Kitabı oku: «Els registres notarials de Miquel Llagària»

Estudi introductori

Entre els mesos de març i abril de l’any 1549 el notari Miquel Llagària s’installa a Sueca i obri la seua oficina. No es tracta de cap jove inexpert que acaba d’iniciar-se en la professió, anteriorment ja disposava d’una oficina a Xàtiva. Resulta complicat esbrinar perquè abandona la segona ciutat del regne per a installar-se en un lloc que, malgrat les seues funcions de mercat, no deixa de ser una comunitat rural. El trasllat, però, sembla que no millora massa la seua situació ja que, segurament, la condició de nouvingut, la competència d’altres notaris locals i la feblesa de la clientela provoquen que Llagària no treballe exclusivament a Sueca i l’empenten a desplaçar-se des del seu lloc de residència cap a altres comunitats properes, com són ara Corbera, Cullera i, sobretot, Riola. Aquest notari, malgrat tot, passarà la resta de la seua vida exercint l’art de notaria a Sueca i els voltants, enregistrant els actes jurídics que camperols, però també artesans i, fins i tot, petits mercaders, porten al seu davant perquè «no pereixquen per oblit, mas que a memòria perdurable sien conservats e reduhits».¹

Des del mateix moment de la conquesta, el regne de València s’havia configurat com un veritable país de notaris, no sols pel seu nombre, sinó també per la importància de la funció social que exercien i de la documentació que varen originar.² Cap a mitjan segle XVI, el notari, lluny de ser un personatge estrany i marginal, resulta una figura pròxima, gairebé quotidiana, no sols a la ciutat, sinó també al món rural. Al llarg de la baixa Edat Mitjana, la familiarització de la societat camperola amb l’escriptura no ha fet sinó incrementar-se.³ D’aquesta manera, al començament de l’Edat Moderna cap llaurador pot defugir els usos de l’escriptura i, fins i tot, entre els sectors dels més benestants es desenvolupa cert grau d’alfabetització. Així les coses, el notari, com el prevere, està present en els moments més decisius de la vida pagesa: el matrimoni i la mort. Tanmateix, la relació entre notaris i camperols no es circumscriu als grans moments. Els llauradors acudeixen a l’oficina notarial per enregistrar tota mena d’actes i transactions: préstecs, compravendes, procuradories, paus; tot queda per escrit davant el notari. En aquest sentit, el contracte signat ha acabat per substituir els acords verbals com a forma de donar validesa legal i jurídica a un acord privat. Fins i tot, en els casos que l’operació es tancava de manera oral, no era estrany que algun dels seus protagonistes en sol·licitara la materialització en paper. Aquest fet el podem constatar gràcies a les referències incloses en alguns documents enregistrats. Així, per exemple, el 3 de febrer de 1552 Pere Baldoví i Joan Tarascó signen un acte de compravenda d’una terra vinya, «redigint en scrits la venda que de paraula fonch feta dejús scrita».⁴ L’oralitat no desapareix, però progressivament ocuparà un lloc secundari, com testimonien els protocols de Miquel Llagària.

La tasca de Llagària com a notari ha arribat fins als nostres dies a través dels registres que va confeccionar recollint els diversos actes jurídics dels quals ell era testimoni i garant de la seua legitimitat. En aquesta publicació s’inclouen els dos primers protocols conservats. El primer d’ells abasteix diversos anys, amb documents datats entre 1541 i 1550. Aquest, probablement una còpia, està format per una selecció d’operacions, consignades a Xàtiva fins a inicis de 1549 i, posteriorment, a Sueca i els voltants. El següent volum que es conserva correspon a l’any de 1552 i recull un any sencer de treball. Junt als registres esmentats, hem inclòs la transcripció del baldufari de Miquel Llagària. Per baldufari s’entén un índex general dels actes jurídics recollits per un notari en un període concret, en aquest cas, des de juny de 1551 fins a octubre de 1561. Aquesta era una eina molt útil que permetia localitzar ràpidament els documents enregistrats temps enrere pel notari.

Al remat, els protocols notarials de Llagària ens serveixen com a observatori de les relacions socials i econòmiques d’un nucli semiurbà com és Sueca a mitjan segle XVI. Al mateix temps, però, ens ajuden a analitzar el paper d’un notari, més aviat modest com veurem, dins de la societat pagesa d’aquest moment. Per tant, la finalitat d’aquest pròleg és l’anàlisi de la figura de Miquel Llagària com a exemple del notariat en el medi rural. Des d’aquesta perspectiva, considerem els seus registres com a objecte d’estudi en si mateix, per damunt de l’aprofitament tradicional de la documentació notarial com a font per a la investigació històrica.

EL NOTARIAT A L’ALBA DE L’EDAT MODERNA

Al llarg dels últims anys s’han incrementat de manera sensible els estudis sobre el notariat foral, no sols des de l’òptica històrica, sinó també des del vessant de la història del dret. En aquest sentit, cal referir-se als dos congressos d’història del notariat català que han tingut lloc fins ara, en els quals els investigadors Valencians han tingut una presència significativa.⁵ Però si aquestes aportacions incideixen més en els aspectes professionals del notariat, la tesi de José María Cruselles Comportamiento social y actividad profesional entre los notarios de la ciudad de Valencia (siglo XV) ha aconseguit no sols establir les fases de l’aprenentatge, sinó també traçar els perfils i els comportaments d’aquest grup social.⁶ Durant la baixa Edat Mitjana, els notaris, tot i el caràcter mecànic, manual, de la seua professió, aconseguiren integrar-se en el projecte polític de la burgesia ciutadana gràcies a la seua progressiva presència a l’administració. D’aquesta manera, els notaris de la ciutat consolidaren el seu control sobre l’art de notaria dins les muralles, malgrat que es mostraren incapaços de frenar el constant increment del nombre d’efectius del grup.

Pel que fa a la historiografia jurídica, avui en dia coneixem millor alguns aspectes del dret foral valencià, com són el dret de successions,⁷ el domini de la terra,⁸ així com també les pràctiques notarials abans de la guerra de Successió.⁹ Malgrat tot, es pot detectar un cert desequilibri en la investigació, perquè si per al període medieval la mirada predominant ha estat la de l’historiador —i per tant, s’ha profunditzat en el notariat com a grup social—, per a l’època moderna ha predominat la mirada del jurista i, en conseqüència, s’han estudiat les pràctiques notarials i el dret foral que les emparava. Per altra banda, pel que fa a l’edició i publicació de textos vinculats al notariat, els progressos han estat més bé modestos. D’ençà el 1986, quan Josepa Cortés tragué a la llum un formulari notarial del segle XV, els textos publicats han estat escassos.¹⁰ Sols recentment, i de la mà de la mateixa autora, s’ha reprès aquesta línia de treball, en la qual s’insereix la present publicació. En la mateixa direcció cal destacar algunes publicacions de Milagros Cárcel centrades en els formularis notarials de diverses parts del regne.¹¹

Gràcies a aquestes investigacions s’ha perfilat el coneixement del notariat, entès com a grup social amb unes dinàmiques internes pròpies i, alhora, de la pràctica pròpiament dita. Malgrat açò, hem de dir que l’aprofitament que la documentació notarial ha tingut per a la història no ha anat acompanyat d’un treball analític de la institució i dels registres derivats de la seua activitat. Com ha assenyalat Gunzberg, «pel que fa a la bibliografia, cal dir que l’estudi de l’instrument notarial a l’època moderna ha estat una temàtica poc investigada en comparació amb els segles medievals».¹² Per altra banda, a casa nostra la major part d’aquests estudis s’han dut a terme prenent com a marc d’estudi la ciutat, i això vol dir la ciutat de València. En canvi, poca cosa sabem del notariat en el món rural. Quin paper realment jugaven els notaris en el conjunt de la comunitat camperola, quins nivells de riquesa assolien aquests individus o quines estratègies socials adoptaven són algunes de les qüestions que resten per resoldre.

El notariat és bàsicament un producte urbà, almenys en els seus orígens. A la ciutat, l’aprenent adquireix els fonaments teòrics i pràctics de la professió notarial i sobretot és ací on millor pot exercir-la. També és cert, però, que bona part dels notaris que procedien del món rural havien aprés els elements fonamentals de la professió junt al seu pare, com és el cas del fill de Miquel Llagària, la qual cosa evidencia el caràcter endogàmic d’aquest ofici. A l’època moderna, per a formar-se com a notari, ja no calia passar per la ciutat. Malgrat això, és ací on els notaris es fan presents a totes les instàncies de la vida social, des de les institucions municipals fins el carrer mateix, on recullen una àmplia diversitat de negocis jurídics que no sols atenyen els afers econòmics sinó també els domèstics. Lògicament, el grup social dels notaris no és homogeni, sinó que està travessat per nombroses diferències internes. El primer tret diferenciador en el notariat valencià de l’època foral és el fet de pertànyer al Col·legi de notaris de la ciutat de València. El propi col·lectiu de notaris amb el vist-i-plau de les autoritats municipals estableix l’obligatorietat de passar un examen per a poder formar part d’aquest col·legi.¹³

Aquest, però, era sols el primer nivell de diferenciació. No tots els notaris de la ciutat de València, pel simple fet de ser-ho, gaudien d’una bona posició econòmica i social. Molts d’ells havien configurat la seua clientela amb els sectors mitjans de la població urbana. Fins i tot n’hi havia que no acabaven mai de consolidar un clientela àmplia i sobretot fidel. Per això no resulta estrany trobar vídues de notaris que venen els protocols dels seus marits a joves notaris que pretenen aconseguir així una primera clientela. Per damunt d’aquesta majoria, es detecta la presència d’un reduït sector que disposa d’una xarxa de contactes importants i que té entre els seus clients els membres de l’oligarquia local, amb mercaders internacionals o amb les famílies nobiliàries de més alt nivell. Són aquests notaris els que disposen d’un major nombre d’aprenents i oficials. Per a ells, la notaria esdevé una activitat secundària, almenys pel que fa a les estratègies econòmiques. La seua xarxa de contactes, la seua clientela, els ofereix un ampli ventall d’activitats inversores que van des del mercat del crèdit fins el comerç o les transaccions amb cereal. Comptat i debatut, la progressiva omnipresència del notari en totes les instàncies de la vida urbana els permet integrar-se en les files de l’oligarquia ciutadana participant de les estratègies polítiques i econòmiques d’aquesta.

Certament, els notaris més reconeguts es troben a la ciutat de València. Ara bé, pel que fa al nombre, la major part dels notaris del regne treballen en les viles i llocs que vertebren el territori de nord a sud. Es tracta de nuclis agrourbans que funcionen com a centres de redistribució entre el camp i la ciutat, com per exemple Morella, Gandia, Elx o Sueca. Pràcticament tots els pobles tenen, si més no, un o dos notaris que donen fe pública dels seus actes i dels seus negocis.¹⁴ De més a més, malgrat la distinció que atorga el fet de ser notari de la ciutat de València, alguns notaris d’aquestes comunitats formen part de les oligarquies locals, és a dir, que arriben a consolidar significatius nivells de riquesa mitjançant la participació en una pluri-activité pròpia de les elits rurals.¹⁵ Amb tot, el cert és que aquests llinatges acaben emigrant cap a València.

Enfront d’aquest sector acomodat es troba la major part del notariat. Es tracta de notaris que, bé per l’excessiva presència de companys de professió dins la comunitat, bé per la modèstia de la seua clientela —o ambdues alhora—, assoleixen nivells mitjans de riquesa. Un procés que s’inicia cap a mitjan segle XIV, encara que va accentuant-s’hi al llarg del XV i es fa més evident al segle XVI, degut no sols a l’elevat nombre de notaris, sinó també a l’evolució econòmica del regne en aquesta època. Per descomptat, no es troben entre els desfavorits de la comunitat però no compten amb el status d’altres companys de professió. Sovint, aquests notaris es veuen obligats a cercar la seua clientela més enllà de l’àmbit estrictament local.¹⁶

MIQUEL LLAGÀRIA, DE XÀTIVA A SUECA

L’activitat professional de Miquel Llagària com a notari es prolonga durant gairebé vint anys, des del principi de la dècada de 1540 fins a l’any 1561.¹⁷ Els seus inicis cal situar-los a la ciutat de Xàtiva. La reiteració del seu cognom entre els protocols consignats a Xàtiva anima a pensar que aquest notari procedisca d’aquesta àrea, i encara que no ha estat possible vincular-lo a cap família, el seu cognom està ben present a aquesta ciutat al llarg del Sis-cents.

Tot sembla indicar que és ací on comença la seua tasca com a notari. Una taula i algunes prestatgeries al carrer sota un tendal, o un obrador modest obert a l’exterior, devien conformar els elements bàsics de la seua oficina. En aquest sentit, el notariat reprodueix el model casa-obrador típic de l’artesanat de l’Antic Règim. La ubicació de l’oficina sol respondre al cercle d’amistats i coneixences socials o bé a la seua proximitat als clients potencials, això és, bàsicament, el mercat, els tribunals o, fins i tot, la taverna. En qualsevol cas, els notaris més modests —i Miquel Llagària n’és un— no estan en disposició de competir per aquests punts d’ubicació, i gairebé quotidianament han d’acudir al mercat i a les portes dels tribunals per parar la seua taula en un punt estratègic des d’on captar els clients. La mancança d’ajudants és un altre element que palesa la modèstia de Llagària. En efecte, mentre els notaris amb més recursos i una clientela vasta disposen d’un, dos o potser més passants, aprenents de l’ofici, o servents reclutats en els cercles familiars o socials més pròxims, Miquel Llagària treballa sol. De la consulta dels seus registres es pot concloure que el nostre protagonista no té al seu càrrec cap aprenent o servent que l’ajude en la seua tasca, ni a Xàtiva, on les demandes de feina poden ser majors, ni tampoc després a Sueca, on es desplaçarà en 1549.

La trajectòria personal de Miquel Llagària se’ns presenta força difusa. Junt a la informació extreta dels seus registres notarials, la consulta de l’Índex general de consells i actes de Xàtiva ens ha permès saber que Miquel Llagària es desaveïna d’aquesta ciutat l’any 1543.¹⁸ Aquests desaveïnaments eren sol·licitats pel propi interessat per presentar-lo als jurats o justícia del nou lloc de residència. Malauradament, en aquest cas és una informació que no s’indica. Ara bé, el desaveïnament no implica necessàriament que abandone la ciutat ni tampoc que deixe d’exercir la seua professió dins les muralles, senzillament ha deixat de pertànyer al cos de la comunitat.¹⁹ A aquest respecte, dels protocols notarials del propi Llagària no es pot extraure massa informació. L’últim registre abans de 1543 és del dia 22 d’octubre de 1541, mentre la següent operació enregistrada està datada l’1 del mateix mes de 1546. Pràcticament cinc anys en els quals l’únic que sabem del nostre protagonista és que entremig d’aquest període es desaveïna de la que probablement siga la seua ciutat natal. Tanmateix, per a major desconcert, els documents enregistrats entre l’1 d’octubre de 1546 i el 15 de març de 1549 estan datats a Xàtiva, sense que a l’esmentat índex es registre un nou aveïnament de Llagària a la dita ciutat.²⁰ Entre aquesta última data i el 13 d’abril de 1549 topem de nou amb un buit documental. Res sabem de Miquel Llagària fins que gairebé un mes després enregistra un acte jurídic a Sueca, on acaba d’obrir una oficina. De les raons que l’han dut fins ací no podem sinó fer meres conjectures: la recerca d’una major i millor clientela? un bon matrimoni? Ni els seus propis protocols, ni tampoc la documentació consultada, ens ofereixen el més mínim indici de què va portar Llagària des de Xàtiva —la segona ciutat del regne de València— fins a aquesta comunitat rural de la senyoria de l’orde de Montesa.

L’inici de l’època moderna suposa un període de fortes transformacions per a Sueca, canvis que afecten a tots els vessants de la societat, des del demogràfic fins el cultural, però sobretot són econòmics. En efecte, durant el segle XVI es produeix a Sueca una intensa reconversió i expansió agrària de la mà del regadiu.²¹ Com a resultat, es difonen nous cultius, això és, la morera i, sobretot, l’arròs, productes que afavoreixen una major presència de les famílies camperoles en el mercat i accentuen les funcions urbanes d’aquest nucli com a centre d’intercanvis. L’expansió del regadiu, la difusió massiva de l’arròs i la producció de seda en brut, significaren l’augment espectacular dels excedents agrícoles i l’increment de la renda agrària. I els protagonistes, al mateix temps beneficiaris, d’aquestes transformacions foren les petites unitats domèstiques camperoles, que continuaven representant, com a l’època medieval, la cèl·lula productiva bàsica de l’economia local; si bé és cert que el creixement econòmic degué afavorir les capes més elevades de la societat suecana, en millor posició per a traure profit del transcendental canvi agrari d’aquests segles. Així, en directa relació amb aquesta expansió agrària, cal mencionar l’increment i el dinamisme demogràfic que experimenta aquesta comunitat durant tota la centúria. Al principi del segle XVI, segons el cens general de 1510, Sueca tenia 188 cases, és a dir, entorn dels vuit-cents cinquanta habitants. Cap a les dècades centrals de la centúria el nombre s’havia incrementat sensiblement, així el 1542 existien a Sueca, segons l’estimació realitzada conjuntament pels jurats i els recaptadors fiscals, 230 focs. El creixement arribava als 460 focs, al voltant dels dos mil habitants, el 1609.²² Val a dir, però, que al llarg de la centúria la comunitat sofreix diverses epidèmies i males collites que, malgrat tot, no aturen la tendència expansiva abans descrita.

En aquest context de creixement es produeix l’arribada de Miquel Llagària a Sueca el 1549. Malgrat que el cens de 1510 tan sols recull la presència de dos notaris,²³ al llarg de la segona meitat del Siscents i primeres dècades del Setcents el nombre de notaris arriba a la quinzena. Lògicament, no tots ells estigueren actius en el mateix període, però la combinació de la informació oferta pel padró de riquesa de 1543 —que és reutilitzat successivament al llarg del període abans esmentat— amb els protocols i pergamins de notaris de Sueca conservats per a la segona meitat del segle XVI, animen a pensar que al dit lloc treballen alhora, si més no, quatre o cinc notaris, entre els quals es troba Miquel Llagària. Així, doncs, si el 1510 hi havia un notari cada 94 focs, cap el 1542, abans de l’arribada del nostre protagonista, la ratio disminuïa fins als 57 focs per notari. Ja en el segle XVII la proporció s’elevava amb 76 focs per notari, més o menys.²⁴ Tanmateix, tot i aquest increment, més revelador resulta el fet que aquests notaris procedeixen de les famílies acomodades de la comunitat. En efecte, mentre el nostre protagonista és totalment absent del padró de riquesa abans esmentat —la qual cosa suggereix un escàs patrimoni immoble—, els que presenten uns patrimonis força extensos són Miquel Gombau, Pere Muntaner, Bertomeu Bertran i Simó Livillo, cognoms que trobem també habitualment entre els jurats i la resta de càrrecs de govern, i també entre els arrendadors dels impostos municipals i els monopolis senyorials.²⁵

Per altra banda, malgrat que el notari tinga la seua oficina a la ciutat, sovint ha de desplaçar-se a algun lloc concret més o menys pròxims per no deixar escapar cap oportunitat de treball. La mobilitat geogràfica, lluny de ser una especificitat de Miquel Llagària, és una de les característiques de l’activitat notarial des dels temps baixmedievals i que va a estar present al llarg de tot l’Antic Règim i encara després.²⁶ En efecte, els desplaçaments, sense arribar a considerar el notari com un viatger professional es converteixen en una qüestió ineludible per a la major part d’aquests professionals, de l’escriptura, especialment entre els més joves, almenys fins a la consolidació d’una clientela. Tanmateix, tot i disposar d’una amplia clientela en el mateix lloc de residència, els desplaçaments a un lloc pròxim o a València no s’acaben, encara que és cert que es redueixen notablement. Crida l’atenció que aquesta mobilitat geogràfica augmenta quan Llagària s’instal·la a Sueca. Així, doncs, ja durant els anys de treball a Xàtiva ha de desplaçar-se a llocs pròxims com Annahuir o Canals, però també cap a viles més distants com l’Olleria, Carcaixent o, fins i tot, València.²⁷ Una vegada resideix a Sueca, els desplaçaments s’incrementen significativament fins a representar un terç de les operacions enregistrades durant l’any 1552. Ara bé, també és cert que aquests desplaçaments tenen com a destinació principal, i de forma molt clara, Riola, el nucli de població més proper a Sueca. Per tant, no és una mobilitat diguem-ne puntual com en el cas de València, Cullera o Corbera, sinó que Llagària ha estat capaç de consolidar en aquesta comunitat rural una certa clientela. Per altra banda, en contraposició, aquest fet ens suggereix que Miquel Llagària no s’insireix de ple en els cercles socials de Sueca, i menys encara en els polítics, dominats pels prohoms locals de manera que el notari ha de desplaçar-se per les comunitats dels voltants de Sueca per garantir-se una clientela.

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA DE L’ACTIVITAT NOTARIAL DE MIQUEL LLAGÀRIA (1541-1561)

Cal destacar també com els Furs de València estableixen que siguen el notari i els clients qui acorden la fixació de les taxes del treball notarial, malgrat que fixava un conjunt de màxims legals.²⁸ Malauradament, Miquel Llagària no ha deixat cap tipus d’anotació de la qual es puguen desprendre els seus honoraris. Tanmateix, el volum de les transaccions i la importància de la clientela, no sols a Xàtiva sinó també a Sueca, permet albirar que els estipendis de Llagària no devien ser massa quantiosos. En aquest sentit, és significatiu que el seu fill preferís marxar cap a València en lloc d’heretar la clientela del seu pare a Sueca i els voltants.

El principal tret de Miquel Llagària al llarg de la seua vida professional com a notari és la seua indefinició tècnica, amb una clientela diversa que el du a la confecció de documents molt poc especialitzats. Això, si més no entre els notaris urbans —i Llagària ho és quan treballa a Xàtiva—, és una bona mostra de la seua escassa integració en els cercles de l’oligarquia local, i gairebé nul·la participació en els càrrecs públics al seu abast. En aquest sentit, de la consulta de l’Índex general de consells i actes de Xàtiva, abans esmentat, es desprén que ni Miquel Llagària exerceix cap càrrec vinculat a la burocràcia local ni aquest llinatge arriba a ocupar alguna de les magistratures principals de la ciutat.²⁹ Per altra banda, pel que fa al període en què té l’oficina a Sueca, tampoc sembla que ocupe, ni tan sols, el càrrec d’escrivà. Aquest està reservat per als notaris que formen part de l’oligarquia local, cas de Jaume Coll i Simó Livillo.³⁰ Per tant, la imatge que se’ns presenta de Miquel Llagària és més bé la d’un notari amb escassos recursos i sobretot fora de l’àmbit del reduït grup de prohoms que dominen la comunitat.

Desconeixem si el casament fou la raó per marxar a Sueca o no, però està clar que Llagària es casa a Sueca i que té, si més no, un fill que li sobreviu. Miquel Llagària no sols heretarà el nom i el cognom del seu pare, sinó també la professió i, com estableix la legislació foral, els protocols.³¹ En efecte, el jove Llagària degué aprendre els rudiments bàsics de l’art de notaria de la mà del seu pare, però, com ell, sembla pertànyer als sectors més modests del notariat. Així, i per raons que de nou se’ns escapen, Miquel Llagària fill abandona Sueca per marxar a la capital del regne, encara que no sembla que arribe a formar part del Col·legi de notaris de la ciutat de València, un col·lectiu cada vegada més endogàmic i més tancat a l’entrada de notaris forasters, davant el nombre excessiu de professionals d’aquest ofici que s’acumulen a la ciutat. Per tant, el jove Llagària es veu abocat a treballar extra menia civitatis Valencie, sense un lloc fix, buscant les portes i vies d’accés a la ciutat més concorregudes, com són ara el pont de la Trinitat, la zona del convent de Jerusalem o la porta dels Jueus.³²

Tornant a Miquel Llagària pare, la feblesa de la seua clientela i la seua marginalitat política respecte del grup de prohoms que dominaven la comunitat de Sueca no ens autoritza a infravalorar la seua figura. Al capdavall, ell és un notari i això el situa econòmicament i social per damunt de bona part dels membres de la comunitat. A més, no podem negligir que Llagària, com a notari, ocupava un paper central en la societat camperola com a garant de la memòria personal i collectiva i com a dipositari de la cultura escrita.

TIPOLOGIA DOCUMENTAL DELS REGISTRES NOTARIALS DE MIQUEL LLAGÀRIA

En el món rural, la diversitat d’operacions i d’intercanvis que es produeixen és més aviat escassa, més encara si la comparem amb la ciutat, on les activitats econòmiques i els grups socials són tan diversos que permeten i, fins i tot, exigeixen el desenvolupament d’un notariat especialitzat en determinades activitats, com són el comerç, les assegurances de nòlits, els testaments o els inventaris, per citar-ne algunes, i també en determinats sectors socials —nobles, religiosos, camperols, mercaders o artesans són els més comuns—. Així les coses, els protocols de Miquel Llagària no presenten cap grau d’especialització que no siga el propi d’un notari inserit en la societat rural.

A partir dels seus registres hem confeccionat unes gràfiques en les quals s’analitza la tipologia documental enregistrada.³³ Mentre la primera ha estat confeccionada amb el baldufari i mostra la diversitat d’instruments jurídics documentats entre 1551 i 1561, la segona pren l’any 1552, ja que és l’any on millor coneixem la tasca de Llagària. Si comparem ambdues gràfiques podem observar la seua similitud pel que fa als documents registrats i també al seu valor percentual, la qual cosa ens permet concloure que l’any 1552 pot ser representatiu del conjunt de protocols de Miquel Llagària. El ventall d’actes jurídics registrats recorre tots els vessants de la vida econòmica i social de la família camperola, des dels seus inicis, amb els capítols matrimonials, fins a la seua dissolució, recollida amb els testaments i inventaris post mortem. Entre un moment i un altre no són pocs els censals, les compravendes, les cessions o les procuradories que el cap de la família, però també la seua esposa, haurà de signar. De la mateixa manera, cal mencionar que dins el conjunt de documents registrats trobem alguns vinculats al govern local de Sueca, lloc on tenia fixada la seua residència el notari. El seu reduït nombre és un altre element que il·lustra l’exclusió de Llagària dels àmbits de direcció de la comunitat. Parlem dels contractes d’arrendament dels monopolis senyorials, com ara el molí o la carnisseria, i d’alguns impostos com la peita o el sequiatge.³⁴ De la mateixa manera, el baldufari també recull que al llarg dels anys d’activitat d’aquest notari registra el nomenament de síndics en alguns llocs de la Ribera, no sols a Sueca sinó també a Riola, Cullera o Albalat.

No obstant això, un fet crida l’atenció per damunt de la resta. La preeminència dels instruments notarials referits al deute. Les obligacions i els debitum representen un percentatge superior al 40% del total d’operacions enregistrades en el baldufari, com es pot observar en el gràfic. Aquest fet evidencia la importància que l’activitat creditícia tenia en l’economia rural de la Ribera en el segle XVI, i com en bona mesura l’economia camperola s’articulava a través del deute, malgrat que això no implica necessariament que no hi hagués una circulació monetària en aquests àmbits. El percentatge se situa al voltant del 50% si comptabilitzem també els censals dins d’aquestes operacions vinculades amb el deute.