Kitabı oku: «L'illa de la infantesa»

LA MEVA LLUITA

3

L’ILLA DE LA INFANTESA

KARL OVE KNAUSGÅRD

L’ILLA DE LA INFANTESA

LA MEVA LLUITA 3

Traducció del noruec d’Alexandra Pujol Skjønhaug

Publicat amb l’ajuda de NORLA.

Títol original: Min Kamp. Tredje bok © Forlaget Oktober as, Oslo, 2009

© Fotografia de la primera pàgina: Astrid Dalum

Primera edició: maig del 2015

© per la traducció: Alexandra Pujol Skjønhaug, 2015

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-124790-2-7

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Un dia suau i ennuvolat de l’agost de 1969, serpentejant al llarg d’una carretera estreta a l’extrem d’una illa del sud, entre jardins i turonets, prats i boscam, pujant i baixant pendents i tombant per revolts tancats, de tant en tant amb arbres a totes dues bandes, com en un túnel, de tant en tant amb el mar al davant, avançava un autobús. Pertanyia a la naviliera Arendal i com tots els autobusos de la companyia estava pintat en dos tons de marró, clar i fosc. Va travessar un pont, al llarg d’un braç de mar, va posar l’intermitent dret i es va aturar. Les portes es van obrir, en va baixar una petita família. El pare, un home alt i prim vestit amb camisa blanca i pantalons clars de tergal, portava dues maletes. La mare, amb un abric beix i un mocador blau cel cobrint-li els cabells rossos, aguantava un cotxet amb una mà i donava l’altra a un nen. El fum greixós i gris del tub d’escapament es va quedar suspès un moment damunt l’asfalt després que l’autobús hagués marxat.

–S’ha de caminar un bon tros –va dir el pare.

–¿Ja podràs, Yngve? –va dir la mare mirant cap al nen, que va assentir amb el cap.

–Esclar que sí –va dir.

Tenia quatre anys i mig, els cabells rossos, gairebé blancs, i la pell morena després de tot un llarg estiu al sol. El seu germà, que amb prou feines tenia vuit mesos, estava estirat al cotxet mirant al cel, sense saber ni on eren ni cap on anaven.

A poc a poc van començar a pujar el pendent. El camí era de terra, ple de petits i grans clots deixats pels xàfecs. A totes dues bandes hi havia camps de gra. Al final d’un tros pla d’uns cinc-cents metres hi havia un bosc que se submergia cap a les platges de còdols, i els arbres eren baixos, com si el vent del mar els premés cap avall.

A la dreta hi havia una casa construïda feia poc. A banda d’això no es veia cap construcció més.

Les molles grans del cotxet grinyolaven. El nadó va acabar tancant els ulls, bressolat cap al son pels deliciosos moviments gronxants. El pare, que tenia els cabells curts i foscos i una espessa barba negra, va deixar una de les maletes per eixugar-se la suor del front amb la mà.

–Quina xafogor que fa –va dir.

–Sí –va dir ella–. Però potser farà més fresca quan siguem més a prop del mar.

–Esperem que sí –va dir ell, tornant a agafar la maleta.

Aquesta família totalment normal, de pares joves, com gairebé tots els pares d’aquella època, i dos fills, com tenia gairebé tothom en aquella època, s’havia mudat des d’Oslo, on durant cinc anys havien viscut al carrer Therese, just al costat de l’estadi de Bislett, fins a l’illa de Tromøya, on s’estaven construint una casa en una urbanització. Mentre esperaven que l’acabessin, en llogarien una d’antiga a Hoveleir. A Oslo, ell estudiava durant el dia, anglès i noruec, i a la nit treballava de vigilant, mentre que ella anava a l’escola d’infermeria d’Ullevål. Encara que ell no havia acabat la carrera, havia demanat feina –i l’hi havien donat– de professor a l’institut de Roligheden, i ella treballaria a l’hospital psiquiàtric Kokkeplassen. S’havien conegut a Kristiansand quan tenien disset anys, ella s’havia quedat embarassada als dinou i s’havien casat als vint, a la petita granja de Vestlandet on ella s’havia criat. Ningú de la família d’ell havia anat al casament, i encara que somriu a totes les fotografies que es van fer, hi ha una aura de solitud al seu voltant, es nota que no pertany del tot allà entre els germans i les germanes d’ella, les tietes i els oncles, els cosins i les cosines.

Ara tenen vint-i-quatre anys, i la vida real la tenen al davant. Feines pròpies, casa pròpia, fills propis. Són ells dos, i el futur que trobaran és només seu.

¿O potser no?

Van néixer el mateix any, el 1944, i van ser part de la primera generació de la postguerra, que de tantes maneres representava una cosa nova, perquè van créixer en un moment en què per primera vegada en aquest país hi havia una societat planificada a gran escala. Els anys cinquanta van ser els anys del creixement de les entitats –entitats escolars, entitats sanitàries, entitats socials, entitats d’infraestructures– i també de les agències i companyies, en una centralització de gran envergadura que en el transcurs d’un temps sorprenentment curt va tenir conseqüències en la manera com la gent vivia la seva vida. El pare d’ella, nascut a principis del segle XX, provenia de la granja on ella havia crescut, a Sørbøvåg, a la zona d’Ytre Sogn, i no tenia cap formació. El seu avi patern provenia d’una de les illes de mar endins, com el besavi, i el rebesavi també, probablement. La seva mare venia d’una granja a Jølster, a uns cent quilòmetres, ella tampoc tenia cap formació, i les seves arrels allà es remuntaven al segle XVI. Pel que feia a la família d’ell, estaven més amunt en l’escala social, en el sentit que tant el seu pare com els germans del seu pare tenien formació superior. Però ells també vivien al mateix lloc que els seus pares, és a dir Kristiansand. La seva mare, que no tenia cap formació, era d’Åsgårdstrand, el seu pare era timoner, i a la seva família també hi havia policies. Quan va conèixer el seu marit, es van mudar a la ciutat natal d’ell. Aquest era el patró. El canvi que va tenir lloc als anys cinquanta i seixanta va ser una revolució, tot i que no va tenir la violència i la irracionalitat habituals en les revolucions. No només van començar a anar a la universitat els fills dels pescadors i dels petits agricultors, dels treballadors de les fàbriques i de les botigues, per convertir-se en mestres i psicòlegs, historiadors i treballadors socials, sinó que molts també van marxar a viure lluny dels llocs d’origen de les seves famílies. Que ho fessin amb la naturalitat més gran del món diu molt de la força d’esperit d’aquesta època. L’esperit dels temps ve de fora, però fa efecte per dins. Afecta a tothom, però no de la mateixa manera. Per a la jove mare dels anys seixanta seria un pensament absurd haver-se de casar amb un noi de les granges veïnes i viure-hi tota la vida. Ella volia marxar! Volia tenir la seva vida! El mateix servia per al seu germà i per a les seves germanes, i així funcionava a les famílies de tot el país. Però ¿per què ho volien? ¿D’on venia aquesta forta convicció? Sí, ¿d’on venia això nou? A la seva família no hi havia cap tradició de res semblant; l’únic que havia marxat era el Magnus, germà del seu pare, i se n’havia anat a Amèrica a causa de la pobresa que hi havia a casa, però la vida que havia viscut allà, durant molt de temps, havia estat igual a la que havia viscut a Vestlandet. Per al jove pare dels seixanta tot era diferent, a la seva família s’esperava que tingués una formació, però potser no que es casés amb la filla d’un petit agricultor de Vestlandet i visqués en una urbanització als afores d’una petita ciutat del sud del país.

Però allà els tenim, un càlid i ennuvolat dia d’agost de 1969, anant cap a la seva nova llar, ell arrossegant dues maletes pesants, plenes de roba dels seixanta, ella empenyent un cotxet dels seixanta amb un nadó vestit amb roba de nadó dels seixanta, és a dir, blanca amb moltes blondes, i entre ells, saltironejant d’un costat a l’altre, content i curiós, emocionat i ple d’il·lusions, el seu fill gran, l’Yngve. Van caminar per un tros pla, van travessar un petit cinturó de bosc, fins a la porta, que era oberta, i van entrar a la urbanització. A la dreta hi havia un taller mecànic, propietat d’un tal Vraaldsen, a l’esquerra uns barracons grans i vermells al voltant d’una esplanada de sorra i, més enllà, una pineda.

A un quilòmetre cap a l’est hi havia l’església de Tromøya, era de pedra i datava de l’any 1150, però hi havia parts més antigues i probablement era una de les esglésies més antigues del país. Estava situada en un petit turó i des de temps immemorials era un punt de referència per als vaixells que passaven, estava marcat a totes les cartes de navegació. A Mærdø, una petita illa de l’arxipèlag, hi havia una casa antiga propietat d’un capità que atestava l’època daurada de la zona, entre el 1700 i el 1800, quan el comerç amb el món exterior, especialment de fusta, estava en plena efervescència. A les excursions escolars al museu d’Aust-Agders ensenyaven antics objectes holandesos i xinesos de l’època, i de més enrere, també. A Tromøya també s’hi trobaven plantes rares i exòtiques que havien arribat amb vaixells que buidaven l’aigua del llast, i a l’escola d’allà s’explicava que va ser a Tromøya on es van cultivar les primeres patates de Noruega. A les sagues de Snorri l’illa es mencionava diverses vegades, sota la terra de camps i cultius es podien trobar puntes de fletxa de l’edat de pedra i entre les pedres rodones de les llargues platges de còdols hi havia fòssils.

Però quan la petita família acabada d’arribar caminava a poc a poc pels camps oberts amb les maletes i les bosses no eren els segles X o XIII, ni els segles XVII o XIX els que havien deixat la seva empremta als voltants. Era la Segona Guerra Mundial. La zona havia estat utilitzada pels alemanys durant la guerra; les casernes i moltes de les cases les havien construït ells. Al bosc hi havia búnquers baixos de totxo, completament intactes, i a dalt dels penya-segats que es desplomaven sobre les platges hi havia molts emplaçaments d’artilleria. Fins i tot hi havia, a prop, un camp d’aviació alemany.

La casa on viurien l’any següent s’alçava tota sola al mig del bosc. Estava pintada de vermell, amb els marcs de les finestres blancs. Des del mar, que no es veia, però que només era uns centenars de metres més avall, se sentia un murmuri regular. Feia olor de bosc i aigua salada.

El pare va deixar les maletes, va treure la clau i va obrir la porta. A dins hi havia un passadís, una cuina, un menjador amb una estufa de llenya, un bany i un safareig junts, i al segon pis, tres habitacions. Les parets no estaven aïllades, la cuina era senzilla. Ni telèfon, ni rentavaixelles, ni rentadora, ni televisor.

–Doncs ja hi som –va dir el pare, i va portar les maletes a l’habitació mentre l’Yngve corria de finestra en finestra mirant enfora i la mare aparcava el cotxet amb el nen adormit al porxo, a l’altre costat de la porta.

Naturalment, jo no recordo res d’aquella època. És del tot impossible que m’identifiqui amb el nadó a qui els meus pares feien fotografies, és tan difícil que gairebé sembla incorrecte utilitzar la paraula jo per referir-me a allò que està estirat sobre el canviador, per exemple, de pell anormalment vermella, amb els braços i les cames estesos i la cara retorçada en un crit del qual ningú recorda la causa, o sobre una estora a terra, vestit amb un pijama blanc, encara amb la cara vermella, uns ulls grans, foscos, una mica estràbics. ¿És aquell ésser el mateix que està aquí assegut a Malmö escrivint? I aquest ésser que està aquí assegut a Malmö escrivint, de quaranta anys, en un dia ennuvolat de setembre en una habitació plena del soroll del trànsit de fora i el vent de tardor que udola a través del sistema de ventilació antic, ¿és el mateix que el vell gris i marcit que d’aquí quaranta anys potser estarà assegut, tremolant i bavejant, en una residència en alguna banda dels boscos de Suècia? Per no parlar del cos que algun dia estarà estirat en una llitera al dipòsit de cadàvers. Encara en diran Karl Ove. ¿I no és de fet increïble que un simple nom comprengui tot això? ¿Comprèn el fetus a la panxa, el nadó al canviador, l’home de quaranta anys darrere l’ordinador, el vell a la cadira, el cadàver a la llitera? ¿No seria més natural operar amb diferents noms, ja que la seva identitat i autopercepció se separen fins aquest punt? ¿Que el fetus es digués Jens Ove, per exemple, i el nadó Nils Ove, i el nen d’entre cinc i deu anys Per Ove, el noi dels deu als dotze anys Geir Ove, dels tretze als disset Kurt Ove, dels disset als vint-i-tres John Ove, dels vint-i-tres als trenta-dos Tor Ove, dels trenta-dos als quaranta-sis Karl Ove i etcètera, etcètera? Aleshores el nom representaria la peculiaritat de cada edat, el segon nom representaria la continuïtat, i el cognom, la pertinença familiar.

No, no recordo res d’aquesta època, ni tan sols sé en quina casa vivíem, encara que el pare me la va ensenyar una vegada. Tot el que sé d’aquella època ho he tret del que m’han explicat els meus pares, i de les fotografies que he vist. Aquell hivern la neu es va acumular fins a uns quants metres d’altura, com pot passar a Sørlandet, i el camí cap a la casa era un congost estret. Per allà ve l’Yngve empenyent un cotxet amb mi a dins, allà se’l veu sobre els seus esquís curts, somrient al fotògraf. A dins de casa, assenyalant-me i rient, o jo dret, tot sol, aguantant-me al llit de barrots. Li deia «Aua», va ser la meva primera paraula. Ell també era l’únic que entenia el que jo deia, segons m’han explicat, i ho traduïa a la mare i al pare. També sé que l’Yngve anava tocant els timbres de les cases veïnes preguntant si hi vivia algun nen. L’àvia sempre explicava aquella història. «¿Que hi viu algun nen, aquí?», deia ella fent veu infantil, i reia. I sé que vaig caure per les escales, i que vaig tenir una mena de xoc, vaig deixar de respirar, se’m va posar la cara blava i vaig tenir espasmes, la mare va córrer amb mi als braços fins a la casa més propera que tenia telèfon. Es pensava que era un atac d’epilèpsia, però no ho era, no era res. I també sé que el pare estava a gust fent de mestre, que era un pedagog competent, i que un d’aquells anys va anar amb la seva classe d’excursió per la muntanya. Hi ha fotografies d’aquell dia, se’l veu jove i content en totes, envoltat d’adolescents vestits a l’estil informal típic de principis dels anys setanta. Jerseis de punt, pantalons amples, botes d’aigua. Duien els cabells llargs, no tan llargs i crepats com als seixanta sinó llargs i flonjos caient-los sobre les suaus cares adolescents. La mare va dir una vegada que segurament no havia estat mai tan content com en aquella època. I també hi ha fotografies de l’àvia per part del pare, de l’Yngve i meves –dues de les quals fetes davant d’un llac gelat, tant l’Yngve com jo anàvem vestits amb jaquetes grans de llana, fetes per l’àvia, la meva groc mostassa i marró– i dues més fetes a la terrassa de casa seva a Kristiansand, en una ella té la galta enganxada a la meva, és a la tardor, el cel és blau, el sol està baix, estem mirant la ciutat, dec tenir uns dos o tres anys.

Algú pot pensar que aquestes fotografies representen alguna mena de records, que són reminiscències, però el «jo» de què parteixen normalment els records no hi és, i la pregunta és, evidentment, quin sentit tenen, aleshores. He vist incomptables fotografies de la mateixa època de les famílies dels amics i les parelles, i són completament iguals. Els mateixos colors, la mateixa roba, les mateixes habitacions, les mateixes activitats. Però no relaciono res amb aquestes fotos, no tenen significat per a mi, i això encara és més clar quan miro fotografies de generacions anteriors; només són un grup de persones, vestides amb roba estrafolària, fent alguna cosa que per a mi és inescrutable. És l’època, el que retratem, no les persones, elles no es poden atrapar. Ni tan sols les persones del meu cercle més pròxim. ¿Qui era aquella dona que estava posant davant la cuina del pis de Theresesgate, amb un vestit blau cel, un genoll contra l’altre i els panxells separats, en una postura típica dels anys seixanta? ¿La dels cabells crepats? ¿Els ulls blaus i el somriure suau, que era tan suau que gairebé no era ni un somriure? ¿La que tenia agafada la nansa de la cafetera cromada amb tapadora vermella? Sí, ella era la meva mare, la mare en persona, però ¿qui era? ¿En què pensava? ¿Com veia la seva vida, la que havia viscut fins aleshores, i la que l’esperava? Això només ho sap ella, i d’això la fotografia no en diu res. Una dona estranya en una habitació estranya, això és tot. I l’home que al cap de deu anys està assegut en el pendent d’una muntanya bevent cafè directament de la mateixa cafetera amb la tapa vermella, ja que no s’ha recordat d’agafar tasses de cafè abans de marxar, ¿qui era, ell? ¿El de la barba negra retallada i els cabells negres i espessos? ¿El dels llavis delicats i els ulls alegres? Ah, sí, era el meu pare, era el pare en persona. Però qui era ell per a si mateix, en aquell moment, com en tots els altres moments, ja no ho sap ningú. I és així amb totes aquestes fotografies, també amb les fotografies on surto jo. Estan totalment buides, l’únic sentit que se’n pot treure és el que li ha donat el temps. De totes maneres, aquestes fotografies són una part de mi i de la meva història més íntima, com les fotografies dels altres ho són de la seva. Plenes de significat, buides de significat, plenes de significat, buides de significat, és l’ona que passa per la nostra vida i conforma la seva tensió bàsica. Tot el que recordo dels primers sis anys de la meva vida i tot el que hi ha de fotografies i objectes d’aquella època ho absorbeixo, són una part important de la meva identitat, omplen la perifèria d’aquest «jo», que d’altra manera seria buit i sense records, de sentit i continuïtat. A partir de totes aquestes peces i fragments m’he construït un Karl Ove, un Yngve, una mare i un pare, una casa a Hove i una casa a Tybakken, els avis paterns, els avis materns, un veïnat i un munt de nens.

Aquesta construcció incompleta, com feta de barracons, és el que jo anomeno la meva infància.

La memòria no és cap dimensió fiable a la vida. I no ho és per la senzilla raó que la memòria no anteposa la veritat. No és mai l’exigència de veracitat el que determina si la memòria reprodueix un esdeveniment de forma correcta o no. Ho determina l’interès propi. La memòria és pragmàtica, és insidiosa i astuta, però no d’una manera hostil ni malèvola; al contrari, fa el que sigui per satisfer el seu amfitrió. Hi ha una cosa que empeny un record cap al gran buit de l’oblit, una cosa que el distorsiona fins a fer-lo irreconeixible, una cosa que el distorsiona del tot, una cosa –i aquesta cosa és insignificant del tot– que l’evoca amb claredat, nitidesa i precisió. Allò que recordem amb precisió no ho decidim mai nosaltres.

Pel que fa a mi, els records dels meus primers sis anys són pràcticament inexistents. No recordo gairebé res. No tinc ni idea de qui em cuidava, què feia, amb qui jugava; és com si tot s’ho hagués emportat el vent, els anys 1968-1974 són un gran buit en la meva vida. El poc que recordo no val gaire cosa: estic sobre un pont de fusta en un bosc poc espès d’alta muntanya, a sota meu corre un rierol, l’aigua és verda i blanca, salto amunt i avall, el pont es gronxa, i jo ric. Al meu costat hi ha en Geir Prestbakmo, un nen del veïnat, i ell també salta amunt i avall mentre riu. Estic assegut al seient del darrere d’un cotxe, ens aturem en un semàfor, el pare es gira i diu que som a Mjøndalen. Anem a un partit de l’Start, m’han explicat, però no recordo ni el viatge cap allà, ni el partit, ni el viatge de tornada. Pujo pel turó del costat de casa i empenyo un camió gros de plàstic, és groc i verd i tinc una sensació fantàstica de riquesa i benestar i felicitat.

Això és tot. Això són els meus sis primers anys.

Però aquests són els records canònics, consolidats ja en el nen de sis-set anys, la màgia de la infància: el primer que recordo! Hi ha, però, una altra mena de records. Els que no estan fixats i que no es deixen revelar per la voluntat, però que de tant en tant es deixen anar i pugen a la consciència tots sols i hi suren amunt i avall com una mena de meduses transparents, despertades a la vida per una olor determinada, un gust determinat, un so determinat... Sempre les acompanya una immediata i intensa sensació de felicitat. I llavors hi ha els records lligats amb el cos, en el moment en què fas alguna cosa que solies fer: aixecar la mà per protegir-se del sol, atrapar una pilota a l’aire, córrer per un prat amb la corda d’un estel a la mà i els fills als talons. Són els records que acompanyen els sentiments: la ira sobtada, el plor sobtat, la por sobtada, i et trobes allà on eres, llançat dins de tu mateix, propulsat a través dels anys a una velocitat salvatge. I també hi ha els records lligats al paisatge. Perquè el paisatge de la infantesa no és igual que els paisatges que vénen a continuació, aquests estan carregats d’un sentit totalment diferent. En aquell paisatge cada pedra, cada arbre, tenia un significat, i com que tot ho veies per primera vegada i ho veies tantes vegades, ha quedat arrelat al fons de la teva consciència, no de manera vaga i indefinida com el paisatge de fora de casa que un adult, si tanca els ulls, reimagina, sinó d’una manera monstruosament precisa i detallada. Dins del meu cap només necessito obrir la porta i sortir perquè les imatges flueixin cap a mi. La grava del camí d’accés a casa, que als estius era gairebé de color blavós. Oh, amb això n’hi ha prou, les entrades per als cotxes de quan era petit! I els cotxes dels anys setanta que hi havia aparcats! Els Volkswagen Escarabat, els Citroën DS 21, els Ford Taunus, Granades, Consuls, els Opel Ascona, Kadetts, Lada, els Volvo Amazons... Sí, d’acord, sobre la grava, al llarg de la tanca marró, per sobre la rasa poc profunda que s’obria entre el nostre carrer, Nordåsen Ringvei, i el carrer Elgveien, que travessava tota la zona i creuava dues urbanitzacions més a banda de la nostra. El pendent de terra fosca i fèrtil que baixava des de la vora del camí fins al bosc! La manera com petites tiges primes i verdes havien començat a brotar-hi de seguida: fràgils i aparentment soles en aquesta nova extensió negra, i la multiplicació brutal de l’any següent, fins que el pendent va estar cobert del tot d’arbustos densos i exuberants. Arbres petits, herba, didaleres, dents de lleó, falgueres i arbustos que van esborrar completament el que abans era una separació molt clara entre camí i bosc. Pujant el pendent, al llarg del camí amb una vorera estreta de pedra, i, oh, l’aigua que gotejava i fluïa i inundava tot allò quan plovia! El corriol de la dreta, una drecera al nou supermercat B-Max. La petita torbera del costat, no més gran que un parell de places de pàrquing, els bedolls que hi penjaven assedegats a sobre. La casa dels Olsen a dalt de tot del turó, i el camí que s’hi retallava al darrere. Grevlingveien, es deia. A la primera casa a mà esquerra hi vivien en John i la seva germana Trude; estava edificada en una parcel·la que era més aviat un rocall. Sempre tenia por quan havia de passar per davant d’aquella casa. En part perquè en John de vegades tirava pedres o boles de neu als nens que passaven i en part perquè tenien un pastor alemany... Aquell pastor alemany... Oh, ara ho recordo. Quina maleïda bèstia era aquell gos. Estava lligat a la terrassa o a l’entrada, bordava a tots els que passaven, trescava amunt i avall per l’espai que li permetia la corretja, mentre udolava i cridava. Era prim, amb els ulls grocs i malalts. Una vegada baixava galopant cap a mi, amb la Trude encalçant-lo i arrossegant la corretja darrere seu. Havia sentit que no s’ha de córrer quan un animal et persegueix, per exemple un ós al bosc, es tractava de quedar-se totalment quiet i fer com si res, així que això és el que vaig fer: aturar-me en sec quan vaig veure que s’acostava. Això no va ajudar gens ni mica. Li importava ben poc que em quedés immòbil, va obrir la boca i em va clavar les dents a l’avantbraç, just al costat del canell. La Trude el va atrapar de seguida, va agafar la corretja i va estirar tan fort que el gos va haver de recular. Jo plorava mentre m’apressava a continuar. Tot el que estava relacionat amb aquell animal m’espantava. Com bordava, els ulls grocs, la bava que li queia del musell, les dents rodones i punxegudes que ara duia marcades al braç. A casa no vaig explicar res del que havia passat, tenia por que m’esbronquessin, perquè un incident d’aquesta mena obria moltes possibilitats de rebre retrets. No hauria d’haver estat allà en aquell moment precís, no hauria d’haver plorat, un gos, ¿quina por podia fer un gos? A partir d’aquell dia la por em travessava quan veia aquell gos. I això era fatal, perquè no només havia sentit que t’havies de quedar quiet quan un animal perillós t’atacava, sinó que també havia sentit que un gos podia ensumar la por. No sé qui ho deia, però era una de les coses que es deien i que tothom sabia: els gossos podien ensumar la por. Llavors s’espantaven o es tornaven agressius i atacaven. Si no tens por, no et faran res.

Com rumiava en tot això! ¿Com podien ensumar la por? ¿Quina olor feia la por? ¿I es podia fer veure que no es tenia por de manera que els gossos ensumessin allò i no ensumessin el sentiment real que hi havia just a sota?

Els Kanestrøm, que vivien dues cases més amunt que nosaltres, també tenien gos. Era un golden retriever, es deia Àlex i era bo com un xai. Seguia el senyor Kanestrøm anés on anés, però també anava darrere de tots i cadascun dels quatre fills, si podia. Ulls amables i moviments suaus i amistosos. Però fins i tot aquell em feia por. Perquè quan et feies visible al cim del turó i t’acostaves per tocar el timbre, bordava. No uns lladrucs cautelosos, amistosos o perplexos, sinó poderosos, profunds i rotunds. Aleshores m’aturava.

–Hola, Àlex –li deia si no hi havia ningú a la vora–. No et tinc por, saps. No és això.

Si hi havia algú, havia de continuar, fer com si res, com si m’obrís camí a través dels lladrucs, i, quan el tenia allà just davant meu amb el morro obert, m’inclinava i li donava un parell de cops al flanc mentre el cor em botava al pit i tots els músculs em tremolaven de pànic.

–Calla, Àlex! –deia aleshores en Dag Lothar, quan pujava corrent pel petit camí de terra que sortia de la porta del soterrani, o de la porta d’entrada–. Estàs espantant en Karl Ove amb els teus lladrucs, gos ximple.

–No m’espanta –deia jo llavors. En Dag Lothar se’m quedava mirant amb un somriure congelat, com dient que no s’ho creia gens.

Després marxàvem.

On marxàvem?

A dins el bosc.

Baixàvem a Ubekilen.

Baixàvem als molls flotants.

Pujàvem al pont.

Baixàvem a Gamle Tybakken.

Fins a la fàbrica de barques de plàstic.

Pujàvem a la muntanya.

Ens endinsàvem fins a Tjenna.

Pujàvem al B-Max.

Baixàvem a la Fina.

Si no ens dedicàvem només a donar voltes pel carrer on vivíem, o ens quedàvem a fora d’una de les cases de per allà, o sèiem als marges o a dalt del cirerer, que no era de ningú.

Això era tot. Això era el món.

Però quin món!

Una urbanització no té arrels en el passat, tampoc cap branca que entri al cel del futur, com havien tingut els suburbis en el passat. Van arribar com una resposta pragmàtica a una pregunta pràctica, ¿on viuran tots els nouvinguts?, ah sí, allà al bosc, regularem unes parcel·les i les posarem a la venda. L’única casa que hi havia d’abans pertanyia a una família anomenada Beck, el pare era danès i l’havia construït amb les seves pròpies mans, enmig del bosc. No tenien cotxe, ni rentadora, ni televisor. Cap jardí, només un pati de terra trepitjada entre els arbres. Piles de llenya sota plàstics i, a l’hivern, una barca de cap per avall. Les dues germanes, Inga Lill i Lisa, anaven a l’institut i ens cuidaven a l’Yngve i a mi els primers anys que vam viure allà. El seu germà es deia John, tenia dos anys més que jo, anava vestit amb roba estrafolària, feta a casa, no li interessava res del que ens interessava a nosaltres, tirava cap a una altra banda, no sabíem quina. Es va construir la seva pròpia barca amb dotze anys. No com les nostres, aquells rais que intentàvem ajuntar amb somnis i ganes d’aventura, no, una barca de rems de debò, real. Ens podríem haver rigut d’ell, però no ho fèiem, la distància era en certa manera massa gran. No era un de nosaltres i tampoc volia ser-ho. El pare, el danès ciclista, que potser desitjava viure tot sol al mig del bosc des de la seva època a Dinamarca, es devia horroritzar quan els plans de la urbanització es van presentar i aprovar i les primeres màquines van arribar al bosc, just al costat de casa seva. A la casa de l’altre costat del camí hi vivien els Gustavsen, ell era bomber, ella mestressa de casa, eren de Honningsvåg, els fills es deien Rolf i Leif Tore. A la casa de sobre nostre hi vivien els Prestbakmo, ell era mestre d’institut, ella era cuidadora, eren de Troms, els fills es deien Gro i Geir. A sobre d’ells hi vivien els Kanestrøm, ell treballava a correus, ella era mestressa de casa, venien de Kristiansand, els fills es deien Steinar, Ingrid, Anne, Dag Lothar i Unni. A l’altra banda, els Karlsen, ell era mariner, ella dependenta, era del sud, els fills es deien Kent Arne i Anne Lene. Sobre d’ells, els Christensen, ell mariner, l’ofici d’ella no el sabia, les filles es deien Marianne i Eva. A l’altra banda hi vivien els Jacobsen, ell era tipògraf, ella mestressa de casa, tots dos de Bergen, els fills es deien Geir, Trond i Wenche. Més amunt, els Lindland, del sud, els fills es deien Geir Håkon i Morten. Per allà començava a perdre’m, com a mínim amb els noms dels pares i a què es dedicaven. Bente, Tone Elisabeth, Tone, Liv Berit, Steinar, Kåre, Rune, Jan Atle, Oddlaug, Halvor era com es deien els nens d’aquella banda. La majoria tenien la meva edat, els més grans tenien set anys més que jo, els més petits en tenien quatre menys. Cinc d’ells anirien a la meva classe.