Kitabı oku: «Mirall trencat», sayfa 4
II
(Bàrbara)
Salvador Valldaura havia tancat els ulls mentre els violins anaven desgranant el primer tema de l’allegro con brio. Estava recollit, voltat d’aquelles onades que l’exaltaven i el deixaven gairebé sense respir. Quan després dels tres acords de l’orquestra el piano començà a repetir la frase inicial, obrí els ulls. A dalt de l’escenari, asseguda entre els primers violins, hi havia una noia amb un tros de punta que li penjava al capdavall de la faldilla. Aquell volant descosit era tan insòlit que es distragué un moment de la música. Tornà a tancar els ulls i féu un esforç per concentrar-se. El piano anava perfilant el segon tema, el passava a l’orquestra i el reprenia amb més seguretat. Però ja no hi havia res a fer. «Per un dia que deixen tocar el violí a una noia...» Com era que no se n’havia adonat de seguida? Abans de començar el concert s’havia distret llegint el programa i, després, quan fet el silenci l’orquestra havia atacat les primeres notes, a penes li havia vist el braç i l’arquet entre tots els altres. Estava indignat perquè amb aquella deixadesa imperdonable li anava espatllant el millor moment de la nit. Tot d’una sentí que el cor se li estrenyia i la mirà amb més atenció: la noia del volant era aquella violinista que feia cinc o sis mesos havia tocat a Salzburg en el concert d’alumnes del conservatori. Prima, rossa com un fil d’or, amb els ulls molt clars, amb els cabells pentinats enlaire i amb dos o tres rínxols que se li escapaven clatell avall. No li havia tret els ulls de sobre en tota la nit i, després, l’havia recordada sovint, mig esfumada i tan fràgil que feia pena pensar que la vida potser jugaria a fer-la malbé. N’havia parlat a en Quim; havia triat la pitjor persona i el pitjor moment, perquè Joaquim Bergadà, company seu, acabava de fer la conquista de la dona de l’agregat comercial anglès, que tenia fama d’enamoradissa, i a penes l’havia escoltat. «Ah, sí? Vés amb compte; aquestes noies s’enganxen» i havia canviat de conversa. Valldaura s’havia jurat que mai més no en parlaria a ningú. Devia ser vienesa; enlloc del món no havia vist noies tan fines ni que tinguessin un perfil tan graciós. Estava segur que no la veuria mai més i la tenia a l’abast de la mà. Sentí, com un sospir, les darreres notes de la cadència i tot s’anà esllanguint cap aquell final gairebé inaguantable. Les timbales acompanyaven el piano. Tornà a tancar els ulls, però era inútil: la veia amb el cap decantat i amb les celles juntes, com a Salzburg, i li semblava que els violins, el piano i les flautes anaven sonant cada vegada més lluny.
Al cap de molts anys, cada vegada que Salvador Valldaura sentiria el concert núm. 3 de Beethoven pensaria en aquella nit. Havia sortit amb tota la gent i havia caminat molta estona sense saber on anava. Feia fred i les poques persones que hi havia pels carrers passaven de pressa. Tenia la impressió que les coses havien canviat i que no serien mai més del tot com fins aleshores. I no la veié fins al cap de dues setmanes, un altre diumenge: anava pentinada d’una manera diferent, amb la ratlla al mig i els tirabuixons agafats amb una llaçada negra; no li podia veure els ulls, però el front, blanquíssim, tenia una corba dolça. Quan deixava de tocar es quedava amb el cap baix, abstreta i serena.
L’endemà Valldaura invità en Quim al restaurant i no es pogué estar de parlar-li de la noia de Salzburg. En Quim el mirà rient: «Vols dir una noia que de vegades toca en els concerts dels diumenges? És clar que la conec! És parenta d’un amic meu. Es diu Bàrbara no sé què. Algunes tardes va a berenar a Dehmel i viu darrera mateix de l’ambaixada. Testos als balconets, vidres petits a les finestres... ja no es pot demanar més! Un dia d’aquests te la presentaré.»
Quan Joaquim Bergadà i Salvador Valldaura arribaren a Dehmel, la Bàrbara i el seu cosí ja hi eren. Seien a la saleta del fons davant d’una taula de marbre negre. Hi havia molta gent. La Bàrbara aixecà un braç així que els veié: duia un abric amb un coll de pell i a Valldaura li semblà que de la vora encara era més bonica. En Quim féu les presentacions. Els serví una cambrera vella, vestida de blau clar i amb un gran davantal amb pitet. Estigueren junts escassament mitja hora. La Bàrbara gairebé no digué res en tota l’estona. Escoltava amb molta atenció les explicacions del seu cosí, un senyor de mitja edat, vermell de galtes, que parlava de música amb en Quim, i de tant en tant se la veia distreta com si pensés en altres coses. Valldaura a penes pogué enraonar-hi, però aprofitant un moment en què els altres callaven li digué que Viena li agradava molt. «Sí? A mi també m’agrada, però deu ser perquè hi he nascut», exclamà somrient. Parlava un francès que a ell li semblà perfecte. Havia començat a posar-se els guants: «Per favor, no es moguin, però me n’he d’anar de seguida.» S’aixecaren tots. Al carrer, en Quim i el seu amic es quedaren una mica enrera i Valldaura ho aprofità per preguntar a la Bàrbara si el diumenge a la tarda voldria anar a passejar amb ell. La Bàrbara girà el cap i el mirà amb aquells ulls grisos una mica tancats. «Sí», li digué amb una veu prima. Ell tingué la impressió que ho havia dit per compliment. Quan es quedà sol entrà en una floristeria i encarregà que cada dia portessin un pom de violetes a la Bàrbara. Eren unes violetes pàl·lides, més aviat liles que morades, grosses. Però no feien gens d’olor, potser perquè eren d’un país fred.
El diumenge féu un temps esplèndid. Valldaura es llevà tard i anà a la barberia de l’hotel perquè li retallessin la barba. Dinà sense presses. Així que saltà del cotxe davant de la casa dels balconets, veié que la Bàrbara ja baixava l’escala. Anava grisa i duia una capota de vellut i unes quantes violetes al pit. Amb la portella tancada i la Bàrbara asseguda al costat, Valldaura pensà que era un home de sort. Ella, que el dia que s’havien conegut gairebé no havia badat boca, no parava d’enraonar, sense mirar-lo. «Una mica excessiva», pensà Valldaura. Quan entraren al Pràter ja li havia explicat que vivia amb els seus avis i que la seva mare, que era molt bonica, havia tingut els cabells tan llargs que li arribaven a mitja cuixa. «Quan jo tenia cinc o sis anys, em deixava entrar a mirar-la mentre es banyava, però quan començava a vestir-se em deia, tot assenyalant la porta: Ara, Bàrbara, ja te’n pots anar.» Un dia havia deixat de veure-la i durant molt de temps, quan es quedava sola, la buscava pertot arreu i la cridava baixet. Havia fugit amb algú que havia estimat de jove i vivia a Itàlia. Del seu pare en sabia poca cosa: viatjava molt i no el veia gairebé mai. Però el seu avi... El dia que ella li havia dit que volia aprendre de tocar el violí havia tingut una gran alegria. «Adorava la música.» Tot d’una callà. Durant una estona només es sentí el trepig del cavall. «Què li deu passar que explica tantes coses?», pensà Valldaura. L’avinguda estava gairebé buida; el sol s’havia anat esblaimant i l’aire era una mica fred. D’un passeig lateral sortiren dos oficials a cavall amb l’uniforme blau cel. El que tenien més a prop s’aguantà el quepis amb la mà i ajupí una mica el cap per mirar a dins del cotxe. L’altre, que duia monocle, li digué uns mots i rigueren. La Bàrbara els seguí una estona amb els ulls: «El meu avi havia estat militar i encara em recordo de quan li arrencava d’amagat els botons de l’uniforme.» Es girà de cara a Valldaura i tot assenyalant-se les violetes del pit li digué: «És la primera vegada que em regalen flors.» Valldaura tingué ganes d’agafar-li la mà, però pensà que més valia no esverar-la i li parlà de Salzburg. La Bàrbara somrigué: «De vegades em desanimo perquè penso que mai no tocaré bé el violí.» Al cap d’una estona Valldaura féu parar el cotxe i s’acostaren a la Lusthaus. Ella no volgué entrar. «Tinc ganes de caminar una mica; feia tant de temps que no havia vingut fins aquí...» Eren al mig de la gran clariana rodona, amb bosc a tot el voltant, i es ficaren per un caminet de terra dura amb herbes altes als costats, recremades pel fred. Es sentí un avalot d’ales i dos ocells fugiren d’una branca, cridant. La Bàrbara tingué un sobresalt i Valldaura li agafà el braç. «No s’espanti, són ocells.» Ella rigué. Valldaura no havia vist mai una cara que canviés tant en riure; semblava una altra noia i se li veia una mena de maldat en els ulls. «Amb el meu avi havíem vingut unes quantes vegades aquí. Veu aquella roca d’allà baix? Sempre m’hi feia enfilar. Després anàvem fins al riu. És aquí mateix... Però hi veníem al bon temps quan els arbres eren plens de fulles i l’herba era tendra.» Deliciosa. En aquell moment hauria volgut ser Déu. «Que tots els arbres tinguin fulles i que surtin totes les flors», pensà somrient. No se n’aniria d’aquell bosc sense fer-li un petó. «Bàrbara...», murmurà. Ella agafà una violeta de les que duia i la hi donà mirant-lo de fit a fit. Valldaura se l’acostà als llavis. Per entre les branques es veia el cel gairebé blanc i cap a la banda del riu s’alçava una mica de boira. La Bàrbara agafà una pedra i la tirà lluny amb fúria. «Quan era petita em pensava que podia matar peixos a cops de roc.» Estaven drets l’una davant de l’altre i Valldaura li mirava els ulls; l’iris estriat, la pupil·la més fosca, la blancor blavissa de la còrnia... Sense dir res li agafà la cara amb les seves manasses i la besà. A poc a poc tornaren cap al cotxe. Abans de deixar-la a casa li preguntà si li agradaria de sopar amb ell l’endemà. La Bàrbara li digué que sí.
El maître obrí la porta i féu passar Valldaura a la saleta. El sostre era baix, entapissat de la mateixa roba de les cortines. Al fons, mig amagat darrera d’un paravent, hi havia un divan ple de coixins amb un gran mirall a sobre. Valldaura s’hi acostà i hi veié dues ditades blanques. «No té un altre lloc amb el mirall net?» El maître es desféu en excuses: tot estava ocupat, impossible, però el faria netejar, era cosa d’uns segons. «Ràpid, ràpid», digué quan tornà amb el cambrer. Valldaura sortí al passadís. Si la Bàrbara arribava en aquell moment... El maître i el cambrer sortiren mig escorreguts. Valldaura passà una bona estona esperant. Anava d’una banda a l’altra mirant que tot estigués bé. S’aturà davant de la taula: rodona, amb dos canelobres de plata al damunt, amb les estovalles fins a terra. Les copes eren verdes i tenien el peu rosat. Perfecte. Trucaren a la porta i una cambrera començà a encendre les espelmes a poc a poc. Quan encara no havia acabat arribà la Bàrbara. Valldaura la mirà una mica sorprès; era més bonica que mai, però anava negra de cap a peus.
La Bàrbara s’acabà d’un glop la darrera copa de xampany. S’havia alçat de la taula i, tot passant-se una mà pel front, s’anava acostant al divan. Abans d’arribar-hi s’aturà en sec i, girant-s’hi d’esquena, cridà esgarrifada: «Per favor, aquest mirall.» Els ulls li brillaven com si tingués febre. Valldaura li preguntà si es trobava malament. «No, no és res.» Però trigà encara una estona a calmar-se. Després li explicà que quan la seva mare els havia deixat algunes vegades somiava que una veu li deia baixet: «Bàrbara!» I que entrava a dins d’un mirall amb el marc daurat com aquell i no podia sortir-ne mai més. Valldaura no sabia què dir. Ella mirà al seu voltant, agafà l’abric i, enfilant-se, tapà el mirall. «Ja està.» S’assegué i començà a treure’s les agulles dels cabells. Valldaura, que se li havia acostat, els hi apartà de la cara. «Quins cabells més rossos i més llargs que tens.» La Bàrbara esclatà a riure i li passà un dit per la galta, fort, com si li volgués deixar una ratlla marcada: «Quan una persona es mor els cabells encara li creixen, no ho sabies?» Es descordà el cosset i es deixà caure enrera. Ell sentí que li agafava una mà i la hi feia posar damunt d’un pit.
Al cap de dos dies en Quim l’anà a veure i li ensenyà el diari: la Bàrbara s’havia suïcidat. L’havien trobada ofegada en el canal.
Visqué uns quants mesos sense voler creure que la Bàrbara era morta; pensava que tornaria a veure-la, una tarda en un parc, un vespre en un cafè. Passejava mig d’esma pels llocs on havien estat junts. Un dia, en el museu, s’aturà davant de la Sagrada Família del Bronzino i el cor li féu un salt: la Verge s’assemblava a la Bàrbara d’una manera prodigiosa —el mateix arc de celles, el mateix oval de cara, el coll com una columna de marbre, els cabells partits, el cap una mica inclinat. Hi anà cada dia. A les tardes es passava hores assegut a la cambra de l’hotel, vora el balcó, mirant sense veure-les les finestres de la casa del davant. El metge li digué que si volia sortir d’aquell pou on havia caigut havia de procurar distreure’s. A l’ambaixada es parlava molt d’ell. Quim Bergadà havia explicat la història de la Bàrbara i tots tenien por que fes un disbarat. El trasllat a París el reféu una mica, però l’hivern el tornà a abatre. Per Sant Esteve, en una estada a Barcelona, Rafael Bergadà, germà d’en Quim, li presentà la viuda del financer Nicolau Rovira, maca i la simpatia en persona, que es deia Teresa Goday.
III
(Salvador Valldaura i Teresa Goday)
Aquells ulls vellutats i aquell riure encomanadís l’havien enamorat. Recordaria sempre l’entrada de la Teresa al saló, amb el vestit de moaré de color d’avellana, una rosa rosa al pit i un abric de martes fins als peus, enfredorida, queixant-se del temps. Amb prou feines es digueren quatre mots, però, en separar-se, ella li donà la mà rient com si l’hagués conegut de tota la vida. La tornà a veure el dia de Reis, també a casa del germà d’en Quim. En Rafael li digué que els havia invitat a dinar tots dos, amb mitja dotzena d’amics, perquè tant ell com ella anaven una mica perduts: ella viuda feia poc més d’un any i ell sense cap parent a Barcelona. A l’hora del cafè, quan els homes es quedaren sols, Valldaura preguntà de quins Goday havia sortit aquella Teresa. «No ho sé ben bé —li contestà en Rafael evasivament—, però com que és la viuda de Nicolau Rovira està molt ben relacionada i té totes les portes obertes.» La Teresa i l’Eulàlia, la dona d’en Rafael, s’havien fet molt amigues i algunes vegades sortien juntes a mirar aparadors. Una setmana després d’aquell dinar, Valldaura, que es passejava tot sol pel passeig de Gràcia, les veié baixar d’un cotxe a l’entrada del carrer de Casp. La Teresa duia un capell amb plomes d’ocell del paradís. «Quines plomes més boniques», li digué Valldaura tot posant-se-li al costat. «Vol dir que no se’n riu?» La Teresa feia molt de goig i tots els homes es giraven a mirar-la. Ell anava a agafar-li el braç, però es repensà: a Barcelona aquelles coses no es podien fer. Caminaren una estona junts i abans de deixar-les els digué que trigarien bastant a tornar-se a veure perquè havia rebut una carta de París i se n’hi havia d’anar abans d’acabar la setmana.
Al cap de dos dies Valldaura anà una tarda a can Culleretes. Tenia el costum d’anar-hi a menjar nata el dia abans de marxar, quan ja tenia la maleta a punt. Era la seva manera de dir adéu a Barcelona. Quan més distret estava sentí la veu de la Teresa: «Em puc asseure a la seva taula?» El mosso se’ls acostà de seguida: «Com sempre, senyora Rovira?» La Teresa rigué: «Sí, Joan, nata i ensaïmada.» I tot deixant els guants i el portamonedes a la cadira del costat digué a Valldaura, que encara no s’havia refet de la sorpresa: «Ja veu que faig com vostè.» Parlaren del temps, dels Bergadà, d’en Joaquim, que la Teresa no coneixia. Després estigueren un moment sense saber què dir. La Teresa féu un sospir: «Que bonic deu ser viatjar...» Ell li contestà que ja començava a estar cansat d’anar pel món tot sol i que sempre li havia fet por de casar-se amb una estrangera. «De vegades surt bé, però mai no he tingut ganes de provar-ho.» Tot d’una es recordà de la Bàrbara i es tornà vermell. La Teresa esbarrià la nata amb la punta de la cullereta i tot mirant-lo amb els ulls plens de falsa innocència pensà: «Que en deus tenir d’embolics pel món!» Gairebé no parlaren més. Quan s’aixecaren Valldaura li digué adéu amb recança. Estava perdut.
L’endemà, abans de sortir de l’hotel amb la maleta, encarregà que cada dia fessin portar flors a la Teresa. «Violetes; fins que n’hi hagi.» Seria com si l’idil·li de Viena tornés a començar. Però més de peus a terra. Deixà una capsa plena de targetes. A totes hi havia escrit: «Devotament.»
Quan la Felícia entrà a la cambra amb el primer pom de violetes la Teresa feia poca estona que estava desperta. Abans de veure la targeta ja havia endevinat que eren de Valldaura. Aquells dos dies hi havia pensat sovint. No podia dir que li desagradés: ben plantat, ros, elegant... «Què faria, Felícia, si fos de mi; es tornaria a casar?» La minyona la mirà amb els ulls alegres: «Em sembla que sí, senyoreta.» La Felícia se n’anà i la Teresa sentí aquella mena d’angúnia que li venia sempre que pensava en el temps que havia estat casada amb Nicolau Rovira. Els primers mesos l’havia trobat a faltar. Li ho devia tot: l’havia afinada, l’havia treta de la misèria; poc abans de morir com un pollet, li havia dit: «Ara ja pots anar pertot arreu.» Si algun dia es mirava al mirall amb l’agulla de brillants al pit, li pujava una onada de vergonya a les galtes. De mica en mica s’havia avesat a viure sola. Però el temps anava passant i en Nicolau havia deixat part de la fortuna a la seva germana, viuda i amb dos fills. Les rendes de la Teresa no eren il·limitades i ella era malgastadora; més aviat s’endarreria. Havia pensat vendre’s una casa i no li feia gens de gràcia. Potser hauria pogut jugar a la borsa, tenia amics que l’haurien aconsellada; però una vegada en Nicolau li havia dit: «Si no s’hi entén molt et pots trobar a la misèria sense adonar-te’n.» Valldaura era molt agradable... però el dia que el conegué li havia sorprès una mirada que l’havia inquietada. I li feia nosa aquella història de Viena —ho sabia tothom— que encara el tenia desballestat. No li agradava que visqués a l’estranger. Deien que era riquíssim. Ara que, primer un marit vell i, després, un altre que no se sabia ben bé què li havia passat... Tornà a tancar els ulls. Per què havia de pensar en aquelles coses? Encara no la festejava ningú. Deixà les violetes damunt de la tauleta de nit i es ben acotxà.
Cada any, per Carnaval, els Bergadà donaven un ball que s’havia fet famós a Barcelona. Així que rebé la invitació, la Teresa els anà a veure. «No pot ser, Eulàlia. Em vaig treure el dol abans d’acabar l’any perquè ja saps que no puc resistir els vestits negres; però anar a una festa és diferent.» L’Eulàlia li posà la mà damunt d’un genoll: «Què té més deixar passar un any o dos? No t’enterris, creu-me. Tots els que vindran són amics... Tens por que et critiquin?» No parà fins que la convencé. Abans d’anar-se’n, la Teresa li explicà que Valldaura li feia dur violetes cada dia. L’Eulàlia s’aixecà i li féu un petó: «Ja veig que haurem d’anar a casament.» La Teresa esclatà a riure. «Sí que vas de pressa.» L’Eulàlia, que s’havia tornat a asseure i s’havia quedat molt seriosa, tot d’una alçà els braços i picà de mans: «Ja ho tinc! El faré venir. O jo no sóc ningú o ballareu junts. Vine ben maca.» L’endemà mateix, bastant d’hora, la Teresa entrava a la botiga de Terenci Farriols a comprar-se roba per al vestit. Terenci Farriols era un home alt i prim, educadíssim: «Senyora, encara que no s’ho cregui, en aquest moment pensava en vostè.» La Teresa s’assegué rient: «No m’ho crec. Ensenyi’m blondes, vol fer el favor? I setí per a un dominó.» Farriols la mirà una mica sorprès: «En tenim de precioses, d’una qualitat que potser vostè no ha vist mai.» El dependent posà damunt del taulell unes quantes peces de blonda i la Teresa, després de mirar i remirar, es quedà la més cara. Els setins eren extraordinaris. La Teresa dubtà abans de decidir-se pel color, però pensant en les violetes se’n quedà un de morat. «Ha triat el color més bonic, senyora Rovira; l’afavorirà molt», li digué Terenci Farriols tot acompanyant-la fins a la porta.
El dia del ball la Teresa arribà a casa dels Bergadà una mica tard. La primera persona que s’acostà a saludar-la fou Salvador Valldaura. «Quina sorpresa... em pensava que era a París.» Estava esplèndida; amb la cintura de vespa, l’antifaç a la mà, enguantada fins més amunt dels colzes i amb les espatlles nues: la blonda blanca li acabava d’enfosquir la pell. S’havia posat un pom de violetes a la banda del cor i un altre damunt dels cabells. Sense cap joia. «Quina dona, quan tindrà quaranta anys!», pensà Valldaura. La Teresa, tot assenyalant el pom de violetes que duia al pit, digué: «Les coneix?» Ell li preguntà si les violetes li agradaven. La Teresa mentí: «Són les flors que m’agraden més.» L’orquestra, que quan la Teresa havia entrat acabava de tocar un ball, atacà una masurca i Valldaura li oferí el braç. Quan passaren pel costat d’en Rafael i l’Eulàlia, que ballaven junts, l’Eulàlia féu l’ullet a la Teresa i la Teresa, dissimulant, girà el cap com si no l’hagués vista. Valldaura li comprometé tots els balls. Ella, encesa de galtes, es ventava amb una mà: «Vol dir que val la pena de ballar només amb mi?», digué tot ratllant de dalt a baix les pàgines del carnet. El pom de violetes li caigué a terra i Valldaura s’ajupí a collir-lo; abans de donar-l’hi, l’olorà. «Perfumades, com totes.» La Teresa es tragué l’antifaç per posar-se-les i mentre se les clavava al pit Valldaura li mirà les pestanyes llargues i corbades, els cabells abundants, de color castany, com un casc de seda. S’acostaren al bufet a menjar dolços i a beure xampany i, amb les copes a la mà, anaren a seure en un racó. Al seu darrera hi havia un gerro amb branques de lilà blanc damunt d’una columna daurada. «Les flors em persegueixen», digué la Teresa tot posant-se bé la cua del vestit. A l’acabament de la faldilla li sortia la punta d’un peu. S’adonà que Valldaura el mirava i l’amagà. «Sap què m’agrada, del xampany? Les bombolles.» Donaren les copes buides a un criat que se’ls havia acostat amb una safata i n’agafaren de plenes. «Per què no ve a París?» La Teresa féu veure que no l’havia sentit i Valldaura, que estava a punt de repetir la pregunta, se sentí tot d’una cohibit i s’acabà el xampany sense dir res. Feia goig: amb el frac ben tallat, el pit de la camisa blanquíssim i la barba rossa una mica esbullada. Així que els músics començaren el ball de llancers, la Teresa, amb els ulls que li espurnejaven darrera de l’antifaç, s’agafà la cua del vestit i del braç de Valldaura anà fins al mig del saló. Canviaven de parella de tant en tant i quan es tornaven a trobar es miraven i reien. «Si pogués —pensava Valldaura—, me l’enduria a la fi del món...» Els aplaudiments eixordaven. La Teresa, amb el cap enrera, panteixant, es deia que mai no havia viscut una nit com aquella. Tenia calor. Es tragué els guants a poc a poc, tan llargs que mai no s’acabaven, i es passà la mà per la cara. «No deu estar gens bé això que faig...» Valldaura féu que no amb el cap, rient. «Un moment —digué ella—, torno de seguida.» Anà a trobar l’Eulàlia: «Per favor, deixa’m un vano, no puc més.» L’Eulàlia li donà el que duia: «Ja te’l pots quedar; serà un record.» Les barnilles eren de nacre i a la tela hi havia una poma pintada; de la nansa penjava una borla de seda. Els músics repetiren el ball. Quan s’acabà, la Teresa digué: «Uf! Anem a beure més xampany?» S’acostà una copa als llavis i la buidà d’un glop. «No n’hauria de beure tant. Ja m’ha pujat al cap. I a vostè?» Es ventava de pressa; la poma era verda, molt pàl·lida, amb un toc de rosa a un costat i dues fulles grosses a banda i banda de la cua de color de xocolata. «Puc beure una ampolla sencera i no em passa res. Altres coses, en canvi, em pugen al cap de seguida.» «Quines?», li preguntà la Teresa mig aclucant els ulls amb coqueteria. «La bellesa, per exemple.»
La festa durà fins a la matinada. Abans que s’acabés la Teresa digué que estava cansada i que volia anar-se’n. Els lilàs del gerro es començaven a pansir, però l’esclat dels llums, dels vestits, dels plafons de seda voltats de motllures daurades, era cada vegada més viu. «Ja se’n vol anar?», li preguntà Valldaura com si no hagués de veure-la mai més.
A la Teresa, l’aire del carrer li semblà de gel. S’havien quedat drets al peu de la porta. Valldaura no li treia els ulls de sobre: «Que poc ha durat aquesta nit!» Ella li donà una mirada llarga i li féu lliscar el vano per la solapa. A la claror grisa del dia que naixia, una mica despentinada, entre plecs violeta, la Teresa, més que una dona, semblava un somni. Valldaura l’ajudà a pujar al cotxe i, amb la mà al pom de la portella, murmurà: «Demà he d’anar-me’n; li puc escriure?»
El pis de la Teresa feia molt bonic. S’havia desfet dels mobles de quan era casada i n’havia comprat de millors aconsellada per un antiquari. Només s’havia quedat l’armari japonès que, amb el temps, li havia anat agradant. Les parets del saló estaven entapissades de domàs de color de palla i, en un racó, al costat del sofà, hi havia fet posar una nimfa de porcellana blanca, tan alta com ella, que amb un gest graciós aguantava un gerro rodó a dalt de l’espatlla. Valldaura havia tornat un parell de vegades a Barcelona i la Teresa li havia ofert uns tes deliciosos. Una tarda es declarà. Havia passat una estona amb la tassa als dits, sense dir res, preocupat. Ella quedà pensativa, amb els ulls baixos. No digué ni sí ni no. Simplement: havia estimat molt el seu marit i encara hi pensava; «El que vostè m’acaba de dir m’afalaga molt, però és tan inesperat...» Valldaura, que la mirava intensament, es tirà endavant i li agafà una mà. Per què no podien ajudar-se a viure? Se n’anà tal com havia entrat: sense una resposta concreta. L’endemà es tornà a presentar. No podia sofrir aquell dubte. La Felícia el féu entrar al saló. «Hi ha el senyor Valldaura que la vol veure, senyora; l’he fet passar.» La Teresa, que s’estava vestint per sortir, es despullà amb quatre esgarrapades i, amb la bata més sumptuosa que tenia, entrà al saló voltada d’onades de perfum i de cruiximents de seda i digué a Valldaura que la dispensés de rebre’l d’aquella manera però que estava descansant i no l’havia volgut fer esperar. «Li passa alguna cosa?», preguntà amb una veu tranquil·la. «Ahir ens quedà un problema per resoldre», li contestà Valldaura, i tot mirant-la greument afegí que hi havia anat a buscar un petó. «Un petó voldrà dir que no hi ha problema.» La Teresa s’acostà un dit als llavis i després el passà per la galta de Valldaura: «Ja el té.» Aleshores, sense donar-li temps d’obrir la boca, li preguntà: «El puc deixar un moment per anar a fer preparar el te?» Passadís enllà, amb una mà al coll, respirà profundament unes quantes vegades.
Es casaren aquella primavera a Santa Maria del Mar. Valldaura volgué passar la lluna de mel a la finca de Vilafranca. «Ja veuràs, quines vinyes!» Un capvespre que es passejaven per sota de les pomeres, Valldaura sotragà una branca i caigué una pluja de flors. La Teresa estirà els braços amb les mans obertes i, mirant de ben a la vora una flor que li havia quedat al palmell, digué baixet: «Aquesta flor, tan petita, és meva.» Valldaura l’abraçà: «Tot és teu: aquestes vinyes, aquesta terra i jo.» I li féu un petó amb els ulls tancats perquè res no pogués distreure’l; tan llarg, que la mig ofegà.
