Kitabı oku: «Aliment», sayfa 2

»Amb tot cuit, al punt, ara només cal que cada textura assolida amb exactitud esclati per contacte amb les altres en la preparació final, que és la resposta a la pregunta inicial, com la picada que apuja el gust de la cassola i l’acaba de lligar.

»La Margarideta, a la cuina del castell que l’havia vist créixer, es passa una setmana sencera preparant tota mena de delícies com ara fogassa de greixillons, becada rostida, oca amb prunes i salsa d’ametlla, espatlla de moltó farcida, panada d’aucells o porcell amb almadroc. Tot sense posar-hi ni un pessic de sal. De vegades, una recepta o una rondalla és especial pel que hi manca, no pel que hi poses: pel que no dius. De les seves olles i graelles en surt una flaire tan saborosa i especiada que a tot el castell se li fa la boca aigua.

»Arriba el dia de la celebració i la sala principal, guarnida amb domassos de tots colors, acull més de set-cents comensals, els nobles i clergues més poderosos del regne, que festegen en taules més llargues que un dia sense pa. Del tiberi se n’escriuran cròniques. El rei fa algun mos, desganat, sense sortir de la tristor i l’apatia.

»Al final del banquet, quan les filles criden la cuinera per felicitar-la, la Margarideta torna la pregunta al pare: “¿Li ha agradat?” El rei, sense aixecar la vista, diu que hauria estat més que excel·lent si hi hagués posat sal, perquè el menjar sense sal no val res. Només cal que la Margarideta es tregui el mocador i que el seu pare alci els ulls i la reconegui a l’instant per adonar-se del terrible error que havia comès en desterrar-la per una resposta, al capdavall, tan sensata, tan honesta, tan vertadera. I és com si s’obrissin les comportes del plor: les llàgrimes comencen a rajar-los galtes avall. La sala immensa i els seus més de set-cents comensals fan silenci mentre pare i filla ploren d’emoció, i retronen els aplaudiments quan s’abracen i es rescabalen de l’ensopegada que tanta tristor els havia causat.

»Ei, ¿ara ets tu qui no diu res? Si t’he fet venir gana, em sap greu. I si he posat el dit a la nafra, que no t’avergonyeixin els ulls humits: una mica de llum no ens anirà malament en aquest forat tenebrós. Si no podem cuinar, almenys que les paraules ens alimentin.

II

Hola espectre, hola oncle estimat:

Et recordo perfectament: nerviüt i atlètic, cara llarga i grans celles rosses, la veu una mica aguda i sempre els mateixos pantalons grisos, mocassins negres i camisa blanca amb la butxaca plena de bolígrafs. L’estiu del 1984 vam compartir habitació perquè tu havies vingut al país per la patent. Jo tenia deu anys. Tu, quaranta llargs. Et passaves el dia treballant, incansable, amb un munt de llibres d’entomologia, d’arquitectura i d’hidrodinàmica. També de nit: jo em queixava que no podia dormir amb el llum encès i tu com si sentissis ploure. Fins que et preguntava què feies, era com si no hi fossis. Llavors se t’il·luminaven els ulls, se t’engrandien, un doll d’entusiasme et recorria de cap a peus i tot el teu cos s’omplia d’una energia insòlita.

“¿Saps com funciona l’ala d’una mosca?”, em vas dir un dia. Et vas posar a gesticular exageradament, t’aixecaves, tornaves a seure, reies, canviaves de veu, baixaves a la meva alçada i em xiuxiuejaves a cau d’orella algun detall que jo no entenia, com si fos la clau de l’univers. Deies que l’havies estudiat a fons amb els coneixements propis d’un enginyer i que les ales dels avions estaven mal fetes, s’hi haurien d’assemblar molt més. “Les mosques”, m’explicaves, “tenen les ales peludes i això és molt important: són aquests pèls els que creen la tensió elèctrica que dóna consistència al tel primíssim”. I llavors feies esquemes i diagrames, “¿així, ho entens?”. I jo no hi entenia ni un borrall però feia que sí o de vegades, per un instant, ho entenia tot, la curvatura de les ales i els punts de fricció, l’estalvi energètic i la potència relativa de vol, m’imaginava avions amb ales de mosca, peluts com ales de mosca, transparents com ales de mosca i amb els culs dels passatgers a l’aire, uns artefactes molt estranys que solcaven el cel i omplien els aeroports com si fossin un got de vi, trossos de carn podrida o tifes de vaca.

El teu gran descobriment va ser el motor d’aigua. “Sí, amb l’optimització energètica no calia cap derivat del petroli per enlairar la màquina”, m’explicaves sense parar quiet, “he fet les proves necessàries i funciona, serà la revolució tecnològica més gran de la humanitat després de l’electricitat”. Un dia em vas dir que t’acompanyés. Vas agafar el prototip i et vaig seguir fins al jardí de casa nostra. Jo em pensava que faria llufa i que deixaries anar quatre excuses i seguiries amb el teu deliri, però no: el petit model d’avioneta, amb les ales i el motor modificats —les ales semblaven pètals transparents amb un circuit integrat— va aixecar el vol gràcilment, fins ben amunt, i li vas fer fer giragonses amb el comandament a distància mentre callaves, absolutament hipnotitzat per la teva creació. Després de sentir-te donar explicacions tantes vegades, accelerat, enquimerat, veure’t concentrat i en silenci, més enllà de la satisfacció i la plenitud, em va convèncer que el que tenies entre mans era important i que no eres cap sonat.

Sempre t’aixecaves abans que jo, ben d’hora, i feies deu quilòmetres corrents. Al vespre, deu més. Feies exercicis gimnàstics perquè deies que el cos havia d’estar tan en forma com la ment, que si no res funcionava com cal. La teva dieta em fascinava i em repugnava alhora: cada dia menjaves el mateix, espaguetis blancs, sense salsa, clares d’ou batudes i pit de pollastre. Deies que aquella alimentació pura era l’única que hauríem de seguir, que la resta només creava putrefaccions i càncers i entorpia la maquinària perfecta del cos humà. Jo et vaig preguntar si no trobaves a faltar el gust dels altres aliments que no prenies mai, el rahmschnitzel fabulós que preparava la meva mare o els curris birmans que cuinaven les cosines del pare. Tu em vas dir que la disciplina i la força de convicció eren el més important, que només et feia falta veure una fotografia d’algun altre menjar ben sucós i atractiu per notar-ne el gust a l’instant. Així que dinaves aquelles menges insípides a part, davant d’una revista de cuina oberta amb plats descomunals de guisats estratosfèrics, plates de caça amb salses divines i muntanyes de dolços de mil colors i textures. Amb la vista et convencies i rebies el gust del que no et menjaves, en un estranyíssim procés de sinestèsia quotidiana. Jo no m’ho podia creure: Zoran, quin un!

—El teu oncle és com si fos d’una altra família —deia la mare—. O d’un altre planeta, més aviat. Com ens va fer patir els cinc anys que va passar a la presó de Burgu... I ell que no baixava del burro i anava repetint com un lloro la història de la punyetera granota. Ara, espia, mon germà, segur que no.

—¿Com? ¿L’oncle Zoran era un espia? —la meva admiració es tornava veneració per moments.

—¿Que no ho sabies, que va ser en un suposat intercanvi d’agents secrets entre Albània i Iugoslàvia, que va tornar a Belgrad? Però això el nostre govern tampoc s’ho va creure, el va prendre per un agent doble i el van tancar dos anys més en una presó nacional fins a aclarir-ho. Sí, sí —quins ulls devia fer jo—, n’hi ha per llogar-hi cadires. En Zoran sempre ens ha fet anar de corcoll. Després, com si no hagués passat res, va fer la carrera d’enginyer. Ah, i tota la història amb la tia Mediha, també déu-n’hi-do.

—¿Per què? ¿Què va passar? ¿Ella també és una agent secreta?

—Hahaha! No, rei, no. La Mediha és moltes coses però això no. En Zoran sempre explica que la va veure per primer cop al pont més famós de Sarajevo, allà on el 28 de juny del 1914 Gavrio Princip va matar l’arxiduc Franz Ferdinand i la seva esposa encinta Sophie. Això t’ho han ensenyat a escola, ¿oi?

—Em sona, sí —no en tenia ni idea—, però ¿què va passar? ¿Què hi feia, en aquell pont?

—El turista, suposo, vés a saber, però quan la va veure se’n va encaterinar i la va seguir fins a casa seva i no va parar fins que li va fer cas. A la família encara ens en fem creus, perquè la veritat és que era una noia musulmana sense cap gràcia. I no només això: es veu que els seus pares havien col·laborat amb els nazis en les matances d’ortodoxos i cristians als camps de concentració.

—Ostres! —jo estava fascinat: era una rere l’altra!

—Amb els anys ens hi hem acostumat, quin remei. Tampoc va anar tan malament: van tenir dues filles, les teves cosines que veus tan poc, tenia una bona feina fixa a les forces aèries iugoslaves, tot bé. Fins fa poc, que li ha tornat una d’aquelles dèries que li fan perdre el cap i s’ha instal·lat a casa nostra, com si no en tinguéssim prou amb les cosines sonades de ton pare!

Sé que no te’n recordes, oncle Zoran, estimat espectre, de res del que explico. Per això ho escric. Les teves filles m’han dit que ja no les reconeixes i que vagues per la residència com una ànima en pena. Tu, oncle Zoran, que has tingut una vida trepidant, que t’has reinventat un i altre cop, no pot ser que no sàpigues qui ets. Eres el meu heroi d’infantesa, l’oncle aventurer, l’oncle assilvestrat, capaç de tot. El que sempre se’n sortia. El que desarmava a tothom amb les seves pensades al·lucinants. El que no sabies mai per on tiraria. Si no recordes res, jo ho explicaré. Jo t’escriuré.

Ens vam conèixer el 1984 quan vivíem a Neumarkt, a la vora de Nuremberg, amb els meus pares, la meva germana gran, la Maja, i les cosines birmanes del pare. Ell havia fundat el primer hospital de medicina oriental a Alemanya i li anava molt bé. Més que això: s’estava fent d’or. Vivíem en una mansió de cent quinze habitacions. Jo tenia una ala sencera de la casa i per això tu t’havies instal·lat allà. Havies deixat la família a Belgrad i t’havies posat a treballar dia i nit en la teva patent. Vas gastar-te tots els estalvis i vas endeutar-te amb el meu pare i amb tots els amics que tenies per poder construir el motor a mida real i patentar-lo. Vas anar a l’oficina de registre de Nuremberg i quan vas tornar, va començar l’espera.

En aquella època, aquesta mena de burocràcies tècniques eren enrevessadíssimes i podien trigar mesos. Tu mataves el temps com podies, cada dia més fibrat, cada dia més maniàtic, cada dia més obsessionat amb l’èxit del teu projecte, que, ens havies dit mil i una vegades, havia de revolucionar la tecnologia moderna i canviar el món dels transports i el negoci de l’energia a escala mundial. La veritat és que la sola idea d’un motor que funcionés amb aigua i d’unes ales d’avió fetes a semblança de les d’una mosca provocava la més gran de les incredulitats a tothom.

Al cap de set mesos i mig, una tarda freda de dimecres que jo tornava de col·legi amb la bufanda fins al nas, vas rebre la trucada. Primer va ser la frontera, després el pont, ara el telèfon. Sempre una intersecció espaitemporal poc previsible, un cúmul desgavellat de circumstàncies que cristal·litzaven al teu voltant sobtadament, com l’aigua quan es glaça, i t’atrapaven en un nou sentit, o potser eres tu qui et dirigies, conscient o inconscientment, cap una nova sotragada que no sabies si seria de les bones o de les dolentes. T’imantaves, t’exposaves, obries la caixa dels trons buscant qui sap què entre el terrabastall i les conseqüències més funestes.

La conversa no va ser gaire llarga. Tu no havies estat mai algú que es pogués llegir fàcilment. Tenies l’expressivitat d’un llangardaix amb el món interior d’un formiguer descomunal, disciplinadíssim i incontrolable alhora. Quan vas penjar, les formigues se t’havien menjat la cara. Tenies l’ànima al descobert, fosca i brillant, desconsolada. Cridaves. Cridaves en una llengua pretèrita, d’abans d’aprendre’n cap. Cridaves des d’abans del llenguatge, cridaves des d’abans del teu primer crit, com si fessis servir les cordes vocals per primer cop. No hi eres i hi eres més que mai. Jo vaig entrar a la teva habitació, més que espantat, desconcertat. Gairebé no et vaig reconèixer. La trucada t’havia desfigurat. No vas respondre a cap de les preguntes que et vaig fer. Havies destrossat el telèfon d’un sol cop d’auricular. Em va semblar més prudent deixar-te sol.

Més tard, al vespre, quan dormies com un soc després d’haver-te pres un grapat de calmants, el pare m’ho va explicar. Havies rebut una trucada d’algú que deia que representava la petrolera Exxon. Molt amablement, en primera persona del plural, t’havia felicitat per la patent, que segons les seves paraules és “un dels descobriments més importants que s’han fet en matèria d’energia i transport”. Després de fer-te quatre preguntes banals com qui vol adquirir una familiaritat i una confiança impossibles en tan poc temps, et va dir que “ens agradaria comprar-li i estaríem disposats a pagar-li la suma de dos milions de marcs alemanys”. Tu estaves molt sorprès: ¿com podia ser que una patent registrada a Nuremberg hagués acabat en mans de l’empresa que havia fundat Rockefeller l’any 1870 a Ohio? ¿Com era possible que ja t’estiguessin trucant per fer-te una oferta de compra? ¿Qui els havia passat la informació? Els vas haver d’explicar que per a tu aquest projecte no tenia preu, que no ho havies fet per diners, que es tractava d’una revolució científica de primer ordre, com bé havien remarcat ells mateixos i que volies explotar-la tu mateix, la patent. “Moltes gràcies, però no.” Si l’oferta t’havia deixat astorat, el que va venir després sí que et va trastocar: “Em fa l’efecte que no m’ha entès bé: li ho repetiré una altra vegada. Represento la companyia petrolífera més important del món i volem comprar-li la patent que va registrar fa set mesos i mig a l’oficina de Nuremberg, just abans de conduir cinquanta-tres minuts en el seu Volkswagen Rabbit GTI vermell matrícula F-MM 695 cap a casa de la seva germana al número trenta-sis del carrer Heideweg de Neumarkt i trucar a la seva dona Mediha a Belgrad per explicar-li el que per fi havia fet. Les seves dues filles, la Katarina i la Zorica, que acabaven de sopar, també van voler parlar amb vostè i explicar-li com els havia anat la setmana. Un cop acabada la conversa, vostè va sortir a córrer els deu quilòmetres habituals de cada vespre. Havia nevat. Li encanta córrer quan ha nevat. No va sopar perquè estava massa esverat i li va costar dormir. Li oferim la remarcable suma de dos milions de marcs i és una oferta que ens sembla que no pot refusar. O creiem que, després de tot el que li he dit, no seria sensat refusar: com vostè ho prefereixi.”

L’endemà eres un altre. Tot se t’havia ensorrat. En un mateix moment havies triomfat i ho havies perdut tot. No te’n sabies avenir. No m’ho puc imaginar ni de lluny. A partir d’aquell moment tot se’n va anar a la merda. Tu estaves fora de si, et vas barallar amb tothom, amb la teva germana, amb el meu pare, amb la teva família. Estaves acorralat, tocat i enfonsat, no tenies opció. ¿Abandonar el somni més gran de la teva vida, llençar-lo a les escombraries i començar de nou? Impossible. ¿Tirar endavant i arriscar-ho tot? Encara menys. I seguien trucant-te, cada dia, el mateix home, la mateixa primera persona del plural, la mateixa contundència inexorable com una excavadora que avança segura per derrocar el que toca.

Fins que vas perdre completament els estreps i vas amenaçar el meu pare amb un ganivet. Et va fer fora de casa. Jo ja et tenia por i et vaig dir adéu de lluny, des de la finestra de la meva habitació. Va ser l’últim cop que et vaig veure, oncle Zoran. No crec que ho recordis. A Belgrad tampoc aixecaves cap, tot plegat t’havia embogit. La Mediha estava tipa de tu: no treballaves, tot el dia a casa sotmès als canvis d’humor més extrems i esgarrifosos, passaves de la depressió més absoluta a la violència més insospitada. De voler fotre’t un tret o no tornar-te a aixecar mai més del llit a cremar-ho tot i emborratxar-te sobre les restes. La situació era insostenible. Vas desaparèixer que no havien passat ni tres mesos de la primera trucada. Sense deixar rastre. Sense ni una sola nota. Sense una sola explicació. Com feia precisament trenta anys. Aquell cop et van buscar menys, sabien com eres, de què eres capaç. També sabien de què eren capaços els altres i que no hi havia res a fer. O almenys això deia sempre la Mediha. D’allò també en fa trenta anys i tu ja en deus tenir més de vuitanta.

Encara no sé per què vaig teclejar el teu nom a l’ordinador, per què em va agafar aquesta fal·lera, quin va ser el detonant. Em va emocionar veure la teva cara dura i envellida i els teus ulls clars de sempre. Em va venir tot de nou, el primer cop que vaig sentir a parlar de tu, com et vas convertir en un mite familiar, quan et vaig conèixer, com vas desaparèixer. Quan vaig saber que no hi eres tot, vaig pensar que havia de posar-te per escrit i enviar-t’ho fil per randa abans no t’esborressis completament, abans no es perdés la veu i el cos del que havies fet, com havies despuntat, quina vida més extraordinària havies viscut. Com ens havies marcat. Potser a hores d’ara estàs tan malament que ni tan sols pots llegir-te, però jo no podia estarme d’emparaular-te.

¿Saps que l’any 1987 van trobar la teva granota, oncle Zoran? Un equip de científics (Hotz, Uzzell, Guenther, Tunner i Heppich) la van descriure exactament com havies fet tu mil vegades a guàrdies, jutges, companys de cel·la, familiars i coneguts. La van batejar com a Pelophylax shqipericus, perquè és una granota endèmica de Shqipëria, el nom de la pàtria dels albanesos. Només et volia dir que és una llàstima que no dugui el teu nom, estimat oncle Zoran, i també és una pena que no volem en avions amb motors d’aigua i ales de mosca.

Quines derrotes més estrepitoses i llegendàries, les teves, oncle Zoran, espectre estimat. Mereixen ser recordades, encara que ho hagi de fer jo, el teu nebot, tants anys després i des de l’altra banda del món, sense públic, sense aplaudiments, sense poder donar-te aquella posteritat que tampoc tu no vas ser capaç d’obtenir. Com tu, oncle Zoran, he volgut estar a l’altura de les circumstàncies, i com tu, he après a passar-hi per sota: que difícil, transcriure algú! Al final, més que un document això és un rampell, una oda a la quimera, una petita crònica de les teves batalles perdudes, un reconeixement fora de lloc: s’assembla més a una de les teves atzagaiades que a res del que hagi fet en la meva vida. Potser és que, al capdavall, ens ve de mena. Espero que no m’ho tinguis en compte, oncle Zoran. Espero que m’ho tinguis en compte.

C DE CATACLÍSTICS

Tot és borrós en el cataclisme: les forces desencadenades difuminen els contorns del real: no hi ha nit ni dia ni uns ni altres sinó un batibull guspirejant que encén nuclis i confins, vèrtebres i arrels, cors i palaus, barraques i escoles, xarxes i temples, mars, clavegueres, hospitals: cels, aurores, platges. El cataclisme no té origen ni fi, té múltiples epicentres i moments: jo vaig ser captat en una illa brutal i brutalitzada de l’oest del Mediterrani durant una congregació de bards: en una llarga nit vaig agermanar-me per sempre amb el cataclisme: començar a tremolar amb ells i participar en una germanor de convulsió col·lectiva, tot va ser u.

Em van convocar al país veí al cap de dos mesos. El país veí de mà esquerra, l’allargat.

Hi vaig anar.

Em van batejar a la frontera, a la vora del riu, en una casa de fusta, en un poble de pedra, en un museu d’art contemporani. Vaig aprendre a fer-ho tot entre tots tota l’estona, a tot arreu, menjant i bevent i cridant i cardant i drogant-nos i obligant el món a seguir el nostre ritme acceleradíssim, la nostra rauxa contagiosa, una força centrípeta de conxorxa, versos i projeccions, de gresca desfermada i d’energia compartida, de murals, de treball en cadena, de bacallà, cervesa, porros, cocaïna, cafè i molta adrenalina, com una bala de canó amb el cul cremant, com mil bales de canó que surten disparades i s’aixequen i s’aixequen i s’aixequen i no decauen, com si no hi hagués fricció ni atmosfera i poguéssim arribar més enllà del més enllà i més enllà encara. Com una muntanya que s’ensorra o una serralada que despunta: tot és borrós en el big-bang, tot es confon en l’explosió, tot es contamina i es desfan els murs i les barreres. Tot és un crit. Tot es borrós perquè en el cataclisme tot neix i mor i es transforma i els cataclístics som el foc primer i el darrer, som les fogueres d’entremig i el daltabaix a cada racó. Cremem en paper i vidre, en pantalla i venes, a cal metge i d’after, a l’enterro i d’estiueig. Per capitals i festivals, terra endins, vora el mar, a les escorrialles de l’aire, amb mans brutes, peus freds i cap calent. Som una abraçada eterna, una escampadissa, un organisme de múltiples cossos coordinat i desllorigat alhora, que calla com un infant i bramula com un savi, que trafica i fuig de la policia i crida a la beguda i a la lectura. Vam decidir que posaríem LSD als tancs d’aigua del poble. Vam intervenir els cartells electorals una nit de fosca. Vam banyar-nos al riu una tarda sense fi. Vam disgregar-nos i ens vam convertir en cèl·lules dorments. Vam esperar. Vam fer-nos eco. Vam tornar a sentir la crida. Ens vam tornar a agrumollar. Vam fer el castell. Sense folre ni manilles ni enxaneta ni pinya ni res. El castell superava tots els balcons i terrats. Buscàvem l’estimbada: com més amunt, més cataclisme. No vam triar el nou epicentre. Vam trobar-nos i ja està. Vam tornar a dissoldre’ns. Vam fer-nos poció màgica. Ens van beure. Ens van pixar. Vam ser núvol, tempesta, podridura, liquen, cuc, virus i bosc. Vam afermar el turó. En l’arrel som disbauxa. En la disbauxa som terratrèmol. En el terratrèmol, cataclisme. En el sisme, cataclisme. En el cataclisme tot és borrós.

I si vols precisió, compra’t un tiralínies.