Al voltant del color

Al voltant del color

Al voltant del color

Presentació i traducció: Salvador Rubio

Ludwig Wittgenstein i Jacques Bouveresse

Col·lecció estètica & crítica

Director de la col·lecció:

Romà de la Calle

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

L’edició d’aquest volum ha comptat amb la col·laboració de la Galería Tomás March de València

© Per la traducció, Salvador Rubio Marco, 1996

© D’aquesta edició: Universitat de València, 1996

Disseny de la coberta: Manuel Lecuona

Disseny de l’interior, fotocomposició i maquetació:

Servei de Publicacions de la Universitat de València

ISBN: 978-84-370-9376-5

Edició digital

ÍNDICE

PRESENTACIÓ

AL VOLTANT DEL COLOR

PRIMERA PART

Nota del traductor

Prefaci de l’editora

OBSERVACIONS SOBRE ELS COLORS, Ludwig Wittgenstein

SEGONA PART

LA PREGUNTA «QUÈ ÉS EL COLOR?», LA CIÈNCIA, LA FILOSOFIA I LA RESPOSTA DE WITTGENSTEIN, Jacques Bouveresse

1.El problema de les incompatibilitats entre colors

2.La «geometria» del color és «a priori»?

3.L’ordre fenomènic dels colors i el problema de la seua representació correcta

4.El problema dels «colors primaris» i del que s’anomena «Barreja de colors»

5.De què parlen exactament les Observacions sobre els colors?

6.La superfície i la profunditat

Presentació

Aquest llibre acull, sota el títol Al voltant del color, dos textos diferents: Observacions sobre els colors de Ludwig Wittgenstein i La pregunta «què és el color?», la ciència, la filosofia, i la resposta de Wittgenstein de Jacques Bouveresse.

El primer és la traducció al català d’un recull d’anotacions publicat originalment en alemany i anglés com Bemerkungen über die Farben / Remarks on colour. De la importància del filòsof vienés no cal, segurament, afegir-ne massa, donat que és reconegut per tothom com una de les figures filosòfiques cabdals del nostre segle. Potser sí que cal dir alguna cosa del text. Aquestes anotacions varen ser escrites l’últim any de la vida de Wittgenstein (mort el 29 d’abril de 1951). Durant aqueixos mesos, va treballar sobre la certesa ¹ i sobre el color. Aquesta segona inquietud és palesa ja en la carta a Norman Malcolm del 16 de gener del 50, un mes després de pregar-li que no permetera que ningú, que no ho sabera ja, coneguera la natura de la seua malaltia inguarible:

Gràcies per la teua carta del 26 de desembre. Estic realment molt bé i no gens deprimit. No deixe de comptar amb la sort. Fins i tot la doctora Mooney hagué de reconéixer que la meua malaltia era de molta sort. El meu cervell funciona amb lentitud aquests dies, però no puc dir que m’importe. Llisc a bots, per exemple, la teoria del color, de Goethe, que, amb totes les coses absurdes, té punts molt interessants i m’estimula a pensar (…). No estic escrivint res perquè les meues idees mai no cristalitzen bastant.²

En l’última carta que Malcolm rep de Wittgenstein (el 16 d’abril del 51, tretze dies abans de la seua mort) afegeix:

M’ha succeït una cosa extraordinària. Fa més o menys un mes em vaig trobar sobtadament dins el marc mental de fer filosofia. Estava tan absolutament segur que mai no podria fer filosofia novament. És la primera vegada després de dos anys que la cortina del meu cervell es descorre. És clar, fins ací només he treballat unes cinc setmanes i demà pot acabar tot, però m’agrada molt ara.³

Sembla que aquestes dues fites emmarquen bastant bé l’origen d’a-questes anotacions (algunes de les quals foren escrites dies abans de la seua mort). La qüestió dels colors, tanmateix, havia estat ja tractada esporàdicament en altres textos del filòsof, des dels anys trenta. L’escrit de J. Bouveresse fa referència, en bona part, a aqueixos antecedents del problema del color en l’obra de Wittgenstein.

J. Bouveresse, un dels filòsofs francesos actuals més importants, és també, possiblement, el filòsof europeu que ha estudiat el llegat del pensament wittgensteinià amb més extensió, profunditat i en les seues vessants més diverses. De la seua tasca assagística i investigadora, compartida amb la docència, primer com a professor de la Universitat de París I (Panthéon-Sorbonne) i després com a membre del Collège de France (des de la càtedra de Filosofia del Llenguatge i del Coneixement que ara ocupa), són fruit La parole malheurese (1971), Wittgenstein: la rime et la raison (1973), Le mythe de l’intériorité (1976), Le philosophe chez les autophages (1984),⁴ Rationalité et cynisme (1984), La force de la règle (1987), «L’animal cérémoniel» (1982) (precedint l’edició francesa de les Observacions a La Branca Daurada), Le pays des possibles (1988), i, més recentment, Philosophie, mythologie et pseudo-science. Wittgenstein lecteur de Freud (1991) i Herméneutique et lingüistique (incloent «Wittgenstein et la philosophie du langage» (1991)), a més a més de molts altres articles, conferències i textos menors.

A Espanya, la seua obra no ha passat desapercebuda entre els cercles filosòfics especialitzats, però encara no ha tingut el ressò i l’atenció que mereix, tot i que des d’aquesta col·lecció vàrem contribuir-hi amb la traducció d’alguns dels seus textos fonamentals sota el títol Wittgenstein y la estética.⁵ No em fa nosa confessar que l’origen d’aquest text va estar en la idea de demanar-li al professor Bouveresse un estudi-intro-ducció per a la traducció catalana de les Observacions sobre els colors. Afortunadament, el que havia de ser només això es va convertir, amb l’inevitable alentiment del projecte (provocat, entre altres coses, pel seu accés al Collège de France), en un assaig militant, en un text filosòfic a fortiori. J. Bouveresse no ens ofereix una glossa, més o menys compromesa, del text wittgensteinià, ni tampoc només una descripció, des de fora, de la posició wittgensteiniana en aqueixa discussió sobre la natura del color que comença amb Newton i Goethe i continua a hores d’ara, sinó que, més aviat, pren posició ell mateix en aqueix àmbit de discussió filosòfica amb la seua interpretació i valoració dels textos de Wittgenstein.

Ens trobem, doncs, amb dos textos filosòfics indubtablement lligats pel subjecte comú del color, i pel fet que un d’ells pren l’altre com una de les seues referències principals (que no exclusiva). Dos textos, però, amb un pes específic (i no només per la seua extensió) ben bé comparable (amb les inevitables distàncies que el solatge del temps imposa), paral·lels (en cert sentit), fins i tot. Dos textos que, reunits en aquest llibre, entren en diàleg per a enriquir-se mútuament: l’inesgotable poder de suggerència i seducció filosòfiques del bellíssim text de Wittgenstein i la incisiva lucidesa del balanç que Bouveresse fa (a bou passat, podríem dir) de la seua vessant més filosòficament polèmica (la pregunta per l’essència del color). Si més no, aquesta és la intenció amb la qual els presentem davant els ulls dels lectors.

SALVADOR RUBIO MARCO

1.Aquests materials varen ser publicats en 1969 sota el títol d’On Certainty (Über Gewissheit), Oxford, Basil Blackwell & Mott, a cura de G.E.M. Anscombe i G.H. von Wright; en català existeix una molt bona traducció de J. L. Prades i V. Raga: De la certesa, Barcelona, Edicions 62, 1983.

2.Malcolm, N.,«Cartas de Wittgenstein a Norman Malcolm» en Ludwig Wittgenstein, Madrid, Mondadori, 1990 (traducció castellana de l’original publicat amb el mateix títol per Oxford Univ. Press el 1954), pp. 149-150.

3.Ibid., p. 160.

4.Hi ha traducció castellana d’A.Valadés de Moulines: El filósofo entre los autófagos, Mèxic, F.C.E., 1989.

5.Jacques Bouveresse, Wittgenstein y la estética, València, Patronat Martínez Guerricabeitia/Universitat de València (col·lecció Estètica & Crítica), 1993. Traducció, introducció i notes de J. J. Marzal Felici i Salvador Rubio Marco.

Al voltant

del color

PRIMERA PARTE

Ludwig Wittgenstein

Nota del traductor

El treball de Wittgenstein que presentem és una traducció directa del text alemany de les Bemerkungen über die Farben de l’edició de Basil Blackwell (Oxford, 1978). Només en casos de dubte han estat consultades i comparades les traduccions anglesa, francesa i castellana per tal d’arribar finalment a la millor solució. Han estat escrupolosament respectats les cursives, cometes, guions i signes de puntuació principals de l’original. També es reprodueixen traduïdes les notes de l’editora.

D’altra banda, han estat assenyalades en nota a peu de pàgina les observacions que repeteixen, parcial o totalment, amb més o menys exactitud, altres observacions anteriors.

Vull fer constar, i alhora agrair, la valuosíssima ajuda del professor Joan B. Llinares, molt especialment per l’assessorament en la traducció de l’alemany i per la seua revisió del text.

Prefaci de l’editora

La secció III d’aquest volum reprodueix el contingut substancial d’un manuscrit redactat a Oxford la primavera del 1950. N’he tret les observacions sobre el problema «intern-extern», els comentaris sobre Shakespeare i algunes reflexions de tipus general. Tot això va ser assenyalat per Wittgenstein com no pertanyent al text i es publicarà en volums successius.^*

La part I va ser escrita a Cambridge en març del 1951. Conté, excepte algunes addicions, una selecció així com una revisió.

No està clar si la part II és d’una data anterior o posterior a la de la part III. Va ser escrita en fulls de paper solts i sense data que, a més a més, també contenien notes sobre la certesa.^* Wittgenstein ho va deixar a la seua habitació en ma casa a Oxford quan va anar a casa del Dr. Bevan a Cambridge en Febrer del 1951, per a esperarhi la mort.

Els seus marmessors literaris han decidit que el conjunt d’aquest material podria ben bé ser publicat, pel fet que oferia una clara mostra del primer esborrall escrit i de la selecció subsegüent. Molt del que Wittgenstein no va seleccionar és de gran interés, i per això es va escollir un mètode de publicació que li possibilitava a l’editor deixar intacte el text.

En la tasca de determinar el text m’ha resultat una gran ajuda l’acurada transcripció mecanografiada que va fer G. H. von Wright del manuscrit, i també una altra, independent de l’anterior, que feren Linda Mc Alister i Margarete Schättle.

També m’agradaria donar les gràcies al Dr. L. Labowsky per haver revisat el text alemany.^**

G. E. M. Anscombe

* G.E.M. Anscombe fa referència als materials la major part dels quals varen ser publicats a cura de G.H. von Wright primerament en alemany sota el títol de Vermischte Bemerkungen , Frankfurt a.M., Suhrkamp Verlag, 1977, i després en anglés (amb text alemany a la vista) sota el títol de Culture and Value (Vermischte Bemerkungen), Basil Blackwell, 1980. En castellà existeix Observaciones, México, Siglo XXI, 1981 (3ª ed.: 1989) i també Aforismos. Cultura y valor, Espasa Calpe col. Austral, 1995 (ambdues són publicacions de la traducció d’Elsa Cecilia Frost a partir de la primera edició alemanya, tot i que la segona afegeix alguns materials). (Nota dels traductors; d’ara en avant sempre així mentre no s’indique Nota de l’editora.)

* Els materials als quals la professora Anscombe al·ludeix varen ser publicats en 1969 sota el títol On Certainty (Über Gewissheit), Oxford, Basil Blackwell & Mott, a cura de la mateixa G.E.M. Anscombe i G.H. von Wright; en català existeix una molt bona traducció de J. L. Prades i V. Raga: De la certesa , Barcelona, Edicions 62, 1983.

** Hem traduït el text alemany de G.E.M. Anscombe que encapçala l’edició de Basil Blackwell. La versió anglesa de la mateixa edició presenta petites varia-cions intranscendents.

Observacions

sobre els colors

I

1. Un joc de llenguatge: establir si un cos determinat és més clar o més fosc que un altre.– Heus-ne ací, però, un altre semblant: pronunciar-se sobre la relació de claredat entre determinats tons de color. (Compareu amb: determinar la relació de llargària entre dos bastons –i determinar la relació entre dos números).— La forma de les proposicions, en ambdós jocs de llenguatge, és la mateixa: «X és més clar que Y». Però en el primer es tracta d’una relació externa i la proposició és temporal, mentre que en el segon es tracta d’una relació interna i la proposició és atemporal.

2. En un quadre en el qual un tros de paper blanc rep la seua claredat d’un cel blau, aquest és més clar que el paper blanc. I tanmateix, en un altre sentit, el blau és el color més fosc i el blanc el més clar (Goethe).¹ En la paleta, el blanc és el més clar dels colors.

3. Segons Lichtenberg, molt poques persones han vist alguna vegada el blanc pur. Així doncs, la major part de la gent utilitza la paraula malament? I com n’ha aprés ell l’ús correcte? –Ha construït un ús ideal a partir de l’ús ordinari. I això no vol dir un ús millor, sinó només un ús més afinat en una certa direcció on alguna cosa ha estat portada a l’extrem.

4. I, és clar, un constructe tal pot ensenyar-nos alguna cosa sobre l’ús efectiu de la paraula.

5. Si dic que un paper és d’un blanc pur i, posant neu al seu costat, aleshores semblara gris, això no impediria que, al seu entorn normal, l’anomenara correctament blanc i no gris clar. Podria ser que utilitzara un concepte més afinat de blanc, diguem-ne en un laboratori (on, p. ex., utilitze també un concepte més afinat de la determinació exacta del temps).

6. Què hi ha a favor de què puguem afirmar que el verd és un color primari i no una barreja del blau i el groc? Seria correcte dir: «Només es pot saber immediatament, mirant el colors»? Com sé, però, que jo entenc per «colors primaris» el mateix que algun altre que s’inclinaria també per anomenar el verd un color primari? No, –ací els jocs de llenguatge decideixen.

7. Se li dóna a algú un cert groc-verd (o blau-verd) i se li diu que barrege un color menys groguenc (o blavós), –o que el trie entre un nom-bre de mostres de colors. Un verd menys groguenc, tanmateix, no és un verd blavós (i viceversa), i hi ha també una tasca tal com triar o barrejar un verd que no siga ni groguenc ni blavós. Dic «o barrejar» perquè el fet que el verd siga produït per una mena de barreja de groc i blau no fa que siga blavós ² o groguenc.

8. La gent podria tenir el concepte de color intermedi o de color mixt sense haver produït mai colors per barreja (en qualsevol sentit). Podria ser que els seus jocs de llenguatge consistiren només a buscar o escollir colors intermedis o mixts ja existents.

9. Encara que el verd no fóra un color intermedi entre groc i blau, no podria existir gent per a la qual existira un groc blavós, un verd vermellós?³ És a dir, gent amb uns conceptes de color diferents dels nostres, —perquè, al cap i a la fi, els conceptes de color dels daltonians ⁴ també difereixen dels de la gent normal, i cada diferenciació d’allò normal no ha de ser necessàriament una ceguesa, un defecte.

10. A algú que ha aprés a trobar o a barrejar un to de color que és més groguenc, més blanquinós o més vermellós, etc., que un to de color donat, és a dir, que coneix el concepte de color intermedi, li demanem que ens mostre un verd vermellós. Pot ser que, simplement, no entenga aquesta ordre i que reaccione com si, després d’haver-li demanat que assenyalara figures regulars planes de quatre, cinc i sis angles, li haguérem demanat que n’assenyalara una d’un sol angle. Però i si indicara sense dubtar una mostra de color (una que anomenaríem, diguem-ne, marró-negrenca)?

11. Una persona familiaritzada amb el verd vermellós hauria d’estar en condicions de poder produir una sèrie de colors que començara amb el vermell i acabara amb el verd, i que constituïra, fins i tot, per a nosaltres, una transició contínua entre tots dos. Es mostraria, aleshores, que en el punt on nosaltres veiem sempre el mateix to, de marró p. ex., aquesta persona veu unes vegades el marró i altres vegades un verd vermellós. Podria ser que, p. ex., poguera diferenciar pel color dos composts químics que a nosaltres ens semblen del mateix color, i que ella anomenaria marró l’un, i verd vermellós l’altre.

12. Imaginem que tota la humanitat, amb rares excepcions, fóra cega als colors vermell i verd.⁵ O un altre cas: que tothom fóra o bé cec als colors vermell i verd, o bé cec als colors blau i groc.

13. Imaginem un poble de daltonians, i ben bé que podria existir. No tindrien els mateixos conceptes de color que nosaltres. Perquè, suposant fins i tot que parlaren, diguem-ne, català,⁶ i que posseïren, doncs, tots els termes catalans de color, els usarien encara d’un mode diferent de com ho fem nosaltres, i n’aprendrien l’ús de manera diferent.

O, si tingueren una llengua estrangera, ens resultaria difícil traduir els seus termes de colors als nostres.

14. Però, fins i tot, si hi haguera també gent per a la qual fóra natural la utilització de les expressions «verd vermellós» o «blau groguenc» d’una manera consistent i que potser hi exhibiren també capacitats que a nosaltres ens falten, amb tot i això, no estaríem forçats a reconéixer que ells veuen colors que nosaltres no veiem. No hi ha, a fi de comptes, un criteri generalment reconegut del que és un color, llevat que sia un dels nostres colors.

15. En tot problema filosòfic seriós la incertesa s’estén fins a les arrels mateixes del problema.

Cal estar sempre preparat per a aprendre alguna cosa completament nova.

16. La descripció dels fenòmens de daltonisme és part de la psicologia: aleshores, també ho és la descripció dels fenòmens de la visió normal? La psicologia només descriu les desviacions del daltonisme pel que fa a la visió normal.

17. Runge diu (en la carta que Goethe va reproduir dins la seua doctrina dels colors) que hi ha colors transparents i opacs. El blanc seria un color opac.

Això mostra la indeterminació del concepte de color o també del d’igualtat dels colors.

18. Un vas verd transparent pot tenir el mateix color que un tros de paper opac, o no? Si aquest vas estiguera pintat en un quadre, els colors no serien transparents en la paleta. Si volguérem dir que el color del vas és també transparent en el quadre, aleshores hauríem d’anomenar el seu color el complex de taques de color que representen el vas.

19. Per què passa que una cosa pot ser verda transparent però no blanca transparent?

La transparència i els reflexos només existeixen en la dimensió de la profunditat d’una imatge visual.

La impressió que produeix un medi transparent és que hi ha alguna cosa darrere del medi. Si la imatge visual és completament monocromàtica, no pot ser transparent.

20. Una cosa blanca darrere d’un medi transparent acolorit apareix amb el color d’aquest medi, una cosa negra apareix negra. Segons aquesta regla, una cosa negra sobre un fons blanc hauria de veure’s a través d’un medi «blanc transparent» com a través d’un medi incolor.

21. Runge: «Si volguérem pensar en un taronja blavós, un verd verme-llós o un violeta groguenc, tindríem la mateixa sensació que en el cas d’un vent sudoest del nord… El blanc i el negre són tots dos opacs o sòlids… És tan inconcebible l’aigua blanca, essent pura, com la llet clara».

22. No volem establir cap teoria dels colors (sia fisiològica, sia psicològica), sinó la lògica dels conceptes de color. I açò proporciona allò que, sovint, hom ha esperat equivocadament d’una teoria.

23. «És tan inconcebible l’aigua blanca, etc.» Això vol dir que no podem descriure (pintar, p. ex.) quin aspecte tindria una cosa blanca i clara, i això vol dir: no sabem quina descripció, quina representació, ens demanen aquestes paraules.

24. No resulta immediatament clar de quin vidre transparent diríem que té el mateix color que una mostra de color opac. Si dic: «Busque un vidre d’aquest color» (mentre indique un paper acolorit), açò significaria, aproximadament, que una cosa blanca vista a través del vidre hauria de tenir el mateix aspecte que la meua mostra.

Si la mostra és rosa, blau cel o lila, ens semblarà que el vidre està tèrbol ,⁷ però potser també clar i només lleugerament acolorit de vermell, blau o violat.

25. Al cinema podem veure, de vegades, allò que passa en la pel·lícula com si estiguera succeint darrere de la pantalla i aquesta fos transparent, com una mena de vitrina. El vidre treuria el color de les coses i només permetria aparéixer el blanc, el gris i el negre. (Ací no estem fent física, estem considerant el blanc i el negre com a colors, igual que el verd i el vermell). – Hom podria pensar, aleshores, que hi estem imaginant una vitrina que podríem denominar blanca i transparent. I tanmateix no ens atreu denominarla així: es trenca, doncs, en algun lloc l’analogia amb, p. ex., una vitrina verda transparent?

26. Diríem, potser, d’una vitrina verda: dóna color verd a les coses que estan al darrere, especialment al blanc que està al darrere.

27. «Això no es pot imaginar», tractat des de la lògica, vol dir: no se sap què caldria imaginar ací.

28. Hom diria que la meua vitrina fictícia en el cinema dóna a les coses que hi ha al darrere una coloració blanca?

29. Amb la regla per a les aparences de coses acolorides transparents que extragueres del verd, vermell, etc. transparents, construeix l’aparença del blanc transparent! Per què no funciona?

30. Tot medi acolorit enfosqueix allò que hom veu a través d’ell, menja la lum: no hauria, però, d’enfosquir-se també el meu vidre blanc? I més encara com més gruixut? Així seria realment un vidre fosc!

31. Per què no podem imaginar un vidre blanc transparent,– encara que no existesca en realitat? On falla l’analogia amb el vidre transparent acolorit?

32. Les proposicions són usades sovint en la frontera entre la lògica i l’empíric, de manera que el seu significat canvia en passar d’un costat a l’altre i valen, sia com expressions d’una norma, sia com expressions d’una experiència.

(Perquè, certament, no és un fenomen psíquic acompanyant –així és com imaginem els ‘pensaments’– sinó la utilització, el que diferencia la proposició lògica de l’empírica).

33. Parlem del ‘color de l’or’ i açò no significa groc. «Color or» és la propietat d’una superfície que lluu o resplendeix.

34. Hi ha la lluïssor del vermell i del blanc: però com seria la lluïssor del marró o la del gris? Per què no podem concebre’ls com un grau més baix de la lluïssor del blanc?

35. «La llum no té color». Si de cas, en el mateix sentit en què els nombres no tenen color.

36. Tot allò que es veu lluminós no es veu gris. Tot gris es veu perquè està il·luminat.⁸

37. Allò que es veu com lluminós no es veu com gris. Però certament es pot veure com blanc.

38. Es podria veure, doncs, alguna cosa, ara com dèbilment lluminosa, ara com gris.

39. No estic dient (com els psicòlegs de la Gestalt) que la impressió de blanc es produeix així i així. Més aviat, la pregunta és justament: quin és el significat d’aquesta expressió, la lògica d’aquest concepte?

40. Així doncs, el fet que no es puga concebre alguna cosa ‘gris resplendent’ no pertany ni a la física ni a la psicologia del color.

41. Em diuen que una substància es crema amb una flama gris. Ben cert, no conec els colors de les flames de totes les substàncies; així doncs, per què no ha de ser possible això?

42. Es parla d’una ‘claror vermell fosc’, però no d’una ‘vermellnegre’.

43. Una superfície blanca llisa pot reflectir coses; però què ocorreria si ens equivocàrem i allò que hi apareix reflectit estiguera realment al darrere i fóra vist a través d’ella? Seria aleshores blanca i transparent?

44. Es parla d’un espill ‘negre’. Però on reflecteix, certament enfosqueix, encara que no es veu negre, i allò que es veu no apareix ‘brut’, sinó ‘profund’.

45. L’opacitat no és una propietat del color blanc. No ho és més que la transparència una propietat del verd.

46. I no és prou tampoc dir que la paraula «blanc» s’aplica només a l’aparença de les superfícies. Podria ser que tinguérem dues paraules per a «verd»: una per a superfícies verdes, l’altra per als objectes verds transparents. Romandria, aleshores, la qüestió de per què no haurien d’existir paraules de color corresponents a la paraula blanc per a quelcom transparent.

47. No anomenaríem blanc un medi si, quan es veu a través d’ell una mostra negra i blanca (tauler d’escacs), apareguera inalterat, fins i tot si aquest medi reduïra la intensitat dels altres colors.

48. Es podria no voler anomenar «blanc» una lluïssor blanca i, així doncs, utilitzar aqueixa paraula només per a allò que veiem com a color d’una superfície.

49. De dos llocs del meu entorn que veig, en un sentit, com si foren del mateix color, en un altre sentit, un pot aparéixer-me com a blanc i l’altre com a gris.

En un cert context, aquest color és per a mi blanc sota una il·luminació pobra, i en un altre és gris sota una bona il·luminació.

Aquestes són proposicions sobre els conceptes ‘blanc’ i ‘gris’.

50. El cubell que veig davant de mi està esmaltat d’un blanc brillant; seria absurd anomenar-lo «gris» o dir «Veig realment un gris clar». Però té una lluïssor blanca que és molt més clara que la resta de la superfície, la qual està en part orientada cap a la llum, en part privada de llum, sense que semble acolorida de diferent manera. (Semble, no solament siga).

51. No és el mateix dir: la impressió de blanc o de gris es produeix sota tals condicions (causal), i: és una impressió en un cert context de colors i formes.

52. El blanc, com a color de matèries (en el sentit que diem que la neu és blanca) és més clar que qualsevol altre color de substàncies; el negre, més fosc. Ací el color és un enfosquiment, i si el treiem tot de la substància, roman el blanc, i és per això que es pot anomenar «incolor».

53. Malgrat que, certament, no hi ha fenomenologia, sí que existeixen problemes fenomenològics.

54. Que no tots els conceptes de color són lògicament similars, és fàcil de veure. P. ex., la diferència entre els conceptes ‘el color de l’or’ o ‘el color de la plata’ i ‘groc’ o ‘gris’.

55. Un color ‘brilla’ dins el seu entorn. (Així com només en un rostre somriuen els ulls). Un color ‘negrenc’ –p. ex., el gris– no ‘brilla’.

56. Les dificultats que trobem quan reflexionem sobre l’essència dels colors (dificultats que Goethe volia afrontar a la seua doctrina sobre els colors) estan recloses ja en la indeterminació del nostre concepte d’igualtat de color.

57. [ «Sent X» «Observe X»

X no respon al mateix concepte en la primera i en la segona proposició, encara que puga reemplaçar la mateixa expressió verbal, p. ex., «un dolor». Perquè si es pregunta «quin tipus de dolor?», jo podria respondre en el primer cas «Aquest tipus» i, potser, punxar al demandant amb una agulla. En el segon cas, em caldrà respondre la mateixa pregunta d’altra manera; p. ex., «el dolor del meu peu». Adonem-nos també que, en la segona proposició, X podria reemplaçar «el meu dolor», però en la primera no.]

58. Imagineu algú que assenyala un lloc a l’iris de l’ull d’un Rem-brandt i diu: «Les parets de la meua cambra haurien d’estar pintades d’aquest color».

59. Pinte la vista des de la meua finestra; un lloc determinat, determinat per la seua situació en l’arquitectura d’una casa, el pinte ocre. Dic que veig aquest lloc d’aquest color. Això no significa que veja allí el color ocre, perquè aquest pigment pot, en aquest entorn, aparéixer més clar, més fosc, més vermellós (etc.) que l’ocre. «Veig aquest lloc tal com l’he pintat ací amb l’ocre, és a dir, com un groc força vermellós.»

Però i si algú em demanara que indicara el to exacte que hi veig? – Com hauria d’indicar-ho, i com hauria de determinar-ho? Hom podria demanar-me que produïra una mostra de color (un tros de paper rectangular d’aquest color). Jo no dic pas que una comparació tal no tinga cap interés, però ens mostra que no hi ha res clar, de partida, en el mode com cal comparar tons de color ni en el que significa «igualtat de color».

60. Imaginem una pintura tallada a trossos petits quasi monocroms que, a continuació, són utilitzats com a peces d’un trencaclosques. Una tal peça, encara que no siga monocroma, no ha de significar cap forma espacial, sinó aparéixer només com a taca de color plana. Solament en el conjunt amb les altres peces esdevindrà un tros de cel blau, una ombra, una brillantor, transparent o opaca, etc. Ens mostren les peces aïllades els colors autèntics dels llocs de la pintura?

61. Ens inclinem a creure que l’anàlisi dels nostres conceptes de color ens conduiria, finalment, als colors dels llocs de la nostra imatge visual, els quals són independents de tota interpretació espacial o física; perquè ací no hi ha ni il·luminació, ni ombra, ni brillantor, etc.

62. Que puga dir que aquest lloc en el meu camp visual és verd-gris no significa que sàpiga com anomenar una còpia exacta d’aquest to de color.

63. Veig en una fotografia (no en color)⁹ un home de cabell fosc i un xic de cabell ros, llis i ben pentinat, drets davant d’una mena de torn fet en part de peces d’acer fos pintades de negre i en part d’eixos, engranatges, etc. polits, prop del qual hi ha un enreixat de filferro galvanitzat clar. Veig les superfícies treballades del color del ferro, el cabell del xic ros, l’enreixat del color del zinc, malgrat que tot està representat en tons més clars i més foscos del paper fotogràfic.