Kitabı oku: «L'horror de Rèquiem», sayfa 2
3
Un llac estrany
La boira sobrevola la riba del llac, l’onatge escumós enfosquit per la posta gairebé simultània dels dos sols, que abandonen a la tenebra les ruïnes d’una ciutat llunyana. L’imperi dels astres obscurs i els satèl·lits fugissers s’apodera de la volta celeste, però l’urbs es resisteix al jou. Aliena a la música de les nimfes, allà on el Rei espera en el tron, en Rèquiem entona un cant sord, un plany, un plor que no escoltarà mai ningú.
Després, eructa i allibera una part de l’ànima que li oprimia l’estómac, gas sobre gas, la broma inflamable que prenya una vall erma. Gira el cap a banda i banda i no troba ningú amb qui disculpar-se. La ciutat és llunyana i sense nom, o almenys no veu cap cartell, cap indicador, cap senyal de trànsit ni avís per obres. Arrenca a caminar pel fangar a l’espera de vida, els pulmons abrasats, pústules porprades a la pell que, no obstant això, no couen, com si el cos pertanyés a algú altre, com si l’aire que respira, un oxigen viciat i pestilent, no li correspongués. En Rèquiem s’apropa al llac per emmirallar-s’hi, però l’aigua recula a cada passa i fa tota la impressió que s’allunya, en una fugida perpètua. Treu el mòbil de la butxaca i prova d’encendre’l, però no té bateria. Es maleeix per no haver-lo deixat carregant durant la nit, abans de penetrar en el món dels somnis. Més tard li treu ferro, quan calcula que el roaming a una altra dimensió l’arruïnaria a ell i a la seva descendència (en cas que mai en tingués, que encara s’ha de veure) durant generacions. La pantalla li serveix de mirall, un espill fosc i malèvol com els ulls celestials que el sotgen a través de la calitja ferruginosa que ara l’envolta. No reconeix el seu propi rostre, però tampoc és el de ningú altre.
Res no té sentit en un somni.
En Rèquiem creu que no cal buscar-hi una lògica, als somnis. Que això és només per a psicoanalistes de pa sucat amb oli i novel·listes amb pretensions, que si fa no fa són el mateix col·lectiu.
Es dedica a continuar caminant com si explorés un videojoc, a l’espera d’alguna ordre, alguna instrucció, alguna pista o algun camió de la brossa que el desperti de matinada amb l’estrèpit d’un contenidor carregat de detritus en descomposició i vidres despatxats en el color equivocat.
Com del no-res, un estrany castell abandonat, a mig construir, i una roda de carro a la porta. Escrit amb sang (ves a saber de qui o de què), en un alfabet impossible que és capaç de desxifrar per il·luminació onírica i amb una cal·ligrafia infausta que llegeix amb habilitats farmacèutiques: «Fortificació controlada pels germans Byakhee.»
No hi ha ni rastre dels tals Byakhee ni ganes, més enllà de la pudor de flatulència lleguminosa que impregna cada maó, cada columna, cada balustrada, cada punt de volta, cada arc gòtic, cada sortida d’emergència correctament senyalitzada, cada extintor, cada armadura buida, abandonada, com si algú n’hagués xuclat el cadàver de dins com qui succiona un percebe. Sí, potser és això. Un castell com les restes d’una mariscada l’endemà al matí, crocant de closques i mosques, els plats bruts a l’aigüera, aquella copa trencada encara amb un cul de vi blanc on sura una vespa golafre.
De sobte, perquè en aquests estranys indrets ultradimensionals tot sempre passa de sobte, un estrany udol que cap gola pot emetre, l’estrany esgarip perllongat d’un turment insaciable... i estrany. El lament finisecular d’un estrany habitant de l’estrany paratge. En Rèquiem baixa unes estranyes escales de cargol fins a arribar dalt de tot d’una estranya torre. El llac regurgita estranyes bombolles de gas que esclaten en estranys i terrorífics crits de milers d’ànimes condemnades. Una estranya riallada trenca el firmament i fa giravoltar els núvols en estranyes formacions en espiral. Una llum s’encén en un edifici de la ciutat llunyana. Una llum estranya, és clar. I la ciutat també és estranya. I terrorífica. I en Rèquiem sent que perd el seny i el mòbil, que li cau de les mans i s’estavella contra el cel, que cal insistir que és ben estrany.
De sobte, de nou, s’adona que té l’anell clos en el puny i que el puny es desfà com una aspirina efervescent a la tauleta de nit. Una ombra li atansa el got perquè en begui, ajagut a la vora, la mà al clatell per ajudar-lo a fer el primer glop, com una llevadora o un actor porno amatent. En Rèquiem es mulla els llavis al mateix temps que abandona el somni, amb els músculs encara garratibats.
—Cridaves —diu la silueta amb veu nasal de cocaïnòman refredat— d’una forma molt estranya.
—Collons, Kurosawa —exclama en Rèquiem—. Crec que he sopat massa fort.
4
Kurosawa
Si no fos perquè comparteixen pis des de fa gairebé un any i ja s’hi ha acostumat, en Rèquiem tindria tot el dret a sentir-se terroritzat en trobar-se en Kurosawa només despertar. Qualsevol altra persona preferiria tornar al malson, comprar-hi una casa, conèixer algú amb qui compartir el projecte letàrgic, qui sap si tenir descendència (fills amorfs, de cap de mosca i tentacles al tors, que et demanen calés, et contesten malament i etziben cops de porta quan pubertegen), envellir en un patiment constant i, finalment, morir entre llàgrimes paranoides.
Consumit per l’heroïna, té la boca com un orfenat de genives, les parpelles com persianes a mig abaixar —torno d’aquí a cinc minuts—, els cabells a clapes, tatuatges irrecognoscibles fets amb tinta tal·leguera repartits aquí i allà com metàstasis capritxoses, ungles mossegades fins a la primera falange i xandall, sempre xandall, dalmatat de foradets de diferents etiologies (tabac, maria, crac, farigola). En Kurosawa és la viva imatge d’un home (o la morfologia aproximada del que s’entén per un home) institucionalitzat: capcot, desubicat, dòcil, imprevisible, inestable com un barril de dinamita caducada, un carnet d’identitat dels que mostren l’estat civil i l’ocupació.
No es pot dir que els dotze anys de condemna l’hagin convertit en aquesta espècie d’ésser malèfic de bestiari medieval, perquè ja apuntava maneres quan es guanyava la vida entre els aparcaments de Chocolate, Spook i Puzzle venent ampolles d’aigua als bakales que anaven fins a dalt de tot d’àcid, speed i amfetes, clients que el van batejar amb el malnom de Kurosawa, perquè repetia com un mantra, amb la dicció i entonació d’un reputat actor que acabés de patir un greu vessament cerebral, «¿Quieres agua? ¿Quieres agua?».
En Kurosawa tenia l’entrada vetada a l’aparcament del Barraca, però, per un curiós incident (pícnic, llamp, menor, regidor d’esports, decapitació) que va desembocar en una enemistat de llarga durada amb els propietaris de la discoteca i una sentència no més curta a Picassent, on no va delatar mai els responsables dels segrestos, tortures i clubs de lectura que havien proliferat per la zona, qui sap si empès per un codi ètic que només ell coneixia i practicava o pel convenciment que qualsevol intent de confessió en un programa nocturn de màxima audiència acabaria amb el seu cos encalcinat dins un clot entre tarongers.
—Quina hora és? —pregunta en Rèquiem.
—Gairebé les quatre.
—I què feies despert?
En Kurosawa desvia la mirada a un garbuix ressec de mocadors de paper que ha deixat caure com un floc de neu sobre la flassada.
—No podia dormir i m’he posat un vídeo de Greta Von Pussy.
Els dits esquelètics d’en Kurosawa que no han abandonat el clatell d’en Rèquiem adquireixen aleshores un tacte enganxifós.
—T’has rentat les mans?
En Rèquiem coneix sobradament la resposta: no ha vist mai en Kurosawa rentar-se res.
—Eh, tranqui, que estic net.
Un regalim de semen groguenc com niell líquid s’escapa entre els mocadors de paper rebregats als peus d’en Rèquiem. En Kurosawa vesteix una samarreta imperi (LA samarreta imperi) i calçotets de golfista (divuit forats) amb un testicle tafaner. Pudiria a palla i hormona desfermada si l’halitosi no en monopolitzés l’olor corporal.
En Rèquiem, en un acte d’higiene preventiva que tal vegada arriba tard, li desplaça la mà a la distància mínima imprescindible fora del seu espai vital.
—Cridaves i he vingut a veure què passava —en Kurosawa no es dona per al·ludit—. Semblava que t’estiguessin torturant.
—Cridava després que te la casquessis?
—Eh? —la resposta per antonomàsia de tot bon politoxicòman.
—Si ja havies acabat quan he tingut el malson.
—Ah, no! —somriu, com recordant els vells temps de fa deu minuts—. La Greta li estava menjant el forat del cul al maromo quan has començat a fotre uns crits com d’escorxador i ja em diràs tu qui havia de parar.
—O sigui que has seguit masturbant-te amb els meus esgarips de banda sonora?
—És una de les millors escenes i s’ha de gaudir fins al final!
—Em podia estar morint! Podia estar tenint un atac de cor!
—Mentre dormies? Això pot passar? Pots tenir un atac de cor quan dorms? N’has fet l’autòpsia, a algun d’aquests?
—Kurosawa, que l’has vist un milió de vegades, aquesta puta pel·li. Que me la sé de memòria de guipar-la de reüll quan vaig a la cuina o a cagar!
—És bona, eh?
La gran afició d’en Kurosawa és el porno tirolès. D’adolescent va trobar un grapat de revistes alemanyes amb abundants fotografies on unes valquíries rosses de trenes com amarraments de transatlàntic s’introduïen penis bratswurtians sense abandonar el somriure (alegres com el concert de Cap d’Any) ni el tradicional dirndl (brusa, cotilla, faldilla, mitgetes, vellositat frondosa de bosc alpí), amb especial atenció en els primers plans de pitrams nevats i la floració de l’edelweiss d’homenots anomenats Carl, Hans o Tobias. D’ençà d’aleshores que va veure’s atret per la copiosa cinematografia sexogràfica del Tirol, coincidint amb la seva època d’esplendor, entre les acaballes dels vuitanta i la primera meitat dels noranta. D’aquí, que en Kurosawa li ha estat més fidel a la col·lecció de cintes VHS d’especialistes com Maximilian Dickfest o Arnold Schwanzgesicht que a altres aficions vitals com l’heroïna o l’oxigen (en Kurosawa ha tingut sis aturades cardiorespiratòries per causes de diversa índole: apnees, escanyaments, sobredosis i simples descuits). En tot el temps que va passar a presó, l’únic que el consolava eren els vídeos que l’esperaven al soterrani de l’apartament de la Cerdanya, que els seus pares (antics directius del Barça en la pitjor època) no visitaven mai, com mai el van anar a veure a la trena.
—Escolta, tu coneixes uns tals germans Byakhee?
—Com s’escriu [baɪɑːkiː]?
—Amb sang.
—No. Que com es lletreja.
—No ho recordo. Era un alfabet estrany.
—Aleshores són russos. I si tens problemes amb russos, has begut oli. A la trena, una vegada em vaig barallar amb un rus en un somni i l’endemà va venir a demanar-me explicacions al pati. —Assenyala una cicatriu mal cosida a l’alçada del fetge.
—No era rus.
—Moro? —Alça un braç per mostrar una ferida blanquinosa sota el bíceps.
—Tampoc.
—Yakuza. —Es comença a abaixar els calçotets quan en Rèquiem l’atura.
—Era àlien.
—Què?
—Estava escrit en àlien.
En Kurosawa fa inventari de ferides, punyalades i pagarés, però no en troba cap de procedència extraterrestre. En Rèquiem li acaba fent cinc cèntims del somni, d’aquella manera que la narració no només no s’ajusta a l’episodi viscut, sinó que el modifica, l’esborra i l’acaba substituint. A mesura que parla, el record es torna vaporós. Quan el remata, ho fa amb un final alternatiu que no existia a la versió estrenada a cinemes, perquè li feia angúnia deixar la història incompleta, sense una evolució del personatge i amb un acabament massa obert. En Kurosawa l’ha escoltat amb tota l’atenció que és capaç de proporcionar-li durant els primers disset segons, i després s’ha quedat clapat amb els ulls oberts, ni un pestanyeig, el cos lleugerament inclinat cap a en Rèquiem, qui se n’adona i l’acotxa al seu costat i prova de tornar-se a adormir. En Kurosawa emet una ranera de ràdio espatllada, crida i s’eleva un pam per sobre el llit, i fa saltar en Rèquiem i el mocador espermat.
—Perdona, tio, que se me n’ha anat la flapa —es disculpa i ajuda en Rèquiem a aixecar-se de terra, on havia sortit projectat. Aleshores és quan veu l’anell estomacal i el recull de sobre el llençol amb la cobdícia d’un usurer somnàmbul—. Què és això?
—Voleu callar d’una puta vegada?! —La veu estrident de la Dalsy travessa la paret—. No hi ha qui dormi en aquesta puta casa!
—Bona nit, Dalsy! —diuen a l’uníson en Rèquiem i en Kurosawa.
—Aneu a cagar! —brama amb el seu habitual bon humor la companya de pis—. Però en silenci, que alguns demà hem de treballar.
—L’he tret de la panxa d’una suïcida.
—I tant —respon en Kurosawa—. Vols que te’l col·loqui? Conec peristes que te’l podrien valorar a l’alça.
—No. Tinc curiositat per saber d’on surt.
—De la panxa d’una suïcida. M’ho acabes de dir.
Esbufec sobredimensionat de la Dalsy a l’altra habitació.
—Què deu ser aquesta hac?
—Si és d’una suïcida, potser vol dir hajuda. Si el tenia a la panxa: haliment.
Grinyol de somier, garranyic de parquet, escarritx d’una porta, esgarip de la Dalsy.
—Qui és el medusomental que s’ha acabat la puta orxata que hi havia a la nevera?!
5
De cosins, falsos detectius i metges en soterranis
Una avinguda llarga i diàfana de graveta amb obscurs xiprers imponents a banda i banda, que mena fins a un casalot de parets arrebossades i ornamentació marina (petxines, cloïsses, estrelles de mar, anelles de llaunes de refresc, brics de llet desnatada amb la marca esvaïda pel sol i la sal), acollidora i amenaçant, d’on surten repentinadíssims infermers musculosos d’uniforme blanc amb els botons creuats, passejant pacients de mirada absent en cadires de rodes. Una papallona blanca traça un vol erràtic entre els rosers de carmí intens com una esquitxada de sang. Una silueta s’escuda rere la finestra de les golfes, qui sap quins secrets guarda. Un vell Royce s’atura a la placeta de la font, un tritó de pedra d’on brollen dos rajos d’aigua cristal·lina que fan ballar les carpes entre guspires de llum. El xofer s’afanya a baixar del vehicle i obrir la porta al passatger que duu en el seient posterior, un home encorbat amb guants de seda i bastó de cap d’ivori, que protegeix el rostre sota un bufanda de caixmir.
Tot això és el que en Rèquiem no es troba a Can Ruti.
Dos edificis com dues capses de cereals gegantines, assetjats per aparcaments mastodòntics, en una lloma atapeïda de pins, roures, merles, pit-rojos, cruising, senglars i paquets buits de tabac.
En Rèquiem hi arriba a primera hora de la tarda, després d’acabar el torn i travessar odisseicament en transport públic d’horari estival (èpica combinació de Ferrocarrils de la Generalitat, metro, autobús i semàfors en ambre) una Barcelona xafogosa dominada per hordes de turistes, sirenes carteristes i ciclops en patinet elèctric. Va xop de suor i el contrast amb l’aire condicionat de temperatures àrtiques un cop travessa les portes automàtiques el deixa mig garratibat. S’adreça a recepció i demana pel doctor que tractava la Lynette Santes Creus.
—Qui és vostè?
—Un amic de la família —improvisa.
L’atén un noi imberbe, molt jove, amb tota probabilitat un estudiant de preescolar en pràctiques. Per compensar l’aparença infantil, el noi es pentina com si volgués ocultar una calvície inexistent i vesteix una rebequeta de punt per sota la bata. Guarda una ampolla de sèrum rehidratant amb gust de nou de macadàmia sota el taulell. En Rèquiem s’haurà d’afanyar abans que al recepcionista no li vinguin ganes de pixar o arribi a l’adolescència i li canviï l’humor.
—Si no és de la família, no puc derivar-lo al metge. Per la llei de protecció de dades.
—Aleshores soc de la família.
—Ja m’ho havia semblat. És vostè el pare? Un germà? No, esperi, deixi-m’ho endevinar: és un cosí. Té vostè tota la pinta de cosí.
—Només volia fer una consulta ràpida.
—És molt bonica la relació que hi ha entre cosins. De vegades, més forta que entre germans. La meva cosina, per exemple. Ens ho expliquem tot: la seva primera menstruació, la contrasenya de l’streaming, la tercera desaparició del seu nòvio en circumstàncies inquietants...
—Em pregunto si podria avisar el metge i jo ja hi parlo.
—És vostè cosí per part de pare o de mare?
En Rèquiem ha de prendre una decisió en mil·lèsimes de segon. Qui sap quina és la resposta correcta.
—És més complicat que això.
—Ja ho veig —el recepcionista agafa el telèfon i el sosté a mig camí de la cara, però es resisteix a callar—. Les famílies ja no són com les d’abans, oi? Pare, mare, dos fillets i gos. Tothom volia tenir la parelleta, oi? De fet, jo soc el petit de dos germans i la mama esperava que fos una nena. Quan li van dir que a l’ecografia hi veien un penis el disgust va ser tan gran que només arribar a casa va intentar avortar amb una agulla de fer punt, un assumpte molt tèrbol. El papa la va aturar a temps i li va comprar una gosseta.
La cua rere en Rèquiem creix com una tènia descontrolada.
—Pot avisar el metge, sisplau?
—Ara mateix.
Però no ho fa. Es queda quiet, l’auricular al puny com una promesa a Déu poso per testimoni, l’esguard aquós fixat en en Rèquiem, tot ell un aparell electrònic en mode avió, viu i absent.
—Hola?
Com si tornés el corrent elèctric després d’una apagada, el recepcionista es reinicia.
—I tant. —I marca una extensió al telèfon—. La mama no volia saber res de mi, sap? Per això em van criar els meus oncles. Però ells tampoc no m’estimaven gaire, així que vaig haver de fer-me passar per la meva cosina, moltes vegades, perquè em donessin menjar. Al final vaig ser una mica la nena que la mama volia. Sí? Hola? Doctor Gisbert, miri, tinc aquí el cosí de...
—Lynette Santes Creus.
—El cosí de la Lynette Santes Creus, que demana per vostè. Sí, d’acord.
Penja.
—Què li ha dit?
—Que és morta.
—Però m’atendrà o no?
—Sí: diu que l’espera al soterrani, a la sala de calderes. —Però el noi ja no el mira quan parla, més pendent de la cua que s’ha format, amb l’anhel que algun dia hi sigui la mare per abraçar-lo, omplir-lo de petons i dir-li fill, que equivocada estava, hauria d’haver anat a una clínica especialitzada en avortaments—. Següent, per favor.
El despatx del doctor Gisbert és un parlament d’ombres preternatural, parapetat al cap d’un passadís de brunzits i làmpades titil·lants, escortat per la respiració purulenta de calderes i generadors. Les parets palpiten pesadament. Una rata pàl·lida corre espaordida i desapareix en la penombra, a través del formigó podrit. Plana en l’ambient una pestilència plúmbia. La porta del psiquiatre fa pinta de pesada, d’una presència prehistòrica. Està parcialment oberta i de l’interior en surt una resplendor pictòrica.
En Rèquiem pica a la porta.
—Passi —prega la veu de l’especialista.
A poc a poc, en Rèquiem empeny la fusta, que es resisteix a plegar-se a la seva presència.
El psiquiatre l’examina perspicaç des de darrere del pupitre. És un home prim, pelut i imponent, de perfil punxegut i aire pedant, plenament empoderat del seu paper primordialment paternal, però principalment pedagògic.
—Podríem parar de parlar amb la puta pe, sisplau? —prega en Rèquiem en silenci.
—Perdoni?
—No parlava amb vostè.
—Perfecte. Parli.
—Prou.
Com un vampir a qui no han convidat a entrar, en Rèquiem no passa de la porta. El gabinet és tan petit que si hi entra haurà de lubricar-se el cos per sortir-ne. Amb prou feines hi caben la taula (un pedestal de portafolis, carpetes d’anelles, arxivadors, llapis escapçats i un ordinador antediluvià), les prestatgeries curulles d’arxivadors, fetus enformolats dins de pots de vidre (quin psiquiatre no en necessita almenys mitja dotzena?), el pèndol de Newton reglamentari, màscares rituals de màgia negra guineana, el títol de llicenciat en Psiquiatria per la Universitat de Pratdip, una col·lecció d’intervius de 1986 i un parell de fotografies emmarcades d’un jovencell doctor Gisbert (en una hi surt posant en un moll amb una canya de pescar i un amfibi antropomorf de dimensions aberrants, en l’altra passa el braç per sobre l’espatlla de la Maña). El doctor Heribert Gisbert, alopècic a jornada completa, ulleres de sol i bigotet franquistes, dentadura groga i bata blanca (combinació vaticana), es disculpa per rebre’l en un despatx que assegura que no és l’habitual.
—És provisional —matisa—. El meu està en obres perquè fa una setmana s’hi va calar foc el reposador de la màquina de vènding. Com un bonze, una cosa molt desagradable. El tercer, des de principi d’any.
—Ho entenc.
—El sutge costa de marxar.
—No cal que es justifiqui.
El psiquiatre s’alça i li ofereix la mà. En Rèquiem encaixa amb fermesa i li trenca dues falanges. Per sort, el metge és esquerrà i enfunda la mà dreta de nou a la butxaca, amb els dits inflats i retorçats com una girafa feta amb globus per un pallasso begut.
—M’ha dit el noi que volia informació sobre la Lynette Santes Creus.
—Exacte.
—Que és vostè el seu cosí.
En Rèquiem agafa una targeta de visita del metge de la pila que hi ha sobre l’escriptori i la guarda a la butxaca dels texans.
—No és ben bé així. Soc detectiu privat. Estic investigant-ne el suïcidi. —Abans per impuls que per cap fred, a en Rèquiem li sembla més adient fer-se passar per investigador que per cosí.
—Què vol saber? Ella va escapolir-se quan encara era viva. D’altra manera, hauria estat més complicat. No impossible, però sí més difícil.
—La família troba a faltar una joia que ella duia a sobre: un anell —s’arrisca.
—Tenia entès que tota la seva família havia mort.
—Sí? Vull dir: sí. I tant. És una família diferent.
—Com de diferent?
—Uns cosins. Uns cosins tercers.
—Cosins detectius?
—No. Cosins de tercera. Van anar al dipòsit a reconèixer el cadàver i els va costar perquè feia temps que no la veien i l’última vegada ella encara respirava.
—La mort canvia molt les persones. La majoria no tornen a ser les mateixes.
—Exacte. Els cosins... llunyans van trobar a faltar un anell.
—O sigui que feia temps que no la veien però van detectar que li faltava un anell.
—Són una branca de la família amb un vincle emocional escàs, però molt gasius.
—I per què m’explica tot això?
—Em preguntava si la Lynette tenia l’anell quan estava aquí tancada.
—Aquí no tenim a ningú tancat.
—Ja m’ha entès.
—No recordo cap anell.
—Un anell negre, amb una lletra hac ben visible.
—Tampoc no recordo aquest anell.
—Però recorda la Lynette.
—Esclar, home. Tinc l’expedient per aquí. —Rebusca entre papers i finalment n’extreu una carpeta amb el logo de l’hospital, que desplega com pot sobre la taula. La llum de la bombeta titil·la—. S’ha d’arxivar, perquè dubto que hi parli més, amb la Lynette. Vejam: trastorn paranoide de la personalitat. Delirava. Es pensava que conspiraven contra ella. Que li volien fer mal.
—I per això es va suïcidar.
—Irònic, oi?
—Qui?
—Qui, què?
—Qui li volia fer mal?
La llum se’n va unes mil·lèsimes de segon i, quan torna, en Rèquiem té el doctor Gisbert a tocar, sostenint la carpeta verda. Pot ensumar-li la flaire de rapè. De fet, encara té una mica de tabac d’esnifar enganxat als pèls aràcnids que li pengen dels narius.
—Tothom. Desconfiava de tothom. De mi el primer. Feia uns crits horribles quan m’hi atansava, i després es quedava calladeta, els ulls fora d’òrbita, els llavis tremolosos, encongida com un cadellet indefens...
—Ja me’n faig al càrrec.
—Ho va passar molt malament, arran de l’incendi a la Mansió Santes Creus.
—Expliqui’m això de l’incendi.
—La família tenia una casa a Sant Feliu de Llobregat. La mala combustió d’una estufa catalítica va cremar-la fins als fonaments, amb tots els parents a dins, menys ella.
—Potser la mania persecutòria venia d’aquí. Potser algú sí que va intentar matar-la.
—Per què ho diu?
—Potser volien matar tots els Santes Creus i ella va sobreviure.
—No hi havia pensat. —El doctor Gisbert es posa la mà sana al mentó i se’l grata. L’altra mà li palpita i té un aspecte preocupant.
—No hi havia pensat?
—Però no tots són morts, no? Vostè treballa per a uns cosins!
El metge fa el gest d’acompanyar-lo a la sortida. De cua d’ull, en Rèquiem guipa un llimac escolant-se entre la paperassa de la taula. La llum se’n va de nou i quan torna en un brunzit ja són a les escales que menen a recepció, malgrat que en Rèquiem juraria que no ha fet ni un pas.
—Que siguis paranoic no vol dir que no et persegueixin —diu en Rèquiem en un somriure forçat, provant d’allargar la conversa.
—Qui li ha dit això? —L’Heribert Gisbert arrufa el front.
—Ningú. Vull dir que són coses que es diuen.
—No en faci cas. Digui als cosins que la Lynette no tenia cap anell com el que vostè m’ha descrit. I digui’ls que se n’oblidin, que no busquin fantasmes.
—No he parlat de fantasmes —diu en Rèquiem mentre és amablement empès escales amunt pel doctor.
—Així m’agrada, la parapsicologia no porta enlloc més que a la bogeria. I ja tinc prou pacients. Passi-ho bé.
Ara podríem seguir en Rèquiem i acompanyar-lo al bany, que fa una estona que la bufeta marca el dipòsit ple. El veuríem creuar la mirada amb el recepcionista, que plora desconsoladament davant la trista història del familiar d’un pacient (un cosí, amb tota probabilitat) que ha perdut el tiquet del pàrquing. Observaríem com busca la Mansió Santes Creus al mòbil i en troba l’adreça, un parell de vincles a diaris digitals, un anunci de cases d’apostes virtuals i un article del Time Out sobre les cases encantades més misterioses de l’àrea metropolitana. Però ens quedarem una estona amb el doctor Heribert Gisbert, que retorna al despatx i s’embena la mà lesionada, esquinça l’esparadrap a queixalades i marca de memòria un número en un telèfon de dial amb els dits de la mà bona.
—Mestre? (L...) Magister, sí. Perdó. Magister. (...) Acabo de rebre una visita al despatx preguntant per la Lynette. (...) Que és al Paradís, ara? (…) Ah, el prostíbul, esclar. Però pot parlar? (…) Sí, sí. (…) No, no. No li he dit res. (...) I tant, i tant. (...) Demanava per l’anell. (...) No ho sé. No m’ha dit res de cap medalla, no semblava olimpista. (...) He dinat al menjador de l’hospital, un desastre: tot reescalfat, com sempre. (...) M’està repetint, però em prendré un antiàcid. (...) Sí. (...) Sí, sí, sí. (...) No. (...) No m’ha interessat mai la lluita grecoromana, però miraré si queden entrades. (...) Un detectiu. (...) Sí. (...) Un cosí, que és detectiu. (...) D’acord. (...) Quedem així. (...) Vinga, dios, dios.
Clic.
