Kitabı oku: «Els llegats», sayfa 2
LA TRANSMISSIÓ ELITISTA.
QUAN ELS BÀRBARS AMENACEN LA FORTALESA
A Europa hi havia una cultura que es podria definir com a austrohongaresa, pròpia d’aquell imperi idealitzat on convivien pobles i llengües diferents i en què la burgesia va aconseguir una certa prosperitat mancada de sotracs, sempre que, és clar, no es pertanyés a les classes populars. Aquesta és la cultura europea de benestar burgès i llar de foc, poliglota i amb milers de llibres a les biblioteques (aquesta manera d’entendre la cultura també és molt britànica, en certa mesura). Una cultura que anava més enllà, territorialment i temporal, de l’àmbit estricte de l’imperi i que conformava un equilibri massa precari, procliu a enderrocar-se en qualsevol moment en mans d’una revolta camperola o obrera, d’un alçament armat, d’una invasió dels veïns poc amigables, o fins i tot de l’adveniment d’una revolució burgesa, oxímoron que només ho és en aparença. No obstant això, la pèrdua de la cultura, de la badiella que s’ha desvinculat del cos però en manté el lligam intacte, és constant al llarg del temps. S’enderroca un món i en sorgeix un altre. Els bàrbars treuen el cap i imposen la incertesa. Els vells edificis del poder cauen, les esglésies cremen i les col·leccions dels museus s’amaguen en mines i soterranis. La figura del bàrbar que amenaça l’ordre establert és un d’aquells papus que recorre de manera reiterada la nostra història. Com deia Kavafis, els bàrbars resolien moltes coses i la seva absència no és altra cosa que una figura retòrica del temor. Una narració ben sabuda. Quan Tàcit inicia els seus Annals, fa un tràveling velocíssim per la història de Roma i sosté que a l’època d’August ja quedava poca gent que hagués viscut l’etapa republicana. Davant d’això Tàcit reconeix que no perdura res «dels íntegres i vells cos-tums». La cosa ve de lluny i testimonia un temor reiterat. Steiner s’adscriu en aquest lament i percep la fi de l’estructura dels valors, una estructura jeràrquica i acceptada per tothom. La fallida de l’humanisme o la manca de fe en el progrés històric formen part de les causes que ell mateix esgrimeix a l’hora d’explicar l’actual situació, davant de la qual es pregunta si val la pena revifar la jerarquia clàssica. Steiner, però, actua amb prevenció quan es pregunta, retòricament, si la mateixa noció de cultura no és sinònim d’elitisme i de violència. I tot seguit ens recorda, sense resoldre del tot aquest interrogant, que una cultura «viva» (les cometes són de Steiner) s’alimenta contínuament de les obres del passat, de les veritats i les belleses assolides gràcies a la tradició. Davant d’això el dolor personal i el malestar social no compten si ens han deixat un fresc, una simfonia o una concepció metafísica. Per a determinats ciutadans, admet Steiner, l’incendi d’una gran biblioteca és més important que les morts comunes, encara que aquestes s’esdevinguin a gran escala. Steiner oposa aquest dogma, que reconeix que és molt difícil de sostenir públicament, als dubtes sobre la cultura mateixa, els quals troba justificats, fins al punt que reconeix que hi ha alguna cosa d’histriònica i de psicològicament sospitosa en la formació d’un cànon elitista.
Steiner rumia sobre aquestes qüestions amb la figura de T. S. Eliot de fons. Enfoquem el seu rostre una mica més, femlo nítid. A Notes towards the Definition of Culture (Notes per a la definició de la cultura), Eliot es planteja què és el que fa possible parlar de cultura europea. La seva resposta posa l’accent, sense ambages, en la tradició comuna del cristianisme. Les arts, les lleis i el pensament d’Europa adquireixen el seu bagatge en la religió cristiana. I un cop situat el context, Eliot subratlla que els lligams entre les elits i les classes dirigents han de ser constants. Les elits estan compostes de grups que destaquen en diferents parcel·les com ara l’art, la ciència o la filosofia. Eliot adverteix que s’ha d’establir una diferència clara entre elits i classes, ja que els membres de les primeres no ocupen, necessàriament, els sectors dominants de la societat. Aquesta asseveració potser era dubtosa en l’època en què l’escriptor va redactar els seus postulats, però avui dia adquireix una rellevància especial a la vista de la precària situació de les persones que formen part d’aquesta elit cultural. La cultura ja només pot oferir prestigi social en termes simbòlics i de reconeixement, però no pas d’escalafó social, perquè les persones que s’hi dediquen només aspiren a sobreviure o, en el millor dels casos, a anar fent la viuviu, a menys que es dediquin a l’entreteniment i a les indústries culturals d’èxit. Es pot pertànyer, llavors, a l’elit cultural, però ser un pària des del punt de vista de la classe i la posició social.
Eliot distingeix entre grups culturals i unes classes dominants que no sempre han tingut en gran estima la cultura. Amb tot, en una societat puixant les transaccions i contactes entre les classes dirigents i les elits culturals han de tenir una certa consistència. Com assevera Hannah Arendt, la cultura atorga estatus i ha estat una manera d’avançar en els escalafons socials i de perdre de vista la pobresa dels sectors desfavorits, en benefici d’una mena de Parnàs més o menys artificiós. Instrument d’elevació social i alhora d’evasió de la vivència més punyent i dura. Amb el preu onerós de convertir els valors culturals en valors de canvi, com a productes immersos en el mercat que no interessen per si mateixos, per allò que contenen i ens poden aportar, sinó per allò que ens poden proporcionar socialment i econòmica, com a donadors i garants d’un determinat estatus. Aquest fet també ha contribuït a trencar el fil de la tradició, amb la conseqüència que ara som nosaltres mateixos els qui hem de pouar en el passat i tornar a redescobrir els autors oblidats o que han merescut poca atenció. Una tasca que hem de fer sense l’ajut d’una tradició sòlida al darrere i amb la dificultat afegida –com raona Arendt– d’haver de rescatar els autors i corrents valuosos d’entre la brossa que deixen els qui ella anomena «filisteus educats», entenent per filisteus les persones incapaces de pensar i de jutjar res al marge de la seva funció o utilitat.
La bastida intel·lectual que ens proposa Eliot estableix una gradació entre individu, grup i societat que edifica un sistema sòlid de dependències mútues. En la seva concepció, allò que importa primordialment és la transmissió de la cultura heretada, tot evitant-ne l’ossificació. La missió de la cultura, per tant, no és sinó la preservació d’un alt grau de civilització, per a la qual cosa és imprescindible la cessió dels llegats a les generacions futures. Aquesta donació té lloc, preferentment a través de la família i l’educació. Eliot ens recorda en un altre text –«La tradició i el talent individual»– que «la crítica és tan inevitable com la respiració». Per això el significat d’un poeta o d’un artista s’ha d’ubicar entre els morts. Segons Eliot, el que s’esdevé en una nova obra d’art, en crear-la, li succeeix simultàniament a totes les obres d’art que van precedir-la, de manera que els monuments existents ordeixen un ordre ideal entre si que es modifica amb la introducció d’una nova obra. Donació, llegat, crítica, transmissió. Paraules clau.
Eliot reconeix, i és difícil defensar el contrari, que els nivells de cultura actuen com a nivells de poder. I, tanmateix, el seu concepte d’educació és restringit i clarament reaccionari, atès que rebutja qualsevol reivindicació en favor de la igualtat i veu les diferències socials com un fet gairebé inevitable que ha de permetre la cohesió de la societat. Segons Eliot, si un nen pobre té capacitats no és pas viable que pugui tenir accés a l’educació en les mateixes condicions que un nen menys dotat de les classes dominants. Això desorganitzaria la societat, segons el seu parer, i provocaria la minva del control parental, tot traspassant-lo a l’estat. La missió de l’educació és clara: ajudar a preservar la classe i seleccionar l’elit. Allò que neguiteja Eliot no és tant la brillantor o la possible extravagància de les elits culturals, sinó la desintegració de la classe dominant. Podem retreure determinades coses a Eliot, però no pas la seva manca de claredat.
És obvi que encara hi ha ciutadans que s’abeuren en aquesta visió elitista de la cultura i de la transmissió. De fet, no es poden explicar les diferències socials si no anem a fons en aquestes distincions. Mots com privilegi formen part del vocabulari d’Eliot i afermen una visió elitista i classista del fet cultural. En aquest sentit, és obvi que la difusió de la cultura i la pervivència de la badiella és un afer estretament lligat als diferents poders econòmics, acadèmics o artístics. Steiner, per exemple, recela de l’èmfasi que Eliot posa en el cristianisme, però en canvi admet la necessitat de les elits culturals enfront del que anomena «postcultura», és a dir, un conjunt d’hibridacions que fan dificultosa la comunicació i l’establiment de connexions entre les diferents generacions, perquè després de la Segona Guerra Mundial es produí, com ja hem vist, una mena d’amnèsia creativa que tendí a esborrar-ho tot. Steiner tiba el fil d’aquesta tesi i argüeix que avui dia intentar assolir un nom artístic o literari és sinònim de romanticisme i elitisme, cosa que comporta que la noció de glòria estigui sota sospita. En l’actualitat, reflexiona Steiner, la societat viu abocada a la immediatesa i al fet irrepetible i efímer. Les picades d’ullet que les obres clàssiques feien a la tradició en què es basaven s’han estroncat, amb el correlat addicional que els llenguatges dels llegats esdevenen gairebé inintel·ligibles per a les generacions més joves.
Continuem, fet i fet, en el terreny de la complanta, però una complanta, tanmateix, que extreu conclusions sòlides quan analitza les dades educatives i també alguns dels hàbits culturals dels més joves. ¿I malgrat tot, qui és capaç de parlar, avui dia, d’alta i baixa cultura, de cultura elevada i cultura popular, sense enrojolar-se? Steiner sap que això ja no és possible i reconeix, sagaçment, que el «populisme» i l’acadèmia han conviscut sempre. I admet, també, que existeix un important solatge de cultura popular compost de cançons, danses, goigs, romanços, llegendes i històries transmeses de manera més o menys apòcrifa i oral. Ara bé, això no treu que Steiner parli de l’amnèsia de l’educació i del fet que les generacions actuals no són capaces d’identificar els referents de la cultura que ens ha precedit. Al capdavall, la seva postura s’alia amb la de T. S. Eliot en reconèixer la importància de les elits que encarnaven «l’herència i la dinàmica de la cultura». Les relacions de poder, sota el jou de l’aristocràcia i la de la burgesia, imposaven –al·lega Steiner– un model de cultura clàssica que es transmetia a través d’un procés deliberat. A totes aquestes argumentacions podem sumar-hi el descrèdit de l’educació, la manca de disciplina i la minva de credibilitat de les jerarquies. ¿No hi ha en tots aquests laments, però, una música coneguda? ¿Un to de retret que hem sentit als pares i als avis en nombroses ocasions? ¿No se’ns ha dit repetides vegades que el nostre món s’acabava i que s’iniciava un període d’irreparable decadència?
D’altres autors han analitzat el tall amb la tradició i n’han exercit la crítica. Alguns de manera sistemàtica, d’altres a través de declaracions que amb el temps s’han fet força insistents. En el nostre àmbit cultural, Valentí Puig se situa en la complanta. Diagnostica el presentisme i el narcisisme actuals, amb la consegüent pèrdua de memòria i desconnexió de la tradició, però es lamenta que «la pitjor cara de la nostra època són els nous costums i la manca de formes». Puig fa com Tàcit: carrega contra el present i els seus costums, però no analitza pas els correlats ideològics, socials i polítics que justifiquen i fomenten el tall amb el passat –ni les lluites caïnites i classistes per aconseguir el poder i la transmissió del llegat–, com si tot es reduís a un banal afer de corbates, cambrers amb llacet o manuals d’urbanitat. El present sempre està ple de planys envers el passat, encara que els ploramorts reconeguin, en comptades i espirituoses efusions sentimentals, els defectes d’aquest plantejament. Quan el meu avi, tot escandalitzat, afirmava que els Beatles només feien soroll no estava lluny d’aquestes posicions que s’aferren a un món que, si hem de ser sincers, ja no existeix ni existirà mai més.
¿LA TRADICIÓ ÉS UN REDUCTE FÒSSIL?
LES LLUITES, CONTESES I ESCARAMUSSES DELS LLEGATS
La cultura, vista de manera tradicional, no ha d’oferir dubtes. Sòlida, s’entotsola i marca, sorruda, una distància vertical i jeràrquica. Sembla, des d’aquest punt de vista, que s’erigeixi com un ídol que no admet la mirada dubitativa ni, encara menys, l’escèptica. Hauríem de recelar, tanmateix, de la cultura que sols és vista com a instrument de domini i d’afirmació d’una estructura jeràrquica de poder. I seria necessari marcar una necessària distància amb la prosa planyívola, a la qual s’aferra ben sovint el classisme. Res no és més grotesc que els joves que es captenen com si la seva vida tingués lloc en una època pretèrita, amb la vana pretensió de traslladar motlles dels segles xviii o xix a l’època de la intel·ligència artificial. És cert que la hibridació que Steiner critica amb virulència permet una gran riquesa d’estils. D’aquesta manera, es pot ser trobador i neogòtic (sempre ens quedaran The Cure, Siouxsie o Lacuna Coil!), emular els maudits i disfressar-se d’acadèmic amb perruca i casaca, però sense oblidar mai l’actualitat capitalista i global, amb totes les estructures i particularitats socioeconòmiques i culturals que comporta. La veritable antiguitat és tan actual que arriba sempre des del present, i gairebé des d’un futur que s’anticipa per uns segons al moment actual. La tradició és una vivència fonda, crítica i feta sempre contracorrent, no pas una aparença impostada. I això és el que no entenen, justament, els neoacademicistes que puden a naftalina per tots els plecs del cos, amb els seus ridículs gavanys d’impostat artista bohemi, els tocs falsament punks o els detalls hípster que pretenen atorgar una mica de classisme a tot plegat. Els feixismes moderns, sempre proclius a tergiversar el passat, no podien haver imaginat, ni en els seus somnis més humits, uns millors aliats que aquests morts en vida.
Eliot mateix reconeix que la tradició –un mot que en les lletres angleses no es fa servir gaire, si no és en el sentit d’arrelament als temps passats, amb un matís de reconstrucció arqueològica– no es pot heretar, amb la qual cosa cal obtenir-la amb un gran esforç i sentit històric. Doncs bé: Eliot afegeix que la totalitat de la literatura europea, des d’Homer, té una existència simultània, amb una dimensió temporal i atemporal alhora. La tradició, per tant, és una baula que ha de saltar les barreres amb un deix descaradament diacrònic que no ha de perdre de vista el present. Un cop admès això, que és ben plausible, s’ha de reconèixer que el fet de trencar la baula té connotacions clarament polítiques, cosa que subratlla de manera pertinent Steiner. En efecte: ¿A qui interessa, si no és al populisme desbocat, una societat que ja no sap reconèixer els lligams que la vinculen amb els temps d’antany? ¿Com podran els ciutadans ser conscients dels fils que uneixen determinats pressupòsits ideològics amb els períodes més foscos de la humanitat? ¿I com es pot avançar cap a la igualtat si es perden de vista els moments de confrontació i s’habita un present que canvia cada dia per tal que tot continuï igual? Aquests són alguns dels interrogants que podríem formular-nos ara mateix. Caldrà avançar, però, una mica més i desbrossar el camí. En qualsevol cas, la interrupció de la transmissió del llegat, el tall abrupte de la badiella que no deixa cap arrel que es pugui transformar en símbol de recepció i d’alliberament, és una mala notícia. En aquest sentit són ben preocupants els resultats d’una enquesta recent realitzada als Estats Units entre millennials i membres de la generació Z, que revela que un alt nombre de joves, superior al cinquanta per cent en alguns casos, no sap esmentar ni un sol camp d’extermini nazi, mentre que una part significativa dels enquestats (un dinou per cent a l’estat de Nova York) està convençuda que els jueus van ser els responsables de l’extermini.
Les produccions de la cultura clàssica s’estan convertint en una mena de reducte fòssil. O bé en un àmbit reservat als especialistes, com el banc de llavors de l’illa àrtica de Svalbard, on s’emmagatzemen, subterràniament, mostres de tot el món per tal de preservar-les i posar-les a disposició de la humanitat. La tradició és una biblioteca o un arxiu que ja ningú no consulta. Dipòsit i magatzem. Reservori. O meandre de formes sinuoses que va deixant llims que se superposen els uns als altres i que ja ben pocs saben llegir. Sense aquesta sedimentació, tanmateix, no hi pot haver tradició, com afirmen Peter L. Berger i Thomas Luckmann. Parlar de tradició implica referir-se a les diverses objectivacions que, a través de les visions compartides i sobretot del llenguatge, faciliten la creació d’experiències en la comunitat. És el llenguatge allò que permet transmetre les diverses sedimentacions. Tal com subratlla Hannah Arendt, el llenguatge està contingut en el passat amb un traç inesborrable, amb la qual cosa qualsevol intent de voler-nos-en deslliurar esdevé va. Som llenguatge sempre, encara que aquest ens arribi inadvertidament, de manera sedimentada, gairebé fòssil. Però aquest caràcter petri també pot anihilar l’espontaneïtat, la recepció, el gaudi alegre del passat. Com reconeix Raül Garrigasait, el passat pot ser una llosa que mata «l’experiència viva», sota el pes de la pedanteria i dels clixés. Per això defensa l’alegria de travessar «tota mena de capes històriques, intel·lectuals, artístiques», per tal d’accedir a una «vida innocent i purificada d’esquemes, la vida lleugera, plena, que treu profit del passat com d’una menja nutritiva i saborosa, la vida que és cos i paraula, idea i lloc». En qualsevol cas, per viure aquesta alegria gairebé sensual s’ha d’estar amatent a les clivelles. L’obvietat està servida: si volem gaudir del passat primerament hem de conèixer-lo. De tota manera, treure profit del passat ens situa en un terreny d’experiència pròpia i interior, ben allunyat de la mera reverència acrítica.
Si es talla la corretja de transmissió, o si algú remou els sediments i en barreja els dipòsits de manera poc curosa, es produirà la interrupció. Berger i Luckmann parlen de legitimitats i és així com es transmeten una sèrie de significats i objectivitats que esdevenen coneixements. La comunicació no és neutra, ja que requereix un aparell social i uns receptors que acatin i admetin com a comú allò que s’ha fet arribar. Els comportaments institucionalitzats impliquen, alhora, diferents rols i instruments de control. Pensar la tradició amb un biaix innocu, com si es tractés d’un conjunt no contaminat pels pòsits polítics i socials, és una operació d’idealització que està condemnada d’antuvi al fracàs. Tots nosaltres esdevenim actors –afirmen Berger i Luckmann– d’un conjunt de representacions que s’han de retornar a la vida per tal que no esdevinguin mortes. A partir d’aquí es produeixen diverses legitimacions, amb un univers central i diferents universos parcials que poden conviure de manera més o menys harmònica. Tots dos autors ens recorden que els universos simbòlics i les legitimacions són productes humans. No és estrany trobar, en aquest sentit, postulats que pretenen fer passar per innates meres formulacions socials, derivades d’un determinat ordre polític. Els diferents poders sempre intentaran camuflar els seus postulats sota algun ordre natural. També això és un tret constant dels temps històrics.
L’ordre vigent exclou tots els discursos que puguin posar en qüestió la seva estabilitat. Un discurs en tapa un altre. I cada visió intenta enderrocar les anteriors, o bé totes les construccions contemporànies que puguin fer-li ombra. Les llacunes, per tant, són gairebé inevitables. Agamben ho rebla amb una sentència lapidària: «[…] tot treball seriós d’investigació arqueològica implica sempre una destrucció de la tradició». I caldria afegir, en aquest punt, de la tradició més feble i arraconada, és a dir, d’aquella que no ha tingut accés als mecanismes de transmissió propis dels poders culturals i que, justament per això, és dubtós que hagi arribat mai a formar part de l’herència que ens ha pervingut. Agamben apunta que quan un text esdevé canònic, la possibilitat d’accedir-hi queda tancada per sempre (una tesi que ja trobem en Heidegger, i a la qual tornaré més endavant). Individus i institucions s’erigeixen, així, en monuments barrats i closos, de difícil accés. I al mateix temps, la construcció de discurs històric implica la legitimació i també l’arqueologia de l’ordre. La tradició mai no és una agrupació de produccions blanquejades i impol·lutes, sinó que la seva imposició respon a tot un seguit de factors i interessos de tipus polític, econòmic i social. Qui arriba primer als dispositius de poder pot marcar, llavors, l’ordre i la prioritat del discurs, tot conduint-lo cap a un sentit o cap a un altre.
Hannah Arendt recull l’eco de Benjamin i assevera que el fil de la tradició s’ha trencat, amb l’afegit que ja no som capaços de renovar-lo. Per a Arendt, tanmateix, el que s’ha enderrocat de debò és la trinitat romana que unia la religió, l’autoritat i la tradició. La pèrdua consisteix en la ruptura de la continuïtat entre el passat tal com es transmetia de generació en generació, en adoptar les formes de la cohesió i de la coherència. No obstant això, crec que és vana la pretensió de mostrar la tradició com un llegat impol·lut, tancat en una vitrina de vidres nítids. En aquest sentit, és important mostrar les línies de fractura de la coherència. La tradició no s’ha de venerar acríticament, com si es tractés d’un cadàver incorrupte, sinó que s’ha de vivificar des del present, des de la singularitat, i si convé amb respostes impertinents i rebels. La tradició, però, és necessària per orientar-nos. I s’hauria de distingir amb cautela de l’autoritat, perquè aquesta última sempre intenta imposar una visió concreta de la cultura i de la història des del seu mandarinat dictatorial, com si només fos possible una tradició determinada. Contràriament, un dibuixant de manga, un grup de metal extrem o un vocalista de trap formen part d’una tradició que compta amb un bon gruix de discurs, d’obres i de seguidors al darrere. Per entendre’ns: de la tradició tant en formen part Bach, Dant i Guerau de Liost com Opeth, Pink Floyd o Akira Toriyama (aquí cal recordar que el temps no dicta sentència, com es creu de manera habitual, sinó que són els gustos socials i les estructures pròpies de cada època els que faciliten o deneguen el pas a la tradició). Aquesta constatació no respon pas a cap vel·leïtat postmoderna, desitjosa d’igualar-ho tot, sinó que sorgeix de la vivència quotidiana de la cultura i també de la manera com els joves i no tan joves integren referents del tot dissemblants. És pertinent recordar que mentre Arnau Cadell esculpia capitells o Fra Angelico de Fiesole pintava frescos –i estic parlant d’un període que comprèn més de tres segles, amb unes característiques que s’estenen abans i després d’aquesta acotació–, a Europa es produïa una cultura popular que s’expressava a través del carnaval, de la religió popular, dels cançoners, de les festes, dels jocs i dels espectacles còmics. És a dir, a través de tot allò que Mikhail Bakhtín definí com a «cultura específica de la plaça pública», i que altres autors com Jacques Le Goff o Pietro Boglioni han investigat a bastament. Que ningú, però, se sobreexciti abans d’hora: el terme cultura popular no aparegué fins al segle xviii. La temptació anacrònica, en la història, és com la pota d’una taula que balla de manera enutjosa i que, esforçats, intentem falcar amb el primer objecte que tenim a mà.
La tradició és polièdrica i plural. En el seu si conviuen branques dissemblants, marrades incompatibles i visions que presenten un alt contrast. La tradició només pot ser entesa, a dreta llei, com a conjunt de tradicions. És fàcil entendre, aleshores, que la lluita entre les tradicions sigui a cor obert, des del moment en què cadascuna d’elles vol establir el seu discurs i la seva legitimitat. No sempre, és clar, aquestes tradicions són incompatibles entre elles. Fins i tot n’hi ha que no aspiren a imposar res i que no pretenen erigir cap monòlit que exclogui les perspectives enfrontades o divergents. En qualsevol cas, saber què entra o què no dins de la tradició ens enfronta a la qüestió, sempre difícil, de la legitimitat.
Quan Paul Ricoeur parla de legitimitat ho fa en consonància amb la noció d’autoritat, vinculada íntimament amb la tradició. Aquesta autoritat estableix ben sovint una cuirassa que dificulta la tasca hermenèutica, la qual sembla ben sovint que hagi de saltar la tanca que cenyeix els discursos establerts i la seva ambició de veritat. Encarats a les diverses tradicions, Ricoeur ens proposa que aquestes pretensions passin a ser presumpcions de veritat, en el sentit de validar-les i de tenir una recepció confiada enfront dels diferents discursos, just abans de passar-les pel sedàs del gest crític. Una actitud ben complicada davant de determinats postulats tirànics, però que aplicada al camp de les diferents arts i de la història ha de permetre visualitzar camps complexos de sentits i de qualitats, línies de coherències i incoherències, interessos que es poden deduir entre línies i també ingenuïtats i errades. Les tradicions, amb tota la seva càrrega de pluralitat, ja no voldrien ostentar la pretensió de la veritat sinó esbossar proposicions de sentit. I a partir d’aquí, Ricoeur ens proposa excavar tot allò oblidat, rebutjat i avortat (des potentialités avortées), així com les temptatives reprimides. És clar que aquí ens situem en una història paral·lela que s’escriu al costat de l’altra –la preponderant, la poderosa–, amb una cal·ligrafia que ressegueix els marges de tot allò bescantat.
Quan parlem de tradició ens referim, per tant, a tradicions divergents i plurals que enriqueixen el panorama de les nostres vides. No es pot oblidar, com ens recorda Eric Hobsbawm, que existeixen tradicions que semblen molt sòlides, arrelades en un temps remot, i que en canvi són inventades, perquè comprenen un conjunt de regles acceptades de caràcter simbòlic que tenen com a objectiu inculcar determinats valors i normes de comportament amb l’ajut de la repetició, cosa que implica, automàticament, una continuïtat amb el passat i l’ús de la història com a legitimadora de les accions que s’emprenen en cada moment, amb la cohesió del grup social com a rerefons. Aquest és un intent, d’acord amb Hobsbawm, d’estructurar, amb un caire ritualitzat i formal que s’enfronta al canvi constant del món modern, determinades parts de la vida social. Les noves tradicions, d’altra banda, substitueixen les antigues quan aquestes últimes esdevenen obsoletes i ja no responen a les finalitats per a les quals van ser creades. S’ha de remarcar, doncs, el caràcter construït i inventat de moltes de les tradicions actuals, cosa que ens aboca a deixar de sacralitzar-les i de venerar-les de manera irracional, com si fossin intocables.
Més que no pas de tradició s’hauria de parlar, per tant, de tradicions. I n’hi ha que encara filen més prim. Paul Ricoeur distingeix, per exemple, entre la tradicionalitat, les tradicions i la tradició. La tradicionalitat fa referència a un estil d’encadenament de la successió històrica, en què es produeix una tensió entre l’eficiència del passat, que nosaltres sofrim, i la recepció del passat, que tots plegats duem a terme. La tradicionalitat assegura la continuïtat de la recepció del que va esdevenir-se. I Ricoeur ens parla de tradicions, en plural, tot situant-nos en aquell punt en què nosaltres ja no estem en la posició dels innovadors sinó en la dels hereus. Els llegats es transmeten a través del llenguatge, són lingüístics, i per aquest motiu Ricoeur assevera que per tradicions cal entendre les coses que ja s’han dit i que han estat transmeses al llarg de cadenes d’interpretació i de reinterpretació. Parlar de tradició en singular implica, en canvi, transitar per l’espai de les pretensions de veritat. Aquesta distinció és, al meu entendre, fonamental. Del passat rebem creences, idees, persuasions i conviccions, és a dir, maneres de creure que alguna cosa és veritable. I aquí rau el moll de l’os de la qüestió. Per a Ricoeur la tradició actua com la moral (propera al sentit que li atorgava Hegel), des del moment que ens deixem endur pel seu corrent abans de jutjar-la o de condemnar-la. La tradició, però, no està lliure del sedàs crític, sinó que és la matèria primera a partir de la qual la crítica ha d’exercir, justament, la seva tasca de judici i garbellada.
Si bé és cert que les creacions han de passar el filtre del temps per convertir-se en cultura (i el judici dels gustos i de les estructures a què he fet referència abans), aquest procés s’ha accelerat durant els últims decennis, sobretot si tenim en compte la immensa capacitat de difusió i d’expansió de continguts que presenta Internet. Fins fa poc, les tradicions necessitaven unes dècades o fins i tot uns quants segles per consolidar-se. Ara, aquesta distància s’ha reduït notablement, sota la sospita addicional que res, en veritat, pot arribar a perdurar en un món en què cada nova producció fagocita l’anterior i l’envia al pou de l’oblit més absolut. «Abans un tenia molts segles al davant. Ara, deu o vint anys com a molt», diu Sandro (Gabriele Ferzetti) a Clàudia (Monica Vitti), a L’avventura, de Michelangelo Antonioni, una pel·lícula de 1960. Una constatació dels nous temps.
