Kitabı oku: «Pedra de toc», sayfa 3

II
DUCE, DUCE, DUCE

VÉRTICE, JULIOL DE 1939

«A BENITO MUSSOLINI», DIONISIO RIDRUEJO

Estatua de tu propio pensamiento

—Roma de piedra firme y ensanchada—

sobre el calor del alma edificada

dura al reposo y noble al movimiento.

Pulso, atadura, corazón y aliento

que vuelves a la Italia levantada

la majestad ardiente de la espada,

la luz del trigo y la pasión al viento.

Salvaste las columnas del olvido,

tierras y tiempo dilató tu suerte

donde aprende la Historia su sentido.

Vértice de tus días, roca fuerte

y sangre paternal, donde ha vencido

la apariencia del mármol a la muerte.

El sonet heroic de Ridruejo conté tots els elements d’aquell neorenaixentisme, amb totes les disminucions que la reproducció comporta. Marbre, columnes, estàtua, insisteixen en la idea de blancor d’un món clàssic d’estampa. La geometria és obsessió perquè significa eficàcia i mesura; no hi falta tampoc l’evocació del pare. El pare protector decideix, i els eterns adolescents que són els seus súbdits poden seguir en la blancor de l’eterna jovenesa. Que segura se sent ara la classe mitjana europea, esporuguida després de les lluites de la postguerra! Itàlia ens pot donar lliçons de nou estil, gens dolç per cert, sinó resplendent i a ritme de marxa. La ciutat bruta, deixada, amb els senyals encara visibles de la guerra, es prepara per a rebre els hostes il·lustres. Aquesta vegada es tracta del comte Ciano, naturalment vestit de blanc.

LA VANGUARDIA, 16 DE JULIOL DE 1939

Bienvenido sea a nuestros lares quien nos trae de Italia, con su presencia, no solamente una representación autorizada por la Jerarquía, sino una auténtica expresión de la Italia Fascista que, como la España Nacional de ahora, supo, en 1922, reconquistar la gloria y la eficacia de su misión imprescindible en el mundo.

El 3 d’agost jo feia vint-i-un anys. Els homes de la meva edat eren de la lleva del 39. Eren els homes que van ingressar a files la tardor del 37. La majoria se’n van anar de dret al front. Acabada la guerra, eren al camp de concentració, en sortir-ne van ingressar a files de nou. Alguns havien aconseguit llicència per a examinar-se, d’altres van haver d’esperar. D’altres van tornar massa cansats per començar a fer declaracions jurades i emprendre una carrera universitària.

El dia 3 d’agost de 1939 podies llegir a La Vanguardia aquest edicte:

Se ha publicado el siguiente edicto en virtud de la resolución del Tribunal Regional de Responsabilidades políticas.

Don Salvador Heredia de Vargas Machuca, teniente honorario del cuerpo jurídico militar, juez instructor provincial de responsabilidades políticas de Barcelona.

Hago saber: Que en este juzgado de mi cargo se incoa expediente de responsabilidades políticas a don Luis Companys Jover, ex Presidente de la Generalidad de Cataluña, en virtud de acordado al Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de esta capital, por lo que todas las personas que tengan conocimiento de cual haya sido la conducta política y social del mencionado inculpado, así como cuáles son los bienes de su pertenencia, está en la obligación de ponerlo en conocimiento de este juzgado o del correspondiente en donde se tenga domicilio el declarante; haciéndose saber además que ni la ausencia ni la incomparecencia del inculpado retendrá la tramitación ni fallo del expediente. —Barcelona, 26 de julio de 1939. Año de la Victoria. — El juez de instrucción, Salvador Heredia, p.m., el secretario, Eugenio Blásquez.

En aquests anys, mentre adheríem per obligació a l’esquema d’un estricte tomisme, feia via ja, mig oficiosament mig ex cathedra, el pensament de Heidegger. Havia arribat tèrbol i misteriós, seguint les petjades d’un mestre nou, que parlava amb una expressió tràgica i urgent: Xavier Zubiri. Com a professor tenia, de bell antuvi, l’immens atractiu de no assemblar-se a ningú. El seu propòsit d’ortodòxia catòlica no tenia res a veure amb el freqüent argot tomista. I, en canvi, l’apassionada anàlisi del fenomen de la religió trencava d’una manera abrupta amb l’actitud dominant a l’entreguerres.

Nosaltres, els hereus directes de la República i l’Autonomia, havíem estat educats per al triomf. Ens havien educat en l’ordre, la confiança, la netedat, la gentilesa, el bon gust, l’autodomini. Ens havien ensenyat a refusar la desesperació, amb el mateix menyspreu amb què es refusa una roba tacada i suada. I vet aquí que la Història, mentrestant, ens havia preparat una broma sarcàstica: les raons de l’ordre ens havien conduït a aquella pau armada i sobre els nostres caps havia esclatat la consigna de l’alegria.

A La Vanguardia del 20 d’agost, Luis de Galinsoga escrivia:

Disciplina para el júbilo.

Habíamos perdido bajo la República el don divino de la alegría. Uno de los ínclitos y nefastos filósofos y fundadores de aquel régimen dictaminó, a las pocas semanas de instituido, que la República había tornado agria y triste la vida de España.

¡Vaya si tiene que intervenir el Estado en la alegría!

Y esta función es la que ha iniciado esa orden reciente del señor Serrano Súñer, reguladora de las fiestas y sabiamente administrativa del regocijo.

L’expressió emmurriada, la inquietud palesa del doctor Zubiri, com nosaltres li dèiem, era com un aire fred, reconfortant. La traducció del vocabulari de Heidegger una nova projecció, articulada, viable, de la nostra constant angoixa: «La existencia humana, se nos dice hoy, es una realidad que consiste en encontrarse entre las cosas y hacerse a sí misma, cuidándose de ellas y arrastrada por ellas. En este su hacerse, la existencia humana adquiere su mismidad y su ser, es decir, en este su hacerse es ella lo que es y como es. La existencia humana está arrojada entre las cosas, y en este arrojamiento cobra ella el arrojo de existir. La constitutiva indigencia del hombre, ese no ser nada sin, con y por las cosas, es consecuencia de este estar arrojado, de esta nihilidad ontológica radical».

Reconèixer-se com llençat a aquí era subjectivament satisfactori. L’expressió trobar-se llençat portava un rastre d’emotivitat, un element d’urgència —malgrat saber que la paraula d’origen no té la càrrega de menyspreu de la paraula llençar— que era al mateix temps tranquil·litzadora, en la mesura que racionalitzava aquella dolorosa estampida dels tres anys de guerra, la vivència d’una desfeta que ens feia desobedients i, per tant, innecessaris. Havíem estat llençats allí per atzar, i el viure era constatació continuada de provisionalitat. La consistència del món exterior esdevenia, així, dubtosa també —i que còmode que ho fos!— i ens permetia dedicar-nos a allò que se n’ha dit coherència íntima i sense remordiments. «La existencia de un mundo exterior —ens deia Zubiri— no es algo que le adviene al hombre desde fuera; al revés: le adviene desde sí mismo. El idealismo había dicho algo parecido; pero al hablar de “sí mismo” quería decir que las cosas exteriores son una posición del sujeto. No se trata de esto; el “sí mismo” no es un estar “encerrado” en sí, sino estar “abierto” a las cosas; lo que el sujeto “pone” con esta “apertura” es precisamente la apertura y, por lo tanto, la “exterioridad”, por lo cual es posible que haya cosas “externas” al sujeto y “entren” (sit venia verbo) en él».

El doctor Zubiri deia sovint: «No se trata de esto». Era l’expressió del convenciment que seria mal entès. És a dir, no sols que seria mal entès, sinó que la seva personal versió de l’idealisme, la seva personal utilització del mètode fenomenològic, el farien avançar sempre en una constant correcció de la idea expressada. Corregia i tractava de precedir l’equívoc que es produiria en el que l’escoltava. «No se trata de esto» era una frase que nosaltres repetíem amb la malícia del valet de chambre, la típica malícia del deixeble que mig es defensa de l’imperi del mestre. I al mateix temps ens era legítimament útil per a defensar-nos d’aquell corrent beatífic de la lletra impresa.

No és gens difícil de comprendre per què ens vam sentir atrets pel lèxic del filòsof Friburg, i dic lèxic i no filosofia perquè abans d’arribar a capir el contingut de la seva obra, el seu vocabulari, inhabitual en els breviaris filosòfics, feia camí en el nostre esperit i despertava profundes ressonàncies. El lèxic de Heidegger s’omplia del contingut de la nostra vida quotidiana: de la consciència permanent d’incertesa i de provisionalitat; de la radical impressió d’haver estat llençats a la situació present; de l’acumulació de certificats de bona conducta que modelava un permanent estat de culpa; una tensió constant que t’empenyia a dir no, sense estrat de certesa on recolzar-te; tot plegat inclinava la nostra intel·ligència devers una terminologia que ens gratificava per si mateixa i ens estalviava el rigor de la comprensió. Per altra banda, Berdiàev havia dit ja que la terminologia de Heidegger és més original que el seu pensament. Uns quants anys més tard, escassament una dècada, veuríem com aquest vocabulari, astutament traduït per Sartre, trotava pels cafès i les caves de Saint-Germain. No és gens difícil d’establir un paral·lel entre la joventut que sortia de la guerra mundial en el París de la victòria i la nostra pròpia joventut, en la Barcelona de la derrota, encara que no sigui fàcil transcriure-la en imatges perquè la nostra no era vida de carrer. Però insisteixo que la influència era molt més profunda del que podia semblar i que molts van ser més tard heideggerians sense saber-ho, assumint una actitud rebel·lada de crisi i no de crítica.

Era amb l’actitud que ens havíem identificat, més que no amb l’obra, car l’obra ens arribava mediatitzada en escasses i difícils traduccions. I potser ens hi identificàvem molt més profundament del que nosaltres mateixos podíem suposar, perquè Heidegger era en la seva aventura històrica un antecedent nostre; un revoltat, com diu Fritz Heinemann, que se subleva contra tot: contra els positivistes; contra la metafísica tradicional; contra la negació de la metafísica de Kant, demostrant que en Kant hi ha el fonament de la metafísica; contra la lògica, explicant que el pensament s’instal·la en el no-res per a destruir en definitiva tota possibilitat de negació; dedicant-se a fer antiinterpretacions dels grans filòsofs, de Plató, de Kant, com si la seva última finalitat fos destruir la història de la Filosofia. Un contrarevolucionari, de fet, perquè li preocupa destruir l’herència del passat, i no un revolucionari que es proposi precipitar l’evolució cap al futur.

L’aproximació a Heidegger, l’autèntica, la vam fer amb el jove alemany, ros i vermell, que Herr Beinert ens havia presentat. L’estudiant de Friburg sabia molt poc castellà i això li estalviava el problema de la traducció. Sovint ens trobàvem, ell i nosaltres, tractant de descobrir la paraula adequada i el català s’hi introduïa amb una impertinència notable, perquè el mot traduït mai no l’acabava de satisfer. Els termes de Heidegger no havien de ser pròpiament conceptes, sinó essències de vivències, i havien de conservar la pluralitat d’intencions de la vivència. Així, si li dèiem que la paraula Sorge volia dir cuidado, es treia de la butxaca un diccionari, que duia sempre a mà, com un turista, i ens deia que in Sorge sein volia dir també ‘inquietar-se’, ‘preocupar-se’, ‘inclinar-se amb sol·licitud devers alguna cosa’, però també..., i això era important..., ‘amb recel’. Era inútil que nosaltres li diguéssim que cuidado volia dir també més o menys tot això; ell insistia que era preferible no traduir la paraula i escrivia a la pissarra in Sorgen sein. Els nostres apunts eren galimaties de castellà-català-alemany-llatí.

Malgrat tot, el nostre professor jove, ros i vermell, ens va comunicar amb apassionament unes quantes coses. En primer lloc, la pràctica de la fenomenologia com a mètode: fer veure per si mateix allò que es mostra, tal com per si mateix es mostra. És a dir, no buscar res més enllà d’allò que és perceptible; descrivint, explicant, donant tombs a l’entorn de les coses que es mostren.

I així descobríem que el nostre estat d’ànim era l’essencial de la situació humana: un constant estar exposat al no-res.

Naturalment que tot això res no tenia a veure amb el nostre treball de graduandos, com deia el doctor Font i Puig, i aclaria que usava un adjectiu de futur que vol dir ‘els que desitgen ser graduats’. El nostre professor jove, ros i vermell, se’n va anar a la guerra quan l’exèrcit del Reich va reclamar tothom, sense fer cas de serveis culturals i de propaganda, de tal manera que al Liceu ja només arribaven Tristanys vells i sense el fiato necessari. Per altra banda, les classes sobre Heidegger eren voluntàries; per altra banda, Xavier Zubiri no es va preocupar mai d’examinar-nos de les excursions intel·lectuals pel Peri physeos de Parmènides, que seguíem, a regular distància del grec, en el Parmènides de Plató, de cobertes de color carbassa de la Guillaume Budé. La matèria d’examen era presidida pel ens et verum convertuntur, i com frares de la baixa edat mitjana excel·líem en l’art de demostrar l’absoluta necessitat de definir la substància en «allò que existeix en si i no en altre com en subjecte d’inherència» per evitar de caure en el panteisme, com li passaria a Spinoza. Discutint si l’omnipotència divina acusa ab initio en la causa segona o no hi actua, com sostenia l’atrevit de Suárez, demostrant les conseqüències que es deriven si s’admet que entre essència i existència hi ha distinció real o només distinció de raó. Adquirint l’agilitat que cal per a reduir un Bamalip a Barbara i fins un Baroco a l’absurd. Amb l’esquema preparat per a interpretar qualsevol text, amb una història del pensament que registrava totes les caigudes en panteismes, solipsismes, psicologismes i altres pecats contra l’Esperit Sant. El sistema que et concedia permís de circulació per a exàmens i oposicions es basava en nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu nisi intellectus ipse, amb el seu vocabulari corrent: potència i acte, matèria i forma, causa i efecte; tan profundament inscrit en el nostre llenguatge cultural que el veureu sorgir fresc i jove en no poques apologies de la dialèctica materialista i en més d’una anàlisi estructural.

L’únic dels nostres professors que no utilitzava la terminologia escolàstica era el doctor Mirabent. Amb la seva gentilesa, amb l’atenció al més petit intent de diàleg per part de l’alumne, era exemple anacrònic de l’altra universitat que havíem perdut. Ell tornava d’Anglaterra, on havia passat molts anys. No ens explicava Estètica, com era la seva especialitat, sinó Teoria del Coneixement, i s’entretenia amb delectança en la Teoria del Common sense, i de passada tractava de convèncer-nos que la influència germànica no havia estat mai fructífera per al nostre país. I li agradava recordar esporàdics ascendents empiristes. L’escoltàvem atents, però no el sentíem; vull dir, no ens adonàvem cap a on podia conduir el seu pensament.

El doctor Mirabent no era un home brillant, però la qualitat grisa de la seva manera d’actuar havia d’estar condemnada per força a la desaparició en aquells moments de tanta lluminària. Quan el doctor Mirabent somreia, en comentar la prosa d’ús corrent, no ens adonàvem del seu somriure. En la prosa, més encara que en la poesia, s’imposava un estil. Comptat i debatut, era més fàcil d’imitar que un sonet. I per això també ha deixat un rastre més profund. Diu José Antonio Maravall:

VÉRTICE, JUNY DE 1939

«EL ESTILO DE OFENSIVA DE LA INTELIGENCIA ESPAÑOLA»

La acción militar es la más alta manera de expresarse una vida humana. Esa vida que el sexto día del Génesis apareció sobre nuestro planeta está hecha para la lucha. Una mente positivista, que haya perdido cuanto de bello hay en el riesgo y ventura que es nuestro vivir, reducirá esa pugna que constituye nuestro modo de ser al mero carácter de lucha por la existencia biológica. Pero todos nuestros líricos cristianos, en cuyas almas el destino último del hombre ha sido su más profunda experiencia, saben que entre los mejores y más duros combates se encuentran los del espíritu. Fray Juan de los Ángeles nos habló, porque era un místico, «de la lucha espiritual y amorosa de Dios y el alma». Los ascetas, porque eran moralistas, nos aleccionaron sobre las perversas tentaciones contra las que tenemos que combatir para salvarnos.

Y sabido es que toda acción de combate dispone de dos sistemas: la defensiva y la ofensiva.

Por lo general las vidas pobres, las empresas sin aliento, las causas que no llevan el bien y la verdad, no saben ni pueden emplear más sistema que la defensiva. Una vida fuerte, en cambio, emplea la ofensiva. Y una vida es fuerte cuando su más íntima experiencia es la verdad, porque sólo ésta es su socorro mejor, su mejor armamento.

Una vida así se lanza a la conquista, al avance agresivo. Pero en el amplio horizonte en que se abren a una vida sus posibles acciones, una de las más anchas zonas es la inteligencia.

Pensarlo así, sin negar por ello la fortaleza de un carácter voluntarista, es estilo español.

De nuevo hemos de recoger la gran arma de la inteligencia española y, sin desconfianza, lanzarnos con ella a atacar, a agredir en todos los frentes al enemigo. Y con esta ofensiva conquistar de nuevo para nuestro dominio de españoles esas «categorías» permanentes de la «razón» fundamento del espíritu cristiano, cuyo imperio, un día histórico, reclamó nuestro Ausente de eterna presencia.

La terminologia hi és tota: destino, estilo, imperio, lucha, ascetismo, vida fuerte... Hi ha, a més, la pauta del comportament: llançar-se a l’atac i ocupar la cota prevista bo i armat, si més no, d’intel·ligència. I el comportament persistirà, fins i tot quan canviï la terminologia. L’ambient conforma les actituds, els gestos, fins i tot quan provoca contradictors, embota la facultat de sorprendre’s i la fúria agressiva amb què s’esgrimeix la intel·li gència pot ocupar el lloc de la lucidesa crítica.

Vet aquí per què, com aconsellava Brecht, cal esmolar contínuament la facultat de sorprendre’ns. En aquells moments, la nostra facultat de sorprendre’ns no havia tingut temps d’oscar-se, potser perquè l’atac ens venia directament de cara. Com en aquell text de Pilar Primo de Rivera, publicat a Arriba, Buenos Aires, pel setembre de 1938, i publicat més tard en altres periòdics:

Pasó la modernísima niña del Instituto Escuela, joven intelectual que con seriedad de nuevo Catón supo censurar los «errores», los «defectos», los «vicios» de un Felipe II, que no conoció de la gran obra de nuestra colonización en América más que la crítica de Fray Bartolomé, algo corregida y aumentada. Pasó la mujer vacía que por no saber nada, ni supo ser mujer.

No hay sitio para ellas en la España Nueva.

L’Institut Escola a Barcelona havia nascut l’any 1932. Havia existit prou temps per a donar tres promocions de batxillers. La primera promoció va obtenir el títol pel juny de 1936.

Va ser incòmode per a molta gent, l’Institut Escola, i, en un país com el nostre, que posseeix una curta però fecunda tradició pedagògica revolucionària, va depassar els límits de tota previsió. Va ser, mentre va viure, no sols una experiència pedagògica, sinó un fenomen ciutadà. A Mirador, revista respectable, va sortir un comentari irònic sobre els futurs batxillers de l’Institut Escola. Era d’inici l’hereu de l’Instituto Escuela de Madrid, i va revifar, amb la seva nova empenta, el zel que els llargs anys d’existència de la institució madrilenya havien apaivagat.

Els estudiants barcelonins vam viure, en el curt període d’un batxillerat, amb l’esperit alerta, viu, amb el convenciment que formàvem part d’una empresa que tendia a millorar les relacions de convivència. L’Institut Escola no predicava un dogma, sinó un comportament. Va viure lligat a l’aventura política de Catalunya. Si jo hagués de resumir en poques paraules el fracàs i la glòria d’aquells anys, diria, parodiant el Cusano, que la glòria d’aquella pedagogia va ser fer-nos entrar en la veritat amb creixent plaer, i el seu fracàs va ser preparar-nos per a un món que no ha existit mai. Més ben dit, que ja no existia, quan nosaltres confiàvem que la intel·ligència havia de redimir el món. Érem, sense cap mena de dubte, els hereus d’aquell impuls d’optimisme i generositat que havia inflat la retòrica liberal del XIX.

L’Institut Escola tenia, és clar, la seva mística. Hi havia unes quantes coses sagrades; potser sagrada no és la paraula, car es refusava tota sacralització, però respectables, que substituïa el terme. I aquestes coses eren la persona, la llibertat, l’autenticitat. Tot això era teoria, és clar; a la pràctica es traduïa en un treball escolar constant, sense a penes llibres de text, muntanyes de quaderns i el pas d’un curs a l’altre sense notes finals i sense ni un sol examen.

El pas de l’adolescència a l’edat adulta ha estat tema sovintejat pels novel·listes. L’adolescent contempla amb terror tot el que se li exigeix i es fa el desmenjat i fins el tempta el suïcidi: l’han estat preparant per a ocupar un lloc i vet aquí que ja el té. L’esbandida que nosaltres vèiem davant dels nostres ulls no tenia res a veure amb tot això; en aquell vaitot, adolescents i adults ens trobàvem estretament solidaris.

Malgrat que l’Institut Escola havia sorgit del seu homònim madrileny —d’aquí la redoblada antipatia que produïa als catalanistes de dretes— i que, per tant, en el fons dels seus propòsits, hi havia els preceptes de la Institución Libre, del germanisme de la Institución només ens n’havia arribat aquella admiració per la ciència alemanya, latent en la majoria dels intel·lectuals dels anys trenta, i del propòsit de reconstrucció d’un tradicionalisme espanyol: el recull de cançons populars de Benito, el contacte habitual amb el Romancero en escenificacions teatrals, i recitats i lectures, i aquella mitificació del paisatge castellà a través de Machado, Unamuno, Ortega, i que té la més genuïna expressió en aquella frase castiza d’Ortega:

—Caballero, ¡en Castilla no hay curvas!

Però res més. Les ires que produïen els institucionistas als historiadors i als publicistes de dretes —Vicens Vives comenta a España 1868-1917 l’excessiva virulència de les acusacions a un moviment que va representar un paper secundari— només arribaven de retop a l’Institut Escola de la Generalitat. La condemna més greu li ha vingut, com a tants moviments progressistes nostres, de la pròpia intel·lectualitat catalana i en forma de silenci.

LA VANGUARDIA, 28 DE NOVEMBRE DE 1939

«TAREA Y ÓRGANOS REGENERADOS»

La «Junta de Ampliación de Estudios», las «Pensiones en el extranjero», la «Residencia de Estudiantes», nobles cartelas puestas en fachadas de disimulación tras las cuales no cabía sino el anhelante y voraz cacicato a sueldo de las logias y de Internacionales, se prostituyeron villanamente al contacto con los tentáculos viscosos del pulpo de referencia.

Descuajar la Institución Libre de Enseñanza en las últimas y más sutiles raíces casi imponderables es base inexcusable de una reintegración nacional.

Les arrels, sí, existien, i tenien de comú una moral que no recolzava en un estat d’èxtasi, sinó en un projecte de la intelligència. Una moral remotament epicúria, que s’hauria basat en aquella dita d’Epicur el Vell: «Vana és la paraula del filòsof que no sap alleugerir el sofriment dels homes».

D’aquesta moral, els diaris en deien moral femenina i s’hi oposaria el mite de l’adolescent guerrer:

SOLIDARIDAD NACIONAL, 21 DE NOVEMBRE DE 1939

«FUSILES PARA NIÑOS», A UNA SEÑORA PACIFISTA, J. M. COMAS ROCA

Esas marchas militares de niños que con tan certera previsión organiza la Falange, esas actitudes arrogantes a que se habitúan, ese manejo del fusil con el que se familiariza, constituyen el cultivo adecuado del valor, el clima saludable en que se desarrolla frondosa la virilidad y la reciedumbre del espíritu apto para las acciones esforzadas y que impide la vergonzosa deserción en el momento del peligro. Porque, junto con el manejo del fusil, se inculca a nuestra juventud los principios de la Religión, Patria y Familia que forman la base de la educación de las personas decentes. No se alarme, pues, señora, cuando vea en manos de su tierno hijo un fusil con su bayoneta bien afilada. Al contrario, tranquilícese. Piense que es para su hijo y tal vez para usted un seguro de vida.

Algú ha dit recentment que no tenim dret a jutjar. Jo diria que no tenim dret a condemnar —la victòria és tan temptadora!— però, a jutjar? Si se’ns treu el dret a jutjar, a prendre partit, què ens queda? Condemnar, en canvi, és difícil si tenim en compte els fusells, els exèrcits en marxa. El silenci i la por és un mal cultiu mentre ressonen els clarins de guerra.

La más gigantesca retirada militar de la historia. 700 barcos para reembarcar tropas tras tenaz diluvio de metralla. Los alemanes han capturado 330.000 ingleses y franceses.

Un noticiari UFA oferia unes imatges cruels de la derrota. No era crueltat sagnant, era l’evidència d’un art nou per a nosaltres, tot i que sortíem d’una guerra sense pietat, era l’art de destruir la persona, de convertir-la en ramat, d’empènyer l’home cap a un últim nivell de degradació. A la platja de Dunkerque els alemanys havien plantat una cleda amb xarxa de filferro espinós. La màquina cinematogràfica havia perseguit els homes nus fins a ran de les ones. Els uns es llençaven de bocaterrosa, els altres es quedaven mirant, amb odi; uns altres simplement giraven el cap, potser amb fàstic. Jo vaig sentir mareig, un cobriment de cor que em va obligar a sortir de la sala. Mentre aconseguia respirar profundament a la llum del dia, tanmateix brillant, el meu company va comentar que jo havia tingut una reacció molt adequada a la meva escaient feminitat. No recordo si vaig fer l’esforç d’explicar-li que em semblava completament impossible que la nàusea fos patrimoni de l’esperit femení. Potser no ho vaig fer, potser en realitat vaig pensar que per una vegada que el meu company em dedicava aquell piropo tan preuat més valia agrair-l’hi i prou. Per altra banda, potser els meus arguments li haurien semblat restes d’una actitud sentimental, individualista, liberal i tampoc no m’hauria escoltat. I a més, en altres temps, vull dir quan jo anava a l’Institut, una multitud d’opinions eren possibles, el món era matisat. Ara, tot estava resolt. Ho explicava molt clar un article de Dionisio Ridruejo.

SOLIDARIDAD NACIONAL, 3 DE JUNY DE 1940

«LUCHA DE REGÍMENES»

Está concluyendo en Europa —lo cual puede querer decir más o menos en el mundo— el sistema, la cultura, la forma liberal, dicho de otro modo, el régimen burgués que fundamentalmente consiste en afirmar la insolidaridad del individuo para su control no social, substituyendo los destinos colectivos por los individuales y basando el destino individual en formas que atañen al reino de este mundo material y a substituir la fórmula imperial política tendente a la armonía universal por el individualismo nacionalista de los aislados en un simple destino vegetativo, aunque la desmesurada afición a este destino haya engendrado también fuertes imperios y aunque la vieja necesidad de armonía haya intentado buscar fórmulas conciliatorias que han causado durante veinte años la risa del mundo.

Frente a este régimen de decadencia se levanta un nuevo régimen, se levanta lo que genéricamente podríamos llamar el socialismo o el sindicalismo, vencidos, seducidos y localizados ya —por obra de España— en sus variaciones rencorosas, irreligiosas, clásicas e internacionalistas y revolucionariamente triunfantes y amenazadoras en sus formas de reivindicación de las esencias tradicionales, la supremacía del espíritu y la supremacía del sentido nacional imperial.

[...]

El nuevo régimen apunta con rigor más grave en el igualitarismo económico, pero deshace la caduca utopía y crea como réplica un nuevo orden basado en la moral inmortal de la milicia, en el sistema de las jerarquías que van del llano pueblo al jefe de este pueblo, substituyendo con jerarquías económicas la salida a un sistema de nuevo popular y aristocrático. España en último término deberá empezar a cubrir de hierro su tremenda y serena estatua moral para esperar el día del último juicio.

Les cròniques de Manuel Aznar acabaven de donar el dring segur del que semblava que era la definitiva política europea. Era qüestió de dies. A la guerra del 14, els alemanys no havien passat d’Ostende; ara ja havien instal·lat les armes al canal. Als anglesos només els quedaven el mar i l’aire.

L’exaltació de la victòria era visible tothora. A classe d’alemany, Herr Bertolt Beinert coronava la seva lliçó amb una arenga guerrera. Era un home poc corrent, Herr Beinert. En aquell curs apressat, ensopit, glacial, de solució d’expedient, ell dedicava a la classe, als alumnes, una atenció plena de fervor pedagògic. Treballàvem allí, a la classe, i el treball era una festa. Aquell matí, de sobte, va enrogir —era molt ros i molt blanc— i amb la cara il·luminada ens va descriure la derrota dels francesos. L’exaltació va anar creixent, com si veiés, entusiasmat, les corrues de francesos corrent espaordits sota les bombes. L’exèrcit venjador de Germània, com una canilla ferotge, els encalçava. Sota el foc de les bombes, dels tancs, de les granades, els francesos covards corrien per les carreteres. L’escoltàvem callats, sense mirar-lo i, de sobte, la Maria Lluïsa Miralles, que seia al meu costat, es va alçar i li va dir enfadada: «Sabem perfectament quina mena de terror produeix un bombardeig, i li agrairíem que no ens ho recordés». Jo em vaig alçar per fer-li costat, perquè vaig pensar: «Ara tota aquesta fúria es desencadenarà cap a nosaltres». Herr Bertolt Beinert es va calmar ràpidament, va somriure i va dir que li perdonéssim l’exabrupte bèl·lic. «És que els alemanys sentim una profunda necessitat de victòria». Va demanar els nostres noms i ens va invitar a prendre el te a casa seva.