de gener de 1878, on s’assenyalà la celebració del primer aniversari de la Sociedad Escolar Médica.6 Però, com ja hem avançat adés, aquests grups no foren els únics. Després de la dissolució de la Sociedad del Estudio del Derecho va nàixer, cap al novembre de 1878, l’Academia de Legislación y Jurisprudencia, una corporació de legistes que reunia els més prestigiosos noms de la ciutat de València. Aquesta acadèmia va abraçar al seu si els universitaris i va generar unes activitats i un calendari de sessions adreçades explícitament a ells, on no només anaven a escoltar sinó també a participar com a ponents i tertulians. Tot i això, els estudiants van optar per construir associacions que partiren del seu propi interès i així es com es va crear, pel novembre de 1879, la Juventud Legista, amb la destacable presència d’un jove Rafael Altamira Crevea el curs 1882-83. Va ajudar, a aquesta última agrupació, la implicació dels catedràtics de Dret Pérez Pujol i Rodríguez de Cepeda.
Els estudiants de Dret es caracteritzaren per la constant voluntat de mantenir algun tipus d’associació. A banda de les esmentades, el curs 1883-84 també es va establir, impulsada pel catedràtic de Dret Romà Eduardo Gadea Alera, el Centro Jurídico, que tractà d’omplir el buit deixat per la breu Juventud Legista. De fet, Rafael Altamira també va participar en aquest centre, pronunciant la seua conferència inaugural el 25 d’octubre, i altres noms ja esmentats, com el de Teodor Llorente Falcó o Carlos Bofill, hi van sovintejar. Dissolta el 1886, el nom de la seua successora és una metàfora de la història d’aquestes efímeres societats: el Fénix Jurídico, que només va durar un curs i que, al seu torn, fou reemplaçada pel Centro Legista de la Academia de la Juventud Católica. D’aquesta última només es coneixen tres mesos d’activitat: des del 15 de novembre de 1886, amb la reunió de setanta estudiants i les paraules fundadores del catedràtic de dret Rodríguez de Cepeda i l’estudiant Vicente Ruiz Caruana, fins al mes de febrer de l’any següent, quan participà en les festivitats de Sant Tomàs.
Per altra banda, en el camp de la medicina, la Sociedad Médico Escolar va compartir espai amb el Centro Médico Escolar (que prengué com a funció principal la realització d’uns concursos o certàmens entre els estudiants, amb temes proposats pels catedràtics de la facultat, com Machí o Mas y Soler, amb l’objectiu d’«el cultivo y progreso de las ciencias médicas») (citat per Sánchez Santiró, 1999: 243) i amb La Amistad Escolar Médica, i fins i tot van veure nàixer una publicació: Eco Escolar Médico, el 12 de desembre de 1881.
Tanca la tríada temàtica d’acadèmies la Unión Escolar Científica, sota el patronat del catedràtic de Complements d’Àlgebra, Geometria, Trigonometria i Geometria Analítica, Eduardo León y Ortíz. Nascuda pel gener de 1881, el seu propòsit era generar conferències tots els dissabtes, a les cinc de la vesprada, a la sala de professors de l’edifici del carrer de la Nau. Tanmateix, el seu origen venia més «des de dalt», de la voluntat d’un docent, que no de la iniciativa dels estudiants, els quals, a més, eren numèricament menys quantiosos que els de les altres especialitats. Així, la Unión Escolar Científica va allargar-se fins que el seu creador, Eduardo León, va marxar a la Càtedra de Geodèsia de la Universitat Central de Madrid, cap a 1882. Els escolars no mostraren interès per mantenir-la viva (Sánchez Santiró, 1998: 243-244; Perales, 2009: 27-33).
2.6 ATENEO CIENTÍFICO: EL CATALITZADOR
Als salons de l’Ateneo Científico de València es reunia la cúpula intel·lectual de la ciutat. Hi havia catedràtics, metges, advocats... i, a la seua ombra, alguns dels alumnes de la Universitat. D’aquests estudiants van sorgir les iniciatives que convertiren l’ateneu, cap a finals del XIX, en la major concentració de societats d’estudi d’universitaris de València. L’Ateneo, que té el seu germen en el grup La Antorcha, del qual hem parlat adés, va ser durant els anys del sexenni i de la restauració un dels espais culturals més sovintejats de la ciutat. El seu caràcter estudiantil es va perdre ràpidament, com ja hem vist, però no va perdre la relació amb la Universitat, en tant que professors i catedràtics freqüentaven els seus salons. Tanmateix, cap al segon lustre dels vuitanta del dinou, hi va començar a revifar l’element escolar, a través d’alguns actes convocats a finals del curs 1888-89, com vetllades literàries i musicals, i la creació, al curs següent, d’un nou fòrum de col·legials de lleis.
Aquest fòrum, l’Academia Jurídico-Escolar, tenia com a objectiu declarat satisfer les necessitats d’ensenyament pràctic que la Universitat no oferia, és a dir, «que los alumnos de la facultad de Derecho pudieran ejercitarse en las funciones propias de su carrera». La primera sessió es va celebrar el 7 de desembre de 1889, amb una conferència de José Albiñana titulada «Estudio crítico de la doctrina romana del título y modo de adquirirlo». L’acadèmia va tenir una activitat intermitent i diversa, ja que a banda de les sessions teòriques i pràctiques, també va convocar certàmens jurídics i literaris, però els problemes financers de l’Ateneo i l’esgotament natural (generacional) de les societats escolars limitaven el seu desenvolupament. En tot cas, la refundació al gener de 1901 va suposar un dels seus períodes de més moviment: les conferències i discussions arribaren a produir-se amb un ritme de dues o tres sessions per setmana, i també hi hagué sessions pràctiques. La notable presència del professorat universitari entre els conferenciants és una prova del recolzament que donaven als alumnes, que s’hi reunien per a «estudiar i ampliar els coneixements adquirits en la Universitat i iniciar-se en els camps del pensament i la paraula, estudiant i discutint els problemes socials pendents i adquirint una saludable pràctica de la seua futura professió» (Perales, 2009: 34-37).
En aquest mateix context va sorgir la segona acadèmia sota el paraigua de l’Ateneo: l’Academia Médico-Escolar. Com en la seua germana legista, la participació de catedràtics, llicenciats i doctors, junt amb els estudiants, en les sessions d’aquesta associació, fou molt important. Feien sessions teòriques i revisaven casos clínics. Ràpidament, es va convertir en una constant de la vida cultural de la ciutat i, de fet, el primer any de la seua fundació ja es va preparar un certamen nacional anual, que tingué un gran èxit de participació. Fins i tot es va dotar d’un òrgan de premsa propi, el Boletín de la Academia Médico-Escolar del Ateneo Científico, que va veure la llum al desembre de 1902. En paraules d’un contemporani, Campos Fillol (citat per Perales, 2009: 41):
