Kitabı oku: «La vida secreta dels arbres», sayfa 3
DE MICA EN MICA…
Vaig trigar a saber com de mica en mica creixen els arbres. Al meu districte hi ha faigs joves que fan entre un i dos metres d’alçada. Abans hauria certificat que tenien com a molt deu anys. Però, quan vaig començar a interessar-me pels secrets dels arbres més enllà de l’explotació forestal, m’hi vaig fixar millor. L’edat dels faigs joves es pot calcular a partir dels petits nusos que hi ha a les branques. Són uns engruiximents diminuts que semblen un munt de plecs finíssims. Es formen cada any sota les gemmes i es queden enrere quan aquestes broten la primavera següent i la branca creix. Cada any passa el mateix i, per tant, el nombre de nusos equival a l’edat. Quan una branca supera els tres mil·límetres de gruix, els nusos desapareixen dins l’escorça, que s’estén per sobre.
En examinar-los vaig constatar que una branqueta de 20 centímetres de longitud presentava 25 engruiximents. Al tronquet, de pocs centímetres de gruix, no es distingia res que n’indiqués l’edat, però si extrapolava acuradament l’edat de la branca a l’edat global, l’arbret havia de tenir com a mínim 80 anys, potser fins i tot més. Em va semblar increïble fins que vaig aprofundir en el tema del bosc primari. Des d’aleshores sé que és d’allò més normal. Els arbres petits voldrien créixer ràpidament i no tindrien cap problema per pujar mig metre cada temporada. Malauradament, les seves mares s’hi oposen. Els cobreixen amb les seves enormes capçades i, juntament amb els altres arbres adults, formen una coberta molt atapeïda sobre el bosc. Aquesta coberta només permet entrar un 3% de llum solar fins a terra i fins a les fulles dels petits. I un tres per cent gairebé equival a res. Amb aquesta quantitat només poden fer la fotosíntesi justa per no morir-se. I això no inclou créixer constantment ni engrossir el tronc. Rebel·lar-se contra aquesta educació severa els és impossible perquè els falta energia. Educació? Sí, realment es tracta d’una mesura pedagògica al servei del benestar dels petits. El concepte no és cap invent; els forestals l’apliquen des de fa generacions en aquest context.
El mitjà per educar-los és limitar-los la llum. Però, amb quina finalitat? És possible que els progenitors no vulguin que la seva descendència s’independitzi com més aviat millor? Els arbres respondrien amb una negativa rotunda i la ciència els dona la raó. Darrerament s’ha comprovat que un creixement lent a la joventut és un requisit per arribar a una edat avançada. Nosaltres perdem fàcilment de vista què vol dir vell per a un arbre, perquè la silvicultura moderna fixa la mirada en una edat màxima de 80-120 anys. Aleshores, els arbres es talen per treure’n profit. Ara bé, quan els arbres arriben a aquesta edat en condicions naturals, tenen tot just el gruix d’un llapis i l’alçada d’una persona. Aquest creixement lent provoca que les cèl·lules de la fusta siguin molt petites i continguin poc aire, i això els fa flexibles i resistents a les fractures que els poden causar les tempestes. Amb tot, el més important és que també els fa molt resistents als fongs, que gairebé no es poden propagar pel tronc. Les ferides no són cap drama per als arbrets; se’n recuperen tranquil·lament perquè poden tancar-les amb escorça sense que se’ls podreixi res. Una bona educació garanteix una vida llarga, però a vegades els petits perden la paciència. Els meus faigs petits esperen com a mínim des de fa 80 anys sota arbres mare que tenen uns 200 anys. A escala humana, això equivaldria a uns 40 anys. Probablement, els fills encara vegetaran durant dos segles abans de poder dir-hi la seva. De totes maneres, l’espera és dolça. Les mares mantenen el contacte amb ells a través de les arrels i els donen sucre i altres nutrients. També podríem dir que alleten els seus nadons.
Vosaltres mateixos podeu observar si els arbres joves encara esperen o estan a punt de créixer ràpidament. Examineu les branquetes d’un avet petit o d’un faig petit. Si les branques laterals són força més llargues que la tija vertical, vol dir que està en mode d’espera. No li arriba prou llum per formar un tronc més llarg i el petit s’estima més captar de la manera més efectiva possible els pocs raigs que li arriben. Per això allarga les branques horitzontalment i produeix unes fulles adaptades a l’ombra, que són molt sensibles i primes. En aquests arbrets, sovint no es distingeix cap punta; semblen un bonsai de capçada plana.
Un dia, per fi arriba el moment. La mare s’acosta a l’edat límit o es posa malalta. Aleshores, probablement en un xàfec d’estiu, arriba l’hora de la veritat. El tronc senil no aguanta les tones de pes amb què l’aigua carrega la capçada i es trenca. Quan cau a terra, arrasa uns quants plançons. El buit que es crea a la coberta del bosc dona el tret de sortida a la resta, que ara podrà dur a terme la fotosíntesi a cor què vols. Suzanne Simard, una científica de la Universitat de la Colúmbia Britànica, va descobrir que, mentre agonitzen, els arbres mare cedeixen les seves darreres reserves als seus descendents a través de les arrels, i amb això els faciliten l’adaptació a les noves circumstàncies. Ara, la llum els obliga a modificar el metabolisme, ja que han de ser capaços de produir fulles, de resistir una llum més forta i de processar-la. Això dura entre un i tres anys. En acabat, toca afanyar-se. Tots els petits volen créixer i només continuaran participant a la carrera els que tiren amunt pel dret, sense entretenir-se pel camí. En canvi, els entremaliats que es distreuen torçant cap a l’esquerra o la dreta abans de créixer amunt, no tenen gaires possibilitats. Els companys els sobrepassen i els deixen novament en la penombra. Però ara, sota les fulletes dels que els avancen, encara estan més a les fosques que quan eren sota la mare, perquè els petits consumeixen la major part de la dèbil llum residual que penetra al bosc. Als endarrerits se’ls apaga la llum de la vida i es tornen a convertir en humus.
En el camí amunt encara els aguaiten altres perills. La llum intensa del sol estimula la fotosíntesi i impulsa el creixement dels arbres, de manera que les gemmes dels petits contenen més sucre. Abans, mentre els petits esperaven, eren estelloses i amargues, però ara són bombons deliciosos, almenys per als cabirols. Així doncs, una part dels arbres menuts són víctimes d’aquests herbívors, que amb aquest suplement calòric salven l’hivern següent. No obstant això, com que en són moltíssims, en queden suficients per continuar creixent.
També hi ha plantes que es beneficien del fet que de cop i volta hi hagi més llum en un indret, i això durarà uns anys. Per exemple, la mare-selva o lligabosc, que s’enfila per les tiges seguint el sentit de les agulles del rellotge i d’aquesta manera aprofita el creixement dels arbrets per aconseguir que a les seves flors els toqui el sol. Ara bé, a mesura que passen els anys, els seus circells es claven cada cop més a l’escorça i escanyen lentament l’arbret. Aleshores, tot és qüestió de sort. Si al cap d’un temps es tanca novament la coberta de capçades dels arbres adults i torna la foscor, la mare-selva es mor i només en queden les marques. Però si la lluminositat dura més temps, tal vegada perquè l’arbre mare era molt gros i hi ha deixat un bon forat, l’arbre jove afectat pot acabar estrangulat. I això només ens pot acontentar a nosaltres, que en podrem fabricar bastons amb la fusta.
Els que superen tots els obstacles i continuen creixent ben esvelts, s’enfrontaran a la següent prova de paciència com a molt al cap de 20 anys. És el que trigaran els arbres veïns de la mare morta a omplir el buit amb les seves branques. Ells també aprofiten l’ocasió i guanyen espai per afavorir la fotosíntesi i eixamplar la capçada. Quan la part superior s’ha cobert un altre cop de vegetació, la part de sota s’enfosqueix de nou. Els arbres joves, faigs, avets o pícees hauran de tornar a esperar fins que algun altre veí gran llanci la tovallola. Aquesta fase pot durar moltes dècades, però almenys ja està tot dat i beneït. Els que han arribat a l’estadi intermedi no rebran més amenaces de cap competidor; són els successors que es faran adults en la pròxima ocasió.
NORMES D’ETIQUETA
Al bosc hi ha unes normes d’etiqueta no escrites que prescriuen com han de lluir els arbres d’un bosc primari, i també què han de fer i què no poden fer. Un arbre de fronda adult i disciplinat ha de tenir un tronc recte i amb fibres uniformes a la fusta de l’interior. Les arrels s’estenen de forma simètrica cap a totes bandes i s’enfonsen molt sota terra. Les branques laterals primes de quan era jove fa temps que són mortes i s’han cobert amb escorça tendra i fusta nova, de manera que el tronc sembla una columna llarga i llisa. Dalt de tot presenta una capçada uniforme, formada per branques fermes que assenyalen amunt com fossin braços oberts alçats cap al cel. Aquesta mena d’arbre ideal pot arribar a fer-se molt vell. Les mateixes normes s’apliquen a les coníferes, tot i que les branques de la capçada poden ser perpendiculars al tronc o torçar-se lleugerament avall. Però, a què treu cap tot això? Tant valor donen a l’estètica? Malauradament, no ho sé, però hi ha un bon motiu per buscar aquest aspecte ideal: l’estabilitat. Les grans capçades dels arbres adults estan sotmeses a vents forts, a xàfecs intensos i al pes feixuc de la neu. Aquestes forces s’han d’esmorteir i s’han de dirigir a través del tronc cap a les arrels, que en suporten la major part i eviten que l’arbre caigui. Per això s’aferren a la terra i als rocs. La violència d’un vendaval pot empènyer la base del tronc amb una força equivalent a 200 tones.9 Si a l’arbre hi ha un punt dèbil, el tronc s’esquerda i, en el pitjor dels casos, es trenca i també cau tota la capçada. Els arbres uniformes esmorteeixen la força de l’impacte de manera uniforme, ja que la dirigeixen i distribueixen per tot el cos.
Entretant, els que no compleixen les normes d’etiqueta tenen problemes. Per exemple, si tenen un tronc corbat, patiran molèsties fins i tot en estat de repòs, ja que l’enorme pes de la capçada no es reparteix per tot el diàmetre del tronc i acaba pressionant la fusta d’un costat. Aleshores, l’arbre ha de reforçar aquest punt per no doblegar-se. Això s’observa sobretot en la formació d’uns anells de creixement anual foscos (s’hi ha acumulat menys aire i més substàncies). Encara és pitjor en el cas dels arbres bifurcats. Es tracta d’exemplars amb un tronc que es bifurca en un punt determinat i, a partir d’aquí, creix dividit en dos, cadascun amb la seva pròpia capçada. Quan bufa un vent intens, les dues parts es belluguen d’un costat a l’altre de manera diferent i castiguen amb força el punt on comença la bifurcació. Si la zona d’encreuament té forma de diapasó o d’U, normalment no passa res. Però si té forma de V, l’inici de la bifurcació presenta un angle molt agut i es pot produir una esquerda en el punt on el tronc es divideix en dos. Això és molt dolorós i l’arbre forma unes protuberàncies gruixudes de fusta per evitar que l’esquerda s’obri encara més. En la majoria dels casos, aquesta tàctica no serveix de res i de la fissura raja contínuament un líquid que els bacteris han tornat negrós. Per acabar-ho d’adobar, l’aigua s’hi acumula, penetra dins l’esquerda i afavoreix la putrefacció. Per això molts arbres bifurcats s’acaben trencant i només en queda la meitat més estable. Aquest mig arbre pot viure encara unes quantes dècades, però no gaire més. L’enorme ferida oberta no cicatritza mai i els fongs el devoren lentament per dins.
També fa l’efecte que alguns arbres hagin triat la forma d’un plàtan per dissenyar el seu tronc. Creixen molt corbats a la part inferior i només després s’orienten cap amunt. Passen de les normes d’etiqueta del bosc, i no són els únics: sovint hi ha zones senceres de bosc que es comporten de la mateixa manera. Que potser s’hi han abolit les lleis de la natura?
Al contrari, la natura del voltant és la que els obliga a adoptar aquestes formes de creixement. Això ocorre, per exemple, a les zones d’alta muntanya, poc abans del límit altitudinal del bosc, on a l’hivern s’hi acumula més d’un metre de neu i sovint hi ha esllavissades. No cal que siguin allaus, ja que, encara que no ho puguem percebre amb els ulls, la neu també llisca lentament cap a les valls quan està en repòs. I torça els arbres, almenys els joves. En el cas dels més petits, això no és una tragèdia, perquè es redrecen quan es fon la neu sense haver patit lesions. Però els adolescents que ja tenen uns metres d’alçada enregistren desperfectes al tronc, que es torça o, en el pitjor dels casos, s’esqueixa. A partir d’aquí, els arbres intenten tornar a pujar ben rectes. I com que només poden créixer amunt per la punta, l’extrem inferior queda tort per sempre. L’hivern següent, els arbres es vinclen novament una mica i després tornen a créixer rectes.
Si el joc dura molts anys, de mica en mica es formarà un arbre amb forma de sabre. Però, amb el temps, el tronc s’eixamplarà i acabarà sent tan estable que la neu ja no li farà cap mal. El sabre inferior mantindrà la seva forma, però la part superior del tronc, ara impertorbable, es mostrarà recte com el dels arbres normals.
També pot passar una cosa similar als vessants de les muntanyes, encara que no hi nevi. En aquest cas, és la terra la que llisca cap a les valls amb una lentitud extrema i al llarg de molts anys. El terrenys cedeix pocs centímetres, però els arbres es desplacen lentament amb la terra i s’inclinen alhora que continuen creixent amunt.
A Alaska i a Sibèria, on el permagel es comença a desglaçar a conseqüència del canvi climàtic, s’han observat casos extrems. El sòl es torna fangós i els arbres perden l’equilibri i s’inclinen. I com que cada exemplar ho fa cap a un costat diferent, el bosc sembla un grup de borratxos que caminen de tort per la contrada. És per això que els científics els anomenen drunken trees.
En els límits del bosc, les normes no són tan estrictes pel que fa al creixement vertical dels troncs. La llum prové del costat on no hi ha més arbres, que pot ser un prat o un llac. Els exemplars més petits poden evitar l’ombra dels arbres grossos si creixen cap a l’espai obert. Els arbres de fronda poden inclinar molt el tronc, i doblegar-lo fins que queda gairebé horitzontal, i d’aquesta manera desplacen la capçada fins i tot deu metres. Evidentment, aleshores l’arbre corre el risc de trencar-se si, per exemple, cau molta neu i la llei de la palanca exigeix el seu tribut. Però una vida curta amb llum suficient per reproduir-se és molt més que res. La majoria dels arbres de fronda aprofiten aquesta oportunitat, però les coníferes són molt tossudes. S’ha de créixer recte, i punt! Sempre lluiten contra la força de la gravetat, ben rectes i amunt, per formar un tronc perfecte i estable. En els límits del bosc, només permeten que les branques laterals del costat d’on ve la llum siguin més gruixudes i llargues. Sempre ha estat així. Les úniques coníferes indisciplinades són els pins, que desplacen àvidament tota la capçada. No és estrany que siguin els que presenten la taxa més elevada d’exemplars caiguts a causa de la neu.
9. Lebenskünstler Baum, guió del programa Quarks&Co, del canal WDR, p. 13, maig de 2004, Colònia.
L’ESCOLA DELS ARBRES
Els arbres aguanten pitjor la set que la fam, perquè a la gana sempre li poden posar remei. Igual que els forners sempre tenen prou pa, els arbres poden acabar amb qualsevol rau-rau a la panxa mitjançant la fotosíntesi. Però, igual que ni els millors forners poden fer pa sense aigua, els arbres no poden produir nutrients si no disposen d’humitat. Un faig adult pot arribar a perdre més de 500 litres d’aigua diaris a través de les branques i les fulles, i ho fa sempre que en pot treure prou del sòl.10 Però, si això passés tots els dies, la humitat del terreny s’esgotaria ràpidament a l’estiu. A l’estació més calorosa plou massa poc per proveir la terra seca. Per això els arbres aprofiten l’hivern per omplir el dipòsit: en aquesta època plou de sobres i el consum es redueix a zero perquè gairebé totes les plantes descansen. Juntament amb les pluges primaverals acumulades sota terra, la humitat captada acostuma a ser suficient fins a principis d’estiu, tot i que després sovint escasseja. Un període de calor de dues setmanes sense precipitacions farà que la majoria de boscos la ballin. Això afecta sobretot els arbres que estan en terrenys molt ben proveïts d’aigua, ja que no coneixen les restriccions i la malgasten. I normalment ho paguen els exemplars més grans i ferms. En el meu districte, els que més ho pateixen són les pícees, tot i que no n’afecta tot l’arbre, sinó principalment el tronc. Si la terra està seca i les agulles de la capçada reclamen més aigua, la tensió és massa forta a la fusta resseca, que grinyola i peta. Aleshores, a l’escorça apareix una esquerda d’un metre de longitud, que arriba fins al teixit més profund i fereix greument l’arbre. Immediatament després hi entren espores de fongs, que penetren fins a la part més interna de l’arbre i comencen la seva feina destructiva. Els anys següents, la pícea intenta reparar la ferida, que no para d’obrir-se. Des de lluny es poden veure els regalims negres de resina endurida que reflecteixen el dolorós procés.
I amb això arribem a l’escola dels arbres. Malauradament, encara s’hi practica una mica de violència, perquè la natura és una mestra estricta. Els que no estan atents i no s’hi s’adapten, les passen magres. Esquerdes a la fusta, a l’escorça i en el sensible càmbium. La situació no pot ser pitjor per a un arbre. Cal reaccionar, i no només intentant tancar les ferides. D’ara endavant, haurà de distribuir millor l’aigua; s’ha acabat bombejar-la tota a la primavera sense tenir en compte les pèrdues. Els arbres aprenen la lliçó i després continuen estalviant fins i tot quan la terra està prou humida. Mai se sap! En el meu districte, això afecta especialment les pícees, que estan aviciades perquè creixen en un terreny ben proveït d’aigua. Un quilòmetre més enllà, en un vessant pedregós i sec que dona al sud, la situació és molt diferent. Potser hauríem de suposar que una forta sequera a l’estiu hi provocaria danys, però hi observarem el contrari. Els arbres que hi creixen són uns ascetes i resisteixen molt més que els seus companys aviciats. I, malgrat que el sol hi pica molt fort i l’aigua hi escasseja tot l’any perquè el terreny en pot emmagatzemar molt poca, les pícees que hi viuen se’n surten. Creixen molt més lentament, es reparteixen millor la poca aigua disponible i fins i tot sobreviuen als anys més durs.
El procés d’aprenentatge relacionat amb l’estabilitat és molt més evident. Els arbres no es compliquen la vida si no cal. Per què formen un tronc ferm i robust si els seria més còmode recolzar-se en els troncs veïns? Mentre aquests es mantinguin dempeus, poca cosa els pot passar. Però resulta que, a l’Europa central, cada pocs anys entren al bosc una colla de treballadors forestals o una màquina de talar arbres per recol·lectar el deu per cent de la fusta. En els boscos naturals, un arbre mare imponent es pot morir de vell i deixar buit l’espai que ocupava. D’aquesta manera es formen forats a la coberta arbòria i més d’un faig o d’una pícea es troben de sobte palplantats allà al mig, insegurs i obligats a sostenir-se només amb les seves arrels. Els arbres no són coneguts per la seva rapidesa i triguen entre tres i deu anys a recuperar l’equilibri. El procés d’aprenentatge comença amb les doloroses microfissures que els provoca el vent quan els sacseja. Els arbres han de reforçar la seva estructura allà on els fa mal i això comporta invertir-hi molta energia que després no podran utilitzar per créixer d’alçada. La llum extra que els arriba a la capçada a través del buit que ha deixat l’arbre caigut és un petit consol, però trigaran anys a poder-la aprofitar plenament. Les seves fulles estaven acostumades a la penombra, eren molt tendres i sensibles a la llum, però ara són a ple sol i es cremen. Ai! I com que les gemmes per a l’any següent es formen la primavera o l’estiu anteriors, els arbres de fronda triguen dos cicles vegetatius a adaptar-s’hi del tot. Les coníferes encara necessiten més temps perquè mantenen les agulles a les branques fins i tot set anys, i la situació no es normalitza fins que no es renova tot el fullatge. Així doncs, el gruix i l’estabilitat d’un tronc els marquen els contratemps que pateixen. En els boscos naturals, aquest joc es pot repetir uns quants cops al llarg de la vida d’un arbre. Quan el buit que ha provocat la caiguda d’un arbre es tanca perquè ja han crescut prou les capçades dels altres, els arbres poden recolzar-se novament els uns en els altres. Aleshores invertiran més energia per augmentar d’alçada i no tant de diàmetre. I quan es mori un altre arbre al cap d’unes dècades, ja en coneixeran les conseqüències.
Tornem al tema de l’escola. Si els arbres són capaços d’aprendre (només cal observar-los per saber-ho), cal plantejar la pregunta següent: on desen el que han après i com poden recuperar els coneixements que han adquirit? Al cap i a la fi, no tenen cervell per emmagatzemar-hi dades i controlar tots els processos. La qüestió afecta totes les plantes, i per això alguns investigadors s’ho miren amb escepticisme i molts enginyers forestals dirien que la capacitat d’aprendre de la flora pertany al món de la fantasia. Un cop més, sort en tenim de la científica Monica Gagliano, que va investigar les mimoses, un arbust tropical molt adequat com a objecte d’investigació perquè reacciona quan se’l molesta. A més, en un laboratori és més fàcil examinar mimoses que arbres. Quan noten que les toquen, es protegeixen tancant les petites fulles bipinnades. En un experiment, van deixar caure una gota d’aigua a intervals regulars sobre el fullatge de la planta. Al principi, les fulles es tancaven temorenques, però al cap d’un temps els arbustos havien après que la humitat no els suposava cap perill. A partir d’aleshores, les fulles es mantenien obertes malgrat les gotes. Gagliano encara es va sorprendre més quan va observar que les mimoses recordaven la lliçó fins i tot després d’unes setmanes sense sotmetre-les a més proves, i eren capaces d’aplicar-la.11 És una llàstima que no es puguin portar faigs o roures sencers al laboratori per prosseguir la investigació d’aquest aprenentatge. No obstant això, almenys pel que fa al tema de l’aigua, hi ha una investigació sobre el terreny que, a més del canvi de comportament, posa de manifest una altra cosa: quan els arbres tenen molta set, criden. Nosaltres no sentim els crits perquè els emeten en una freqüència ultrasònica. Investigadors de l’Institut d’Investigació de Boscos, Neu i Paisatge de Suïssa van enregistrar els sons i els van explicar de la manera següent: quan el flux d’aigua que va de les arrels a les fulles s’interromp en el troc, es produeixen vibracions. Es tracta d’un procés purament mecànic i probablement no té cap significat.12 O potser sí que en té? L’únic que sabem és com es produeixen aquests sons, i si examinem amb lupa com els produïm nosaltres mateixos, veurem que els processos no són tan diferents. En el nostre cas, és l’aire que surt per la tràquea el que fa que les cordes vocals vibrin. Quan penso en els resultats de la investigació en què es van enregistrar lleus espetecs a les arrels, tendeixo a concloure que, en aquell cas, les vibracions també eren alguna cosa més. Per exemple, crits de set o potser fins i tot un avís urgent per alertar els companys que l’aigua s’esgota.
10. Http://www.ds.mpg.de/139253/05 [Consulta: 9-12-2014].
11.Http://www.news.uwa.edu.au/201401156399/research/move-over-elephants-mimosas-have-memories-too [Consulta: 13-12-2014].
12. Http://www.zeit.de/2014/24/pflanzenkommunikation-bioakustik.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
