Kitabı oku: «Pedra de toc», sayfa 2

I
LIQUIDACIÓ DE CULPES

LA VANGUARDIA, 14 DE FEBRER DE 1939

Ha sido dictada hoy la ley de responsabilidades políticas que liquidará las culpas de los que contribuyeron a la subversión roja.

Se declaran fuera de la ley todos los partidos políticos que integran lo que se llama Frente Popular: Acción Republicana — Izquierda Republicana — Partido Federal — Confederación Nacional del Trabajo — Unión General de Trabajadores — Partido Socialista de Pestaña — Federación Anarquista Ibérica — Partido Nacionalista Vasco — Acción Nacionalista Vasca — Solidaridad de Obreros Vascos — Esquerra Catalana — Partido Galleguista — Partido Obrero de Unificación Marxista — Ateneo Libertario — Socorro Rojo Internacional — Partido Socialista Unificado de Cataluña — Unión de Rabassaires — Acció Catalana Republicana — Partido Catalanista Republicano — Unió Democràtica de Catalunya — Estat Català — Todas las Logias Masónicas.

Quedarán incursos en responsabilidades políticas:

Los que hayan desempeñado cargos directivos.

Los que hayan figurado antes del 18 de julio y manteniéndose en esta fecha como afiliados a aquéllos.

LA VANGUARDIA, 18 DE FEBRER DE 1939

La guerra en Cataluña ha terminado.

Durant aquell estiu del 39 liquidàvem tota una època i a l’altre cantó de guerra va quedar un món remot, sense connexió amb la vida que vivíem. Ens atrafegàvem aquell estiu, refent uns estudis ja cursats, no massa conscients de la burla que aquell nou exercici escolar contenia. No massa conscients, repeteixo, perquè anàvem perdent la facultat de sorprendre’ns. Ara, en una petita nota que ha sortit als diaris, ens comuniquen que el Butlletí Oficial admet la validesa d’uns estudis que a l’estiu del 39 no en tenien. Ens examinàvem, doncs, altre cop i tornàvem a repetir les lliçons ja oblidades: fórmules de Química, lleis de Física, axiomes de Matemàtiques; obligat visat de trànsit per a ingressar altre cop a la universitat. Mesells, si voleu, acceptàvem aquella prova vexant d’una aptitud ja reconeguda, perquè la universitat posseïa encara per a nosaltres un valor. Amb la seva misèria, amb els seus tribunals depuradors, amb l’amuntegament de gent diversa a cada curs, tenia encara el do d’oferir-nos l’únic sostre d’aquella pau: el coneixement. Ens agradava posseir un sostre, aquesta és la veritat. Acabàvem de sortir dels bombardeigs i vivíem. Preparar el llatí per a l’examen d’Estat, fer exercicis de prosa castellana, tot explicant el sistema circulatori dels rèptils, era una beneïda evasió. Ens distreia de la por, ens distreia d’aquella broma pesada. Ens podíem imaginar, mentre la nostra memòria es xopava de les paraules màgiques de la ciència, que érem normals, uns nois i unes noies normals. Llegíem poesies.

La poesia no hauria de ser mai per a ningú aquella taula de salvament, com ho era per a nosaltres aquell estiu de les liquidacions. Fent exercicis de prosa castellana per a ingressar de nou a la universitat d’on havíem sortit per decret, la nostra manera de parlar no tenia altre refugi que el vers. Llegíem d’amagat (fèiem aquell pintoresc ritual que és llegir un llibre en veu alta) un petit llibre que es titulava Imitació del foc:

Tota la meva vida es lliga a tu

com a la nit les flames a la fosca.

Era moda aquell estiu una cançoneta tendra que deia:

J’attendrai

le jour et la nuit,

j’attendrai toujours

ton retour.

Ens netejàvem la pell de la por de les bombes, de la por dels exàmens, de la por dels tribunals depuradors, de la por d’aquella llarga nit que ens esperava.

En aquella universitat en pau, plena d’uniformes de guerra, el petit llibre que es deia Imitació del foc era gairebé un sant i senya. En el petit llibre editat per la Residència d’Estudiants no sols hi havia les paraules d’un gran poeta, sinó la constància d’una universitat viva. Carles Riba i Gabriel Alomar prologaven el llibre, com a mestres fidels. Hi havia també unes paraules d’Antoni M. Sbert, que era llavors conseller de Cultura.

Tota la meva vida es lliga a tu

com a la nit les flames a la fosca.

En Rosselló-Pòrcel havia acabat d’escriure aquests dos últims versos del poema, havia sortit de la cambra d’estudiant i havia trucat a la porta d’un altre estudiant, l’Eduard Valentí, i li havia dit, amb aquella profunda emoció d’haver tocat fons, li havia dit, més o menys: «Em sembla que és lo millor que he fet». Tot això passava quan nosaltres anàvem a l’Institut i l’Eduard Valentí venia a fer-nos classe vestit de soldat.

Per a nosaltres, que arribàvem a la universitat la tardor del 37, l’existència d’en Bartomeu Rosselló-Pòrcel ens havia estat revelada per la seva mort. Les paraules tenien una nitidesa màgica, perquè la seva mort era el tribut a la mort que ens voltava, era l’absència de tots els companys que se n’anaven, després d’haver enllestit l’examen d’ingrés a la universitat. Llegíem el petit llibre de poemes. Abandonàvem l’aula abans d’hora, perquè el llarg clam de les sirenes ens anunciava un bombardeig, i al bar, refugi improvisat, mentre amb una orella atenta tractàvem d’endevinar el camí de les bombes, llegíem. Verdejaven encara aquells camps i dauraven aquelles arbredes de l’illa càlida on ell no tornaria.

Aquell llibre de poemes era nostre, perquè era la nostra mort. Hi ha moltes maneres de morir-se i nosaltres havíem passat l’examen d’Estat, havíem passat el tribunal de depuració, fèiem declaracions jurades. Inauguràvem el llarg període d’averroisme del qual ja no en sortiríem mai més. Siger de Brabant havia resolt, amb la seva tesi de la veritat doble, el problema d’ortodòxia i llibertat. Nosaltres ens inventaríem un nou averroisme ètic. Recitaríem, amb mètode, una escala de valors i ens lliuraríem en secret, emmudits, a l’exercici d’elaborar-ne uns altres del tot oposats. Del tot? Quina seria la pedra de toc que ens oferiria criteri de certesa? Sempre seria vàlid el valor oposat? I, per altra banda, la rebel·lió ètica pot arribar a construir una estètica? Mentrestant vivíem, tanmateix. I la vida és un do, sobretot quan el plaer la fa gravitar en el teu propi cos. O és que ens aplicaríem, amb vocació, a suïcidar-nos?

Jo havia descobert, feia molt de temps, un escriptor apassionant: Joseph Conrad. Per casa corrien els volums, blau fosc els relligats, de color de carbassa si eren en rústega, de la Montaner i Simon. Dic que corrien perquè les lectures de la meva mare rarament tornaven a la llibreria, i per altra banda, quan s’entusiasmava amb un autor, no parava fins que n’havia llegit l’obra completa. No sé qui va iniciar d’entre nosaltres la lectura de Lord Jim, potser en Tonyo Roda, probablement a l’època en què em pintava el retrat de color préssec, on jo porto una brusa feta de retalls de brodat i puntes al coixí, rescat d’un fons de calaixera.

Lord Jim ens va seduir, entre altres coses, perquè en el fons era la història d’un suïcidi desesperat; la fuga cap endavant per alliberar-se d’una consciència de culpa insuportable, una consciència de culpa que, comptat i debatut, posava en qüestió les lleis d’honor del sistema.

Llegíem Lord Jim l’any 1939, o potser ja era el 40? Tant se val! Els volums que llegíem eren vells, maltractats per l’ús. Qui havia de fer-ne una ressenya?, qui s’havia de preocupar de parlar-ne? Józef Teodor Konrad Nałęcz Korzeniowski havia publicat Lord Jim l’any 1900. Gide l’havia imposat a França a través de la Nouvelle Revue i arribava a Espanya amb la publicació d’un conte: «An outpost of the Progress», a la Revista de Occidente (desembre de 1924) i, de manera metòdica, amb l’edició de Montaner i Simon, que s’iniciava també el 1924.

Jim quedava, en el fons de la narració, endevinat tot just, mal explicat, deliberadament mal explicat pel narrador, l’amic Marlow, del qual ni tan sols podem saber si el seu nom s’escriu així: Marlow. El narrador que xerra i xerra i xerra per acostar-nos Jim, a batzegades, per contradiccions, amb llampecs aclaridors: d’un gest, d’una emoció; que en parla sempre sota la influència immediata d’aquella realitat, de la realitat que no acaba de desfer-se mai de l’embrollat rodet de les sensacions. Descobrim Lord Jim a través d’aquella xerrameca molesta del pesat de Marlow, que no fa més que comunicar-nos la seva perplexitat: la primera vegada que veu Jim, el dia del judici, i les altres vegades, quan va retrobant Jim als ports, cada cop més allunyats de la civilització, i no és capaç de fer parlar Jim, i Jim continua silenciós, però nosaltres endevinem que Jim vol parlar, i Marlow es distreu i fa filosofia barata i ens explica els llibres que ha llegit, cosa que no ens interessa ni poc ni molt.

Tota obra d’art es dirigeix primàriament als sentits, havia dit Conrad. Enmig de l’implacable rodar del temps, el novel·lista, en un moment de lucidesa, captava un instant efímer de la vida. Però no n’hi havia prou; cal llavors perseguir amb tendresa, amb tossuderia, aquella profunda realitat que en l’instant breu ha estat tot just endevinada. Jim comença la seva història en el moment del judici; l’acusen d’irresponsabilitat i covardia. El capità del vaixell ha desaparegut i ell, el segon, és l’únic responsable. Jim ha saltat del vaixell per salvar la pròpia vida, i el vaixell, ple d’homes, tanmateix ha arribat a port. Jim no es rebel·la contra la sentència que el degrada, que el foragita de l’univers ordenat on ell vol viure. Decideix morir per aquell món i fuig endavant i, a cada nou port on intenta arrelar-se, emprèn de nou la fuga així que veu arribar algú que el pugui encadenar a la gloriosa Anglaterra. Quan ja ha trobat, en un poble malai, el repòs de la pròpia dignitat, quan ja s’ha convertit en Tuan Jim (un tractament que vol dir més o menys Lord Jim), traeix altre cop. Però llavors ja no es defensarà i anirà a l’encontre de la mort: «el rostre d’aquella ocasió, tan esperada, que, talment una núvia oriental, havia vingut, velada, a posar-se al seu costat».

«La primera virtut del novel·lista —diu Conrad— és la comprensió exacta dels límits traçats per la realitat de la seva època al lliure joc de la seva invenció. La inspiració ve de la terra, que té un passat, una història, un futur, no d’un cel fred i immutable». Les novel·les de Conrad s’inicien sempre amb un: «Jo ho he vist...», encara que moltes vegades el testimoni no sap què ha vist, més ben dit, mai no sap què ha vist, la visió no li basta, i d’aquí arrenca la dinàmica de la narració. El narrador partirà d’una insatisfacció primitiva, la comunicarà al lector i no el deixarà mai del tot satisfet. Henry James deia que Conrad era partidari del mètode de prendre el tema, sempre, pel seu aspecte més difícil. I ho deia James, el més àgil analista de la boirosa condició humana.

El judici de James és admirat i mofeta; mofeta perquè ell no se situa a l’angle de visió més difícil, però admirat també, perquè Conrad no avança per contradictòries definicions; simplement explica preocupat com són les coses que veu, i les veu des de l’aspecte més difícil, perquè Conrad no confia en les idees clares.

Conrad no ha passat a la història de la novel·lística com un innovador. Al nostre país, malgrat l’atenta preocupació de la Montaner i Simon, una esporàdica traducció catalana, i l’atenció que li dedicava la Revista de Occidente, no ha deixat a penes rastre, ni tan sols ha estat un autor bo de citar. Joan Estelrich, al pròleg de la traducció d’Under Western Eyes (1925), fa una introducció honesta i útil a l’obra de Conrad. Se serveix del número de l’1 de desembre de 1924 de la Nouvelle Revue Française dedicat al novel·lista. Malgrat els elogis que cita, malgrat els noms il·lustres dels autors —Gide, Glasworthy, Lenormand—, Estelrich dubta de l’èxit de Conrad i, quan en parla en nom propi, surt a la llum la seva natural reserva: «No nos duela, pues, que hubiese adoptado la lengua inglesa, si ello había de reportarnos su copiosa obra, algo uniforme, en verdad, algo monótona y pacata también, pero nunca ordinaria, antes bien, rica de pensamiento, de vida y sugestiones inagotables». Conrad no es troba en el gust de l’època; per això Estelrich no s’hi pot entusiasmar. A Barcelona perdura la influència d’Eugeni d’Ors, s’inicia el mestratge de Carles Riba, del neoclassicisme distant, de la deshumanització de l’art. Conrad no és audaç ni brillant, d’aquí la seva monotonia; no fa de l’esteticisme una moral; per tant, és pacato; no parla d’ell mateix amb aristocràtica altivesa i per això li resulta vulgar, apte per a tothom. No el pot defensar com a renovador, perquè aparentment Conrad no fa altra cosa que una vella i gastada novel·la decimonònica, i Ortega y Gasset acaba de publicar, a La deshumanización del arte (1925), les característiques del nou art. El nou estil: «Tiende: 1.º a la deshumanización del arte; 2.º a evitar las formas vivas; 3.º a hacer que la obra de arte no sea sino obra de arte; 4.º a considerar el arte como un juego y nada más; 5.º a una esencial ironía; 6.º a eludir toda falsedad y, por tanto, a una escrupulosa realización. En fin, 7.º, el arte, según los artistas jóvenes, es una cosa sin trascendencia alguna».

Però, a part de la seva inactualitat —Kafka seria també inactual als anys trenta per les mateixes raons, però des d’un extrem oposat—, Conrad despista el lector savi, perquè sense aparent renovació tampoc no és continuador de formes; les seves novel·les no són ben bé ni d’aventures, ni realistes, ni psicològiques. Com la majoria dels grans renovadors no inventa una fórmula nova, sinó que, utilitzant la més usada de les fórmules, obté un resultat sense precedents. El mar, la marina mercant, el pas de la navegació a la vela a la navegació a vapor, l’exotisme oriental no són els seus temes, són només la terra on creixen i moren les seves plantacions, i l’art amb què crea aquesta vida és del tot nou. Tan nou que els seus imitadors han pogut semblar revolucionaris. Ell mateix no es va preocupar mai de ser original, i si es justifica és per demostrar que no hi ha res d’inversemblant en el que diu. Podem adonar-nos, a través de la justificació de Lord Jim, en l’edició de 1917, de la intranquil·litat que produïa la seva obra, de la irritada reacció que provocava. Conrad llavors demostra que la perorata de Marlow no és pas gaire més llarga que un discurs del Parlament, que l’auditori aguanta bé perquè la beguda amenitza la història, que Marlow s’atura de tant en tant per beure un got d’aigua mineral, i en fi, que explicar una història amb veu alta és un sistema vell com el món. També Ulisses narrava la seva pròpia història en arribar a l’illa dels Feacis, i els herois de la picaresca no fan sinó el seu panegíric a través de la seva misèria i desventura. Darrere una gran novel·la sempre hi ha algú que tracta de convèncer-nos d’alguna cosa que ha vist, de fer-nos còmplices de la seva perplexitat o del seu entusiasme. L’originalitat de Conrad és que ha introduït el dubte en el cor del narrador. En Lord Jim, Marlow, des de bon començament, no sap més coses que nosaltres. Han transcorregut ja dos capítols quan ell comença a parlar, i en els dos primers capítols ens ha explicat qui és Jim, qui són els seus pares, la indecisió de Jim, el seu concepte de l’honor. Aquests primers capítols no ens anuncien res de nou; la suau ironia amb què el novel·lista explica la història l’emparenta amb Dickens i amb Fielding. Quan ja som en el procés, Jim veu un home blanc que l’observa, amb uns ulls diferents que potser comprenen. L’angle de visió fa un tomb definitiu, i la resta de les 450 pàgines l’home blanc, Marlow, tractarà d’explicar-nos qui és Jim, i Marlow s’explica perquè ell mateix vol entendre qui és Jim tot explicant-lo. Marlow no és subtil ni complicat, la complicació prové de la necessitat d’entendre la textura elemental de Jim. Buscant una justificació, Marlow ens farà veure el doble procés de la història: per una banda institucions i normes, per altra banda aquell home tot sol. I Marlow endevina el desassossec insoluble d’aquest home tan elemental: la contradicció entre les seves idees i els seus actes. Jim vol l’acord amb ell mateix i amb els que el veuen actuar, que és la forma expressa de l’honor. Marlow arriba tan a frec de la tragèdia de Jim que s’indigna, i s’enfada contra l’heroi: «Al diable amb les idees! Són unes meuques, unes gitanes que vénen a trucar a la porta baixa del vostre esperit i procuren arrencar un petit tros de la vostra pròpia substància i s’enduen una engruna d’aquesta fe en unes quantes nocions ben senzilles, a les quals t’has d’arrapar si vols viure honestament i si vols una mort fàcil».

Conrad sap que la realitat no pot ser del tot penetrada de sentit, però tampoc no en pot ser del tot privada. Per això Henry James deia que sempre tractava de veure les coses pel cantó més difícil. No fa apologies, Conrad, com les fa Kipling, que defensa la identificació amb el sistema i la sublimitat del dolor; però tampoc no s’identifica amb la individualitat sacrificada que esdevé exemple, com fa Flaubert, el seu mestre admirat.

Devoràvem les novel·les de Conrad en la col·lecció de la Montaner i Simon que es tancava a la dècada dels trenta. Els historiadors de la literatura que, per raó d’ofici, són tan aficionats a confiar en les dates, solen donar molta importància al peu d’impremta. Conrad no va exercir cap influència en els nostres escriptors; els uns perquè seguien al peu de la lletra les normes noucentistes i els feia molta vergonya ser titllats de romàntics, i els altres perquè estaven convençuts que l’única manera de no ser romàntics era seguir el camí fressat pel realisme. A nosaltres Conrad probablement ens influiria, però no directament. Llavors a mi m’interessava més l’odissea de Jim que l’ofici de Conrad. Però nosaltres no fugíem cap a Orient, la nostra fuga ens deixava tancats a casa.

L’Enric Bagué ens convencia, tot explicant-nos història, aquell estiu de repàs d’uns cursos ja aprovats, que, per més vegades que te n’examinis, la història és una bella ciència, i que si estàs convençut que sofrir un examen és un exercici absurd, què més té fer-lo una o dues vegades? Els temps que ens ha tocat viure —ens deia— ens fan comprendre, per exemple, les proscripcions romanes o els processos de limpieza de sangre de l’Espanya barroca. En altres temps, i volia dir abans de la guerra, un home era honorable mentre no es demostrés el contrari. Ara et cal demostrar que ets honorable, que no has fet cap crim, que no has cultivat idees pernicioses.

El nostre petit tribunal universitari es comportava d’una manera amable. Només calia que demostressis que tenies un caigut o un vexat a la família i ja et podies matricular de cursos intensius i així arribar gairebé a continuar els estudis on els havies deixat. La categoria de vexat era molt elàstica. Si se t’havien incautat d’una fàbrica o d’unes terres de bona treta el vejamen era molt gros. L’única cosa que jo podia esgrimir, a favor meu, era la incautació de la casa dels avis Farnés a Sant Feliu de Codines; la casa era de la meva mare i per tant, en bona llei, el vejamen podia arribar fins a mi. Em van preguntar, somrients i sol·lícits, quina mena de finca era l’exincautada. Vaig donar les senyes. A mi em semblava una casa gran i bonica, amb el seu jardí porxat i la torratxa senyora, però el tribunal va dictaminar que una casa era poc, i que encara que volgués qualificar-la amb el pompós nom de casa pairal —ho era, tanmateix— no deixava de ser, per a la nostra família, una vulgar casa d’estiueig.

—Res més? —em van preguntar, severíssims.

—No teníem res més —vaig dir tot excusant-me.

Amb tot, el certificat de bona-noia-inofensiva —encara-que-no-del-tot-de-fiar— va arribar a punt i vaig matricular-me. Algú m’havia avalat.

L’Enric Bagué tenia raó: malgrat que la terra trontollava sovint sota els teus peus, podies arrapar-te a uns quants valors immutables que ningú no t’hauria discutit. Contradient el nostre estimat Marlow, quan t’era impossible recórrer a una simple noció de decència, t’allunyaves cap a les idees. Els minuciosos textos, des de Parmènides a Spinoza, et concedien una certa impressió de seguretat.

En Ramon Esquerra, professor de Literatura a l’Institut Escola, s’enfadava quan jo li deia que volia fer Filosofia. I s’enfadava de veres.

—Què hi has de fer a Filosofia, tu! —cridava—. El que tu has de fer és escriure i el que t’ha d’interessar és la Literatura.

—No m’interessa la Literatura —deia jo.

—Mentida! A més, no et fiïs dels filòsofs. Només n’hi ha de dues castes i no et sabria dir quina és la pitjor. O els folls, els irremissiblement folls, o els barres, els que et parlen de la Veritat i del Bé i de la Bellesa i són capaços de contemplar cínicament totes les injustícies quotidianes.

Però en Ramon Esquerra era mort, havia mort els últims dies de la guerra, i no vaig poder-li explicar que jo tenia unes raons molt concretes per a no fer Literatura. La Filosofia m’evitava la conversió a una altra llengua. En el reducte de les idees podies escriure impunement amb faltes d’ortografia i oblidar en la urgència expressiva quin era el vehicle del teu pensament. M’agradava per altra banda, des de feia molt temps, l’aspre rigor de les Històries de la Filosofia, sense gens de ganga, i seguir el fil conductor, que tan sovint veies desaparèixer, i veure com es tornava a nuar per damunt d’abismes de segles.

En Ramon Esquerra era mort i a la universitat no quedava ni un dels professors que jo coneixia. L’esbaldida era impressionant i val la pena de recordar-la perquè té valor històric. Vet aquí la llista d’absents: Enric Bagué, Joan Petit, Ramon Aramon, Domènec Casanovas, Jaume Serra Húnter, Joaquim Xirau, Pompeu Fabra, Carles Riba, Pere Bosch Gimpera, Joaquim Balcells, Jordi Rubió... I recordo només els que jo coneixia de prop.

A la universitat hi havia una gent nova, el denominador comú de la qual era un altiu mal humor. Descobríem, així que entràvem a l’aula, que nosaltres havíem canviat. Havíem deixat de ser deixebles, hereus legítims del patrimoni comú de la cultura, alegrement invitats a participar-ne, i havíem passat a ser alumnes, enemics jurats d’un personatge poderós. Nosaltres, obedients i astuts, aprendríem a sortejar les trampes que l’home poderós ens posaria, i, amb bona conducta intel·lectual, obtindríem un títol universitari. El personatge entronitzat dalt la tarima ens ignorava; alguns, però, ens dedicaven burles i insults. A mi m’era difícil aprendre’m la nova picaresca, l’estafa i l’afalac, i entonar el Gaudeamus igitur iuvenes dum sumus...

Alguns s’hi adaptaven molt bé, semblaven sorgir de La casa de la Troya, com el marquès de Villena del seu alambí. Els xirois galifardeus de la tuna, curulls de cintes, cantaven: «Y si no se le quitan bailando, los dolores a la taberna, y si no se le quitan bailando, déjala que se pudra y se muera». D’altres, més seriosos, assimilaven la cançó nazi, aquella de la bala que ve volant per a tu o per a mi: «Yo tenía un camarada, entre todos el mejor...».

No tots els professors es deixaven vèncer per l’estil magister dixit. No tots redimien els impulsos bèl·lics inutilitzats per la pau amb exercicis mensuals, trimestrals, anuals, i tornem-hi. No tots dedicaven una part de l’hora didàctica a dir-nos que érem uns inútils, uns insensats, uns mal educats, un ramat de bens amb llana arnada. No tots evitaven la promiscuïtat a l’aula. Només un professor de Llatí disposava els homes a un cantó i les dones a l’altre, com als funerals. Vaig rebre, i segurament no vaig ser l’única, un tempestuós sermó explicant-me que ell no estava disposat que li convertissin el recinte sagrat de la ciència en un envelat. Val a dir que jo, distreta de mena, o potser empesa per una tèrbola concupiscència que la meva carn femenina acumulava des de la fatídica poma, m’havia assegut al vessant viril, entre dos companys mascles. Val a dir que no tots cridaven: «Les dones a fregar!», com un fidel partidari de la Sana —com deien dels tomistes els jesuïtes—. De vegades, cal ser justos, la culpa era nostra, com aquell dia que la Maria Victòria Oliva va entrar corrent a classe —no era massa matinera— i es va asseure a la silla del caído i el catedràtic li va dir, burleta i piropejador, si no se’n donava vergonya d’ocupar la cadira de l’immolat desconegut, amb aquell cos esplèndid i la pell de fruita tendra.

No tots, afortunadament; l’Enric Bagué tenia raó. En aquella kermesse bigarrada, dolorosa i còmica que era la universitat dels anys quaranta, vaig trobar uns mestres. Ells van conformar poderosament la meva visió, i van ajudar a passar aquell llarg túnel de silenci. I en la mesura que la seva pedagogia era deliberadament dogmàtica i pretenien anostrar-nos en els preceptes de la vella escolàstica, van saber comunicar una disciplina mental, amb la qual no seria difícil desfer-se dels esquemes inútils. Part de fora, en diaris, revistes, conferències, discursos, es reblaven els mites dels temps guerrers. I dic mites en el vell sentit del mot: exemple que serveix per a explicar tot allò que hi ha d’inexplicable en l’univers i que un cop formulat desatén tota cosa que no hi és enquibida. O sigui, que un mite no és més que l’exemplarització d’un convenciment. Plató fa servir els mites per convèncer, per defensar la seva teoria. Així, ell mateix distingeix dues formes d’argumentar: theorein i mitologuein. No hi ha dubte, doncs, que amb un mite es pot servir la veritat. Té, però, i aquest és el seu propòsit, una intenció pedagògica i calmant. Les coses són en el seu esdevenir i en la seva multiplicitat inquietants, i el mite les fixa per tranquil·litzar l’ànima. Quan el mestre explica un mite —el de la caverna, el de l’auriga que va més enllà dels límits de la cursa, el de l’alosa que interromp el vol i es deixa atrapar pel miralleig al fons de la xarxa— els deixebles senten el repòs del sempre és així. Per això un mite pot ser alienador, perquè et suborna, perquè et nega el dret de seguir interrogant, el dret a dubtar, a clavar les ungles en les coses consistents i decidir a cada instant de la nostra conducta. Els mites dels anys quaranta no eren pas nous. Eren només la crispació obligada d’unes imatges operants en el moment que l’home va entrar en possessió de la terra i va intuir la força del seu dret i va exemplaritzar la seva conquesta. En aquest sentit el mite serveix, no per a explicar, sinó per a justificar una conducta, i el procés es produeix a la inversa: la conducta usada es proposa com a exemplar i més tard l’exemple es defineix com a anterior a la conducta i s’exigeix a tots com a norma segura. Un mite d’aquest estil és el que retreu Shakespeare a Coriolà. Una vegada, els braços i les cames es van rebel·lar contra la panxa i el cap, perquè —deien— ells es passaven la vida en continuat esforç, mentre el cap es deixava passejar i el ventre no feia més que engolir viandes. El cap i la panxa es van indignar i el cap va deixar de pensar i la panxa d’engolir aliments. Llavors els braços i les cames van perdre tota la força i ja no van ser bons per a res. Aquest exemple és per a demostrar que l’univers està molt ben ordenat: els uns han de pensar, els altres han d’acumular riqueses i poder i els altres han de treballar mal que els pesi. És evident que l’exemple s’ha esgrimit per a fer callar el poble que treballa i no menja, i que l’exemple és d’una falsedat prou clara, car el cos humà és un tot indivisible i el cos social és múltiple i modificable.

Els mites dels anys quaranta eren més aviat sobreentesos; no per això tenien menys força, tot al contrari. Així mateix té més força la maledicència que l’anatema. Sense esforçar-nos-hi massa en podríem enunciar uns quants:

* El mite de la virilitat. Acció pura.

* El mite de la feminitat. Passivitat i obediència.

* El mite de la joventut innocent.

* El mite de l’home simple i fort contra l’intel·lectual pervers.

ABC, 30 DE MARÇ DE 1939

«UN DÍA HISTÓRICO PARA EUROPA», EUGENIO MONTES

El Presidente de la República Checa deposita la suerte de su pueblo en manos de Hitler, que ha llegado con su ejército a Praga.

Checoslovaquia era un obstáculo para la paz de Europa. Su desaparición no puede ser considerada más que como una gran ventaja para Europa, pues durante años constituyó uno de los más grandes peligros para la paz. Representaba además Checoslovaquia el último baluarte de la trama con que se había pretendido aprisionar, desde Versalles, al gran pueblo alemán; la trama que Hitler ha ido desarticulando pieza a pieza con destreza sólo comparable a su inexorabilidad.

A semejanza de los Staufen medievales, Hitler simboliza el germanismo con los cuatro rumbos de la rosa de los vientos. No la toques ya más. Sí, prosigue y que la rosa —a quien osa— sea eterna y fortuna y primavera.

Historia con lucha y reconciliación humana, sangre roja y blanca paz divina o para decirlo parafraseando a nuestro clásico: Aljófar blanco sobre rosa roja.

Hitler esdevingut Siegfried, vestit de blanc, exemple del germanisme triomfant i de la virilitat sense màcula, iniciant el seu camí pels camins d’Europa. Les dones, tal com pertoca, ens retiràrem al gineceu —no és grega la paraula?— a brodar i a patir i a posar-nos boniques per al repòs del guerrer.