Kitabı oku: «La terra prohibida (volum 1)», sayfa 2
L’altre tema és més compromès: Pedrolo planteja la moralitat de les patrulles anarquistes que perseguien i mataven burgesos durant la revolta del 1936 i més enllà, perquè els protagonistes d’un d’aquests escamots criminals i venjatius constitueixen el fil conductor de cada novel·la. No és poca cosa posar això sobre la taula i fer-ho des d’una perspectiva d’esquerra. El mite imperant de la postguerra resistent era una República ideal, una revolució popular impol·luta i un franquisme criminal que, aquest sí, posava els homes —i les dones— contra la tàpia per afusellar-los. Pedrolo tria situar els seus protagonistes, amb els quals el lector per força s’ha d’identificar, en la tessitura criminal de matar persones per la seva significació social, és a dir, per ser capellà o per ser un industrial, i no pas com a acció de guerra sinó de rereguarda. I, a sobre, afegeix la reflexió moral que en fan a posteriori sobre aquests fets, bàsicament una de les ràtzies. Al costat d’això, les novel·les ens porten alguna anècdota de la guerra, també amb la mort lluny del front, la qual cosa instal·la un paral·lelisme necessari: és més lícit matar en una acció de guerra, tot i que no sigui en batalla, que no pas en el circuit d’un escamot clandestí? Com veiem, Pedrolo s’està contestant les pròpies preguntes, està fent les paus amb ell mateix.
Quant al sexe, l’autor és força explícit, tenint en compte els paràmetres de l’època. De fet, Pedrolo vol esberlar els límits de l’escriptura —farà en algun moment novel·les i poemes eròtics— i alhora dinamitar les traves de la moral imperant, catòlica, burgesa i benpensant. Així, és minuciós i poètic en les descripcions de cada acte sexual. I dibuixa una colla de noies joves, molt àvides, disposades a eludir les convencions i a lliurar-se al company —i a qui sigui— si convé en una relació sense futur. La dona que gaudeix lliurement del sexe no era el model més corrent als anys cinquanta, tot i que és una fantasia molt masculina. L’alliberament en aquest terreny arribaria als seixanta, amb la pastilla anticonceptiva i amb els nous valors imposats per la revolta pacífica dels hippies, però Pedrolo està fixant un ideal. Ja sap que la penetració a Espanya d’aquesta ruptura va ser lenta i difícil. Pedrolo, doncs, està marcant unes pautes fictícies, un wishful thinking, allò que a ell li agradaria que fos i que no era. O potser vol donar a entendre que aquelles dones no tenien res més per construir unes engrunes de felicitat.
Totes aquestes preocupacions, que assenyalen la profunditat de l’autor, estan presentades en l’ambient de la postguerra, en el moment que el règim està a punt de fer un tomb cap a una més gran permissivitat envers la cultura catalana. El tema de la llengua —Pedrolo és un escriptor conscient d’estar construint futur— s’espigola al llarg de les pàgines, sigui com a comentari dels personatges, sigui com a apunt de l’autor. El català és la llengua del país, diu Pedrolo, no n’hi ha cap altra de possible per a un escriptor. Pensem que un dels personatges és un autor, jove i desconcertant, casat amb una dona igualment estranya, que s’acabarà de desvetllar com a protagonista en el quart volum. Pedrolo vol deixar clar que no és el seu àlter ego.
La postguerra: el narrador de Les portes del passat torna de l’exili a França, on s’ha refugiat per la seva participació concreta en la guerra. L’home vol retrobar una antiga «promesa» que ho havia estat fugaçment i de la qual no sap res. Al mateix temps, està retrobant la ciutat, l’escassa família que perdura, i està garbellant els records, inclosa la patrulla criminal que hem esmentat abans. Pedrolo no carrega les tintes amb la misèria o la sordidesa de la postguerra, però deixarà ben clar —a través de personatges secundaris— com el règim ha tacat fins i tot la vida quotidiana de la gent. No tan sols perquè els ha clivellat el futur i per tant la solidesa econòmica, com li havia passat a ell mateix, sinó perquè ho ha impregnat tot de mediocritat, d’amargor, de mesquinesa. De la qual, un altre cop, ens allibera el sexe espontani, intens, clandestí. I, lògicament, la petita xarxa de conspiradors que s’oposen a aquesta realitat feixuga i cruel i lluiten com poden, com formiguetes insidioses, per restituir els valors republicans i catalanistes. Una resistència vista a contrallum, de lluny, en cercles perifèrics, que reuneix més impotència que no pas eficàcia, però que el règim persegueix.
La paraula dels botxins és, més que res, una llarga visita a la mítica comissaria de Via Laietana. Formalment és el volum més interessant i no revelarem aquí quins viaranys camina. Diguem tan sols que és un llarg i intermitent interrogatori, plagat de detalls significatius. En primer lloc, Pedrolo fa que els policies parlin en català, acollint-se a la convenció que, si com a autor tria aquesta llengua, tot el que hi expliqui s’hi ha d’ajustar, per bé que no sigui coherent amb la realitat. Ho assenyalo perquè aquesta convenció s’ha perdut: actualment, si un personatge és castellanoparlant, ho ensenya i, en qualsevol cas, el lector no tolera —troba inversemblant— que determinades persones s’expressin en català seguint la normalitat de qualsevol literatura. En segon lloc, mentre se succeeixen els interrogatoris, Pedrolo deixa que les víctimes traslladin la profunda incertesa que els provoca el fet d’estar desconnectats de la realitat exterior. No saben quines gestions s’estan fent, no saben què han fet els més propers, si han fugit, si encara hi són, si s’estan movent i amb qui. En tercer lloc, els interrogatoris mateixos són un prodigi d’elaboració, un autèntic tour de force literari i psicològic. Recordem que Pedrolo té experiència com a autor teatral. En tot cas, el realisme punyent d’aquest duel —vencedor contra vençut— és colpidor. Mentrestant, el fet determinant de la patrulla republicana torna a tenir protagonisme a través dels records de l’interrogat. I s’hi suma un episodi de guerra, en què la colla republicana és feta presonera, un fet que tornarà en algun altre volum.
Les fronteres interiors ens duu a la vida quotidiana, grisa i frustrada, d’un dels personatges fins ara secundari. En aquest cas, el corrector de català, que no deixa de tenir una feina simbòlica, i és en aquest llibre on les reflexions sobre la llengua van més enllà. Cal destacar-hi un personatge afí al règim, funcionari, que fa parlar els fills en castellà, una actitud que no era majoritària en la classe mitjana —sí en la burgesia industrial—, però que podia donar-se. Pedrolo descriu un paisatge de destrucció, de destrucció moral. El seu protagonista ha tornat de l’exili i es retroba amb un matrimoni convencional i frustrat, amb una dona distant —havia estat apassionada— i insidiosa. Tot és mediocre i sense perspectiva. És clarament un món de perdedors. Estan pagant per un passat que van viure en diferents graus d’implicació, i s’han quedat sense futur; tanmateix, no són capaços d’una resistència activa. Són homes que han lluitat i han claudicat, dones de les quals sabem poca cosa.
No hi ha dubte que Pedrolo s’identifica amb la solitud del seu personatge, tot i que les circumstàncies familiars divergeixen; no així les socials i col·lectives: les culturals. L’autor parla d’identitat col·lectiva, de les coses que defineixen els catalans, parla de «pàtria», fa venir bé llargues converses pedagògiques sobre l’oposició i les actituds que s’hi corresponen. Pedrolo deixa anar tot el bagatge de reflexió que arrossega sobre la derrota de Catalunya en la guerra i la situació de destrucció identitària induïda pel règim. Es planteja quines coses s’han de salvar en cadascun dels catalans perquè el país continuï existint, i la llengua n’és el pal de paller.
Mentrestant, li fa viure al seu protagonista una relació equívoca amb una alumna de l’acadèmia on, mestre represaliat, fa classes. De fet, els quatre volums plantegen ara i adés relacions extravagants, moltes atribuïdes a les dones, que l’autor no jutja sinó que descriu. Pedrolo està intentant moure més enllà els límits morals del lector. En aquest sentit, fa el mateix que ha fet pàgines abans amb la llengua o amb la identitat catalana: plantejar un conflicte al lector. Recordem que els quatre volums van ser escrits el 1957, i és obvi que Pedrolo vol desvetllar la consciència a través d’aquesta realitat polièdrica. Una realitat vista des de la perspectiva d’unes persones castigades, que poden tenir altres flaqueses, que ell espera que els siguin perdonades.
La nit horitzontal porta al desenllaç traumàtic de l’aventura de l’oposició: estem davant d’un grup d’activistes, una xarxa minoritària però consistent, que es prepara per tirar endavant una acció agosarada. El capítol, que torna a barrejar relacions personals, pàtria i llengua, i oposició política al règim, agafa un to èpic i acaba amb un final molt ben escrit, molt ben plantejat. El colofó és, doncs, modèlic. No només explica l’ambient ofegador de la clandestinitat, la captació de nous membres, la persecució implacable de la policia, sinó també el pòsit de somni i d’ideal que sempre mou els militants. És una crida a l’acció i un avís sobre els costos que això comporta. Pedrolo no va ser mai un home de militància o d’acció. Poques vegades se’l va veure en una manifestació. No va ser un home de clandestinitat, perquè sempre va considerar que el seu paper era el de donar testimoni. Sí que col·laborava, a vegades amb diners (pocs), en alguns procediments de l’independentisme vacil·lant d’aquells anys.
Pedrolo va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979, abans del declivi, i va ser un premi indiscutible. Va ser just l’any anterior a la primera dona guardonada, Mercè Rodoreda. Si no ho recordo malament, Pedrolo va cedir l’import del premi —una xifra respectable— a una entitat en defensa de la llengua; en tot cas, en va fer donació. No era home de premis. Fora interessant trobar avui el discurs d’acceptació: el 1979 era un any en què les coses encara eren possibles, tot i que la Transició ja pintava malament. Avui el llegat de Pedrolo està ben conservat en la fundació que pilota la seva filla Adelais que, si és que això té algun significat, té un nom d’origen càtar. Ella ha explicat més d’una vegada les dificultats que té la fundació per operar, perquè no ha trobat cap ajut institucional per part de l’Ajuntament de Tàrrega o de la Generalitat (suposo que també encomanats d’aquesta nefasta modernitat que dèiem). La rectificació ha vingut amb la promoció de l’Any Pedrolo.
Anys després de mort, milers de pàgines després, Pedrolo continua sent recordat com l’autor del Mecanoscrit del segon origen, un llibre menor tot i que absolut best-seller de la nostra cultura. Hem d’esperar que contribucions intel·ligents com les de l’editorial Comanegra, amb aquest volum doble que teniu a les mans, ajudin a situar Pedrolo com el que és: un autor sòlid, honest, important i bàsic per entendre un temps i un país.
Què sentiria, què pensaria avui Manuel de Pedrolo? És sempre agosarat atribuir a qui no hi és una actitud que indefectiblement acaba sent la de qui fa l’aposta. Però en tenim alguna pista. Pedrolo estaria esperançat. Altrament no hauria lluitat tota la vida per construir un futur plausible. Esperançat amb un horitzó d’alliberament nacional —era el seu llenguatge— i de redreçament social: un país lliure, un país just. Un país a la punta dels dits.
Tanmateix, escèptic com era, havent vist més d’una vegada com els processos promissoris s’esvaïen, com naixien divisions i recances i fins i tot traïcions a l’ideal, Pedrolo estaria amb l’ai al cor. Serien capaços els catalans de fer el que estan col·lectivament empesos a fer?
I, en tercer lloc, notaria la flaire —una vella, coneguda olor— de la dictadura en les formes que el govern espanyol, que l’estructura mineral de l’Estat, utilitza per acallar la voluntat dels catalans. Procediments dubtosos, a la vora voreta de la legalitat, discursos de postveritat, trampes, manipulacions. Una dictadura low-cost, comandada per la fiscalia com a disfressa de la voluntat del govern, que ens indica que no volen amollar la presa, però que no les tenen totes. David contra Goliat, un cop més. Pedrolo és home de «davids»: seuria a la seva taula, tancaria els ulls, els tindria plens de les imatges de la gent al carrer, de la resposta popular que encaçala el moviment, de les cançons i els clavells, de la imatge divertida —divertida i, al capdavall, diabòlica— del Piuet, i tot tancant-los diria: «Doncs potser no, que no he malversat la meva vida». I somriuria sense cap ombra de l’amargor que a vegades se li colava en el gest.
Patrícia Gabancho
Barcelona, setembre del 2017
LES
PORTES
DEL
PASSAT
Tot continuava igual i el temps, semblava, no havia alterat res a desgrat dels tretze anys transcorreguts. Ara manaven uns altres, i feia molt de temps que ocupaven el poder, però el carrer era el mateix de sempre, intemporal i vagament retret; les cases havien guanyat pàtina, si bé d’una manera discreta, invisible encara a l’ull nu. Els arbres no eren pas més corpulents que antany. Els esponjosos plàtans que fregaven els balcons dels principals, tancats com en aquell temps, quan ell tenia vint-i-tres anys i va abandonar la casa per sempre. O no va abandonar-la, perquè, encara que semblés estrany, mai no va arribar a entrar-hi, sempre s’havien dit adeu a la banda de fora del portal o, més exactament, entre el portal i la vaqueria que també seguia allí, potser fins i tot regida pels mateixos amos, però en tot cas encara pintada amb aquell color verd que prolongava la ufanor acollidora dels arbres. No havia entrat mai a la casa, i així i tot li era com un amic llargament perdut i ara recobrat, una relació que ara saludava sense estar segur de les seves paraules o de la seva actitud, ja que paraules i actituds encaraven una situació nova; només ells dos eren vells, dos vells coneguts que es reveien en un moment delicat, després d’haver oblidat la naturalesa exacta del contacte pretèrit.
Per això es va aturar i fità l’edifici fins més enllà dels balcons del principal, observant la pedra rogenca que ni pluges ni vents no havien mossegat; és a dir, devien haver-la mossegada antany, molt abans de conèixer ell la Victòria, mossegada profunda a continuació de la qual els elements, sadolls, l’havien deixat reposar en la seva senectut sense antiguitat; àdhuc l’òxid dels balcons era un rovell que semblava procedir dels primers dies, de quan la casa encara era jove i unes parelles il·lusionades l’estrenaven. La Victòria hi havia nascut.
Saltironejà amunt i avall de la vorera, entre els dos plàtans i sense deixar d’observar els balcons, d’un dels quals gairebé li semblava que s’havia abocat en un temps remot; no sabia ben bé si del de la dreta o de l’esquerra, ja que aleshores, tretze anys enrere, mai no es va preocupar de preguntar-li quin era el seu, ni mai no s’havia esperat per si ella, un cop dalt del pis, sentia encara la necessitat de perllongar aquell comiat amb un somriure alegre, amb un gest de la mà, potser fins i tot amb una paraula mig cridada, ni cridada ni mormolada, prou forta per ser indiscreta malgrat la seva intenció de secret i massa feble per arribar-li a les orelles, a ell que era a baix de tot, al carrer, entre la vorera i la calçada, disposat a travessar cap a l’altra banda. Mai no havia tingut lloc res de semblant, i les escasses vegades que aleshores alçà els ulls cap als balcons, ja des de la vorada frontera, no ho feu pas amb l’esperança de veure-la, sinó obeint aquell gest que havia après, sense saber-ho, dels seus pares, dels seus avis, dels antecessors més llunyans de la família, els quals devien haver-l’hi ensenyat sense ni sospitar que el dotaven d’una supervivència formal que no trobaria un novell contingut i, per tant, restaria com una mena de tic inexplicat i inexplicable.
Tan inexplicable, gairebé, com la seva presència, ara, en aquell indret distant de la seva ruta, igualment apartat de la casa on havia vist morir la mare, encara no feia quinze dies, i del bar on espiava els maneigs de l’Eugènia, que es girava i somreia descarada mentre les anques poderoses estarrufaven el vestit llardós on el vell havia deixat les seves ditades. Perquè feia tretze anys que no s’havia recordat de la Victòria, o que se n’havia recordat només de tard en tard, i sobretot darrerament, quan enyorava els plàtans verds i la joventut se li vessava en un doll sense aturador. Aleshores la noia sorgia del més profund de la seva carn, però era com una aparició fantasmal, sense consistència; una mena de temor, vingut no sabia d’on ni per què, la submergia novament en aquell indret imprecís on en servava la memòria.
Només ara recobrava veritable actualitat i es convertia de nou en l’amant tendra i, més que això, en la corresponsal que mai no es cansava d’omplir quartilles amb la seva lletra aplicada i alta, quartilles de mala qualitat que gargotejava per totes dues bandes i que ell va descobrir, amb emocionada sorpresa, en un vell caixó que la seva mare conservava sota el llit. Ni l’emoció d’aquells dies perduts ni el record persistent no justificaven aquest pas que no gosava fer però que ja sabia que acabaria fent, perquè ara que havia vingut fins ací per res del món no se’n tornaria amb les mans buides.
Però encara va tardar a entrar a la casa i enfilar aquells quatre graons amples que menaven a la llotgeta de la portera, on l’escala començava a estrènyer-se i a pujar més precipitada. Tardà perquè l’obscur temor d’aquells tretze anys que hi havia entre el comiat i avui era un pes que potser res no podria remoure. Ja no era ell sol, eren ell i ella, altre cop tots dos —i ella seria una altra, no la Victòria que escrivia cartes i amb qui s’estimaven, ans una altra persona, diferent, més greu, amb l’aplom de la seva trentena i llur passat ben ocult en algun lloc inassequible, i això no pas per conservar-lo com ell havia fet, sinó per rebutjar-lo amb la intenció inútil, però misteriosament eficaç, de ser tota sencera d’allò, o d’aquell, que s’incorporava a la seva vida mentre ell vagava per terres estranyes i menjava el pa agre i adust de l’exili.
I quan a la fi s’hi va atrevir, quan gosà fer els pocs passos que el separaven de l’entrada, d’on no havia acabat d’allunyar-se mai, d’on ni s’havia allunyat tretze anys enrere a desgrat del seu convenciment, va pujar aquells quatre graons encara amb el cor poruc, disposat a totes les sorpreses, però per endavant malavingut a enfrontar-s’hi serenament.
No va recordar la portera, ara asseguda darrere la porta vidrada mig oberta, ni res no l’obligava a fer-ho; en cert sentit mai no l’havia vista. Era una dona sempre asseguda en aquell llindar i per això mateix més objecte que persona, sobretot per a ell que amb la mateixa indiferència es mirava les pedres i els arbres, el carrer i els éssers que l’habitaven, tot ell abocat únicament sobre una cara que coneixia amb el nom de Victòria, una criatura dolça i alhora forta que a l’últim va plantar-li cara i decidí el futur de tots dos. O potser la decisió ja era presa, rumiada durant llargues nits d’insomni, i per això va trobar-la encara més amarga i l’acomiadà amb aquella correguda escales amunt que li deixava, a ell, només la darrera imatge d’una espatlla, d’una esquena, d’unes anques, de les cames que s’enfilaven lleugeres, amb les mitges ben aplomades i les faldilles que oscil·laven fins al sec profund on la cama desapareixia.
Era, doncs, un estrany que s’atansava a una estranya mentre pujava aquells quatre graons i somreia d’una manera estúpida per encarar-se amb la dona allí asseguda, asseguda i tranquil·la, amb el vestit negre que devia haver dut sempre però que ell no recordava, més vella, més arrugada de com l’hauria recordada si verament l’hagués vista, però idèntica a ella mateixa, amb aquesta identitat planera que els desconeguts tenen amb llur pròpia persona ignorada.
Va saludar-la amb una inclinació del cap i fins es va treure la mà de la butxaca, no pas per veritable deferència, per respecte, sinó per un instint interessat que l’obligava a conquistar, no sabia ben bé per què, la simpatia de la desconeguda, ja que d’ella depenia tant; no tot, perquè podia contestar amb un sí o amb un no i desaparèixer després darrere l’afirmació o la negació com si mai no hagués existit, o com si solament hagués existit en aquell instant precís d’afirmar o de negar, missió per a l’acompliment de la qual havia romàs sempre en aquella porta, en el supòsit que fos la mateixa de sempre, aquell objecte sempre assegut al llindar, atès que res no garantia que fos la d’abans, i podia perfectament tractar-se d’una altra vella i no d’aquella que ell no havia mirat mai; no tot depenia d’ella, doncs, però en canvi era la porta a través de la qual tindria accés a la Victòria, una porta que podia tancar-se també i refusar-li el pas, no per mala voluntat potser, ans per ignorància, o perquè fos una porta oberta sobre un mur on el camí s’acaba.
La vella no es va aixecar, però redreçà una mica l’espatlla inclinada sobre la cadira o, més que inclinada, vençuda pels anys i per les misèries, per tots aquells fills que ell no coneixia ni coneixeria mai i l’existència dels quals li seria revelada a poc a poc, no pas avui, sinó demà, un altre dia, durant molts dies, quan tornaria a la casa a parlar amb la dona.
—Perdoni; la senyoreta Victòria Godayol...?
Més que la timidesa era el temor allò que el feia parlar amb la seva veu més blana, blana a despit del rogall que tenia gorja endins i que obligà la dona a un moment de silenci després que la pregunta fou feta, un silenci destinat a la captació d’uns mots mig oïts i familiars que a la fi van obrir-se amb tot llur sentit dins del cervell que només pensava en els fills i en les dones d’aquests fills.
—Victòria...? Ui, no fa pas poc temps que ja no viuen ací! Des que es va morir el senyor...
Darrere la dona, sota la bombeta que penjava del sostre i ho mig aclaria tot amb la seva llum groga, hi havia una taula coberta amb un hule, on s’apilaven unes mates d’enciam i un grapat de mongetes tendres. Hi havia també un tros de pa, no una barra sencera, sinó un tros mal tallat, més que tallat partit amb les mans, i al costat, un pot d’alumini ennegrit pel foc. En Jesús va pensar que la dona era una deixada, però ella seia davant seu, d’esquena a la taula, com una reina que sap que disposa de la paraula justa. I aquesta paraula era allò que ell intentava obstinadament de no sentir tot i que ja fos massa tard per fer-se enrere; ara li calia retrobar el camí per aquell extrem, i per això va fer només:
—Ah!
I mentre la vella continuava mirant-lo, hauria dit que tota encuriosida, va trobar les altres paraules per forçar la sortida, les paraules que ja estava a punt de pronunciar en entrar a la casa i atansar-se a la dona, però que havia esperat, contra tota esperança, que li serien evitades:
—I on viuen, ara?
Ella es va arronsar d’espatlles, sense indiferència, amb fatalitat, sense sentir-se verament atesa, ni impressionada de la manera que fos, per la cara del foraster, tot de sobte ombrívola i terrosa.
—No ho sé...
—No ho sabeu?
Tot formava part d’un ordre de coses que disposà quan va abandonar aquella casa, és a dir, quan sense haver-hi entrat mai era com si l’abandonés, perquè se n’anava, i ella, la Victòria, restava a la ciutat, al pis on havia viscut sempre —i s’allunyava d’ell enfilant-se escales amunt amb les seves cames enfundades en mitges de costures rectes, tibants. Una cosa era conseqüència de l’altra, però malgrat això no podia vèncer ara la seva incredulitat, atès que a més de no haver entrat allí amb una preparació suficient, o només falsament preparat a les paraules de la vella, aquesta, li semblava, tampoc no ho deia tot; els seus ulls el fitaven amb massa insistència per no insinuar un secret que, no sabia per què, no s’atrevia a dir, o que potser no volia dir, probablement per pura obstinació senil.
—No us van deixar cap adreça, en anar-se’n?
La dona va inclinar una mica el cap, si bé no deixà de mirar-lo, i la curiositat semblava augmentar en els seus ulls; hi era ben visible, gairebé descarada, però d’una manera humil a pesar de tot, sense rastre de provocació ni d’autèntica impertinència.
—Sí que me la van deixar. I prou que la tenia. Però ja no me’n recordo. Només sé que era per Sant Gervasi.
Va escandir les quatre frases d’una manera neta, separant-les curosament, com si cadascuna d’elles formés part d’un context distint i calgués subratllar-ho a benefici del seu interlocutor, massa jove, massa pertorbat per adonar-se de res.
—Sant Gervasi... El carrer, no el recordeu?
—El carrer...? Tinc tan poca memòria!
Va fer un sospir que obria un parèntesi. I dins hi havia, arrenglerat en bon ordre, el resum d’aquells deu anys, quan els fills s’havien fet grans i s’havien casat i ella s’havia quedat sola, a la seva edat, vídua com era des de jove —ella que els havia pujat tots amb el seu treball, amb el seu esforç, sí, senyor, traient-se el menjar de la boca, car tots sabem què dona una porteria, mentre les coses es van encarint i els veïns no es fan càrrec de res, paguen el mateix que pagaven quinze anys enrere i fan el sord si els en parles...
En Jesús, però, va desgavellar aquell ordre curiós en què havia tingut l’habilitat d’aplegar les seves queixes des que, cinc anys enrere, havia donat forma definitiva a la seva cantarella, amb el mateix orgull, potser, d’un autor que, havent revisat el text definitiu de les seves obres, ja només espera la mort, però ella amb moltes ganes de viure i de seguir contant i repetint la mateixa història, atès que no podia escriure cap llibre i al seu abast només hi havia la precària transmissió oral.
—Quants anys fa, doncs, que són fora?
Va mirar-lo sense malvolença, perquè el verí ja s’havia esgotat amb els primers impacients, tots els veïns de l’escala i els botiguers dels costats, i ara feia temps que havia après a deixar la capsa tancada, si bé molt a prop, a l’abast com qui diu de les mans, per tal d’obrir-la a la primera oportunitat.
—Set o vuit... Sí, set, perquè en Josep encara s’havia de casar. Recordo que...
—Quin Josep?
A casa dels Godayol no n’hi havia cap, o si més no ell mai no se n’havia assabentat i, tot i que de la família mai no en parlaven gaire, ell hauria sabut l’existència d’un germà, perquè només s’hauria pogut tractar d’un germà; si bé ignorava el nom del pare, era evident que la vella no podia referir-s’hi, car el pare ja era casat, és clar, i a més ella mateixa acabava de dir que se’n va anar quan l’home morí.
—El meu fill. Es va casar el quaranta-sis i ells devien marxar un any abans.
—Comprenc.
Van mirar-se, ell dret al llindar, sense tocar-lo ben bé, perquè hi seia la vella, amb la cadira porta endins i porta enfora, davant la taula desordenada, i ella recolzada contra el respatller, observant-lo cada cop més atentament, com interessada a desgrat dels greuges que covava contra en Josep i els altres fills.
—Si la buscàveu, potser encara la trobaríeu...
—Què?
—L’adreça.
No va dir ni sí ni no, però en Jesús va interpretar correctament el seu gest, un gest que no afectà gens ni mica les mans, ni el cos, sinó ben just la cara i el coll quan va inclinar la testa de costat, en una actitud dubtativa, sempre sense mala voluntat, però amb la inerta desgana que es referia a tot allò que no havia fet ni faria ara que ja era vella: servar les coses en ordre (llevat dels seus records), o prendre’s molèsties innecessàries i que ningú no compensaria, o regirar els vells papers grocs, factures, rebuts, targetes i cartes, tot de papers que reposaven dalt de l’armari i que durant anys i anys ningú no havia tocat, ni simplement espolsat, com si a la fi hagués aconseguit d’oblidar llur existència.
—Només sé que era per Sant Gervasi.
Era una manera escaient d’indicar la seva repugnància a moure’s, a cercar el que fos, a preocupar-se de les coses que ningú no tocaria ja fins que ella fos morta, i aleshores seria per cremar-les amb desamor, amb el mateix desamor amb què ella les havia oblidades.
En Jesús va restar un moment dret allí, immòbil si no fos pel moviment del llavi inferior que pujà a cobrir parcialment el superior i el mossegà amb delicadesa, i aleshores va dir:
—Potser algun veí se’n recordaria...
La vella denegà amb el cap, aquest cop amb una denegació lenta i pausada, com pausats, gairebé cansats i tot, eren la majoria dels seus moviments.
—Ja no es feien amb ningú.
Va estar a punt de deixar passar aquella observació que no podia interessar-li, li semblava; tant li era que s’haguessin fet o que no s’haguessin fet amb els altres estadants de la casa —llevat pel detall que ara, per llur manera de viure retirada, per llur adustesa, pel que fos, ningú no podria posar-lo darrere la pista de la Victòria. Però com que la pregunta que tenia a la punta de la llengua, no s’atrevia a formular-la, temorós del desencís, va dir:
—No es feien amb ningú?
I potser no era ben bé una pregunta, sinó una constatació, o ni això: una mecànica repetició dels mots de la vella, una manera maquinal de no interrompre del tot aquell contacte precari que hi havia entre ells i que la dona no feia res per aprofundir, ni tan sols per conservar en la seva forma actual.
Però llavors la vella va dir els mots que ho havien de canviar tot, unes paraules senzilles, com ho són sempre les paraules dites sense intenció, a tall de comentari, per explicar un fet més que per justificar-lo:
—No. Des que va tenir la criatura...
—Quina criatura?
Perquè no sabia de què li parlava, de debò que no ho sabia, i encara era ben lluny del seu esperit la possibilitat d’unes conseqüències en les quals mai no va pensar, en les quals no pensaria, amb tant de retard, fins al cap d’uns segons, quan la vella hagués buidat, com qui no hi toca, el seu sac:
