Kitabı oku: «La terra prohibida (volum 1)», sayfa 7

En girar-se de nou, l’oncle agafava l’ampolla del vi, però la noia s’havia oblidat d’emplenar-la i l’home, lacònic, feu:

—Vi.

—Que no l’he portat?

L’oncle, una mica malhumorat, es decidí a fer un comentari en forma de pregunta:

—I tan adormits tenies els braços que no t’has adonat que era buida?

Ella va agafar l’ampolla sense replicar, com ho hauria fet temps enrere, en entrar a la casa. Ara sabia que al vell no li agradava ser contradit quan per atzar sortia dels monosíl·labs o de les frases massa breus, perquè eren els moments en què, provocat, es desencadenava.

Els en serví una altra de plena i seguidament tornà a la cuina, on ja va quedar-se fins que el vell s’aixecà amb la darrera mossegada de bacallà a la boca. Aleshores, en sentir la cadira, acudí de nou al menjador.

—Què vols, avui?

—El que tinguis.

—Ametlles torrades?

En Jesús es va arronsar d’espatlles i ella va portar-li el platet amb les ametlles. Com que l’home ja s’havia allunyat, preguntà:

—Que estàs enfadat...?

Però algú havia entrat al bar, car van sentir tots dos la veu desconeguda que s’adreçava al vell:

—És aquí on viu en Maristany?

Ell va separar la vista de noia i mirà l’individu plantat davant de l’oncle, un home amb els cabells grisos i l’americana sobre les espatlles.

Si no hagués estat perquè l’havia telefonat aquell vespre, mai no se li hauria acudit de pensar que era en Balsells. Però l’era. Un Balsells terriblement envellit, metamorfosat de cap a peus, llevat de la veu, que essencialment era la mateixa, una mica més ronca i prou, perquè durant aquell munt d’anys que no s’havien vist devia haver tingut temps de fumar molts milers de cigars. Aleshores sempre s’enduia tots els que trobava a les cases que escorcollaven, una cosa que en Mateu no podia sofrir, atès que, com deia, ells no eren lladres i no volia que ningú els en pogués acusar.

Va aixecar-se precipitadament, sense haver tastat les ametlles escampades pel plat i, quan l’oncle es girava per avisar-lo, ell ja havia corregut cap a la porta i exclamava, no sabia per què amb tanta urgència, per què amb aquella mena d’impaciència que ens precipita cap als actes que, posposats, potser ens perjudicarien:

—Balsells!

L’altre mirà i tots dos avançaren amb la mà allargada.

—Maristany, carall!

I mentre encaixaven, afegí:

—M’has conegut!

—I doncs!

—He canviat molt, noi. Tu, en canvi... A tu t’hauria conegut a tot arreu.

Es va separar una mica, i l’examinava, potser per comprovar, amb retard, fins a quin punt eren justificades les seves paraules. Ell va comentar:

—M’han dit que havies telefonat, però, noi, no t’esperava pas!

—Sí... Com que de tota manera tenia ganes de veure’t...

Sentien, de cop, aquesta curiosa inhibició que s’apodera de dues persones que durant molt de temps no s’han vist, ni han pensat potser l’una en l’altra; persones prou amigues, prou conegudes si més no per tenir dret al gest que reservem a les relacions benvingudes, i prou estranyes o distants alhora perquè aquest gest resti balder, potser no exactament fals, però una mica desplaçat, o ni això, simplement aliè a la nostra sinceritat.

En Jesús va agafar-lo pel braç.

—Vine, prendràs cafè.

—Potser estaves sopant...

—Ara mateix havia acabat.

—Perquè jo em puc esperar, eh?!

—No, home, no, t’asseguro que ja havia acabat.

I això sí que era sincer, perquè s’havia oblidat de les ametlles que continuaven al plat i que l’Eugènia va mirar abans de llambregar-lo de nou, amb reprovació.

—Vine...

Se’l va endur cap a la tauleta del fons, més aïllada, mentre tornava:

—Cafè no n’has pres, oi?

—No. En havent sopat he vingut de seguida.

Ell va allunyar-se cap al taulell, tot de sobte desitjós d’obsequiar-lo, ignorava ben bé per què; potser perquè en el fons estava content de reveure’l, potser perquè no ho estava gens i li calia dissimular-ho amb tot d’atencions superficials, o potser, encara, perquè no estava content ni descontent i pensava que l’altre no en tenia la culpa.

—Ens voldreu fer dos cafès, oncle?

—Bé...

—I conyac. És un amic dels temps de la guerra.

L’oncle el mirà de costat i repetí:

—Bé...

No mostrava gens ni mica de curiositat, però en Jesús sabia que si l’oncle hagués sospitat de quina mena d’amic es tractava, li hauria refusat el cafè i el conyac. Potser ni a ell no l’hauria volgut a casa, si hagués tingut coneixement del grup 11; o, si l’hi hagués volgut, ja que al capdavall, sota la seva adustesa, covava un poderós instint de família, li ho hauria fet pagar d’una manera o altra —ell que sempre havia estat tan amic de l’ordre i partidari de donar a cadascú el que fos seu, de quedar-se a casa perquè fora no se’ns hi ha perdut res i més val no ficar-se en embolics... El cap sota l’ala.

Va tornar a la taula, on l’altre ja havia començat a cargolar una cigarreta després d’haver deixat l’americana al respatller d’una segona cadira, i va tustar-li l’esquena amb un gest forçadament amical, una mica curt, no pas perquè li volgués cap mal ni li fos verament antipàtic, però forçat a despit d’això, perquè ara, al cap de tants anys d’allunyament, eren més estranys l’un a l’altre que si acabessin de conèixer-se en aquell moment.

—Ai carat de Balsells!

No es va asseure, perquè vigilava les maniobres de l’oncle amb la intenció d’anar a recollir ell mateix el cafè i el conyac tan bon punt l’home els hagués servit.

En Balsells esbossà una ganyota que no arribava a la rialla, va treure una mica de llengua per passar-la pel costat engomat del paper de la cigarreta, i tot seguit, aplicadament, acabà de cargolar-la. Amb el cap, indicà el paquet:

—No fumes, tu?

—Sí, quan porti el cafè... Tu abans sempre fumaves cigars...

—Abans...!

Se’n va tornar cap al taulell, on l’oncle acabava de treure dues tasses fumejants de sota la màquina per deixar-les sobre la fusta, al seu abast. Al costat hi col·locà dues copes i va omplir-les. En Jesús, que com a cambrer no tenia ni experiència ni perícia, va haver de fer dos viatges per dur-ho tot a la taula, on després s’assegué a l’altra banda, davant d’en Balsells.

—I com ho has sabut, que era aquí? Com t’ho has fet, per trobar-me?

—No era tan difícil. En Mateu m’ha donat l’adreça.

En Jesús alçà les celles.

—En Mateu? Us veieu, encara?

L’altre va fer un gest amb la mà que sostenia la cigarreta.

—I tant! No ho saps, doncs?

Va esperar sense dir res, mirant-li les faccions arrugades i envellides, els cabells gairebé blancs, sobretot a les temples, on escassejaven prou per haver obert unes entrades profundes i netes.

—Treballem junts.

—Tu i en Mateu?

—Sí. De fet, treballo per ell. Ho trobes estrany, potser?

Es va arronsar d’espatlles, recordant com van picar-se tots dos aquella nit, quan el capellà va quedar-se tranquil a la torre on l’havien descobert mentre en Balsells abandonava la casa despitat, sense escoltar raons, i en Mateu deia als altres: Deixeu...

El van retrobar al cotxe que els esperava a la cantonada, amb en Malats al volant, i allí en Mateu va tenir l’ocasió d’explicar-se per segona vegada; ja ho havia fet a la casa, davant la parella espantada i el capellà lívid, que, en el darrer moment, quan va convèncer-se que verament se salvava, si més no per aquella vegada, retrobà la veu i digué:

—Gràcies, moltes gràcies... Us recordaré en les meves oracions.

Uns mots que van molestar en Mateu, el qual ja era a la porta del dormitori i va girar-se en rodó.

—Ho he fet per nosaltres, no per vós. En el que de mi depengui, no vull que se us doni ni una sola arma per combatre’ns.

A en Balsells li va repetir el mateix, amb d’altres paraules, excusant-se gairebé, no pas per temor, ja que en Mateu era un home de cap a peus, i res no l’espantava, sinó amb ganes de ser comprès a fons, de fer compartir al grup sencer les seves idees, els motius darrers de la seva conducta només en aparença insòlita.

—No ens podem permetre cap acte que atempti a la llibertat, si no és en defensa pròpia. I què havíem de defensar davant d’aquest pobre home, què hem de defensar davant de tots els pobres homes que prou pena tenen de viure terroritzats?

I en Balsells, obstinat:

—Però són els nostres enemics! Mai no ens han deixat respirar, no ens han donat mai ni una sola oportunitat...

—Potser per això mateix cal que ara els la donem nosaltres. Cal que els demostrem que som millors, més generosos...

L’escena tenia quelcom de fantasmagòric en aquella obscuritat gairebé absoluta del carrer, perquè el cotxe, fins i tot ara que llur missió, bé o malament, era acomplerta, continuava amb els llums apagats sota el comandament d’en Malats, silenciós com ells, en Jesús i l’Arés, el cunyat d’en Mateu, que no sabia si aprovar o desaprovar. I en Balsells, des del cotxe, mentre ells encara eren a la vorera, drets i encongits sota el vent fred i ininterromput que bufava, insistia:

—Si és així, ja podem plegar. No veig la necessitat de l’existència del grup 11, ni de cap grup... Pel mateix treball, ens podem quedar vora el foc.

—No m’has vist mai recular quan ha calgut mostrar-se dur. Fins i tot he passat davant teu. Però mentre jo comandi el grup, només aquells que hagin fet front activament, m’entens?, dic activament, a les nostres forces, seran castigats. I, aquests, sense contemplacions.

—I, és clar, nosaltres no som ningú per donar la nostra opinió. Si d’això en dius llibertat...

Ho recordava tot, rèplica per rèplica, com si l’escena hagués tingut lloc aquella nit, o el dia abans; ho recordava fins i tot més bé que d’altres esdeveniments posteriors, potser perquè la mateixa distància s’encarregava de subratllar-ho. Va dir:

—Estrany, no. Només que no ho sabia.

En Balsells va desembolicar el sucre que hi havia en un costat del platet, va ficar-lo a la tassa i, amb la cullereta, procedí a dissoldre’l. Amb els ulls fits en el líquid que fumejava, la capa escumosa del qual trencava amb el seu moviment circular, feu:

—Ja sé que vam tenir les nostres diferències, aleshores. Te’n recordes, és clar...

Va assentir amb els ulls mentre estirava una cigarreta del paquet que s’acabava de treure de la butxaca.

—Però es va portar molt bé. Mai no m’ho hauria pensat. Va ser en sortir de la presó, quan el vaig anar a trobar...

El va interrompre, de primer amb una mirada parpellejant, immediatament seguida d’unes paraules:

—Vas estar a la presó, doncs?

L’altre deixà la cullereta al costat de la tassa, contra el platet.

—Sí, em van processar. I trenta anys que em van sortir!

—Trenta anys?

—És absurd, oi? Només en vaig haver de fer sis.

—Però em pensava que...

Va callar, perquè ja veia que tot era molt diferent de com s’ho havia imaginat des de fora.

—Què et pensaves?

—Ens havien dit que afusellaven tothom.

—Com, tothom?

—Vull dir tots els qui eren de patrulles, tots els qui..., en fi, tots els qui vam haver de fer la feina bruta.

L’altre s’havia atansat la tassa als llavis i va beure un glopet abans de contestar. Tornà a deixar-la curosament sobre el plat, on de tota manera el cafè havia vessat, plena com era la tassa, que, ara, va enganxar-se amb un petit «gluc» gairebé inaudible.

—És veritat. Han afusellat molta gent...

Va llambregar ràpidament cap a tots costats, però a l’establiment, llevat de l’oncle, només hi havia dos clients instal·lats unes taules enllà, a set o vuit passes. Tot i això, va abaixar encara la veu per prosseguir:

—Molta gent; mai no se sabrà quanta. I molts que no havien fet res més que cridar, o encauar-se a qualsevol ministeri... També militants vells dels partits.

—No entenc, doncs, com tu... Influències?

En Balsells va riure secament.

—Influències? No, res. És que mai no van saber que havia estat patruller...

—Ah!

Van tornar a beure un glop de cafè, ara tots dos.

—Per què et van detenir, doncs?

—Algú els va anar amb la història que havia estat voluntari.

—No fotis! Si no és veritat...

—Ja ho sé. Això perquè vegis com anaven les coses. Després es va complicar tot, perquè van saber que havia participat en activitats de propaganda... Van sortir unes quantes històries velles. Hauria pogut acabar molt malament. I més quan després van detenir en Malats arran de la denúncia del familiar d’algú que ens havíem endut. El va reconèixer pel carrer, saps?

—I ell?

—Com vols dir, ell?

—Si no ens va denunciar a tots... Perquè bé devien provar de fer-lo cantar!

En Balsells va riure, divertit per primera vegada.

—És clar que ho van provar, i que ell va haver de cantar, si no de grat per força. Però mai no diries què va fer.

L’espiava, satisfet de l’episodi que es preparava a contar, com si ell mateix en fos l’heroi i no en Malats, que havia acabat davant del piquet d’execució —precisament ell que tenia les mans més netes que ningú perquè sempre duia el cotxe, de darrere el volant del qual no es movia mai, o gairebé mai, quan s’aturaven a les portes del cementiri de Montcada.

—No. Què va fer?

—Va donar el nom de cinc o sis persones mortes! Companys que sabia que havien caigut al front...

I tornà a riure, joiosament, perquè sí que era divertit que en Malats, un xicot sense la més petita espurna d’imaginació, sortís amb aquella per tal de restar fidel fins al darrer moment al grup 11!

—I s’ho van empassar?

—No els va quedar altre remei.

En Jesús va acabar d’expulsar el fum que li omplia la boca, agafà la copa de conyac i va beure lentament. No havia rigut mentre l’altre reia, ni ho va fer ara. Per a ell, allò era greu, fins i tot tràgic.

—De manera que, a en Mateu, no l’han molestat mai?...

—No, ningú no li ha dit mai res. No pot negar-se que és llest. I que no ha viscut mai amagat, com molts d’altres que jo sé. Però, és clar, en aquests casos el perill sempre ve del veïnat, i ja saps com ens advertia: No sigueu rucs i no feu com tots aquests fatxendes que sempre van amb l’arma al damunt...

—Sí que ho recordo. Al capdavall, deia, no fem cap feina honorable.

—És cert. I això és el que ens ha salvat. Perquè és massa casual anar a ensopegar amb un parent que et recordi de quan vas entrar a casa seva. Li va passar a en Malats, però això és tenir mala sort.

Un dels dos clients que eren a l’altre extrem va cridar: Voleu cobrar? En Jesús i el seu antic company callaren mentre l’oncle sortia de darrere el taulell i s’atansava a la taula. Els altres dos ja s’havien aixecat. En Jesús escurà la seva tassa, on ja només restava un glop gairebé fred, i va preguntar:

—I els altres: en Joan i l’Arés?

—L’Arés és mort.

—Al front?

—Si no hi va anar mai! Al llit i gràcies!

L’oncle embutxacava els diners, sense ni regraciar la propina, si n’hi havia hagut, perquè alguns clients, sobretot amb ell, se n’oblidaven. Els dos homes van fer: Bona nit!, i se’n van anar cap a la porta, on coincidiren amb la parella de cada vespre, avui no tan puntual com de costum. Van instal·lar-se a la taula del costat, massa a prop perquè la conversa, ara, fos segura. En Balsells va mirar el seu interlocutor, el qual digué:

—Vols que pugem al dormitori? Allí estarem sols...

L’altre vacil·là un moment, però a la fi s’hi oposà:

—No. Escolta, per què no m’acompanyes fins a la parada del tramvia? Ben mirat, ja comença a fer-se tard, i jo demà he de matinar...

Se’n va sorprendre una mica, perquè no feia pas tanta estona que eren allí, entaulats, i va arronsar les espatlles.

—Està bé.

Van acabar-se el licor que quedava al fons de les copes i, en aixecar-se, en Jesús va comprendre que l’altre no sabia què fer. S’havia ficat la mà a la butxaca, com si anés per treure diners, però no gosava preguntar quant valia. Va dir-li:

—Apa, home!

I la cara de l’altre es dilatà amb un petit somriure. En passar per davant de l’oncle, l’home els va fitar amb curiositat, perquè per força devia haver observat que es parlaven en veu baixa i continguda, tots dos una mica excitats. En Jesús va fer:

—Ja torno. L’acompanyo fins al tramvia...

I tot seguit va sentir-se com el noiet que era a disset anys, quan havia d’imaginar-se tota mena d’excuses per sortir de nit, amb el pare sever que tenia i la mare que en cada dona veia un enemic. Aquella mare que no fou capaç de veure res quan al cap d’un any, ja vídua, el posava a treballar a la llibreria de la Samarachs, d’on ell sempre tornava tard a casa perquè es quedava quan els altres se n’anaven, o feia mitja volta a la cantonada i retrocedia cap al pis, on ella l’esperava amb els braços oberts i de primer, quan ell gairebé ni gosava, fins li acompanyava les mans cuixes amunt —però no ho va haver de repetir gaire, car ell en va aprendre molt aviat, i després, si feia com aquell que no s’hi atreveix, era només per veure què intentava la dona per despullar-se sense quedar nua, per quedar més nua que si s’hagués despullat.

Fora circulava una brisa apagada que encara no s’havia endut la xardor acumulada en els arbres i les pedres durant les hores fortes del dia, i per això en Balsells va conservar l’americana al braç, on se l’havia penjada en recollir-la del respatller de la cadira. Carretera enllà, va dir:

—Vius molt apartat. Em pensava que no ho trobaria.

—Has hagut de preguntar?

—No, en Mateu ho ha buscat al plànol i...

Ell es va aturar i el fità a través de l’obscuritat emmagatzemada entre dos llums, a la zona neutra on la pal·lidesa de l’un destruïa la pal·lidesa de l’altre.

—En Mateu? Que potser t’ho ha dit ell, de venir?

En Balsells va contestar massa ràpid, massa ansiós:

—I ara! Per què m’ho havia de dir? Soc jo qui tenia ganes de reveure’t...

En Jesús va reprendre el pas, insegur.

—Què fa, ell? És veritat que té una botiga de queviures?

—Una botiga... Bé, és més que una botiga; un establiment important, on també ven a l’engròs.

—I d’on ha tret els diners, per fer tot això? Era tan pobre com nosaltres.

Una noia s’atansava en direcció contrària i els va passar pel costat amb una llambregada tímida, però ni l’un ni l’altre no li’n van fer cas, atents a la pregunta, atents a la resposta que en Balsells ajornava, potser precisament per la presència de la noia, tot i que no se la mirà gens ni mica. Quan contestà, ho feu encara amb la veu més baixa:

—D’on vols que els hagi tret? Es va fer un tip d’estraperlejar.

I s’aturà en sec, d’una manera poc natural, massa abruptament, a desgrat de la frase acabada, per no cridar l’atenció d’en Jesús, el qual no va tenir temps de fer-li cap observació, perquè en Balsells ja li subjectava el braç i, exteriorment deseixit, però sense reeixir a dissimular una certa inquietud, feia:

—No m’agradaria que sabés que t’ho he dit, això... Comprens? No sé si li faria gràcia...

—Però si tothom deu haver fer el que ha pogut, durant aquests anys!

—Ja ho sé, però en Mateu s’ha tornat una mica especial.

—Vols dir que els diners li han pujat al cap?

L’altre s’apressà a negar-ho:

—No, no, res d’això! La prova és que no trobaràs ningú tan bon company com ell. Volia dir que..., no sé si m’entens..., que als negocis els va bé una façana respectable.

En Jesús se’l mirà, o provà de mirar-se’l, mig amagat com estava per les taques d’ombra i de llum que arbres i fanals combinaven. Quan va posar-se a riure, fort, en Balsells gairebé s’alarmà.

—No veig que hagi dit cap cosa divertida...

—No?

I va tornar a riure amb una rialla antipàtica a les orelles del seu company, el qual es va canviar nerviosament l’americana de braç.

—No veus que hagis dit res de divertit! Però, home! Que en Mateu, que nosaltres, parlem de coses respectables com uns burgesos que...

Va callar. Burgesos? Què podia dir contra en Mateu? Que potser no tenia ell vint-i-sis mil pessetes a la butxaca i no vivia sense fer res, a l’esquena de l’oncle? I no tenia també, en algun lloc, una filla per a la qual desitjava un futur honorable en termes convencionals? Va fer:

—Perdona. Potser no hauria d’haver-ho dit.

—És clar que no. Tot és diferent, ara. Que no ho veus?

—Sí, em sembla que sí.

Malgrat tot, però, es revoltava. Com era possible que es resignessin a la riquesa, al profit personal, a l’esclavatge en què vivien, renegant, doncs, amb la seva activitat posterior, d’aquella joventut idealista que els havia convertit fins i tot en assassins? Perquè ells mai no ho van fer per treure’n un avantatge personal, i en Mateu menys que ningú, tan íntegre, tan sencer com era... Què havia passat?

—Deixem-ho. Dius que treballes amb ell... Què hi fas?

—Soc una mena d’encarregat, de... de factòtum. Se m’ha portat molt bé, ja t’ho he dit. I estic segur que també faria qualsevol cosa per tu.

—Sí, ja m’ho va dir.

I ara fins i tot l’estranyava que ho hagués fet tan aviat, abans de demanar-li res. Li digué: Vine quan vulguis. Miraré què puc fer per tu.

I ara aquest, en Balsells. Perquè no tenia el més petit dubte que ell l’havia enviat. Quins motius tenia, si no, d’anar-lo a buscar allí, ja gairebé fora ciutat, quan de fet mai no havien estat allò que se’n diu amics?

—Té molt de personal i et podria col·locar.

El mirava de reüll, ho va veure; l’espiava per sorprendre la seva reacció. Però no podia sorprendre res, car tot era massa fosc i les cares només es distingien d’una manera global, sense detall gairebé; si més no, no prou detalladament per examinar-hi una expressió de sorpresa, de perplexitat, de desconfiança, del que fos.

—De moment, puc anar tirant.

—Sempre és bo de saber que tenim amics, però...

—Això sí.

I aleshores va explotar:

—Però no m’agrada que sigui d’aquesta manera! Que potser té por? De què?

—Por? No diguis ximpleries!

—Fins i tot tu sembla que en tinguis, ara! Us deveu haver begut l’enteniment! Que potser et penses que us he de denunciar?

Va picar-se el pit, gairebé teatral:

—Jo, precisament jo que me’n vaig anar per no caure en la ignomínia...

—Però què t’empatolles? És clar que, d’exaltat, sempre ho havies estat una mica...

De sobte, tota aquella ira, potser immotivada, va abandonar-lo. Agafà l’altre pel braç.

—Escolta: he passat tretze anys a l’exili i n’he vist de tots colors. També jo tinc ganes de descansar una mica. I, com tu deies, les coses han canviat, o potser és que nosaltres ens hem fet vells... No ho sé, i tant li fa. D’altra banda, tots ens trobem en la mateixa situació. És per això que no entenc en Mateu.

A cent, cent vint-i-cinc metres, es va fer visible el llum del tramvia. En Balsells va dir:

—Tot t’ho fas tu. És clar que cadascun de nosaltres és un perill per a tots els altres, però en Mateu no ha pensat mai, n’estic segur, en res d’això que insinues. Ni jo, naturalment.

Davant les cotxeres tancades de l’antiga línia de l’Arrabassada, va apressar el pas, arrossegant-lo cap al tramvia que arribava a final de trajecte.

—Però no t’has d’estranyar que t’hagi vingut a veure ni vull que pensis que ell m’ha enviat... Aquest se m’escapa.

—Què dius?

—El tramvia...

En Jesús no va haver de fer cap esforç per amagar el somrís de menyspreu que de sobte li entreobria els llavis: l’altre ni el mirava.

—Si corres, encara l’agafaràs.

Va semblar-li que, indecís, sospesava aquella possibilitat. Després, però, devia recordar que el conductor havia de travessar el cotxe fins a l’altra banda, ja que ara el vehicle, de cara a ciutat, s’orientava en sentit invers.

—Em penso que sí. No et fa pas res, oi?

I ell, sorprès per tanta impaciència:

—No, home!

—És tard. Ja continuarem parlant un altre dia. Sempre em trobaràs al magatzem; em penso que en Mateu ja va donar-te l’adreça...

—Sí, sí, corre...

L’altre va seguir el consell.

—Bona nit, doncs. I gràcies, eh?

Es devia referir al cafè i al conyac. En Jesús es quedà mirant com feia els darrers passos cap al vehicle, feixuc i amb l’americana encara al braç, però no va esperar-se que el tramvia engegués, sinó que feu mitja volta i retrocedí carretera avall, per on venia un cotxe que l’enlluernà amb la claror despietada dels seus fars. Prudent, va arranar-se a la cuneta.