Kitabı oku: «El carrer de les Camèlies», sayfa 2

V

La primera tarda que vaig tornar a pujar a la torratxa vaig veure una estrella molt grossa cap a la banda de les muntanyes. El senyor Jaume es va acostar, va mirar cap on jo mirava i em va dir que era l’estrella brilladora, la meva. I me la va fer saludar amb la mà. Aquells dies, a l’hora de la calor, llegíem al jardí i, a l’hora de la fresca, regàvem. Tenia les cames gairebé tan fortes com abans i podia saltar i córrer. Havia après moltes coses. Ja sabia els noms de tots els ossets de les mans i dels peus, i moltes nits, abans d’adormir-me, els deia i m’agradava enrecordar-me’n. Sabia de sumar i de restar i de multiplicar, però no sabia de dividir. Sabia els noms dels rius i dels mars. El nom de molts arbres. Però mai no em podia enrecordar de què era fet l’aire. Ni l’aigua. Regàvem quan el sol es ponia perquè no fes bullir la terra i matés les plantes. Semblava que s’hagués de quedar per sempre, mig encantat, a la punta de les fulles més altes de la xeringuilla que només el veien quan ja se n’anava. Jo regava les voreres, les plantes petites. Ell regava les plantes més grosses i les camèlies, tan delicades, perquè només ell sabia com s’havia de tirar l’aigua perquè no s’esbarriés la terra. Les camèlies vivien a una banda del reixat; a l’altra banda hi havia la buganvília. Les tenia dintre de bótes plenes de terra de castanyer i les bótes estaven enterrades i cobertes d’una capa de terra molt prima. Camèlies vermelles i camèlies blanques, camèlies tigrades rosa i blanc, clavades sense coll a la branca, com mortes. L’última cosa que regàvem eren els lliris de paperina, tots a la panera del mig.

Un dia que estava asseguda de nas al llibre vaig sentir que algú em mirava des del reixat. Només veia una ombra que anava i venia, però vaig estar quieta com si no me n’adonés. A la nit vaig pensar que hauria hagut de mirar qui era. Al cap d’uns quants dies em va tornar a passar el mateix, però abans vaig sentir un xiulet. Vaig alçar els ulls i vaig veure un noi. El sol em venia de cara i no me’l deixava veure prou bé. Era un noi espellingat, amb un ble de cabells damunt del front. Ens vam mirar una estona sense dir res i a l’últim, quan el vaig conèixer, em vaig acostar a la reixa i li vaig preguntar com havia sabut on vivia. Ell em va dir que aquella nit del Liceu m’havia seguit quan m’havien tret perquè m’havia vist tan petita que s’havia posat a patir per mi; que quan aquell senyor i aquella senyora se m’havien endut amb el cotxe ell s’havia enfilat al darrera. Em va explicar que havia vingut moltes vegades perquè li agradava mirar jardins petits, jardins amb casa, que ell vivia amb el seu germà gran en una barraca. Tot d’una em van cridar des de dintre i ell va fugir com si l’empaitessin.

Encara recordo que aquella tarda, quan el sol es ponia, en comptes de regar, el senyor Jaume em va fer posar un vestit net i vam anar a comprar plantes a casa del jardiner. Ens vam quedar aturats a mirar l’aparador: hi havia roses amb una banda de fulla de color de carbassa i amb l’altra banda d’un groc de ginesta. Roses amb el dintre fosc i el fora clar. N’hi havia de nanes, totes poncelles per obrir, i roses de molsa d’un color de rosa entre rosa i lila. N’hi havia una de vermella, sola i de les més vermelles, amb quatre gotes d’aigua per les fulles, com si plorés. Quan vam entrar no hi havia ningú i el jardiner va trigar a sortir. Tenia les mans brutes de terra, grosses i amb els dits mig encarcarats, però quan va agafar una flor la va agafar com si tingués por d’espatllar-la, com si l’hagués feta ell sense saber de quina manera però segur que, si l’agafava barroer, se li desfaria, i per això la va agafar fluix després d’haver-se eixugat les mans en els costats dels pantalons. La va esbullar bufant-la i la va aguantar oberta amb les puntes dels dits perquè veiéssim el color que les fulles tenien al naixement. El senyor Jaume li va dir que mai no havia pogut fer créixer vares de Jessè en el seu jardí, que potser l’aire no hi venia de la manera que les flors haurien volgut per estar contentes. Aleshores el jardiner va posar en el gerro, amb les altres, aquella flor que tenia el dintre d’una mena de color i va dir, vingui. Vam travessar la botigueta i un pati petit, vam pujar quatre graons i vam sortir al camp de les flors. Hi havia planters, plantes menudes a punt de créixer, arrenglerades fent ratlles rectes tirades amb cordill, i vam anar fins a la meitat del camp, separada de l’altra meitat per una paret espessa de boles de neu, i abans de passar aquella paret verda ja ens va arribar l’olor de la gran florida de les vares de Jessè. El senyor Jaume es va treure el barret, va deixar caure el braç contra una cuixa com si el braç i el barret se li haguessin tornat de plom, i molt baixet va dir, Déu meu...

Va comprar un roser criat rodó com una bola que tenia moltes rosetes obertes. El duia a coll i em va dir que vigilés que no hi haguessin pedres per terra perquè podria ensopegar, que les apartés, que ell no veia res. De seguida vam anar a plantar el roser al peu de l’escala de la cuina. Les rosetes eren rosades, feien poms, però eren d’un rosa que tirava a blanc en les més obertes. Naixien de color de rosa i es feien més clares per morir. I cada branca era un ram amb moltes d’obertes i amb moltes de tancades. El senyor Jaume, per mirar si havia plantat el roser ben dret, es va agenollar, va trobar que estava recte i em va fer anar a buscar el tinter. Me’l va fer aguantar i amb una cua de fulla ben sucada va esborrar el nom que el roser tenia escrit en una fusteta groga lligada a la soca amb un filferro i es va posar a escriure a la banda de la fusteta on no hi havia res escrit. M’ho va fer llegir i havia escrit: Cecília.

Moltes nits, quan feia bo, sortia al jardí a esperar la matinada. Pel rosa.

VI

Era una monja baixeta, amb la pell de la cara groga i el nas d’avellana. Parlava amb les mans ficades a dintre de les mànigues i les hi vaig veure perquè les va treure per eixugar-se un ull humit amb un mocador molt blanc i molt ben planxat. La pell de les mans, amb les ungles arranades i netes, era del mateix color que la pell de la cara. De seguida va dir que sí, que farien el vestit, perquè tenien moltes noies recollides i el que elles volien, les monges, era feina perquè les noies poguessin treballar. Però va dir que no li demanessin el vestit amb presses perquè la feina les colgava.

El temps que vaig estar malalta es veu que ho havia estat tant que es pensaven que em moriria, i una nit que em van donar per morta perquè no em trobaven el pols i respirava més fluix que un poll, tots dos alhora van prometre a la Mare de Déu que si em salvava li regalarien un vestit de seda brodat amb or i amb pedres. Així que vaig estar salvada van començar a estalviar diners i quan els va semblar que en tenien prou van posar-se a mirar convents per fer fer el vestit, però en cap no volien brodar amb or perquè deien que no en sabien, que només brodaven lletres als llençols i a les coixineres amb cotó de brodar, i quan van trobar unes monges que podien brodar amb or, el preu que els van demanar era tan car que no van poder encarregar el vestit. Però aquella monja baixeta va dir que sí, va dir que anirien a prendre mides a la Mare de Déu, o que potser encara seria millor que demanessin un vestit vell al senyor rector i que així anirien més ben guiades, tant per les mides del coll i dels braços, com per saber la seda que calia, com per tot. Quan van tenir el vestit vell, al cap d’uns quants dies vam rebre el preu, i era un preu que estava bé.

Van fer vestit i capa, tot de seda gruixuda amb una punta d’or al baix de la faldilla i al voltant de la capa. Al mig de la faldilla, al davant, hi havia entortolligaments de fils d’or i flors i fulles de relleu, i al mig, i a dalt del dibuix, un calze, i al damunt del calze, fent corona, cinc flors, que la senyora Magdalena es pensava que eren roses, amb una pedra per cor i cada pedra era d’un color diferent. Quan vam anar a buscar el vestit, dues monges van destapar la capsa i van aixecar el full de paper de seda que el tapava. Tot lluïa que feia por, i les mans se’m van posar a tremolar, i molt baixet vaig dir: una pedra groga. I el senyor Jaume, al meu costat, va dir: un topazi. I jo, una pedra blava, i ell, una turquesa; una de vermella, un robí; una de blanca, un diamant... I les monges, quietones, reien.

Tots els veïns van venir a veure el vestit; l’havíem posat pla damunt d’una taula i la senyora Rius rondinava perquè hauria volgut que les pedres de les flors haguessin estat totes del mateix color, i deia que aquelles monges devien ser una mica tocacampanes. Però tots els altres deien que les monges ho havien fet molt bé i defensaven el vestit de dalt a baix. El vam anar a dur a l’església i es pensaven que el senyor rector els rebria i només els va rebre el sagristà i els va donar les gràcies en nom del senyor rector i de la Mare de Déu. Cada diumenge anàvem a missa per veure si la Mare de Déu ja duia el vestit. I sempre en duia un altre. Però una tarda em vaig escapar per la paret, amb el vestit vermell perquè havia cremat diaris, i des de baix de l’església vaig mirar cap a dalt de l’altar i em va semblar que la Mare de Déu duia el vestit. Vaig pujar, tota l’església era buida i tranquil·la amb un camp de ciris encesos: els uns drets i els altres decantats. Vaig tocar el vestit i vaig passar les puntes dels dits pel voltant de les flors brodades i vaig tocar les pedres. Vaig sortir i corria pels carrers i en arribar a casa em van haver de venir a obrir i amb prou feines si podia respirar tot explicant que la Mare de Déu ja duia el vestit. La vam anar a veure tots plegats de seguida i el senyor Jaume va dir, només fent xiu-xiu, que la Verge en tenia de més rics però cap de tan fi, amb aquelles pedres que semblava que riguessin, perquè aquelles monges, ja es veia, eren monges alegres.

Vam anar a acabar de pagar el vestit, que el van pagar en tres vegades perquè els diners que havien estalviat no arribaven, i ens va obrir una monja joveneta amb una rosa a cada galta i el front de lliri, i quan ens va deixar la senyora Magdalena em va dir que era una novícia, que encara portava els cabells i encara no duia l’anell, però que quan es casaria amb Nostre Senyor li tallarien els cabells i li posarien l’anell per separar-la de tot. Que per casar-se aniria blanca i estaria sola entre moltes, perquè casar-se amb Déu és la soledat.

Quan va entrar, avisada per la novícia, la monja baixeta, em va donar la mà perquè li fes l’amistat i va dir a la senyora Magdalena que tenia una filla molt bufona. La senyora Magdalena li va dir que jo no era filla seva, que m’havien trobat al peu del reixat i m’havien recollit, però que m’estimaven com si fos d’ells i que per això havien promès el vestit quan em moria per culpa d’una bogeria que havia fet. Va dir que era una bona nena, però que feia coses estranyes, i la monja li va preguntar quines coses estranyes feia, i ella li ho va dir tot; que jugava amb foc, que encenia papers en el fogó quan només hi quedava el caliu i que passejava el foc per tota la casa; que feia paperines amb paper d’escriure cartes i les ficava les unes a dintre de les altres i les feia cremar, i que de vegades calava foc a piles de diaris. Que un dia que ella tenia visites havia entrat a la cuina a buscar la sucrera i m’havia trobat arraconada i quieta com un mort amb la punta d’una paperina encesa a dintre de cada orella. Que quan em va renyar els llavis se m’havien tornat morats i que jo havia dit que em volia cremar les orelles perquè no en volia tenir. Que per fer-me passar el vici, com que sabien que el color vermell era un color que no m’agradava, m’havia fet un vestit vermell, que jo havia sobrefilat les costures, i que el dia que l’havia estrenat havia corregut escales amunt, m’havia tancat a la torratxa i anava d’una banda a l’altra mig boja, de paret a paret. Que cada vegada que no em podia estar d’encendre papers em feia posar el vestit vermell i que mentre el duia em deien la flama. Jo em moria de vergonya i li mirava els colzes vells, perquè els colzes vells em feien fàstic i jo volia que ella me’n fes molt. La monja em va passar la mà pels cabells i va estar una estona sense dir res, mirant-me. Després va preguntar si al senyor rector li havia agradat el vestit i ella li va dir que sí, molt, que se’ls havia acostat amb un braç estès i amb la boca eixamplada de tant riure content, i els havia dit que Déu els ho pagaria encara que la Verge ja hagués fet el miracle de salvar-los la Cecília; que fessin el favor de dir a les monges que l’havien brodat que eren les millors treballadores del món: amb mans d’or per brodar amb fils d’or. I tot era mentida, perquè ni l’havien vist. Aleshores va explicar que quan jo només tenia tres anys m’havien disfressat de monja i que no m’havien pogut treure el vestit en tot un hivern, perquè si no me’l posaven cridava sense parar que tenia fred als ossos. La monja, rient, em va donar una estampa que es va treure d’una butxaca molt fonda i era el Sagrat Cor amb una mà enlaire beneint. Els va preguntar per què m’havien posat Cecília i li van dir que perquè anava escrit en el paper que duia enganxat al pit amb una imperdible. Va venir la monja de les galtes de rosa, i l’altra, quan la va veure, em va dir que no fes més paperines amb paper d’escriure cartes, i que la dispensessin, que els havia de deixar. I jo rumiava per què, a la Mare de Déu, li deien Verge.

VII

Una vegada cada setmana, el divendres, la Maria-Cinta em feia venir a buscar i jo passava el dia a casa seva perquè deien que havia de veure món. A les onze ja estava preparada i així que el cotxe es parava davant del reixat, el xofer, que es deia Silvestre, tocava la botzina tres vegades. El primer dia em va preguntar si volia seure al seu costat o a dintre. Li vaig dir a dintre i mentre m’hi ficava el vent hi va fer entrar una flor d’acàcia. Em vaig estirar en el seient com si estigués en el llit, perquè tant em feia veure passar les coses i els carrers; el que jo volia, amb els ulls tancats, era que tot fos com si tornés a la nit del Liceu i veure anar d’una banda a l’altra l’home geperut i sentir com la senyora que havia estat asseguda al meu davant, amb un braçalet que era una serp d’or, explicava al senyor del seu costat els misteris del teatre: que el sostre s’obria i que tiraven el llum enlaire per amagar-lo; que el terra en pendent, per poder-hi fer els balls de carnaval unes grans màquines el pujaven amunt i el feien pla. I tot el camí vaig tenir la mà ficada entre el seient i el respatller i figurava que sentia olor de fum de tabac.

Vaig arribar amb tot el vestit rebregat; me l’havia fet fer la Maria-Cinta, d’etamín blanc, amb tot el baix de la faldilla brodat de rams de cireres i amb un ram de cireres damunt del pit —a la banda del cor, havia dit.

La Maria-Cinta duia una bata de seda, japonesa, amb tota l’esquena brodada de branques d’ametller florit. Vivia en el Passeig de Gràcia i des de la seva terrassa es veia el jardí d’un palau amb palmeres de fulla de ventall i bótes de rajola blanca i blava, i, més lluny, unes quantes palmeres escanyolides de la Diagonal. Mentre em planxaven el vestit la Maria-Cinta em va fer banyar. Tot el bany era de rajola blanca amb una sanefa groga. La pastilla de sabó era tan grossa que no cabia a la mà i l’ampolla de l’aigua de colònia era d’un litre o més. La Maria-Cinta va fer venir la cambrera perquè em fregués l’esquena i li va explicar que m’havia escapat de casa per anar a sentir cantar i que l’òpera que jo havia anat a veure ella l’havia vist almenys cinquanta vegades i que no hi havia res a fer: que sempre plorava quan el vell dels picarols passava lluny amb la seva filla morta a dins d’un sac.

La cambrera m’anava fregant l’esquena amb una esponja groga plena de forats, més fina que el fregall vell amb què la senyora Magdalena em fregava quan em rentava a l’aigüera. Si ella estava massa enfeinada, em rentava ell. Es posava un davantal blau marí amb tres ratlles blanques a l’acabament, per no esquitxar-se els pantalons, i jo em despullava de pressa perquè la senyora Magdalena ja m’havia descordat tots els botons de l’esquena. M’agafava d’un braçat i deia: ¡de cap a l’aigüera! Ensabonava bé el fregall i em fregava l’esquena amb fúria i a mi em feia fregar-me el pit perquè deia que tenia por d’encetar-me. I m’esbandia a cops de cassó. Però de vegades deia que estava cansat i no em volia rentar. Un dia que jo havia caigut damunt de fang i que estava esgarrifada d’aquella brutícia, em va dir que Déu havia fet l’home de fang i que quan s’assecaria em saltaria tot sol de la pell.

La Maria-Cinta em va fer posar dreta al seu davant i mentre m’eixugava amb una tovallola grossa em va fer ensenyar les mans de totes dues bandes. Netes i boniques. Després em va empolvar i em va fer córrer amunt i avall perquè caiguessin els pólvors que sobraven. La cambrera reia i jo també, plena de pessigolles del vent del córrer i la Maria-Cinta va treure aquella creu de brillants d’una capsa vermella i me la va posar. Però la cadena em venia massa llarga i m’hi va fer uns quants nusos i va encendre tots els llums. Em va fer mirar al mirall: anava de terra al sostre i m’hi vaig veure de dalt a baix; però els ulls de seguida se me’n van anar cap a aquella creu de brillants que esquitxava el mirall de verd i de rosa com si fos la creu de l’alegria. A la tarda va venir la Raquel i vam prendre te de Xina amb llessamí.

Per Sant Joan les dues cosines portaven coques de cirera i de pinyons. Els veïns treien al carrer tot el que tenien per cremar i les criatures ajudàvem i uns quants dies abans anàvem per les cases del barri a demanar llenya. Feien el foc davant del nostre reixat, perquè quedava a la meitat del carrer, i a la tarda la senyora Magdalena ja començava a rondinar; deia que la casa se li omplia de fum i renyava el senyor Jaume perquè no demanava que fessin el foc una mica més enllà. Recordo que aquell any vaig sortir al jardí mentre la senyora Magdalena preparava el sopar. La claror era grisa i el carrer semblava adormit. Vaig sentir un xiulet. De darrera de la muntanya de llenya va sortir el noi del Liceu i se’m va plantar davant; amb una canyeta s’anava picant la cuixa. Es devia adonar que m’havia quedat parada perquè es va posar a riure com si es pensés que m’havia fet por. Quan li vaig preguntar d’on sortia em sembla que ni em va contestar. Ens vam asseure en el graó de l’entrada sense dir res, mirant la llenya, i a l’últim em va dir que li venien ganes d’encendre-la. I jo, no sé per què, em vaig posar a explicar-li que el primer dia que havia sortit sola havia arribat a un carrer que feia pujada i que en una torre havia vist un ocell tot blanc, amb la cresta rosa, que estava lligat per una pota i que vivia quiet damunt d’una barra de llautó. Se li coneixia que no m’acabava de creure, però de mica en mica li va venir el deliri de veure aquell ocell. No vaig saber trobar la torre ni el carrer. Després, tot caminant, em va explicar que sabia moltes dreceres per anar al Tibidabo, que hi podríem pujar, i que anava molt sovint al cementiri. Una nit s’hi havia quedat tancat expressament. S’havia amagat darrera de dues corones molt grosses perquè el guardià no el tragués. Volia veure les flames. La nit anava passant, molt negra i amb núvols que corrien, i quan ja estava cansat d’esperar les va veure: blaves i lila, amb una llengua de tant en tant, de color de taronja. Sempre que hi anava robava flors de les corones i després les llençava perquè feien pudor de cera i de mort.

Quan vam arribar a dalt de tot de l’Avinguda ens vam aturar una estona a reposar. Em va dir que es deia Eusebi. Feia una mica d’aire i l’ombra de les fulles es movia per terra. A la banda de Montjuïc es va alçar un coet. Semblava que hagués sortit del mar i va caure desfet com si un dimoni hagués esmicolat una estrella.