Kitabı oku: «Som una ganga», sayfa 2
FEMINISME I FELICITAT
MUNDO DIARIO (01/06/1977)
Donya Paulina Pi de la Serra, candidata al Congrés per la Lliga de Catalunya, ha dit no fa gaire a la periodista Montserrat Nebot que les dones feministes d’avui obliden el problema de la felicitat i de la llibertat humana.
Les dones feministes ja comencem a estar acostumades que, des de fora, ens ataquin d’una manera banal, ens presentin com a dones agressives o crispades, ressentides o frustrades personalment. És natural: nosaltres no tenim prou mitjans d’informació, no controlem els mitjans de comunicació per a explicar, amb calma, què pretén el feminisme. És el mateix que ha passat amb els comunistes: ara tothom s’estranya que en Santiago Carrillo no tingui ni banyes ni cua i que sembli més aviat un comerciant de vetesifils. Són els avantatges de poder sortir per la televisió...
Però és una llàstima que donya Paulina Pi de la Serra també hagi caigut en aquest parany. És una llàstima que una senyora del seu origen social, que té a l’abast llibres i informació que no ha pogut tenir la majoria del nostre poble, que ha pogut viatjar, hagi dit el mateix que diuen aquells col·legues masclistes de la premsa que ens ataquen perquè no tenen cap interès a entendre’ns. És una llàstima, car donya Paulina pensa, té temps per a pensar sense cap mena de crispació, car el lleure i les rendes són els millors aliats per al pensament.
El feminisme, donya Paulina, lluita per la felicitat «total», és un moviment alliberador de la consciència humana. El feminisme posa en qüestió un sistema patriarcat i autoritari que no ha provocat sinó infelicitat humana. Un sistema on també els homes han estat infeliços, obligats a fer de «mascles», a representar un paper que poques vegades acceptarien si se n’adonessin. Les dones, diem nosaltres, volem ésser lliures sense esclavitzar ningú. El feminisme intenta de vincular, en la seva lluita quotidiana i política, la felicitat privada i la felicitat col·lectiva. El que passa és que les feministes, en posar en qüestió aquest sistema patriarcal que s’ha desenvolupat encara més amb el neocapitalisme, hem ficat el dit dins de la llaga: hem denunciat aquelles institucions que ens sotmeten a tots, homes i dones, vells i nens, malalts mentals o presos... No tingui por, doncs, del feminisme, donya Paulina. Aporti a aquest moviment la seva experiència i els seus coneixements.
Per acabar, només voldria recordar-li que una dona feminista i comunista, Pepa Cuyàs, ha mort fa vuit dies de leucèmia. Aquesta dona, tot i sabent que havia de morir, lluità fins al final per la felicitat humana. Les seves companyes ho expressaren prou bé a l’esquela que sortí als periòdics: «Pepa Cuyàs, has mort. Amb la teva alegria i el teu coratge, has demostrat que aquesta lluita s’ha de fomentar valorant el desig i el dret de viure. Les dones de la Coordinadora Feminista de Barcelona t’estimem».
Ara fa un any que se celebraren les Jornades Catalanes de la Dona. En aquesta llarga i difícil lluita pel nostre alliberament, moltes dones hi hem trobat l’inici del camí cap a la felicitat.
JO VULL SER SUECA
AVUI (04/05/1991)
«Jo vull ser sueca», em diu una amiga per telèfon. Acaba de llegir que mil dones sueques reclamen 180 milions de pessetes al seu govern per a poder nodrir els fills que han tingut, segons diuen, d’homes espanyols o bé de nòrdics que viuen a Espanya. Segurament, aquests darrers ja s’han empeltat del vivalavirgen hispànic. N’hi ha una que fins i tot reclama no sé quants calés per al seu nen de vint-i-cinc anys. I ara els del govern suec diuen que ho ha de pagar l’Estat espanyol. «Són ben llestes, les sueques», diu la meva amiga amb un sospir de resignació grecollatí.
Els uns projecten les seves fantasies cap al nord, i les altres cap al sud. Sembla que el plaer no el trobes a casa. I les dones nòrdiques, que viuen una vida més aviat apàtica segons la llegenda, sense gaire ocasió per a la carícia, somnien devessalls de passió damunt la sorra càlida mediterrània, sota una lluna que els recorda un toro i amb un cos d’home que sigui una mica pelut. L’intercanvi de desigs amorosos és fructífer a l’estiu, des que s’ha posat de moda la idea que fins els pobres poden viatjar.
I els llatins, que van llegir el Capitán Trueno de menuts, deuen pensar que totes les sueques són com la Sigrid, de la mateixa manera que totes les orientals són com la Preysler, el símbol de Molokai i Los últimos de Filipinas. Els moralismes del nord i el sud barrejats acaben per crear una explosió demogràfica quan abaixen els preus dels avions.
Sí, són ben llestes, les sueques. Perquè allà tenir un fill no porta massa maldecaps. Aquella societat pagesa ha evolucionat amb molta intel·ligència cap a un benestar per a tothom. Si queda alguna illa una mica confortable al món, aquesta és Suècia. I la Suècia real no té gaire a veure amb la consciència turmentada d’un Ingmar Bergman. Allà una mare esdevé una senyora respectable. Només cal que diguin que la criatura és el fruit d’una nit càlida i un pèl enigmàtica, de la mateixa manera que els seguidors de Paul Bowles se’n van al Marroc tot buscant el sexe en la seva natura més pura. La civilització a casa, que ens està bé, però el desig, com més se satisfà entre primitius, millor.
I ara veurem com la Fiscalia General de l’Estat espanyol, perquè no sigui dit, i amb aquestes ànsies tan nostres a fi de ser considerats europeus sense ser-ne les deixalles, abonarà els milions que demanen les sueques per a nodrir els fills d’uns suposats espanyols. Encara que els fills ja vagin a la universitat i les nits de passió no siguin més que un record d’una nit etílica. Quedarem com uns senyors. Mentrestant, milers de dones de casa nostra, amb pares conegudíssims i reconegudíssims àdhuc pels cadells, no reben ni un cèntim per tal que aquests aconsegueixin, gràcies a l’alimentació, l’alçada adequada.
«Si fóssim tan llestes com les sueques», acaba per dir la meva amiga amb un deix escèptic, «hauríem de fer cua davant l’ambaixada de Suècia per a demanar-hi asil en la categoria d’exiliades polítiques. Els homes suecs, que deuen ser un pèl babaus, potser acabarien per alimentar els fills que alguns pares espanyols, i també les lleis del nostre Estat, enderiats tots plegats en fantasies sueques, han acabat per oblidar».
COM FER-LES CALLAR!
AVUI (11/10/1990)
Nèstor Luján, fa uns dies, es queixava en aquest mateix diari de la davallada de les tertúlies, de com ha minvat l’art discret d’escoltar i, més encara, de com la saturació d’imatges i sons ha trivialitzat la conversa. Decreta amb un lleuger toc de pessimisme que la religió de l’atenció està greument ferida.
No ho sé, em sembla que té raó i no en té. Ell, que és un conversador que deixa fluir les paraules, tot donant-los aquella flonjor tan difícil de trobar, s’enyora d’un temps que no ha de tornar. S’ha acabat el temps del lleure desvagat dels rendistes o dels estudiants pobres com el jove Josep Pla, que anava a l’Ateneu per ensinistrar-se en el difícil art de la tafaneria entesa com a cultura. No practicaven l’oratòria inflada i eren més xafarders que ningú. S’han acabat moltes coses d’aquells temps, i la música de Beethoven envaeix les oficines i les parades del metro. Sembla que la gent ja no tingui temps per a viure, per això es mor tan de pressa i no se n’adona.
Però el món que enyora en Nèstor Luján és un món d’homes que, amb calés o sense, no els feia cap vergonya de mostrar les parts més femenines de la seva personalitat. Tenien o temps o diners i parlaven per parlar, que és l’acusació més freqüent contra les dones. Recordo les xafarderies eròtiques del senyor Foix, la gràcia que tenia el senyor Pla per convertir en plausible el fet més trivial. Però aquella mena d’homes s’han acabat. Avui els ulls dels més joves, asseguts darrere d’una taula de despatx, reflecteixen la llum d’una imatge plana i, alhora, el pànic de perdre la feina que els dona poder. Dins la ment d’un yuppie hi ha un pànic inexpressat: si es queda sense feina, sense poder, sense calés, es quedarà penjat dins el buit de les no-paraules, la qual cosa no vol dir el silenci.
Però les dones, certes dones, continuen elaborant el difícil art d’escoltar i l’encara més difícil art de la paraula. Recordo, per exemple, un matí a Llafranc amb la Isabel-Clara Simó. Totes dues anàvem amb bata i vam seure per esmorzar. Durant dues hores, no vam parar d’enraonar. Mentrestant, el seu marit, en Xavier Delfó, va tenir temps d’anar en cotxe a un altre poble i comprar el menjar per a tota la setmana. Assegura que, en tornar, ens va trobar en la mateixa posició i sense gens de cafè a la cafetera. Vam parlar i ens vam escoltar. Vam enraonar del golf Pèrsic i vam decidir què faríem per dinar. És difícil de descriure, en termes exactes, com és una conversa entre dones. És una molsosa barreja de fets quotidians i universals. Una implicació continuada, fluent, de la vida pública i la privada. D’ironies, rialles i suspensió en la tristesa.
És omplir de materialitat la vida que no es toca, tenir les paraules precises per a tot allò que sembla no tenir nom. Badar un instant per la finestra i comentar que hi ha boira baixa damunt els pins que llepen el mar. Recordar els grecs que ja hi eren i passar-nos una recepta pirinenca de tall rodó amb gerds. El món en va ple, de converses d’aquesta mena. Jo diria a l’enyorat Nèstor Luján que s’aturi un moment a la vora de dues dones que parlen a la vora d’una escola o d’un lavabo, que entri en una cuina i que no passi de llarg davant una saleta d’estar. Ja ho va escriure la poeta russa Anna Akhmàtova: «He ensenyat a les dones a enraonar i, Senyor, com fer-les callar!».
QUI TÉ POR DE LA SENYORA THATCHER?
AVUI (24/11/1990)
La senyora Thatcher, amb una sola màscara, ha satisfet els desigs de certs homes que han jugat al joc de la política. És a dir, els nostàlgics de la força d’Elisabet I, els enyoradissos de les murrieries de la iaia Victòria, la no superació de la cella corrugada de la primera mestra que van tenir, els orfes de mare que creuen que totes les mares són així, amb l’afegitó que no era sinó la filla d’un botiguer.
Havien de definir-la perquè era una dona. Diferent. Altres dones que aconseguiren arribar a dalt de tot sense deixar de ser íntimament dones, com és el cas de la primera ministra noruega, no han tingut tanta premsa. És clar que la Thatcher era només dona per fora. La primera ministra noruega va córrer a voltar-se de dones, per donar un altre caire al poder. La senyora Thatcher va canviar de pentinat, va temperar la veu, es va tornar més coqueta i es va vestir de blau. Però, tret de les assessores d’imatge, no hi hem vist cap dona, al seu voltant.
Per aquesta raó els homes polítics l’admiraven. Perquè la màscara que duia era d’una feminitat clàssica, un pèl restreta —no podia fer escarafalls—. La miraven als ulls i tremolaven. Baixaven la guàrdia i li guaitaven les cames. Aleshores, sospiraven: «Ai, i quines cames que té, aquest fenomen!». El descobriment va fer exclamar al francès Mitterrand que la senyora Thatcher tenia l’ull de Calígula i les cames de Marilyn Monroe. Els blens del seu pentinat no sortien mai de mare. Si es despentinava, perdia la seva força.
La senyora Thatcher ha servit d’esquer, durant onze anys, per a dir-nos que una dona al poder pot ser molt més dura, ferrenya i antipàtica que un home. «Què dieu?, que no hi ha dones que manen? Doncs, mireu la Thatcher! I no té l’educació d’un Mister Heath, la ironia d’un Churchill! És molt pitjor que un home! Va ser feliç amb la guerra de les Malvines!». No li podem negar que ha sabut fer molt bé la part de teatre que li corresponia. I manar la Gran Bretanya, amb l’IRA inclòs, no és el mateix que ser primera ministra a Noruega.
Sí, la senyora Thatcher ha estat temuda i admirada. Hi ha certs homes que bavegen davant d’aquestes dones: en aquestes circumstàncies, els fascina mostrar-se un pèl dèbils. No deu ser aquest el cas de Reagan, acostumat a l’eterna nineta Barbie de la Nancy? Ha demostrat ser més dura que els homes, però, això sí, amb una imatge femenina d’allò més tradicional. Era l’evidència que la mitjania podia triomfar i la Gran Bretanya necessitava un temps de mediocritat per tornar-se més modesta, tan embafada d’imperi com estava. Però amb el regnat de la senyora Thatcher s’ha internacionalitzat una paraula: ara, a Europa, tothom ja sap què és un hooligan, aquesta paraula que ve d’un noble irlandès que, a finals del segle passat, feia de trinxeraire. Un gamberro, vaja. Sota el regnat de la senyora Thatcher, els hooligans han envaït Europa amb la guerra del futbol. Són els que mai no tindran feina, creguts, els seus pares, que fins els pobres i tot podien ser capitalistes.
Però la senyora Thatcher no desapareixerà. Ella té vocació de mestra vitalícia. I Occident en va ple, de polítics que busquen en aquesta mena de dones la fortalesa perduda.
PARIU FILLS, QUE JA US ELS MATAREM
AVUI (19/10/1990)
A la fotografia, s’hi veu una munió de caps completament coberts amb el xador negre. En una petita escletxa damunt el nas, hi endevines uns ulls que no es veuen. És divendres i aquestes dones preguen a Déu. «Al·lahu akbar», criden, i una d’elles assenyala el cel. Déu és gran i les protegirà contra les tropes nord-americanes. Són dones jordanes, però també les podem veure pels carrers de Bagdad, esmunyint-se entre la multitud, acceptant el bloqueig, disposades a morir de fam, si cal.
Saddam Hussein sabia el que es feia quan demanà a les dones iraquianes ajuda per aguantar el bloqueig. Les dones, sobretot les mares, són les rereguardes morals de tota guerra, elles proveeixen el món de fills per al combat, i, alhora, han de fer servir la imaginació perquè el menjar, tan escàs, no falti a casa. Totes les guerres s’assemblen quan es tracta de tocar el cor d’una mare. La imatge d’una dona nord-americana enmig del desert saudita, amb la jaqueta posada i les aixelles suades, encara és insòlita.
La guerra ens duu als límits de l’odi, però també necessita cantar l’amor. I l’amor més escaient és el maternal. La mística de la maternitat puja molts graus en el mercat de valors sentimental. Quan enviaren els primers cadells al Golf, les planes dels diaris s’ompliren de fotografies amb mares abraçant els fills. La guerra, aleshores, es vesteix d’un necessari alè tràgic. Encara ressona el crit de Clitemnestra quan li arrabassaren la seva filla Ifigènia per ser immolada als déus.
«Maternitat és vocació. Maternitat vol dir sacrifici, renúncia, responsabilitat...», sentenciava la senyora Llucieta Canyà, l’autora de L’etern femení, la bíblia de la perfecta dona catalana que els marits de la postguerra regalaven a les seves esposes. Maria Aurèlia Capmany ja ens ha parlat del punt d’encontre moral entre republicans i franquistes durant la Guerra Civil: els cartells dels dos bàndols exaltaven les mares que, amb el cor alegre, oferien els seus fills al front. La guerra és la gran productora de mentides. Bertolt Brecht va escriure Els fusells de la mare Carrar, on la protagonista va oferint fusells als fills que li queden. En mor un i dona un fusell al fill que segueix el mort, i així successivament.
Les mares no es queixen, o no se les escolta. Però és a les guerres quan el fet de parir es redueix a l’absurd. Les heroïnes de l’ordre natural són ben tractades mentre ofereixin al món un producte que després pot ser destruït en un nores. Però l’organització d’aquesta destrucció ja no és cosa de les mares, elles només surten, als mites, a les llegendes, a les pel·lícules i a la realitat, per fer-nos vessar aquesta llàgrima, tan necessària, que doni uns grams d’emoció al fet més barroer, més obscè, més vesànic que porta a terme la ment humana.
DONES PERFECTES
AVUI (22/10/1990)
Les dones que viuen en països que semblen una mica més avançats que el nostre comencen a assegurar que estan tipes de ser les dones perfectes. Em refereixo a les dones que poden assegurar aquestes coses, les dones de la neteja no es preocupen per qüestions metafísiques, la perfecció és un luxe garantit per als blancs de la classe mitjana.
Les dones, sí, estan tipes de ser perfectes. Mares equilibrades, cuineres com l’àvia, dones amb gust, excel·lents treballadores, somriures a dojo i muà, muà, petonet que t’engalto. Les dones perfectes es van veure, tot d’una, als anuncis, duien vestits Armani, perfum Saint Laurent, colònia Loewe, caminaven com deesses, les cames de Cyd Charisse, la remenada de Lauren Bacall i el cervell de Galileu. I els promotors d’imatge van somriure flonjament: «No ho veieu?, el món canvia perquè la dona està canviant».
Van deixar que les dones perfectes entressin a tots els reductes sagrats: és un dir, l’única fortalesa que encara no accepta dones perfectes és el Vaticà. Però les veieu a Wall Street, al Parlament Europeu, amb les aixelles suades al desert d’Aràbia, i fins i tot com a directores generals als passadissos de la Generalitat o el govern central.
Les dones perfectes havien començat per ser una mica imperfectes, titllades de subjectives, un pèl histèriques i una mica rabiüdes. Més d’un poeta casolà enyorava la inexistent Ben Plantada. I posaven, els poetes, els ulls en blanc: ¿què volen, aquestes dones, que només recorden Teresa, la Ben Plantada, pels peus grossos?
I heus aquí que les dones perfectes comencen a sospitar que algú ha escrit malament el guió. És clar que les netes i besnetes de les pubilles que duien, totes soles, els masos volien sortir a fora i treballar. Sabien que ho farien més que bé, amb petjades suaus i un somriure de nacre. Però el món continua immutable, només canvien els anuncis. Cada dia cal omplir la nevera, dur els cadells a escola, cuinar com l’àvia, trucar al pediatre, organitzar xeflis postmoderns, llegir Kundera, anar a Cardedeu a visitar els sogres i, al llit, sospirar amb sospirs allargassats.
I les dones perfectes enyoren el temps de la imperfecció, quan eren un pèl histèriques i un bon tros subjectives. Enyoren el cinisme de les àvies, que convertien el caçador que es menjava el món en un titella casolà. I és que les dones perfectes són, de bon tros, les darreres romàntiques: havien cregut en el món tal com és, pensant que era harmònicament ordenat, calculat fins a l’últim redós geomètric. No calia canviar-lo, només entrar-hi, dominar-lo.
I, ara, somnien a tornar a casa. Tornar a aquells temps en què conversaven amb el mirall mentre el marit duia els calés a casa. Però és que als homes, genuïns aspirants a la perfecció, ja els va bé que les dones perfectes hagin sortit de casa. El món continua com sempre i a més, diuen, ara fa més bonic.
INTRODUCCIÓN
¿TIEMPO DE MUJER? (1980)
¡Quitadme el sexo!
Lady Macbeth
«La lucha feminista ataca directamente la actual composición de la familia. La familia no es un invento del capitalismo. Viene desde muy lejos y en el capitalismo avanzado se mantiene como fórmula tradicional de convivencia. Y esto es lo que ha entrado en crisis...».
«El ser humano escindido bajo el imperialismo, división de roles, la teoría del éxito, la competividad, la vida privada y la vida pública...».
«El hombre es cultura y la mujer naturaleza, el retorno a la edad de oro...».
«La mujer en la familia, la mujer-niña, la mujer casada, una muerta civil, el complejo de la madre moderna...».
«El desprestigio del hogar, los militantes de izquierda que nada más lo son de puertas afuera, el patriarca comunista...».
«La rebelión de las mujeres, una conciencia que hace daño, pero que es necesaria, la solidaridad de todas las mujeres...».
«La síntesis revolucionaria».
Fin y aplausos. Empieza el coloquio. Rumor de sillas, alguien tose. (He estado brillante, lo sé.)
«¿Y qué le voy a hacer? Todo lo que dices me parece evidente. Mi marido es comunista y no está ni un minuto en casa. Siempre tiene reuniones. Dice que uno de los dos tiene que quedarse, y como él es un cuadro... Yo me paso todo el santo día en casa. Con los críos y la abuela, que tiene más de ochenta años. Y aunque quisiera, ¿dónde podría trabajar? Y, encima, me dices que la madre puede ser transmisora de violencia, que oprime a los hijos. Tienes razón, tienes razón, pero ¿qué puedo hacer?».
Le tienes que decir algo. «¿No te das cuenta de que ahora existe la solidaridad entre las mujeres, de que ahora nos atrevemos a hablar, de que hemos salido a la calle?».
«Sí, sí, pero ¿qué puedo hacer?, ¿qué puedo hacer?». No era una, ni dos, eran cincuenta, cien mujeres, mil mujeres, todas las mujeres del mundo las que chillaban. «¿Qué puedo hacer? Cada mañana, quitar las cacas de los niños, limpiarles las velas, limpiar los meados. Cada mañana me despierto para la escatología. Yo y el crío. Caca y pipí. Pañales que huelen a lejía. Quitar el plástico, la carne rosada y escocida. Polvos de talco en las piernas. ¿Se ha caído ya el ombligo? Pon el crío en la cuna, prepara las papillas, ¿qué toca hoy? ¿Cereales? ¡Ay, no!, que tiene diarrea... El crío chilla, da berridos, llora. ¡Qué ganas me dan de ahogarlo, Señor! Lavar los platos del desayuno, vestir al niño, deshacer las camas, hacerlas, ventilar las habitaciones, ¡ay, no!, al revés, barrer, fregar, barrer, fregar, ir a la compra con el niño-niña ¡qué bendición de criatura, hay que ver! ¿y cuántos meses dice que tiene? ¡pero si no lo parece! comprar, comprar potingues, volver a casa, poner en marcha la lavadora, preparar el almuerzo, las papillas, crema de arroz, sí, sí, que tiene diarrea... la comida está en la mesa...».
«¿Qué puedo hacer?». Calla, calla. Tú hace tiempo que has dejado estos quehaceres ¿o es que los has hecho alguna vez? Te casaste con esta idea: «Mi marido y yo compartiremos las tareas del hogar. A medias». Y acabasteis cogiendo una mujer. Te excusas con la idea de que has creado un puesto de trabajo. Por supuesto, no eres déspota, ni paternalista, ni nada. Dejas las llaves y el dinero en la portería a la chica. Ella te lo hace todo. La convivencia con tu hombre es perfecta. No os peleáis casi nunca. ¿Y cómo os vais pelear si ninguno de los dos tiene que fregar los platos, ni hacer las camas, ni limpiar los meados de los críos? ¿Te acuerdas cuando te quedaste embarazada del segundo? Alguien te dijo que dejarías de escribir... Tú, no. Tú habías tenido una espléndida segunda criatura, un formidable macho, y seguías con la obsesión de escribir.
Recogía los papeles de encima de la mesa, me ardían las orejas, cuchicheos al fondo de la sala, un cierto cansancio, las sienes me latían, había hablado, quizá, demasiado, el hombre no es el opresor sino que hace de tal, ¿resultaba verosímil mi discurso?, había intentado interpretar los sentimientos, que son enemigos de la razón, quería convencerme a mí misma de que el hombre no es el enemigo y no sé quién me había dicho que, para poder luchar, antes tenías que odiar.
Desde que la historia había sido escrita por los hombres, tenías que pedir perdón, perdón por pensar, perdón por no querer ser sublimadas, idealizadas, lady Macbeth había gritado ¡Quitadme el sexo! y Scarlet O’Hara quería al hombre porque era el poder, quería a Clark Gable esperándola siempre bajo la barandilla de mármol mientras ella bajaba con un vestido blanco, Clark Gable era el pene que no tenía, estaba vomitando de nuevo mis fracasos más o menos racionalizados delante de un auditorio de mujeres que quizá me admiraban o envidiaban, lanzaba mis palabras otra vez al vacío de la sala a ver si algún ama de casa las recogía, algún ama de casa que sabía que sufría pero que no sabía por qué, mis frases eran, poco más o menos, las mismas, la conciencia hace daño, es una conciencia dolorosa porque vivimos aisladas las unas de las otras, compartimos el lugar más pequeño y más extendido universalmente, el hogar, y esta conciencia no tiene nada que ver con la conciencia del obrero, conciencia liberadora extendida a las fábricas, a los talleres, dicen que también a las oficinas, nuestra conciencia es la conciencia de la histérica y de la resentida, de la mujer enemiga de la mujer, de la mujeraraña, del miedo, del miedo al vacío que es peor que la soledad.
Me siento vacía, me dicen las mujeres de mediana edad, solo quiero dormir, dormir, mujeres casadas, con hijos, el piso arreglado a media mañana, los niños en el colegio, y yo, ya veis, pontificando, interpretando como una madre abadesa moderna y con más miedo que nadie, cuesta renunciar a la felicidad...
«Tienes razón, tienes razón, pero ¿qué puedo hacer?». Esto es lo que chillan todas las voces del mundo, las voces de mi sexo. Como los gritos clitoriales de las mujeres árabes. «¿Qué puedo hacer?».
Había ido a ver Flowers, sublimación de los sueños del homosexual macho. Narcisismo del hombre que quiere ser como una mujer o, por lo menos, como ellos han dicho que son las mujeres. Un acto de amor entre machos hasta la destrucción. El ángel y el príncipe, sueños imposibles, posibles en los sueños. La mujer, prostituta, la mujer es pura materia. El homosexual macho se sublima en el arte y en la cultura porque, por lo menos, tiene la apariencia del hombre, la apariencia del poder. Puede representarlo. George Sand fracasó porque se vistió de hombre y no era más que una mujer. O porque empezó demasiado pronto. O porque cometió el imperdonable crimen de querer ser un hombre. O... vete tú a saber.
¿Y qué le podemos proponer a estas mujeres que no tienen ni trabajo ni formación? Únicamente si se sujetan al modelo propuesto de buena-ama-de-casa-y-madre-comprensiva-y-excelente podrán, en cierta manera, vivir en paz. ¿Quién soy yo para desgarrarles este modelo?
Yo me las tengo que apañar sola con mis dudas, con mi abismo particular.
Las mujeres hemos sido para los hombres el Infierno o el Paraíso. Lawrence Durrell escribió en Clea, hablando del personaje Justine:
«¿Ninfa? ¿Diosa? ¿Vampiro? Sí, era todas esas cosas y, al mismo tiempo, ninguna. Como toda mujer, no era más que lo que la mente de un hombre (definimos al hombre como un poeta que conspira eternamente contra sí mismo) desea imaginar».
Durrell, por lo menos, es sincero y su sinceridad lo engrandece. Como Machado: «Las palabras solo valen la pena cuando expresan un sentimiento auténtico». ¿Cuáles son los sentimientos auténticos de una mujer? Jane Austen queda lejos. No nos interesa. ¿Es el sentido de frustración el auténtico sentimiento de una mujer de hoy? Entonces nuestros poemas, novelas, etc., no estarían creados para sublimarnos sino para escapar de esa frustración.
«Soy una mujer frustrada», me dice la mujer burguesa. Y, para evadirse, aunque sea por un día, se va a la peluquería, se compra unas botas altas o una nueva crema para el cutis.
Somos porque el hombre nos ha creado. Yo misma, cuando he querido escribir sobre algo «importante» (el mundo de la política, de las ideas, el mundo de fuera), he creado un personaje llamado Jordi Soteras. Ya lo veréis. Hace años que habla. Desde que publiqué mi primer libro. No me atrevo a hablar yo sola. O no me atrevía. Si había que hablar de escatología, de cacas y pipís, me salían la Silvia o las Mundetas. Pero en las grandes cosas (crisis universitaria, cárcel, el miedo bajo los años del franquismo), un hombre sustituía a todas las mujeres. O no las sustituía, y basta. No, no es cierto, yo había creado a Jordi Soteras. Allí estaba. Era todos los superegos que me había ido encontrando a lo largo de mi vida. Mis fantasmas masculinos. Fantasmas que muchas veces no eran hombres concretos, sino el reflejo de mi miedo, de mi inseguridad, del temor a opinar, a meter la pata —cosa que he hecho muchas veces en mi vida. Cuando Karl Marx dice que duda, lo dice con orgullo—. O Einstein. O Bertrand Russell. Para los filósofos y los científicos, las dudas quieren decir indagación, utilizar las neuronas para el placer intelectual. Inmenso y gratificante placer. Para una mujer, la duda no quiere decir indagación, sino todo lo contrario, quiere decir afirmación de la inseguridad con nuestro yo, con la propia identidad. La duda no te lleva al conocimiento, sino a la afirmación de las cadenas del desconocimiento, de la incapacidad de razonar. La duda es la serpiente del árbol de la ciencia que nunca hemos dominado.
Encontrarnos es, quizás, una búsqueda dolorosa pero apasionante. De todas formas, quién sabe si no se tratará también de una búsqueda inútil. Otra más, que nos llevará a la frustración.
¿O ya no? ¿Se habrá acabado de verdad el tiempo de la frustración? A mí me pasa lo que a esas mujeres que se levantan en mis coloquios y me dicen: «¿Qué puedo hacer?».
Yo también lo pregunto: «¿Qué puedo hacer?».
Pero, a pesar de su posible inutilidad, esta búsqueda, este proceso, nos está dando a miles de mujeres de todo el mundo una fuerza extraña. Las demás, no tienen tiempo de pensar en ello («¿cómo voy a ser feminista —me preguntaba una mujer uruguaya— si en mi país asesinan, torturan, esclavizan a todo tipo de seres humanos?»). A lo mejor acabamos diciendo, como el viejo y querido filósofo francés, «la mujer es una pasión inútil», pero esta búsqueda, este proceso, es el que hace que nos movamos, ahora y aquí, en todas partes. Cerca del abismo, con nuestras dudas, inseguridades, miedos, terrores, o, simplemente, en el vacío, todo este proceso es el que hace que digamos que estamos vivas como nunca lo habíamos estado.
He escrito con mente de hombre y cuerpo de mujer, lo confieso. Sé que éste es el primer paso hacia la esquizofrenia. Pero todo novelista es un esquizofrénico en potencia. Tiene que vivir un sinfín de vidas distintas. O, quizá, más exactamente, la suya está hecha, dividida, en miles de vidas distintas. La escritura es el refugio contra el manicomio. Escribir tantas vidas nos salva de la locura. Eres todos los personajes y, al mismo tiempo, ninguno. El problema es armonizarlos en un único discurso, como dicen ahora los pedantes, en una novela. Flaubert lo consiguió. A lo mejor yo cuento todo esto porque soy incapaz de escribir una novela. Exacto: señores y señoras, ésta es la historia de mi impotencia para escribir una novela. Por lo menos, yo lo confieso. Otros novelistas nos enchufan un discurso pedante y pedestre al mismo tiempo, imposible de digerir —como éste, más o menos— pero, además, te dicen que lo que hay que hacer es la antinovela, la destrucción de la novela. Que todo es lenguaje.