Kitabı oku: «Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana»

Yazı tipi:

TEODOR LLORENTE,

LÍDER DE LA RENAIXENÇA

VALENCIANA

Rafael Roca

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el XXIII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (2006), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport i la col·laboració del Museu d’Història de Catalunya i de Publicacions de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Josep Fontana, Joan F. Mira, Josep M. Salrach, Joan B. Culla, Antoni Furió i Jaume Sobrequés.

Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente, ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, fotoquímico, electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el permiso previo de la editorial.

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Coberta:

Il·lustració: Gravat de Teodor Llorente realitzat per Franch (1880)

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Realització de ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-6846-6

A Josefina i a Miquel

Teodor Llorente és, doncs,

el Poeta i el Patriarca del País Valencià renaixent.

MIQUEL DURAN DE VALÈNCIA (1936)

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

CITA

ÍNDEX

PRÒLEG

I. TEODOR LLORENTE, LÍDER DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

II. L’INTENS MESTRATGE DE MARIÀ AGUILÓ

1. L’ETAPA VALENCIANA D’AGUILÓ (1858-1861)

1.1 Aguiló i els primers Jocs Florals de València (1859)

2. NOU OCASIONS EN QUÈ ELS AMICS ES RETROBEN

2.1 Als Jocs Florals de Barcelona (1866 i 1868)

2.2 A València (1876)

2.3 A Montpeller (1878)

2.4 Als Jocs Florals de Barcelona (1880 i 1885)

2.5 A Poblet i Santes Creus (1882)

2.6 A Barcelona (1888 i 1893)

3. L’«ENDREÇA» DEL LLIBRET DE VERSOS (1885)

4. LAS PROVINCIAS I AGUILÓ

4.1 La defunció d’Aguiló (1897)

4.2 Llorente i l’homenatge a Aguiló (1909)

III. LA DIFÍCIL RELACIÓ AMB CONSTANTÍ LLOMBART*

1. LLORENTE I LO RAT-PENAT. CALENDARI LLEMOSÍ (1874-1883)

2. LA FUNDACIÓ DE LO RAT PENAT (1878)

2.1 Llombart i els Jocs Florals (1879-1892)

2.2 La traducció castellana de Canigó (1886-1888)

2.3 L’homenatge de Lo Rat Penat a Verdaguer (1886)

3. LAS PROVINCIAS I LLOMBART

3.1 L’Almanaque «Las Provincias» i Llombart

3.2 Un nou plagi de Llombart (1873)

4. LA DEFUNCIÓ DE LLOMBART (1893)

5. L’HOMENATGE DE LO RAT PENAT A LLOMBART (1896)

IV. LA FILIAL SIMPATIA ENVERS VICENT BLASCO IBÁÑEZ

1. L’ETAPA RATPENATISTA

2. L’ETAPA ANTIRATPENATISTA

3. ADMIRACIÓ I CORDIALITAT RECÍPROQUES

3.1 Las Provincias i Blasco Ibáñez

3.2 La relació epistolar

3.3 L’homenatge (1903) i la coronació (1909) de Llorente

3.4 La defunció de Llorente (1911)

4. «QUE TINGUES, FILL MEU, MOLTS ENEMICS...»

V. L’ADMIRABLE EXEMPLE DE VÍCTOR BALAGUER

1. L’INICI DE LES RELACIONS (1859-1868)

2. EL DIÀLEG IDEOLÒGIC

3. PRIMERA VISITA DE BALAGUER A VALÈNCIA (1876)

4. SEGONA VISITA DE BALAGUER A VALÈNCIA (1880)

4.1 El banquet polític

4.2 La vetlada literària

4.3 Els Jocs Florals de Lo Rat Penat

5. TERCERA VISITA DE BALAGUER A VALÈNCIA (1891)

6. UNA INTENSA RELACIÓ EPISTOLAR

6.1 La Flor Natural que no pogué arribar a ser

6.2 Entre la política i la literatura

7. LAS PROVINCIAS I BALAGUER

7.1 Llorente, divulgador de l’obra balagueriana

7.2 La defunció de Balaguer (1901)

VI. L’ÍNTIMA AMISTAT AMB JACINT VERDAGUER*

1. L’INICI DE LES RELACIONS (1865-1880)

1.1 La publicació de L’Atlàntida (1878)

1.2 La publicació d’Idil·lis i cants místics (1879)

1.3 Les dues trobades de 1880: el Mil·lenari de Montserrat i els Jocs Florals de Barcelona

2. ELS JOCS FLORALS DE LO RAT PENAT DE 1881: LA CONSOLIDACIÓ DE L’AMISTAT

3. LA PRÀCTICA D’UNA AMISTAT MADURA (1881-1902)

3.1 L’«Oda a Barcelona» i la visita de Llorente (1883)

3.2 Notícies de Verdaguer a Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal i els Jocs Florals de Barcelona (1885)

3.3 La publicació de Canigó (1885-1886)

3.4 Notícies de Verdaguer a Las Provincias (1888)

3.5 La traducció del poema verdaguerià «L’Arpa» (1889)

3.6 Notícies de Verdaguer a Las Provincias (1889)

3.7 Els Jocs Florals de Barcelona i les festes de Santa Maria de Ripoll (1893)

3.8 L’última trobada dels amics i la «crisi» de Verdaguer

3.9 Llorente, divulgador de l’obra verdagueriana

4. LA DEFUNCIÓ DE VERDAGUER: NOVES MOSTRES D’AFECTE (1902-1904)

5. LLORENTE I L’HOMENATGE A VERDAGUER (1908)

6. APÈNDIX

VII. L’EMOTIVA FRATERNITAT AMB MIQUEL COSTA I LLOBERA

1. LAS PROVINCIAS I COSTA I LLOBERA

1.1 Nou poemes

1.2 Tres ressenyes

1.3 Altres articles i referències

2. COSTA I LLOBERA I LES NOCES D’ARGENT DE LO RAT PENAT (1906)

3. LLORENTE, TRADUCTOR DE COSTA I LLOBERA

4. ELS MALLORQUINS A VALÈNCIA (1909)

4.1 El banquet de Lo Rat Penat

4.2 La vetlada literària a bord del «Miramar»

5. MALLORCA I LA CORONACIÓ DE LLORENTE (1909)

VIII. L’ENTUSIASTA ADMIRACIÓ ENVERS FREDERIC MISTRAL

1. PRIMERS CONTACTES AMB ELS POETES DE PROVENÇA

2. ELS JOCS FLORALS DE BARCELONA (1868)

3. LA FUNDACIÓ DE L’ACADÈMIA D’OC (1876)

4. LES NOCES DE MISTRAL (1876)

5. LES FESTES LLATINES DE MONTPELLER (1878)

6. L’HOMENATGE A MARIA LLORENTE FALCÓ (1880)

7. LA POESIA «CARTA À F. MISTRAL», DE QUEROL (1898)

8. L’HOMENATGE A LLORENTE (1903)

9. LA PRIMERA VISITA DE LLORENTE A MISTRAL (1903)

10. LA SEGONA VISITA DE LLORENTE A MISTRAL (1905)

11. MISTRAL I LES NOCES D’ARGENT DE LO RAT PENAT (1906)

12. L’EPISODI DE LES CADENES DEL PORT DE MARSELLA (1907)

13. L’HOMENATGE A MISTRAL (1909)

14. LA VISITA DE SANCHIS SIVERA A MISTRAL (1910)

15. LA DEFUNCIÓ DE LLORENTE (1911)

IX. LA PARTICIPACIÓ EN EL PRIMER CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA (1906)

X. L’ÈXIT DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

BIBLIOGRAFIA

PRÒLEG

La figura de Teodor Llorente, gegantina, perdurable, recorre i aixopluga sota la seua ombra omnipotent tota una centúria de la nostra època contemporània, des de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX. Un cas rar, insòlit, de mestratge, capaç de travessar victoriós el filtre crític de diverses generacions, que no sols es negaren a matar el pare, sinó que el protegiren i reivindicaren apassionadament, fins a convertir-lo en un mite. Escriptors nacionalistes tan poc discutibles com un Miquel Duran de València, integrant de la nova promoció d’escriptors rotundament valencianistes de començament del XX, o un Carles Salvador, membre d’aquella magnífica colla dels anys trenta, per posar uns exemples ben aclaridors, no dubtaren a l’hora de confessar la seua gran admiració pel Poeta –així, amb majúscula– de la Renaixença, al qual fins i tot dedicaren estudis entusiastes.

Sí, fins a l’arribada dels anys seixanta Llorente era intocable. Però a partir d’aleshores la seua sort patí un autèntic daltabaix. Llorente fou arrossegat pels canvis originats en la revisió de la Renaixença pels nous estudiosos, que començaren a exhumar molt críticament el paper exercit per aquell poeta, que al mateix temps assumia amb mà de ferro –o si voleu, amb ploma de ferro– la custòdia ideològica d’aquell moviment que ell mateix havia contribuït decisivament a engegar. Llorente, en poques paraules, era presentat com el guardià inflexible de l’apoliticisme de la Renaixença, prompte a declarar públicament –ell i els seus amics del sector cultista– la diferència clau que separava el moviment de Catalunya de l’homònim moviment valencià: la limitació de la Renaixença valenciana a la recuperació literària de la llengua –o potser, amb més propietat, caldria parlar de recuperació poètica– i la negativa a entrar en el camp de les reivindicacions polítiques.

Tanmateix, havia arribat l’hora de la recuperació històrica d’un altre personatge fonamental, enfrontat ideològicament i tàcticament amb Llorente, el progressista Constantí Llombart. Què hi aportava Llombart? Almenys una actitud reivindicativa més decidida, no exempta, però, de vaguetats i contradiccions, que dificulta, si més no d’acord amb les nostres coneixences actuals, arribar a descobrir els objectius precisos del seu «fer en tot i per tot valencianisme». Però Llombart i la seua colla –alguns membres de la qual sí que donaren proves d’una més decidida manifestació, diguem-ne, reivindicativa– havien sigut els promotors de Lo Rat Penat l’any 1878, entitat que l’any següent ja va organitzar els Jocs Florals, guanyats precisament per Llorente; havien sigut els responsables de les revistes Lo Rat-Penat: Calendari Llemosí i Lo Rat-Penat: Periòdic Lliterari Quincenal; havien sigut els qui més s’havien esforçat per portar l’ús culte de la llengua fora del clos poètic cultista: a la narrativa, el teatre i l’assaig (recordem l’obra monumental, bé que metodològicament discutible, de Constantí Llombart titulada Los fills de la morta-viva. Apunts bio-bibliogràfichs per la història del renaiximent lliterari llemosí en València); havien sigut els qui mantenien una fidelitat major en l’ús habitual de la llengua i un contacte més estret amb les classes populars, a què ells mateixos pertanyien; i fins i tot havien sigut Constantí Llombart i Ramon Andrés Cabrelles els qui l’any 1887 forniren els escriptors renaixencistes de l’ajuda imprescindible d’un diccionari amb la reedició augmentada de l’obra d’Escrig. Els investigadors no amagaven les mancances de Llombart i el seu grup, però oposaven el seu programa constructiu a l’apoliticisme cultista, que, en la pràctica, condemnava el moviment a l’esplai poètic i l’anava aïllant del creixent vigor reivindicatiu dels «germans catalans».

Llorente havia passat d’ídol reverenciat a màxim responsable de l’ofegament de la Renaixença valenciana. Continuava assumint el seu paper de líder indiscutit. Tanmateix, si fins aleshores, gràcies a la seua funció hegemònica, havia sigut lloat pel que la Renaixença havia aportat al capdavall en el desvetlament del procés de recuperació cultural i nacional dels valencians fins als nostres dies, ara rebia els retrets de la manca d’ambició reivindicativa: era també culpable de la feblesa intrínseca arrossegada fins a l’actualitat. Els valencianistes de la primera meitat del segle XX ja coneixien el marc programàtic llorentinià, amb l’apoliticisme del qual, és clar, no combregaven. Però pesava més en la balança la seua contribució poètica i l’aportació transcendental del seu prestigi i del seu pes polític i social, posats al servei de la causa renaixencista, ni que fos de l’anèmica causa renaixencista. A partir de la dècada dels anys seixanta, en canvi, Llorente, igual que la seua classe social dirigent, són el blanc d’una anàlisi històrica de fonament més o menys clarament marxista, basada en el joc dialèctic de classes, que hi veu, en Llorente i en la seua classe, la renúncia a assumir el lideratge de la reivindicació nacional contra el centralisme espanyol. I és per ací per on Llorente, líder d’aquesta classe social dirigent, rep una atenció crítica d’una duresa nova. I si el retrat cru del paper de la burgesia valenciana en la seua defensa acèrrima de l’acomodació definitiva en el sistema espanyol de la Restauració, no em sembla que substancialment puga ser discutit, el paper representat per Llorente sí que ha exigit unes matisacions necessàries que aporten més equanimitat en el nostre judici. De fet, des de la fi del segle XX sembla que comença una nova etapa en la revisió crítica de la nostra Renaixença i dels seus protagonistes, amb una atenció especial una vegada més al seu líder.

Potser des d’una perspectiva actual se li havia demanat una actitud i, en conseqüència, unes responsabilitats difícilment assumibles per qualsevol membre de la seua classe social. Segurament hom havia posat més èmfasi en l’exigència d’un programa nacional reivindicatiu –el nostre programa– que no en la comprensió dels entrebancs reals per a tal comesa, que la feien pràcticament irrealitzable en l’època. Llorente, quan adoctrinava des de les pàgines del seu diari, o quan comandava el partit conservador valencià davant Madrid, sí que representava naturalment els interessos de la seua classe. Però, els representava també quan reivindicava la renaixença literària llemosina? Crec que és obligat respondre que no. En realitat Llorente s’hagué de partir la cara –intel·lectualment parlant, és clar– contra els atacs intolerants i continus de la premsa madrilenya envers els retrògrades i separatistes intents de recuperar l’ús literari del català. Però no sols contra periodistes i intel·lectuals madrilenys, també contra els seus col·legues valencians, enemics de l’aventura renaixencista i en sintonia, ells sí, amb el pensament de la classe dirigent valenciana. Breu: la burgesia valenciana ja havia assumit com a classe el canvi lingüístic al castellà i, a més a més, se sentia plenament inserida dins Espanya i el projecte de la Restauració, una vegada passats els aldarulls revolucionaris.

Era molt difícil, doncs, que les pretensions renaixencistes de Llorente, per tímides que fossen, poguessen interessar el més mínim a la seua classe social, que, com a molt, només podia acceptar-les com una dèria extravagant, o alarmant, del seu líder i de la petita colla d’amics poetes. Era inútil que ells ja des de l’inici, en els anys seixanta, haguessen deixat ben clara la distància que els separava dels clams reivindicatius eixits de Barcelona: infatigablement havien d’anar repetint el seu apoliticisme diferenciador. Llorente mai no varià el seu programa: el dret a la recuperació literària de la llengua i la descentralització administrativa. I res més. Res de fórmules d’autogovern, ni de recuperació de drets nacionals passats, ni de lleis pròpies, ni de substitució del castellà... En fi, res del famós separatisme. Tanmateix l’exemple de Catalunya, l’aparició del grup llombartià i el temor mateix no van permetre no ja l’adhesió, sinó tan sols l’oblit, de les modestíssimes activitats renaixencistes per part dels representants genuïns d’aquesta classe dirigent i de la intelligentsia castellanitzada. Un exemple: el senyor Vives Liern, soci fundador de Lo Rat Penat i secretari de l’Ateneo Científico, Literario y Artístico, promou una discussió al si d’aquesta entitat sobre la conveniència del conreu de la «lengua valenciana», en què ell mateix intervé oposant-s’hi perquè ho considerava contrari a la «tendencia unitaria de la cultura contemporánea». No cal dir que el president de l’Ateneo, el senyor Miguel Velasco, cap de l’Arxiu de València, s’hi afegeix amb entusiasme. I no cal dir tampoc que amb pocs socis com aquest –i no n’eren precisament pocs– ja podem imaginar les possibilitats d’acció de Lo Rat Penat.

Llorente, sens dubte per motius tàctics i segurament també per motius ideològics ben sentits, es negà a la politització del moviment; és a dir, a fer-lo un autèntic moviment, amb un programa reivindicatiu i una dotació infraestructural imprescindible per a fer-lo realitat. Però en canvi va servir, com més amunt he insinuat, de magnífic parapet de la Renaixença contra els atacs des de Madrid i des de la seua pròpia classe social a València. El seu prestigi i fins i tot el seu poder polític, molt més considerable del que potser hom ha pensat, aixoplugaven unes activitats més que molestes per als seus companys de classe i de partit. Es trobava entre dos focs: el model arribat des de Barcelona i l’activisme del grup llombartià, d’una banda, i els atacs i la malfiança, de l’altra. La situació ideal per a quedar-ne ben escarmentat. I Llorente, al contrari, va poder eixir-ne airós, respectat per uns i altres, amb una obra poètica unànimement reconeguda i transformada en model de referència. Llorente i el llorentinisme constitueixen un fenomen massa complex per a deixar-se exhaurir i periòdicament torna a cridar a les portes dels investigadors, atrets per noves perspectives.

Doncs bé, entre aquests investigadors que des dels anys noranta estan acostant-se amb noves mires al fenomen renaixencista valencià i al seu líder, i ens estan ajudant a renovar-ne l’enfocament, cal esmentar en un lloc destacat Rafael Roca Ricart. Aquest jove filòleg ja ha donat a conèixer el fruit de la seua investigació en forma de diversos articles i d’un parell de llibres: l’antologia llorentiniana Escrits polítics (1866-1908), publicada per la Diputació de València l’any 2001, en què presenta un recull molt ampli d’articles polítics del líder valencià encapçalats per una introducció molt extensa i sucosa, i Teodor Llorente, el darrer patriarca, publicat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i l’editorial Bromera l’any 2004, una magnífica síntesi de la trajectòria llorentiniana com a ideòleg de la Renaixença valenciana, així com del llegat literari i cívic que ens ha transmès.

Ara es presenta davant el públic amb un nou treball d’investigació, ambiciós i de gran envergadura. L’obra té l’origen en una tesi doctoral dirigida per mi mateix, de manera que el seguiment proper de la tasca diària m’ha permès descobrir en Rafael Roca unes tres o quatre qualitats impagables en qualsevol investigador: capacitat de treball, intel·ligència i valentia, i una més que recomanable capacitat de diàleg. Des del primer moment vaig insistir a fer-li assumir el mateix requisit que, a mi, s’esforçaren per inculcar-me els meus mestres: objectivitat per superar la propensió a identificar-se amb el subjecte de l’estudi. Em feia molta por que no es deixàs arrossegar per un afany reivindicatiu de Llorente contraposat a la crua visió heretada. Era clar que no es tractava ara simplement de situar-se en el pol valoratiu de la vorera d’enfront elevant Llorente als altars i menysvalorant el grup llombartià. Si fos així no hauríem guanyat gran cosa. Al capdavall l’objectiu no és altre sinó afinar més en el nostre coneixement del fenomen renaixencista, descobrint en els termes justos, és a dir, precisos, el paper que hi ha tingut cadascú i entenent-ne les motivacions i dificultats històriques.

Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana no és un títol que amague precisament cap sorpresa inesperada al lector. Al contrari: és ben temàtic i ben literal, car els lectors interessats podran descobrir pàgina rere pàgina el pacient, minuciós i erudit seguiment de l’aparició, el progressiu assentament i la definitiva acceptació pública del seu lideratge. Llorente cappare de la Renaixença valenciana, sí. I de tal abast i tan perllongat domini que no crec gens arriscat assegurar que converteix la seua aventura literària i politicocívica en un fenomen històric no gens freqüent, si no volem atrevir-nos a qualificar-lo simplement d’únic.

No són poques les sorpreses que aporta la investigació de Rafael Roca, entre les quals destaca la fabulosa càrrega informativa proporcionada respecte als lligams de Llorente sobre els personatges clau del moviment renaixencista valencià, i les innovadores aportacions sobre el paper real exercit pel patriarca valencià al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El mallorquí Marià Aguiló, establert a València entre els anys 1858 i 1861 i mestre confessat i honorat, Constantí Llombart, l’«oponent» estratègic i ideològic, i Vicent Blasco Ibáñez, l’«enemic» polític i renaixencista, amaguen pocs secrets de les seues tan diverses i alhora tan intenses relacions personals després de l’escrupolós escorcoll analític de Roca.

Tanmateix segurament el lector convindrà a acceptar que la sorpresa més gran de la investigació de Rafael Roca arriba amb l’estudi dels vincles establerts amb els homes forts del moviment de recuperació arreu de tot el domini i fins i tot a Occitània. A través de l’examen dels contactes teixits amb Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, i Frederic Mistral anem descobrint l’abast real d’unes relacions que ultrapassen de molt l’àmbit estrictament personal per esdevenir una formidable radiografia dels anhels i de les dificultats d’un moviment de tanta complexitat. I de la contribució personal, imprescindible, d’activistes infatigables, com el nostre Teodor Llorente, que ix al final del camí engrandit com una figura de primeríssim ordre. Senzillament imprescindible.

Només em queda desitjar, que, en efecte, el lector trobarà ben assolit aquest esforç d’objectivitat crític que reclamàvem. I estic segur que hi veurà una obra nova i estimulant. Un pas més, ben valuós, en l’esforç per una millor comprensió de la Renaixença.

VICENT SIMBOR ROIG

Universitat de València