Kitabı oku: «La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira», sayfa 3

Yazı tipi:

2. Els anys seixanta

Costa molt d’entendre. Per més que un hi doni voltes i més voltes per intentar trobar-hi una explicació més o menys lògica i plausible, costa molt d’entendre com va poder sorgir, al País Valencià de principis de la dècada dels seixanta, una colla de nois (tot just superaven la vintena) com aquella de la qual formà part Joan Francesc Mira, i en la qual hi havia també alguns dels noms —Eliseu Climent, Alfons Cucó, Raimon. . . — que han acabat jugant un paper clau en la recent història politicocultural del país.

No tan sols no acataren els postulats ideològics del règim i de l’època; no tan sols descobriren, cadascú pel seu compte, quin era el seu veritable país i quina la seva llengua pròpia; no tan sols es posaren a treballar immediatament per recuperar tot allò que els havien escamotejat. És que, a més, van entendre que les circumstàncies tan adverses en què havien d’actuar i els obstacles tan difícils a què havien de fer front eren, no una coartada per a l’autoindulgència de qui creu que ja en té prou exhibint la seva sincera bona fe, sinó un deure i un estímul per ser tan bons —intel·ligència, esforç, coneixements, experiències, actitud, caràcter— com els fos possible.

Aquesta autoexigència de curiositat, talent i empenta es va concretar en una necessitat de ser absolutament moderns, que en Mira jutja molt important per a l’evolució del nacionalisme progressista valencià i que, en major o menor mesura, es donà també en els grups de joves que impulsaren el nacionalisme progressista de Catalunya i de Mallorca. I ser modern volia dir estar al dia dels successos més importants que s’esdevenien arreu del planeta. I informar-se —i gaudir— dels nous corrents literaris, artístics i musicals provinents de França, Anglaterra i els EUA. I ser modern volia dir, també, prendre consciència que no únicament calia rescatar, preservar i promoure la cultura catalana, sinó que a més calia treballar —idealisme pragmàtic— per homologar-la a qualsevol altra cultura normal. Entre moltes altres coses, la coneixença i substanciosa amistat de Joan Fuster els va servir per comprovar que assolir tot això era possible.

Malgrat les pintades polítiques, les reunions clandestines, les discussions ideològiques i les lectures prohibides, en Mira parla d’aquells anys estalviant-se qualsevol pretensió èpica. Com si volgués deixar clar que, si bé potser van ser uns anys heroics, el que és del tot segur és que van ser uns anys apassionants, crucials. I sembla també que feliços.

1. El retorn a València. El Grup dels 17. Inicis de l’activisme valencianista

Hem dit que Roma va representar la descoberta del món. I vàreu tornar a València l’any 60. Tot d’una que vàreu arribar ja vàreu sentir que la perspectiva des d’on miràveu les coses era diferent?

Tot d’una després de tornar a València, jo crec que no sentia res de res. Estava molt atabalat, havia de començar a guanyar-me la vida, havia estat desconnectat de tot, no coneixia ningú. A més, els meus germans ja s’havien casat, i amb ma mare i la meua germana ens traslladàrem a viure al carrer de Pelayo, al centre de la ciutat, i vaig ha-ver de fer de cap de família. . .

Em vaig posar a treballar fent classes de grec, que era l’únic que, en el sector de les lletres, es pagava una mica. Durant el primer any vaig fer classes particulars de grec a grups d’estudiants, i al següent vaig passar a donar classe al col·legi nou dels escolapis, al carrer de Misser Mascó. Allà hi vaig estar uns quatre anys, ﬁns que vaig guanyar una càtedra d’institut, que aleshores era una cosa molt seriosa. Una oposició amb deu proves molt dures, totes eliminatòries! Per preparar-la, després de treballar fent classes tot el dia, estudiava tota la nit: durant un any, pràcticament no dormia.

Això pel que fa a la trajectòria professional, però vau fer moltes altres coses. L’antifranquisme, el nacionalisme, l’interès pels temes de cultura i de llengua, es varen crear durant aquells anys?

No. Tot això ja ho portava de Roma, almenys les idees. Les coses bàsiques ja les tenia ben clares. Però aleshores, en una d’aquelles classes particulars que donava, vaig tenir un alumne que havia suspès primer de grec a la facultat. Era Alfons Cucó. Ens vam conèixer, vam parlar, vam veure que teníem moltes idees en comú, i immediatament ell em presentà els seus amics: Eliseu Climent, Lluís Aracil, Manuel Ardit, Josep Lluís Blasco. . . Que s’havien conegut i fet amics al col·legi dels jesuïtes o a la universitat.

Els orígens del famós Grup dels 17, que novellàreu a El desig dels dies. . .

Més o menys. La meua relació amb aquell grup també tingué a veure amb la meua marginal o paral·lela experiència d’estudiant universitari a València, perquè a la vegada que començava a treballar com a professor encara havia de fer algunes assignatures (de llengua espanyola, història d’Espanya, i etcètera) per convalidar el meu títol. I a la universitat vaig coincidir amb aquell primer grup, i després vaig participar en moltes de les activitats que organitzaren. Encara que, quan aquell grup inicial estava en formació, durant el seu primer curs a la universitat, l’any anterior de conèixer-los jo, ells ja havien fet algunes coses: havien muntat un homenatge a Ausiàs March, i ja havien establert contacte amb alguns professors.

Com s’explica que, en aquell ambient, joves que no es coneixien de res acabessin adoptant, a la vegada però cadascú pel seu compte, una ideologia i unes actituds tan diferents de les majoritàries i oﬁcials?

És bastant poc explicable. Però, de la mateixa manera que jo, de manera espontània o pel meu compte, amb unes quantes lectures i lligant caps d’ací i d’allà, vaig acabar fent-me unes idees bàsiques, ells, amb dinou o vint anys, ja havien elaborat aquestes mateixes idees, també pel seu compte.

Algú del grup les havia heretat familiarment?

No. La majoria procedien de famílies com la meua: genèricament de dreta, no de família comunista o socialista, i molt menys encara nacionalista. Això sí: molt aviat, el nostre grup va entrar en contacte amb Lo Rat Penat, amb els membres que tenien uns pocs anys més que nosaltres, i que eren el grup contestatari que hi havia més a mà. Lo Rat Penat era l’únic lloc on es podien fer cursos de valencià, per exemple. I tots ens hi aproximàvem amb la mateixa intenció: fer pinya al voltant d’aquelles idees nacionalistes, amb els primers nuclis antifranquistes.

Quins eren els noms més importants de Lo Rat Penat?

Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Bargues, Serneguet. . . Aquells, per algun motiu que ara no sé, ja estaven en curs de lligar les idees nacionalistes amb idees de tipus marxista. Durant uns anys, aquell va ser un cau d’activisme d’esquerres, antifranquista i nacionalista. I els dirigents de Lo Rat, ja més grans, de segur que no se n’adonaven de res. En tot cas, tot allò ha tingut més importància del que sembla, perquè la gent que hi anava acabà conﬂuint en un grup que aviat va tindre un gruix bastant gran. Va ser com un Big-bang: del no-res vam passar a ser molts en molt poc temps. I tot es produí molt ràpidament, de manera molt seguida: tot d’una veiérem que compartíem unes idees, després decidírem que calia muntar a la Universitat una mena de sindicat que fóra contrari al SEU, i, poc després, decidírem també que calia organitzar un embrió de força política que poguera tindre un cert ressò i ens permetera impulsar i expandir les nostres idees. Fixa’t que, poc després de formar el grup, ja organitzàrem la primera ruta universitària, inspirats en aquelles rutes que ja s’havien fet a Catalunya, i que havien estat al seu torn inspirades per les rutes d’estudiants francesos a Chartres.

En què consistien, aquestes rutes?

Anàvem caminant en grup ﬁns a un lloc durant tot un dia o dos, dirigits per uns monitors que, prèviament, havien preparat uns temes, que tractàvem i discutíem durant aquells dies. Evidentment, tot allò tenia un caràcter clandestí: a la segona ruta ja tinguérem problemes amb la Guàrdia Civil. La primera ruta va ser la de Portaceli; una altra va ser de Xàtiva cap a la Valldigna; una altra cap a Castelló. . . A la primera, però, ja érem més de cent persones. Vull dir que no érem quatre rates; érem un grup consistent, la qual cosa demostra que les idees que teníem es van escampar ràpid.

La qüestió idiomàtica, llavors, ja anava aparellada a la qüestió de país, doncs?

Sí. Ja anaven aparellades. Per a tothom. Llengua, història, cultura, país, i també democràcia, antifranquisme, i una ideologia més o menys d’esquerres. I la primera conferència pública que jo vaig donar, l’any 62, amb vint-idos anys, era sobre Europa i l’europeisme.

Un bon debut.

El més important i signiﬁcatiu de tot allò és que, en molt poc temps, passàrem del no-res a ser un grup de gent nombrós i que feia moltes coses, tot tipus d’activitats, que incloïen des de pronunciar conferències públiques ﬁns a la creació d’un sindicat clandestí, amb una publicació en ciclostil, que portava l’Eliseu, i després ja immediatament emprenguérem la creació d’un embrió de grup polític, que rebé inicialment la inﬂuència de gent de Barcelona, amb Max Cahner, Jordi Pujol i companyia.

2. La voluntat de pragmatisme. Les ànsies de modernitat

Com s’establiren els primers contactes amb la gent de Catalunya?

El grup de la Universitat varen fer un primer viatge, que organitzà Fuster i al qual jo no vaig poder anar, per conèixer coses de Barcelona. Van anar a Montserrat, van parlar amb polítics d’organitzacions catalanistes clandestines...

Aleshores ja teníeu relació amb els escriptors veterans de València?

Per aquella mateixa època, jo vaig establir, a través de Cucó, els primers contactes amb els escriptors d’abans de la guerra, Xavier Casp i companyia, de l’editorial Torre, que tenien una tertúlia a casa d’un personatge molt curiós, Miquel Adlert, que amb el temps va acabar militant en un blaverisme furibund. En general, tots eren gent bastant conservadora.

Quan vaig entrar en contacte amb aquell grup, simultàniament vaig conèixer també Joan Fuster. Jo, llavors, ja tenia fetes les meues idees bàsiques sobre la llengua i el país, igual com els meus amics. El que passa és que ens vam posar molt contents de trobar una persona tan potent com Fuster que pensava el mateix que nosaltres.

La tertúlia de Casp i companyia, era útil? Teníeu la sensació que hi apreníeu coses?

Sí. No eren uns indocumentats, tenien una certa solvència. El que passa és que, com en totes les tertúlies del món, hi havia més xafarderia que conversa substancial. Fuster també en va tindre una, de tertúlia, alguns anys després, a la qual jo no assistia regularment, i passava exactament el mateix.

I les vostres relacions directes amb els catalans, quan es van iniciar?

Molt prompte, també: el 61 o a la primeria del 62. Max Cahner tenia una empresa de pintures, i venia amb un Seat 600 a València, juntament amb la seua dona, Eulàlia Duran, la historiadora, per fer de representant dels seus productes però també per fer proselitisme i per conspirar. Recorde que, quan encara vivia a l’Horta, ell s’aturava davant de casa i em recollia, i anàvem a trobar-nos amb gent. Una vegada vaig acompanyar-lo ﬁns a Perpinyà.

Cahner ja era el tipus dur i decidit que tothom coneix?

Sí. Més que dur, decidit, molt actiu. Pensa que l’any següent ja va fundar Edicions 62, i el primer volum que publicà fou Nosaltres els valencians, que Fuster devia estar elaborant l’any 61, durant les primeres visites que jo vaig fer-li (tenia un munt de ﬁtxes fetes, en capses de sabates). Això també és útil per insistir en la idea de com de ràpidament es va produir tot. Hi hagué com una eclosió, en dos o tres anys es produïren ràpidament fets que foren molt importants; ara, en canvi, a mi em fa la impressió que tot va molt lent, que per fer una mínima cosa cal que passen anys i anys i anys. . .

Com us ho expliqueu?

Perquè va aparèixer una generació de gent nova amb moltes ganes de fer coses amb eﬁcàcia i que donaren uns resultats tangibles. Els més grans no tenien més de vint-i-cinc anys.

Sembla que teníeu molt clar que calia ser pragmàtics.

Volíem fer coses que es notaren i que es veieren. Quan vam organitzar el Partit Socialista Valencià no perdérem temps fent mil reunions prèvies i discutint no sé quines coses, sinó que ja immediatament començàrem a córrer pels pobles, buscant nova gent, muntant actes i activitats. Vivíem presos per una espècie d’exaltació activista permanent.

Hi havia uns dirigents destacats? Qui eren?

Doncs els mateixos que ho han estat també després. Eliseu Climent, per exemple. O Aracil, que no era exactament un dirigent, però va ser una persona molt important per a tots perquè era el que tenia una capacitat de raonament especulatiu més gran i poderosa, a banda que, ja de jove, tenia uns coneixements enciclopèdics. El vaig conèixer quan jo tenia vint-i-un anys i ell vint. Ens va presentar l’Alfons Cucó, i ja d’entrada em va començar a parlar de la Política d’Aristòtil. És l’únic autèntic geni que jo he conegut en la vida. Un tret que compartíem tots els que formàvem part d’aquell grup era la consciència que calia que estiguérem molt informats, que havíem de saber coses, que havíem d’estar al corrent del que passava al món, i que havíem de llegir molts llibres: que havíem d’estar, en ﬁ, molt preparats.

Es pot dir que crèieu en una èpica intel·lectual.

Sí, l’expressió és encertada. Al mateix temps, érem la primera gent, des de la perspectiva valenciana, que tenia una visió internacional de les coses. Ja havíem anat a París a comprar llibres i discos, que després ens passàvem els uns als altres: Georges Brassens, Brel, Edith Piaf. . . I també vàrem ser els primers que van ballar rock’n’roll a València, l’any 62 o 63. Poca broma: els primers que vam ballar rock’n’roll! Muntàvem festes a casa d’algú, qualsevol diumenge a la tarda. L’Eliseu era un gran rocker. I jo no ho feia tampoc malament. . .

No sé per què deu ser, però no em costa gens de creure-ho. Sigui com sigui, això demostra que teníeu també consciència que calia estar al dia, ser moderns.

Sí. Això és un fet que després ha tingut molta importància en l’evolució del nacionalisme progressista al País Valencià. Érem una gent molt arrelada al país, però al mateix temps amb una enorme curiositat per contactar amb tots els corrents i moviments —artístics, polítics i culturals— que es desenvolupaven arreu del món. En un primer moment, sobretot ens abeuràvem de França i de la cultura francesa, però l’inﬂux anglès i nord-americà també els vàrem rebre molt aviat.

Per ser una generació que havia hagut de passar tantes hores en llocs reclosos i controlats, en escoles on bàsicament havíeu d’estudiar, éreu força espavilats vitalment.

Sí. Ara bé, no em preguntes per què: es produí una conﬂuència, que va acabar donant aquells resultats. Segurament, es varen ajuntar tot un seguit de circumstàncies, tant econòmiques com sociològiques (un can-vi d’època al país, tantes coses noves que arribaven de fora), que feren possible que apareguera un grup d’aquell tipus.

Éreu una minoria exquisida, en tot cas. Com us veien els altres companys de la universitat?

No crec que ningú de nosaltres pensara en termes de «minoria exquisida». . . A la Facultat on anàvem, al carrer de la Nau, hi havia, a dalt, Filosoﬁa i Lletres, i a baix, Dret. Entre els companys de Filosoﬁa que no estaven implicats en el que fèiem, hi havia un cert respecte, suport i comprensió. Entre els de Dret, no: ens miraven amb hostilitat. Alguna vegada hi teníem conﬂictes. Vam fer una petita manifestació amb motiu de la vaga dels miners d’Astúries l’any 62, vam acabar cantant Asturias, patria querida, i els de Dret ens escridassaren. . . Però això només són anècdotes que ja s’han explicat moltes vegades. . .

Quina era la procedència social de l’alumnat?

Aquells anys, a principis dels 60, degueren ser els primers que la procedència social de l’alumnat universitari es començava a diversiﬁcar. Ja hi havia molta gent que venia de comarques, sense semblar exemplars d’una espècie exòtica. Les misèries econòmiques de la postguerra ja s’havien acabat, o reduït, i havia sorgit una petita burgesia nova, que volia que els seus ﬁlls tingueren estudis.

Com varen reaccionar la vostra família i les dels vostres amics quan veieren la vostra deriva ideològica?

En general, no se n’assabentaven gaire. Jo li deia a ma mare que aquella nit tornaria tard i ella no sabia si era que havia d’assistir a alguna reunió clandestina o bé havia quedat amb alguna nòvia o amb els amics. Això sí, quan quedàvem, com que no hi havia discoteques, el que fèiem era passejar, entrar en algun bar a prendre un conyac, tornar a passejar i parlar ﬁns a altes hores. . . En tot cas, les famílies que se n’assabentaven patien, deien als ﬁlls que anaren amb compte. . . Les reaccions més virulentes les hagueren d’afrontar algunes de les primeres xiques que s’integraren al grup, com Cèlia Amorós, que és una gran ﬁlòsofa, especialista en teoria del feminisme, i era ﬁlla d’una família de la millor burgesia de València. No n’eren moltes, però n’hi havia: i a les mares no els feia cap gràcia ni una.

Quins varen ser els professors de la universitat amb qui establíreu un contacte més ﬁdel i fructífer?

Hi havia un grup dels professors d’Història, Tarradell, Reglà, després Giralt, els quals varen ser molt importants perquè, a banda d’oferir-nos suport intel·lectual, ens oferien també un suport físic, ens prestaven llibres, donaven la cara per nosaltres si volíem muntar algun seminari, ens cedien el despatx. . . També n’hi havia d’integristes i de fatxes, és clar! A la universitat dels anys 60, hi havia molta més llibertat de pensament i doctrina del que es podria pensar tenint en compte que el país estava controlat per una dictadura. No hi havia una repressió intel·lectual directa. El que hi havia era una repressió política: contra els comunistes i els nacionalistes, sobretot. Per dir-ho més clar: debatre sobre el marxisme no et reportava problemes; muntar una manifestació, sí.

3. Assumpció (amb matisos) del socialisme. El Partit Socialista Valencià

Durant aquells anys molts dels que formàveu aquell grup ràpidament vàreu passar de formar part del Moviment Social-Cristià de Catalunya a adoptar una ideologia més socialista. Com es va produir aquella evolució?

També fou molt natural. El MSCC realment a València no era un grup propi, eren només les relacions que teníem amb el grup de Barcelona, però aquella denominació durà molt poc. Perquè, encara que pràcticament tots havíem anat a col·legis de frares i teníem un fons cristià, també teníem una ideologia progressista. Però no hi va haver cap fricció o contradicció, perquè aquells foren els anys en què molts de nosaltres començàrem el distanciament de la pràctica religiosa, i, per tant, era lògic que llevàrem el nom de «cristians» i adoptàrem el de «socialistes». No ho sentírem com un trencament: simplement vàrem deixar de banda el component més religiós i ens quedàrem amb el component més social. A més, en aquella època la paraula «socialisme» causava una gran fascinació.

A un nivell teòric, teníeu clars els conceptes que manejàveu? Vull dir: havíeu llegit llibres sobre el «socialisme», sobre el «marxisme»?

Sí. Pensa que, tot i que l’evolució de tot plegat va ser molt ràpida, allò va ser un procés. Anàvem llegint llibres, que adquiríem a les poques llibreries de València que en tenien d’amagat, ens informàvem sobre els moviments socialistes de l’estranger i de la mateixa Espanya. . . I tot s’anà pastant. Fins que, a partir d’un determinat moment, a les reunions de partit tractàvem cada vegada més de qüestions socials, d’economia, de teoria política socialista i marxista. . . Igualment, alguns del grup accentuaren més el caràcter marxista de la seua ideologia, i d’altres no tant.

Vós de quins vàreu ser?

Jo crec que era una cosa intermèdia. Podia acceptar les explicacions dels conceptes més genèrics del marxisme (que, com a ﬁlosoﬁa, ja havia estudiat a Roma), però mai no vaig tindre ni la més remota temptació d’adoptar els postulats ortodoxos dels partits comunistes. Mai no m’hauria sentit còmode en un partit com el PSAN, que es deﬁnia marxistaleninista. Des de sempre vaig tindre ben clar, i no era l’únic, que els principis clarament democràtics havien de ser irrenunciables. Un règim governat per un partit únic, les idees totalitàries, em van repel·lir sempre.

També és signiﬁcatiu que, en un període tan convuls, dominat per unes ideologies tan fortes (tant de dreta com d’esquerra), vós i alguns més de la vostra generació adoptéssiu un punt intermedi.

Sí. Però n’hi hagué a tot Europa! De la mateixa manera que la primera conferència que vaig fer fou sobre Europa i europeisme, el primer article que vaig publicar (a la revista Diàleg, del sindicat universitari clandestí), va ser sobre la socialdemocràcia sueca i Olof Palme. Aquest era el meu model: com a país, com a ideologia, com a estructura social. Ho ha estat sempre. De fet, també teníem bona relació amb els socialdemòcrates de Josep Pallach, i jo mateix vaig anar un hivern a uns seminaris que organitzava l’SPD alemany al centre internacional de Sonnenberg.

Quina va ser l’època de màxima ebullició política clandestina amb el Partit Socialista Valencià?

Entre el 63 i el 67: aquest fou el moment més actiu i de més cohesió. Hi dedicàvem els caps de setmana sencers. Dins la poca vida visible clandestina, el Partit Socialista Valencià va ser una força important: el PSOE encara no existia (o ja no: ací era un difunt històric), ni existia UGT, ni Comissions Obreres, o al principi només en forma embrionària. . . , ﬁns i tot algunes de les primeres reunions sindicals a València se celebraren al local de Lo Rat Penat, imagina’t! També per aquells anys es van fer les famoses pintades de «Valencians, unim-nos!» pels carrers de València. Eixíem de nit, amb un pot de pintura i una brotxa, i au: a treballar! L’any 66 també vam fer una campanya a favor del No en el referèndum de la Ley Orgánica del Estado. Jo mateix vaig anar a repartir pamﬂets contra el referèndum a les portes de les fàbriques, a l’hora d’eixir els treballadors.

I com reaccionaven?

Uns amb recel i els altres amb indiferència: la majoria no sabien ni de què es tractava. I, després del 67, el partit es va trencar: uns van passar a dedicar-se a l’activisme cultural o social, altres varen entrar al Partit Comunista, altres varen derivar cap a un nacionalisme més radical i també marxista, i uns altres vam ser els primers organitzadors, pocs anys després, del Partit Socialista del País Valencià. La impressió que tinc és que tots vam veure el trencament com una cosa inevitable.

4. La fàbrica alemanya. Les classes de grec. Esdeveniments mundials

Durant els 60, també féreu estades llargues a l’estranger.

Sí. A més de les visites a París, vaig passar dos estius sencers a Alemanya, a Düsseldorf, treballant en una fàbrica. La idea era aprendre l’alemany i, també, adquirir experiència directa de la vida obrera.

I què tal, l’experiència?

Preciosa. . . El primer any treballava en una fàbrica de la indústria metal·lúrgica, una faena terrible. Eren jornades duríssimes, de dotze hores davant de màquines molt perilloses. I recorde aquell matí d’estiu de l’any 61, quan entre els obrers començà a córrer la veu: «Els russos es-tan construint un mur a Berlín!».

Suposo que molts dels vostres companys havien fet la guerra?

Sí. Quasi tots havien lluitat a Rússia, que és on es va desenvolupar realment a Europa la II Guerra Mundial. I en parlaven molt, i amb pànic: tenien terror als russos. Havien vist morir una inﬁnitat de companys seus, i sobretot havien experimentat la retirada i la derrota, el patiment, molts havien estat presoners. . . Per damunt de tot, tenien por a dues coses: als russos i a la bomba atòmica. Una por total, absoluta. I s’emborratxaven contínuament, des del divendres a la vesprada ﬁns al dilluns al matí. I al país hi havia milions de dones sense home, fadrines, vídues de soldats morts. L’Alemanya que vaig conèixer era un país desfet, que, això sí, ja començava a recuperar-se.

El que vaig fer també durant aquells anys va ser caminar molt pel País Valencià. Agafava la motxilla i marxava tot un cap de setmana: per conèixer el territori, parla-va amb la gent que anava trobant, pagesos, pescadors. . . Gràcies a aquelles passejades, jo ara tinc memòria visual de quan el litoral valencià encara estava intacte, la meravella que era la costa de la Marina. També anava sovint a Barcelona. Hi vaig conèixer alguna gent del Front Nacional de Catalunya, alguns dels quals van ser també els fundadors del PSAN. Aquells contactes, és clar, em consolidaren encara més el sentiment i les idees que ja tenia sobre el fet que, tant lingüísticament com culturalment, el País Valencià i Catalunya eren un mateix espai, una mateixa gent.

A això, d’alguna manera també hi va contribuir el primer any que vaig passar com a catedràtic d’institut a Lorca, una ciutat clàssica del sud de Múrcia, mig castellanoandalusa, amb molts palaus i aristòcrates. Va ser un contrast social i cultural molt fort: era com haver arribat a un altre país, a un altre món, a una altra època històrica. Una societat tancada, jerarquitzada, estructurada piramidalment: m’ho mirava amb una estranyesa absoluta, com si no fóra meu. Això, sens dubte, va consolidar el meu sentiment de pertinença nacional. Ara, evidentment, els contrastos s’han difuminat moltíssim: tot s’ha homogeneïtzat, no només a un nivell espanyol, sinó general. L’any següent, ja vaig vindre a Castelló.

L’experiència docent us satisfeia?

Durant molt de temps, sí. Era professor d’institut amb molt de gust. Com que ensenyava grec, a més, els grups eren més reduïts, i allò que ensenyava podia tindre una certa envergadura. Als alumnes de sisè de batxillerat, ja els feia traduir Demòstenes i Plató, i Homer als de Preuniversitari, per exemple, cosa que actualment no és possible, no ja a l’institut, sinó ni tan sols a la Universitat fora de l’especialitat de clàssiques. Fixa’t què et dic: els temps que vaig ensenyar grec a l’institut, podia fer les classes a un nivell molt més alt que els vint anys que en vaig fer a la Universitat. Quina desolació. . .

Durant els 60 es produïren alguns fenòmens sociopolítics que varen transformar el món. Hem dit que procuràveu estar informat del que passava a fora. Com assistíreu, per exemple, als primers processos de descolonització a l’Àfrica?

No només estàvem informats, sinó que de vegades rebíem informació directa. Per exemple, Eliseu Climent va estar a Alger en temps de la guerra de la independència. Hi havia pogut anar gràcies a un capellà que hi treballava en un col·legi, i quan en tornà ens va explicar les atrocitats que havia vist perpetrar, tant de part d’un bàndol com de l’altre. Jo en aquell moment assistia als procés descolonitzador amb molta més ingenuïtat i eufòria del que després ha estat justiﬁcat. La major part de processos de descolonització han resultat una catàstrofe: per als africans mateixos, sobretot. A mi, per exemple, se’m varen obrir els ulls deﬁnitivament quan, deu anys després, vaig anar a la Guinea Equatorial: el país havia degenerat ﬁns al desastre en quatre dies! I tot això fou general. Després he conegut personalment Zimbabue: una altra catàstrofe.

El Concili Vaticà II també us degué interessar molt.

Sí, ens va produir una gran il·lusió. Perquè tots procedíem d’un món cristià, i aquella idea d’obertura i de renovació al si de l’Església, de contacte amb la gent, va causar un optimisme general, ﬁns i tot entre els que ja havien abandonat el cristianisme. Al capdavall, era una prova més que els temps estaven canviant. No era només el Concili Vaticà II. També eren les primeres cançons de rock’n’roll, els cantants folk, els Beatles. . . , i la minifalda, que no és cap anècdota. Tot plegat produïa una sensació refrescant. A més, nosaltres no passàrem d’una estructura encarcarada a una altra diferent però igualment rígida, cosa que degué succeir als que passaren de viure el franquisme a militar en el comunisme.

Vós, que éreu d’esquerra però no éreu comunista, com vèieu la guerra freda?

Em fa l’efecte que teníem dubtes, tant jo com alguns dels meus amics. És clar, dels Estats Units venia tot: el rock’n’roll, els primers blue jeans, les pel·lícules, el jazz. . . D’altra banda, però, el bloc socialista sentíem que era «el bo». Ara bé: què tenien d’equivalent, els soviètics, en música, en moda, en formes de vida. . . ?, què ens oferien que ens poguera atraure o fascinar? Res! Res de res! Encara ens movíem seguint aquella dicotomia falsa segons la qual tot allò que era «socialista» era bo i tot allò que era «capitalista» era dolent, encara que la realitat ho negava. De tota manera, encara no sabíem l’extensió espantosa de les atrocitats que havia comès la URSS, i a més ens arribava tota la intoxicació ideològica i propagandística de què va ser víctima la intel·lectualitat europea dels anys 50, 60 i

70. Qualsevol manifestació de simpatia envers els americans, o envers l’economia de mercat, o ﬁns i tot envers el concepte de liberalisme en la seua millor accepció, era atacat i ridiculitzat brutalment. I tot el que tenia a veure, en canvi, amb el comunisme, era exaltat i identiﬁcat amb el futur, la pau, l’esperança, la justícia, la llibertat. . . En certa manera, és un miracle que la majoria no ens acabàrem fent comunistes! La gent tancava els ulls davant de les evidències. Recorde algun intel·lectual importantíssim d’aquest país que va justiﬁcar la invasió soviètica de Txecoslovàquia, dient que sí, que era una llàstima, però que no es podia condemnar perquè condemnar-ho seria fer el joc a l’imperialisme capitalista.