Kitabı oku: «Bluets», sayfa 2

25

Goethe va interessar-se pel cas «d’una dama que, després d’un accident en què va fer-se mal en un ull, veia tots els objectes, però especialment els blancs, brillant en colors fins a un extrem insuportable». Aquesta és només una de les moltes històries que Goethe explica sobre persones amb la visió malmesa o alterada i que aparentment mai no es van recuperar, fins i tot quan la causa de la lesió era de natura psicològica o emocional. «Això indica l’extrema debilitat de l’òrgan, la seva incapacitat de recuperar-se per ell mateix», observa.

26

Després de l’accident de la meva amiga, vaig començar a pensar més sovint en aquella dama de l’ull ferit i en els objectes blancs brillants. Podria estar-me passant el mateix a mi, amb el blau, per empatia? He sentit a dir que una disminució de la visió dels colors és, sovint, un símptoma de depressió, tot i que no tinc ni idea de com o per què això és neurològicament possible. Així doncs, de què seria un símptoma començar a veure colors –o encara més estrany, un sol color– de manera més viva? Mania? Monomania? Hipomania? Xoc? Amor? Dol?

27

Però, fet i fet, per què preocupar-se dels diagnòstics, si un diagnòstic no és altra cosa que una reformulació del problema?

28

Va ser pels volts d’aquella època que vaig pensar-hi per primer cop: follem bé perquè ell és un actiu passiu i jo una passiva activa. Mai no ho vaig dir en veu alta, però hi pensava sovint. No sabia encara com de cert seria, o com de dolorós, més enllà del sexe.

29

Si un color no pot curar, pot almenys infondre esperança? El collage blau que vas enviar-me des d’Àfrica fa molt de temps, per exemple, em fa tenir esperança. Però no, si soc sincera, és pels seus blaus.

30

Si un color pot donar esperança, també pot causar desesperació? Puc pensar en tantes vegades en què el blau m’ha fet sentir sobtadament esperançada (girar en un revolt esquerp en un precipici i trobar, abruptament, l’oceà; prémer l’interruptor del lavabo d’un desconegut esperant que sigui blanc i que sigui, de fet, blau de closca d’ou; trobar-me una col·lecció d’ampolles blau marí encastades al ciment al pont de Williamsburg, o una muntanya brillant de vidres blaus trencats fora d’una fàbrica de vidre de Mèxic), però ara com ara no puc pensar en cap moment en què el blau m’hagi provocat desesperació.

31

Fixem-nos, tanmateix, en el cas del Sr. Sidney Bradford, a qui van extirpar les opacitats corneals quan tenia cinquanta-dos anys. Després de recuperar la visió, estava inesperadament desconsolat. «Va trobar que el món era gris i el molestaven la pintura escrostonada i altres imperfeccions. Li agradaven els colors brillants, però es deprimia quan s’esblaimaven». No gaire després de recuperar la visió i veure el món en color va «morir-se infeliç».

32

Quan dic esperança no vull dir esperança per a res en concret. Suposo que em refereixo a pensar que val la pena tenir els ulls oberts. «Què són totes aquelles / coses borroses d’allà fora? / Arbres? Doncs mira, n’estic cansada»: les últimes paraules de l’àvia anglesa de William Carlos Williams.

33

He d’admetre que no tots els blaus em fascinen. No m’interessa del tot la pedra mat de la turquesa, per exemple, i un blau indi tebi i esblaimat acostuma a deixar-me freda. De tant en tant em preocupa que, si alguna cosa blava no em commou, pugui estar completament desesperada o morta. Altres vegades m’angoixa no poder explicar-ne la profunditat.

34

Acianoblèpsia: no-percepció del color blau. Un cercle de l’infern, segur —tot i que es podria corregir amb viagra, ja que un dels seus efectes secundaris es veure el món tenyit de blau. M’ho va explicar l’expert en la menopausa dels peixos guppy que té el despatx just al davant del meu. Diu que té a veure amb una proteïna del penis que té alguna similitud amb una proteïna de la retina, però no el puc seguir, més enllà d’això.

35

És més blau, el món, des d’uns ulls blaus? Segurament no, però vull pensar que sí (autoenaltiment).

36

Goethe descriu el blau com un color viu però mancat d’alegria. «Podria dir-se que pertorba més que anima». Estar enamorada del blau és, aleshores, estar enamorada de la pertorbació? O l’amor mateix és la pertorbació? I quina mena de bogeria és, sigui com sigui, estar enamorat d’una cosa constitucionalment incapaç de correspondre’t?

37

N’estàs segur –voldríem preguntar–, que no pot correspondre’t?

38

Perquè ningú no sap què és el color, on és, fins i tot si és. (Pot morir-se? Té cor?) Pensem en una abella, per exemple, volant camps de roselles a través: veu la boca badada d’una violeta allà on nosaltres hi veiem una flor taronja i assumim que és taronja, que som normals.

39

L’enciclopèdia no ajuda. «Si normalment la nostra percepció del color implica “una consciència falsa”, quina és la manera correcta de pensar en els colors?», pregunta. «En el cas dels colors, a diferència d’altres casos», conclou, «la falsa consciència hauria de ser un motiu de celebració».

40

Quan parlo de color i esperança, o color i desesperació, no parlo del vermell del senyal d’estop, o de la línia blavosa a l’oval de feltre blanc d’una prova d’embaràs, o d’una vela negra que penja del pal d’un vaixell. Miro de parlar de què vol dir el blau, o què vol dir per a mi, més enllà del significat.

41

La vigília del mil·lenni, conduint a través de la Vall de la Lluna. A la ràdio, un DJ punxava els millors àlbums del segle i, en algun lloc, crec que al voltant del número trenta, hi havia el Blue de la Joni Mitchell. El DJ va posar «River», i va dir que la seva grandesa raïa en el fet que cap dona no ho havia dit abans, tan clarament i sense demanar disculpes: soc difícil de tractar, soc egoista i estic trista. Progrés!, vaig pensar. I aleshores va sonar el vers següent de la cançó: I ara me n’he anat i he perdut el millor amor que he tingut mai.

42

Asseguda al meu despatx abans de fer una classe de prosòdia, intentant no pensar en tu, en haver-te perdut. Però com pot ser? Com pot ser? Estava massa trista per tu? Estava massa trista. Miro les meves notes de lectura: Heártbréak [desamor] és un espondeu. Aleshores poso el cap damunt la taula i començo a plorar. –Per què no serveix de res?

43

Abans d’una reunió de la facultat, parlant de nou amb l’expert en la menopausa dels peixos guppy. Què en pensen, els biòlegs, de la pregunta sobre si existeix el color?, pregunto. Està clar, respon. Un peix guppy mascle que busca parella no es preocupa de si el color existeix. Un guppy mascle només es preocupa de ser taronja per atreure una parella. Però podríem dir que per al peix guppy és important ser taronja?, pregunto. No, admet. El guppy mascle senzillament és taronja. Per què taronja?, pregunto. S’arronsa d’espatlles. Davant d’algunes preguntes, em diu, els biòlegs només poden abandonar el camp.

44

Aquesta conversa en concret amb l’expert en la menopausa dels peixos guppy té lloc un dia en què, a la tarda, un terapeuta em dirà: Si no t’hagués mentit, seria una persona diferent de la que és. Està mirant de fer-me veure que tot i que estimava aquest home, del tot, per qui era, en realitat era incapaç de veure l’home que en realitat era, o és.

45

Això em fa molt de mal. Ella m’esperona a dir-li per què; soc incapaç de respondre-li. En lloc d’això, dic alguna cosa sobre com la psicologia clínica obliga a portar tot el que anomenem amor a allò patològic, o il·lusori, o biològicament explicable, que si el que sentia no era amor, aleshores em veig obligada a admetre que no sé què és l’amor o, senzillament, que estimava un mal home. Com buiden l’amor de blau, aquestes definicions, fins que l’únic que queda és un peix horrible i descolorit, sacsejant-se damunt d’una fusta de tallar al marbre d’una cuina.

46

Rebuig, diu el silenci.

47

Hi ha algun trampós de bona pasta?, em pregunto, mentre condueixo pel bosc de tanques publicitàries gegantines, a través de palmeres espectrals i avingudes lleugerament aplanades que s’han convertit en la meva vida.

48

Imagina’t, per exemple, algú que folla com una puta. Algú que sembla expert follant, professional. Algú a qui encara puguis veure follant-te, al mirall, sempre al mirall, follant-te salvatgement un metre enllà, en un pis il·luminat amb llum blava, mai per la llum del sol. Aquest algú sempre et folla des del darrere amb llum blava i tots dos sembleu bons, follant. Entregats i perduts, com si no hi hagués cap altra activitat en aquesta terra que Déu ens ha donat més enllà de follar i ser follat així, sota aquesta llum tènue i blava, davant d’aquest mirall. Com en diries, d’algú que folla així?

49

Hi ha un color, dins del follar, però no és el blau.

50

La confusió sobre què és el color, on es troba o si existeix perviu malgrat els milers d’anys de fer pressió sobre el fenomen. Pressió, literalment: en el seu afany, a la «cambra fosca» de la seva habitació al Trinity College, Newton, de tant en tant, es ficava barretes o pals de ferro als ulls per produir i després analitzar les seves percepcions cromàtiques. Se sap que els nens que han patit danys a la vista premen els ulls amb els dits per recrear les sensacions cromàtiques que han perdut. (Aquest és l’esperit!)

51

També podries fer com si els colors fossin dins dels objectes, diu l’enciclopèdia. –Bé, com vulguis. Però quin sentit tindria fer-ho d’una altra manera?

52

Prova, si pots, de no parlar com si els colors sorgissin d’un sol fenomen físic. Tingues presents els efectes de les diverses superfícies, volums, fonts de llum, pel·lícules, extensions, graus de solidesa, solubilitat, temperatura i elasticitat sobre el color. Pensa en la capacitat d’un objecte per emetre, reflectir, absorbir, transmetre o escampar la llum; pensa en «l’efecte de la llum sobre una ploma». Pregunta’t: de quin color és, un bassal? El teu sofà encara és blau quan hi ensopegues anant cap a la cuina per anar a beure aigua a mitja nit? Quinze dies després de néixer, comencem a distingir els colors. Durant la resta de les nostres vides, llevat de les persones cegues o amb la vista malmesa, ens trobem, tot d’una, cara a cara amb aquest fenomen i de tot el batibull en diem «color». Podria dir-se, fins i tot, que és problema de l’ull generar formes acolorides del que és, essencialment, lluentor. Així «anem» pel món. Algú també podria dir que és l’origen del nostre patiment.

53

«Suposem, generalment, que la qualitat experiencial de l’objecte n’és una qualitat intrínseca» –el que en diuen il·lusió sistemàtica del color. Potser també ho és de l’amor. Però no vull anar cap aquí –encara no. Creia en tu.

54

Molt abans de pensar en ones o partícules, alguns (Pitàgores, Euclides, Hiparc) creien que els nostres ulls emetien alguna mena de substància que il·luminava, o «sentia», allò que vèiem. (Aristòtil va assenyalar que aquesta hipòtesi no se sosté durant la nit, ja que els objectes es fan invisibles, malgrat els suposats poders dels ulls.) Altres, com Epicur, van proposar el contrari –que els objectes mateixos projecten una mena de raig que es dirigeix a l’ull, com si ens estiguessin mirant (i segur que alguns ho fan). Plató va marcar la diferència i va postular que «un foc visual» crema entre els nostres ulls i allò que veuen. Fins i tot això sembla prou raonable.

55

Una imatge de l’intel·lectual: un home que perd la visió no per vergonya (Èdip) sinó per pensar amb més claredat (Milton). Sempre miro d’evitar les generalitzacions pel que fa a les qüestions de gènere, però, honestament, he d’admetre que no puc concebre de cap manera una versió d’intel·ligència femenina que defensés una cosa així. Un «avortament de la ment, aquesta puresa» (W. C. Williams).

56

Hi ha, tanmateix, moltes històries de dones –santes, sobretot– que s’enceguen per conservar la castedat, per demostrar que «només tenen ulls» per Déu o per Crist. Prenguem, per exemple, la llegenda de santa Llúcia, patrona dels cecs, el nom de la qual vol dir «clara, radiant, comprensible». El que sembla clar és que l’any 304 la Llúcia fou torturada i assassinada per l’emperador romà Dioclecià i, per tant, martiritzada pel seu cristianisme. El que no està del tot clar és per què apareix a les pintures gòtiques i renaixentistes sostenint un plat daurat des d’on els seus ulls blaus miren d’una manera estranya. Alguns diuen que van arrencar-los-hi del cap mentre la torturaven; altres, que se’ls va treure ella mateixa després de ser sentenciada per l’emperador pagà a ser deshonrada en un bordell. Encara són més incertes les llegendes bessones de santa Medana (d’Irlanda) i santa Triduana (d’Escòcia), dues princeses cristianes que van ser perseguides per amants cristians indesitjables –amants que es van declarar incapaços de viure sense els preciosos ulls blaus de les seves estimades. Per desfer-se d’aquella atenció indesitjada, Medana, suposadament, va arrencar-se els ulls i els va llançar als peus del seu pretendent; Triduana va ser una mica més creativa: es va treure els seus amb una espina i els va enviar al seu pretendent en forma de fermall.