Kitabı oku: «El camp periodístic valencià»

Obertura

La motivació principal per a escriure aquest llibre ha estat la preocupació sobre l’estat actual de la funció del periodisme per a la societat i, per extensió, la contribució d’aquest a la formació de l’opinió pública quant a la participació responsable en el joc democràtic. Aquesta inquietud està relacionada també amb el debat sobre la dependència dels mitjans dels poders polític i econòmic, i la qüestió sobre els canviants models de periodisme i de producció de notícies. Tot plegat, juntament amb els efectes de la recessió econòmica, forma part de les explicacions sobre la mal anomenada «crisi del periodisme». La degeneració de l’estatus del professional ha arribat a un grau tan alt de desprestigi i descrèdit –per molts motius– que s’imposa el treball de rescatar el periodisme de les cendres, cosa que demana la incorporació de la percepció dels mateixos professionals a l’hora d’avaluar la situació actual.

Aquest llibre recull les opinions i els arguments sobre una àmplia temàtica relacionada amb el camp periodístic i la professió. La situació actual, contràriament al que es diu sobre la crisi del periodisme, ha estat producte en bona part de l’estratègia empresarial per a devaluar les condicions laborals dels professionals de la informació i procurar més beneficis econòmics per als grans grups de comunicació. Si tenim en compte la relació, cada vegada més estreta, entre política, poder i control de la informació, veurem que la crisi econòmica, juntament amb els canvis que s’han produït al si del camp per la introducció de les tecnologies i els usos d’Internet, que han fet reestructurar des de la base els procediments de treball i fins i tot les relacions, és només això, una estratègia per a mantenir el control de la informació, amb el problema consegüent: la manca d’informació independent, plural i elaborada amb el màxim respecte a les regles del periodisme.

Els periodistes i el periodisme han viscut moments d’esplendor, nodrits per la mítica imatge cinematogràfica del periodista que investiga i desvetlla casos –com ara l’escàndol polític Watergate de l’any 1972.

Aquells que volen ser periodistes i que han iniciat el seu període de formació, aquells que estan exercint la professió, aquells que senten que formen part d’un projecte comú de construcció democràtica, és a dir, tots aquells que senten la necessitat d’esforçar-se per una societat més justa, igualitària i que done oportunitats per a tots, són els lectors més apropiats d’aquest llibre.

La reflexió sobre la professió es troba clarament vinculada a les consideracions sobre el valor empresarial del periodisme o, millor expressat, de l’empresa periodística la missió de la qual és obtenir un benefici econòmic. Encara que hi ha altres factors, aquest s’imposa d’una manera central. Com ha quedat demostrat per estudiosos i professionals, els trets dels grans canvis que està vivint la professió són comuns a qualsevol àrea geogràfica. Em centraré en els trets propis del periodisme en un àrea concreta, el País Valencià, el nostre espai de referència, on, a hores d’ara, és preocupant el greu problema de manca de llibertat d’expressió i de destrucció del teixit cultural. Com que són ben pocs els estudis¹ fets sobre l’estructura mediàtica d’aquest territori, tot i considerar els escassos i valuosos treballs anteriors, he centrat l’atenció en les dades sobre l’estructura dels darrers deu anys per a l’anàlisi de la situació present.

He tingut en compte l’opinió, la percepció i els arguments dels mateixos professionals de la informació els quals, a més, han estat escassament estudiats i no han tingut moltes oportunitats de participar a les empreses en el debat sobre els canvis en el camp. Les seues opinions estan avalades per l’experiència, que pot ser molt valuosa en aquest temps de transició a un nou model de producció de notícies. Aquest model es caracteritza principalment per l’ús estès de les tecnologies en tots els processos i per l’augment de la participació del ciutadà en la circulació de la informació per diferents plataformes. Precisament, els periodistes són els que haurien de ser consultats si volem conèixer quin és el grau d’acceptació i de compliment de les regles professionals en aquest nou paradigma de la comunicació.

Els professionals no han sigut rellevants perquè són vistos com una part d’un negoci o empresa que els considera fonamentals per a complir els seus objectius, a saber, obtenir beneficis per la venda i distribució de la informació, però no com a agents importants per a l’empresa en tant que activitat econòmica; és a dir, del negoci no n’han de dir res, això és qüestió de la gerència i dels propietaris o accionistes principals. L’estudi de les rutines i la pràctica periodística ha mostrat sovint les dificultats per a fer complir els principis recollits en els codis deontològics. Les empreses periodístiques, a excepció d’algunes que han nascut en l’era de la informació digital, solen ser pronunciadament jeràrquiques i verticals en l’organització del treball. El debat sobre el fet del periodisme en si mateix, com ara la funció social del periodisme o la qualitat periodística, és absent. El periodista és un treballador la veu del qual és marginada, perquè d’aquesta manera és més fàcil per a les empreses controlar l’exercici de la professió. En les darreres dècades, aquesta ha sofert una precarietat considerable alhora que l’augment de la demanda dels estudis de periodisme ha produït una «bombolla acadèmica», com assenyala Díaz Nosty (2011). La situació no ha pogut ser més propícia per als empresaris, que tenen a l’abast molts bons estudiants disposats a treballar o a fer pràctiques, debades o per un sou molt baix. S’ha produït un efecte similar al de les empreses xineses: contractació de mà d’obra barata a canvi d’una alta producció, i marginació dels principis de qualitat i rigor propis de la professió. Els professionals qualificats amb més experiència han estat, a poc a poc, arraconats o acomiadats per a poder justificar la introducció de la mà d’obra barata que encara no té l’experiència suficient ni l’ofici.

Escoltar-los és prioritari per les dues raons esmentades: conèixer de primera mà què pensen dels canvis en la rutina per l’aplicació de les tecnologies, la crisi del sector i la crisi econòmica. I també perquè tractar de donar visibilitat al professional és fonamental per a estudiar la situació actual del periodisme en un territori concret, sobretot si aquest manca de recursos externs que vigilen les dades de l’estructura mediàtica, la precarietat laboral, els estudis universitaris i la situació dels professionals i les empreses locals, perquè no s’hi realitzen auditories públiques ni els col·lectius de professionals tenen recursos per a fer informes i baròmetres.

Aquest llibre prové d’un estudi en què entrevistàrem divuit professionals de les tres províncies valencianes, Castelló, València i Alacant, per a completar l’analítica sobre l’estructura mediàtica del País Valencià, entre altres aplicacions metodològiques (Parreño, 2012).² Cal ressaltar que ens va interessar l’autoreflexió del professional sobre la rutina i el periodisme actual, perquè, ben emmarcada dins de la teoria de la pràctica del sociòleg francès Pierre Bourdieu, hauria de facilitar una aproximació qualitativa al fenomen del periodisme valencià amb les seues particularitats i en un context històric i polític en què allò particular moltes vegades queda subordinat a interpretacions globals i als grans canvis que es produeixen de forma homogènia, però que han de ser analitzats de prop per a calibrar quins trets són propis d’aquesta cultura i dels nostres esdeveniments històrics i sociopolítics. L’opció d’entrevistar els periodistes és la millor via per a poder conèixer de primera mà els seus arguments sobre el periodisme i el seu futur en un context sociopolític difícil, com és el del tancament d’RTVV. Un tancament que té conseqüències en el conjunt del camp periodístic i audiovisual valencià, i que presenta greus arbitrarietats i irregularitats pendents dels tribunals de justícia. Una empresa pública la trajectòria de la qual deixa un deute moral envers la societat que s’ha quedat sense el mitjà públic en la pròpia llengua. Durant la dècada del 2000 es va endeutar en més de mil milions d’euros i, a més, va ser dirigida per un assetjador sexual. Els seus treballadors i recursos van ser utilitzats per a emetre a les ones públiques autèntica manipulació i propaganda del partit governant, la qual consistia principalment en la desaparició de la informació de tot allò que no els interessava, l’ocultació dels partits de l’oposició i els seus missatges, dels col·lectius socials amb reivindicacions i denúncies contra el poder, i en l’aïllament de tota manifestació cultural que no formara part de la seua ideologia política, amb una especial persecució, per silenciament, de la cultura pròpia i de la música en valencià. Aquest tema ha estat àmpliament tractat per alguns investigadors de la comunicació al País Valencià i denunciat pel Comitè d’Empresa d’RTVV durant els anys sota l’amenaça de l’ERO amb una campanya activa de lluita i denúncia pública que va finalitzar el 29 de novembre de 2013, moment en què es tallà l’emissió, i al final de març de 2014, quan s’acordà el segon ERO per a l’extinció.

La idea principal que guia aquest llibre és que l’anàlisi del periodisme en un context concret, en termes generals, pot servir com a indicador de l’estat de salut de la democràcia. És un tòpic que el periodisme ha de servir com a instrument del bon govern plural i democràtic, però que també és un servei que, en cas que no funcione regint-se pels seus principis més bells i il·lustrats, pot ajudar els governs tirans i les dictadures. El periodisme, sobretot en la cultura occidental, s’ha considerat teòricament com un servei a la població perquè ha fet de guardià de la democràcia. El periodisme occidental està dotat de valors que són producte de la imaginació i la raó, la mateixa que va il·lustrar els principis de la Declaració Universal dels Drets Humans. No obstant això, la pràctica s’allunya moltes vegades dels principis teòrics que passen a ser part de les regles del joc que tot professional ha de conèixer i aplicar. Els principis i valors sempre es troben supeditats a l’ús que en fan els humans, com passa amb la tecnologia, que tant pot servir per a fins humanitaris i col·laboradors com per a accions destructores i terroristes. El periodisme no determina per si mateix cap acció, al contrari, només els que hi treballen o els receptors tenen la capacitat d’exigir el compliment dels valors i bells principis d’honestedat, pluralitat i rigor que el fan realment útil per a la consecució de l’objectiu democràtic d’accés a una informació plural i diversa, i no manipulada per la classe política dominant.

Generalment, les entrevistes comencen amb la motivació del periodista a l’hora d’escollir la professió i el recorregut biogràfic –formació, pràctiques i llocs ocupats en els mitjans on han treballat o treballen en l’actualitat. En la trajectòria curricular, apareixen els temes relacionats amb els referents ideològics i professionals, i també els temes relacionats amb les condicions laborals. A continuació, es parla de la cultura professional i les fonts d’informació, l’organització del temps, el treball en equip i la igualtat de gènere. També es troben molt presents en les converses les qüestions relatives a l’evolució de les rutines amb la introducció d’eines tecnològiques i d’Internet i l’ús de les xarxes socials com a canals d’informació per als periodistes i els ciutadans. La conversa també aborda el periodisme actual, les transformacions que ha sofert i la valoració sobre el futur. I s’hi afegeixen demandes reflexives quant al periodisme ciutadà, la dominància de la ràtio d’audiència i la prioritat de la immediatesa en detriment de la qualitat. També s’hi aborden els condicionaments econòmics, polítics i els interns de l’empresa. El periodisme i els professionals al País Valencià és un tema central, és a dir, la realitat més pròxima i immediata. Tots els entrevistats exposen la seua opinió sobre els mitjans valencians i les condicions laborals, l’associacionisme i el sindicalisme, i també raonen sobre la formació i les universitats. L’última qüestió gira al voltant de la ideologia, com ara els temes relacionats amb el codi deontològic i la consciència social del periodisme com a servei públic per a la democràcia. Un tema rellevant d’aquesta part de les entrevistes és l’autocrítica i la crítica professional.

Els temes tractats s’han agrupat posteriorment d’acord amb els continguts de les entrevistes. Com a resultat, la classificació en cinc blocs temàtics generals que contenen 33 subtemes:

Breument, de les opinions, arguments i percepcions dels periodistes sobre els cinc temes generals cal destacar, quant a la pràctica periodística i la cultura professional, la dependència de les agències de notícies i de les agendes institucionals com a principals fonts d’informació, la quasi total absència del periodisme d’investigació i les dificultats per a la contrastació de notícies en els diaris digitals que volen oferir informació immediata.

Respecte a les xarxes socials i a l’ús de les TIC, cal esmentar com a avantatge, entre d’altres, els canvis en les formes de producció que faciliten la feina del periodista i la correcció ràpida d’errades. Tanmateix, la majoria dels periodistes mencionen que les funcions del periodista han augmentat i, conseqüentment, no es disposa del temps necessari per a elaborar informació amb una estimable qualitat.

L’experiència professional és un valor apreciable entre els periodistes perquè és un regulador de la pràctica. La contractació de joves i l’acomiadament dels veterans ha obert una escletxa en la transmissió generacional de coneixements, agreujada per la crisi econòmica.

Quant a la situació actual del periodisme, cal destacar la concentració dels grups de comunicació en empreses d’abast estatal, sovint dirigides per empresaris que no pertanyen al sector. De vegades, alguns mitjans del mateix grup tenen línies editorials de diferents ideologies. La reconversió tecnològica que permet la difusió de notícies en plataformes diverses encara està ajustant-se i genera problemes, com ara la competència entre distintes plataformes del mateix grup i la sobrecàrrega de treball per als periodistes que han de redactar la mateixa notícia per a diferents espais.

Pel que fa a la valoració sobre la influència en l’opinió pública, l’opinió més generalitzada és el canvi en la prioritat de les notícies seleccionades per criteris econòmics i per l’impacte mediàtic. També és comú entre els periodistes la percepció del creixement del desprestigi del periodista com a formador d’opinió pública i la valoració negativa de la professió en general per part de la població, percepció que, com veurem, és avalada per les enquestes i els informes publicats sobre el tema.

L’empresa pública de radiotelevisió és criticada pel control governamental i la pèrdua d’autonomia dels treballadors. Una situació que, amb altres trets més lligats als interessos econòmics, es reprodueix en les empreses privades. El principal condicionament econòmic de les empreses privades és la publicitat, els anunciants arriben a exercir pressió sobre el tractament de les notícies que els afecten. La publicitat institucional funciona de la mateixa manera, tot condicionant decisions quant a criteris de selecció de les notícies institucionals. Destaca l’aportació d’alguns periodistes sobre les formes alternatives i no dependents directament dels ingressos dels anunciants.