Kitabı oku: «L'estiu circular», sayfa 2

Balanç

En el silenci de la cuina el pare es beu la birra amb el cap enfonsat a les espatlles. N’hi haurà unes quantes més, el vespre tot just comença i hi ha coses que necessita veure borroses. De moment ho té tot massa clar dins del cap, clar i merdós com la guapa de la seva nana, oberta de cames sota el pes d’un fill de puta. I això que ho sap, que a setze anys, avui en dia, ja no són verges. O si passa és tan estrany. A l’edat de la seva nana ell ja sabia de què anava, i la mare tampoc era gaire més gran. Sempre hi havia les bledes que es protegien com si valguessin més que les altres, o els cardos, o les tortilleres. Però amb la Céline per força s’ho hauria hagut d’imaginar. Però què carai, és la seva nana. La primera, el seu tresor, el seu orgull. Si la va dur ell a cal joier —devia tenir dos anys— perquè li fessin els forats a les orelletes. Unes arracades daurades petitones perquè fos encara més maca. No sempre havia estat fàcil, tu diràs, sovint hi havia vols de bufes a casa, però ben mirat no en devia haver repartit prou.

Aquest matí, a l’obra, l’ambient era tens. S’ha enganxat amb dos tios de la feina per no res, una parida amb la formigonera. Aviat se sabrà. Ara ja no és a temps de desempallegar-se de la criatura, la molt burra ha esperat massa. Això, ara és una burra, una gossa com diu la mare, i té raó. Sí, hauria hagut de ser més dur, amb les hòsties no n’hi ha prou, mai n’hi ha prou amb les dones. Ja pot dir “dona”, ara que ho és i haurà de parir. En Patrick ho ha captat, clar. I ha vist de seguida la pinta que feia avui, amb les barres com un cargol de banc i la barbeta alçada amb mala llet. Quan s’ha enganxat amb els dos manobres ha estat en Patrick que els ha calmat, ell que quasi sempre s’enfila a la primera.

En Manuel ha agafat una altra birra. Sua. Hauria d’anar a dutxar-se, treure’s la suor i els esquitxos de ciment, però no pot, cap ganes d’anar net. S’estima més marinar en el seu caldo, amb la ronya, anar-hi donant voltes i emprenyar-se. És aquell moment en què no ho sap ni ell, cap a quina banda caurà: violent o ploramiques, depèn.

Quinze i setze anys, les nenes. Les seves nenes. Merda, era abans-d’ahir que ell tenia aquesta edat. I es posa a pensar en el seu pare, tot d’una, i això no és bon senyal. En el seu avi també, clar. En el marrec que va ser, en les velles rancúnies. Sempre igual quan comences a traguejar: et penses que te n’allunyes però hi tornes de ple, sempre. Espanya s’apodera de la cuina i això que mai hi ha fotut els peus. S’aixeca, es queda parat uns segons davant de la nevera que ha obert per refrescar-se, agafa una altra birra.

A ell li importaven una merda, Espanya i aquella guerra que li explicaven sempre. S’hauria estimat més que tot això no hagués existit mai. És més, mai va voler aprendre’n la llengua, cosa que enfurismava el seu pare. Però hòstia, n’estava fart d’aquest estigma que arrossegaven com una glòria: els magnífics perdedors, viure amb la Història als morros. N’estava fart de l’avi i del seu somni llibertari agonitzant sota les bales franquistes. Les històries dels refugiats al camp d’Argelers. A la merda! Tothom passava de la guerra d’Espanya, ell el primer. Els altres arreplegaven les noies amb els seus escúters llampants, fins i tot en Patrick en tenia un als catorze anys. Ell, en canvi, va haver d’apedaçar la mobylette del pare, una desferra. Odiava, en la pròpia veu, el deix d’accent espanyol que, tot i ser de França, li estirava el final de les frases amb la cantarella de la tribu. I els cants de lluita que bramaven tornant de les manis. Estava fart de ser nét d’estranger, i pobre. I d’haver d’estar-ne orgullós. Era això, sobretot, el que el tornava boig.

I tot i així, al ball del 14 de juliol, a Fontaine-de-Vaucluse, va aconseguir arreplegar la Séverine. I va saber conservar-la, cosa encara més difícil. Divuit anys, tenia. Divuit anys i la primera paga d’aprenent a la butxaca. Els cabells desgrenyats amb gel —encara no es rapava el cap — i els braços morenos del sol de l’obra. A la merda Espanya, el sindicat del pare i el pis rònec a la perifèria de Cavaillon. A la merda el nét de refugiat. La Séverine li oferia els llavis i li aixafava els pits contra el tors mentre els Scorpions bramaven I’m still loving you. Ell també tindria la seva part del pastís.

En Manuel aixeca el cap i mira les parets. Les seves parets. Endeutat fins al coll però propietari d’una casa de cartró pedra, la seva casa arrebossada de color rosa en un pla de vivenda social ideat per un ajuntament vagament socialista, als anys vuitanta. Només que deu tants calés al sogre que és com si no fos ben seva. Si hi pensa gaire estona, li sembla que li han tallat els collons amb una falç. I ara la filla, com si fos incapaç de vigilar-la. Del gran joc de la vida, ell tampoc n’ha escrit les regles. El problema és que s’ho creia.

Les branques de Paulònia

A la saleta àrab, damunt d’una de les banquetes arrambades a la paret, la Céline està estirada com una estàtua jacent. La Kadija li parla suaument, li ofereix te —però per això caldria que s’aixequés.

—I la teva mare, ¿què hi diu?

—Res.

—¿Com que res?

—Res de res. Només vol saber de qui és.

—¿I el teu pare?

La Céline abaixa els ulls. No li agrada parlar del pare. Li fa por d’ençà que ho sap.

—No em parla. Com si no existís. I de cop em mira com si no m’hagués vist mai, com si no fos jo. Només hi ha la Jo que no em jutja. I encara, no saps mai què pensa, aquella...

La mare d’en Saïd li acarona els cabells. Enfonsa els dits morens i secs a la cabellera, fricciona el cuir cabellut. Mou el cap d’un cantó a l’altre i fa sorollets amb la llengua.

—És natural. Jo també ho vull saber.

—¿Quan torna en Saïd?

Enmig del silenci de la Kadija, la Céline esquiva les carícies i s’incorpora a poc a poc, amb les mans planes damunt la funda de plàstic que protegeix la banqueta. La mira de fit a fit i li fa un somriure ben ample.

—No és en Saïd, t’ho juro.

—Ho celebro.

La Céline fa morros com una nena petita.

—¿Què vols dir?

—Li convé una noia com cal, al meu fill.

—¿I jo no et semblo prou bé?

La Kadija remena la tetera, la destapa i esclafa les fulles amb grans cops de cullera.

—Escolta, Céline, fa setze anys que et veig cada dia, treballo amb el teu avi i des de pàrvuls que jugues amb el meu noi: és com si fossis filla meva...

I aquí s’atura: el però flota entre elles, sòlid, inapel·lable. La Céline pensa en la Sònia, que es canvia al bus per anar a l’institut, es treu les dessuadores Decathlon i es posa tops sense tirants, li vénen ganes de xivar-se. Quines ganes d’escopir-ho, que la hipocresia no s’aguanta, que la Kadija el porta al cap, el vel, però als ulls també, i ben gruixut. Es mossega la llengua.

—Igualment, en Saïd passa de mi, i no és el meu estil de tio, saps.

La Kadija sospira, es mira la cara de la Céline feta un mapa.

—Tot s’arreglarà. Sempre s’acaba arreglant, al final.

—¿Vols dir la cara o la vida?

—Totes dues, filla meva.

La Céline fa una ganyota, es toca l’os del nas amb la punta dels dits. Cada dia fa el mateix ritual per anar guapa: maquillatge en pols, blush, la ratlla als ulls i rímel a les pestanyes.

—¿Et sembla que tornaré a ser igual de maca, després?

—¿Després de què?

—Quan el nas se m’hagi curat. Espero que no em quedi tort.

La Kadija acarona amb la vista el ventre de la Céline.

—I la resta, ¿tot bé?

La Céline arrufa les celles. Necessita uns segons per entendre-ho. Abaixa els ulls cap al seu ventre i els aixeca al cel —és tan exagerat. Un joc de gestos, una comèdia permanent.

—¿Saps que em costa cordar-me els texans? Acabaré amb un bon cul si continuo així.

La Kadija se la mira mentre fa contorsions per veure’s les natges, creua les cames i somriu.

—Hauries de tornar a casa, Céline. Ja diré a en Saïd que us passi a veure, si vols.

—Però...

—Els meus fills estan a punt d’arribar, he d’estar per ells.

I la Céline torna a fer morros perquè se la treuen de sobre, ni que sigui amb bones paraules. Fa unes quantes setmanes que passeja el culet i els blaus per la saleta dels veïns. Potser una mica per fotre el seu pare, que no li cauen bé els moros. Però està clar que sempre torna a casa arrossegant els peus. Casa seva fa pudor de retrets i vergonya. Sense comptar les hòsties del pare, que encara en cauen. Va passar una frontera amb el primer gec. Que li deixi estampats els cinc dits a la cara tampoc li farà tant de mal, si no la va matar amb els punys. I quan vénen els amics a fer una copa a casa, la Céline es tanca a l’habitació. No ensenyar les cuixes de gasela, l’escot líquid, el ventre amb prou feines arrodonit de l’espera. Al pare no li agrada.

—Surt d’aquí —li diu sempre—. Se’t deu haver perdut alguna cosa a l’habitació, no em facis passar vergonya.

Mai ha estat fàcil, el pare, però ara és una altra cosa. Com si ella ho hagués fet només per fotre’l. S’ha envellit deu anys, rabiós com un gos, les celles arrufades i la mirada que amenaça. Llavors, quan es planta a casa després que la Kadija l’hagi fet fora i se’l troba xerrant amb en Patrick, s’amaga darrere la cabellera, entra la panxa i toca el dos escala amunt. Els homes callen i la segueixen amb els ulls. A mitja escala s’atura, es queda mirant en Patrick i trenca el silenci amb una veu tensa:

—En Saïd passarà més tard.

I acaba de pujar i es tanca a l’habitació. Cascos a les orelles, música a tot drap, estreny el cobrellit com qui abraça un cos o un dudú. La Céline es gronxa, la llum li ve als ulls. Fa una calor que rebenta. Hauria hagut de deixar els finestrons tancats durant el dia per conservar una mica la fresca, però avui se n’ha descuidat. La paulònia estira les branques cap a la finestra. Ella contempla les panícules violades, podrides ja, enganxades a la fusta. Li fan una mica de fàstic. S’imagina que parlen d’ella, allà baix. Que la tracten de puta, potser. Llavors apuja el volum, s’aixeca per ballar davant del mirall. Lentament, mou els malucs: de cara, passi, però de perfil ho té fotut, la inflor habitada li transforma la silueta. No plorarà.

Allà baix, en Patrick mou el cap. No mira l’amic per no fer-lo sentir malament, tu diràs, i llavors encara és pitjor. Es queda mirant la cervesa, les durícies als dits, el sofà groc llimona, els peus de la taula, el cendrer de porcellana, la foto damunt del bufet —aquella que hi surt ell tornant d’una obra amb el col·lega i la Céline a coll, quatre anys i mig i la gorra massa gran pel caparró—. Estreny els ulls, sospira per fer soroll enmig d’aquest silenci que enganxa, tanca els punys per quedar bé i se’ls enfonsa a les cuixes com si s’hagués d’esbatussar allà mateix.

—¿Qui és, aquest Saïd?

—El veí. Són amics des de petits. Deixa-ho córrer, no pot ser ell.

—¿Ah sí? ¿Com en pots estar tan segur?

—És filla meva —fa el pare en un rampell d’orgull, que no ens passéssim.

—Mai es pot confiar en un moro.

—Jo només et dic que no és ell.

—¿I què faràs, esperar que pareixi per veure a qui s’assembla?

El pare s’aixeca. Té els ulls injectats de sang. Falta de son, i a més a més la ràbia.

—Tens raó. No en tinc ni idea.

El verí fa el seu efecte, s’obre pas dins del cap. Ho embruta tot i tothom, llardós com les fulles gegants de la paulònia. En Manuel veu cares que rebenta a cops de puny, fins i tot sent el soroll dels cartílags que es trenquen sota els nusos dels dits. Però les cares són borroses, moltes i sense nom. Busca brega —sempre, a tothom.

Fa dos dies que treballen en una obra nova. Unes reformes en un xalet, entre Gordes i Bonnieux: ampliació de la casa i la piscina, cuina d’estiu, bassa ornamental i annex per als amics. El luxe banal d’una regió farcida de racons paradisíacs, on hi ha tantes piscines privades com cigales. Tot de pedra vista, clar. Perquè tenen bon gust, evidentment. La propietària els va explicar que no volia que durés massa, que casava la filla a l’agost i vostès ja m’entenen, hi haurà gent. Una rialleta cristal·lina i se’n va tornar cap a dins, amb vuit mirades eloqüents clavades al cul. La filla, no ho saben, però la mare, de bona gana. “Pija de merda”, va deixar anar en Manuel entre dents.

Els té entravessats. No, no hi ha manera d’empassar-s’ho. Brega. Sempre, amb tothom.

És el moment que tria en Saïd per trucar al muntant de la porta oberta. Diu:

—Sóc jo, vinc a veure la Céline i la Jo.

Travessa la cortina de plàstic, somriu als dos homes asseguts a taula. Una tira vermella li ha quedat enganxada als cabells. S’atura davant dels dos parells d’ulls, dels posats de bèstia bruta.

—Fot el camp —gruny el pare—. No hi és, la Céline.

—¿Què li vols? —fa en Patrick.

En Saïd queda glaçat, el somriure se li torna ganyota. Té divuit anys i és bufat com un gall, però sap per instint que té les de perdre. No insisteix.

—Ja vindré més tard.

—No t’hi matis. No et vull veure més rondant la meva filla, ¿queda clar?

El noi recula, tot i que els dos homes no s’han mogut de la taula. Surt sense contestar mentre el pare de la Céline brama altre cop, perquè el senti des del carrer:

—¿Queda clar, mitja merda? ¿T’ha quedat clar? Si et torno a veure per aquí, et mato!

Brega. Sempre, amb tothom.

Piscines

Ho fan des de sempre. O des que tenen edat de sortir d’amagat, com a mínim. Aviades a la garriga com unes salvatjotes. A ningú se li ha acudit parar-los els peus perquè ben bé no ho sap ningú. A entrada de nit, cada estiu quan comença la canícula, la Jo i la Céline entren d’amagat a les finques quan encara són buides, per aprofitar les piscines. Més que un costum, s’ha convertit en un ritual que marca l’inici de la temporada. El Vaucluse és ple de xalets on només s’estan un mes l’any i tots tenen piscina, neta i il·luminada a partir de juny.

Llavors, quan la Jo arreplega dues tovalloles i treu la seva germana del llit, no fa falta dir res. Comparteixen la mateixa habitació des de sempre, la casa és massa esquifida perquè tinguin una habitació cadascuna. I quan entre elles la diferència s’acusava tant que esclatava en els pòsters a la paret, s’han hagut d’adaptar. Es declaren un amor mutu a plantofades, sovint. La intimitat és un concepte que han après plegades.

Es deixen lliscar en silenci per l’ampit de la finestra i es capbussen en la nit, segueixen la tàpia a l’esquerra, corrents i sense riure fins a la sortida de la urbanització. Un cop a la carretera, exulten i ja no s’aguanten el riure. Aquest estiu serà diferent dels altres, ho saben —una amenaça en l’aire dens, que ja crema. Tenen un nus a la panxa però fan com si res, com si l’estiu hagués de complir les seves promeses.

Quan són al camí de les Dames paren de riure i escolten l’herba seca que cruix sota els peus. Per a la primera banyada de l’estiu han triat un xalet que coneixen des de fa temps: el d’una actriu americana una mica marcida que ve dos cops l’any a torrar-se al sol amb un amant. Hi vigilen menys que en els xalets dels polítics. De vegades els fa gràcia esquivar la vigilància, jugar al gat i la rata amb els guardes clapats que duen ulleres de sol i walkie-talkies. Que les fotin fora, insultar a tot Déu i fugir mig conilles amb les xancletes a la mà, arrencar a córrer pels corriols. Explicar-se la història i riure’s del careto del guarda davant d’aquelles dues mosses fent l’ànec a la piscina que se suposa que ha d’estar impol·luta fins que arribin els amos. Tenen alguns records per morir-se de riure. Però aquest vespre no els ve de gust. Aquest vespre celebren l’arribada de l’estiu i el començament dels merders, celebren la fi d’alguna cosa que no saben massa com dir-ne. No fa falta afegir-hi més emocions fortes.

La Jo s’esgarrinxa el maluc quan salta el filat i es posa a somicar a l’altra banda. Asseguda damunt l’herba a les fosques, busca l’estrip dels shorts. La Céline és a la vora, l’endevina pel cruixir de les fulles i el riure que se li escapa.

—¿Ets tonta o què? No fa gràcia, tinc sang.

Fan callar les granotes aplegades a les piques de pedra. La Jo s’aixeca, ja no pensa en les esgarrinxades ni en els shorts esquinçats. El terreny és gran, cent metres de giragonses entre joves roures tofoners fins a la piscina preciosa, que ni tan sols clapoteja. Avancen en territori conegut, encara que faci temps. Al principi trepitgen coses que cruixen, fins que la gespa les agafa per sorpresa. Aquí el reg automàtic fa l’herba més verda, la noten flonja sota les sandàlies. Llavors es descalcen per sentir el camí, la terra i l’herba sota la planta dels peus.

Ara ja hi són: les seves ombres es mouen per les parets del xalet, i aquesta sensació de fresca abans i tot de llançar-se a la piscina. Familiar i excitant, totes dues coses. Es treuen la roba d’una revolada, salten al mateix moment i aixequen grans onades contra les vores de pedra. La Jo emergeix primer, es deixa lliscar d’esquena. La Céline travessa la piscina de punta a punta pel fons, recupera l’alè i es recolza a les lloses. Abans jugaven a fer veure que era casa seva, princeses o actrius, parlaven de milions i projectes delirants, clubs d’hípica i viatges amb accent d’aristòcrates. Ara ja no, la Jo se n’ha cansat. La Jo només pensa a marxar, però de veritat. No pas per fer vida de princesa, sinó per fugir de la que tenen. S’hi sap clandestina i no convidada, a les piscines dels rics —però tenen l’encant de les coses prohibides, a falta de res més.

La Céline torna cap a la seva germana amb un parell de braçades.

—¿Què farem aquest estiu?

—No ho sé. Voldria fer una mica de pasta.

—En Saïd anirà a collir pomes a cals iaios.

—Ja. Jo també voldria treballar.

—¿Tu?

—Clar, jo. ¿Ets burra o ho fas veure?

—¿I què penses fer?

—La cosina d’en Patrick m’ha parlat d’un bar associatiu a Avinyó. Obre durant el festival.

La Jo s’enfonsa a l’aigua. Sent la Céline, el riure de la Céline, i uns sons estirats com un eco, però sense capir les paraules. S’hi està una estona, amb el cap engorronit sota l’aigua.

Aquest joc el va començar fa temps, un joc secret que no coneix ningú, ni tan sols la seva germana: juga a negar-se. A fer veure que es mor. Es queda sota l’aigua tanta estona com pot, fins que el cor li batega tan ràpid i tan fort que el nota a punt de rebentar. Llavors sacseja el cap i li fa un efecte estrany: dolorós i agradable. Quan està al límit, al límit de tot —o el que ella s’imagina que ho és—, surt a respirar, encesa per la idea que ha estat a punt de morir, que domina aquesta cosa, aquest inefable. La primera glopada d’aire és extraordinària, gustosa. La sang batega furiosa dins del cos com si hagués de rebentar les venes, nota els cops als polsos, a la gola, al sexe que de cop se li ha inflat com de desig. I li agrada. Sí, més viva que de costum.

Puja a la superfície, sense buf. No ha jugat a fons, no està sola.

—¿Què deies?

—Deia que per fer de cambrera et falta estil.

—És un bar associatiu, no una disco.

—¿Quina diferència hi ha?

—Són artistes els que hi van, actors, músics. Gent que va al teatre.

—Tampoc tens edat. I, a més, ¿ja ha vist els ulls que tens, la cosina d’en Patrick?

—Mala puta.

—¿Ja ho sap, que els clients faran veure que no et veuen?

—Vés a la merda.

—En canvi, si treballes al camp a cal iaio, els temporers són tan lletjos que no et trobaran rara.

—Jo potser sóc rara, però no vaig follant-me a tothom. I si follo faig servir condó.

—Mala puta tu.

La Céline es tira a sobre de la seva germana i li enfonsa el cap amb tot el pes. La Jo lluita i riu abans de colgar-se, agafa la Céline per la cintura i l’estira. S’enfonsen plegades a l’aigua. Els cossos s’emboliquen en un ballet alentit. Piquen amb els talons a terra i pugen com dues fletxes, escupen i reprenen l’alè.

—¿M’ho diràs, a mi, qui és el tarat que s’ho va fer amb tu? ¿El que t’ho ha fet?

A la Céline se li escapa una rialla i s’empassa aigua clorada sense voler.

—Tant hi fot.

—¿Què vols dir?

—Que tant hi fot qui és. Fins i tot a mi se me’n fot.

—No saps qui és!

—Clar que sí.

—Estàs fatal.

—Sé molt bé qui és.

A la Jo li comença a venir l’atac de riure.

—Hòstia puta, Céline...

Els seus riures esclaten a batzegades, reboten contra les parets de pedra del xalet. Els cabells enganxats al cap, les cares molles, les boques obertes amb aquest riure que rugeix i s’infla en la nit. El rímel s’escorre sota els ulls de la Céline, el ventre i els pits se li acomoden al xipolleig. El turquesa de la piscina els regala un esclat d’ofegades magnífiques.

Val més que no triguin gaire a tornar, que l’endemà tenen classe.