Kitabı oku: «L'ombra de la veritat», sayfa 2

Capítol 2

En Maurici tenia una ideologia molt patriòtica. Ell es veia com el cap de família, el pilar que havia de sostenir la comunitat de convivència. La Rosalia només podia ajudar en els compromisos de la llar però, el cap de la presidència, havia de ser l’home, el mascle, el patriarca suprem.

Quan es varen casar l’any 1942 les cartes es varen abocar instantàniament damunt la taula. La Rosalia es faria càrrec de la residència; seria una mena de muller que faria d’assistent domèstica amb un paper servicial i de sotmetiment en relació al seu marit. Tan aferrats eren aquells dogmes sexistes que trencaven qualsevol ocasió d’afavorir la igualtat de gènere, ja que en Maurici veia a la dona com un cert objecte rendit a l’esclavatge i a la dedicació més totalitària a satisfer les necessitats dels cònjuges, en tots els vessants que incloguessin l’aliança matrimonial. Rosalia, sis-plau, ves a buscar la panera; que t’has descuidat les llesques a taula; corda’m les botes per anar a fer les feines de camp; caldeja’m el bany que em vull anar a dutxar... Les ordres d’en Maurici semblaven un bombardeig pirotècnic on les paraules espurnaven de la boca com un ventall explosiu sense control.

La Rosalia per la seva part, ja estava habituada a ser utilitzada com una titella, teledirigida i delegada, sense cap intenció de sedició, tot i que se sentia masses cops subestimada.

L’època en què el règim falangista del general Franco es proclama vencedor a les fronteres i a l’interior de la Península Ibèrica no beneficiava a què els matrimonis fossin de lliure elecció. La dona era contemplada amb uns binocles com un objecte de desig que s’havia de folrar, entapissar, camuflar per no tenir els atributs de feminitat naturalment reconeguts. El matrimoni Ribó però, no tenia cap mena d’instint fanatitzat cap a la doctrina franquista, en canvi, en Maurici actuava davant la Rosalia com un perfecte dictador, algú que marcava uns dictàmens i un conjunt de directrius que havien de ser obeïts sense possibilitat d’advocacia.

La trajectòria d’en Maurici, per això, no estava marcada per una transparència i pulcritud irrefutables. Contràriament, la Rosalia, després d’haver gestat i donat la llum a tres fills era enganyada premeditadament. En Maurici era un home del qual n’emanava una promiscuïtat desproporcionada. El sentit de la fidelitat era un punt feble que mai s’havia proposat treballar, ja que ell creia que l’home, per excel·lència, podia mantenir aventures sexuals fora del matrimoni sense ser penalitzades ni desautoritzades. Considerava el cos de la dona com un estri d’atracció que no es podia descuidar i, l’adulteri, no havia de definir-se com una transgressió a la confiança i lleialtat cap a la dona que s’havia escollit per copular i reproduir-se.

A Sant Bartomeu, les relaciones interpersonals eren predominants i entre les cases sempre hi havia algun lligam parental que procedia d’ancestres llunyans i això feia que, d’alguna manera, els nexes tinguessin una consolidació ineludible.

A Cal Teclet, una casa decantada cap a l’entrada principal de Sant Bartomeu, hi vivia una dona, l’Elisenda, una solterona misantropa la qual projectava cap a la societat del moment un repudi difícil de dissoldre’s, però, en conèixer en Maurici, aquest li va robar el cor. Ella vivia a Montesquiu però els seus pares tenien un habitacle que havien arrendat a Sant Bartomeu sense arranjar i, quan ella ja tocava la vintena, varen decidir fer-lo habitable i acordaren el trasllat per canviar d’aires i tenir l’oportunitat d’obrir-se al món de l’agricultura.

En Maurici, des de ben menut, empaitava a les noietes i, fins i tot, quan era un pro adolescent, les agafava de l’extrem de les faldilles per poder guaitar les cuixes. Quin galifardeu més pillastre! Tanta clausura i tabús infundats de portes cap endins i ell era tot un peça; un cap ple de pardals que sentia un bolcat d’emocions irreprimible cap a les dones.

La gent, als anys quaranta, després d’una guerra civil, feien servir el silenci com a font d’alimentació bàsica per tapiar les intimitats menys predictibles. Potser en Maurici tenia un llegat generacional d’ascendents molt extens però, amb el pas dels anys, aquelles històries prematures quedaven en l’anonimat. Les dones no parlaven mai del tema. Eren com un escut blindat en el qual les seves boques no podien exsudar paraules que revelessin la genètica paternal dels fills que portaven al món. Tot eren privacions i prohibicions. Els homes tenien sempre la paella pel mànec. Podien aparellar-se sense rendir comptes, sense haver de passar vergonya aliena, ja que no els calia confessar les seves infraccions ni a curt ni a llarg termini. Qualsevol relliscada puntual o constant que denotés un escàndol col·lectiu, en aquells temps tan ensordits, no suposava poder arribar a una ruptura legal, la qual trenqués amb els cànons del matrimoni convencional ja conformat. És més, les dones cònjuges havien d’empassar-se les ferides de la perfídia a partir d’actes lascius que els homes mai intentaven refrenar. Eren altres temps, es clar, però completament encaputxats. Els homes eren la figura de la corpulència, grans mestres de l’heroïcitat i l’estoïcisme, els gran magnànims cavallers que havien sempre de conservar una imatge prestigiosa i impol·luta, la qual sempre evitava qualsevol minúscula taca de sang per alguna comesa obscena.

En Maurici i l’Elisenda eren amants quan aquest últim es casà amb la Rosalia. Segurament però, l’última vivia en una bombolla imaginària que mai la va empènyer a sospitar que estava arrossegant el pes de la insensatesa carnal més vasta i descarada. Ella, de portes endins, era una servent que s’emmotllava a qualsevol insígnia d’obligat compliment sense intenció de sollevar-se. En Maurici, un home canós, amb una certa calvície i una pell gastada pels anys de treballar a pagès, ningú hagués dit que tingués temps de galantejar altres noies que no fossin la Rosalia. Mai es pot posar la mà al foc per ningú ja que, en milers d’ocasions, les aparences acostumen a ser enganyoses, confuses i d’errònia percepció.

Quan en Maurici i la Rosalia es varen aliar, les llengües parlaven que eren un matrimoni de conveniència. Hi havia altres versions també: Veïns havien interpretat el rol de celestins i havien entabanat en Maurici que la Rosalia era un bon partit, amb un perfil del trets força equiparable als d’ell; també es deia que la Paulina va néixer producte d’un coit avançat que no va tenir temps de consumar-se després de signar el contracte de matrimoni i, per evitar un escandall de conjectures i especulacions s’havien d’afanyar abans que l’embaràs fos notori. La gent ja se sap que parla precipitadament i amb descontrol, sense saber del cert ni comprovar si el relat és fals o verídic.

Quan en Maurici sortia amb la Rosalia tothom a comarca presagiava que la boda arribaria aviat. Quan es celebraven les onomàstiques i els aniversaris, a part de la matança del xai i la Festa Major Popular, ell sempre ballava amb la Rosalia; l’arrambava tant com podia, no fos cas que un altre candidat inoportú li prengués el lloc de nuvi. Feien una parella que semblava modèlica, extreta d’una faula. Els dos rabassuts, baixets, anivellats d’alçada, un posat dòcil i de fàcil apropament i un caràcter compatible, feia que tot el veïnat fes una fotografia clara en què asseguraven una vida comuna sense marge d’error.

Quan la Paulina acabava de néixer però, les coses començaven a adoptar un caire mediocre. La Rosalia passava moltes nits de vigília perquè la nena es despertava sovint i reclamava un biberó degut a que la seva mare no podia alletar-la. I era un calvari que es perpetuava al llarg dels primers dos anys de la nena.

El seu pare mai s’aixecava del llit. Dormia com una soca, amb una ronquera que feia angúnia però, tot i a vegades despertar-se sobtadament per la plorera de la criatura, no movia ni un dit per ajudar a la seva dona. La Rosalia feia ulleres, tenia un aspecte demacrat i una pell molt empal·lidida i blanquinosa amb tantes nits de tràfec.

Abans que la Paulina fos concebuda, en Maurici havia increpat la Rosalia que mai procurés separar-se d’ell. Un fill, segons ell, era el resultat d’una unió sacramental que no podia ser desunida sota cap concepte i sempre, per tant, havia d’aparentar una imatge d’estabilitat i benestar. Cal afegir que, per a ell, el divorci no podia entrar dins la seva ment passada de moda, antiquada i incapaç d’acceptar canvis de conducta en les relacions sentimentals. En aquells temps tan estrets i dictatorials, el divorci era contemplat com un acte gairebé delictiu i, en Maurici, no podia discernir de l’opinió civil. “Però, què diran els altres? Què pensaran de nosaltres? Quina aberració! Quanta injuria per qui estigui al corrent d’una separació convinguda!” Els seus pensaments anaven i venien com una turbina, una mena de roda que anava rotant amb una acceleració impossible d’aturar. L’importava més salvaguardar les aparences que la felicitat dels seus fills, raó per la qual la Paulina, tot i pensar en la possibilitat d’allunyar-se d’en Jordi, quan la imatge del seu pare emergia a la memòria, la idea quedava revocada. Era un estira i arronsa. La noia serrava les dents, es mossegava els llavis, ingeria paraules verinoses i nocives per part del seu home que anaven regalimant les entranyes, sense visualitzar cap probable escapatòria. En Maurici no era ningú per decidir sobre el futur dels altres matrimonis. El seu era el primer que fosquejava amb una opacitat de la qual semblava que qualsevol elixir prescindís d’una presa de contacte.

La Rosalia, una dona màrtir, patidora, extremadament abnegada i amb tarannà de sacrifici i contenció, abans de casar-se, havia estat tota la seva infantesa en un llagrimall de penúries. De ben joveneta va haver de criar els seus germans. La mare, una dona desentesa, freda, distant, amb una addicció a l’alcohol i de la qual mai es va rehabilitar, va provocar en la Rosalia, un cop grandeta, una actitud repetitiva. La dona d’en Maurici, quan anava a Vic amb el fill encara solter, en Robert, es dirigia cap a un supermercat i el feia encarregar ampolles de vi que amagava al rebost de Sant Bartomeu. Molts cops feia veure a en Robert que necessitava comprar menjar degudament enllaunat i envasat per tenir l’habitació de queviures prou atapeïda però, en el fons, es tractava d’una fal·làcia; una falsa argumentació que amagava rere unes ànsies devotes de vessar el vi a la bota que tenia a l’habitació, sota el llit, per beure-se’l a raig i entrar en un estat d’ebrietat. Ningú sap del cert si en Maurici era tan viril perquè la conducta de la Rosalia l’obligava a abocar-se cap a altres dones i tenir contactes carnals. Tantes borratxeres minvaven la qualitat de la família!

Tot i així, la Rosalia no descuidava els fills. No era una mare íntegra, perfecta, però no es desentenia de l’educació que els pertocava obtenir. Com a caràcter, tot i estar la major part del temps entonada, mai es violentava contra ningú. Ella es quedava com absent, semblava ennuvolada, difosa, amb una mirada emboirada però mai havia mostrat conductes agressives. Era una dona de fe i de principis morals marcats per una dosi de pacifisme i docilitat. La malignitat i els perjudicis no prenien partit en la seva personalitat, sempre impecable i clarificadora...

Capítol 3

La policia a Manlleu continua pendent d’un cos que sembla extret d’un conte de fades. L’ordre judicial ha tingut cabuda per fer un escorcoll general i trobar l’arma del suposat homicida que, en primera instància, la policia local contempla com a viable. El policia més jove que acompanya la comissària Roig, entra a l’habitació de matrimoni i, tot obrint els calaixos de la tauleta de nit, veu el permís d’identitat i se’l queda per fer difusió a través de les xarxes i verificar que el carnet sigui autèntic i no pas un parany, per confondre els agents en la seva investigació obligatòria .

És massa estrany! - Diu la comissària Roig. - La víctima no presenta cap indici de degollament, asfixia o algun altre comportament, en què els atacs físics puguin ressorgir a la llum.

En Martí, un dels agents locals que va amb la sergent, s’apropa novament a l’home:

– El cos està calent encara, tot i que no el seu pols es inexistent. Però per aquesta pista arribem a la conclusió que l’incident ha tingut lloc, com a molt tard, ahir.

Som a l’any 2005, un mes d’agost, amb una clima ensopit, gairebé hivernenc, molt pansit i esborronat per la boira procedent de la Plana de Vic. La família Ribó, amb en Robert i la Carlina, havien hipotèticament anat un cap de setmana al poble perquè tenien reservades unes bigues que, en Maurici, feia un any havia comprat en un taller de construcció metal·lúrgic per reformar la teulada. Quan encara vivien a Sant Bartomeu de forma fixa, els hiverns eren condemnatoris i molt difícils de transigir. Del sostre, rajaven unes enormes gotes que embussaven la sala principal d’aigua. Grans bassals s’hi formaven i, per evitar que el nivell d’aigua fos creixent, moltes galledes s’havien d’apinyar per prescindir d’una entollada.

En Robert sabia fer la feina de manobre tot i no dominar-la a la perfecció. Alguns estius, de jove, ajudava a constructors a retocar façanes i teulats i en Maurici s’empipava, perquè semblava que la casa pairal l’importés ben poc:

– A veure quan ens porten el material! Les condicions en què vivim son intolerables.

– Sí, pare, tens raó. D’aquest any no passa. El terrat és prioritari.

Però els mesos passaven i les obres també fins arribar a la tardor del 2005. L’home anava i venia de l’Ansolella i el Coll de Creus amb un carro que menava una mula per transportar feixos de llenya. Com podia ser tan valent als vuitanta anys? Es preguntava el poble sencer. Però ho era, enèrgic, vital, un nervi vivent, sens dubte. La seva salut, no obstant, començava a ressentir-se una mica. Durant trenta anys havia estat un fumador d’etiqueta. Dos paquets de tabac al dia eren suportats pels pulmons tot i que de gran es va convertir en un abstemi pels atacs de tos i una forta ranera a la gola que no l’abandonaven. Les nits en què es despertava, eren com una tragèdia. Semblava que una respiració amb ofecs intercalats fos una fidel constant. A mitjanit, s’havia d’aixecar per anar al lavabo i fer grans glopejades d’aigua amb un rajolí de llimona per tal d’alleugerir la simptomatologia tan atroç i ferotge.

Aquell any però, en Maurici també iniciava una etapa en què patia problemes estomacals. De fet, semblava que els nutrients no poguessin desfer-se amb els àcids gàstrics i això li causava un ardor del qual no se’n sabia l’origen.

Aquell estiu d’agost, la Paulina amb la seva filla havien anat a passar les vacances a Sant Bartomeu i la noia observava el seu pare des de prop. Quan acabava de menjar, s’asseia al sofà de casa i la mà dreta anava directament recolzada damunt del melic. Ell no gemegava ni es queixava. Mai deia res. La capacitat de resistència era admirable, encara que alhora perillosa. La Paulina un dia després de dinar li preguntà:

– Què teniu, pare? Us veig molt atordit, amb un rostre de patiment que intenteu dissimular però que jo percebo.

– No res filla. Em sento una mica rebotit, però això es tot.

– Jo crec que us passa alguna cosa més greu.

– No t’encaparris reina. Pensa que son coses de l’edat. Jo menjo massa pa durant els àpats i m’excedeixo en les quantitats de carn i peix, perquè soc un famolenc de mena, ja em coneixes.

De sobte, va deixar esbotzar una rialleta molt fosa que la Paulina va interpretar com un gest de socors.

– Pare, parlaré amb en Robert i la Carlina. Heu d’anar al metge. Vindreu el primer de setembre a Barcelona perquè us facin una revisió i, si calen proves, les que considerin oportunes.

– Però filla, sis plau, no n’estàs fent un gra massa? Dramatitzes sobre un fet que no ha de tenir repercussions severes en la meva salut.

– En Robert s’ha de reconèixer que és un panxa-contenta continuava la Paulina – com si no escoltés el que deia el seu pare. - Vivint amb vós tota la vida i havia de ser jo que s’havia d’adonar que la vostra integritat comença a decaure. Ja estem ben apanyats!

– Filla, filla, no li diguis res. Jo no puc venir a Barcelona. Em necessiten perquè els ajudi amb la casa. Pensa que ells són una parella progressista, moderna que estan en la seva plenitud laboral i els he d’ajudar amb la feina del pis a Manlleu.

– Vós sempre pensant en els altres – rebatia la Paulina –Però no us adoneu que qui s’ha de cuidar primer és vós. Si no, com vol ser profitós pels altres?

– Sí, tens raó, però ja coneixes la Carlina. Té un geni molt pronunciat. La meva nora és una dona amb empenta però quan s’enfada m’ofèn i m’intimida moltíssim.

– Ara no penseu en ella. Jo sabré com introduir el cas perquè vingueu amb mi a Barcelona. Necessiteu un reconeixement amb urgència.

Una setmana va transcórrer quan la Paulina i en Robert varen tenir una conversa, com dos germans que parlen amb franquesa. La Carlina tenia vacances a l’escola concertada i en Robert transferiria la responsabilitat de vigilar els ovins a un veí que llogava la família, quan aquesta última havia d’encarregar-se de certes diligències.

– El pare no està bé. Li’n passa una de grossa –va dir la Paulina. - L’he estat observant aquests dies atentament i quan menja la sèmola, el bistec de carn de vedella o altres aliments comença a bufar en senyal d’atipament prematur.

– Au, va, crec que veus visions. – va declarar la Carlina amb un to de veu d’insensibilitat – Nosaltres no hem notat res.

– No, es clar –protestà la Paulina –perquè a tu només et preocupa cobrar la nòmina a final de mes i que el pare i la mare us facin de criats de la casa. Com podeu ser tan ambiciosos?

– Un moment, ens estàs faltant el respecte –contradeia la Carlina. - Ningú els va arrossegar amb una soga al coll a viure amb nosaltres.

– I això us va anar perfecte, ves per on. Així podíeu fer d’ells el que volguéssiu, oi? Que us penseu que no m’adono de l’esgotament que el pare porta al damunt? Està xacrós al caminar i massa exhaust per l’edat.

– Paulina –intervingué en Robert – parlem-ne amb més calma. No ens posem nerviosos abans d’hora perquè així no resolem el laberint d’enigmes que el present ens depara. Què insinues exactament? Que el nostre pare potser està malalt?

– Això mateix és el que vull explorar. Ell no vol, s’hi nega perquè està espantat, en part per ell mateix i en part per por a la vostra reacció.

– D’acord, tu guanyes –va assentir en Robert – si creus que a Barcelona un metge el pot examinar i fer-nos sortir de dubtes, endavant, que baixi amb tu i nosaltres aquí ja ens espavilarem com puguem.

– Tot un gest de part vostra. Gràcies. – respongué la Paulina.

El convenciment no va ser fàcil. En Maurici podia ser molt complaent i modelable, però alhora cabut com una mula i la seva filla va haver d’insistir molts cops per poder prendre mesures i portar-lo al metge.

Primer, varen anar a l’ambulatori del districte de Nou Barris, a fi que un metge de família el reconegués. Després radiografies, un TAC, una fibroscòpia per descartar algun tipus de tumor. Malauradament, però en tenia localitzat un en fase inicial al fetge, tot i ser benigne. L’especialista aconsellava a la família que procedissin a una operació degut al fet que l’índex d’opcions que es pogués extirpar era molt favorable, però d’entrada tots els fills i la Palmira, la germana petita d’en Maurici, no ho veien clar.

Un dia, per telèfon, la Paulina parlava amb la seva tia:

– Si l’operem és molt probable que no se’n surti. És un home que, per l’edat, el seu sistema immunitari està dèbil de tants esforços i ressentit per les adversitats i l’estil de vida tan rudimentari. – deia la Palmira –Però, d’altra banda, si no fem res i es mor, tindrem remordiments tota la vida.

La Palmira vivia a Andorra i el sistema sanitari públic allí tenia protocols diferents a l’espanyol. Ella deia que les llistes d’espera eren més curtes i que es prioritzava la gravetat de l’anomalia a l’hora d’operar i no pas l’antiguitat del malalt, l’historial mèdic i els antecedents clínics.

– Jo optaria per posposar l’operació i anar-lo vigilant de prop. Em quedaria més tranquil·la que visqués amb tu durant una temporada, Paulina. Tu ets una bona filla, responsable, honorable, empàtica i condescendent, a la vegada que considerada per poder-lo assistir a la perfecció.

– Potser té raó, tia. – contestà la Paulina – El problema radica que el meu pare només té en ment anar a cuidar a aquella parella de pòtols. És com si tingués un contracte vitalici amb ells, del qual no en pogués rescindir.

– Ho sé –va dir la Palmira – El meu germà és un home de la vella escola. Creu que si un fill l’acull a casa i el vincle de convivència es fa tibant i consistent, té tot el dret a heretar. I en Robert li ha posat el caramel a la boca perquè en Maurici accepti el tracte. Però de tota manera estic convençuda que la Carlina hi té molt a veure. No sé perquè m’ho sembla però aquesta dona té un passat fosc i amaga alguna cosa. És quelcom intrigant i la seva mirada, irritable.

– Sí, la meva cunyada sempre ha estat cobdiciosa, de la verge del puny, molt garrepa i suspicaç. Però, d’això a que es despreocupi tant de la salut del seu sogre, hi ha molta diferència.

– L’herència, Paulina, l’herència. – respongué la Palmira – Tota la vida ha esperat amb candeletes, des que es va casar amb en Robert per ser la propietària i mestressa dels terrenys que el meu germà té sense construir.

– N’està segura, tia, que hi ha gat amagat?

– I tant, no en tinguis cap dubte. La Carlina només viu per acaparar, per embutxacar-se de calers. Té un afany pel materialisme molt agut.

– Potser ens estem precipitant amb aquesta acusació, d’entrada quelcom infundada.

– No t’ho creguis. La Carlina té vint-i pocs anys però no és tonta. Procedeix d’una família en què una vida regalada ha estat sempre a la seva disposició. Ella és valenciana i no t’oblidis de la dita: Valencià i home de bé no van lligats ni amb rodes.

La primera setmana de setembre obria les portes famèlicament, ja que el sol a Barcelona encara feia irradiar una escalforeta agradable i acollidora. En Jordi, tot emmurriat, estava fart d’aguantar el sogre i volia que escampés la boira cap al poble quan abans millor. Amb la Paulina anaven a cridòria diària i el pobre Maurici, un home de pipa i pau, havia d’engolir-se la mala maró que es respirava en aquella llar.

La Paulina pensava si seria bo que el seu pare sabés que tenia un tumor benigne, però no gosava verbalitzar-ho. Ben segur que els germans s’hi negarien en rotund. Però, què carai, ell era el principal interessat i tenia dret a estar informat sobre un assumpte tan espinós.