Kitabı oku: «L'estiu circular», sayfa 3

Petita ciutat

Asseguda a la terrassa del Café de France, la Séverine s’espera. Està neguitosa i això l’empipa, ha de venir la Charlotte, només la Charlotte, no té per què estar masegant les claus i deixar capolat el conill blanc enganxat a l’anella. Tampoc té per què estar comprovant amb el reflex del vidre com porta els cabells, ni fumar quatre cigarros i acabar esclafant-los al cendrer mig consumits. Per sort, l’amo del bar la repassa somrient, això li agrada, ja no té vint anys, ens hem de conformar amb el que hi ha.

Va tenir els seus anys de glòria, la Séverine, fa vint anys —vint anys! Amb la seva amiga Sabrina, al Privilège, l’única disco dels voltants, sabien com posar-s’hi. Era tan fàcil, tothom a l’abast del cos. Existien en carn i corrent elèctric —se les donaven d’inaccessibles. No hauria calgut gran cosa per guanyar-se-les d’una altra manera. Una mica de tendresa i quatre afalacs, una mica d’interès per elles, potser.

La seva especialitat, amb la Sabrina, era ballar enganxades. Clàssic però eficaç com un porno que comença. Amb els cabells que els tapaven els ulls i les espatlles nues, es movien sota els llums cada dissabte al vespre. Els pares de la Séverine la deixaven fer. Ja passarà, la joventut. La mare patia una mica per la carretera de nit: de la finca agrícola fins a la disco, a la zona industrial a prop d’Avinyó, hi havia uns trenta quilòmetres. Comprovava l’estat del conductor abans de deixar-la sortir, però no és mai a l’anada que el conductor va torrat. Es presentaven a la casa de pagès amb ferum de gel o de perfum, les dents i la cadeneta brillants, la boca plena d’educats “bona nit”. La mare deixava sortir la filla. El pare es quedava a la perifèria, com si no fos cosa seva. De vegades, de manera brutal i arbitrària, li deia que pugés a canviar-se si la veia massa provocativa. Però gairebé sempre tenia alguna altra cosa a fer just quan ella tocava el dos —caixes de pomes que s’havien de comptar una altra vegada, un treballador per esbroncar, la sulfatadora que s’havia d’arreglar.

I això que n’hi va haver, d’històries. Una nit, en David i el seu cosí Jérémy se la van fotre a la cruïlla de l’accés a l’autopista cap a Marsella i l’enllaç cap a Cavaillon. El cotxe va xocar contra el parapet i va acabar a les ribes del Roine. Els bombers van trigar hores a treure’ls d’allà. En David, al cap de sis mesos en coma, es va despertar fet un vegetal. Fa vint anys que baveja amb la boca torta, s’ho fa a sobre tan tranquil. Al principi la mare el treia a passejar amb cadira de rodes, però feia uns esgarips que ho va deixar córrer. El posa davant de la tele i ell va fent grunys d’esverament bavós amb segons quins programes. Durant els primers anys en Jérémy l’anava a veure regularment. Ell ha tingut més sort, s’ha recuperat de les fractures. Seia al seu costat i hi parlava una mica, no massa, tot fumant un peta —parides, qui s’ho havia fet amb qui o alguna pel·li divertida. Les bromes es marcien als peus del cosí, uns peus torçats cap endins amb vambes noves, que es quedarien així per sempre. Va deixar d’anar-hi per la tieta, ja no suportava de veure’l. Aquella mirada plena de retrets i tristesa el feia tornar boig —conduïa ell, borratxo perdut. En el fons va quedar descansat de no haver-hi d’anar més. La Séverine recorda que, després d’això, va marxar a treballar a Marsella. No l’ha tornat a veure des de fa anys. I això que li queia bé. No tant com en David, però era simpàtic.

Quan els nois venien a buscar-la —els que tenien edat de conduir— baixaven el volum al començament del camí de la finca. Anaven una mica menys ràpid, també. Feien callar l’excitació, les ganes de bramar que els tocava a ells, provar sort aquella nit i guanyar a la rifa, fer-se la Séverine o la Sabrina. Despullar l’una o l’altra als seients del darrere. De tant imaginar-s’ho es posaven frenètics i bramaven d’eufòria dins del cotxe ple de fum. Es posaven d’acord, “tu quina agafes”, com si poguessin decidir res. A les envistes de la casa s’havien de calmar per força. Tornaven a ser els “fills de”, adolescents avergonyits que demanaven permís. De vegades n’hi havia un que se sortia amb la seva. L’afortunat en parlava durant setmanes, o simplement caminava arrambat a una d’elles, amb una mà al cul, com si en fos l’amo.

I després hi havia la Charlotte, que corria amb la Séverine i la Sabrina. Un trio mortal. Els tios ho tenien més difícil amb la Charlotte, massa dura, havia arribat en plena adolescència, no era d’allà de tota la vida i notaven de sobres que no sempre comprenia els seus codis. Amb ella eren menys senyors, se sentien provincians. Com que els pares de la Charlotte no eren de la màniga ampla, s’havia d’escapar per anar amb les amigues. Era més aviat feréstega, i per més que els nois se la imaginessin despullada als seus braços, s’hi arriscaven menys. Eren inseparables, aquelles tres, fumaven cigarros amb un aire glamurós al mig de la pista o sortint de l’institut, es reien de tot, fotetes com hienes. Més tard, la Charlotte va marxar a estudiar a Aix. Això ho va canviar tot.

—¿Fa molt que m’esperes?

—No, no massa.

La Charlotte estampa tres petons a l’amiga de tota la vida i es deixa caure a la cadira tot sospirant. Les ulleres de sol se li mengen la cara, però quan se les treu el maquillatge és perfecte. Ni massa ni massa poc, de bon gust. És per aquest tipus de detalls que la Séverine no la suporta. Mala puta. Mala puta perfecta.

—Estàs radiant.

—Què dius, semblo un vampir. Sort que em quedo uns dies a cals pares, renovaré les energies.

Energies de què, pensa la Séverine. A part del Sorgue verdós i el mercat dels diumenges ple a petar de turistes, no hi veu el què. Això és la seva vida, no pas un balneari. Energies, i una merda. Parlant de merda, el cul de la Charlotte segueix igual de ferm i apreciat, a l’amo del bar no se li escapa, es presenta immediatament a la taula, afabilíssim.

—¿Què us poso, noies?

—Vi blanc. Dues copes —demana la Charlotte.

La Séverine s’empassa saliva, pensa en el seu propi silenci i després, tant li fot, què li importa si sempre ha estat així, ¿per què hauria de canviar?

La Charlotte decideix, la Charlotte imposa, amb aquesta naturalitat que no deixa espai a l’ofensa, al combat. Ho té guanyat d’entrada. Ja era així abans, però des que va marxar encara és pitjor. Hauries pogut pensar que hi perdria alguna cosa marxant, seguretat o avantatges, però al contrari: ella va avançar i les altres dues es van quedar aquí, bloquejades a la tecla repeat com el tema de la Taràntula. Quan la Charlotte ve, és sempre com si fos una turista, està de pas. Sempre més o menys soltera. Va viure un temps amb un dels seus profes de la universitat, després n’hi va haver d’altres, però no van durar gaire.

La Séverine escolta com la Charlotte li explica el seu últim idil·li, un tio que va conèixer a un cafè concert i que balla com un déu. Aquí els homes no ballen. No es mouen de la barra. O si ballen és per arrambar-se a una dona, no pel gust del moviment, pel plaer solitari del cos fins al vertigen. Això és cosa de ties. Mentre es beu a glopets la copa de vi blanc, la Charlotte fa cares i belluga els ulls, torna a fer els gestos de l’adolescència. Al final, acaba demanant què hi ha de nou. La Séverine força la veu, el riure, insisteix en la felicitat familiar. Parla de la feina, una mica de les filles. Encara no sap si dir-li això de la Céline. I llavors la Charlotte clava aquests ulls tan bonics i perfectament maquillats en els seus, els acluca lleugerament tot inclinant el bust cap endavant, com quan era joveneta i estava a punt de dir una veritat o una confidència. Lentament, amb un gest estudiat, sacseja el cap i es despentina el serrell amb la punta dels dits.

—No sé pas com t’ho fas: dues nanes adolescents i el mateix tio des de fa vint anys. Jo no podria, de veritat.

Hi ha aquesta mena d’impuls interior de la Séverine, com una onada. Sense perdre el somriure fals a matar, explica a aquesta bruixa que li agrada la vida que fa, que no la canviaria per res, però la veu li tremola una mica quan esclata de riure.

—I amb en Manuel —conclou amb un petit somriure que busca complicitat— la cosa està tan animada com al principi.

La Charlotte sacseja el cap. Sense caure —¿o sí?— en la crueltat de l’associació d’idees que fa, demana:

—I de la Sabrina, ¿en saps res?

La Sabrina, l’altra peça del trio de ties bones que feien tronar i ploure el 1992, ara vegeta en un bloc de protecció oficial a Monclar. Sense ni cinc, amb tres criatures de tres tios que vés a saber on paren, va haver d’acceptar el pis que li van assignar. La Charlotte sap perfectament que es passa la vida escrivint a l’administració, cartes de reclamació, insults, cartes paranoiques sense cap ni peus. Que els serveis socials se saben de memòria la seva vida i miracles. Que les corbes adolescents que feien bavejar els tios ja fa temps que s’han transformat en greixina reblanida i ja no hi ha cap tio amb ganes de despullar-la als seients del darrere del cotxe ni enlloc.

—Està bé.

—¿Encara us veieu?

—Viu massa lluny. I amb la feina i tot plegat... ens veiem menys. Ja no ens veiem, de fet.

La Charlotte de sobte s’anima, la seva cara perfecta fa una ganyota de nena petita.

—¿Te’n recordes, del dia que el pare d’en Thierry el va enxampar després de la farra a can Fred?

La Séverine arranca el cap del conill del clauer. Només s’aguantava per uns fils. Ara és al mig de la taula, com un trofeu sagnant.

—Me n’he d’anar.

—¿Tan aviat? ¿De veritat?

—M’ha agradat veure’t.

S’abracen com abans, petons sonors, i la Charlotte es queda a la terrassa amb un llibre i les ulleres de sol imponents, com una parisenca.

La Séverine s’allunya a poc a poc, ensopega amb les llambordes, accelera, renega, accelera. Estreny el bolso. Es repeteix a si mateixa que no tornarà a quedar amb la Charlotte. Passa per davant de la botiga de roba que normalment li agrada, però ara mateix l’odia. De cop i volta, tot el que hi ha li sembla caspós. La venedora la saluda però se sent incapaç de tornar-li el salut. Hauria volgut viure en una ciutat tentacular on ningú conegués a ningú, una ciutat immensa on cap venedora es recordés de com es diu, on ningú sabés que als trenta-quatre anys serà àvia. Una ciutat que no fos un poble.

Al pàrquing, el pit li puja i baixa massa fort amb les sotragades de la respiració. Sense voler-ho, fa uns ronquets com de cadell apallissat. Li cauen les claus a terra. S’ajup, posa una mà damunt l’asfalt, amb el palmell obert, respira fondo. Amb la dreta toca el dofí que duu al coll. Al final veu el cos del conill i les claus, els recull amb ràbia.

Una ciutat gegant on no hagués crescut. Una ciutat on no hagués tingut mai dotze anys, ni setze ni vint. Una ciutat on no hagués marcat cada banc, cada paret de pedra amb la seva joventut insolent. Quan s’instal·la al volant, no arranca de seguida. Acarona llargament el ventre del conill decapitat, per tornar-se a calmar.

Partició de les aigües

En Saïd ha aparcat el cotxe al pàrquing de la partició de les aigües. Recolzat a la porta del davant, s’eixuga les mans un cop i un altre, i encara un altre. Li suen. No és que tingui por, però ves per on. Mira la roda de ferro, flonja d’algues i molsa, que va girant a l’aigua, s’enfonsa a contracorrent i torna a pujar tota regalimant. Comprova l’hora al mòbil, se l’entafora a la butxaca dels texans. Té els ulls empetitits per la llum del matí, que ja és massa crua, i l’estómac se li remou a cada cotxe que passa aixecant polseguera. Quan el d’en Manuel arriba al pàrquing, en Saïd s’aixeca sense esverar-se. Si és per això que ha vingut. El pàrquing encara no està ple a petar: és diumenge, dia de mercat i d’encants a l’Isle-sur-la-Sorgue. Tothom aparca al centre o a prop. Aquí encara s’hi està tranquil, els parisencs vindran més tard, a fer el tomb a la vora del riu, prendre una copa i comparar les troballes que han pagat a preu d’or. Les mans li tremolen. Se les posa a les butxaques. Els ànecs sembla que li riguin a la cara, una dotzena que es foten d’ell movent el cul, li vénen ganes de tirar-los rocs. En Manuel aparca de biaix davant de la berlina, apaga el motor. Mentre surt del pick-up, en Saïd es posa les ulleres de sol i s’acosta una mica. Estan cara a cara, a una distància respectable. Fan la mateixa alçada, només que en Manuel és una mola i en Saïd abrinat com una liana. És ell qui pren la iniciativa —és més fàcil xerrar que afrontar el silenci.

—¿Tens alguna cosa per a mi?

En Manuel remuga unes paraules inaudibles, però amb un moviment del braç assenyala la caixa del pick-up. En Saïd es relaxa. S’acosta i deixa que el paleta aixequi la lona a poc a poc.

—Parides— diu en Manuel.

En Saïd remena, arreplega una làmpada. Coure i pell, té prou pàtina com per impressionar un americà.

—Això m’ho quedo.

Continua, ara més segur de si mateix. O sigui que el ritual no ha canviat, tot i l’enganxada de l’altre dia. Es concentra per destriar el gra de la merda. Els antiquaris tenen vista i a còpia d’anar-hi ha captat el truc per reconèixer què es vendrà a uns preus indecents al primer turista parisenc o estranger. Descarta una catifa que cau a trossos, aixeca la lona una mica més i destapa el cantell d’un petit secreter antic. Se li escapa un xiulet d’admiració.

—No està malament...

—¿I l’estora?

—¿Ho dius de conya? Està feta un fàstic, i aquestes rampoines no valen res.

—Merda, he suat per carregar-la, fa cinc metres per tres.

—Doncs no val res. El secreter sí que me’l quedo. I el llum. Espera’t, que dono un cop d’ull a la resta.

En Saïd arreplega quatre capses art-déco, una palangana esmaltada amb les vores blaves. Ho carrega al maleter del cotxe. En Manuel no fa cap gest per ajudar-lo.

—¿Quant? —demana.

El noi torna cap al break, agafa la làmpada i la porta al maleter, sense contestar. En Manuel agafa el secreter per les potes, l’estira. L’altre es gira, esverat.

—Compte, que te’l carregaràs!

—¿Quant?

En Saïd creua els braços. No s’ha tret les ulleres de sol i observa l’adversari a través dels vidres foscos. Quines ganes de fer-li empassar tots els insults de l’altre dia, d’esclafar-li el cap contra la roda del riu, fins que de tant menjar algues plori i demani perdó.

—¿D’on ve?

—Com sempre.

En Saïd mou el cap, fa un somriure murri.

—El llum i les capsetes els has tret de casa d’uns vells. O d’uns que l’han palmat. Als hereus se’ls en pixa, ni ho saben, el que hi ha a les golfes dels vells, això ho sabem tots dos. Sortirà fàcil i no tindrem merders. Ni tu ni jo.

Llavors marca una pausa perquè el tu i el jo sonin plegats dins la closca del paleta, ben fort, que les coses quedin clares tot i tenir el terrat emboirat per l’estupidesa i l’alcohol. Tu i jo a la mateixa barca, si n’hi ha un que cau...

—I... ¿el secreter?

—¿Què passa amb el secreter?

—¿D’on surt?

En Manuel fa mala cara, empeny el moble sota la lona.

—Si no el vols...

—Que no, només vull saber els riscos.

En Manuel es mira el mitja merda que fa el numeret, ell també sospesa els riscos, tots els riscos. Odia aquesta situació.

—El mateix risc que aquell quadro petit de l’últim cop.

—Doncs ja està, les coses clares.

—¿Quant?

En Saïd sospira com si tingués escrúpols. Fa veure que pensa, que dubta. Treu la cartera, li allarga un bitllet de cinc-cents euros. En Manuel arrufa les celles.

—¿Només?

—Eh, m’estic arriscant. Als antiquaris no els agrada la merca robada. Vaja... robada als morts, tant se’ls en fot, però robada als rics que estan vius, la cosa ja es complica.

—I tu et forres, ¿eh?

—Sóc un intermediari, Manuel, ja ho saps. I com que sóc moro, per poc que hi hagi un problema me’l menjaré jo.

En Manuel s’autoritza a riure, un riure sense alegria, tens de mala llet.

—Uf, quina pena.

S’hi posen tots dos per treure el secreter de la caixa. En Saïd abat els seients del cotxe, aparta les coses per poder empènyer el moble sense fer-lo malbé. El tapa amb una manta vella de quadros plena de brins d’herba, que fa olor de poma.

Content del tracte i bufat d’orgull, en Saïd aprofita l’avantatge:

—Què, Manuel, el negoci rutlla, ¿no?

—Pse —remuga l’altre

—Fa sis mesos que ens entenem, tu i jo, i mai hi ha hagut cap merder...

En Manuel empetiteix els ulls i tira la barbeta endavant: espera la segona part.

—Un altre cop, pensa-t’ho bé abans d’insultar-me.

—¿M’estàs amenaçant? Ets un mocós, Saïd! Quan et vaig conèixer t’ho feies a sobre.

—Jo només et dic això: pensa-t’ho bé. Jo no em xivo, però que no em busquin. Potser li interessaria, al teu amic Patrick, saber que mangues el que vols als xalets. Potser voldria la seva part del pastís... Ho dic per dir-ho, eh.

—Doncs calla. Val més.

El paleta gira cua, seu al volant i arrenca derrapant. Un núvol de collverds es dispersa davant del pick-up que accelera i desapareixen darrere uns desmais.

En Saïd es queda parat un moment, amb els ulls plens de pols, una mica decebut que cap ànec hagi anat a parar sota les rodes.

Agafa el tabac de la guantera i tanca el cotxe. Emprenyat, se’n va cap al riu, baixa tres graons i posa el cul a la roca tot sospirant com si hagués fet els cent metres tanques. Les branques dels desmais regalimen pel corrent d’aigua verdós. Hi ha tanta calma. Els dos braços del riu es retroben per fondre’s, acceleren en un salt d’aigua més ample que fondo. D’aquí a unes hores, a més dels parisencs una mica gats, les ribes del riu estaran infestades de grups de nens amb banyador i vambes que es tiraran al riu xisclant. Ell també hi anava, no fa tant. Amb un grapat de pelacanyes com ell, i les noies amb qui no gosava flirtejar a l’època del col·legi, i que va perdre de vista quan va començar a fer de temporer i traficant. Aquí, a l’estiu, s’hi toleraven altres coses. Eren forts i intrèpids, el valor es mesurava amb l’altura d’un salt, l’audàcia d’una capbussada. Les noies sortien de l’aigua cridant que estava glaçada, tenien la pell vermella i esgarrifada sota les tovalloles. Hi havia les que saltaven tan lluny com els tios i les que es quedaven a la vora, indolents, mirant-se’ls amb ulls burletes, avaluant-los. Era per elles que es tornaven atrevits, en el fons no els interessaven les noies massa valentes. Excepte en Saïd, justament. Com si els veiés, els cossos gràcils caminant dalt del salt d’aigua cap a l’altra riba, un peu darrere l’altre com per un fil, llisos, els malucs gronxant-se i els braços separats per mantenir l’equilibri. Els tios bavejaven mirant els culets sota la roba tibant dels banyadors. Ell també, sobretot després, quan hi tornava a pensar.

En aquella aigua es podien barallar de mentida, per tocar-se: atrapar un cos i llançar-lo, enfonsar-se, agafar la carn amb fervor, jugar, fer veure que. Les falses enrabiades i els cops de veritat —cuixes, espatlles, cul— i els espetecs a la carn maltractada, els insults. “Imbècil, jo també puc!” “Doncs va, ¿què esperes?”, i els riures. En Saïd passava a buscar la Céline i la Jo, pujaven al cotxe amb el banyador i les xancletes, un pareo creuat per davant i agafat amb un nus al clatell. Ell conduïa espitregat, orgullós dels músculs ben dibuixats sota la pell —els efectes col·laterals de treballar al camp. L’any passat també era ell que les acompanyava en cotxe fins a la urbanització.

En Saïd fa el compte enrere recreant el model dels banyadors, un any rere l’altre. L’estiu passat el de la Céline era turquesa amb unes perles entre els pits. El de la Jo d’un rosa destenyit, un color estrany damunt d’aquell cos angulós, d’una ràbia incendiària. De sobte se sent massa vell, molt massa vell per a tot plegat, té altra feina que tirar-se al Sorgue en pantalons curts de futbol i fer xisclar les nenes amb onades i esquitxos a la pell tendra. I això el fa sentir una mica trist, és una tristesa dolça, quasi agradable. Es pregunta si les germanes vindran sense ell, aquest any. En realitat no és massa vell, no —s’explica romanços per donar-se-les d’home.

Mentre encén un cigarro s’adona perfectament que les mans encara li tremolen, però està content quan mira el gep sota la manta a través del vidre del darrere. Coneix un antiquari que en pagarà tres vegades el que ell ha donat a en Manuel. I que en farà pagar deu vegades al primer turista amb calés per vendre-li aquest moblet: la llei del mercat, l’oferta i la demanda.