Kitabı oku: «La vida secreta dels arbres», sayfa 2
SISTEMA DE SERVEIS SOCIALS
La gent que té jardí sovint em pregunta si no hauran plantat els arbres massa junts i això farà que es prenguin mútuament la llum i l’aigua. Aquesta preocupació prové de la silvicultura: a les explotacions forestals, els troncs han de créixer com més ràpid millor i per això necessiten molt espai i una capçada uniforme, grossa i rodona. Per tant, cada cinc anys els alliberen de suposats competidors a còpia de talar-los. I com que no es fan vells, sinó que els envien a la serradora quan tenen cent anys, gairebé no s’hi aprecien els efectes negatius que aquest procediment provoca en la salut dels arbres. Efectes negatius? Quins? Bé sembla lògic que els arbres creixeran millor si se’ls allibera de competidors molestos: la capçada rep molta llum solar i disposen de molta aigua al voltant de les arrels, no? Això és cert en el cas que hi hagi exemplars de diferents espècies competint pels recursos locals. En canvi, la situació és diferent si tots els arbres són de la mateixa espècie. Abans he comentat que els faigs, per exemple, són capaços de fer amistats i que, fins i tot, s’alimenten mútuament. Evidentment, als boscos no els interessa perdre els membres més dèbils, perquè aleshores es produirien buits que alterarien el seu sensible microclima, caracteritzat per la penombra i una humitat atmosfèrica elevada. Si no fos per això, tots els arbres podrien desenvolupar-se lliurement i viure anant a la seva. Dic podrien perquè sembla que com a mínim els faigs valoren molt la justícia equitativa. Una estudiant universitària va descobrir, al meu districte, que a les fagedes intactes es pot observar un fenomen especial pel que fa a la fotosíntesi. Els arbres es sincronitzen a fi que tots tinguin el mateix rendiment. I això no és fàcil, ja que cada faig creix en un indret particular. El sòl pot ser pedregós o molt tou, s’hi pot acumular molta aigua o poca, pot ser ric en nutrients o molt pobre. És a dir, les condicions poden variar enormement en un espai de pocs metres. Això fa que les circumstàncies en què creixen els arbres siguin específiques i, per tant, ho facin més o menys de pressa i produeixin més o menys sucre i fusta. La meva conclusió a partir del treball de recerca de l’estudiant és que els arbres equilibren les seves debilitats i fortaleses. Siguin prims o gruixuts, tots els congèneres produeixen una quantitat similar de sucre per fulla amb ajuda de la llum. Aquest equilibri va a càrrec de les arrels, a través de les quals es produeix un gran tràfec a nivell subterrani. Els arbres que tenen molt donen i els que passen penúries reben ajuda. En aquest procés, també hi participen els fongs, que actuen com una màquina gegant de redistribució gràcies a l’enorme xarxa que formen. Això recorda una mica el nostre sistema de serveis socials, que també impedeix que alguns membres de la nostra societat s’ensorrin.
Per tant, els faigs no creixen mai massa junts. Al contrari, la proximitat és desitjable i els troncs sovint estan a menys d’un metre de distància. Això fa que els arbres formin capçades petites i atapeïdes, i que hi hagi molta gent, fins i tot molts forestals, que pensin que no és bo per als arbres. Així doncs, en talen uns quants per separar-los, és a dir, n’eliminen els que consideren que sobren. No obstant això, uns col·legues de Lübeck han descobert que les fagedes són més productives quan els arbres estan molt junts. El notable increment anual de biomassa, sobretot de fusta, demostra la bona salut de l’agrupació d’arbres. Junts es reparteixen entre tots els nutrients i l’aigua de manera òptima, i tots es mantenen en plena forma. Si els ajudem a treure’s de sobre la suposada competència, es converteixen en arbres solitaris. El contacte amb els veïns desapareix perquè només hi queden soques. Aleshores, tots van a la seva i es detecten grans diferències en la productivitat. Alguns individus s’atrafeguen tant duent a terme la fotosíntesi que el sucre vessa. D’aquesta manera creixen millor i estan en forma, però no viuen més anys perquè, als arbres, les coses els va tan bé com al bosc que els envolta. I ara també hi ha molts perdedors. Els exemplars més dèbils, que abans rebien l’ajuda dels més forts, de sobte es queden enrere. Tant li fa si és a causa d’una falta de nutrients o del lloc on han arrelat, d’un malestar temporal o de la disposició genètica, el cas és que ara són víctimes fàcils dels insectes i dels fongs. Però, que potser això no forma part de l’evolució, un procés en què només sobreviuen els més forts? Els arbres respondrien que no. El seu benestar depèn de la comunitat i tots hi surten perdent quan desapareixen exemplars suposadament dèbils perquè, aleshores, el bosc ja no està tancat, el sol ardent i els vents de tempesta arriben fins al terra i alteren el clima humit i fresc. Els arbres forts també pateixen malalties al llarg de la seva vida i, en aquestes situacions, depenen del suport dels veïns més dèbils. Si no en queden, amb un atac inofensiu d’insectes n’hi pot haver prou per segellar fins i tot el destí d’uns gegants.
Una vegada, jo mateix vaig ser el desencadenant d’un cas extraordinari d’ajuda. Els primers anys que treballava d’enginyer forestal, feia anellar faigs joves. L’anellament consisteix a treure’ls una franja d’escorça a un metre d’altura per provocar-los la mort. Es tracta d’un mètode d’explotació en què no es tallen troncs, sinó que es deixen els arbres secs com a fusta morta dins el bosc. Així i tot, fan lloc als vius perquè les capçades no tenen fulles i permeten que entri molta llum cap als veïns. Sona brutal, oi? A mi també m’ho sembla perquè triguen uns quants anys a morir, i per això vaig decidir que no ho faria mai més. Vaig veure com lluitaven els faigs i, sobretot, he observat que alguns han sobreviscut fins ara. Normalment, això seria impossible perquè els arbres sense escorça no poden transportar sucre des de les fulles fins a les arrels, que es moren de gana i ja no poden bombejar res. Aleshores, com que no arriba aigua a la capçada a través de la fusta del tronc, l’arbre s’asseca. Amb tot, en el cas que us he explicat, molts exemplars van continuar creixent, més o menys eixerits. Ara sé que el que ho va fer possible va ser l’ajuda que rebien dels arbres veïns intactes, que van assumir el subministrament ininterromput a les arrels a través de la xarxa subterrània per fer possible la supervivència dels seus companys. Alguns fins i tot van aconseguir restablir la falta escorça fent-ne créixer de nova. Confesso que encara m’avergonyeixo quan penso el que vaig fer, però almenys he après que la comunitat dels arbres pot ser molt potent. L’antiga dita «Una cadena és tan forta com l’anella més dèbil» se la podrien haver inventat els arbres. Ho saben intuïtivament i s’ajuden de manera incondicional.
AMOR
La calma dels arbres també s’expressa en la reproducció, ja que la planifiquen com a mínim un any abans. El fet que ho facin o no ho facin totes les primaveres depèn de les espècies. Així doncs, mentre que les coníferes intenten enviar cada any les seves llavors de viatge, els arbres de fronda segueixen una altra estratègia. Abans de florir, decideixen entre tots si s’hi posen la pròxima primavera o millor s’esperen un o dos anys. Els arbres del bosc s’estimen més florir tots alhora perquè d’aquesta manera es poden barrejar els gens de molts individus. És el que fan les coníferes, però els arbres de fronda han de tenir també en compte un altre element: els porcs senglars i els cabirols. Aquest animals es tornen bojos pels aglans i les fages, que els ajuden a acumular greix de cara a l’hivern. Els fruits dels roures i dels faigs contenen fins a un 50% d’olis i midó, més que cap altre aliment, i per això se’n deleixen. A la tardor, sovint exploren zones senceres de bosc i ho arrasen tot, de manera que a la primavera no pot germinar gairebé cap llavor. Per això els arbres es posen d’acord. Si no floreixen cada any, els porcs senglars i els cabirols no es poden preparar per quan arribi el fred. Les femelles prenyades han de passar l’hivern amb pocs aliments i algunes no se’n surten, de manera que la descendència es manté limitada. Quan tots els faigs i els roures floreixen finalment i produeixen fruits, els pocs herbívors que queden no se’ls poden cruspir tots i sempre queden prou llavors amagades que poden germinar. Aquests anys, la taxa de natalitat de porcs senglars pot arribar a triplicar-se perquè a l’hivern hi ha menjar de sobres als boscos. Antigament, els pagesos aprofitaven la benedicció d’aquest anys per treure els porcs domèstics als boscos, on s’engreixaven alimentant-se de fruits silvestres abans de la matança. L’any següent, la població de porcs senglars acostuma a caure un altre cop en picat perquè els arbres s’agafen un nou període sabàtic i el terra del bosc queda buit.
La floració en intervals d’uns anys també té greus conseqüències per als insectes, sobretot per a les abelles. Els passa el mateix que als porcs senglars: uns anys de descans fan que la població decaigui. O millor dit, faria, perquè les abelles mai poden formar grans poblacions al bosc. El motiu és que els boscos autèntics passen d’aquests petits ajudants. De què els serveixen uns quants insectes pol·linitzadors quan s’obren milions de flors al llarg de centenars de quilòmetres quadrats? Als arbres se’ls ha d’acudir una estratègia més eficaç i que no els reclami res a canvi. I què millor que acceptar l’ajuda del vent, que aixeca una polseguera de pol·len i el porta als arbres veïns? El vent encara té un altre avantatge i és que també bufa amb baixes temperatures, fins i tot a 12º sota zero, un valor que les abelles consideren massa fred i les obliga a quedar-se a casa. Probablement, aquest és el motiu pel qual les coníferes també adopten aquesta estratègia, tot i que realment no els caldria perquè floreixen gairebé cada any. A més, no han de témer els porcs senglars perquè les petites llavors que produeixen no són una font d’alimentació atractiva, tot i que hi ha ocells que en mengen; per exemple, el trencapinyes o bectort, que claven el seu bec corbat i fort a les pinyes i en treuen les llavors. Ara bé, tenint en compte la quantitat que en produeixen, no sembla que els ocells siguin un gran problema. I com que gairebé a cap animal li ve de gust omplir el rebost amb llavors de coníferes per passar l’hivern, els arbres les deixen anar tranquil·lament, dotades d’una mena d’ales que fan que caiguin de les branques molt a poc a poc i que el vent se les pugui endur fàcilment. En qualsevol cas, les coníferes no necessiten fer pauses com els faigs o els roures.
A més, com si també volguessin superar en la reproducció els arbres de fronda, les coníferes produeixen quantitats ingents de pol·len. Aleshores, només que bufi un vent suau sobre els boscos de coníferes en flor, s’aixequen uns núvols de pols enormes i fa l’efecte que hi hagi foc sota les capçades. Com es pot evitar l’endogàmia enmig d’aquest desordre? Els arbres han perdurat fins ara perquè han mantingut una gran diversitat genètica dintre d’una mateixa espècie. Si tots alliberen el pol·len alhora, les minúscules llavors de tots els exemplars es barregen i arriben a les capçades de tots els arbres. Ara bé, el pol·len es concentra sobretot al voltant de l’arbre que l’allibera, amb la qual cosa pot acabar fecundant les flors femenines del mateix. I, com que no és això el que volen pel motiu que he esmentat abans, les coníferes han desenvolupat diverses estratègies per evitar-ho. Per exemple, les pícees aposten per la planificació temporal. Les flors masculines i les flors femenines broten amb uns dies de diferència, de manera que les darreres són fecundades majoritàriament pel pol·len d’altres exemplars. Els cirerers de bosc no tenen aquesta possibilitat, ja que els òrgans sexuals masculins i femenins es troben a la mateixa flor. Però es refien dels insectes i són de les poques espècies de bosc que es deixen pol·linitzar per les abelles. Ara bé, quan els insectes n’escorcollen sistemàticament les capçades, és inevitable que també hi escampin el pol·len. Amb tot, els cirerers són molt sensibles i noten quan els amenaça el perill de l’endogàmia. Examinen els grans de pol·len que cauen sobre l’estigma de l’aparell reproductor femení de la flor i hi penetren cap a l’ovari amb el tub pol·línic per créixer allà. Si el pol·len és del mateix arbre, el procediment s’atura i el pol·len s’atrofia. Només es tolera el pol·len amb una herència genètica aliena, que produirà llavors i fruits amb èxit. Però, com ho distingeixen els arbres? Fins ara, no se sap amb certesa. Només se sap que els gens s’activen i no poden continuar. També podríem dir que els arbres ho noten. Igual que nosaltres. O potser l’amor físic no significa res més que alliberar substàncies químiques que activen secrecions corporals? Sigui com sigui, les vivències dels arbres durant la reproducció es mantindran durant molt temps en el terreny de les especulacions.
Algunes espècies eviten l’endogàmia de manera molt conseqüent: cada individu té un únic gènere. Per exemple, hi ha salzes masculins i salzes femenins, que mai es podran reproduir sols, sinó que ho han de fer amb altres arbres. Amb tot, cal dir que els salzes no són ben bé arbres de bosc. Pertanyen a una espècie pionera, és a dir, creixen en indrets on encara no hi ha bosc. Com que en aquestes superfícies hi ha milers d’arbustos i herbes que atrauen les abelles amb les seves flors, els salzes també aposten per la pol·linització a través d’insectes. Ara bé, amb això sorgeix un problema, ja que les abelles han de volar primer cap als arbres masculins, n’han d’agafar el pol·len i l’han de transportar fins als salzes femenins. Si ho fessin al revés, no hi hauria fecundació. Com s’ho maneguen si els dos gèneres han de florir alhora? Els científics han descobert que tots els salzes segreguen una substància que atrau les abelles. Quan els insectes s’hi acosten, es poden orientar visualment. Per això els salzes masculins s’escarrassen a produir aments, unes inflorescències unisexuals amb aspecte d’espiga que, en aquest cas, són d’un groc llampant. Amb això criden l’atenció de les abelles, que hi van a fer el seu primer àpat de nèctar. Després se n’aparten i es dirigeixen a les discretes flors verdoses dels arbres femenins.7
Evidentment, en els tres exemples comentats hi pot haver casos d’endogàmia tal com la coneixem en el cas dels mamífers, és a dir, dintre d’una població emparentada. Però aquí entren el joc tant el vent com les abelles, que recorren grans distàncies i procuren que almenys una part dels arbres rebi el pol·len de parents molt llunyans, de manera que el patrimoni gènic sempre es renova. Només poden perdre la seva diversitat les poblacions aïllades d’espècies rares amb pocs exemplars, i aleshores es tornen vulnerables i finalment s’extingeixen al cap d’uns segles.
7. «Neue Studie zu Honigbienen und Weidenkätzen», Universitat de Bayreuth, comunicat de premsa núm. 098/2014, de 23-05-2014.
LA LOTERIA DELS ARBRES
Els arbres mantenen un equilibri intern. Reparteixen les seves forces amb cura, ja que han d’economitzar per satisfer totes les seves necessitats. Una part de l’energia la destinen al creixement. Cal allargar les branques i el diàmetre del tronc ha d’augmentar per suportar l’increment de pes. També n’han de reservar per ser capaços de reaccionar ràpidament si els ataquen insectes o fongs, i activar substàncies defensives a les fulles i l’escorça. Finalment, encara falta la reproducció. En les espècies de floració anual, aquest esforç físic es du a terme ponderant curosament l’equilibri de forces. No obstant això, les espècies que, com els faigs o els roures, només floreixen en intervals d’entre tres i cinc anys, es desestabilitzen. D’una banda, ja havien destinat bona part de l’energia a altres activitats. A més, produeixen tants fruits que han de deixar de banda tota la resta. La cosa comença pel poc espai que hi ha a les branques. Les flors no hi caben i les fulles els han de cedir el seu lloc. Després, quan les flors es panseixen i cauen, els arbres semblen estranyament plomats. Per això no ens ha d’estranyar que aquests anys els informes sobre l’estat dels boscos de les espècies afectades certifiquin la presència de capçades molt esclarissades. Com que tots els arbres floreixen alhora, el bosc sembla malalt a primer cop d’ull.
En realitat, no ho està, però és vulnerable, ja que l’abundant floració es du a terme mobilitzant les últimes reserves. Per acabar-ho d’adobar, la disminució del fullatge té com a conseqüència una producció de sucre menor que els anys normals. A més, s’acumula majoritàriament a les llavors, on es transforma en oli i greix, de manera que gairebé no en queda per a l’arbre ni per a les provisions que necessita de cara a l’hivern. I no ens oblidem que les reserves d’energia haurien de servir per defensar-se de les malalties. És el moment que esperen molts insectes, com ara els Rhynchaenus fagi, uns curculiònids de tan sols dos mil·límetres que aprofiten per pondre milions d’ous en el fullatge tendre i indefens. Les minúscules larves obren galeries a l’interior de les fulles i hi deixen taques marrons. Quan es transformen en coleòpters adults, les roseguen i hi fan tants forats que sembla que un caçador les hagi disparat amb una escopeta de perdigons. Hi ha anys que els faigs acaben tan infestats que des de lluny semblen marrons en lloc de verds. Normalment, els arbres es defensarien i els amargarien literalment l’àpat als insectes. Però la floració els deixa sense alè i han de suportar l’atac en silenci. Els exemplars sans se’n surten, sobretot perquè després venen uns anys de repòs i poden recuperar-se. Però, en el cas d’un faig malaltís, una infestació d’insectes pot significar el final. Malgrat tot, encara que l’arbre sabés quin serà el seu final, res no li impediria florir. Sabem que en ple procés de desforestació els exemplars xacrosos floreixen sovint. Probablement tenen pressa per reproduir-se abans que la seva herència genètica desaparegui per sempre amb la seva mort. Un efecte similar el provoquen els estius molt calorosos i secs, que empenyen alguns arbres cap a les portes de la mort i amb això fan que floreixin l’any següent. Amb això es fa evident que l’abundor d’aglans i de fages no indica que l’hivern serà dur, ja que les flors surten l’estiu anterior. Així doncs, una gran quantitat de fruits només permet interpretar el clima de l’any anterior.
La debilitat de les defenses es reflecteix novament a la tardor, i ho fa a les llavors. Els curculiònids també perforen els fruits. Tot i així, es poden formar fages, però són buides, és a dir, estèrils i, per tant, no tenen cap valor.
Quan les llavors cauen de l’arbre, cada espècie té la seva estratègia per determinar quan germinen. Si cauen en un sòl humit i tou, haurien de brotar de seguida que el sol comenci a escalfar a la primavera. Al cap i a la fi, els embrions corren un greu perill cada dia que estan desprotegits a terra, on se’ls poden menjar els porcs senglars i els cabirols. Les espècies que donen fruits grossos, com els faigs i els roures, actuen realment d’aquesta manera. Les fages i els aglans germinen com més aviat millor per ser menys atractius per als herbívors. Però no hi ha res més planejat i les llavors no tenen una estratègia a llarg termini contra els fongs i els bacteris. Així doncs, les que s’adormen fins passat l’estiu, fan tard per germinar i es podreixen a terra. No obstant això, moltes espècies els donen l’oportunitat d’esperar un any o més abans d’anar per feina. Això augmenta el risc que se les mengin, però també té avantatges. Si la primavera és seca, les plàntules podrien morir-se de set, i tota l’energia invertida en la reproducció hauria estat inútil. També pot passar que un cabirol recorri el seu territori i vagi a espetegar precisament al lloc on ha caigut la llavor. Aleshores, les fulles tendres i saboroses van directes al seu estómac quan només tenen uns dies. Però, si una part de les llavors no germina fins al cap d’un any o més, les probabilitats de sobreviure es reparteixen i sempre poden créixer alguns arbrets. Així és com actuen els servers: les seves llavors poden esperar fins a cinc anys per germinar en condicions favorables. És l’estratègia adequada per a una espècie pionera típica. Mentre que les fages i els aglans sempre cauen sota l’arbre mare i les plàntules creixen en un clima boscós agradable i previsible, les petites serves poden anar a parar a qualsevol lloc. Al cap i a la fi, el lloc on l’ocell eliminarà juntament amb els excrements les llavors del fruit àcid que ha consumit dependrà de l’atzar. Ho pot fer en un espai obert, on els anys amb temperatures molt elevades i escassesa d’aigua tenen conseqüències més dures que no pas l’ombra fresca i humida dels boscos vells. En aquest cas és millor que almenys una part de les llavors que han viatjat clandestinament dins l’ocell no es despertin fins passats uns anys.
I què ocorre un cop han germinat? Quines probabilitats tenen les plàntules de fer-se grans i reproduir-se? Els càlculs són força senzills. Estadísticament, cada arbre tindrà un successor que un dia li prendrà el lloc. Mentrestant, les llavors poden germinar i els plançons poden vegetar uns anys o fins i tot dècades a l’ombra de la mare, però arriba un moment en què es queden sense alè. I no són els únics. Al peu de la mare hi ha desenes de generacions i la majoria d’aquests exemplars es moren i es transformen en humus. Només els pocs afortunats que el vent o els animals trasllada a un racó lliure del bosc poden créixer sense aturador i fer-se adults.
Tornem a les probabilitats. Un faig produeix almenys 30.000 fages cada cinc anys (amb el canvi climàtic, fins i tot cada dos o tres anys, però no tindrem en compte aquesta dada). L’arbre arriba a la maduresa sexual entre els 80 anys i els 150 anys, tot depèn de la llum que rebi on està situat. Per tant, si arriba a l’edat de 400 anys, pot fructificar 60 vegades i produir un total d’1,8 milions de fages. De totes, només una es convertirà en un arbre adult. Aquesta petita probabilitat, similar a la de guanyar la loteria, és una bona quota d’èxit en el cas del bosc. Els altres embrions, que també tenien l’esperança de guanyar, acaben devorats pels animals o convertits en humus pels fongs i els bacteris. Calculem ara, seguint el mateix esquema, les probabilitats d’èxit en condicions desfavorables, per exemple, dels pollancres. Els arbres mare produeixen fins a 26 milions de llavors anualment.8 Segur que els agradaria canviar-se pels faigs! Fins que no es moren de vells, produeixen més de mil milions de llavors, dotades de pèls cotonosos, que el vent s’emporta cap a nous territoris. I, estadísticament, en aquest cas també hi ha un únic guanyador.
8. Http://www.rp-online.de/nrw/staedte/duesseldorf/pappelsamen-reizen-duesseldorf-aid-1.1134653 [Consulta: 24-12-2014].
