Kitabı oku: «El treball esclau durant el Franquisme»

1. COMMEMORACIONS, MEMÒRIA HISTÒRICA I ACTITUDS POLÍTIQUES

La tendència al mal de l’home és més difícil en sistemes pluralistes, transparents i democràtics.

JORGE SEMPRÚN

Si hi ha una derrota en la condició humana, és el desig d’humiliar.

ELIE WIESEL

A la memòria dels meus iaios

A ma mare

Coincidint amb les commemoracions del setantè aniversari de l’alliberament del camp de treball de Mauthausen, per primera vegada, en 2105, un representant del govern del Partit Popular ha assistit als actes d’homenatge realitzats per associacions i col·lectius en record de les víctimes i pel manteniment de la memòria dels 7.000 espanyols que passaren pel camp i dels més de 4.500 que hi foren assassinats.

Ara bé, la presència del govern espanyol a Mauthausen, ¿vol dir que condemna el que els nazis van fer als republicans i a tots els deportats als camps de treball, és a dir, que condemna la mort que crearen fruit de la seua política d’esclavització i d’extermini per treball dels presoners de guerra, així com d’extermini directe dels considerats enemics o «inútils» per al III Reich en guerra? Si és així, també haurien d’haver visitat les illes del canal de la Mànega i alguns indrets de la costa atlàntica europea, on l’Organisation Todt, principal empresa pública d’enginyeria alemanya, va sotmetre a treball forçat 26.000 presoners i deportats republicans,entre els quals hi havia desenes de valencians. Els fets van ocórrer en diverses fortificacions marítimes en el marc de la construcció del Mur de l’Atlàntic que els nazis van alçar de Noruega a França per defensar els territoris europeus conquerits de l’atac aliat durant la Segona Guerra Mundial.¹

Els republicans presoners dels nazis fugien de la no menys dura repressió franquista. Tanmateix, a l’Estat espanyol, i singularment al País Valencià, les víctimes del franquisme no han tingut fins ara reconeixements ni homenatges públics per part de les autoritats, a diferència dels companys assassinats i esclavitzats als camps d’extermini i de treball nazis. I això que a hores d’ara és coneguda l’existència de camps de treball on es va forçar els presoners de guerra i de postguerra republicans a treballar i on un nombre tan elevat com indeterminat d’aquests van acabar sent assassinats. S’incideix i s’insisteix des de sectors polítics poderosos i influents que el que va passar ací a conseqüència de la Guerra Civil va ser molt diferent del que va ocórrer a Alemanya durant el període nacionalsocialista. De fet, hi ha qui diu que no tenen res a veure, tal com es planteja des del Partido Popular a partir de la difusió d’una memòria «oficial» que pretenen que siga la que s’estenga i s’impose majoritàriament. El 25 de juny del 2015 el llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, deia en declaracions a la Cadena Ser que no es podia relacionar mai les víctimes del franquisme amb les del nazisme, ja que durant el nazisme hi va haver una «planificación para exterminar a los judíos y otras razas que los nazis consideraban inferiores», i doncs, això feia impossible comparar franquisme i nazisme. I va afegir que considerava «desafortunades» les paraules del portaveu del govern al Parlametn espanyol, Rafael Hernando, qui es va referir a les persones que busquen els familiars assassinats i desapareguts en aquests termes «se han acordado de los abuelos, parece ser, cuando ha habido subvenciones».

Quina és la política que es transmet i s’escampa des del poder respecte de les víctimes del franquisme? Creiem, sens dubte, que la de fomentar l’oblit i la destrucció de la seua memòria, com demostraren buidant de contingut la moderadíssima llei que sobre aquesta qüestió va aprovar el govern de Rodríguez Zapatero el 2007. Deixar-la sense dotació econòmica significa derogar-la de facto; així, segons el Partido Popular, ja ningú voldrà obrir més fosses i s’oblidaran dels pares i dels avis. Els membres del Partido Popular del Parlament extremeny vetaren una declaració institucional de reconeixement de les 270 víctimes de les deportacions nazis d’aquella regió per la seua condició d’«enemigos de Franco y enemigos de Hitler»,² actitud del PP que ja s’havia produït en vetar una declaració idèntica del Parlament de Catalunya.³ A València, ha costat anys d’insistència de l’oposició i sentències judicials que l’Ajuntament presidit per Rita Barberá accedira a retirar honors i la Medalla d’Or de la ciutat al general Franco, atorgada el 1942, si bé després d’esmenar la moció de l’oposició, dissimulant-la amb tota mena de maniobres polítiques i cortines de fum, tractant d’equiparar l’actual règim veneçolà amb el franquisme i, sobretot, davant una convocatòria electoral que veien que no guanyaven.⁴

Quan l’exèrcit alemany derrotà França al juny d’aquell any, una part dels espanyols que s’hi havia refugiat van ser capturats pels nazis, sobretot els qui formaven part de l’exèrcit francès: ja fóra com a membres auxiliars dels Batallons de Marxa –destinats a fortificar la Línia Maginot– o com a forces de combat enquadrades en la Legió Estrangera. En definitiva, combatents antifeixistes amb els quals els nazis van dubtar què fer en un primer moment, quan els van identificar com a espanyols i, per aquesta raó, ciutadans d’un estat aliat, raó per la qual es van dirigir a Franco per demanar-li si els podien retornar a Espanya amb la intenció de desfer-se’n. En no obtenir resposta per part del govern franquista (segons el ministre Ramón Serrano Suñer, fora d’Espanya no hi havia espanyols), van entendre que aquest els refusava, en renegava, els treia la nacionalitat, cosa que implicava ser considerats apàtrides pels seus capturadors, que així tenien les mans lliures per a fer-ne el que volgueren. La responsabilitat primària i principal de la sort que correrien aquests presoners requeia en un règim polític i en un govern que no els volia a l’Estat espanyol, perquè els considerava «rojos peligrosos», contraris al règim franquista, la «anti-España», i per tant, enemics que calia batre. Eren, probablement, els lluitadors més actius, juntament amb els guerrillers de l’interior, que s’havien oposat activament a l’avanç franquista al seu país i ho continuaven fent com a soldats de l’exèrcit francès, com a combatents antifeixistes contra el principal aliat de Franco, conscients de la participació determinant de Hitler en la Guerra Civil. En definitiva, els pitjors dels enemics exteriors del règim, que havien fugit de la repressió que sens dubte els esperava al país que els rebutjava.⁵

Aquests fets es produïen quan el franquisme estava en ple procés d’implantació, emprant i redoblant el mitjà a què van recórrer els militars en sollevar-se contra el govern de la República al juliol del 1936: la violència. Aquella violència amb finalitats polítiques preveia l’eliminació de tots aquells que s’oposaren amb les armes o amb qualsevol altre mitjà material, ideològic o de suport moral a l’avanç dels rebels; i en aquella tasca gegantina de depuració social es trobava implicat el règim vencedor de la Guerra Civil el 1940, quan els nazis s’hi van dirigir demanant què fer amb els presoners republicans. Amb aquests no hi van voler «carregar», a diferència dels qui anaven retornant de l’exili des de l’any anterior, una vegada aconseguida la «victoria», a instàncies i per pressions del govern francès, que va arribar a tenir quasibé mig milió de refugiats provinents de l’Estat espanyol al seu territori –europeu i nord-africà– a canvi, per exemple, de lliurar a Franco la flota republicana ancorada als ports francesos.⁶

Ara sabem que la repressió com a mètode, com a sistema d’imposició del franquisme, va comptar desenes de milers d’assasinats i afusellats durant la Guerra a tot l’Estat; que per les presons franquistes passarien més d’un milió de presos (entre els que hi havien estat i els que hi romanien) i, pels camps de concentració de presoners de guerra i Batallons de Treballadors, un altre mig milió, entre el 1936 i el 1942.⁷ L’estiu del 1940 s’estava reorganitzant l’univers repressiu franquista, que afectava els presoners de guerra amb la fusió, la reconstitució i el tancament de bona part dels camps de concentració creats durant la contesa, així com la reordenació dels Batallons de Treballadors on anaven a parar els «desafectes» al règim. Per tant, que els nazis s’encarregaren de l’enemic exterior alleujava en certa mesura la feina de destrucció de l’enemic interior representat en el soldat republicà, ja que aquesta, la d’eliminar antifeixistes, era una tasca en què tots dos règims competien en tenacitat i eficàcia. Dins d’aquest marc històric s’explica l’actitud i la responsabilitat de les autoritats i del règim franquista en la sort que van córrer els deportats als camps nazis. Des del poder s’intenta obviar i amagar la col·laboració entre el franquisme i el nazisme en la repressió (lliurament pels nazis a Franco de Lluís Companys, Joan Peiró o Julián Zugazagoitia, tots ells afusellats), a l’hora de reconèixer les víctimes, singularment les valencianes, de tots dos règims dictatorials, que es van imposar i mantenir per la violència, sobretot el franquista. Això ens duu a plantejar l’anàlis de l’origen i la significació dels camps de concentració i del treball forçat que van articular els militars franquistes durant la Guerra Civil, tenint en compte els mètodes emprats així com els objectius polítics i militars perseguits i assolits. Ens referim a una vessant de la repressió que ja té alguns estudis generals i parcials a altres països i regions de l’Estat, però poc o res sabem de l’abast i les conseqüències que tingué al País Valencià. En aquest context històric i en aquest marc teòric és on cal inserir el present estudi sobre l’impacte del treball forçat a la Vall d’Albaida, un estudi que vol ser una modesta aportació al debat historiogràfic sobre la repressió franquista des d’una comarca de l’interior valencià i des d’una perspectiva metodològica que parteix i vol incidir en la història local com a lloc d’anàlisi dels fets, de la confluència de situacions heretades i sobrevingudes, com van ser la Guerra Civil i les seues conseqüències.⁸ El nostre punt de partida és l’estudi del procés d’institucionalització dels «espais punitius» que va organitzar el franquisme per controlar, aprofitar i «reeducar» l’enorme massa dels presoners de guerra que arribaren a fer durant el conflicte. Començarem revisant i presentant les propostes que la historiografia ha realitzat fins avui, les quals ens apropen als orígens, les dinàmiques de gestió i d’execució d’aquesta categoria repressiva, d’aquesta vessant de la violència política que va articular la dictadura militar franquista.⁹