Kitabı oku: «Caminar per la vida vella», sayfa 2

2.

Consideracions inicials sobre la memòria

Un comentari previ a altres consideracions és que la memòria ha de treballar amb una quantitat immensa de dades, que es veu obligada a catalogar segons criteris sovint canviants, en què la indeterminació és potser el tret dominant. L’estudi de la memòria suscita el treball de disciplines molt diverses que van de la medicina a la biologia i de la psicologia a la psiquiatria, però rarament treballen conjuntament. Un prestigiós especialista, Gerald M. Edelman, ha destacat que és en l’àmbit de la recerca sobre la memòria on més evident es fa la diferència entre les ciències humanes i les ciències experimentals, perquè no solen usar les mateixes eines ni la mateixa terminologia els qui investiguen com treballa la ment i els qui investiguen com treballa el cervell. De fet, la investigació sobre què és la consciència, sobre què relaciona el que veiem amb el que pensem, és una de les línies de recerca fonamentals en la filosofia actual: hi treballen, conjuntament o no, filòsofs, psicòlegs i neurocirurgians. Un estudiós ho explica amb la metàfora dels constructors de túnels: «neuròlegs i psicòlegs ja fa temps que foraden en el túnel de la ment des d’orígens diferents i emeten sorolls cap a l’altre origen de la foradada».

Els estudis sobre la memòria (segueixo Edelman) ens la defineixen com una aplicació específica de la capacitat humana de classificar i d’establir categories. Quan trobem de forma inesperada un objecte que crèiem perdut (la literatura de consum sol situar aquesta escena a les golfes), el recordem perquè en tenim els trets tan ben establerts que, en veure’l, no dubtem a identificar-lo. Més endavant veurem com uns personatges de l’Eneida reconeixen un cinturó (en el cas d’Enees) o una espasa (en el cas de Dido), i les conseqüències que això té en el desencadenament de l’acció.

Però si podem recordar no és gràcies només al fet que podem classificar, sinó també gràcies al fet que després generalitzem: un cop hem trobat diferents casos d’una mateixa categoria en podem reconèixer casos nous i incloure’ls en la classificació ja feta. Així, veurem com una taca a la neu recorda a Perceval la cara de la seva estimada Blancaflor: ha vist tantes vegades aquesta cara o l’ha mirada amb tanta atenció que quan veu una taca a la neu que no havia vist mai abans no dubta a incloure-la en la categoria «trets de la cara de Blancaflor».

Ara bé, per tal trobar-hi allò que hi té emmagatzemat ha de ser el subjecte qui ha d’activar el mecanisme de la memòria. Com hem vist en el cas de Quintilià, quan hom ha de recordar una quantitat notable de coses cal recórrer a la mnemotècnia, una tècnica molt antiga perquè remunta a l’època en què els homes no havien trobat encara la que havia de resultar un complement fonamental de la memòria: l’escriptura, que és fins ara la tècnica definitiva. Ja Quintilià fa al·lusió als debats i comentaris negatius que l’escriptura va generar, notablement el comentari de Plató (Fedre, 274c-275b), segons el qual l’escriptura és un obstacle per la memòria, perquè hi traspassem la nostra responsabilitat i deixem d’ocupar-nos-en («custodire»). Molts segles després d’haver-la inventat, els homes encara feien servir l’escriptura com un mer complement de la memòria, i era considerat una manca notable de formació recórrer, com fem ara, a arguments com «és que no recordo res» o «m’oblido de tot» cada cop que la memòria fallava. En els capítols següents veurem un personatge, el Quixot, recitant uns versos de Garcilaso de memòria sense que el narrador es vegi en la necessitat d’explicar de qui són els versos: ell i el seu públic vivien en un món en què saber versos de memòria era un requisit elemental per ser considerat una persona mínimament instruïda.

Aquesta capacitat memorística donava suport també a una capacitat de retenció auditiva superior a la nostra, de manera que el públic podia assistir impàvid a una representació de teatre barroc sense perdre’s cap dels seus innombrables jocs de paraules, poemes entrelligats, citacions encobertes i referències internes. L’hàbit de la lectura ens ha acostumat a aturar-nos per fullejar endavant i endarrere quan ens perdem en un text i per això, quan n’escoltem un d’una certa complexitat, ens desconcerta no poder rellegir-lo. Com qui està avesat a veure el futbol a la televisió i s’endú una inconfessable sorpresa quan no pot contemplar la repetició de la jugada el dia que va al camp a veure un partit, també el lector s’inquieta, en una obra de teatre d’una certa complexitat, quan no pot aturar la representació per fer-se càrrec del que s’hi està dient abans de continuar endavant.

La capacitat memorística de l’home contemporani, doncs, està considerablement anquilosada per recuperar determinades sensacions (visuals, auditives, olfactives…). De sempre, els músics saben que a l’inici d’una composició és bo repetir els primers compassos almenys dues vegades perquè l’oient es faci càrrec del que sentirà i memoritzi el tema o temes principals. Però, quants dels qui escolten aquesta composició s’hi fixen? I a quants dels que s’hi fixen els ajuda aquest recurs? No sabem recordar com abans i això probablement altera la nostra percepció del que és una fuga barroca a més de dues veus, o la comprensió de les al·lusions visuals i els emblemes (el peix de Tobies, el lleó de Sant Jeroni…) que apareixen en la pintura des del Renaixement.

Tant és. Perquè hi ha uns records que sempre podem recuperar, que són aquells que afecten la nostra vida privada: cares, sons, comentaris que estem segurs que no perdrem mai. Ajudats, a més, per determinades tecnologies, podem recordar quina veu tenia el nostre avi i quina cara feia aquell antic promès el dia del nostre casament. Tant per a l’home antic com per al d’ara, la memòria és el resultat d’una decisió voluntària: aquell té el magatzem més ben organitzat que aquest; però tots dos poden visitar-lo a plaer i trobar-hi allò que hi van desar fa anys.

Ara bé, hi ha uns records que no podem recuperar fàcilment ni tan sols proposant-nos-ho. De vegades els tenim «a la punta de la llengua», però no hi ha manera que surtin fins al cap d’una estona, quan ja no hi «pensem» més. Altres vegades no sabíem ni que els teníem quan ens apareixen de sobte. La psicologia ha anomenat aquesta mena de memòria de diverses maneres, com per exemple «memòria afectiva», entenent per tal la reviviscència d’un estat d’ànim oblidat. La psicologia també ens ha ensenyat que sovint aquest oblit és un requisit per al nostre equilibri psíquic. Recordar massa no és bo, com tampoc ho és oblidar massa: forçar l’oblit pot ser tan negatiu com forçar el record. En tots aquests casos, qui recorda no ho fa per necessitat o desig, sinó perquè ha trobat alguna cosa (un objecte, per exemple) que li ho provoca. L’episodi de la magdalena de Proust ha popularitzat aquest fenomen: el narrador està prenent un te; hi suca una magdalena i quan la tasta recorda (se li fa present) un episodi de la seva infància que fins aleshores tenia esborrat. Veurem més endavant quina mena de record és aquest, com s’efectua la seva recuperació i què significa que estigués esborrat.

En aquest llibre estudiarem aquesta memòria afectiva que nosaltres, per causes que després explicarem, denominem involuntària, i ho farem a través d’exemples recollits de literatures que ens són properes. Relacionarem aquesta memòria involuntària amb altres episodis literaris en què apareixen reaccions també relacionades amb la memòria, com per exemple l’associació d’idees, perquè, a parer nostre, tots aquests episodis acaben configurant una tradició que ha estat present fins avui dia.

En els primers casos que veurem trobarem associacions d’idees en què l’element que provoca el record és la trobada d’un objecte (un cinturó, una espasa, una taca a la neu). Aquesta trobada pot ser inesperada, com veurem en el cas de Dido a l’Eneida, o bé previsible, com les gerres de vi del Quixot; però aleshores el que és inesperat és el record que aquesta trobada suscita: els sentiments provocats per aquests mecanismes han estat font d’una rica tradició literària que anomenem el tòpic de «l’objecte retrobat». Tanmateix, hi ha una altra manera, més productiva encara, de provocar la memòria i la coneix aquell qui troba no pas un objecte, sinó un gest, un soroll o també una situació, una escena… que li suscita també el record d’un episodi semblant en el passat. A partir del segle XVIII, que nosaltres exemplificarem amb textos de Goethe, la consideració de la memòria canvia i aquell tòpic literari de l’objecte retrobat, que persistirà fins a l’actualitat, com veurem, i amb molta força, conviu amb temes literaris relacionats ja amb la memòria involuntària, més lligats a una situació, i provocats per sensacions menys dependents de la vista que no pas d’altres sentits.

La memòria involuntària té una altra característica. Si, tal com observava Edelman, la memòria parteix de la nostra capacitat de generalitzar, una característica de la memòria «voluntària» és que aquesta capacitat ens fa prescindir dels detalls menors. Quan algú a qui no vèiem de fa temps ens proposa recordar el moment de la nostra primera trobada, fem un exercici de memòria voluntària i ens esforcem a tenir una idea de conjunt i a fer que els nostres records coincideixin. La memòria involuntària en canvi reté tot de detalls petits, inconnexos, lligats a diversos sentits, coexistents en el mateix instant, que són fonamentals per a evocar una experiència autèntica del passat. Per això és molt difícil compartir la memòria involuntària amb ningú més.

La memòria involuntària ens interessa, insistim, com un fenomen que té unes conseqüències literàries evidents. En la història de la literatura trobem fenòmens que funcionen d’una manera semblant, o bé perquè estan causats per la memòria o bé perquè tenen conseqüències semblants: la percepció d’una realitat que fins aleshores desconeixíem. Hem parlat de l’associació d’idees; veurem també el déjà vu o l’anagnòrisi. Entre els fenòmens lligats a la percepció de realitats desconegudes destacarem la rêverie, que aquí traduirem per somieig. Altres qüestions com les epifanies o les experiències místiques també mereixeran la nostra atenció. Mostrarem especial interès a establir distincions entre tots aquests fenòmens, tot i que les fronteres sovint són borroses: distingirem entre conceptes diferents que es designen amb termes idèntics (passa amb el déjà vu, que alguns cops s’usa per descriure memòries involuntàries) i, alhora, distingirem entre termes que de vegades s’usen com a sinònims (passa sovint amb la memòria involuntària i el somieig).

La terminologia que usarem prové en gran part de la tradició de la crítica literària, però hi ha altres àmbits que també hi han aportat els seus termes. És el cas de la psicologia. Però com que la psicologia, potser més que altres ciències, està dividida en moltes i diverses escoles, la terminologia que usa no és homogènia. Per exemple, la psicòloga Nicola S. Clayton usa episodic memory per designar la memòria involuntària, i el moment en què hi ensopeguem, com en l’anècdota de Goethe, és segons Clayton un episodic recall, és a dir, un «record episòdic». Curiosament, i basant-se en experiments fets amb animals, per a Clayton no es tracta d’un fenomen lligat a la ment humana, sinó que es troba «in the core cognitive capacities», això és, en el nucli de les capacitats cognitives. Des de la psicologia cognoscitiva, qui ha donat una explicació força completa de la memòria que Proust va popularitzar és la de Robert Epstein, per al qual la teoria proustiana de la memòria du inexorablement a una teoria estètica. Ho comentarem en el seu moment.

Inevitablement la percepció que tenim de la memòria està fermament lligada amb la que tenim del pas del temps. Ara bé, cal advertir que el pas del temps no és percebut de la mateixa manera en totes les èpoques. Cal advertir també que ni tan sols el concepte de temps és el mateix. L’única cosa que potser no ha canviat és el desconcert que ens provoca aquest concepte. Aquí potser és el lloc de fer la citació (que més d’un lector esperava) d’Agustí d’Hipona (s. IV dC) al capítol XI de les seves Confessiones (398 dC) [Confessions (1989)]:

Quid est ergo tempus? Si nemo ex me quaerat, scio; si quaerenti explicare velim, nescio.

[Què és per tant el temps? Si ningú no m’ho demana, ho sé; si ho vull explicar a algú que m’ho demana, no ho sé.]

De fet, tot el capítol XI de les Confessions és una disquisició sobre el temps causada per la necessitat d’explicar-se l’eternitat de Déu, per respondre preguntes com «què feia Déu abans de la creació?». Tot i que el llibre d’Agustí ens indica quina era la percepció que la seva època tenia del temps, els seus comentaris sovint encara ara són vàlids. Com aquest que hem reproduït: ens resulta difícil parlar del temps, i especialment allunyar-nos de la idea que la nostra època en té. No farem un seguiment dels canvis que aquesta percepció ha tingut, però és indubtable que tots els autors que llegim en tenen una, i que això afecta la manera com veuen la memòria i els seus efectes.

Un dels científics que ha treballat més sobre el que recordem i el que oblidem és Sigmund Freud. Curiosament, tot i ser un gran creador de termes i neologismes, Freud rarament va usar els termes «oblit» i «memòria» en la seva obra de manera sistemàtica. Ara bé, com va observar el filòleg Harald Weinrich en un estudi fonamental sobre l’oblit, que aquí sovint tindrem en compte, això no vol dir que Freud se’n desinteressés. Però aquesta manca de treball sistemàtic sobre aquells conceptes potser explica una afirmació sorprenent de Freud en un dels seus últims assaigs: Das Unbehagen in der Kultur (1930) [El malestar en la civilització (2008)]. Efectivament, després d’elaborar durant anys una teoria que, com diu Weinrich, va fer que l’oblit perdés la seva innocència, Freud, en aquest escrit publicat gairebé al final de la seva vida, observa:

Wir rühren hiermit an das allgemeinere Problem der Erhaltung im Psychischen, das kaum noch Bearbetitung gefunden hat, aber so reizvoll und bedeutsam ist, daß wir ihm auch bei unzureichendem Anlaß eien Weile Aufmerksamkeit schenken dürfte.

[Toquem aquí el problema general de la conservació en el psiquisme, que fins ara a penes ha estat treballat, però tan estimulant i significatiu que, aprofitant l’ocasió, podem concedir-li la nostra atenció un moment.]

Si tenim en compte que «la conservació en el psiquisme» no és més que una manera d’al·ludir a alguns fenòmens memorístics (no tots), i que ell ha estat treballant durant anys en la recuperació d’aquests records, diríem que considerar «a penes elaborat» l’estudi sobre la memòria sembla un comentari irònic. Però tot seguit afegeix una afirmació que és, sens dubte, una confirmació de les seves teories:

[…] im Seelenleben nichts, was einmal gebildet wurde, untergehen kann, […] alles irgendwie erhalten bleibt und unter geeigneten Unstände, z. B. durch eine so weit reichende Regression, wieder zum Vorschein gebracht werden kann.

[[…] a la vida psíquica res del que ha estat construït un cop no desapareix mai, […] tot es conserva d’alguna manera i, en circumstàncies favorables com, per exemple, mitjançant una regressió suficientment profunda, pot ser tornat a un primer pla.]

Aquesta és una idea fonamental en l’estudi de la memòria involuntària. Veurem com, abans de Freud, nombrosos autors s’adonen que hi ha moltes coses que es conserven a la memòria l’existència de les quals havia passat desapercebuda. Després de Freud, un cop assimilada aquesta idea a la nostra cultura, molts autors recrearan les «circumstàncies favorables» que fan sorgir aquests records enterrats.

Durant la segona meitat del segle XX, la memòria ha aparegut com un nou actor que ha convulsionat la percepció de les ciències socials, i especialment de la història. Conceptes com «història oral», «memòria col·lectiva» i fins i tot aparents oxímorons com «memòria històrica» s’han imposat en els debats. Les causes són diverses: la desaparició de la cultura rural imposada per la industrialització, la construcció de les nacions (el nation building), el trauma col·lectiu causat per les dues guerres mundials, la valoració dels testimonis de l’Holocaust… Però certament l’obra d’autors com Proust (mort el 1922) i Freud (mort el 1939) hi ha fet alguna cosa. No entrarem a considerar aquestes qüestions, però planaran inevitablement sobre el nostre discurs.