Kitabı oku: «La terra prohibida (volum 1)», sayfa 8

En Cros va pujar quan l’autobús ja engegava i, en veure’l, se li assegué al costat.

—Hola, Maristany.

—Cap a l’acadèmia?

—No; a portar aquest original...

I li mostrava un feix de folis relligats que no li cabia a la cartera. En Jesús es va recordar de l’Orsil i, mig rient, va fer:

—No escriviu pas novel·les, per casualitat?

—Qui, jo? No, només corregeixo les dels altres. Fotut ofici!

—Tot ho és prou, de fotut...

Va allargar l’import del viatge al cobrador, que s’havia aturat al seu davant.

—Dos. On aneu, vós?

—Fins al final. Però deixeu...

I també allargava els diners del cobrador, però aquest va cobrar del duro que ja tenia a la mà.

—Bé, gràcies...

—Un altre dia pagareu vós!

Van riure breument i, tot seguit, referint-se a les correccions, en Jesús digué:

—No us ho paguen bé?

—Això? Una misèria: una quaranta el foli.

A en Jesús, que no hi entenia gens, va semblar-li raonable, però l’altre brandà el cap.

—I encara dominessin la gramàtica! Però a alguns els ho has de reescriure de cap i de nou... És clar que d’altres tenen més motiu de queixa. La setmana passada, per pura casualitat, vaig saber que encara hi ha gent que només guanyen setze pessetes diàries...

—Ho crec!

—Què us sembla? No és inversemblant? Em pregunto què poden comprar!

—Suposo que el suficient per morir-se de gana a poc a poc.

—Això sí.

Feu una pausa i, una mica solemnement, va afegir:

—Mai no havia vist la riquesa tan mal repartida com ara, ni mai la classe treballadora no havia estat tan indefensa. De lleis, prou que n’hi ha; massa i tot. Però si hi penses una mica, si vas al fons de les coses i fas càlculs, de seguida t’adones que els avantatges són perfectament il·lusoris.

En Jesús va mirar per la finestra, carretera enllà, per darrere l’Hospital Militar. Aquella conversa el feia sentir-se incòmode, perquè l’obligava a descobrir que no tan sols desconeixia els problemes actuals amb què s’havia d’enfrontar el treballador, sinó que fins i tot li era difícil d’interessar-s’hi.

En Cros va prosseguir:

—Cal confessar, prescindint de tot partidisme polític, de simpaties i antipaties, que el problema econòmic no ha estat solucionat pel règim actual; que no ho pot ser mentre ens mani una oligarquia financera... Hi ha una multitud d’aspectes de l’economia dita nacional que han estat negligits d’una manera gairebé criminal. El primer de tots, el del camp.

—Però jo tenia entès que molts pagesos s’havien enriquit...

—Alguns, sí; han sabut aprofitar les circumstàncies. Però jo no parlo d’aquests, sinó del jornaler. La riquesa s’ha distribuït més irregularment del que hauria passat amb una economia oberta.

Va somriure i arranjà la cartera i el plec de folis sobre els genolls.

—No us penseu, però, que sigui un entès en aquestes qüestions. No és la meva especialitat i, fins a cert punt, parlo per boca d’ase. O sigui que jo no he tingut encara temps de comprovar en tota la seva realitat l’estat en què es troba el país. Però em sembla que n’hi ha prou amb obrir una mica els ulls... És clar que per a nosaltres, catalans, el més greu de tot és que ens han espoliat. Però això ja ho podíem esperar, som els vençuts d’aquesta guerra. És, doncs, normal que se’ns espoliï, i fins i tot m’atreviria a dir que em sembla desitjable.

—Home!

No sabia on volia anar a parar i, d’altra banda, no tenia el cap en el que en Cros li deia, perquè d’aquí a una estona seria al carrer d’Enric Granados, davant la portera que potser l’esperava amb notícies. En Cros, però, aparentment, en tenia prou que de tant en tant pronunciés una paraula.

—Tal com ho dic. Perquè això acabarà per provocar una reacció saludable fins i tot entre els elements més conservadors, o potser, en primer lloc, precisament, entre aquesta gent, ja que no podem oblidar que l’única cosa que la burgesia i les classes capitalistes no perdonen és que es lesionin els seus interessos.

—Fins ara, que jo sàpiga, ningú no ha piulat...

—No és estrany. Encara tenen massa present la guerra. És una experiència que no voldrien repetir per res del món. Com que estan cagats de por, no s’han adonat que ara les coses es plantegen en termes diferents. És a dir, potser mai no es van plantejar com ells creuen i com vam creure alguns de nosaltres...

L’autobús s’aturà i van pujar dues dones grosses amb farcells. En arrencar el vehicle, una d’elles va caure sobre l’altra i l’empenyé cap als genolls d’un viatger que llegia el diari. Totes dues es van queixar, però el cobrador ja hi estava acostumat i ni tan sols contestà.

—És clar que és inútil lamentar-se, ara. I la lliçó tampoc no servirà de res, perquè els qui vam rebre-la ja hem fet atots. Una acció futura, l’ha d’emprendre la joventut, i aquesta joventut no escarmentarà pas amb els nostres errors. Sempre s’ha vist així.

—Però a l’estranger, i potser aquí i tot, encara queden molts dirigents. Són ells qui han de canalitzar aquesta acció futura...

En Cros se’l va mirar com si veiés un habitant d’un altre món instal·lat al seu costat, en el tranquil autobús suburbial carregat de gent modesta.

—Què dieu? Una de les coses que he après en el transcurs d’aquests darrers temps és aquesta: que els dirigents estan desacreditats. I és natural, al capdavall ells van perdre la guerra. Ja sabeu que no es confia mai en els generals vençuts. I si encara a l’exili haguessin sabut esmenar tantes i tantes equivocacions! Però no, tot ha continuat exactament igual com abans, sense unitat, ni entesa, ni realisme... Us asseguro que, per tot el que he pogut veure, si es produís un canvi favorable tindrien la sorpresa més gran de la seva vida: descobririen que ja no són ningú.

Havia alçat la veu i en Jesús va mirar intranquil al seu voltant, on un vell s’inclinava sospitosament enrere, com si els escoltés. Va tocar el seu company.

—Potser que no crideu tant...

I amb un gest indicà el vell. Però en Cros va dir:

—No tingueu por. Durant aquest any que porto aquí també he après que es pot dir tot, i cridant, perquè tothom està en desacord amb el règim. Llevat de la policia, és clar, i dels quatre que es beneficien de les circumstàncies. I aquests viatgen poc en autobús! Quant a la policia, mentre també critiquis l’oposició... El disgust és tan profund, tan general, que hom fins i tot es pregunta quin miracle ho aguanta, tot això. Jo crec, com us deia, que només la por d’un altre desgavell en el qual, com sempre, rebrien justos per pecadors.

Va tornar a afermar la cartera i l’original sobre els genolls i després es va mirar el seu company amb una altra expressió, com si fins ara no descobrís que no li havia sabut fer cap observació intel·ligent, cosa que li impossibilitava desplegar tots els seus recursos i el reduïa, únicament, a desenvolupar l’aspecte general de la qüestió.

—En fi!

Semblava disgustat. Parlava, parlava, potser per sortir d’ell mateix i oblidar, ni que només fos un moment, els seus problemes —sense saber que també en Jesús n’estava ple i que ell no era de la mateixa pasta. O potser sí que en definitiva els unia un fer parcialment comú, perquè ara es van quedar tots dos silenciosos i tots dos sofrien d’una manera molt semblant, amb una mena de dolor que s’atansava força a l’esperança. Només hi havia la diferència que un d’ells anava a construir, mentre l’altre, de primer, havia d’enderrocar.

L’autobús travessava la plaça de Lesseps, per on venien dos tramvies molt atansats entre els quals s’esmunyí hàbilment però amb prou imprudència perquè algú, nerviós, exclamés: Són ximples! En Jesús va allargar precipitadament la mà i s’agafà al respatller que tenia davant, inútilment i ja una mica tard, per no perdre l’equilibri que d’altra banda li assegurava el seient, encaixonat entre la finestra i el que ocupava en Cros. Aquest darrer, com si respongués a l’exclamació anònima, va dir:

—Més temeraris són els de París...

En Jesús assentí:

—No m’hi vaig acostumar mai.

—Hi vau viure molts anys?

—A París, tres. Tres i mig, quasi.

—On estàveu?

—Vaig estar molt de temps a la rue Bouret, prop de les Buttes Chaumont.

—Ja conec el barri. Devíeu agafar el metro, sobretot... Jo, que vivia a Levallois, agafava cada dia el 94 fins a Saint-Germain. De vegades, ho enyoro.

—Jo, no.

En Cros va moure el cap, pensarosament.

—Encara no teniu temps. No fa ni un mes que heu tornat...

—Però és que ja feia molt de temps que no hi era, a París. He viscut vuit anys a Amèrica.

—Ah, sí! M’hauria agradat d’anar-hi, però és allò...

Els viatgers començaven a aixecar-se. L’autobús anava per entrar a la plaça de Gal·la Placídia.

—Sembla que ja hi som...

—Sí.

Van abandonar els seients, massa anticipadament, com si tinguessin ganes d’estirar les cames, i quan el vehicle frenà, amb brusquedat, van haver de subjectar-se als respatllers. Després, darrere les dues dones amb farcells, van anar progressant cap a la porta. En Cros va saltar davant i, arran de vorera, s’esperà.

—Cap on tireu?

—Avall. I vós?

—Vaig aquí mateix. Al carrer de Marià Cubí.

Va allargar-li la mà, cosa que no feia quan es veien al bar.

—Fins un d’aquests vespres...

—Això és.

I es van separar, en Jesús ja del tot abocat al futur imminent. Va anar davallant cap a la Diagonal, a poc a poc, sense saber ben bé per què, ja que la dona de segur que es passava tot el dia, matí i tarda i part de la nit, a la llotgeta, asseguda de cara al carrer, saludava adustament els llogaters que entraven i sortien i, atenta a les incidències del veïnat, s’assabentava de tot d’històries que potser mai no contaria, més preocupada, al capdavall, per aquells fills desagraïts i ja estranys que tant va costar-li de veure homes fets i que ara probablement més s’hauria estimat que fossin encara infants.

Va sentir-se entendrit en pensar que, malgrat tot, la seva filla continuava essent-ho: un infant de tretze anys, a punt d’esdevenir dona; una criatura que, com la portera li havia assegurat, se li assemblava prou per meravellar-lo i, alhora, per establir una continuïtat indubtable que legitimava tot el que s’havia esdevingut sense possibilitat de discussió, ja que davant les faccions que eren un espill de les seves, si la vella no havia mentit, no tenia per què preguntar-se quants van succeir-lo en l’amor de la mare, ni si l’havia substituït algú. Perquè fins i tot si ara, en trobar-les, la Victòria ja no fos soltera, com ho era encara en deixar la casa del carrer d’Enric Granados, la filla continuaria essent seva, i entre la noia i la mare...

Però aquella acidesa en ple estómac li va fer entendre que no, que ho volia tot, que les necessitava totes dues, atès que l’una i l’altra formaven part del seu passat i del seu amor; totes dues eren seves, la Victòria per haver-la coneguda quan encara cap home no l’havia ferida amb la seva cobejança carnal, verge ensangonada damunt d’aquell primer llit on va sofrir més que no pas gaudí, però sense queixar-se perquè l’estimava, sota seu entre sospirs i quieta malgrat això, com arraulida, petita, més petita que de debò, amb la seva pell fina i vellutada a l’abast de les mans i dels llavis que la besaven, i l’altra per haver fruitat en aquell instant amb la puresa dels infants que no són culpables dels pecats dels pares, amb la innocència d’una carn neta i d’una veu prima que hauria après a dir mare i a ignorar el seu nom. Potser.

Ella l’hi hauria ensenyat encara que l’amor fuig per deixar lloc a aquest sentiment fet alhora de recança i de cansament que esgota les passions quan els lligams, forts i tot, ja no són recents —i entre l’home i la dona ja no hi ha res més, ben mirat, que el meravellament davant la primera descoberta autèntica que el món els proporcionà. Devia haver-l’hi ensenyat quan ella preguntava: On és, el pare?, i ella potser plorava perquè tenia una filla i li mancava l’espòs, llunyà i, menys que espòs, passavolant estimat que va desvetllar-li la carn sense sadollar-la. Si la trobo, es deia, i oblidava fins i tot una mica la filla per recordar-la a ella tal com era, tan desitjable en la penombra de la cambra quan se l’enduia al llit, i més endavant, quan, desvestida en un tres i no res, l’esperava, i fins i tot somreia, acostumada ja a la seva nuesa, o no acostumada encara, però sense sentir-la estranya, ni hostil el sexe que tan sol·lícitament s’avenia amb el seu. L’un i l’altra més íntims que no s’imaginava, com va dir-li, tots dos convertits en la mateixa persona quan descansaven en la mateixa immobilitat o s’enardien amb una pruïja idèntica, abraçats, abocats l’un cap a l’altra, pou i viatger a la recerca d’aigua, pou i aigua l’un per l’altra i tots dos viatgers que en l’aigua s’embriaguen després de tants dies de set, de desert.

Va travessar la Diagonal mentre reflexionava que ja mai més no seria com llavors, ni si ella l’acollia com un hoste llargament esperat i que es mereix el millor de la casa: el repòs en el llit solitari i a partir d’aquell moment compartit. Hi havia tretze anys entre les veus d’aquelles tardes i la veu que tornaria a parlar, potser, d’aquí a uns dies, d’aquí a unes setmanes. Tretze anys ancorats en el silenci mentre el cos creixia i canviava, mentre tot feia el seu treball de temps i esdevenia distint tot i ser encara una mica el mateix, però mai prou el mateix per cercar-hi el mateix goig o el mateix sofriment, tots dos benvolguts ara, quan el moment de l’encontre encara no havia arribat i només ell sabia que l’altra era a prop; perdut, sí, però dins d’uns límits preciosos, a tocar gairebé —quasi com si ja s’haguessin trobat.

Tot i la seva impaciència, no apressava pas la marxa a mesura que s’apropava a la casa, sinó que encara l’escurçava, conscient que tot allò que hi havia dintre seu era segur, mentre ignorava les notícies que l’esperaven. Potser la vella no havia vist la noia, potser aquesta no tenia cap idea d’on parava la Victòria, potser... O potser sí que ho sabia i ara la dona ja disposava de l’adreça, probablement escrita en un tros de paper per no oblidar-la de nou. Tot era igualment possible quan, més que d’ell, depenia de la vella a la qual es confià i de la noia que no coneixia.

En passar per davant la botiga pintada de verd hi va veure la mateixa dona de la tarda abans, també asseguda, darrere el taulell, tot i que avui havia substituït el seu davantal flamejant per un altre de groc que s’avenia més amb el blanc de les parets, sense avenir-s’hi, però, del tot —matisos potser massa pròxims per lligar enterament.

No es va aturar com feu ahir, ni la dona alçà el cap. Va continuar amb allò que tenia entre les mans, invisible des del carrer, i ell va recórrer els pocs passos que el separaven del portal. I aleshores l’escala va dreçar-se al seu davant, els graons que menaven a la llotgeta i que després s’estrenyien per pujar cap als pisos on vivia la gent que havia conegut la Victòria sense estimar-la, menyspreant-la en canvi perquè un dia el ventre li va començar a créixer i després infantà sense ser una dona maridada...

La portera era a la llotja, però dintre, dreta davant la pica on rentava el plat. Semblava haver-se cansat de seure en aquell replà sense fer res, merament a l’aguait de les vides estranyes que no li interessaven del tot ara que era vella i sola i tothom l’havia abandonada.

Va quedar-se a la porta, sense que ella l’hagués sentit o en tot cas sense que es girés per comprovar qui era, i repenjà una mà en el muntant greixós, corcat i revellit que durant anys i anys ningú no s’havia preocupat de repintar.

—Bona tarda...

Ella va tombar-se amb el plat encara a la mà, sense allunyar-lo de la pica sobre la qual degotava l’aigua que se li escorria, i amb l’esquerra va tancar l’aixeta. De primer va semblar que no el reconeixia, però no podria ser per falta de llum: la bombeta groga li inundava la cara amb la seva claror malaltissa. Era potser que no havia tornat a pensar en ell i ara li costava d’associar la realitat de la seva presència a la breu visita de dos dies enrere —o que estava tan submergida en els seus pensaments, en les seves remembrances i cogitacions, que la irrupció del món real, allí, al seu davant, exigia una fracció prolongada de temps per imposar-se sense dubtes ni contradiccions.

Però ell hi va veure un senyal de mal auguri i, per bé que somreia, sota d’aquella polidesa que feia a la vella hi havia el seu rostre llarg dels dies buits, quan res no ens espera.

—No em coneix?

La dona, molt a poc a poc, com temorosa de trencar-lo, va deixar el plat sobre el rajol vermell, ara deslluït i escrostonat, que hi havia entre els fogons i l’aigüera, d’un to gris brut, car allò era la porteria i només van instal·lar-hi les peces més vulgars i barates. Va fer un pas cap a la porta.

—Ah, sí, és vostè!

Amb indiferència, és clar, perquè ell no formava part del seu món ni de res que podia afectar-la, irremeiablement estrany que per sempre restaria a les seves cabòries de vella i a la llotja on havia passat trenta anys i on es moriria qualsevol nit, sola, ben sola, ella que havia estat maridada i va infantar tres fills que vivien però ja no eren seus: s’havien fet grans i altres dones més joves i més íntimes se’ls emportaven a una llar nova i carnal.

Va eixugar-se les mans humides en el davantal llistat de verd i d’un color fosc indefinible, perquè el teixit era gastat i la roba bruta i humida d’altres eixugaments semblants.

—No hi ha res, per a mi?

Ella el mirava, com si no l’entengués del tot.

—Vull dir si ha vist aquella noia, l’amiga de la Victòria...

La dona va quedar-se al costat de la taula, on encara hi havia mongetes tendres, però no podia ser que fossin les mateixes de l’altra tarda, per força havien de ser unes altres, comprades aquell matí, ben verdes encara, si bé amb el posat marcit de tots els vegetals que han entrat en una cuina estreta i han estat abandonats en taules brutes de plats i gots, entre residus de tota mena.

—No, no l’he vista.

—Hi ha pensat, però?

No ho hauria hagut de preguntar, però li fou impossible d’evitar-ho davant l’aire absent de la resposta. Ella, de tota manera, ja s’obria a l’instant actual i a la presència del foraster, que se li feia més pròxim. Curiosament, fins va somriure, com complaguda d’allò que ell havia temut més: la seva impaciència.

—Ahir, i aquest matí, fins m’he estat una bona estona asseguda a la porta del carrer, perquè, des d’aquí dins...

Ell accentuà la seva polidesa:

—Quantes molèsties li dono!

—No! Si encara em distreu...

Va atansar-se més a la porta, d’on ell, no invitat, no s’havia atrevit a moure’s.

—Des que estic sola... Una dona sola de seguida ha acabat la feina. Era diferent quan hi eren ells.

En Jesús assentí, convencional i ignorant.

—És clar.

—Ara és com si no tingués res a fer. Encara no m’hi he acostumat.

Va continuar assentint, perquè ja comprenia que a canvi del que demanava li calia donar quelcom. Ho havia comprès ja la primera tarda, i per poc que li interessés d’escoltar les seves queixes, aleshores o ara, i també en el futur, no podia fer res més que acollir-les amb simpatia, amb fingida simpatia si més no, com una mena de tribut a la feblesa humana, ara personificada en aquesta vella que s’havia recordat d’ell fins a un extrem que no hauria gosat esperar, no pas per ell, probablement, sinó, com havia dit, perquè de feina no en tenia gaire i allò la distreia. Però fossin els que fossin els mòbils, i encara que s’haguessin reduït a pura curiositat, ella el servia o intentava servir-lo amb grat i amicalment, potser també una mica perquè servava un bon record de la Victòria i dels seus, i els compadia, rics com van ser un dia i després tan pobres com les rates.

En veure que no afegia res més, digué:

—Bé, ja aniré passant, doncs...

La vella va retornar d’una gran distància.

—Com diu? Ah, sí... Confio que les trobi.

I aleshores esclafí una rialla, tot de cop xiroia, mentre en Jesús esbossava un somrís sense sentit, ignorant què provocava la hilaritat de la vella:

—Era un dimonió, la Maria Jesús! Havia de veure com, menuda menuda, ja saltava les escales de tres en tres i em venia a explicar les seves coses o a ensenyar-me una nina, una joguina... Un dia va caure, gairebé davant mateix de la porta...

Amb la mà va cercar cap a un costat, on hi havia la cadira, se l’atansà i, sense deixar de parlar, s’hi va asseure, mentre ell continuava allí, ara interessat per les contalles que li feia la dona, amb ganes de conèixer una mica la seva filla i de reviure, encara que fos per procuració, la seva infància primera.

—... i es va partir el llavi; vull dir que se’l devia mossegar ella mateixa amb les dents, perquè aquí no hi havia res cantellut, o amb tall. I es pensa que va plorar?

Deixà de mirar-lo i va fitar vagament davant d’ella, en un indret imprecís, entre ell i les seves mans, ara deixades damunt la falda, sobre el davantal llistat i brut.

—Hi ha criatures que no ploren mai. El meu Jaume era igual, de menut. Tots van aprendre a caminar enfilant-se per aquests graons, i ja es pot imaginar les caigudes... No els podia pas tenir tancats aquí dins, oi? Sempre ha estat petit...

Ho va dir com si suggerís la injustícia de la cosa o, més encara, com si combatés la remota creença que allò podia haver estat més gran, una impossibilitat manifesta que ell veia tan bé com ella, més bé i tot, car ara la vella pensava en uns altres termes i no es mirava les coses ni com eren ni com havien estat, sense que això li evités saber que sempre havia viscut en un cau.

—... i als petits els agrada la llibertat, córrer i saltar.

Ell s’atreví a intervenir:

—Es devia espantar, la Victòria...

—La Victòria? Ah, quan va caure la nena... Baixava amb la seva àvia, que també de poc no es trenca la nou del coll en sentir el patac. Es va posar a córrer, sap? Jo ja n’havia perdut el costum, perquè llavors tots eren grans, els meus, i en Josep ja festejava i tot. Va ser el primer que es va casar. Per això semblava natural que se n’anés a viure fora de casa; aquí tampoc no hi cabien, tots. Només hi ha aquesta cuina-menjador i dues cambretes on dormíem amuntegats... No hauríem pas sabut on posar-la, la parella.

—És clar...

Uns mots anodins però ja sense impaciència, perquè en l’evolució de la vella, senzilla com era i feta per a ella mateixa més que per a l’interlocutor, hi havia quelcom de fascinant per a en Jesús, el qual no ho acabava de comprendre però sentia, obscurament, que amb allò tocava el viu de l’existència: gent que neixen i es fan grans i deixen els pares, mentre els infants novells, engendrats en el primer excés de còpules o en els coits més lents i distanciats de la maduresa, creixen per abandonar també la casa quan els qui eren joves ja s’han fet vells i es recorden aleshores dels vells que deixaren, i ho lamenten també tot i saber que no ho haurien pogut evitar, perquè en aquell temps no eren com ara, en aquell temps tot era seu i els infants que els naixerien potser no es farien mai grans, o s’hi farien molt més tard, en un demà remot que malgrat tot ja era ara —però això ja no ho sabien, des del moment que, temorencs, no gosaven mirar més enllà de les cames fràgils i dels cossets prims, dels somriures lluminosos que des del llit els covaven, reclamant una moixaina abans d’adormir-se amb la boca bavejant.

—Ni tampoc en Vicenç, quan va casar-se al cap d’uns mesos, cuita-corrents, perquè...

Es va interrompre, gairebé desconcertada, i llambregà al seu davant, cap a en Jesús, que continuava al llindar de la porta. Li va somriure com una criatura sorpresa en una malifeta i, amb una altra veu, digué:

—No sé per què li ho conto, tot això... Potser perquè també deu haver estat molt desgraciat, tot sol a fora i amb una filleta que no ha conegut... Em sembla que li puc tenir més confiança i que no ho ha d’interpretar malament...

—En pot estar segura.

La vella s’entendrí.

—Ja veig que és una bona persona, vostè. M’escolta i no li fa estrany... Estic segura que la Victòria estarà molt contenta de veure’l. Encara són prou joves per tornar a començar.

Ell es va sentir avergonyit i mormolà:

—No sabem si s’ha casat...

La dona ponderà silenciosament aquella possibilitat, però a la fi va refusar-la.

—No ho crec; ja ho hauria pogut fer abans.

—Vol dir que a pesar de la criatura...?

—Em penso que sí, perquè la seva mare, un dia, me’n va parlar tota enfadada. Però ella..., no ho sé, no devia voler donar un padrastre a la Maria Jesús. I trobo que feia bé. Jo tampoc no em vaig voler tornar a casar mai, tot i que ell, l’amo de la botiga de la cantonada... Vostè no l’ha conegut, és clar, perquè no parlo de poc temps! Aleshores també era jove, jo, i mal m’està dir-ho, però encara feia força goig. Al veïnat, quan hi vam venir, fins i tot em deien la portera maca, ja veu!

Va riure, mig contenta, mig confusa, i el mirà amb uns ulls sobtadament més joves, però a ell no se li acudí de trobar-ho ridícul; més aviat era patètic, terriblement trist i desolador. L’expressió de la seva cara tranquil·litzà la vella.

—Ah...! Però em vaig estimar més passar-me els maldecaps tota sola, encara que tres nois costin de pujar. Per això em semblava que podia esperar... Però tots se n’han anat. Ja sé que en el fons tenen bon cor, i que és cosa de les dones... Potser la d’en Vicenç s’hauria quedat, aleshores, agraïda com estava que el noi complís sense tenir-hi cap obligació, perquè ja tots dos eren majors d’edat i, és el que dic jo, si van fer el que van fer senyal que ella també en tenia ganes, no li sembla? Però, amb en Jaume encara a casa, no podia ser. Ella estava grossa fins a les dents, amb la criatura a punt de néixer, i per això jo mateixa vaig dir que no, més val que us quedeu amb els seus pares, ells tenen un pis més gran i bé hi cabreu, ni que hi hagi una altra germana casada. Oi que vaig fer bé?

—Sí...

Però ella no l’escoltava, sorda a tot allò que no fos el devessall de records, l’evocació dels éssers estimats que havia tingut prop seu i que se n’havien anat per sempre, fins que la mort els reunís un cop més, el darrer, entorn de la seva carcassa ja no necessitada d’amor ni de res, freda i ja essencialment no existent.

—Ara el nen ja té onze anys fets i acaba de començar el batxillerat, perquè volen donar-li carrera, diuen si de notari... És un minyó ben plantat, que s’assembla al seu avi... Esperi’s, que li ensenyaré la fotografia!

S’aixecà i, mentre ell s’esperava al llindar, d’on no va passar mai, però tan a prop de la reduïda estança que li semblava haver-hi penetrat, va ficar-se a l’habitació que hi havia al darrere, on devia remenar fins que trobà allò que cercava, un plec de cartolines amb les imatges dels fills, de les nores i dels nets, perquè en sortir de nou no duia una fotografia sola, sinó tot un grapat que ell es resignà a resseguir sota el seu guiatge expert. És a dir, no les hi va confiar mai, les fotografies; preferí mostrar-les-hi amb els seus dits lents, nuats per la senectut i el reumatisme, amb la pell basta i trencada pels treballs matussers a què el seu fer de portera l’havia obligat des d’una joventut llunyana.

—Miri, és aquesta...

I va veure el fill engendrat fora de matrimoni, vestit com per a una cerimònia, amb corbata i tot, encarcarat d’aquella manera absurda que, en algunes fotografies, distancia la imatge de la persona.

—Oi que és un real minyó?

Va assentir, però de nou pensava en la seva filla i, ara, en les fotografies que en devia tenir la mare, ella que no les necessitava des del moment que disposava de l’exemplar viu, del model —mentre que ell no tenia res de res, només la seva pròpia cara davant l’espill, quan s’hi mirava, per endevinar-la una mica en transposar els seus trets a un rostre femení, més dolç que el seu, més tendre i immadur, però seu de totes maneres, o seu i d’ella, de tots dos que duien la mateixa sang i donaven novament vida a uns avis morts i enterrats.

La dona va posar la fotografia sota el feix que servava a la mà i va mostrar-li la d’un minyó d’uns trenta anys, molt cinematogràfic amb el seu bigotet retallat i la cara buida a l’entorn del somrís que centrava les faccions.

—És en Jaume.

Van contemplar-lo encara més llargament, car ella s’hi entretenia, estimant-lo i avorrint-lo per haver estat el darrer que se n’anà de casa, quan hi havia una cambra fosca i resclosida on s’hauria pogut instal·lar amb la seva dona, una xicota no menys cinematogràfica que venia a continuació i que la vella va passar ràpidament perquè en les pregoneses de la seva ànima l’odiava des del dia que se’n va endur el més ben plantat i el més falaguer de tots ells.

—I aquests són els dos nens...

Nen i nena, amb els pares, un grup familiar com una dentadura falsa, un grup instal·lat davant l’objectiu com si aquell fos el darrer dia de la seva vida i calgués aprofitar-lo per deixar constància de la mediocritat humana, de com de pares a fills les cares, tot i restar fonamentalment les mateixes, es modificaven fins a esdevenir unes altres.

La vella li va mostrar una altra fotografia i digué:

—En Joan no n’ha tingut cap.

Devien ser ell i la seva muller, tots dos agafats de bracet, eternitzats en una fotografia aquest cop sense pretensions: simplement enllaçats davant d’un retratista de carrer que els havia tret unes ombres llargues darrere els peus i un rostre desconegut que espiava per damunt les espatlles.

I després va veure en Vicenç, tosc i fort i alt, amb una cara ampla, de pagès acostumat a menjar molt de pa, però mudat com el seu fill, amb el nus de la corbata una mica tort i una de les aletes de la camisa arrugada sobre la solapa. A continuació hi havia la seva dona, grossa i esponjosa, amb un mamellam esfereïdor i unes arracades llargues, de gitana, tota ella molt bruna, com l’Eugènia, forta de sang i de temperament, un matalàs excel·lent per reposar-hi durant les llargues nits d’hivern.