Kitabı oku: «Mirall trencat», sayfa 2
Teresa Valldaura, Salvador Valldaura, Sofia, Eladi Farriols, Armanda, són personatges importants. Però n’hi ha d’altres, aparentment a segon terme, que encara ho són més: els que realment em van donar el nus de la novel·la. Ramon i Jaume, fills de Sofia i d’Eladi Farriols. I, sobretot, Maria, filla natural d’Eladi Farriols i de Pilar Segura, cupletista. L’assassinat del petit Jaume pels seus germans (gelosies infantils complicades amb gelosies dels grans) és una de les claus —la clau— de la novel·la. Complex de culpabilitat de Maria —suïcidi— i de Ramon —fracàs— que repercuteix indirectament en els altres: Eladi, Sofia, etc.
En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla. Totes han hagut d’anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi. De mica en mica han anat agafant relleu, se m’han convertit en persones de carn i ossos, completament familiars. Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats. Teresa, Sofia, Armanda, també vénen. Totes pendents de mi i jo dels seus actes. Potser me les trobaré al cel o a l’infern. El notari Riera, que ara calla, em farà retrets: «Per què em va donar una vellesa ridícula?» I jo li contestaré: «Per què no m’agraeix els moments de glòria que li vaig regalar i tantes intermitències del cor?» Vindrà la Teresa i potser, encara que al final la deteriori, em donarà les gràcies d’haver-la voltada de tantes flors i de tants brillants i d’haver-ne fet, de jove, una dona tan bonica. L’Armanda sé que estarà contenta de la seva vellesa tranquil·la, només amb una mica de mal als peus. Ramon Farriols, amarg per dintre fins a la fi, ni em mirarà perquè massa diners espatllen les persones. Eladi Farriols tindrà vergonya. Me’ls trobaré tots. La Colometa també. Em dirà: «Em vas donar penes, eren les penes de molts, algunes alegries, però a l’acabament del teu llibre et vaig donar una lliçó: encara que tot sigui trist sempre hi ha una mica d’alegria al món: la d’uns quants ocells que es banyen en un toll d’aigua. Contents...» I em trobaré amb la Cecília. «Jo no volia dormir amb l’un i amb l’altre. Jo volia saber qui havia estat el meu pare. Volia saber com era el que m’havia donat la vida, que me l’haguessis deixat veure encara que només hagués estat un moment. No volia res amb tanta de ferocitat. Per què, per què em vas negar el meu pare?» I jo li diré: «Et vaig fer amb uns ulls tristos que són els ulls més bells del món i et vaig donar una vida, jo i només jo, bona o dolenta, però una vida. I més val això que res.» I aleshores vindrà el jardiner de Jardí vora el mar i em dirà tot passejant pels camins del cel: «A la paret més alta, què vol que li planti, buguenvíl·lies o glicines?» I jo li diré: «No sigui tan innocent... no veu que a la paret més alta l’única cosa que s’hi pot plantar són camps de núvols i d’estrelles?» Si em trobo amb el mariner de la meva Cristina sé que no em dirà res. Se’m girarà d’esquena, furiós perquè el vaig fer viure durant molts anys aparellat amb una balena. La pobreta Salamandra em mirarà mig amagada darrera d’uns quants brins d’herba. El senyor d’«El senyor i la lluna» em reclamarà modestament un pont més de debò per pujar-hi, sense desencís final. Vindran tots. N’hi ha de nous que ja s’acosten i encara no sé com seran. Me’n sento responsable? Han fet tot el que jo he volgut o alguna vegada han anat per on ells volien? No ho sé. Amb tota la meva deslleialtat he tractat d’amagar-los. No són; han estat.
La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, l’armari japonès, la copa de cristall que la Teresa deixa al petit Jaume perquè begui vi com ella, portada de Viena per Salvador Valldaura, amb el peu verd i el dalt de color de rosa, les plomes de paó amb un ull blau a dalt de tot, el senyor sense cap de la casa de les nines que Ramon Farriols es va emportar quan va fugir de casa i el cap del senyor de la casa de les nines que l’Armanda va recollir i va guardar en un calaix per poder-lo raspallar de tant en tant, són uns quants elements d’una certa importància, entre molts, en Mirall trencat. I naturalment, el llorer.
Darrera de casa, quan jo era petita, el que ara és carrer de Balmes era la riera de Sant Gervasi de Cassoles. A l’altra banda de la riera hi havia el parc abandonat del marquès de Can Brusi. Des del menjador es veia frondós d’arbres centenaris. Ple de rossinyols a les nits d’estiu. Anava de la plaça Molina fins a l’Ateneu de Sant Gervasi, a tocar del que ara és Mitre. Al capvespre se sentien crits de paons. Aquest parc, idealitzat, és el parc de la torre dels Valldaura. El jardí de tots els jardins.
Voldria parlar breument de dos temes que apareixen amb una certa freqüència en les meves novel·les: el tema de l’àngel i el tema de la metamorfosi. En copiaré els fragments. Potser tot plegat ajudarà algun estudiós que s’interessi per la literatura catalana. A Madame Louise Bertrand, de Niça, que fa una tesi sobre La plaça del Diamant, a la senyoreta Eva Bittner, d’Hamburg, que en fa una sobre la meva obra, i a Carme Arnau, de Barcelona, que també en fa una altra.
Àngels en els meus llibres
A tres o quatre anys el meu avi va dir-me que jo tenia, meu, ben meu, un àngel de la guarda. Tot passejant pel jardí, entre plantes i flors, hi pensava. Els àngels tenien ales, eren rossos i, encastats sota el front, els brillaven dos ulls blaus. Anaven descalços. Ho havia vist a les estampes. No n’hi havia ni un que portés sabates. Em passejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar, però sentia que m’estimava; d’una manera diferent de la meva perquè ell em podia veure i jo no el podia veure a ell. Sabia com era però no podia tocar-lo. El meu àngel invisible no em deixava mai perquè m’havia de guardar. Sense que jo sentís que m’agafava de la mà sabia que de vegades em duia agafada de la mà. Aquest glop de vent entre les fulles, pensava, el fan les ales de l’àngel. Una presència. Vaig estar malalta. Enyorada. Per fer-me passar l’enyorament em duien a veure aigua que corria. Obrien les aixetes: «Mira l’aigua.» Engegaven el doll del sortidor: «Mira l’aigua.» Groga com un ciri, no menjava i dormia poc. M’havia enamorat de l’àngel. Al llit em tapava de cap i parlava baixet: T’estimo... Hauria volgut abraçar-lo i no era enlloc. Potser com una conseqüència d’aquest record, a les meves novel·les, no me n’he adonat fins ara, hi surten àngels. En Aloma. En La plaça del Diamant. En El carrer de les Camèlies. En Mirall trencat. En un conte intitulat «Semblava de seda».
Aloma (capítol XIV):
—Què fan els àngels?
—Es disfressen d’estrella.
La plaça del Diamant (capítol XXXV):
I damunt de les veus que venien de lluny i no s’entenia què deien, es va aixecar un cant d’àngels, però un cant d’àngels enrabiats que renyaven la gent i els explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra i el cant deia que miressin el mal que s’havia fet perquè tots resessin per acabar amb el mal.
El carrer de les Camèlies (capítol XLII):
Li vaig bufar els forats del nas i li vaig dir que era el meu àngel.
La Cecília, enamorada de l’Esteve, li diu que és el seu àngel. Al cap de temps, quan ja té per amic en Martí, la Cecília comença a comprar àngels. El record de l’àngel que per a ella havia estat l’Esteve la porta, inconscientment, a omplir-se el dormitori d’àngels de talla.
(capítol XLVIII):
Un dia en un antiquari de la plaça del Rei vaig veure un àngel de fusta, alt com una persona, que em va agradar. Vaig anar a mirar-lo unes quantes vegades i me’l vaig comprar pel meu sant. Quan el vaig tenir a casa el vaig posar als peus del meu llit, ben a la vora, de cara al capçal. L’àngel em mirava com una persona que hagués patit molt; portava una túnica d’or amb una faixa vermella a l’acabament de la faldilla i al voltant del coll. Els plecs de la roba de fusta li tapaven els peus: no tenia mans. M’agradava tocar la vora rasposa dels punys, allà on les mans havien estat tallades. Era la primera cosa que veia així que obria els ulls i aviat me’n vaig comprar un altre de més petit. El que no tenia mans el vaig dur a la torre i a en Martí vaig dir-li que l’havia canviat per aquell més petit. Vaig anar comprant àngels i els feia dur tots a la torre. En tenia d’alts i de baixos, amb tirabuixons, amb els cabells estirats, amb una copa a la mà, amb una palma, amb un raïm. M’agradava entrar al meu dormitori a les fosques, amb la llum de la celístia que venia de la finestra, i em feien una mena de por que més aviat era una companyia. Com si s’haguessin de posar a dir el meu nom baixet. Però callaven, drets i corcats, i sense poder volar.
«Semblava de seda» (conte inèdit):
Damunt de la tomba no es veia ni rastre de crisantems, però a terra, ben encastada a la pedra, una cosa negra, llarga i prima com una ganiveta de tallar pa, brillava enxarolada: era una ploma. No gosava tocar-la tot i que me’n moria de ganes, perquè trobava curiós que fos tan grossa. Quina ala o quina cua d’ocell havia pogut aguantar una ploma com aquella? Sense respirar vaig ajupir-me i vinga mirar-la fins que no em vaig poder aguantar més i li vaig passar un dit per sobre unes quantes vegades: semblava de seda. «Que preciosa que seràs a dins d’un gerro», vaig dir-li. I en el punt en què anava a agafar-la per endur-me-la a casa, un espetec d’ales junt amb una gran ventada em va rebotre contra l’olivera. I tot va canviar. L’àngel estava allí, alt i negre damunt de la tomba. Les branques, les fulles, el cel amb tres estrelles, ja eren d’un altre món. L’àngel, de tan quiet, no semblava de debò; fins que es va decantar cap a un costat, a punt de caure, i molt dolçament —per abaltir-me?— va començar a gronxar-se d’una banda a l’altra, d’una banda a l’altra, d’una banda a l’altra... i quan ja em pensava que no acabaria mai de fer allò, com un gemec va fugir amunt, foradant l’aire per deixar-se caure a terra vaporós. Així que el vaig tenir a tres pams, cames ajudeu-me! Corria esperitada esquivant tombes, ensopegant amb matolls, aguantant-me les ganes de xisclar. Convençuda que l’àngel m’havia perdut, vaig aturar-me amb les mans damunt del cor perquè no em fugís. Jesús meu!, el tenia al davant, més alt que la nit, tot ell fet de núvol, amb les ales que li tremolaven, grosses com veles. Jo el mirava i ell em mirava i vam passar una estona, oh, que llarga!, mirant-nos encantats. Sense deixar de mirar-lo vaig estirar un braç i d’un cop d’ala me’l va fer enretirar. «Vés-te’n!», vaig sentir que deia una veu que ja no vaig saber si era la meva. I altra vegada vaig estirar el braç. Cop d’ala! Com si acabés de tornar-me boja em vaig posar a cridar: «Vés-te’n, vés-te’n, vés-te’n!» A la tercera vegada que vaig estirar el braç vaig topar amb una atzavara. De pressa i no sé com em vaig arrupir al darrera, segura que l’àngel no m’havia vist. El tros de lluna, que ja s’havia enfilat al mig del cel, escopia foc pels costats.
M’arrossegava per terra com un cuc: damunt dels colzes, damunt del ventre, enganxant-me pertot arreu, esquinçant-me la roba amb no sé quines espines, amb ganes de quedar-me a dormir per sempre damunt de fulles que cruixien, sense saber on aniria a parar ni si podria sortir mai més del cementiri. Després de moltes voltes vaig arribar al passeig dels xiprers; una olor amarga de flor de mandariner calenta de sol d’on devia venir? em marejava... i amb els ulls tancats per matar l’àngel, i apartant branquillons que m’esgarrinxaven, em vaig quedar al peu del xiprer que tenia més a la vora. El braç dels cops d’ala em feia mal, em sortia sang d’un tall que una punxa de fulla d’atzavara m’havia fet a la galta. A l’altra banda del passeig, quiet com la mort, nimbat de celístia, l’àngel em vigilava. I ja no em vaig moure. El cansament va ser més fort que la por.
Era mitjanit o somiava que era mitjanit? El meu pobret mort plorava lluny perquè no me’n recordava, però una veu, que sortia de darrera d’un sol de color de guix, deia que el meu mort era l’àngel, que a dintre de la tomba no hi havia res: ni ossos ni record de persona quieta. No calia que comprés cap més flor, ni petita ni grossa, ni m’havia d’empassar més llàgrimes; només havia de riure i riure fins a l’hora en què jo també seria àngel... i jo tenia ganes de cridar, perquè em sentís la veu amagada, que no m’agradaven les ales, que no m’agradaven les plomes, que no volia ser àngel... i no podia cridar. La veu va manar-me que mirés. Una boira baixa que s’anava estenent pel cementiri com si volgués fer de llençol a tots els ajaguts amb una mà damunt de l’altra m’omplia de benestar. Venien altres olors: de mel i d’herba que només creix a la claror de les estrelles... jo ja no estava a la vora del xiprer sinó en una plaça petita voltada de tombes. L’àngel, amb les ales estirades per terra, seia en un banc de fusta com si m’hi esperés des del néixer, i recordo que vaig pensar: «Si deixa arrossegar les ales de qualsevol manera se li desenganxaran plomes i després les perdrà pels cementiris.» La boira, cada vegada més blanca i més espessa, em gelava les cames i anava endavant. No la boira, jo. Lliscava endavant per un pendís de gebre. Sense voler m’anava acostant a l’àngel que no deixava de mirar-me i quan em va tenir a la vora es va alçar tot d’una peça amb el cap tocant la lluna i l’olor d’herba es tornava olor de terra negra i bona que m’anava colgant, d’aquella que ja hi pots plantar el que vulguis que tot s’hi fa. Per entre tombes i fulles mortes se sentia remor d’aigua i es veia brillar un fil de no sé què, i l’àngel obria i obria les ales i quan em va tenir arran, quan vaig sentir la seva dolçor que es barrejava amb la meva... no podré entendre mai per què vaig necessitar tant de sentir-me protegida. L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allà dins per sempre... empresonada... com si no fos enlloc...
Mirall trencat (tercera part, capítol II, «Joventut»):
Sant Miquel arcàngel cuirassat d’or i amb espasa invencible, guerrejant amb Satanàs i amb tota una legió d’àngels en fúria, no l’hauria impressionada més.
(tercera part, capítol VI, «La torre»):
Li arribaven onades d’aire, onades de claror d’estrella; cada estrella la casa d’un àngel. Enllà del mar, de cada casa lluent, sortí un àngel vermell, una tropa d’àngels baixava a saludar-la i en venien de totes bandes de llevant i de ponent tropes i tropes; amb la punta de les ales li fregaven la cara més dolces que la mel, més fresques que un brot de julivert. Reia... reia... reia... presa en una xarxa de tendresa infinita. Els àngels no tenien cara, no tenien peus, no tenien cos. Eren ales amb una ànima vaporosa com una boira enmig de tanta ploma d’amor.
(segona part, capítol XXI, «Somnis»):
L’Armanda digué amb una certa melangia: «Sempre somio el mateix, ja ho sap. Aquesta nit passada, també.» «L’àngel?» «L’àngel», afirmà l’Armanda. «Vostè volava com sempre?» «No, senyora. Jo estava en el meu llit i de dintre del llombrígol em començava a sortir un fum que era jo i que no acabava de ser jo.» «L’ànima?», preguntà la senyora Teresa tot aguantant un pastisset mig menjat a l’alçada de la boca. «L’ànima. I així que havia travessat la teulada, s’acostava ell.» La senyora Teresa sabia i l’Armanda sabia que la senyora Teresa sabia que l’àngel dels seus somnis tenia el cap de l’Eladi Farriols. «Jo, ànima, no tenia pits de tan petitons que eren... L’àngel, amb la ploma de les ales una mica rossa a les puntes, tenia la cabellera que semblava un glop de nit.» La senyora Teresa la interrompé: «No m’havia dit mai que tingués cabellera.» «Les últimes vegades, sí. I m’agafava per la cintura, amb un sol braç com un cinturó, i amb l’altre braç enlaire i un dit estirat s’obria camí cap al cel. Jo, amb els peus penjant, mig desmaiada i mig eixordada pels batecs de les ales, em deixava agafar; volàvem més enllà del cel i ens assèiem damunt de la lluna fins que l’àngel se n’anava tot dient-me que tornaria. M’havia estès damunt d’una pila de pols de lluna dura com un roc... i tornava enamorat.»
La meva Cristina i altres contes («Una fulla de gerani blanc»):
Un matí, feia temps, mentre picava el marbre per fer els tirabuixons de l’àngel, va entrar una senyora alta, molt prima, amb el nas llarg i amb els llavis secs; al damunt dels cabells, mal posat, duia un barret amb un ocell. Agafava de la mà un nen vestit de mariner, que estrenyia contra del pit una trompeta lluent i daurada, guarnida de borles i de cordons vermells. Aquella senyora venia a encarregar una làpida de marbre gris per a la tomba del seu marit; damunt del nom i de les paraules que parlaven del seu mort, hi volia tres crisantems de marbre blanc, drets l’un al costat de l’altre: el primer una mica més alt i el tercer més curt que el del mig. Ho volia de pressa. Quan se’n van haver anat, el meu amo, que li havia dit que deixaria l’àngel i li faria la seva làpida de seguida, però no amb els crisantems sortint, com si els haguessin deixat damunt del marbre, sinó gravats i lligats fent ram, em va dir que l’àngel corria pressa, que primer de tot l’àngel. I li vaig anar picant els tirabuixons. Cada vespre, quan arribava a casa, deia a la Balbina que feia un àngel jo sol perquè el meu amo una vegada li va dir que jo era un mal marbrista i que no em podia encarregar una figura sencera.
Metamorfosis en els meus llibres
Hi ha Ovidi. Hi ha el meravellós «Ase d’or». Hi ha Kafka. Jo he fet servir el tema de la metamorfosi com una fugida, com una alliberació dels meus personatges. I meva. A més a més la metamorfosi és natural. La larva esdevé crisàlide, la crisàlide papallona, el cap-gros granota. No puc afirmar que hagi presenciat mai la metamorfosi d’una persona, de la part material d’una persona, però sí que he presenciat metamorfosis de l’ànima: que és la veritable persona.
Un canvi de nom equival a una metamorfosi:
El nom de debò d’Aloma és Àngela.
El nom de debò de Colometa és Natàlia.
La plaça del Diamant (capítol XXXV):
I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola. Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt el negre del dol... Amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t’atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i amb el bec amb els foradets per nas al capdamunt.
La meva Cristina i altres contes («El riu i la barca»):
I el meu respir era curt i difícil. Em va semblar que els ulls se m’embotornaven i que no els podia tancar. Vaig tocar-me’ls i eren rodons. En el paisatge, tot ombres, bategava una espera com en el punt d’una naixença. Encara vaig intentar de remar, per pur instint, i la barca avançà una mica. Però jo m’ofegava i era el meu ofec el que m’empenyia. Obria la boca per fer-hi passar un fil d’aire, però l’aire s’havia espessit i la boca se m’esquinçava dels costats. I quan ja no vaig poder respirar gens i vaig sentir que tot el meu cos se’m nuava, vaig fer una extremitud i amb els peus vaig foradar la barca que semblava que s’hagués tornat de fang. Sentia una pressió terrible a cada costat del coll, i la barca se’m fonia i jo estava sol amb aquella mort que em creixia per dintre, de pressa, com una herbota verinosa. Una mena de vertigen em va decantar endavant i vaig caure damunt de l’aigua pla com la ploma blanca i amb les cames enganxades. M’havien sortit uns ventalls espinosos a cada banda del pit, i al mig un pectoral d’escata. Vaig provar de nedar amb els braços però no podia recordar ni on els tenia. I aleshores vaig sentir que de dalt a baix de l’esquena, dolorosament, s’alçava un alot membranós i que un remolí d’aigua em xuclava. Tot era fresc i fàcil. Diví. M’havia tornat peix. I ho vaig ser durant molts anys.
«La salamandra»:
Aleshores em va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se m’anaven escurçant com les banyes d’un cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i, a sota del cap, allà on el coll s’ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s’estirava i burxava. I el foc xisclava i la resina bullia... Vaig veure que alguns dels que miraven alçaven els braços i que altres corrien i topaven amb els que encara estaven aturats, i tot un costat de la foguera es va enfonsar amb una gran esquitxada d’espurnes, i quan el foc va tornar a cremar la llenya ajaguda em va semblar que algú deia: és una salamandra. I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava.
